Ens fan triar, i és una llàstima!

Els divendres a la nostra vila es concentren molts actes que sovint tens problemes a l'hora d'elegir-ne un. I és una llàstima perquè no podem dir que a Arenys hi ha gent per a tot, ja que si ens fixem en les persones que acostumen a assistir als actes culturals t'adones que hi ha un gruix de gent que te'ls trobes gairebé sempre, als quals se n'afegeixen d'altres en funció del tipus d'espectacle o conferència. Això fa, doncs, que si a la mateixa hora hi ha més d'un acte, el repartiment dels assistents va en detriment de les respectives convocatòries, i et pots trobar amb la sala mig buida, i sap greu.

Aquest darrer divendres de maig, per exemple, a les 19 hores, pots anar a l'Ateneu a la taula rodona de defensors de la ciutadania, amb la participació de la nostra defensora, la Teresa Verdura, però també a la Biblioteca, amb una taula-debat on es parlarà de la història de l'independentisme, amb l'ombra de Fèlix Cucurull. A la mateixa hora, a la sala de plens de l'ajuntament, ens presenten l'Atles d'Ocells Nidificants del Maresme. A tot això cal afegir-hi que l'Aula d'Extensió Universitària, que mou a molts arenyencs, tenen programada una sortida a l'Auditori de Barcelona.

No em direu que no es tracta de tres xerrades prou interessants i que voldríem ser-hi a primera fila. Doncs, no podrà ser. Haurem d'escollir-ne una i descartar-ne les altres dues, i els socis i seguidors de l'Aula, se les perdran totes tres. Tot plegat és una llàstima, oi? Com ho podríem resoldre?

Tot i que durant la setmana hi ha força activitat cultural, segur que trobaríem uns dies per repartir l'oferta d'actes que es concentren els divendres. Entenc, però, que el divendres és un bon dia. Probablement, el millor de tots, tenint en compte que la majoria de la gent fa festa el cap de setmana. Però no tothom!

Si aquests actes que he esmentat els programessin en dijous o dimecres, hi aniríem? Aquesta és una bona pregunta i la resposta podria orientar els programadors a l'hora de decidir què es fa. Disposar d'una agenda que tothom pot consultar per poder-se programar la setmana és important. Això ja ho tenim. Ara ens faltaria engrescar la gent a assistir als actes entre setmana, i d'aquesta manera no ens els perdríem.

Aquest divendres, a les 19 hores, però, no us quedeu a casa! Qualsevol dels actes que escolliu per assistir-hi, segur que us plaurà i en sortireu contents. No badem!

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Ahir vaig conèixer la mort de qui fou professor meu a la facultat d'Econòmiques, el senyor Francesc Granell, de qui no en guardava gaire bon record d'aquella etapa acadèmica. De fet llavors era com el segon professor, a l'ombra del doctor Joaquim Muns, a l'assignatura d'Organització Econòmica Internacional, si no recordo malament. Han passat gairebé cinquanta anys.

Ambdós professors eren molt diferents. Mentre Joaquim Muns es feia apreciar, Francesc Granell més aviat resultava un xic antipàtic. Va ser el meu únic contacte amb ells dos, i tots dos han estat uns referents en economia internacional, amb molts reconeixements acadèmics i professionals.

Però la mort que ha causat més impacte, no pas perquè hagi vingut de nou, sinó per la importància mundial de la seva figura, és la de l'expresident de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Com tota persona pública té els seus defensors i els seus detractors. Només els que no fan res poden presumir de no tenir enemics. L'altra cosa és saber valorar què pesa més a la balança, i sobre això també hi ha divisió d'opinions.

No és estrany que als ulls dels actuals dirigents russos, i els seus simpatitzants, la figura de Gorbatxov generi tanta controvèrsia i hagi passat com un personatge indesitjable. Ell va ser el darrer dirigent de la Unió Soviètica i per això el culpable dels que enyoren l'imperi soviètic. Sembla ser que no rebrà els honors d'estat com caldria esperar, però això tampoc no ens ve de nou.

