M'he hagut de mossegar la llengua

Avui m'he hagut de mossegar la llengua, o els llavis, o empassat saliva. Les relacions amb persones no són senzilles, sobretot si hi ha diversitat d'opinions, objectius diferents, per més ganes que puguis tenir de compartir espais i projectes. Si tu mateix et replanteges la vida, les estratègies i les dinàmiques de treball, què no passa quan en això no hi estàs sol?

En la planificació de les activitats no sempre penses igual, però això no ha de ser motiu per no avançar. El problema sorgeix quan hi ha qui viu en el dia de la marmota, que no hi ha manera de fer-lo sortir del bucle en què es troba, sobretot quan tampoc t'aporta resultats o idees per tirar endavant. És en aquestes situacions, tenint en compte que no t'hi vols enfrontar, que no saps com actuar ni què dir, i et fas un tip de mossegar-te la llengua per evitar situacions irreversibles que puguin tirar daltabaix els projectes.

Probablement tots plegats hauríem d'aprendre a conversar. Saber escoltar i entendre que els altres no necessàriament han de pensar com tu. Que és bo aportar idees, argumentar-les i defensar-les, sense oblidar-te dels altres, de què opinen i com pensen. Si quan entres en un debat tens la intenció de sortir amb la teva, sense tenir en compte què en pensen els altres, mala cosa.

El que costa més d'acceptar és aquell que no fa ni deixa fer. D'exemples d'aquests en trobaríem arreu, i acostumen a encallar molts projectes en detriment de la col·lectivitat. Aquí sí que cal donar la cara i deixar ben clar que si no vols avançar, si més no deixa que ho facin els altres.

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

Un parèntesi que podem aprofitar

Ara, que tot fa pensar que tindrem una certa calma política al nostre país, amb congressos convocats pels partits polítics per tal de replantejar el seu futur, els seus objectius i estratègies, potser ens convindria dedicar-nos a llegir i escoltar persones que ens poden ensenyar molt amb les seves paraules i els seus pensaments. Normalment, no ens expliquen res que no puguem entendre i valorar, sinó simplement que ens ho posen bé, i ens ho recorden, ja que, malauradament, acostumem a oblidar-nos-en.

Ho dic després de llegir l'article de Ferran Requejo al diari ARA, "Pensar millor la política". I en trobarem més, deixant una mica de banda tota la palla, sovint malintencionada, que pots trobar-te a les xarxes socials. Fent un parèntesi, voldria recordar unes paraules d'un polític que ha recuperat responsabilitats de govern, que ha trobat una gran diferència respecte al passat, i molta culpa és causada per la facilitat d'insultar i criticar sense arguments, que tenen les xarxes socials avui dia. Vull pensar que en podríem fer un bon ús, però sembla que no és una pràctica habitual.

Dit això, i per tal que s'entengui bé el començament de l'escrit sobre la suposada calma política que se'ns presenta, m'agradaria recordar que el nou govern té molta feina a fer i també la possibilitat de fer foc nou, atès que representa un canvi total respecte a l'antic govern, encara que hi reconeixem cares que no són ben bé noves.

M'he apuntat l'afirmació del president sobre el perfil tècnic del nou govern, perquè ningú pensi que només venen a fer política de partit o ideològica. Tinc alguns dubtes amb els perfils dels consellers i conselleres escollits per tirar endavant el govern del país, però hem de confiar que si no disposen de prou coneixements, sí que seran capaços d'envoltar-se de persones que els puguin assessorar bé. 

Ahir, per exemple, vaig poder escoltar unes declaracions de la nova consellera de salut, que algú malintencionat ha recuperat per a les xarxes socials, on donava una solució definitiva a un problema que arrosseguem des de fa temps: falten pediatres, i per això els centres d'atenció primària (CAP) tenen problemes per incorporar-los en plantilla. Segons la nova consellera, els nens i nenes no estan tan malalts, i per tant no cal tenir un pediatre al CAP. S'ha acabat el problema! Ho veieu com és de fàcil?

