L'Audiència Nacional és qui mana

La decisió de l'Audiència Nacional de condemnar la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el senyor Pérez de los Cobos, demostra una vegada més qui mana i que per més que anem votant a les eleccions que ens convoquen, tot plegat no serveix per res. El Poder judicial ho domina tot i a ells no els podem escollir.

El cas en si em preocupa poc, perquè tant m'és que mani un o altre a la institució de la Guàrdia Civil, però és el fet, un més, que demostra qui són els que tallen el bacallà. Està bé que no només passi amb les decisions que prenen els governs catalans, sinó que també ho pateixin els governs de l'Estat. La llàstima és que això només passa quan governa l'esquerra. La dreta a Espanya continua immune, i pot fer el que li roti. Els anys de transició no han servit per a res.

I està bé que el cas li hagi passat al ministre Marlaska, perquè va molt de suficient pel món. És bo que a persones com ell tinguin aquestes patacades, a veure si s'adonen que a la vida s'ha d'anar amb més modèstia i que també els pot passar allò que a ells els agrada que passi als altres.

Sigui com sigui, tot plegat és un desastre, i no és estrany que la gent normal estigui tan cremada i desencisada de la política i dels que hi ha al capdavant. Avui no et pots refiar de res ni de ningú. I allò que et semblaria que queda decidit, perquè ho diu la majoria que governa, fruit dels pactes post electorals, t'adones que ho pot canviar un jutge o un tribunal, format per persones que no cal que siguin demòcrates, perquè no n'han tingut mai necessitat.

La mirada entre Espanya i Catalunya és en clau política

Des de fa massa temps, tot el que té a veure amb Catalunya des d'Espanya es mira en clau política i concretament en clau secessionista. Qualsevol opinió, suggeriment o proposta que es faci des de Catalunya se li posa l'etiqueta d'insolidaris i independentistes i no va més enllà. Suposo que la culpa és repartida, però ja seria hora que tots plegats actuéssim de manera intel·ligent i separéssim el gra de la palla.

En el cas que ens ocupa, la lluita contra el coronavirus, tot el que es fa des de Catalunya, o es suggereix, està mal fet, perquè Espanya no pot permetre's el luxe de ser aconsellada públicament per una comunitat autònoma, i a més una comunitat autònoma tan antipàtica i insolidària.

A hores d'ara no sabem qui té raó, si la política de bloqueig general de Catalunya o la flexible d'Espanya, però el que sí que podem afirmar és que arribarà un dia que quedarà demostrat que algú estava equivocat, i aquest algú pot ser un o l'altre. Davant d'aquesta situació, manifestar-se de manera autoritària i despectiva no és el millor posicionament.

Avui llegíem la premsa britànica criticant la reacció pèssima del govern espanyol, fent notar que teníem els exemples de Xina i Itàlia, com per haver-ho fet millor. Si més no això hauria de provocar més modèstia per part del govern espanyol i no tan orgull de pensar que són els únics que ho fan bé, sobretot quan estem tractant vides humanes.

Mentre l'actitud espanyola, en aquest cas avalada pel PSC, sigui amb mira estreta i en certa manera venjativa, no podrem resoldre correctament els problemes que cal afrontar. L'exalcalde de La Roca està content de tenir sota seu la consellera de sanitat. És per ara l'única manera de governar a Catalunya.

Valls renyeix amb C's

El trencament entre Valls i C's ha ocorregut en el moment que més els convenia a tots ells. L'excusa d'haver donat el vot a Colau és realment això, una excusa. Estic segur que feia molt temps que les relacions no els anaven bé i buscaven la manera i el moment de fer-ho públic. No podia ser abans de les eleccions perquè els hauria ocasionat un fracàs encara més gros. Ha estat després de constituir-se el nou Ajuntament el millor moment per partir peres i donar-ho a conèixer.