Negar la importància i la repercussió del seu paper a la política mundial seria una estupidesa, tant si t'està bé com no, i som moltes les persones que pensem que va ser un bon polític i que va actuar d'una manera coherent. Probablement va fracassar per un excés de confiança en els dirigents occidentals que d'alguna manera li varen fer el llit.

Si una cosa és certa és que sense ell el món seria molt diferent a com és ara, i davant dels problemes actuals, és lògic que hi hagi qui pensi que es va equivocar. M'imagino que els darrers anys ha viscut compungit en veure l'actuació de l'actual president rus, adonant-se potser que tot el seu esforç no ha servit de gaire, sobretot en benefici de les persones més humils i obedients del seu país.

Aquests dies tindrem l'oportunitat de llegir molt sobre la seva vida i les decisions que va prendre com a president de la Unió Soviètica, i potser ens assabentarem de fets que desconeixíem i que probablement expliquen moltes de les preguntes que alguna vegada ens hem fet. Sigui com sigui, però, Gorbatxov ha estat un personatge important de la política mundial, amb qui hem compartit un món cada vegada més desorientat i amb més interrogants pendents per resoldre.

Barcelona té el seu propi estel

Per als contraris a la continuació de l'edificació del temple de la Sagrada Família, avui, diada de la Puríssima, és un esglaó més i motiu de crítica. Són moltes les persones que des de fa anys no han vist bé que es continués construint l'església. Com a símbol podia quedar el que va construir Gaudí, i estalviar molts diners.

Per als defensors, és avui un dia important, coronant la torra de la Verge Maria, amb un estel de dotze puntes, que avui s'ha il·luminat per primera vegada. Molts d'ells pensen que la Sagrada Família és un reclam per al turisme, i per tant es mereix finalitzar l'obra.

No ens posarem pas d'acord en què és millor i potser tampoc fa falta. Quan ens fixem en catedrals com la de Colònia, no parem atenció en els anys que varen trigar per construir-la. L'hem vist, o l'han vist, sempre ja construïda, i per tant no és motiu de discussió. No sé què en pensaven els contemporanis mentre l'estaven aixecant.

De ben segur que podem trobar elements positius i negatius en cadascuna de les posicions personals. No hi ha res que es defensi unànimement. Hi ha qui ho criticarà des d'un punt de vista professional, com a arquitectes, d'altres com a ciutadans de Barcelona, d'altres per un sentiment religiós, o d'altres pel malbaratament econòmic.

Sigui com sigui, la Sagrada Família és reconeguda mundialment, i forma part de l'itinerari de qualsevol visitant de la ciutat, i la intenció dels promotors és acabar-la. La següent etapa serà l'acabament de la torre de Jesús.

On són els envalentits patriotes defensors de Plácido Domingo?

Mentre arreu del món es prenien mesures contra el tenor espanyol Plácido Domingo, Espanya sortia a la defensa del seu ídol. Típicament espanyol és sentir-se ofès quan el món posa en dubte l'honorabilitat d'un dels seus ciutadans, sobretot quan tenen renom mundial i fan enorgullir el patriotisme més accentuat.

Plácido Domingo va negar els fets del que l'acusaven diferents dives d'arreu, i mentre es cancel·laven gires al món, a Espanya se li rendia culte i gairebé homenatjava. Han passat uns mesos i probablement la pressió ha pogut més que la resistència del tenor, i finalment ha acceptat les acusacions i n'ha demanat perdó.

Què passa ara amb els envalentits patriotes que varen sortir a la defensa del divo espanyol? On són aquells insults contra tothom que s'havia manifestat en contra del tenor? Per què no demanen disculpes i no s'afegeixen a la crítica per les males arts emprades pel tenor?

