La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.

Foc d'encenalls

Si analitzem l'evolució dels partits polítics amb una mica de perspectiva ens adonem que la seva vida és una mica un foc d'encenalls on en un moment donat sembla que s'hagin de menjar el món, però després el dia a dia els va col·locant al seu lloc, tot cremant en somort amb el perill d'extingir-se.

Per què passa? Com totes les coses és molt fàcil crear i inventar projectes, però no ho és tant mantenir-los en el temps. Sempre s'ha vist que acostumem a actuar a batzegades, amb un poder de cridar l'atenció més o menys exitosa, però al final són quatre els que aguanten les estructures i aquestes no sempre aconsegueixen sobreviure.

Al nostre país hi ha uns partits polítics que han tingut una vida esplendorosa molt efímera. Varen sorgir amb una pancarta a les mans, amb unes reivindicacions lloables per tal de denunciar uns problemes greus, que afectaven molta gent, i molts s'hi varen apuntar. Passa el temps i els problemes no es resolen i els seus impulsors es cansen o s'enganxen a la dinàmica dels partits més immobilistes. Es barallen entre ells, i la solució als problemes queda en un segon pla. Després ve el desengany de molts dels seguidors, que intenten fer creu i ratlla.

Comuns, Podemos i Sumar serien alguns exemples de l'esquerra en l'àmbit estatal i autonòmic, que han tingut dies gloriosos, però s'han apagat, ja sigui per les crisis internes, per les dificultats a enfrontar-se al sistema establert, o pel cansament dels seus dirigents. A la dreta també tenim prou exemples. A Catalunya, després de la desfeta de la coalició de Convergència i Unió varen aparèixer Valents, Lliures, Demòcrates, Units per avançar, PDeCAT, Junts, i segur que me'n deixo. Si no han desaparegut s'han unit amb altres formacions, com seria el cas d'Units per avançar, o s'aguanten amb patiment, com és Junts.

El factor professionalitat pot ser important a l'hora d'aconseguir la supervivència dels partits polítics, però encara ho és més la seva vinculació amb la ciutadania, i aconseguir la seva confiança i l'esperança que estiguin treballant per qui els ha donat el vot. El trencament amb la societat real, l'engany o la incapacitat de tirar endavant totes les seves promeses fa que al final la majoria d'aquests moviments polítics fracassin i els seus dirigents s'hagin de retirar o anar a buscar aixopluc en un altre lloc i esperar a tenir més sort.

Només el treball constant, la coherència, l'honestedat i el sacrifici aconsegueixen mantenir els partits polítics a primera línia. Quan tot això falla no podem esperar miracles. La gent és sàvia i gira full ràpidament.

En pro del benestar animal

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) acaba de sentenciar, unànimement, que els decrets aprovats l'any 2017 a les regions de Flandes i Valònia prohibint el sacrifici d'animals amb els mètodes Halal i Kosher, d'acord amb les religions musulmana i jueva, respectivament, són correctes, perquè el seu objectiu és la defensa del benestar animal, que ha d'estar per sobre de qualsevol creença religiosa i ideologia. El Tribunal, que no prohibeix els mètodes de sacrifici, veu bé que prèviament s'estaborneixin les bèsties, per evitar-los el dolor, tal com ja preveien les autoritats belgues.

    La resolució pot portar polèmica, sobretot en un moment en què la immigració i tot el que l'envolta està a les primeres pàgines dels diaris, amb una pressió important de l'extrema dreta per fer fora d'Europa els immigrants, i a cosa nostra amb les recents declaracions que posaven en un mateix sarró immigració i delinqüència.

    Estic d'acord que tot el que serveixi per estalviar el patiment dels animals s'ha de defensar i qualsevol pràctica que no ho respecti ha de ser prohibida, sigui una creença religiosa o una tradició, que alguns l'anomenen cultural. I amb això vull anar a parar a les curses de braus i els correbous, que a Catalunya encara estan permesos. 

    Seria hora de deixar la hipocresia i ser valents davant d'una pràctica que no té cap raó de ser. Perquè la tradició no ho justifica tot. Un país que s'enorgulleix d'haver prohibit les curses de braus, sota la pressió espanyola, no pot consentir els correbous. És en aquestes decisions quan es demostra la coherència, honestedat i rigorositat de les persones, amb els nostres representants polítics al capdavant.

