Escepticisme davant l'acord de pau

Aquest matí els diaris obrien la seva primera pàgina amb la notícia de l'acord entre els EUA i l'Iran per aturar la guerra i obrir l'estret d'Ormuz. La història recent ens ha tornat escèptics i no ens ho acabem de creure. De fet, al costat d'aquesta notícia n'hi havia una altra referida a Israel. El seu primer ministre no vol marxar del sud del Líban ni deixar de bombardejar. Si aquesta era una condició de l'Iran per signar l'acord de pau, què hem de pensar al respecte?

Trump necessita acabar aquesta guerra, que ell va iniciar, per arribar a finals d'any i no tenir problemes en les eleccions de mig mandat. Les morts ocasionades o fins i tot els efectes inflacionistes a escala mundial queden en un segon o tercer pla, en la seva escala de valors i prioritats, davant la importància que li suposa que els seus votants s'empassin que és el millor president i que es mereixia el Premi Nobel de la Pau.

També, com a gats escaldats, sabem que el populisme està molt arrelat i confon les persones. El president i tot el seu cercle és massa poderós per no dominar el discurs convincent, encara que fals, i aconseguir els vots necessaris per continuar la seva política erràtica i sense sentit. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, però tot això gràcies als vots d'aquests.

M'agradaria pensar que la notícia de l'acord de pau és real i efectiva, i que els escèptics ens ho hem d'empassar, però tinc la sensació que una vegada més tot quedarà en no res. Quantes vegades no ens han venut que la seva intercisió ha estat clau per aconseguir la pau? Recordeu què passa a Ucraïna? Què li passa al Front Polisario, i aquí també amb la contribució de l'Estat espanyol, i especialment el govern socialista?

Estem una mica cansats de discursos enganyosos que poc després descobrim que no tenen consistència. No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més els escèptics d'aquest món que estem creant.

Un futur amb valors

L'entrevista del diari ARA a la Maria Anglada, jugadora d'hoquei sobre patins del CP Voltregà, m'ha recordat uns anys que em desplaçava des de Vic a Sant Hipòlit de Voltregà, en bicicleta, per assistir als partits d'hoquei. El Vic jugava en categories inferiors, com passa ara, però el Voltregà passava pels millors moments de la seva història, amb grans figures d'aquest esport.

Certament, el cas del CP Voltregà és ben curiós. No és habitual que poblacions petites tinguin equips potents, fins i tot en esports tan nostrats com és l'hoquei sobre patins. L'explicació la trobaves en l'interès del seu mecenes i protector. El Club Patí Voltregà va néixer l'1 de novembre de 1955 per obra de Victoriano Oliveras de la Riva. La seva família tenia una fàbrica de filatura a la Gleva.

El senyor Oliveras era un amant de l'esport i es va obsessionar a crear un equip d'hoquei sobre patins a la població on es va vincular, Sant Hipòlit de Voltregà. Els anys setanta del segle passat varen ser els reeixits, aconseguint molts títols. L'època que jo em vaig afeccionar a l'hoquei i que m'hi desplaçava amb la bicicleta, una eina que també vaig estimar durant molts anys.

En aquells moments els equips en gairebé tots els esports eren masculins. Desconec si les noies, en aquella època a què em refereixo, ja practicaven aquest esport. Anys més tard el Vic va pujar de categoria i, sense assolir els èxits del CP Voltregà, també va donar moltes satisfaccions als seus aficionats. La seva pista era al costat del riu Mèder, al parc Balmes.

A l'entrevista, la Maria Anglada comenta l'excepcionalitat del seu municipi on es diu que la canalla aprèn abans a patinar que a caminar, o que patina amb bolquers. Una entrevista que deixa entreveure un seguit de valors que avui trobem a faltar. La responsabilitat, l'esforç, l'honestedat... Deixa de practicar l'esport com a professional perquè no pot rendir al cent per cent, prioritzant els seus estudis de medecina.

És bo aturar-se en detalls com aquesta entrevista per adonar-nos que no està tot perdut. Que les males arts es fan notar molt, però que encara hi ha joves amb molts valors. Tenim futur!

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

Es fan estimar!

De fet, no hi confiava gens. Els polítics d'arreu acostumen a posar els interessos particulars per sobre de tot, i després volen que confiïs en ells. S'ajorna una vegada més l'oficialitat del català a la Unió Europea. Segur que hi trobarem prou motius perquè la cosa sigui així, però també és cert que el més greu de tot és el posicionament del PP espanyol i català.

