Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

L'habitatge a l'ordre del dia

Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.

S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.

Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.

Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.

Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure. 

Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.

Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.

A en Joan, en el seu comiat

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi Joan, el marit, el pare, el besavi, el sogre. Se n'ha anat tranquil·lament sense fer soroll, per no molestar, com ha viscut tota la seva vida, estimant als que tenia al seu voltant, treballant matí, tarda i vespre, a sota el Montnegre, conreant les maduixes que tantes persones n'hem pogut gaudir. «Aquestes sí que són bones!».

La seva vida és l'exemple d'aquells que, sense fer remor, teixeixen un entorn amable, no pas lliure d'entrebancs. La vida de pagès no és fàcil, sempre a l'expectativa del temps i, darrerament, de la invasió del senglar i el cabirol. I a tot això cal sumar-hi, la guerra civil i la postguerra, sense pare, amb una mare, això sí, forta i valenta per tirar endavant els seus tres fills.

Quan ens queixem per tot el que ens cau a sobre no ens adonem que els nostres pares i avis han tingut la vida prou complicada, però mai han llançat la tovallola. El seu esforç, la seva confiança i també la seva fe, els ha fet valents i invencibles.

Estem massa acostumats a esperar grans projectes per merèixer el nostre reconeixement. Ens oblidem de la bona feina de cada dia que fa possible una convivència amable, una pau i tranquil·litat que ens ajuda a viure lluny dels estralls que es produeixen arreu del món. És la convivència amb persones com en Joan que ens fa feliços i ens permet augurar un futur millor. 

Del meu sogre en guardaré un molt bon record. Una persona bona, generosa, senzilla i humil. Amb caràcter per enfrontar-se a les dificultats. De saber començar de nou quan les coses es torçaven. Doblegant l'esquena des de primera hora del dia fins al capvespre, i llevant-se a la matinada per anar a fer el mercat. Un no parar des de ben jove. Com diu la frase de Sant Agustí escollida com a recordatori del seu comiat, no li preguntem al Senyor per què ens l'ha tret, sinó que li agraïm per tot el temps que n'hem pogut gaudir.

Postals de Nadal

 —Mare, a quina hora anirem al mercat de Santa Llúcia? Recorda que l’any passat se’ns va trencar Sant Josep i demà no podrem muntar el pessebre!

—Avui venen els avis a sopar i hem de ser aviat a casa. Ja hi anirem demà al matí. 

—També hem de comprar la molsa, perquè l’avi ara no en pot portar de l’hort. Es veu que està protegida i no es pot arrancar!

El dia és tan curt que de seguida es fa fosc i no tens temps de res. Els nois volen muntar el pessebre, perquè diuen que ja anem tard.

—Mare, a l'escola ens varen dir que el pessebre es munta per la Puríssima, la Mare de Déu fumadora, i això era la setmana passada, oi?

—Tant se val! El més important és que quan arribi Nadal el tinguem a punt i puguem fer cagar el tió al davant del nen Jesús, el bou i la mula.

A casa no havíem fet cagar mai el tió. Els regals apareixien davant del pessebre, quan tornàvem de la Missa del Gall. Hi anàvem abrigats i ben calçats. Quina il·lusió que ens feia sortir de l’església amb la neu caient lentament, en un silenci gairebé absolut. 

I aquell tocadiscs, que era una maleta que s’obria, i en un cantó hi havia l’altaveu i a l’altre el plat per al disc. No era estereofònic, i havies de canviar sovint l’agulla per no sentir aquell freginat tan típic i molest.

El pare ens feia la instal·lació elèctrica, i ens portava paper d’embolicar per tapar el sota de la taula. Llavors la molsa l’anàvem a buscar al bosc de darrere a casa. N’hi havia tanta com volies, i ningú et deia res. Com volies amagar el paper de diari, si no?

Aquell any el rector no va venir sol a veure el pessebre. Havia format un jurat per dictaminar quin era el millor, el més ben fet, i d’aquesta manera s’estalviava els maldecaps de decidir a qui donava el premi. Els responsables serien aquelles persones que no havíem vist mai ni tornaríem a veure.