Hi havia massa evidències per no suposar que el comportament del tenor no havia estat el que calia esperar d'una persona honrada i respectuosa amb la gent. La reacció de molts va ser una simple equivocació del patriotisme mal entès. No s'estaven carregant el prototipus espanyol exemplar, sinó una persona que no havia obrat com calia i havia abusat d'unes persones que, en alguns casos, es trobaven a la corda fluixa, volien entrar al món de la lírica, però no al preu que els imposava el tenor.

No li vull cap mal, sinó simplement que pagui pel què ha fet i serveixi d'exemple per a moltes persones que podrien caure en el parany d'actuar de la mateixa manera.

Mirant Europa

Les persones que vàrem viure el franquisme miràvem Europa com la solució als nostres mals. Ens feia ràbia la seva indiferència i inacció per treure'ns de la dictadura franquista, però anhelàvem poder-hi entrar i esdevenir un país democràtic. Vàrem haver d'esperar la mort del dictador i els primers anys de la transició per poder posar un peu al paradís somiat.

Han passat els anys i l'Estat espanyol s'ha fet un lloc a les institucions europees. Des de Catalunya el nostre somni d'aconseguir un reconeixement com a nació amb institucions pròpies, fos dins d'un món federal o arribant a la independència, ha anat fent passes amb circumstàncies diferents en funció del moment que vivíem.

La nostra mirada cap a Europa, cap als estats europeus que conviuen amb Espanya, s'ha mantingut, creient que d'allí havia de venir la solució als nostres problemes d'encaix amb Espanya. Una mirada diferent de la del temps de la dictadura, amb més escepticisme que no pas fe.

En mig del terrabastall en què ens trobem, continuem esperant que d'Europa vingui l'ajuda que necessitem per convèncer l'Estat espanyol que el tracte sofert no és el que ens mereixem. L'independentisme ha agafat força i ha deixat de banda els defensors del federalisme que ara només ho diuen amb la boca petita, però les garrotades rebudes amb presó i exili encara no han estat suficientment denunciades per qui creiem que ens hi pot ajudar. A l'espera de les conclusions d'Amnistia Internacional, confiem que com a mínim es denunciï la sentència del Tribunal Suprem espanyol perquè avergonyeixi els impulsors de la venjança per l'èxit de l'1 d'octubre de 2017.

Un jutge instructor ex-senador del PP

És legal que un jutge, ex-senador del PP, sigui l'instructor dels recursos que han presentat els nostres presos polítics al jutges que els han de jutjar? M'imagino que sí. És ètic? Jo penso que no. Potser ho seria si tinguéssim la convicció que els jutges espanyols són imparcials i deslligats de la política, però això no s'ho creu ningú, ni tan sols ells.

Tot i que les altes temperatures i la necessitat de fer vacances han apaivagat una mica els ànims i refredat l'ímpetu reivindicatiu dels independentistes i no tant als defensors de l'espai públic lliure de llaços grocs, no hi ha res mort, sinó que es troba en somort.

Se'ns prepara una tardor moguda, que pot començar abans, amb la commemoració de l'aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, amb la presència del rei dels espanyols. No podem abaixar la guàrdia, i hem de tenir molt clar què volem, però per sobre de tot hem de fer fora la violència. Defensar els nostres drets sense atacar ningú. Qui se senti atacat perquè demanem la llibertat dels nostres presos polítics, és un problema seu, que no ha entès què vol dir llibertat d'expressió, però no hem de caure en la provocació dels seguidors de C's i semblants. La seva actuació els passarà factura. No permetem que nosaltres caiguem en aquesta temptació. Hem de continuar manifestant els nostres valors i sentiments en pau i tranquil·litat. 

Buscar culpables quan ha passat és un absurd

Entrar a discutir de qui és la culpa que l'Agència Europea de Medicaments (EMA) no vingui a Barcelona és un absurd perquè no ens posarem d'acord. Els constitucionalistes del 155 diran que és culpa dels independentistes i aquests donaran la culpa a l'actuació policial del dia 1 d'octubre. Qui té la raó? Probablement la situació política d'aquests mesos hagi condicionat la votació, però en tot cas si fos així, tots plegats en seriem els responsables. El que cal ara és fer millor les coses, sense que això vulgui dir que haguem de donar la raó als defensors de l'statu quo. Algun dia es podrà canviar alguna cosa?

