El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

Conversa de sords

O diàleg de sords, que és el que en castellà ens havien ensenyat a dir: "diálogo de besugos". Doncs això és com hauríem de definir el que passa al Congrés de Diputats de Madrid amb les intervencions dels diferents dirigents polítics. Uns pregunten una cosa i els altres responen el que volen, encara que no tingui res a veure amb la qüestió.

Això passava aquest matí en sessió parlamentària i llavors volen que la gent els escolti, els aplaudeixi i els acabi votant. El president del govern defensant-se atacant i no responent la pregunta que li fan, o el representant d'ERC aprofitant l'avinentesa per atacar els seus enemics, Junts, sense importar-li gens el que li pogués respondre el president del govern espanyol, que també ha marxat d'estudis.

Aquest és el panorama mentre una bona part de la població està passant penúries de tota mena. Aquest és l'exemple que ens donen els nostres polítics, que no responen el que se'ls demanen, ni solucionen els principals problemes de la ciutadania. Perquè no en saben més o potser perquè ni tan sols els interessa.

La veritat és que se m'ha posat malament l'esmorzar. Per vergonya. I és una llàstima perquè us haig de dir que hi ha gent que es fica a la política perquè té realment ganes de resoldre els temes que preocupen a la ciutadania. Que ho fa de cor, amb ganes de treballar i no pas d'enriquir-se o tenir un sou que li permeti viure tranquil. I aquestes persones honestes les posem al mateix sac, perquè el que es veu és el pitjor de tot.

El president del govern més progressista de la història no s'adona que la gran inversió en l'AVE és vergonyosa tenint en compte com funciona el transport públic adreçat a la majoria treballadora. Queda tranquil manifestant que entén la preocupació i neguit dels afectats pel desastre de Rodalies, però ho diu ara després de no sé quants anys governant. Ara que necessita els vots dels catalans, que són els més afectats pel mal funcionament i la manca d'inversió pública per part de l'Estat. 

Llavors que no es queixin que vinguin uns populistes, xenòfobs i feixistes que enganyant a la gent els prenguin els escons dels parlaments. Si no resolen els problemes val més que es quedin a casa.

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

Pablo Iglesias aplaudeix el rei

El dia que l'independentisme dóna l'esquena al rei espanyol, el vicepresident i cap de Podemos l'hi aplaudeix el discurs. Un discurs on parla que no podem tenir una Espanya d'uns contra els altres, però ell bé que s'ha identificat amb uns en contra dels altres. Si vol ser coherent hauria de predicar amb l'exemple, cosa que no ha fet mai, sobretot el 3 d'octubre de 2017 i en successius discursos carregats de bel·ligerància contra Catalunya.

Un estat democràtic ha de defensar tothom, fins i tot aquells que estan en contra de la monarquia, fins i tot aquells que voldrien canviar el sistema polític i establir la república. No són només els independentistes, sinó que n'hi ha molts més. On eren, però, avui els republicans del PSOE i Podemos?

Alguns d'ells aplaudint el rei, amb total hipocresia, perquè no tenien cap obligació de fer-ho. S'havien de mantenir en silenci i respectant la figura del cap d'estat, malgrat no estar-hi a favor. Però, no! han preferit quedar bé i aplaudir el monarca. És que Podemos ha canviat de manera de pensar?

No es tracta d'ofendre ningú, simplement actuar amb coherència amb tots els principis que un defensa, amb tots els arguments amb què un es proveeix, i no enganyar ningú.

L'aplaudiment al rei dels ministres de Podemos m'hi ha sobrat. M'agradaria que m'ho expliquessin, perquè pugui continuar confiant en ells, com a pont de canvi a una tradició casposa en alternança del PP i PSOE.

Inapropiada actitud del portaveu de Junts per Arenys

No ho he trobat correcte i no he estat l'únic, fins i tot algú que l'ha votat. El representant de Junts per Arenys i ex-alcalde, Estanis Fors, no ha aplaudit el discurs de la nostra, també seva, alcaldessa.

Per educació i perquè és la primera autoritat de la vila, el gest de negar-se a aplaudir és una demostració de la seva qualitat democràtica, que jo no comparteixo.

Jo he aplaudit l'alcalde Estanis i també a l'alcaldessa Annabel, i als ex-alcaldes Joan Enric, Fidel, Nacho, Santi, Joaquim, Miquel i Ramon. Encara que no els hagués votat, han estat els meus alcaldes i els he reconegut com a tals.

Algú pensarà que no té gaire importància, però la té. Pujol va ser el meu president, com també ho van ser Maragall, Montilla, Mas i ara Puigdemont. El respecte al càrrec que ocupen no es mereix el desaire que avui ha tingut el regidor portaveu de Junts per Arenys.

Cadascú que pensi el que vulgui i faci allò que li digui el cor o el cap. Jo sempre seré respectuós i en tot cas, això sí, lluitaré per aconseguir el canvi de persones i partits amb qui no hi tinc afinitat.