Avui no hem necessitat la molsa. La sequera persistent i les bombes constants no han deixat ni un bri d’herba. La cova està mig enfonsada i no sonen les nadales, sinó la sirena que ens avisa d’un atac imminent. Jesús plora amb tristesa. A quin indret ha nascut que hi ha tant de neguit i dolor?

Qui hi ha darrere l'atropellament de Magdeburg?

Aquest cap de setmana hem conegut un nou atropellament mortal en una fira de Nadal, a Alemanya, amb el resultat provisional de cinc persones mortes, però gairebé dues-centes de ferides, algunes de les quals es troben en estat crític i perilla la seva vida. Com sempre ha passat, el primer que ens ve al cap és un islamista intentant desestabilitzar la pau al continent. Elon Musk ha reaccionat acusant els governs europeus de la permissivitat amb la immigració de musulmans, que els considera els causants de tots els mals. A Elon Musk sembla que li ha sortit el tret per la culata. L'autor dels crims no és un islamista, sinó que precisament ha renegat de la seva religió i és un fidel seguidor dels postulats de l'extrema dreta. 

L'atropellament al mercat de Nadal de Magdeburg ens fa veure que les conclusions precipitades i interessades són perilloses, i poden ser totalment equivocades. Fa massa temps que ens hem acostumat a donar totes les culpes a la immigració, i en concret a les persones immigrades, sense valorar què estem fent malament perquè aquells que han de marxar del seu país, sigui per trobar feina, sortir de la guerra o de la repressió, no puguin integrar-se al país d'acollida. 

La manca d'una legislació actualitzada i justa, que tingui en compte la realitat de les persones immigrades i la necessitat d'ajudar-les en la seva nova situació, fa que malvisquin. Hem de ser capaços d'acompanyar-los en el respecte als seus drets i també a les seves obligacions.

Però el cas que ens ocupa és totalment diferent. Es tracta d'una persona manipulada per l'extrema dreta, amb un discurs d'odi que el confon i l'ha conduït a cometre un crim sense sentit, assassinant víctimes innocents. Tant de bo que els fets de Magdeburg servissin per fer reflexionar els dirigents de l'extrema dreta, els seus militants i simpatitzants, perquè s'adonessin del seu error. Temo molt, però, que el seu discurs negarà l'evidència i voldrà treure pit per continuar enganyant i culpant els altres de tots aquests crims inútils.

Tots n'hem de treure conclusions, però hem d'evitar continuar equivocant-nos d'on està el problema i qui permet que ànimes desaprensives puguin acabar realitzant actes execrables com el d'aquest cap de setmana.

L'habitatge a mercè d'aprenents de polític

Soc conscient que els polítics són l'ase dels cops a qui ens costa molt poc criticar. No tot ho fan malament, però hi ha coses que clamen al cel. Com es pot gestionar pitjor el tema de l'habitatge? Què ha de passar perquè s'adonin que ho estan fent malament, i que en lloc de resoldre el problema l'estan empitjorant?

    Tenim una manca d'habitatge social, o protegit, ja sigui de lloguer o compra, que arrosseguem des de fa anys. Tots ho sabem i queda escrit arreu, però no hi ha manera de revertir la situació i cada vegada és més greu. I no és que no es faci res, sinó que no es fa el que caldria i en canvi s'estan aprovant unes lleis que encara hi posen més dificultats. Des de la implantació de la nova llei d'habitatge, s'ha reduït el parc de pisos de lloguer una barbaritat. Ara no només els pisos no s'abarateixen, sinó que no se'n troben!

    Els polítics, espavilats, varen decidir resoldre la manca d'habitatge assequible legislant contra els propietaris. Es varen definir unes àrees tenses o de mercat residencial tensionat, amb un sostre en els preus de lloguer tenint en compte, bàsicament, els metres quadrats, i no tant el seu estat, els serveis i prestacions, diferenciant, això sí, els petits propietaris dels grans tenidors. Quin ha estat el resultat? han desaparegut multitud de pisos del mercat del lloguer. Ara, els que necessiten trobar un pis assequible, no el troben, i ho tenen més difícil que abans.

    En lloc de centrar tots els esforços en construir nous habitatges, l'administració pública ha optat per intervenir el mercat, i fent-ho de la pitjor manera possible, sense uns criteris adequats, racionals, provocant que molts petits propietaris, desmotivats, els treguin del mercat. I no diguem què estan fent els grans tenidors!