Els socialistes espanyols ara van de bons, però tots sabem que els mou l'interès per continuar governant a Espanya. Si no depengués dels vots dels partits independentistes catalans, no hi tindrien cap mica d'interès, i probablement actuarien com ho ha fet el PP.

Burxar per impedir que el català sigui oficial al Parlament Europeu és una bona manera de demostrar l'amor que ens tenen. No ens ve de nou, perquè des del primer dia sabem com pensen i què esperen de nosaltres. Si els féssim nosa, ens deixarien marxar, però ens necessiten, al mateix temps, però, que ens maltracten i humilien. I ho fan des de Madrid, però amb la conxorxa dels populars catalans. 

Haig de fer un esforç per no posar-los tots al mateix sac. Estic segur que algun n'hi deu haver que actuaria diferent, no obstant això, es deuen al partit, i la direcció és taxativa. El PP català mai ens ha defensat davant de Madrid. Per què ho hauria de fer ara?

És molt trist tot plegat i segur que hi ha coses més importants, en aquests moments, que caldria resoldre. Tot i això, però, la seva actuació és mesquina i traïdora. El seu odi cap a nosaltres no ha deixat mai d'existir. L'excusa que és una actuació política, com ho és la dels socialistes, que necessiten els nostres vots, no justifica aquesta manera d'actuar. 

No es fan estimar. Ens fan menysprear-los, encara que nosaltres no actuaríem de la mateixa manera. Per més influència que pugui tenir el món de la política, hi ha uns valors que mantenim i respectem. No caurem tan avall com ells. 

Què hem de fer? Nosaltres tenim una feina important i és fer respectar la nostra llengua. No canviar d'idioma perquè és la manera de fer-nos respectar!

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

Jugar net és important

Arran de l'atorgament de la pilota d'or, amb la sorpresa de darrera hora que ningú no s'esperava, crec que és important analitzar què ha passat. Sobretot per totes aquelles persones que vivim força al marge del futbol, però també per aquells aficionats que viuen l'esport amb il·lusió i passió, i que moltes vegades s'obliden del tercer element que es veu que ha fet perdre el premi al jugador brasiler del Real Madrid. 

El jugador en qüestió sembla que és molt bo jugant al futbol i que destaca, en aquests moments, per damunt de tothom. També és cert que gràcies a ell el seu equip, de la capital espanyola, ha conquerit bons títols, com la Lliga i la Champions. La tercera qüestió que es té en compte són els valors i jugar net, i aquí sembla que el nostre home no ho acaba de brodar.

No segueixo els partits de futbol i, per tant, no puc opinar gaire al respecte, però també és cert que no hi ha dia que a les xarxes socials o els telediaris no es parli d'enfrontaments del jugador amb el públic assistent als partits de futbol, amb els adversaris i els mateixos àrbitres. I això no agrada gaire, sobretot als simpatitzants dels altres equips. 

Vinícius Júnior acostuma a queixar-se que la gent se li tira a sobre, perquè som racistes i el color de la seva pell és negre. És ben cert que el racisme és molt present en moltes manifestacions i quan hi ha passió, nervis i fanatisme és fàcil observar gestos o insults de caràcter racista. Però no sempre és aquest el motiu. La seva manera de comportar-se irrita als adversaris, i provoca insults, que no podem justificar, però que es pot entendre. 

És un jugador jove que té moltes possibilitats de guanyar el premi més endavant, i potser la desil·lusió d'enguany el pot fer reflexionar i canviar d'actitud. Si continua jugant tan bé i fent guanyar més títols al seu equip, només li caldrà comportar-se amb educació i no estar tot el dia queixant-se que la gent li té mania. Segurament que si millora en aquest aspecte, podrem veure'l rebre una nova pilota d'or i oblidar-se del desengany d'aquesta ocasió. Aprofito per dir que, la cancel·lació del viatge a París, a la festa d'atorgament dels premis de futbol, sobretot per part de la institució madridista, no li fa cap favor, a ell, però tampoc a la seva afició i al món del futbol en general. El fet de saber comportar-se és important i és bo que es tingui en compte a l'hora de concedir els premis. I anar a la gala, també és una manera elegant d'encaixar les adversitats.

Una vegada més...

Una vegada més hem de lamentar l'atropellament i fuga d'una persona en estat de borratxera, matant o malferint una víctima innocent que es trobava en el pitjor lloc en aquell moment. És imperdonable que passin aquestes coses i no ens esquincem les vestidures, fora que la víctima sigui coneguda nostra.