Em preocupa més tenir la certesa que serem capaços de sortir de l'atzucac actual que tot allò que haguem pogut perdre fins ara, perquè lamentar-nos-en no ens servirà de res. Les eleccions del dia 21 de desembre, que algun dia es reconeixerà que es varen convocar sense cap cobertura legal, han de servir per començar a endreçar les coses, però si tothom manté la mateixa posició, no anirem enlloc.

Tenim polítics a la presó per haver complert l'encàrrec de la majoria de catalans, amb encert o no, amb suficient representativitat o no, que haurien de sortir-ne fins que no siguin jutjats i condemnats, si aquest és el cas. La dissortada mort del fiscal general pot servir d'excusa per canviar les formes, sense que això vulgui dir que no ha passat res. Seria interessant que la campanya electoral es presentés sense candidats presoners ni exiliats. Algú podrà pensar que beneficia una part i perjudica l'altra, però personalment crec que és un perjudici per a la democràcia que tant ens posem a la boca.

Pendents de les candidatures del 21D

A poques setmanes de la campanya electoral del 21 de desembre encara no sabem del tot quines seran les candidatures que s'hi presentaran i quins presidenciables tindrem. Avui la CUP decideix, en assemblea, què fa i amb qui ho fa. La societat civil recull signatures per presentar una llista unitària presidida per l'actual president legítim de Catalunya, mentre ERC ja té la seva llista a punt i el PDCAT està expectant per veure com acaba tot.

Els Comuns, que les seves bases han decidit trencar amb el PSC a l'alcaldia de Barcelona, han pactat una llista amb Podemos, col·locant en Xavier Domènech com a presidenciable.

Al bàndol dels defensors de l'article 155 hi tenim el PSC que està confeccionant una llista sense ideologia més enllà de defensar el nacionalisme espanyol, amb antics dirigents de la desapareguda UDC, i membres actius de la plataforma anticatalana Societat Civil Catalana, que organitza manifestacions contra el govern legítim de Catalunya, on sempre acaben amb actes vandàlics. 

També hi tenim C's, nascut per recentralitzar Espanya i fer desaparèixer les singularitats de les nacionalitats, sobretot la catalana, i el PP, el partit polític més corrupte de la democràcia occidental, amb un cap de llista que acostuma a fer campanya per netejar les ciutats i ara el país, amb uns tics totalment xenòfobs i racistes.

Aquest és el panorama que se'ns presenta i que haurem de decidir per on ens decantem. Una vegada resolts els dubtes de la CUP, PDECat i Llista Unitària, haurem de prendre partit i fer el possible perquè aquestes eleccions siguin les més participades i per tant, els guanyadors, els més representatius de tots.

L'extrema dreta queda retratada

Parlar de bons i dolents seria d'una simplificació i estupidesa que no podem caure. Sempre veuràs de tot a totes bandes i la generalització sempre és mala consellera i et porta a errar en els teus plantejaments o deduccions. Malgrat això, sí que aquests dies podem veure diferents maneres de manifestar-se. Les xarxes socials ens ho il·lustren tot ensenyant les concentracions dels defensors del referèndum i contraris a l'actitud i accions del govern espanyol, i per l'altra banda les poques manifestacions de l'extrema dreta, en defensa de la Guàrdia Civil i de l'Espanya autoritària i nostàlgica del franquisme.

Repeteixo que a tot arreu hi ha de tot, però si més no els defensors de la unitat d'Espanya no crec que estiguin gaire contents amb l'actuació de les persones que representa que estan d'acord amb ells. A mi m'avergonyiria i em faria pensar molt.