    Tan difícil és adonar-se de l'error? No podem estar en mans d'uns aprenents de polítics amb incapacitat per legislar amb un mínim de rigor per evitar les conseqüències que tot això provoca. S'han posat en contra dels petits propietaris, a qui han considerat com els dolents de la pel·lícula, i no han aconseguit afavorir els aspirants a llogaters. Al final tots enfadats i el problema de la manca d'habitatge assequible sense resoldre.

    L'habitatge digne és un dret recollit a la Constitució, que cal defensar i lluitar perquè sigui una realitat. S'ha d'evitar l'especulació i s'ha de regular de manera que tothom pugui disposar d'un habitatge i que ningú s'aprofiti dels altres. Però s'ha de regular bé. No es pot fer a cegues, sense estudiar a fons els pros i contres de qualsevol mesura. Necessitem uns polítics intel·ligents, que no es deixin portar per proclames simples, i encara menys caient en la dinàmica dels bons i els dolents. No s'ha de legislar en contra de, sinó a favor de les persones que tenen necessitat d'emancipar-se, formar una família, o deixar de viure al carrer. Exigim que es construeixi habitatge social, i denunciem una mala praxi legislativa! Sisplau, fem bé les coses!

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.

Les nostres tradicions

La Riera es trobava ahir la tarda-vespre col·lapsada de criatures i pares, amb disfresses relacionades amb el Halloween. Poques castanyeres hi vaig saber veure, per no dir cap!

Quan arriba aquesta data sorgeix una vegada més la discussió sobre la pèrdua de les tradicions autòctones superades per la força de les tradicions forasteres, o potser hauríem de dir, vençudes per la força comercial que inunda les xarxes socials. Perquè de fet és el domini del mercat, que troba en el Halloween més que en la Castanyera, tota la força per fer màrqueting i guanyar diners. No consumeixo gaire televisió, però estic segur que poques castanyeres hi surten, cosa que no podem dir de tot el ventall de símbols i personatges del Halloween.

Es fa difícil anar contra corrent quan tens tanta força per vèncer, i al final arribes a la conclusió que potser no val la pena lluitar-hi tant. Les tradicions tenen el seu valor identitari, però el món avança i tampoc ens podem quedar aturats en el passat. Penseu una mica en celebracions actuals, que en diem tradicionals, quants elements no s’hi han introduït que no hi eren quan nosaltres érem xics. 

Al final de tot es tracta d’aconseguir que la gent gaudeixi del temps lliure, de la festa, sobretot tenint en compte que la vida ens ho posa tot molt complicat. A mi m’agrada recordar la meva infantesa i joventut, els costums i maneres de celebrar les festes, com la castanyada. Jo no em disfressaré de cap manera per fer por a ningú, però tampoc em rebal·laré perquè es mantingui una tradició. Sí que em sabrà greu que no siguem capaços d’ensenyar als nostres joves com ho fèiem abans, com ens sentíem arrelats al nostre territori, al nostre país, i els demanaré que, celebrin com ho celebrin, mantinguin l’estima pel país que els ha vist nèixer o acollit.

La fira de Nadal d'Arenys de Mar

Aquest cap de setmana Arenys de Mar ha celebrat la seva fira de Nadal, que és tradicional en aquestes dates i que omple la placeta de l'Església de parades de tot tipus de productes. Una tradició que s'afegeix als diferents mercats o fires de durant l'any, al llarg de la Riera.

Des d'Alemanya ens arriben imatges dels mercats de Nadal de diferents ciutats: Bonn, Colònia, Düsseldorf, Nuremberg... on, malgrat el fred que hi fa,  són moltes les persones que hi participen, i que a diferència d'aquí, s'allarguen en el temps, i no només durant un cap de setmana. Uns mercats que darrerament són visitats per persones d'arreu d'Europa, atès el seu reclam.

Tot i que la pandèmia continua afectant-nos, enguany ens ha permès celebrar més actes culturals i socials, malgrat tinguem l'espasa de Dàmocles ben esmolada. Necessitem poder-nos relacionar i celebrar actes conjuntament, per combatre l'individualisme que ens amenaça com a societat, i és bo visitar altres ciutats per observar les seves peculiaritats. 