    Em consten els problemes que hi ha hagut a casa nostra per evitar que s'incomplís la prohibició de la matança d'animals fora dels llocs especialitzats per dur-ho a terme, ja sigui la matança del porc, o el sacrifici del xai, però si escollim uns governants és perquè siguin rigorosos a l'hora de fer complir les lleis i tota la normativa desplegada, i legislar de manera sàvia, coherent i respectuosa, també amb els animals.

    No sé si la decisió del TEDH tindrà conseqüències a casa nostra, però m'agradaria que el nostre govern i els diputats del Parlament català ho tinguin present i prenguin una decisió davant d'una realitat que no és la que caldria esperar al segle XXI.

A la mort d'un referent del nostre país

És cert que quan una persona rellevant es mor hi ha coincidència de moltes persones en lloar la seva personalitat, la seva trajectòria i tot allò que ha fet per al país, fins i tot per part de persones poc afins a la seva ideologia. Sembla com si per uns moments tothom s'oblidi de les picabaralles més punyents i que condicionen bona part de la nostra vida. És un moment de retre homenatge a la persona que ha mort i transmetre el condol a familiars i amics.

A la mort de Josep Espar Ticó són moltes les persones que han manifestat la seva pena i recordat la seva figura que, agradi o no, s'ha de reconèixer pel que va significar per a la identitat catalana en uns moments molt difícils per al país. Segur que hi ha persones que preferirien que no hagués existit, o que no els representa res, però d'aquí a no reconèixer el seu paper dins la història del nostre país hi ha una gran diferència, i honestament no es pot menystenir.

En les mostres de condol hi ha qui ha manifestat la seva tristesa per la desaparició de personatges de la nostra història, fent notar que aquestes figures potser no han deixat uns descendents de la mateixa categoria i personalitat. Quan em queixo del nivell dels nostres polítics actuals i fins i tot ressalto la seva mediocritat, penso precisament en la manca de relleu de polítics que varen viure els anys de la dictadura i que amb un objectiu clar, varen treballar per aconseguir un país lliure i democràtic, amb uns valors universals dignes de qualsevol persona que defensi els drets humans i el respecte per a totes les persones.

Avui estem vivint un període gris de la nostra història, com d'altres s'han viscut, amb una manca de líders capaços de conduir el país d'una manera digna. Salvant les distàncies i tenint en compte la realitat actual, potser caldria analitzar més el nostre passat i totes les persones que d'alguna manera o altra han conduit el país cap a la llibertat, per veure què estem fent malament i en què caldria canviar els nostres hàbits.

Malgrat que la història es repeteix, les condicions no són mai les mateixes, i per això no es pot aplicar un mateix model com en el passat, però sí que hi ha uns principis que no es poden perdre. L'esforç, la coherència, la honestedat, l'esperit de servei, l'estimació cap al país, la cultura, la llengua... són valors que no podem perdre i que massa vegades tenim oblidats o en un segon terme. 

Hem crescut i adquirit molts coneixements. Cada vegada hi ha més persones amb un nivell cultural més alt, amb accés a l'ensenyament i al coneixement en general, i això hauria de ser un avantatge per millorar resultats. Com és possible que en segons quins aspectes hem reculat? Per què no hem millorat com a societat, ara que vivim en un sistema democràtic? Què estem fent malament?

És bo recordar persones com en Josep Espar Ticó, que han estat un exemple de sacrifici per al país, quan podien viure lliurement i sense problemes. Hi ha moltes persones que tenen dificultats greus per subsistir i a elles no els podem exigir gaires més sacrificis, però som molts els que hem tingut la sort de néixer i créixer voltats de comoditats, i en canvi hem estat incapaços de posar tot això al servei del país, de la nostra societat. És bo reflexionar sobre què retornem a la societat del molt que hem rebut de manera gratuïta.

Mala peça al teler!