A veure qui presenta més recursos!

Avui el que es porta són els recursos a la decisió del govern català d'ajornar les eleccions al Parlament, després de l'acord majoritari dels partits parlamentaris. Ens queixem que la política la portem als jutjats, però no ens cansem de fer-ho, aprofitant qualsevol excusa.

És curiós que siguin partits que no es presenten a les eleccions, com la Lliga Democràtica, els que presentin aquests recursos, no sé si per fer veure a la gent que ells són molt legalistes, encara que no tinguin el suport popular per poder optar a ser presents al Parlament.

Ja fa temps que diem que estem molt cansats de tot i de tothom. Estem farts de la inoperància dels partits que governen i els que fan oposició, i ara hi haurem d'afegir els partits que ni tan sols hi són presents. Què en treuen de tot plegat?

Ja he dit en alguna ocasió, i sinó ho faig ara, que d'entrada m'és igual que es facin les eleccions ara que suara. Sí que és cert que tinc moltes ganes que es canviï el govern, però tampoc tinc gaires esperances d'aconseguir un canvi substancial, un canvi que ens porti a millorar la situació, no només econòmica o política, sinó també social. El que ja m'atabala més és el conjunt d'estratègies que utilitzen alguns partits per sembrar la confusió i intentar treure'n rèdit.

Ara resulta que haurem d'esperar què hi diu el TSJC, i encara ens confondran més, perquè ja no sabem com queda el calendari de la campanya electoral, si haurem de tornar a comprovar si som al Cens, si hem de tornar a Correus per demanar el vot anticipat, ni si els partits hauran de tornar a demanar avals per presentar-se. Aquest desori és desencoratjador i probablement el que en sortirà serà una disminució de la participació, perquè tots plegats els direm que s'ho facin ells!

En democràcia no tot s'hi val

El titular hauria de ser cert, però malauradament sembla que sí que tot s'hi val i un bon exemple és el cas dels EUA amb Trump. Esclar que no estem parlant de la qualitat democràtica del sistema. Caldria ser més precís i parlar d'una bona salut democràtica. 

Realment és fastigós adonar-te dels tripijocs per guanyar uns vots i després poder fer i desfer al teu aire. Això passa arreu, encara que hi ha llocs on és més exagerat. Els compromisos que es prenen se salten a la torera. Els acords són efímers i no es respecten, tot plegat és una farsa.

En el cas de Trump estem observant el cangueli del president quan s'adona que les enquestes no li són favorables, i és per això que està desplegant diferents estratègies per aconseguir canviar-les. Ningú no pot cantar victòria perquè no tot és tan senzill, però sembla ser que els números no li quadren.

El desplegament de l'exèrcit als estats dirigits per presidents demòcrates, és una manera de crear polèmica i poder dir que només els republicans saben com actuar. La seva por a perdre les eleccions l'arriba a fer dir que preveu manipulació en el vot per correu, com si pogués tenir la consciència tranquil·la, i especular en ajornar les eleccions més enllà del mes de novembre, que és quan toquen.

No és només als EUA on la democràcia es troba infectada. Cada vegada són més els països democràtics que veuen prostituïda la seva realitat política i social. A casa nostra ha estat la judicialització de la política el que posa en dubte qualsevol decisió que les institucions de l'Estat prenen. La Unitat d'Espanya és l'únic objectiu que ho presideix tot i justifica totes les decisions polítiques i judicials. Els drets humans han passat en un segon terme, i hem arribat al punt que ens ho creiem gairebé tot.

Europa està revivint un segle XX entre guerres que ens fa patir. L'auge de l'extrema dreta i la manca d'uns líders polítics que puguin dirigir els estats, són un perill per a la pau del món. No cal ser dramàtics, però hem de ser previsors, i adonar-nos que el camí que seguim no és el més adequat. Tant de bo siguem a temps de rectificar!

Què entén ERC per avançar nacionalment?

El tripartit seria avançar nacionalment? Què entén la consellera Capella per avançar nacionalment? Pactar amb els socialistes que han deixat clar que no volen sentir ni a parlar d'independència? Com s'avança nacionalment?