A les xarxes socials hem pogut veure exemples de ciutats engalanades per celebrar el Nadal, encara que el seu fons religiós estigui molt arraconat. Són les festes de l'inici de l'hivern, que ens apropen al cap d'any.

A diferència de casa nostra, hem pogut observar que les mesures de control de la vacunació per a la Covid són molt més estrictes. Per accedir en aquests mercats es demana el green pass, i si no es disposa d'ell, no es permet l'entrada. A Arenys això no s'ha tingut en compte, probablement perquè les directrius del nostre govern autonòmic no són prou clares ni rígides. Desitgem que aquesta llibertat de moviments no ocasioni un increment de les persones infectades, i que el nombre d'ingressats no vagi a l'alça. En llocs on hi ha concentració de persones és important protegir-se amb la mascareta, rentar-se les mans i procurar mantenir  el que es pugui, la distància de seguretat.

Dolços i begudes ensucrades

Sembla ser que la manera d'evitar que els nens i nenes siguin obeses és deixar d'anunciar productes dolços i begudes ensucrades. Jo em preguntaria quina responsabilitat hi tenen els pares a l'hora de decidir si es compren o no uns productes per als seus fills. Si no som capaços de resistir-nos a la publicitat, ens convertim en uns esclaus del que diuen els anuncis.

És cert que hi ha més nens obesos que abans, i que es fa molta publicitat de productes que realment no són els més adients per a ells, però els pares hi tenim molt a dir, perquè estem parlant d'una franja d'edat que ens correspon educar. 

Els pares hem delegat massa l'educació dels nostres fills a mestres i a la societat en general, i llavors ens lamentem de com són els nostres joves, quins ideals tenen i quina formació i educació han assimilat. En el cas dels productes que es vol vetar la seva publicitat, només cal ser ferms i fer entendre als nostres fills que no són bons per a la salut i que aprenguin a obeir els consells dels pares i educadors.

Els dubtes que m'entren a l'hora de valorar la prohibició de publicitar uns productes que estan al mercat, és si això és feina de l'Estat. La nostra societat ha de ser prou madura per valorar què convé i a qui li convenen segons quins aliments. No crec, doncs, que aquesta sigui la manera d'evitar l'obesitat dels nens i nenes, sinó que s'ha de tendir a madurar els pares de les criatures, i fer-los sentir més responsables dels seus fills, de què fan i de què mengen.

El govern i les elèctriques

Pedro Sánchez no ha aconseguit a Europa la presa de decisions per lluitar contra l'augment del preu de l'electricitat. La Unió Europea és conscient que cal fer alguna cosa, però de moment hi dona llargues i des del govern espanyol es pressiona per no demorar-ho més.

El pols del govern espanyol amb les companyies elèctriques és fort i aquí es demostra la capacitat d'un govern progressista de fer front al gran capital, que només defensa l'obtenció dels beneficis. En això el govern socialista, amb el suport de Unides Podem, està decidit a enfrontar-s'hi, però no sabem els resultats que n'obtindrà.

És lamentable el que està passant arreu, amb uns preus desmesurats, per a un servei bàsic i imprescindible, i que moltes llars no poden suportar. I és per combatre aquesta situació que té sentit votar un partit d'esquerres, que defensi els més vulnerables, intervenint en el mercat d'oferta i demanda. És per això que s'ha de defensar una administració pública potent, amb recaptació d'impostos, per fer-hi front.

Malauradament, hem vist sovint un partit socialista dèbil i amb poca incidència per resoldre els problemes que es deriven d'un desajust provocat per deixar-ho tot en mans del mercat d'oferta i demanda. Si realment el govern actual és, com diu el seu president, el més progressista de la història, seria bo que es veiés en aquesta situació que ens trobem de vulnerabilitat greu per a molts ciutadans.

La dependència del preu de l'electricitat

Arran de les baixes temperatures al nostre país ha sorgit la discussió sobre l'encariment de l'electricitat. És molt clar que en un mercat d'oferta i demanda lliure la major demanda significa un increment dels preus, i això no ha de sorprendre a ningú. Una altra cosa és pensar que l'electricitat s'hagi de moure segons la llei de l'oferta i la demanda, o bé creure que en tractar-se d'un bé essencial, necessita una regulació diferent. No hi ha competència en l'oferta d'electricitat, i això fa que no hi hagi manera de controlar-ho, a no ser que estigui prevista una regulació del poder públic. 