No és cap novetat la lluita fratricida entre JuntsXCat i ERC i d'això en som testimonis totes les persones que llegim els diaris, mirem la televisió o fem una ullada a les xarxes socials. Diria que la cosa ve de molt lluny, però molt probablement es va agreujar en el moment que els resultats electorals van donar avantatge a ERC per sobre de Junts. Crec que això no ho han paït mai, i ha estat motiu d'aquestes baralles davant de qualsevol situació, i el nostre país ha viscut prou situacions que conviden a posar-s'hi nerviós.

Fa temps que vaig perdre la confiança en els nostres polítics, i encara que no tots són iguals, sí que m'han donat motius com per pensar que la seva actuació és molt semblant i han fet que no em cregui res del que diuen que faran, i penso que ens estan enganyant un dia rere l'altre. També, i ho he dit aquí mateix moltes vegades, estic convençut que el seu nivell és molt mediocre i voldria pensar que el nostre país es mereix millors polítics i millors persones.

El nivell de crispació ha arribat tan amunt que hem menystingut aquells que han estat empresonats per la seva actuació política, o viuen a l'exili. La llàstima de tot plegat és que ens han donat exemples que han portat cap a aquesta manera de pensar sobre ells, oblidant moltes vegades el sacrifici que els ha suposat, i la pena que han hagut de passar.

Aquests dies Oriol Junqueras també ha estat criticat per l'aparent canvi en la manera de pensar i proclamar-ho als quatre vents. Hi ha hagut una baralla dialèctica entre ell i Lluís Llach en relació al posicionament sobre què cal fer amb l'estat espanyol. Al marge de les simpaties que pot generar un o altre personatge, crec que és just recordar les paraules d'Oriol Junqueras no fa tants mesos, on afirmava que amb l'estat espanyol no es podia negociar. Un discurs totalment diferent del que ara practica el seu partit polític i ell mateix defensa.

Hem d'acceptar que al llarg del temps el nostre pensament pot variar, i allò que en algun moment vèiem com a impossible, acabi essent acceptat i fins i tot defensat davant de qualsevol crítica. Si bé això és acceptable, també cal reconèixer el canvi de mentalitat i no avergonyir-te'n, però sí que s'ha d'explicar bé perquè els que en algun moment han cregut amb tu, puguin entendre el canvi d'opinió i siguin lliures de continuar confiant en tu o no.

Amb el posicionament de segons quins militants d'ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, i de militants de JuntsXCat, com per exemple la senyora Laura Borràs, que ja no sé si parlar-ne com a presidenta o expresidenta del Parlament, som moltes les persones que trigarem temps a confiar amb polítics que ens vulguin treure de l'atzucac on ens trobem. Tenim mala peça al teler!

Jordi Sánchez no només marxa

Jordi Sánchez se'n va escampant m... Així ho podríem titular després de les declaracions que el secretari general de JxCat ha fet, una vegada anunciat que no optaria a renovar el seu càrrec a la secretaria del partit. Era massa bonic tot plegat, com perquè Sánchez no ho embrutés. 

Des del primer dia ha sembrat la discòrdia dins de la seva formació, afectant el govern, pel pacte amb ERC. Puc entendre que la història d'aquest senyor és dura. Haver de passar tants mesos a la presó per una cosa que jo considero del tot injusta, no és fàcil d'assumir, i fins a un cert punt es pot entendre agror en les seves paraules i ressentiments. Dit això, però, no crec que la seva actuació al capdavant de la secretaria general hagi estat modèlica, i vaig considerar que era bo que no repetís, que seguís l'exemple de Jordi Cuixart i fens un pas al costat.

No calien, però, les seves paraules desagradables contra companys de partit. Sembla com si no en tingui prou en baixar de la poltrona, sinó que necessita que altres persones caiguin, encara que sigui forçades per la seva crítica. Ell sabrà què en treu de tot plegat, però els catalans no hem d'aguantar segons què, que no afecta només el seu partit, la qual cosa no ens implicaria, sinó que té efectes en el funcionament del govern on la seva formació hi participa, i aquí sí que rebem tots.

