Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

Benvolgut Albert Pla Nualart, no t'entenc

Sóc subscriptor, des del primer dia, del diari ARA i acostumo a llegir la majoria d'articulistes, amb algunes excepcions, no tant perquè m'agradin més o menys, sinó perquè sovint em trobo que el temps m'obliga a prioritzar què llegeixo i què deixo per a un altre dia, i que a vegades queda sense llegir. Hi ha, però una secció que em produeix una sensació estranya, que moltes vegades deixo de llegir per evitar la meva frustració. Benvolgut Albert, ja em disculparàs, però jo no t'entenc.

Tot i que la meva generació va patir molts problemes per expressar-se en català, personalment vaig tenir la sort de viure en un reducte on el català hi era present, malgrat les lleis franquistes, i el meu primer llibre de gramàtica va ser "El faristol". Sense títol fins no fa gaires anys, que me'l vaig treure no per necessitat, sinó per punt d'honor, he anat parlant i escrivint sempre amb un catala, crec jo, força correcte.

Tinc els meus dubtes a l'hora d'escriure, i molts d'aquests l'Albert Pla els comenta a la seva secció "Un tast de català". El problema que tinc, però és que després de llegir una i més vegades la seva classe de català, em quedo pitjor que al començament. No l'he entès de res i encara m'ha afegit més dubtes.

Ahir, després d'alguns dies d'ignorar els seus escrits, vaig decidir llegir l'article "¿S'ha enrigut de mi o se n'ha rigut de mi?". Ho vaig fer amb molt d'interès i ganes d'entendre quina era la manera correcta d'expressar aquesta idea, i... em va passar com sempre: no vaig saber entendre com ho havia d'escriure. 

Probablement el problema és meu, i hauria d'esforçar-m'hi més, però li voldria demanar a l'Albert si seria possible escriure d'una manera més entenedora, sobretot per a aquelles persones que no tenim el seu nivell, però que considerem molt interessants les seves ganes d'ensenyar, de fer pedagogia sobre la llengua. Recordo una anècdota que m'explicaven els meus pares, ja fa anys, d'un capellà i gran teòleg, que en una conferència un dels assistents va dir a qui l'acompanyava: "Ha de ser molt intel·ligent, perquè no l'entenc de res!".