Tots estem exposats a cometre un error i causar dolor als altres. No sempre estem prou atents amb tot el que fem i podem patir una distracció que resulti fatal. El que no té perdó és provocar la situació conscientment. Quan una persona ha begut més del compte ha de tenir la precaució i sensatesa de no agafar el cotxe. Si a tot això hi afegim menor d'edat i sense carnet, la cosa encara es complica més i té menys excuses. I el que encara és pitjor és que una vegada causat l'accident, arrenquin a córrer despreocupant-se de l'estat de salut de la persona que han atropellat.

Estem parlant de delicte i com a tal s'ha de sancionar, però al mateix temps estem parlant de sentit comú, sentit del deure i responsabilitat. Quan ens equivoquem ho hem d'assumir i no fugir. És per això que les persones que desapareixen del lloc dels fets haurien de tenir un càstig exemplar. No pot ser que permetem aquesta inconsciència, falta de valors i irresponsabilitat. Si volem aconseguir una societat més humana i digna, hem de fer molta pedagogia, però, arribat el moment, cal ser durs amb la condemna.

No tot passa per la presó, però la impunitat o eximents gratuïts no ajuden al fet que escenes com la que podíem llegir avui d'Avià es repeteixen massa sovint.

Espero i desitjo que el noi atropellat es recuperi de les lesions, i tot pugui quedar en un ensurt, però al mateix temps confio que el causant de l'accident pugui reflexionar durant tota la resta de la vida sobre la seva mala actitud i potser un altre dia tindrà més cura. És una llàstima haver d'aprendre dels fets consumats, sobretot quan hi ha conseqüències irreversibles, que espero que en aquesta ocasió no sigui el cas. 

I permeteu-me que insisteixi en la necessitat que a la família s'eduqui correctament en la responsabilitat. Primer dels pares i després dels joves. Aquests no es poden controlar permanentment, però encara crec que els valors que es conreen dins l'àmbit familiar, sempre sobresurten al llarg de la vida. Si més no en això hi hem de confiar.

Desconnectat, però no tant!

No estic seguint la campanya electoral dels EUA perquè d'alguna manera intento fer salut. No em convé alterar-me més del compte i m'han recomanat que passi un estiu tranquil, pensant en la família, les vacances, la lectura, i no mirar gaire què ens presenta el futur, tant en l'àmbit local com internacional. Malgrat això, s'ha d'estar molt desconnectat per no saber què es diu i, sobretot, què declara el candidat republicà, l'expresident Trump i molt probable nou president dels EUA.

Estem massa acostumats als seus insults i això fa que no ens vingui res de nou. Sembla com si l'insult anés de manera implícita en la campanya electoral. La desqualificació sistemàtica de l'adversari, no pas per les seves idees, sinó simplement per menysprear-lo i fer-li agafar antipaties. Aquesta és la manera d'obrar del senyor Trump, i estic segur que li va bé i que molts dels seus seguidors l'admiren per aquesta capacitat denigratòria.

Així ens va el món. No són capaços de competir per demostrar que són millors, sinó que es dediquen a insultar i posar en dubte, no només les seves qualitats per optar a la presidència, sinó també la seva personalitat i dignitat. És evident que jo penso que amb aquesta manera de fer es desqualifica per ell mateix, però també sé que això no li resta possibilitats de guanyar les eleccions. Avui ja no compten els valors, sinó qui té més influència i poder a les xarxes socials i al món econòmic.

Em trobo que no sé què dir a favor de la candidata demòcrata perquè no la conec ni crec que hagi fet gaire per donar-se a conèixer durant tots aquests anys de vicepresidència. Això no treu, però, que pel simple fet de sentir com el candidat republicà l'insulta, pel color de la pell i fins i tot per ser dona, ja em mereix respecte i m'agradaria que guanyés les eleccions.

Però com que sembla que el món vagi a pitjor i que tots els punts siguin a favor de la degradació de la política i la manca de respecte a la ciutadania, el més segur és que tindrem a Trump com a nou president, de la mateixa manera que els catalans ens quedarem amb en Salvador Illa. Les cartes estan tirades.

Reconeixement a Xavier Trias

M’ha agradat llegir la crònica del comiat de Xavier Trias com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. M’ha agradat pel reconeixement als valors d’una persona al marge de la seva ideologia. Malauradament, en política, els valors personals, els sentiments i bons desitjos d’un polític, queden en un segon pla perquè els interessos del partit, la ideologia i la necessitat de mantenir el poder són prioritaris.