Valls ha estat un fracàs, però ell s'ho ha passat prou bé. Ha viscut de renda i ha intentat aconseguir una cadira còmode al Consistori barceloní. Valls és un fracassat i un mal educat. El seu gest davant del president de la Generalitat no es justifica per res. Som molts els que no ens agrada l'actual president, però això no et dóna dret a comportar-te com va fer ell. Si volia fer públic el seu enuig podia haver escollit no presentar-s'hi, tal com va fer el representant del PP. 

Valls va venir a Barcelona, a Catalunya, creient-se que el seu passat polític li permetia passar la mà per la cara a tota aquesta colla d'aprenents de polítics. La modèstia no sap què és i tampoc té prou vergonya com per adonar-se que la seva manera d'obrar no és la millor possible.

Si no ho he entès malament, C's es dividirà en dos, amb tres regidors per a cadascú. Serà el millor que li podia haver passat al partit, tenint en compte les expectatives a l'Ajuntament de Barcelona, després del seu fracàs en les generals a Catalunya. 

Després d'aquest parèntesi, la política autonòmica tornarà a agafar protagonisme i la municipal quedarà en un segon pla.

Charrada occitana a Arenys de Mar

Ahir dissabte vàrem assistir a la conferència sobre la llengua d'Oc a la sala noble del Calisay, a càrrec de Perrine Alsina, membre del Centre Internacional i Regional de Desenvolupament de l'Occità, de Besièrs (CIRDÒC). 

La regidora de Cultura va presentar l'acte i ho va aprofitar per recordar que aquest mateix dissabte la presidenta del Casal català de Brussel·les, l'arenyenca Roser Maresma, havia donat la benvinguda al president Puigdemont en el seu retorn a Waterloo. A continuació, el seu pare, en Miquel Maresma, organitzador de l'acte ens va fer cinc cèntims sobre la llengua de la conferenciant per tal que ens resultés més entenedora.

Perrine ens va explicar quina és la tasca del CIRDÒC, en el desenvolupament de la seva cultura i la seva llengua, i ens va explicar la situació en què es troba l'ensenyament i la parla de la llengua d'OC.

La conferència va resultar molt interessant i la Perrine se la veia enamorada de la seva feina, la qual cosa transmetia la seva il·lusió i ganes de treballar, amb tota la modèstia del món ateses les circumstàncies.

Mentre ella parlava, vaig pensar que som afortunats els catalans perquè la situació de la nostra llengua no té res a veure amb la seva i, malgrat que encara hem de batallar per a la normalització de la nostra cultura i llengua i la recuperació dels nostres drets, estem molt lluny de la situació d'Occitània.

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

Jorge Fernández Díaz, el fatxa incompetent

Fa molt temps que jutjo el ministre Fernández Díaz i cada vegada es constata millor l'encert de les meves paraules. Perdoneu-me la manca de modèstia, però em ve de gust pensar-hi per creure'm que no sóc ni cruel ni injust quan qualifico el ministre com a incompetent, inútil i fatxa. Avui he pogut llegir com la majoria dels jutges del Tribunal Suprem havien signat un escrit en protesta de les ingerències del ministre en temes jurídics.

No estem parlant de simple pressió política als jutges, sinó de crítica descarada sobre les seves decisions judicials. I ho fa un paio que ja ha tastat la desautorització d'instàncies europees. Un ministre que té una obsessió contra Catalunya que és el país que el va acollir i en va treure tots els rèdits, però que no accepta la diversitat ni la crítica. És arrogant i dictador com el patró a qui adora i enyora. 

Rajoy es va voltar de gent mediocre, perquè no podia ser d'una altra manera. Aquest és un defecte força corrent dels líders polítics, que defensen les seves mancances i debilitats, rodejant-se de persones que no els hi poden fer ombra. Si algun d'ells el supera en intel·ligència, o bé plega o continua al seu costat per beneficiar-se dels ingressos i poder.

Encara falta un any perquè haguem de continuar aguantant tanta incompetència, però espero i desitjo que la podridura que predomina en el govern espanyol i a tot allò que toquen, es faci més gran i incontrolable, i el canvi que tots esperem arribi abans d'hora, i s'emporti tota aquesta xusma que no ens deixa ni respirar, i ens avergonyeix davant del món sencer.