La qüestió és confondre la gent perquè el dia de les votacions no sàpiga a qui votar. Aprofitar la desorientació de JxCat i el PDeCat, i contrarestar l'eufòria de Perpinyà, per guanyar vots i passar per davant d'ells al Parlament? 

Cada vegada ens estan deixant més clar que no tenim bons polítics i que posen per davant de tot el seu interès partidista, per aconseguir el poder i no per servir el país. Ni estratègies ni res per sumar vots, perquè l'objectiu és ser primer.

Les baralles entre els dos partits independentistes aconseguiran que ens quedem a casa i deixem d'anar a votar-los. Ja no es tracta d'incompetència només, sinó que hi ha engany i utilització dels votants en benefici propi. Passem per uns moments delicats i pobres, que quedaran en la memòria històrica pel to gris de la política i la incapacitat de trobar uns polítics capaços de treure'ns del cul de sac.

El president Torra a la corda fluixa

Des del començament ha quedat demostrat que les relacions entre les institucions catalanes i les de l'Estat han deixat de banda principis i ètica i s'han reduït a un estira i arronsa amb ganes de deixar en evidència l'altre. Davant d'aquesta situació s'ha de ser molt il·lús per no adonar-se que l'Estat té totes les de guanyar. Ho hem vist amb l'acusació de rebel·lió, amb el judici que ja tenia decidides les penes abans de començar, i ara darrerament amb la Junta Electoral i el president Torra, a qui ningú li fa costat. Es pensava que el Tribunal Suprem contradiria la Junta Electoral?

A mi aquests enfrontaments que volen demostrar qui és més xulo, no m'agraden. A nivell personal segur que els perdria i a nivell de país també ha quedat demostrat. Tenim persones a l'exili, d'altres a la presó, uns altres en ple judici, acusats de rebel·lió, i el president a qui li retiren la condició de diputat.

He escoltat per ràdio que el president no llançaria la tovallola i que es mantindria com a diputat i president de la Generalitat. Jo m'he perdut i ja no sé qui té l'última paraula. Entre tants tribunals i grups de magistrats, ja no sé qui lidera el conflicte.

A l'espera de saber com acaba tot això, voldria proposar una reflexió sobre la necessitat d'haver desobeït la Junta Electoral quan li va exigir que retirés la pancarta. Ja sé que els símbols són importants, i que defensar l'autoritat del president del govern també, però coneixent com actuen les institucions de l'Estat espanyol, moguts per la venjança i amb els ànims d'arrasar-ho tot, potser hauria estat més intel·ligent retirar la pancarta i al mateix temps atacar per una altra banda. 

Sempre he pensat que en una lluita qui guanya és la persona més intel·ligent i que lidera les estratègies. Caure en els paranys de l'altre no et porta a la victòria.

No caiguem a la trampa i avancem

Queda molt clar que l'interès del PP i C's és provocar violència per part dels grups independentistes per poder justificar els mals de l'independentisme. És bo ser-ne conscients i no caure en la seva trampa i mantenir la manera de fer del sobiranista que és la via pacífica, reivindicativa i contundent, però pacífica. Qualsevol sortida d'aquesta línia serà aprofitada pels adversaris que no tenen arguments, però sí molts aliats.

És una llàstima que s'estigui esmerçant tantes energies i temps en el procés i tot el que se'n deriva, i no es puguin dedicar a temes socials i econòmics. Persisteix la injustícia social amb moltes persones amb problemes de subsistència, i estem encallats en creixement econòmic.

No és bo per al país que el Parlament català treballi sota mínims -no començarà el nou curs fins a l'octubre- hi ha moltes coses a legislar i cal veure si amb el PSOE al govern estatal, disminueixen les interferències al treball parlamentari.