Aquesta setmana també llegia un article sobre la pobresa energètica, en què l'articulista Xavier Roig defensava que no havíem de parlar de pobresa energètica, sinó simplement de pobresa. Arran de l'escrit hi havia certa discussió, més aviat tècnica.

El que m'interessa remarcar, però, és que davant els problemes econòmics d'una bona part de la població del nostre país, i de la impossibilitat de prescindir de l'energia elèctrica, no és molt humà que els preus puguin augmentar fruit de la llei de mercat, sinó que es fa necessari un control directe de l'administració pública, per evitar que una gran majoria de la població tingui problemes econòmics per fer front al seu cost.

La diferència entre un sistema d'organització política d'esquerres i de dretes hauria de ser precisament l'enfortiment de l'administració pública, per part dels primers, per tal de fer front la despesa que en podríem dir social, i contrarestar els efectes de la llei de mercat. A la dreta ja li està bé que l'Estat sigui pobre, i per tant defensa la supressió o reducció dels impostos, que beneficien els que més tenen, i l'esquerra s'hauria d'esforçar més per recaptar-ne més i aconseguir un Estat fort capaç de regular el mercat dels productes bàsics i imprescindibles. A la meva manera d'entendre, l'esquerra actua de manera molt feble i no aprofita la seva majoria per revertir la situació, i no hi sé veure signes de canvi a curt termini.

Tenim molt poca fe en el poder judicial

En les sentències judicials ens passa una mica com en els pressupostos municipals, que ens fixem en l'inici, però mai en el final. Vull dir que llegim i tenim present la sentència a un cas de corrupció, per exemple, però l'endemà ningú no se'n recorda ni sabem si s'acaba complint.

Avui llegia que el Tribunal de Comptes ha condemnat l'exalcaldessa Ana Botella i a set ex alts càrrecs del govern municipal de Madrid a més de 25 milions d'euros, per haver venut 1.860 habitatges públics protegits per sota del preu del mercat. La demanda de l'ajuntament de Madrid considerava que hi havia hagut una pèrdua patrimonial de més de 55 milions d'euros.

Ara podem dir pestes de l'exalcaldessa i considerar que es mereix la condemna, però haurem d'estar alerta per si realment ho paga? El problema és que tenim la impressió que aquests diners no s'acaben de pagar mai. Potser havent-hi l'ajuntament de Madrid, d'un altre color, s'encarregaran prou bé que la sentència es compleixi, però sempre genera dubtes.

M'estranya que es trigui tant temps a resoldre aquests casos, perquè ja no recordo quants anys fa que l'esposa del senyor Anar va deixar l'alcaldia. No es podia saber abans?

Un dia algú ens haurà d'explicar per què hi ha casos que tenen una resolució pràcticament immediata, i d'altres triguen tant. Segur que hi ha casos molt complicats i que requereixen una llarga investigació, però no sempre és així. Quins interessos hi ha al darrere?

Crec que seria bo que tota la transparència que es demana i s'exigeix a les institucions públiques es pensés també en les institucions judicials, que em penso que no els maregen gaire. És ben cert que després de quaranta anys de transició, el poder judicial no ha variat gaire, sinó que es manté molt proper al caire franquista de la seva gestió. No hi ha divisió de poders a Espanya, però a més el poder judicial necessitaria una gran esporgada.

Fracassa el viver d'empreses d'Arenys de Mar

De moment el projecte no ha reeixit i no ha aconseguit cap sol·licitud per instal·lar-s'hi. Més enllà de recriminar el govern actual i probablement l'anterior el fracàs del projecte caldria analitzar-ne els motius i procurar modificar tot allò que no s'ha fet bé, a no ser que arribem a la conclusió que Arenys no necessita el viver.

La impressió que tinc de tot plegat és que falta il·lusió al govern municipal. Evidentment que no tots els regidors i regidores els podríem col·locar la mateix sac, però en línies generals l'aire que es respira és l'anar fent bullir l'olla i esperar que algun dia soni la campana. Ara em plourà un reguitzell d'activitats realitzades, però fets significatius? Visió de futur? 