L’exalcalde i ja exregidor Xavier Trias ha demostrat una categoria personal per sobre de la gran majoria de regidors i alcaldes que hem conegut. A mi m’hauria agradat estar a l’altura i que del període en què vaig tenir responsabilitats de govern es conservés una idea semblant, on l’esperit de servei i les ganes de treballar per la vila estigués per sobre de qualsevol ideologia. Crec que les persones que no formem part de cap partit polític, sinó que hi som com a independents, ho tenim més fàcil, i per això la meva defensa de les llistes obertes, en les convocatòries electorals, i la meva desconfiança en el funcionament dels partits, la manera com els seus militants escalen posicions i esdevenen professionals de la política.

Tant de bo que aquest reconeixement als valors, tarannà i treball a polítics del nostre país no es limités al moment de la renúncia, del comiat. En l’exemple de Xavier Trias hi hauríem de poder afegir polítics que actualment juguen un paper important per als nostres municipis i país, i que no els poguéssim comptar amb els dits d’una mà, sinó que es tractés de la majoria.

Per tot això, segurament haureu entès el meu neguit per la situació actual del govern de la Generalitat, i la que molt probablement serà els mesos vinents. Hem de treballar per aconseguir uns representants polítics que, al marge de la seva ideologia, siguin persones amb uns alts valors democràtics, amb qui es pugui confiar i amb un gran esperit de servei altruista. Les persones actuem a la família, a la feina, als espais i entitats de lleure, però la cosa més important que tenim és la nostra formació, els nostres anhels, els nostres valors més preuats, i tot això ho hem de posar en pràctica on tinguem acte de presència, i encara més, si hem assumit responsabilitats i ens hem compromès davant dels altres.

Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

ERC ens avergonyeix

Tot i que ja han passat uns quants dies no vull deixar de parlar d’un tema que avergonyeix a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Estem molt acostumats al joc brut dels partits polítics, una xacra que no ens en podem desempallegar. Sembla que avui no hi ha límits, i amb els cartells d’ERC s’han superat amb escreix.

Si els dirigents d’ERC, responsables de la campanya, directament o indirecta, tinguessin un mínim de dignitat es retirarien tot demanant perdó. Però no ho faran perquè són indignes.

A la vida no tot s’hi val, però hi ha gent que actua al marge de l'ètica, i en el món de la política això és una evidència. Sisplau, que no em vinguin a dir que els altres actuen igual o pitjor. No hi ha res que ho justifiqui.

Vivim uns temps molt difícils on hem perdut totes les referències, també la moralitat. Fins i tot hi ha qui li fa vergonya parlar de pèrdua de valors. Ho troba carrincló.

M’imagino que ERC donarà el suport a Illa perquè sigui elegit president. Probablement és el més lògic, però al mateix temps el més convenient per a ERC, que si hagués de presentar-se a unes noves eleccions pagaria el preu de la seva miserable actuació.

Estic convençut que dins d’ERC hi ha persones molt honestes i vàlides, perquè en conec. A elles em dirigeixo perquè tinguin la valentia i honestedat per fer decantar de les seves files als irresponsables que han tacat la marca del seu partit.

El paper de les biblioteques

He llegit l'entrevista a Darren McGarvey, al diari ARA, perquè m'ha cridat l'atenció el seu titular, "Les biblioteques han de ser el refugi per als nanos d'entorns marginats", i en reprodueixo un paràgraf que m'ha semblat interessant, perquè diu moltes coses que sovint molts ignoren.

—  Les biblioteques són dels pocs llocs on no s'espera que et gastis diners, on pots seure tranquil·lament. Les biblioteques són un refugi si has nascut en una comunitat pobra i experimentes molt estrès perquè vius en pisos molt petits, on sents els veïns, sempre hi ha soroll, baralles, conflictes... Però avui hi ha menys usuaris perquè no s'hi ha invertit prou per modernitzar-les, almenys a Escòcia, i moltes ocupen edificis antics i no són llocs atractius. Quan la gent deixa d'utilitzar la biblioteca, els ajuntaments consideren que la gent no les vol. Però és que la gent hi aniria al vespre un cop han acabat de treballar, oi? Doncs estan tancades. I les nostres biblioteques són un reflex del que pensen els polítics sobre la mobilitat social i sobre les classes baixes. Qui entra en una biblioteca és qui està intentant cultivar-se culturalment, econòmicament; per tant, hem de donar suport a les biblioteques. Han de ser aquest lloc de generació de progrés i de fer comunitats.