Sap molt greu que Espanya hagi aconseguit deixar tan malparada la política catalana, amb uns representants que no han estat a l'alçada que calia suposar. Uns polítics que no han sabut reaccionar als pals soferts per la repressió i venjança de les institucions espanyoles, i han provocat aquesta paràlisi, acompanyada d'insults i crítiques entre ells.

Jordi Sánchez podia haver marxat amb la boca callada, i empassant-se l'orgull. Tots li hauríem agraït el sacrifici de tots aquests anys, encara que li poguéssim criticar la seva gestió en el càrrec de partit. Ara, però deixa una mica de regust amarg, la qual cosa no es bo per a ningú.

La revolució del teletreball

El confinament per al coronavirus ha revolucionat el procés d'accés i aprenentatge dels mitjans telemàtics que teníem força aparcats, si més no algunes persones. Les empreses, poques, que ja incorporaven el teletreball en el seu funcionament han tret rèdit de la seva experiència i coneixement, i les que ho tenien pendent, han hagut de córrer per posar-se al dia i poder incorporar el teletreball per no quedar-ne al marge.

A nivell personal i en clau familiar i d'amistats també s'ha avançat i l'enginy ha fet acte de presència. No ha estat només el coneixement tècnic, sinó la seva aplicabilitat a la realitat que tenim al nostre voltant.

Penso que d'aquesta lliçó de la pandèmia n'aprendrem poques coses i tot el sacrifici i dolor que haurem patit, uns més que d'altres, no ens servirà per avançar i evitar que això pugui tornar a passar. Si hi ha alguna cosa que potser haurà estat un trampolí serà l'experiència en l'ús de les tecnologies per comunicar-nos, crear debats i formació online. Des de la comunicació entre familiars a distància, fins a les sessions formatives dels professors i els seus alumnes confinats, seran probablement la llavor d'una manera diferent de comunicar-se, més enllà de les xarxes socials, que abusen sovint de l'anonimat per desinformar.

El que tinc més proper és la presentació de llibres a través del web municipal de la meva vila, o les activitats promogudes per l'ajuntament on treballo, amb especial dedicació a la festa confinada de Sant Jordi. Veurem si a partir d'aquí anem més enllà i aprofitem l'experiència per treure'n més profit.

Participació i Reacció

Davant d'emergències com l'actual et trobes amb diferents reaccions, algunes d'elles ben sorprenents i que t'emprenyen, però moltes d'altres d'admirar i que et demostren que la societat no està tan malament com a vegades pensem. Malgrat tot, siguin bones i no tan bones, sempre arribo a la conclusió que la nostra societat és una societat reactiva, i no pas participativa, i això es demostra en situacions com l'actual.

Participar no hauria de ser exclusivitat de situacions com les d'aquests dies, perquè el més difícil de la participació és la constància, el sacrifici o esperit de servei continuat. Reaccionar és un acte espontani, molt lloable quan és col·laboratiu, però que viu de l'excepcionalitat del moment, i té una durada efímera.

No vull amb això treure importància a les mostres de solidaritat i ganes d'ajudar de moltes persones, però sí que és important tenir-ho en compte, perquè d'aquesta manera podrem valorar més la participació, que avui no passa pels millors moments.

Al marge d'aquesta diferenciació, permeteu-me que opini que en el fons la gent és bona, i que només quatre desgraciats, que malauradament són els que es fan notar més, reaccionen de manera frívola i contravenint totes les mesures preses per resoldre la crisi. Aquests dies, hi ha moltes persones que s'han ofert a ajudar les persones més vulnerables, i encara que potser no tenen la formació adient, és d'agrair la seva predisposició. Hem de treballar amb aquests voluntaris per aconseguir una societat més justa, contrarestant les desigualtats o les mancances que el dia a dia ens deparen.

La llarga ombra de Jorge Fernández Díaz

Tal com les grans figures de la història, normalment de pèssima memòria, l'ex-ministre Jorge Fernández Díaz continua viu al món del ministeri d'Interior, en la persona del director general de la Guàrdia Civil, el senyor Arsenio Fernández de Mesa, que abans no sigui retirat del càrrec, si això creu oportú el nou ministre, s'ha fet pintar el quadre tradicional de tots els directors generals de la benemèrita, encara que, a diferència de la resta, s'ha fet retratar de general del segle XIX, tot i que no és militar.