Amb aquest govern sempre estem a l'expectativa de veure'ns sorpresos amb alguna cosa inesperada, però passa el temps i no hi trobem res destacable. No s'ha aconseguit mantenir un poble net (els vilatans en som responsables), millorar significativament el reciclatge, recuperar la bandera blava de les platges de la vila, resoldre el futur del mercat..., però esclar, si no han estat capaços encara de recuperar l'atenció ciutadana en horari de tarda, com em varen prometre ara farà dos anys... què en podem esperar?

L'empàtica que es tancava al diàleg

Avui he dedicat una bona estona a Economia, a la Teoria de la Demana i l'Oferta, al preu d'equilibri, a la regulació del mercat... i poc temps a la política. Que bé, no? M'estalvio de parlar del mateix, encara que de rebot...

Abans de començar a escriure el post he llegit de passada les notícies del dia i m'ha cridat l'atenció la referència a una entrevista al fins fa poc ministre d'Exteriors. Un ministre que xerrava pels descosits i que era qui més s'implicava opinant sobre el procés i la independència de Catalunya.

És curiós com les coses, quan les coneixes, et canvien l'opinió. Ara resulta que l'ex-ministre Margallo era del grup dels bons, no pas perquè estiguessin amb nosaltres per concedir-nos la independència, però sí dels que veien que el govern espanyol no estava fent bé les coses. Ara el president Rajoy ha col·locat l'empàtica vicepresidenta al davant del diàleg amb Catalunya, però Margallo diu que precisament ella formava part del grup poc disposat a mantenir els ponts de diàleg. I ara... ara serà l'encarregada de dialogar? Quines curiositats té la vida!

Improvisada sortida a Granollers

Ha estat un pim pam, però n'hi ha hagut prou per veure que la ciutat de Granollers és una ciutat viva, amb un centre peatonal ple de gom a gom, i això en èpoques que encara no podem cantar victòria, després de tants anys de crisi, és bo de fer-ho notar. 

Per què tanta gent a Granollers un dissabte a la tarda? No haurien d'estar tots comprant a La Roca Village? O visitant Barcelona el dia de la seva festa major? La M. Àngels comentava que era bo veure tanta gent comprant en una llibreria! Serà que no tot s'ha perdut?

Nosaltres hi érem tots quatre, la qual cosa també resultava una mica extraordinari, encara que no fa ni quinze dies que ens aplegàrem a Salt. Són moments com aquesta tarda a Granollers, o també a Vic,  amb carrers plens de botigues i persones entrant i sortint amb bosses a la mà, que enyoro no poder-ho veure més sovint. 

Sóc conscient que la meva vila és petita i mai podrà competir amb capitals de comarca com Granollers o Vic, però no és això el que em neguiteja, sinó que no pugui ni tan sols comparar-se amb poblacions més petites del nostre voltant, i que fa quatre dies els seus habitants hi venien a comprar.

Què hem fet malament? O millor dit, què estem fent malament? Ens omplim la boca parlant del comerç i del mercat, i només ens posem d'acord quan vetem l'entrada d'una empresa de fora, no fos cas que si algun dia uns emprenedors locals se'ls acudís muntar què sap què!

Sabeu què penso? Que estem convertint la nostra vila en una raconada amb història i poc futur. Què en diuen ara dels Setciències? Potser, ni tan sols ens esmenten. Per cert, hem ullat els llibres per comprar-los a casa i donar vida als nostres convilatans.

Canvi de mentalitat en el mercat municipal

Permeteu-me que aprofiti la visita del diputat de Mercats, de la Diputació de Barcelona, el senyor Isaac Albert, per dir-hi la meva sobre la situació del mercat municipal de la nostra vila i les dificultats que hi veig perquè arribi a ser eficient i concorregut.

Fa molts anys i mandats municipals que es parla de la necessitat de revolucionar el mercat municipal perquè no s'acabi morint. De fet actualment es troba mig difunt, i amb poques perspectives que això canviï a no ser que es vulgui trobar la manera de capgirar-ho.

Voluntat política, jo crec que n'hi ha i n'hi ha hagut. Potser el que ha faltat ha estat valentia per liderar el procés del canvi del mercat municipal. No és fàcil, sobretot quan els propis paradistes, no tots, tampoc hi estan massa predisposats.