Sempre he defensat el paper de les bibilioteques, i crec que aquí en aquest meu blog ho he escrit moltes vegades, però això no vol dir que pensi que s'aprofitin suficientment per a la missió que estan destinades a complir. La biblioteca és la porta a la cultura per a tothom, i ha de ser l'escola que desenvolupi la nostra sensibilitat. Una sensibilitat que ens ajudarà a conviure i respectar els altres i les coses que tenim en comú.

Davant dels molts problemes d'incivisme i violència només se'ns acut reclamar més policia i mà dura, però ens oblidem de conrear els valors que ens han de permetre conviure. Les biblioteques han de permetre que molts infants on a casa seva no hi ha ni un sol llibre, on els seus pares no tenen ni temps, ni formació, ni possibilitats de sensibilitzar els seus fills perquè creixin culturalment i com a persones amb il·lusions i projectes de futur, obrin les seves portes i els integrin a aquesta societat que els ha d'estimar i que han de participar per fer-la més justa i solidària.

Fixeu-vos, però en el fragment que us transcric de Darren McGarvey. Les biblioteques tenen l'obligació d'estar obertes més enllà d'un horari restringit, per necessitats pressupostàries, han de ser còmodes, perquè t'hi puguis trobar bé, i treballar per incloure totes aquelles activitats que acullin a totes les persones, tinguin una tradició familiar cultural, o estiguin immerses en un entorn farcit de problemes i dificultats. 

Tant de bo les nostres autoritats locals apostin per una biblioteca oberta a tothom, amb suficients recursos per donar resposta a totes les necessitats culturals i de formació dels nostres vilatans. Que l'esforç econòmic que afrontem no sigui en va, ni representi un simple canvi de local.

Són quatre tarats

Desconec qui ha instigat el boicot a l'acte d'homenatge a les víctimes del Marroc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, encara que m'ho puc imaginar. Segons s'ha pogut veure a les imatges hi havia alguna militant i candidata a les darrers eleccions municipals del gairebé desaparegut partit polític Ciutadans. Sempre s'ha dit que al final les feres quan estan ferides i a punt de morir resulten molt perilloses. Això, en el cas de Ciutadans s'està veient i comprovant des de fa força temps, ja que la seva agonia és lenta, però no té aturador. Ho vèiem a la Unió Europea, on encara hi tenen representació, i potser avui a la plaça de Sant Jaume.

No puc negar la meva antipatia vers el partit polític Ciutadans, des del seu inici. Els motius de la seva aparició i tot el seu bagatge són prou explícits i gens positius. Varen sorgir i han existit només amb la intenció de provocar els altres i s'ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Com no podia ser d'una altra manera, quan no hi ha un projecte polític mínimament consistent, el futur no podia ser altre que la seva desaparició. El problema és, però, que el mal ja està fet.

Si no ho tinc mal entès, en les darreres eleccions municipals només varen obtenir 10 regidors en tot Catalunya. La principal patacada va ser de la candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'Anna Grau, que es va quedar a fora. El llenguatge i actitud de Grau no es mereix tenir representació política en cap institució democràtica del país, i la seva presència a la plaça de Sant Jaume, avui, és una demostració més del seu tarannà, la seva ideologia i la manera com té de moure's pel món.

Sap greu que un acte de les característiques d'avui, que es repeteix a molts municipis del país, s'hagi vist afectat per la irrupció d'una colla de fanàtics que no saben què vol dir democràcia, però tampoc ni valors, ni sentiments, ni respecte a les persones. S'ha de ser molt cafre per actuar com ho han fet avui a Barcelona. Si fossin persones normals, de ben segur que tornats a casa els sabria greu el que han fet. Però no són normals, i de ben segur que es creuen que han fet el que calia. 

La situació política no és la ideal i es pot entendre que hi hagi gent crispada. El problema de fons, però és la manca d'educació cívica. S'han perdut els valors que sustenten qualsevol societat, i per això hem de viure moments tensos com el d'avui a Barcelona. Des d'aquí tot el meu suport a les famílies de les víctimes del terratrèmol del Marroc. Que no ens tinguin en compte els fets d'avui i encara menys ho generalitzin. Es tracta de quatre tarats que ens avergonyeixen.

Sant Roc, una festa viscuda plenament

Acabada la festa de Sant Roc a la vila, cal fer una menció especial de totes les persones que han fet possible cadascuna de les activitats que hi han tingut lloc. Sabem que les coses no surten soles, ni surten bé per elles mateixes. Al darrere de cada activitat hi ha un munt de gent treballant durant molts dies, assajant i preveient totes les casuístiques, sempre amb un ai al cor per si alguna cosa no acaba de funcionar.