Per les xarxes ja és una altra cosa. Sota l'anonimat molts es creuen autoritzats per amenaçar i insultar qui no pensa com ells, però malauradament això, sense que serveixi d'excusa, passa sempre, tant si la situació és delicada com ara, com parlant dels equips de futbol rivals. Algú diu que això és participació, jo no ho veig de la mateixa manera. 

Amenaçar Serrat perquè posa objeccions a l'1 d'octubre és un error i demostra molt poca categoria de qui ho fa, i a més deixa en mala situació les persones que defensen el referèndum. Tu pots no estar d'acord amb el plantejament de Serrat, però no pots oblidar que es tracta d'una persona amb una trajectòria demòcrata que ja voldríem per a molts.

De suspensió en suspensió i tirem perquè ara toca

La suspensió de lleis, acords i actuacions del Govern i el Parlament catalans ja no són novetat. Surten a les pàgines dels diaris, perquè bé se n'ha de deixar constància, però ja no sorprenen ningú, ni els defensors ni els afectats. Es tracta del procés lògic d'un moment històric determinat per la voluntat del govern català d'avançar cap al referèndum per a la independència i l'actitud intransigent del govern espanyol. 

No sabem què passarà demà passat, però sí el que passarà després de qualsevol passa endavant dels independentistes, i això no sorprèn, però sí que pot arribar a cansar a més gent de la que a hores d'ara ja n'està farta. Diaris i televisions no parlen d'altra cosa i et vénen moltes ganes d'apagar la ràdio o posar-te a resoldre el Sudoku.

Avui el torn ha estat per als pressuposts aprovats pel Parlament català, i que ja se sabia que serien recorreguts pel govern espanyol i suspesos immediatament pel Tribunal Constitucional. És per això que sobren les declaracions de càrrecs del PP o C's traient pit per haver pronosticat la mesura del Tribunal. Qui no sabia que passaria?

I es parla del Tractat d'Utrecht. El famós tractat pel qual Gibraltar es quedava en mans de la Gran Bretanya i la Corona d'Aragó a les de Castella. I se'n parla arran del Brexit i les ganes que Espanya té de quedar-se amb Gibraltar. Amb Gibraltar, però també amb Catalunya. No és qüestió de cedir en res, sobretot si s'hi troba la gallina dels ous d'or.

Estic convençut que els nostres néts i besnéts estudiant aquest període de la Història no sé si com un exemple més de la pèrdua de poder polític del nostre país o del començament de la renaixença, però de ben segur que no serà un període desconegut, sinó transcendent. Qui tingués una bola de cristall per saber si és prudent sortir a la foto!

Guerra als diacrítics!

L'endemà del 'cop d'estat' al PSOE i de la superació de la qüestió de confiança del president de la Generalitat, una de les notícies que han tingut més ressò ha estat la presentació, per part de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), de la revisió de l'ortografia catalana, amb l'eliminació de la majoria d'accents diacrítics com a punt estrella.

Després de fer-se públic hem escoltat opinions de tot tipus, prevalent, si no m'hi he fixat malament, els defensors de la reforma, que hi veuen una simplificació de la llengua, sense perjudicar-la, atès que en el cas dels accents diacrítics suprimits es tracta de mots inconfusibles en el context de la frase.

Hi ha opinions d'experts que mereixen ser escoltades i fins i tot tingudes en compte, i d'altres que opinem més amb el cor que no pas pels nostres coneixements lingüístics. Jo seria més amant de mantenir els accents diacrítics i al mateix temps incorporar la doble 'rr' en paraules que fins ara les escrivíem amb una sola 'r' malgrat figurar entre vocals (eradicar, per exemple). Però si em demaneu perquè prefereixo una cosa o l'altra només us podré dir que m'agrada més.