Sembla ser que hi ha molts guàrdies civils emprenyats, però no sabem si això serà suficient per deixar ben retrat el personatge i enviar-lo a casa com l'ex-ministre. 

Diuen que el nou ministre té de semblança amb Jorge Fernández que és molt religiós. No sé si també disposa d'un àngel de la guarda que l'ajuda a aparcar, però en tot cas em pregunto si aquest ministeri condiciona les creences religioses dels seus titulars, o bé es tracta d'una simple casualitat.

La notícia de l'encara director general de la Guàrdia Civil m'ha fet gràcia i per això l'he escollit com a tema del dia del meu blog. Hi ha notícies que ja no sé si em fan gràcia o pena, però arriba un moment que tot t'avorreix i t'indigna al mateix temps. Estem cansats! Ho estem de tanta negligència, supèrbia, prepotència i al mateix temps tan poc esperit de servei i sacrifici. 

Tenim uns polítics que no són exemple per a ningú, i llavors ens estranyem que apareguin personatges tan friquis com el director general de la Guàrdia Civil. La llàstima de tot plegat és que si no exigim bon polítics cada vegada en tindrem de pitjors.

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.

PSC - PSOE, una llarga amistat plena d'espines

Sembla que els efectes CUP han arribat al PSC: Iceta i Parlon empaten a 3.717 avals. Mira que ja és casualitat, eh! Els dos aspirants a la secretaria general del PSC coincideixen en la defensa de Pedro Sánchez i en votar NO a la presidència de Rajoy. Els andalusos, però, ja han avisat que aquí ningú trenca la disciplina de vot. On s'és vist!

La dependència del PSC respecte el PSOE no ha estat mai una bassa d'oli, al marge de qui liderés el partit català. Fins i tot ara, que els més catalanistes tenen un paper molt insignificant dins del PSC, les relacions amb el PSOE no són bones, i és que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent.

La situació social, política i cultural no es veu de la mateixa manera des de Catalunya que des d'una altra part d'Espanya, i quan un té la sensació que li estan trepitjant l'ull de poll des de fa massa temps, no és estrany que li vinguin ganes de marxar ben lluny.

La llàstima de tot plegat és que passarà com sempre, després de molt bordar, tothom tornarà a jóc com si res no hagués passat. Això ho tenim molt els catalans. Pot semblar que hem de trencar les cartes, però a l'hora de la veritat ens sap greu. Això és el que li passa al PSC des del primer dia, però el sacrifici inicial, que mai li haurem agraït prou, s'ha tornat en una rutina que, en aquests moments, no porta enlloc.

Per altra banda, la notícia que gairebé ha passat desapercebuda ha estat la del trencament amistós de la FAES i el PP. Caldrà veure quina és l'estratègia, que de moment no sé endevinar. Què pretén Aznar amb aquesta operació? Segur que algun opinador mediàtic aviat ens ho farà veure.

Canvi de mentalitat en el mercat municipal

Permeteu-me que aprofiti la visita del diputat de Mercats, de la Diputació de Barcelona, el senyor Isaac Albert, per dir-hi la meva sobre la situació del mercat municipal de la nostra vila i les dificultats que hi veig perquè arribi a ser eficient i concorregut.

Fa molts anys i mandats municipals que es parla de la necessitat de revolucionar el mercat municipal perquè no s'acabi morint. De fet actualment es troba mig difunt, i amb poques perspectives que això canviï a no ser que es vulgui trobar la manera de capgirar-ho.

Voluntat política, jo crec que n'hi ha i n'hi ha hagut. Potser el que ha faltat ha estat valentia per liderar el procés del canvi del mercat municipal. No és fàcil, sobretot quan els propis paradistes, no tots, tampoc hi estan massa predisposats.

Probablement falten bones idees, però sobretot voluntat. Si el negoci no és prioritari resulta molt complicat fer-hi reformes. Només quan hi ha una voluntat conjunta en canviar les coses és quan s'aconsegueixen els objectius. I els objectius del mercat municipal quins són?