Fa goig veure que cada any els organitzadors dels diferents actes de Sant Roc se superen, amb sorpreses, però sobretot amb il·lusió i bona feina. El seu treball, el seu enginy, els seus esforços i el saber fer, permet que els vilatans i totes les persones que ens venen a veure, puguem gaudir de la festa. 

Macips, geganters, actors i actrius de la Pesta, dansaires, i totes les persones implicades en la preparació de totes les actuacions, han fet possible que una vegada més la tradició cultural de la nostra vila surti enfortida i ens sentim orgullosos de pertànyer a la vila d'Arenys de Mar.

Tenim molta feina a fer. Hem de resoldre temes que no ens agraden i que arrosseguem de fa temps. Necessitem recuperar valors que se'ns han perdut pel camí, i posen difícil la convivència. La precarietat laboral, les dificultats per trobar un habitatge assequible, una feina que resolgui la vida i t'ompli com a persona. Uns ingressos que et permetin viure dignament i sortir d'una pobresa que esdevé persistent i estructural. Malgrat tot, no podem deixar de gaudir de la vida, i una bona manera és participar de la tradició, de la cultura, la música, la dansa, la festa.

Sempre he cregut en la importància de la cultura. Massa vegades els polítics, els d'alta volada, se n'obliden, i així ens van les coses. Vivim en una població rica culturalment, a través de la història, però també ara, amb la insistència de joves i no tan joves, que volen sortir al carrer a proclamar que som vius i plens d'alegria, i moltes ganes de compartir les tradicions.

Vull felicitar a totes les persones que han fet possible que la festa de Sant Roc l'haguem pogut viure plenament, gaudint de tots els actes que ens han preparat, i fer-nos sentir membres i participants d'aquest col·lectiu que vol vèncer totes les contrarietats.

Vox no és l'única preocupació

És normal i lògic que a pocs dies de les eleccions generals i veient el que ha passat al País Valencià o a les Balears, estiguem preocupats pels resultats que es puguin produir el diumenge, i resoldre la incògnita de si el PP i Vox sumaran la majoria absoluta que els ha de permetre governar els propers quatre anys, i amb això recular significativament en drets i llibertats. També és cert el que he estat dient aquests darrers dies sobre el paper que ha jugat el PSOE, i com ha provocat que ens trobem en aquesta incertesa. Seria demanar molt una reflexió profunda de l'esquerra per analitzar com es pot donar poder a la dreta i permetre que els més perjudicats pels feixistes acabin sent els que els hi donen el vot i la força.

Però, com dic en el titular d'aquest post, Vox no és l'única preocupació que tenim, també la deriva del PP, però més enllà de la política de partits, tenim la situació econòmica, que malgrat ens diguin que anem bé, les butxaques se'n ressenten, l'abast de la pobresa ha augmentat i ja no només són pobres les famílies que no tenen treball, sinó que amb feina no s'arriba a finals de mes.

I a tot això dos temes que són motiu de conversa, encara que no sempre els hi donem prou importància, ja sigui perquè ho veiem a mitjà o llarg termini, o perquè encara no en rebem les conseqüències. Em refereixo al canvi climàtic, que ens proporciona jornades escandalosament caloroses, després d'uns anys de sequera que va a més, i la grip aviària, que a Polònia ja està afectant als gats i altres mamífers, i que algú ens posa la por al cos dient que també pot encomanar-se a humans.

Quan et trobes en campanya electoral sembla que només puguis parlar del mateix, i que no et pots distreure amb altres coses. La política i els partits polítics tiren molt, però el dia a dia no es pot descuidar, i tot allò que no fem ara per evitar desastres en el futur, no és bo. Aquesta inconsciència que els nostres dirigents han demostrat tenir, però que també hem cultivat nosaltres, sense aturar-nos a pensar-hi, demostra la crisi de la nostra societat, i potser per aquest motiu sorgeix l'extrema dreta, torna el feixisme.

Viure la vida amb els ulls tapats, ignorant l'essència de les coses, practicant aquesta ignorància i la incultura que són realment la base del feixisme, fa que després ens haguem de lamentar de les coses.

¿Com ho podem fer per ser més conscients de tot el que passa al marge de les picabaralles partidistes per ocupar uns càrrecs públics? Hem perdut la confiança en la premsa, en els polítics, en els juristes, en gairebé tothom. No gosem parlar de pèrdua de valors perquè no ens tractin de carrinclons o passats de moda, però al final de tot t'adones que potser és aquesta pèrdua generalitzada la que ens ha portat a l'atzucac d'on no sabem com sortir-nos-en. Realment, Vox no és l'única preocupació que podem tenir.  