Tinc molta mania en que les persones parlin amb propietat, que utilitzin un vocabulari prou extens, i que els seus escrits no comportin confusió. Potser per això creia tant amb els accents diacrítics, i potser per això se'm farà més difícil acostumar-me al canvi. Deu ser que ja tinc uns quants anys i a mesura que envelleixes ets més reticent als canvis, t'aferres més al passat, en allò que t'han ensenyat de petit.

Sigui quina sigui l'opinió respecte als canvis proposats, crec que el més important és que la nostra llengua es mantingui viva, i que hi hagi prou persones que la segueixin estudiant i adaptant als temps canviants. Si cal, doncs, estudiarem els canvis ortogràfics i procurarem incorporar-los en els nostres escrits el més aviat possible.

Ja tenim dos presidents, anem pel tercer

Després de tants dies de tensió pel seguiment de les negociacions entre les CUP i Junts pel sí, ara ens hem relaxat de cop. No tothom, però està callat a veure-les venir, sinó que hi ha uns quants defensors de l'statu quo que han començat a llançar avisos des de la plataforma de La Vanguardia, per frenar qualsevol intent de recuperar els mesos perduts.

Hi ha qui té por i també hi ha molts inconscients. Hi ha qui tem que el nou president i el seu govern, de la mà de la majoria parlamentaria, facin algun pas que se n'hagin de penedir. D'altres temen les represàlies de Madrid, però hi ha qui encara no s'ha adonat que no estem en situació de frivolitzar amb les decisions polítiques.

Em quedo amb les paraules del president Puigdemont quan va dir que no ho faria malament, ni permetria que es fes malament, sinó que ho faria bé. Penso que el president i el seu govern han de fer-ho bé, per la responsabilitat que va assumir en la presa de possessió del càrrec, i per amor al país que diu estimar i voler deixar-s'hi la pell.

Ara tota l'atenció, o si més no bona part d'ella, es centrarà en què passa a Madrid. De moment ja tenim president del Congrés de Diputats, el socialista Patxi López, lligat de mans i peus pel PP i C's, amb majoria a la mesa parlamentària.

Crec que Patxi López és una bona opció i que pot desenvolupar una bona tasca. Sabem com pensa i concretament què pensa del sobiranisme català, però això no impedeix que puguem creure que és un bon candidat i que defensarà amb dignitat el càrrec que representa. El tema clau seran els pactes parlamentaris, el primer dels quals, una vegada decidit el president del Congrés, passa per decidir el nom del president del govern.

Ens trobem, doncs, immersos en dues legislatures, la catalana i l'espanyola, plenes d'incògnites, i amb la necessitat de saber estirar de la capacitat negociadora dels nostres polítics. Cal demostrar que sense majories absolutes es pot fer molt bona feina, fins i tot millor.

La Fiscalia investiga el president de "Manos Limpias" per blanqueig de diner

El titular d'avui té delicte! És molt interessant! Un sindicat, que m'agradaria que algú m'expliqués per què es considera 'sindicat', que s'anomena "Manos Limpias", i que el seu president, que es dedica a netejar tot allò que fa pudor de corrupció i independència, ara se l'acusi de blanquejar diner. Deu ser una altra manera de fer neteja!

Realment el nostre país no té perdó. L'altre dia uns comentaven la cara d'estranyesa d'uns belgues quan se'ls prevenia d'una possible estafa. Hi pot haver voluntat d'estafar entre amics? A casa nostra sí.

No he tingut la paciència ni les ganes de buscar tots els casos en què el 'sindicat' ha presentat querella, però tots sabem que n'hi ha una bona colla. És trist que ens enredin de mala manera fent-se passar pels defensors de l'honradesa, i que hi hagi tant gent que s'ho cregui. No és estrany que moltes persones inculpades pel 'sindicat' es neguin a respondre les preguntes dels seus advocats. Ara, que s'ha descobert la possibilitat que el seu president no sigui aigua clara, encara resultarà més complicat aconseguir estirar de la llengua les seves víctimes, i la gent... se'ls continuarà creient?

La CUP dificulta el procés constituent?