Aplaudeixo el representant del PSC perquè ha tingut un comportament correcte, malgrat hagi pogut pensar que el discurs no li agradava perquè no se'l feia propi, però no per això ha deixat d'aplaudir la seva alcaldessa. Més difícil és defensar la postura del PP que no ha participat en l'acte institucional. Crec que és un error, encara que ho pugui entendre. A ningú li agrada que el xiulin públicament, cosa que podia passar i no hauria estat la primera vegada.

Avui no tots els partits amb representació al Consistori arenyenc ho tenien fàcil, no només el PP i el PSC, sinó fins i tot ICV, sobretot després de la darrera intervenció del seu representant al Parlament català. Cadascú ha d'assumir les conseqüències i accepto que els que no formem part de cap partit polític ho tenim més fàcil, però així funciona.

Felicitats Jordi i bon any!!!

Aquest primer post de l'any 2016, el número 3.765 del meu bloc des que el vaig iniciar el 9 de gener de 2005, el dedico al vailet de 3 anys que ha mantingut desperts i amb angoixa molts catalans a la comarca del Pla de l'Estany. En Jordi es va perdre ahir la tarda i sortosament ha estat trobat aquest migdia sa i estalvi. Felicitats Jordi i família!

No us preocupin ni critiqueu els tòpics en què bategem els comentaris sobre la recerca del nen extraviat. Solidaritat. Doncs, sí, som solidaris i ho hem d'escriure, comentar i aplaudir. No només hi ha desgràcies al nostre món, sinó que també hi ha gestos amables, positius i s'han de fer notar.

No pot ser que visquem en un món on la notícia de la premsa i ràdio és sempre negativa, i que quan comentem un fet alegre i positiu, vulguem treure-li mèrit i protagonisme, titllant-lo de cursi. Potser si durant l'any fóssim capaços de buscar aquestes notícies i parlar-ne, aconseguiríem que un grapat de periodistes, que tots coneixem, no visquessin només de la crònica negre.

Aquest 2015 vaig deixar de ser subscriptor de La Vanguardia, per molts factors. La seva línia política, que respecto, em cansava, sobretot des del nomenament de l'actual director, el juancarlista Màrius Carol, però també per la persistència d'alguns col·laboradors, no tots, a criticar tot allò que feia tuf a catalanista. No es tractava tant d'una crítica al president en funcions Artur Mas, sinó al fet català. 

Però també per la participació d'algun cronista local, total mercenari, per cobrar la notícia publicada, rebolcant-se en la misèria i les notícies més obscures, sense dedicar temps als fets positius que succeeixen cada dia. Probablement perquè aquestes notícies no venen prou i els lectors som prou macabres per gaudir de la tragèdia dels altres.

M'he quedat només amb l'ARA, subscriptor des del primer dia, encara que sóc conscient de les seves mancances i també de la seva orientació política. Puc entendre que hi hagi persones que no els interessi, com a mi no m'interessa El Periódico o El País.

I em proposo buscar cada dia la notícia positiva que m'alegri la vida i em faci més suportable tot el conjunt de desastres i calamitats que continuaré trobant als diaris. Desitjo que no en siguin tants com el 2015, i a poder ser, que tots plegats construïm un gran any, que mereixi ser recordat per la història del nostre país.

La renúncia de Ros al dret a decidir

De petit m'han ensenyat que s'ha de respectar les decisions dels altres, encara que no ens agradin, i penso que me n'he sortit força bé. Una altra cosa és que les entengui, a vegades fins i tot procurant posar-me en el lloc de l'altre. Les puc respectar, però no aplaudir-les. I això és el que em passa amb l'Àngel Ros, l'alcalde de Lleida.

Com ha pogut pactar amb C's la renúncia al dret a decidir o a la defensa del català a l'ajuntament de Lleida? No és el fet en sí, que tothom ho veu a la seva manera, sinó que ho hagi fet ell, el diputat català que va renunciar al seu escó per no contradir el seu partit, el PSC, en defensa del dret a decedir. Un militant del PSC que es va posicionar tan clarament a favor del dret a decidir, i que ara, per poder governar el seu ajuntament, no té cap tipus d'escrúpols a renunciar-hi.

Aquestes decisions polítiques són les que no entenc. Sempre defensaré que no tot s'hi val en política. Hi ha uns valors, hi ha una ètica que no es pot trepitjar. Què poden esperar els lleidatans del seu alcalde? Es poden considerar traïts?

Reconec que posar-me al carro dels crítics a Ros en aquests moments es pot considerar d'oportunista, però haig de dir que fins ara Àngel Ros m'havia semblat un polític molt digne, amb qui no compartia criteris o decisions, però el trobava valent, honest i transparent. Les trifulgues que va tenir amb la regidora del seu partit, que finalment va sortir del PSC, no em feien dubtar de la seva honradesa, sense conèixer-ne res de res. Ara, però, considero que m'ha fallat, i la percepció que tindré d'ell a partir d'ara no serà la mateixa. 

Si volem respectar les institucions i que la gent les respecti, hem de ser persones honestes, transparents i sinceres. La corrupció, l'afany de poder, el cercar el benefici i interessos propis d'alguns polítics és el que ha fet mal a la política i ha provocat aquesta desconfiança de la població vers ells. Només recuperant aquest valors abans esmentats aconseguirem recuperar la confiança i construir entre tots una societat més justa.