Concert i Poema de Nadal a Arenys de Mar

Aquest cap de setmana a Arenys han conviscut molts actes de celebració del Nadal, coincidint amb la tradicional Marató de TV3 que, d'alguna manera, ens interpel·la a tots, i de la qual n'estem orgullosos com a país solidari, tot i la fama que els catalans tenim d'avars i estalviadors.

Una celebració del Nadal que alguns sembla que se n'avergonyeixin una mica, titllant-ho de festa religiosa i per tant sectària i antiquada. A vegades, doncs, volem ignorar quina és la nostra cultura, d'on procedim, i què portem a les nostres arrels i entranyes. Ens agradi o no, venim d'una tradició cristiana que ens ha fet tal com som. Això no treu que tinguem les nostres creences i que la realitat actual sigui molt diferent de la dels nostres pares.

Polítics, com la mateixa alcaldessa de Barcelona, que hauria d'entendre que representa a la totalitat dels seus ciutadans, i que a vegades dona la impressió que no té cap recança en ferir els sentiments i creences d'una part d'ells. O bé d'altres, com sembla ser que ha passat al Parlament de Catalunya, amb la presidenta en funcions d'ERC, on el pessebre feia nosa.

A Arenys hem tingut la sort de poder escoltar i gaudir del concert nadalenc dels cors Aixa i Adzé, i l'escenificació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, a càrrec del grup de lectura en veu alta, de l'Ateneu arenyenc, i això ho hem compartit amb la fira nadalenca per aquelles persones que els agrada badar i comprar a les parades, i en el fons fer notar que no són uns dies normals de l'any, sinó que tenen alguna significació especial per a tots, encara que aquesta no sigui la mateixa per a tothom.

És bo que trobem la manera de celebrar les festes, i és bo si som capaços de trobar-hi un sentit positiu i que ajudi a crear un clima de pau i justícia, sobretot en uns moments de disbauxa i de problemes econòmics i socials per a moltes persones.

Avui les institucions estan molt desprestigiades, tant si ens fixem en institucions polítiques com en la mateixa església, i per això probablement tenim més necessitat que mai de treballar personalment per fer canviar aquesta inèrcia de manca de valors, recordar com som i d'on venim, i procurar millorar la nostra convivència, respectant els altres, pensin com pensin, en bé de tots. Que tinguem tots unes bones festes!

Capacitat de reacció dels nostres governants

En uns moments de crisi del model de societat, amb problemes greus en un percentatge important de famílies d'arreu, als nostres polítics se'ls demana capacitat de reacció, imaginació i presa de decisions dràstiques i sense demora. Governar des del despatx i amb perspectives és més fàcil que no haver d'agafar el toro per les banyes i afrontar aquells problemes que es presenten sense avís previ.

Avui tenim problemes de subsistència més generalitzats que mai. Cada vegada hi ha més famílies que viuen en la incertesa de què passarà demà, i al mateix temps ens trobem amb una societat que ha perdut valors importants per a la convivència. Ja no estem parlant només d'incivisme, sinó que hi ha violència incontrolada que apareix en els llocs menys pensats.

No és estrany que hi hagi moltes persones que critiquen grans plans de futur, que són necessaris, si es descuiden els problemes que tenim a sobre i que afecten a una bona part de la nostra societat. Aquesta desconfiança amb els nostres polítics tampoc no afavoreix la resolució dels problemes. N'hi ha molts que sorgeixen a partir d'una sensació d'abandonament i això caldria tenir-ho present al moment d'assumir una responsabilitat política de l'àmbit que sigui.

Sens dubte que la solució passa pel compromís de tothom, i per això cal fer molta pedagogia i provocar la reflexió de tots per assumir la nostra part de responsabilitat, però són els nostres representants polítics els que han d'abanderar i liderar les respostes necessàries per resoldre tots els problemes que tenim a sobre.

Necessitem una posada al dia de les lleis que regulen la nostra convivència, perquè policies i jutges puguin donar resposta a les noves situacions, algunes de les quals ens sorprenen. La reincidència en el delicte sense una resposta adequada comporta la desconfiança en la llei i en la justícia, i desanima a molts davant de les actituds d'incívics i violents que aparentment actuen amb total impunitat.

Si no som capaços de tranquil·litzar la població amb actituds contundents i efectives, serà molt difícil reconduir la situació. Els nostres polítics han d'estar atents a tot el que passa en el seu àmbit d'actuació, essent imaginatius i efectius en la presa de decisions, però també han de tenir el suport de les institucions i poders que els sustenten en l'exercici de la política. Si no tenim on agafar-nos serà complicat aconseguir treure del pou les famílies que avui tenen veritables problemes per sobreviure amb el mínim de dignitat que tot ésser viu es mereix.