Einstein va dir: "Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La por al canvi fa que es frenin iniciatives que podrien provocar resultats positius per als comerciants i els vilatans. Les coses no vénen soles i cal sacrifici i voluntat. L'ajuntament ha de liderar el canvi, però necessita la implicació sincera de tots els venedors i clients, tret que preferim les imposicions.

La meva felicitació i agraïment a en Ramon Pallàs

Si bé iniciar projectes no sempre és fàcil, i requereix esperit d'emprenedor, sacrifici i esforç, hi ha una cosa que el supera: mantenir-se al capdavant del projecte en el temps, afrontant totes les dificultats que es van presentant, sense cap més estímul que fer bé una feina i permetre que els altres en puguin gaudir.

Normalment es troben a faltar aquestes persones que, com a formiguetes, van treballant sense fer-se notar gaire, fent fàcil allò que no ho és. És en aquestes tasques i actitud quan un pot valorar l'esforç dels altres. No es fan la víctima encara que els posin pals a la roda. No pretenen ser estrelles ni merèixer grans reconeixements, sinó fer bé la feina i que sigui útil i plaent als altres.

En Ramon Pallàs ha estat escollit com l'arenyenc de l'any. Segur que la gesta d'aquest 2014 mereix ser reconeguda i valorada, però el més important d'en Ramon és la dedicació durant cinquanta anys a fer possible que Arenys tingui un cinema al centre de la població, i amb una programació excel·lent.

Entenc, doncs, que les persones que l'han triat, han tingut en compte la seva constància, el seu treball silenciós i gairebé inapreciable en el sorollós món que vivim, però que ha fet possible que molts arenyencs hagin après a estimar el cinema.

L'exemple d'en Ramon hauria de fer reflexionar a molts de nosaltres que a vegades busquem més el protagonisme que el sentit i valor de les coses. Molts polítics s'haurien d'emmirallar en ell per adonar-se que l'únic orgull que han de sentir és el de saber que l'esforç diari és útil als altres, que les renúncies que de ben segur han de practicar, són bones per a molts altres. Que un no és protagonista de res, sinó facilitador de les coses.

Des d'aquest meu blog em vull sumar a les felicitacions que els arenyencs han adreçat a en Ramon, agraint-li tot el que ha estat fent, i desitjar que per molts anys puguem tenir la sort de comptar amb ell per manifestar orgullosament a amics i coneguts que a Arenys tenim un cinema al bell mig de la vila, que ens brinda l'oportunitat de presenciar les millors pel·lícules.

La Formula I, una cursa esportiva o tecnològica?

En primer lloc demano disculpes als aficionats a la Formula I, i avanço que, tot i que veig per televisió algunes curses, no en sóc ni seguidor ni molt menys entès. El que pugui jo dir de la Formula I són comentaris d'un casual espectador que he dedicat cinc minuts a reflexionar-hi.

Per què em pregunto si es tracta d'una cursa esportiva o bé tecnològica? De fet el títol que volia posar a l'escrit anava més en la idea d'una despesa milionària i supèrflua. Per què? doncs perquè des de la primera cursa de la temporada ja sabem que el campió serà un dels dos conductors de la marca Mercedes. Llavors... cal que els altres competeixin? ¿No seria més econòmic que només ho fessin els dos Mercedes i d'aquesta manera s'estalviarien molts diners que se'n podria fer millor ús?

Ja sé que la meva pregunta és absurda, però jo demano als seguidors de la Formula I, quin al·licient té actualment la cursa? també demano quina aportació fan els competidors? Si no m'equivoco l'any passat tot estava al voltant de Red Bull i el corredor que encara continua, aquest any no hi té res a fer, simplement perquè aquest any el millor cotxe és el Mercedes. 

Fernando Alonso, conduint un Ferrari ja sap que no pot aspirar a gaire res més que quedar entre els cinc primers, però si conduís un Mercedes s'estaria jugant el campionat. Si és així, quin mèrit esportiu té la Formula I?