Probablement falten bones idees, però sobretot voluntat. Si el negoci no és prioritari resulta molt complicat fer-hi reformes. Només quan hi ha una voluntat conjunta en canviar les coses és quan s'aconsegueixen els objectius. I els objectius del mercat municipal quins són?

Einstein va dir: "Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La por al canvi fa que es frenin iniciatives que podrien provocar resultats positius per als comerciants i els vilatans. Les coses no vénen soles i cal sacrifici i voluntat. L'ajuntament ha de liderar el canvi, però necessita la implicació sincera de tots els venedors i clients, tret que preferim les imposicions.

No m'agrada com està anant el govern del meu poble

És molt trist tot el que es va sabent de com ha funcionat l'Ajuntament d'Arenys de Mar en mans de l'exalcalde Estanis Fors. No puc entendre com és possible que s'hagi governat tan malament i voldria saber si no s'hauria d'exigir responsabilitats, no només als polítics, sinó també als tècnics municipals que ho varen permetre. O és que els polítics ho varen fer sense autorització? I tot acabarà en no-res?

Em va decebre Junts per Arenys, em deceben els membres del nou govern i també la CUP. Potser l'única que té les coses clares és la representant del PP. No m'agrada el to que agafa el nou govern. Si desitgen que els vilatans confiïn en ells, cal que expliquin bé les coses i que ens convencin que els passos que fan són els encertats. Si amaguen coses en seran igualment responsables.

Tinc molta por que perdrem tres anys més, sense resoldre els problemes que ens afecten ni treure'ns del cul-de-sac on ens han ficat. Continuarem veient com es van tapant forats, però cap millora ni en l'atenció a la ciutadania, ni en la neteja ni el clavegueram. Em temo que el viver d'empreses haurà estat un bluf i no en traurem cap profit. Continuarem sense que arribin indústries, el comerç anirà morint, inclòs el mercat municipal, la mobilitat continuarà caòtica, i ens continuarem discutint on volem ubicar la biblioteca.

Les instàncies no es respondran, o amb una mica de sort trigaran uns mesos a contestar-les, però lluirem molt l'etiqueta de govern obert i transparent. Tindrem molt bones relacions amb les administracions, per la feina del cap de gabinet, però l'organització interna continuarà essent un caos.

Els que em coneixen saben que desitjaria que tot això no succeís i que m'ho hagués d'empassar, però molt em temo que el temps em donarà la raó. Ni govern ni oposició responsable, amb hores de treball efectiu.

El moviment veïnal és història a Arenys de Mar

Tot fa pensar que el moviment veïnal a la nostra vila és pràcticament només història. Si descomptem alguna comunitat de propietaris, el que seria una associació de veïns ha deixat d'existir. Les causes són diverses i el fet pot ser més o menys dramàtic en funció del paper que juguin les formacions polítiques que són a l'ajuntament, sobretot des de l'oposició.

Partits com ICV o la CUP, serien els únics que a la nostra vila s'han interessat en un moment o altre per l'opinió i neguits dels vilatans, arran de carrer, tret de les campanyes electorals, quan llavors tothom surt a passejar demanant el vot.

Malgrat tot, tampoc ICV i la CUP sembla que estiguin per la labor darrerament, sobretot després de les darreres eleccions municipals, amb sort diferent, però amb la mínima expressió. Serà potser perquè els arenyencs ja estem ben servits i tot allò que es fa ja cobreix les nostres expectatives. Ningú no ho diria, però. El clavegueram continua essent un problema pendent de resoldre, l'arranjament dels carrers i la dinamització del comerç i del Mercat Municipal...

Tots aquests temes han sortit en campanya, però ara ni es fa res ni es reivindica, i tots plegats ens quedem en l'anècdota. Potser, doncs, és lògic que les associacions de veïns arenyenques siguin història, perquè avui ningú no ho reclama. És això signe de que tot va bé? No serà que tots plegats vivim còmodament esperant que sigui el veí qui es mogui primer?

Penso que seria interessant analitzar-ho a fons, sense buscar culpables, sinó fent sortir els motius. Qui sap si arribarem a la conclusió que ja ens està bé tot, fins i tot quan els nostres governants locals només es dediquen a fer bullir l'olla, i qui dia passa, any empeny.