No podem oblidar-nos dels nostres presos polítics i hem de continuar exigint i trobant estratègies perquè siguin alliberats, però al mateix temps no podem estar aturats només a l'expectativa de com acaba tot plegat. Ens falta poder de decisió i lideratge polític en àmbits com el policial, l'econòmic i el social. Cal recuperar la iniciativa i creure que podem tornar a ser líders en la promulgació de lleis i normatives més socials i justes. Cal recuperar el prestigi de la nostra policia, que ha estat atacada pels partits polítics que no volen una Catalunya forta, el PP i C's, sinó que treballen per unificar i recentralitzar.

Prou fer el ridícul, prou dubtes i estratègies!

Perdoneu-me si molesto a algú de vosaltres, però ja n'estic fart d'aguantar tanta comèdia, tants dubtes i tantes estratègies buides de contingut. Crec que ens estan prenent el pèl i que tot plegat passa de rosca. No pot ser que estiguem encallats en la situació actual, mentre veiem amenaçat el nostre futur com a poble. 

Voldria remoure les consciències d'aquells polítics que hem escollit per avançar i que voluntàriament es troben en un atzucac que no soluciona res, al contrari, que omple d'incerteses el futur de Catalunya com a nació.

Reconec que de manera il·legal i autoritària Espanya ens ha pres el nostre govern i el nostre president, i que es tractava de recuperar la situació anterior al cop d'estat de Rajoy via article 155, però sisplau toquem de peus a terra. Treballem per aconseguir que els nostres polítics surtin de la presó i tornin de Brussel·les, però fem-ho amb un govern fort que ho faci possible, encara que sigui acceptant que no hi podem posar el president Puigdemont.

Aquestes setmanes i mesos de negociacions opaques ens fan més mal que bé, i la idea de respectar els símbols, inicialment saludable, no pot eternitzar-se posant en perill tots els drets com a poble, aconseguits fins ara.

Demano que els polítics escollits en les darreres eleccions imposades, es posin a governar, i es dediquin a buscar la manera d'alliberar els acusats de rebel·lió i sedició, a qui no podem deixar abandonats, però exerceixin el govern, o bé es retirin i donin pas a uns altres.

Joc d'estratègies

Si en algun moment les estratègies són importants i tenen transcendència és ara a mesura que s'acosta la data del referèndum. Els grups que no hi van a favor, veient que sembla imparable la resposta a la convocatòria, ja no parlen que no es farà, sinó que ja li atorguen el caràcter de procés participatiu, com el 9-N. La qüestió és no quedar en ridícul.

Afirmar en aquests moments que els catalans no acudiran en massa a votar el referèndum ja no és cap garantia d'èxit, i és per això que es carreguen el caràcter de referèndum perquè d'aquesta manera, encara que siguin molts els participants, mai acceptaran la seva validesa com a referèndum.

Jo ho puc entendre, sobretot quan els partits han de fer tants equilibris per nedar i guardar la roba. Quan han de treballar tant a la gent perquè els siguin fidels i els donin el seu vot. No s'adonen molts d'ells que a les persones no ens agraden els cagadubtes, sinó que volem posicions fermes i coherents. Tampoc suïcides, però sí una mica utòpics.

Un reguitzell d'estratègies per provocar por

Cada dia anem veient diferents accions per espantar els electors i que desisteixin, si així ho pensaven fer, de votar els partits independentistes. En tractar-se, la majoria dels cops, de mentides, es pot considerar immoral, però a qui ve de nou? Les campanyes d'intoxicació han existit sempre, i normalment han estat més intel·ligents i subtils que les actuals.

Qui pensi que tot el que ha estat fent el govern, els mitjans de comunicació, i entitats com la Societat Civil Catalana, no té repercussió, s'equivoca. Hi ha moltes persones que es creuen sempre el pitjor i les pors que els posen al cos són prou importants com per fer canviar el seu vot, o si més no abstenir-se.

Tot això era imaginable i probablement s'ha pecat d'innocència per part dels partits i moviments independentistes. Segur que si calibréssim les trampes i mentides que un i altre bàndol han exercit, guanyaria de camp el conjunt de partits contraris a la independència.