Si algú creia que el procés constituent seria un camí de roses, després de les diferents manifestacions a l'espai públic des de l'any 2012, estava molt equivocat. La majoria, crec, sabien que no seria fàcil, però potser no s'ho imaginaven d'aquesta manera.

Els resultats electorals, tot i ser significativament importants per als defensors de la independència, no foren suficientment clars perquè s'obrissin les portes a un procés avalat per majoria absoluta. Els resultats, però no només no foren suficients, sinó que a més la suma dels dos partits independentistes és una suma complicada que pot portar-nos a un cul-de-sac.

Avui hem conegut el posicionament de la CUP respecte al nomenament del president que, si no hi ha possibilitat d'esmenar-lo, obliga Junts pel Sí a decidir si la solució passa per unes noves eleccions autonòmiques o bé sacrifica el president que ha canviat CIU i ha liderat el procés cap a la independència.

M'imagino que necessitem més temps i que podem comprendre que encara no hem consolidat un sistema democràtic prou fort com per entrar a fons en negociacions sense prejudicis. Podem pensar que la CUP col·loca pals a les rodes del procés? És just que 10 diputats condicionin el posicionament de 62? Si no hi ha acord, qui serà el culpable? A qui ho haurem de recriminar?

Les respostes no poden ser simples, sinó fruit d'una profunda reflexió, però tenim tot el dret de pensar que la CUP és on és gràcies al president Mas. Qui pot argumentar que és una bestiesa?

La CUP dóna a conèixer el seu alcaldable

Avui s'ha confirmat que David Caldeira repetirà com alcaldable de la nostra vila a les eleccions del mes de maig. Entenc que és una molt bona decisió, atesa la seva experiència i capacitat per liderar un projecte trencador que tant necessita el nostre ajuntament.

Ens aquests moments pràcticament devem ja conèixer tots i totes les alcaldables que es presentaran el 24 de maig i, en un municipi com el nostre on gairebé ens coneixem tots, el perfil i capacitat de treball de qui opta a presidir el nostre Consistori pot i hauria de decantar la balança a l'hora d'emetre el nostre vot.

Estic convençut que en aquests moments, tot i haver defensat la persona de Ramon Vinyes en més d'una ocasió, el líder i equip que pot treure'ns de l'atzucac i tornar-nos la il·lusió és David Caldeira i els seus. 

La CUP a Arenys creu de veritat en la participació i sempre ha fet costat als vilatans i no només a l'hora de demanar el vot. Són, al mateix temps, uns clars defensors del sobiranisme, preocupats alhora de la pobresa de tantes llars de la nostra vila, i amb idees i, per què no, utopies que ens han de fer creure en el seu projecte.

M'imagino que tindrem temps de valorar totes les propostes de les diferents candidatures que optaran a ocupar un lloc en el Ple municipal, i llavors serà el moment que haurem d'escollir quina és l'opció que més ens agrada i ens mereix més confiança.

Em sap greu que el nostre sistema electoral no funcioni amb llistes obertes, perquè estic segur que d'entre tots els candidats i candidates dels diferents partits polítics podríem elegir un molt bon equip de govern per Arenys de Mar. Penso en el mateix David Caldeira, la Viol Quer, de la CUP, o la Laia Martin d'ERC, en Ramon Vinyes, del PSC... i més homes i dones d'Arenys que estic convençut que, amb ganes de treballar, poden fer créixer la vila en tots els aspectes.

Per la nostra part, aprofitarem la nova llei de Transparència per fer un seguiment de la tasca de govern, aportant la nostra col·laboració i exigint el bon govern que ens mereixem.

La pressió mediàtica i política a Podemos va en augment

No vull contribuir a desacreditar Podemos i la gent que ho impulsa, perquè és massa fàcil, però al mateix temps mesquí. La por a perdre el que tens a vegades et porta a criticar qui creus que t'ho pot prendre. El problema és el verb que utilitzem, a vegades només en el subconscient. Perdre una votació és correcte, però perdre el poder no, perquè en democràcia no hauríem d'estar parlant de poder, sinó de capacitat de servei, d'acord amb les teves creences i principis.