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

Uns resultats electorals preocupants

Els resultats electorals a la primera volta francesa eren força els esperats, però no per això podem deixar-nos de preocupar pel que representa d'auge de l'extrema dreta a Europa. Paral·lelament a Espanya tenim l'exemple de Castella i Lleó on l'extrema dreta entra a formar part del seu govern regional, amb el pacte amb el PP.

Penso molt sovint si és que m'he anat fent gran i veig les coses amb més pessimisme, o bé que la situació política al nostre entorn està degenerant, amb unes similituds al que passava ara fa cent anys. No sé si ho hem fet tan malament que els nostres joves desafien l'estabilitat del futur, donant ales a l'extrema dreta, o bé és que som responsables d'haver obert massa portes a aquesta ideologia populista i falsa, que captiva tothom.

El futur és cada vegada més incert, i et fa la impressió que no som prou conscients del que pot arribar a passar si es confirma la tendència a créixer l'extrema dreta i deixar gairebé extingits molts dels valors que d'alguna manera han mantingut la democràcia al món occidental, amb tots els defectes que se us acudeixin, però amb unes maneres que no crec que mantingui l'extrema dreta que s'està enfortint.

L'exemple de França és molt clar. No és cap novetat, però resulta molt preocupant que partits polítics que han liderat el projecte polític de la República francesa fins ara, obtinguin uns resultats insultants. Preocupació pels resultats, però sobretot per la intenció de vot de la majoria que ha perdut l'esperança i es deixa portar per l'engany d'unes falses promeses.

Les baralles entre formacions amb força sintonia fan que emergeixin els falsos profetes que engresquen una majoria desencantada, i amb prou elements de preocupació com per decidir-se a votar-los. Els resultats electorals francesos haurien de servir com a toc d'atenció per no continuar en aquesta deriva tan preocupant, però em temo que ni així aconseguirem reflexionar i capgirar la tendència.

Les properes eleccions espanyoles podran marcar el futur de tota una generació, gens motivada pels actuals dirigents polítics, però que poden caure en mans d'uns personatges que provoquin greus escletxes al panorama polític i social del país. Ara, potser encara hi seríem a temps a redirigir la trajectòria actual, però no podem trigar gaire a moure fitxa, si no volem lamentar-ho durant la resta dels nostres dies.

Onada de calor

Que bé que s'està a dins de casa! Amb la calor que avui fa, la millor sort és poder estar fresc a casa. El fet de viure en una casa antiga, amb parets gruixudes et reserva de la calor de l'exterior sense necessitat de connectar cap tipus de climatitzador. No hi ha dubte que en situacions com l'actual és tenir molta sort.

Tot i així avui també hem pogut gaudir d'un dels privilegis de viure a la costa, i ens hem refrescat a la platja, amb l'aigua molt neta i tranquil·litat a primera hora, abans de l'arribada dels forasters. Ha estat la meva tercera banyada de l'any, tot un rècord després d'alguns anys sense haver-m'hi banyat.

Desitgem, però que les temperatures vagin de baixa i aniria molt bé que també arribés alguna remullada. El terreny està massa sec i a part del risc d'incendis, hi ha la necessitat dels pagesos per conrear el terreny. La sort d'aquests dies d'altes temperatures és que tinguem els focs controlats i no hi hagi algun beneit que se li acudeixi de provocar-ne cap. Hem pogut veure els desastres de Grècia i Turquia, i darrerament també a Algèria.

I tot això en vigílies de la festa de Sant Roc, que a la nostra vila d'Arenys té preparades una gran quantitat d'actes que tindran lloc aquest cap de setmana, fins al dilluns amb la sortida dels macips per ruixar els vianants. Una festa que enguany ha rebut el reconeixement de festa patrimonial d'interès nacional, que fa honor a la tasca que any rere any molts vilatans han sabut mantenir i coordinar. És la tradició i l'estima per la terra que ens ha vist néixer que aconseguirem un país més ric, i una societat més respectuosa. Conreant els valors de convivència és la manera de viure amb més alegria i fer més fàcil la lluita de tirar endavant el dia a dia, en una societat que a vegades ens compliquem més del necessari.

A veure si els homes del temps l'encerten i de veritat la calor va de baixa. Diuen que el canvi climàtic és aquí, i que situacions com les actuals s'aniran repetint en el futur, encara amb més insistència i quotidianitat.