Escoltant els narradors de les curses m'adono que la gràcia està en veure com s'avancen els cotxes, mirar quin dels dos Mercedes guanyarà, i les anècdotes de topades i abandonaments. Tret d'això no hi sé veure res més. No vull desmerèixer la professionalitat i sacrifici dels corredors, però penso que ells també s'han de sentir impotents i només poden desitjar que la marca del cotxe de l'any els contracti i poder competir amb el company d'equip, que a més no es parlaran ni saludaran, per veure qui és millor. Trist.

Chacón torna per salvar-nos del desastre

Una cosa és l'ambició i una altra la fatxendaria. Es pot ser cregut, però al nivell de Carmen Chacón no hi arriba gaire ningú. La senyora va marxar quan pintaven bastos, però deu haver pensat que si no treia el cap aviat, se li covaria l'arròs. Torna, encara que només sigui per treure el cap, i es creu que pot anar donant consells i exigint actituds als seus i als altres. Qui s'ha cregut que és? La salvadora de la nació? del partit? Fins i tot el senyor Felipe González li ha volgut fer abaixar els fums.

Certament, amb aquest pas, el PSOE té molt difícil recuperar el timó del país, per més que el PP n'erri una darrere l'altra. Es busca líder, no corrupte, amb carisma i voluntat de sacrifici, que prioritzi el servei a la ciutadania, amb capacitat de gestió i visió de futur. Probablement això és massa difícil avui dia, però és l'única manera d'aconseguir alguna cosa.

Avui sortien expectatives de vot dels dos grans partits i no ha agradat gens al PSOE. Tothom sap que la gent s'apunta al guanyador, i per això és important saber vendre que ets el millor, l'única opció amb èxit. Si cada dia t'expliquen que el bo és el PP, per què has de voler votar el PSOE. Això els partits polítics ho saben i se'n valen.

Chacón i Aznar tenen en comú la seva enemistat amb el líder del seu partit, però mentre un viu dels records i els calerons d'un ex, l'altra somia poder arribar a liderar el seu partit, i per què no, traslladar-se a viure a la Moncloa. Les maneres no els ajuden, sobretot si la feina està per fer. 

Fins quan aquest país haurà de suportar prepotents alliçonant a tort i a dret? N'estic fart i els desitjo un fort revés en el món de la política.

El sacrifici del xai i l'assassinat del president

Avui, mentre les forces polítiques catalanes, amb ERC al capdavant, i PP i C's al marge, commemoraven el 73è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys, les comunitats musulmanes celebraven la Festa del Sacrifici, coneguda popularment per la Festa del xai.

El dia d'avui, en el món islàmic, totes les famílies maten un xai a la manera ritual, en record al sacrifici del patriarca Abraham, i després organitzen l'àpat. Una tradició que a casa nostra topa amb la normativa sanitària que prohibeix el sacrifici d'animals fora dels llocs escorxadors legalitzats i amb tots els controls sanitaris.

Ja fa molts anys que a casa nostra convivim amb persones vingudes de fora, creients i seguidors de l'Islam, i de tots els seus rituals. Aconseguir compatibilitzar els seus costums amb les nostres lleis no resulta fàcil, tot i que cada vegada són més les persones que acaten les normes, per seguretat, però sobretot per estalviar-se la multa.

Els de la meva generació els xais els vèiem pasturant, però recordem la matança del porc que tenia lloc en tots els masos, on s'hi reunia tota la família i els seus veïns que s'ajudaven mútuament. Més tard la matança es va popularitzar i s'organitzaven autobusos per portar-hi els habitants de les ciutats que l'únic porc que coneixien era el de les carnisseries del seu barri.

A Cantonigròs, a l'estiu, hi havia dos fets que ens treien de casa: la màquina de batre, que enfilava el paller de Ca la Filomena, i els crits del porc que portaven a sacrificar al bell mig del carrer Major. També ens afanyàvem a veure com escorxaven els conills. Eren part de la nostra diversió. Ara, una cosa i l'altra seria impossible de veure. Ja no es construeixen pallers ni maten el porc al mig del carrer, ni existeix l'escorxador de conills. En què s'entretenen els estiuejants de Cantonigròs?