No hi ha dubte que els partits majoritaris de sempre, però també la premsa més casposa espanyola, que n'hi ha molta, no es prenen gens bé la força que dibuixa Podemos, perquè tenen por que es trenqui l'"acord" de fa més de 30 anys, de repartiment de poder, aquí sí, entre PP i PSOE.

Dit això, però, també cal fer baixar dels núvols aquells que només juguen amb dues posicions: la bona i la dolenta, el blanc i el negre. Si bé és cert que el Partit Popular ens ha estat oferint un menú de corrupcions continuades durant el seu mandat, tampoc hem de pensar que Podemos estiguin necessàriament nets com una patena. Dissortadament la corrupció no és una exclusiva de la classe política dirigent. Aixecant l'estora hem trobat molta brutícia.

Hi ha moltes persones dedicades en aquests moments, a trobar tota mena d'històries que puguin comprometre els nous líders polítics de Podemos. Segur que en són conscients i que només els que no hagin obrat correctament han de trobar-se inquiets. 

Avui han arribat noves notícies sobre detencions, imputacions i judicis de casos oberts des de fa mesos. Hi estem totalment vacunats, però a mi, llegint segons quines declaracions, em produeix fàstic. Entenc que són respostes i afirmacions estudiades pels advocats defensors, però continuo manifestant que he perdut la confiança en la Justícia, i em quedo amb la moral i l'ètica. Aquests dos valors estan absents en la majoria de llocs, i així ens va.

Les eleccions del 25 de maig són europees i només això

La mala consciència pesa en els governs europeus i és per això que temen una gran abstenció i un augment significatiu dels euro-escèptics. Que Europa no ha fet bé els deures és força evident, i els nacionalistes poc amics dels alemanys, han viscut la crisi econòmica com el renaixement d'una Alemanya que s'ha posat al capdavant de la Unió Europea.

La crisi econòmica ha anat acompanyada de la crisi política. Ni França ni Anglaterra poden estar massa contents dels seus respectius governs, i a Espanya, malgrat la majoria absoluta, la continuïtat de Rajoy només es pot recolzar en els dubtes del PSOE.

Les eleccions europees són tota una incògnita després d'aquests anys d'inestabilitat econòmica i d'un cert ressorgiment dels grups populistes i d'extrema dreta, que rebutgen estar sotmesos a Brussel·les, defensant un nacionalisme radical, amb components xenòfobs. Lluitar contra aquest corrent no és fàcil, sobretot quan els arguments són poc sòlids i l'experiència d'aquests últims anys no els són favorables.

A casa nostra tampoc no es presenten unes eleccions prou clares, sobretot pel sentit que se li vol donar. Tant els sobiranistes com els unionistes, si em permeteu els qualificatius, s'ho miren en sentit local, és a dir, volen fer una lectura dels resultats interessada, pensant en la consulta. Això és un error greu, sobretot per part dels defensors de la consulta, siguin independentistes o no. Cada elecció serveix per al que serveix, i fer segons quines lectures no condueix enlloc, i més aviat despista.

Si creiem en Europa hem de mirar quina Europa volem i, per tant, quins partits ens ho poden posar més fàcil. Si volem una Europa conservadora a la imatge del que hi ha a Espanya, tenim prou partits per escollir: C's, Vox, UPyD, PP, CIU... si volem una Europa progressista, això sí sense gaires pretensions, tenim el PSOE, IU, ERC... pensar que votant CIU o ERC votem a favor de la consulta ens equivoquem. 

Entenc que algú pensi en la reacció espanyola davant d'un possible fracàs de CIU o ERC, però això ja tindrem temps de veure-ho en les eleccions de 2015. Ara toca pensar en Europa i en quin aliat escollirà el partit que volem votar.