Les estadístiques favorables al Sí, poden també perjudicar els independentistes, si se'n refien massa i desmotivin els electors a donar-hi suport. Caldrà seguir aquest pols entre uns i altres, per conèixer per a quin costat es decanta.

S'acaba la campanya i continuen els problemes a rodalies

Penúltim dia de campanya oficial i hauré de fer bondat i no allargar-me en el meu escrit. Després d'aproximadament 18 mesos, el que acostuma sent habitual, el meu cap es troba gairebé com els trens de rodalies.

Vergonya el que passa avui, no només per l'incident concret del dia, sinó per la freqüència amb que els usuaris de RENFE han de patir maltractament i menyspreu. Un país que s'enorgulleix de ser capdavanter en quilòmetres d'AVE, és incapaç de fer funcionar d'una manera decent un servei de rodalies de Barcelona.

Una mostra més del mal tracte que rep Catalunya que anima molta gent a insistir en separar-se d'Espanya. Si el PP català tingués un mínim de decència, s'hauria d'avergonyir del seu homòleg espanyol i sumar-se a la resta de partits polítics i societat per exigir a l'Estat espanyol inversió i competència en la gestió del servei públic, o bé, si no en són capaços, cedir les competències al govern català.

M'imagino que en aquests dos darrers dies de campanya els fets d'avui a rodalies sortiran, uns per acusar el govern de l'estat i el PP per dir que això li pot passar a tothom. És cert. Això li pot passar a tothom que no inverteixi en manteniment i millorar i dimensionar el servei d'acord amb les necessitats i els usuaris. El centralisme que ha practicat sempre el govern de l'Estat, sigui en mans del PP o del PSOE, ha provocat que el caos d'avui sigui una normalitat. No hi veig solució si no és sortint de l'Estat. Que algun unionista em digui que estic equivocat, però amb arguments realistes, i no amb promeses ni canvis d'estratègies impossibles.

Quan la lectura de la premsa va del sainet a la tragèdia

Hi ha dies que després de llegir el diari no saps si plorar o riure. Normalment rius, encara que el que seria més lògic fóra arrancar a plorar. L'actitud del govern espanyol és patètica. La persecució de tot allò que fa o organitza el govern català és d'una mediocritat alarmant. Les trampes que s'inventa el govern català per treure's de sobre la pressió de l'espanyol són unes filigranes que surten gràcies a l'enginy que els ha obligat a desenvolupar.

Llegir tot això, no em digueu que no sigui patètic i deplorable. Però no és només el govern espanyol, sinó que la premsa i televisió també són ridículs, si més no als nostres ulls. Avui, per exemple, he llegit els escarafalls de la premsa espanyola per l'obsequi del president del Barça al Papa Francesc d'una samarreta amb el nom "Francesc". Si són tan escrupolosos a l'hora de conservar el nom d'origen, perquè als anteriors papes els anomenaven Juan Pablo II i Benedito XVI? S'ho han preguntat?

Em direu que són tonteries, però hi ha un rerefons important i uns objectius clars i unes estratègies ben estudiades. Es tracta de contaminar i posar-nos com els dolents de la pel·lícula.

El següent atac del govern espanyol és portar al Tribunal Constitucional les ambaixades catalanes i la llei catalana d'acció exterior. Es tracta de tallar i impedir totes les iniciatives del govern català, per aconseguir convertir l'autonomia, el Parlament, i el govern català en pura joguina, amb unes competències mínimes i insignificants, i continuar xuclant els nostres diners per malbaratar en quilòmetres d'AVE, sense passatgers, mantenint unes rodalies saturades i obsoletes, i aparcant el corredor del Mediterrani, només per posar alguns exemples.

Això i molt més, i perquè no crec en la voluntat espanyola d'acceptar un model federal, que cada vegada tinc més clar que només ens pot salvar el fet de sortir d'aquest Estat opressor i gelós fins a l'extrem de caure en la paranoia i la venjança judicial. M'agradaria que algú m'ho fes veure de manera diferent, però fins ara no hi he sabut trobar cap resposta millor.