Nosaltres hissem l'estelada i els xipriotes perden els estalvis

Mentre nosaltres estem reclamant el dret a decidir, els xipriotes tenen segrestats els seus estalvis. D'entrada, si només et fixes en la realitat que estan patint, arribes a la conclusió que a una part d'Europa l'han enganyat i li han robat un bocí de llibertat que li assegurava el sistema democràtic establert. Una situació que posa en perill tota la confiança dipositada en les institucions democràtiques de qualsevol altre estat.

Mentre nosaltres hissem l'estelada, reclamant la independència de Catalunya, uns europeus de la mediterrània veuen com els racionen els seus diners, i ningú no ens assegura que això també ens pugui passar a nosaltres. Els cent mil euros sagrats que preconitza el ministre d'Economia espanyol, es queden en no-res perquè la famosa reserva es troba ben buida.

Tornant a la bandera, és allò dels símbols que parlava ahir. Existeixen i tenen la seva importància, però no ens hem d'enlluernar. Els podem utilitzar, sense oblidar-nos que alhora cal treballar per aconseguir els nostres objectius, posant-hi el coll. Fent pedagogia per engruixir el grup de seguidors i defensors de l'Estat propi, amb arguments i no només per sentiments.

Avui hem hissat l'estelada a les entrades a la vila, però només aconseguirem avançar en els nostres objectius si treballem cada dia per fer del nostre país un lloc on regni la justícia, on les diferències socials siguin les mínimes, on es defensi la cultura i la llengua de tots els seus ciutadans, on es respecti els altres, on es desitgi viure i conviure amb pau. Per construir un Estat amb els mateixos defectes que l'actual, no val la pena cap sacrifici ni pèrdua de temps. Si no el fem millor, no cal que ens hi posem.

Millo no es veu la biga a l'ull propi

El diputat Millo, que li agrada tant xerrar pels descosits, hauria de ser una mica caut. Qui té boca s'equivoca, i el diputat Millo ho porta a l'extrem.

No seré jo qui digui què ha de fer el senyor Pujol una vegada imputat. Em passa amb tots els polítics, siguin del color que siguin. El que em sap greu és que n'hi hagi tants, encara que després no els declarin culpables. Si els imputen és que no hi ha aigua clara, i els polítics haurien de ser molt transparents i no provocar dubtes.

El senyor Millo demana que Oriol Pujol deixi l'escó. Li demana exemple. Potser el que li passa a Oriol Pujol és que segueix l'exemple d'un bon nombre de parlamentaris del PP valencià. És conscient el senyor Millo que el PP és el menys indicat per exigir comportaments als altres partits polítics?

La ciutadania està cansada de tanta corrupció i demana més als polítics imputats. En una situació normal potser amb menys ens acontentaríem, però tal com van les coses, es fa necessari prendre decisions dràstiques i sacrificis evidents. Tot i així els polítics no poden dir gaire res dels altres perquè els podem llegir la màxima de qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.

Polítics que ens volen enganyar

La decisió de Manuel Bustos de dimitir com alcalde de Sabadell, però continuar com a regidor per poder seguir a la Diputació de Barcelona, no l'entén ningú, o potser seria millor dir que no agrada a ningú. Si un càrrec públic creu que ha de dimitir, ho ha de fer del tot, i sinó que no dimiteixi.

Continuo pensant que Bustos és innocent fins que no es demostri el contrari. És bo que tots ens creguem la presumpció d'innocència i l'exigim. Si Bustos considerava que continuar en el càrrec perjudicava el seu partit, no veig per què no el continua perjudicant mantenint-se a l'Ajuntament i a la Diputació.

L'explicació que se'n treu és que la renúncia a l'alcaldia ha estat provocada per l'amenaça de l'oposició a presentar una moció de confiança i que el PSC perdés l'alcaldia. Dimitint, s'aparca la moció i el nou alcalde continua essent del PSC. Si és així, per què no diu la veritat? Per què ens vol enganyar amb falsos sacrificis?

Aquesta manera de fer d'alguns polítics és el que emprenya la ciutadania. Aquest aferrar-se al càrrec, a la política, no agrada. El problema acostuma a ser que la política s'ha convertit per a molts polítics en el seu modus vivendi. No tenir una alternativa laboral pot fer que polítics inútils continuïn en aquest món que fa uns quants anys reclama sortir de la mediocritat.