Evitar el quòrum al preu que sigui

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia dels congressistes demòcrates dels EUA que han marxat de Texas per evitar la votació d'una reforma electoral que beneficiaria a Trump a les eleccions de l'any vinent, de mig mandat, i que les té un xic complicades. Se'n van de Texas per aconseguir que no hi hagi prou quòrum per posar-ho a votació, i la policia no els detingui i els forci a presentar-se al Congrés federal. Un exili voluntari per evitar una trampa legal favorable a l'actual president. 

Cada vegada resulta més vergonyós observar tot el que es fa sota els paraigües de la democràcia. Sortir d'un règim autoritari per entrar en un sistema de democràcia representativa era el desig de molts. Era la salvació i la manera de poder exercir els nostres drets sense que ningú, de manera dèspota i autoritària, ens els trepitgés. Amb el temps hem obert els ulls i ens adonem que no tot és bonic com ens ho pinten, i que sota l'aparença de democràcia hi ha qui s'espavila per reduir les nostres llibertats.

El cas de Trump és paradigmàtic per la significació que té. No és el mandatari d'una república bananera sinó dels EUA, que es vanten de ser la primera democràcia del món. L'exemple a seguir. Ja fa temps que el seu funcionament democràtic s'havia anat posant en dubte. Ara amb Trump s'ha fet un salt qualitatiu molt important, i no sabem fins on es pot arribar.

Si ho he llegit bé, les eleccions de mig mandat són el novembre de 2026 i, per tant, queden prou dies perquè el president Trump no aconsegueixi els seus propòsits. Tampoc ser si els congressistes exiliats resistiran tant temps per evitar una reforma que els condemni a l'oposició dos anys més. Trump va intentar evitar la derrota electoral provocant un assalt al Capitoli, de què no serà capaç ara que ostenta tot el poder?

Per cert, Trump castiga el Brasil perquè tenen en arrest domiciliari l'expresident Bolsonaro. Un altre expresident que no va acceptar la derrota electoral i va intentar revertir-ho assaltant les institucions de l'estat. Quin parell!

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

Amb l'Ateneu al poble gris

Aquesta tarda hem anat a veure el darrer muntatge de la companyia Dagoll Dagom, L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, al  teatre Poliorama, i que ha organitzat l'Ateneu arenyenc. L'autobús ens esperava puntualment davant del Calisay, i allà ens ha deixat ben passades les 10h de la nit.

Un poble gris, monòton i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l'arribada d'un gran espectacle musical. I aquí la ment se t'obre a moltes reflexions, reforçat pel fet que ens trobem a les portes d'unes eleccions municipals, cosa que també succeeix en la trama de l'obra.

El poble necessita despertar i treure's de sobre el domini dèspota d'un alcalde i empresari que sempre se'n surt amb la seva. La manipulació evident de l'autoritat deixa desarmada la població, incapaç d'aixecar la veu i lluitar per la seva llibertat.

Però no és més feliç l'artista que va de poble en poble maltractada pel seu mànager, que es creu el seu propietari, amb moltes ganes d'aturar-se a viure en un poble tranquil. És aquest el poble ideal? És la vida nòmada la sortida del fill de l'alcalde a qui està sotmès?

D'alguna manera t'adones que a vegades ens sembla que allò que fan els altres és molt millor del que et toca a viure a tu, però en el fons no és tant l'entorn el que et fa sentir infeliç, sinó la teva actitud davant la realitat que vius, i la teva capacitat o incapacitat per revel·lar-te a una situació injusta. Crec que buscar la comoditat ens porta a perdre el veritable sentit a la vida, i a poder gaudir-ne plenament. I moltes més idees en podrien sorgir.

El musical està molt ben plantejat, l'actuació de l'Àngels Gonyalons és esplèndida, la música fa vibrar en molts moments, però el text és, al meu entendre, excel·lent. I una obra amb un bon text ho aguanta tot.

No m'ha suposat una obra fàcil i entretinguda. He estat molt pendent de la temàtica i desenvolupament de l'espectacle, però m'ha agradat haver-hi assistit. No és, sempre segons la meva opinió, l'espectacle típic de Dagoll Dagom, o si més no el que t'esperes d'ells, però és un bon homenatge a un personatge únic de la literatura i la cultura en sentit ampli del nostre país.

L'arrogància del poder

He llegit l'article de Joan Minguet Batllori a VilaWeb, l'arrogància del poder o la síndrome del dèspota, que m'ha semblat molt interessant. Al final de l'article, quan exemplifica el seu argument amb personatges que tots coneixem, podrà interessar més o menys, però no li treu mèrit a tota la seva exposició.

D'alguna manera reforça la idea que he escrit més d'una vegada sobre servidors públics, que massa sovint s'oblida i allò que hauria de ser una pràctica de servei als altres esdevé una lluita per aconseguir el poder i que es converteixi en professió, sense importar, a vegades, els beneficis que en poden treure els ciutadans.

El poder corromp i això és una evidència. No vol dir que tots els polítics que exerceixen un cert poder siguin uns corruptes, però el perill que caiguin en la temptació hi és. L'arrogància és un altre defecte que va molt lligat amb el poder. Es fa difícil combatre la tendència a ser arrogant. És cert que els polítics estan a l'ull de la crítica, a vegades despietada, però això no pot fer que esdevinguin uns arrogants. 

El subtítol de l'article resumeix unes idees importants que ens han de fer pensar: "Qui té el poder no suporta que li portin la contrària. Si jo mano, ho faig bé; i si protestes ets un mal ciutadà. Si tu manes, ho fas malament".

Tota persona que es posiciona per entrar en política hauria de fer una reflexió de l'estil que marca aquest article, si més no per evitar caure en el parany i esdevenir un polític arrogant que no escolta els altres. Que els menysté i s'allunya del veritable sentit democràtic d'entrar en política, com és l'esperit de servei a la comunitat que l'ha escollit per liderar un projecte de país o ciutat.

Segur que hi ha molts exemples, i l'articulista en treu uns quants. Probablement n'hi ha de més evidents i que han fet més mal a la nostra societat, però en tot cas em quedo amb la reflexió general de l'article, i m'agradaria que arribés a més gent, per intentar valorar el seu contingut i potser aconseguir que algú que podria anar pel mal camí rectifiqui a temps.

L'Estat i el Poder Judicial actua per venjança

Aquesta és una afirmació contundent que cal analitzar. L'actuació de l'Estat espanyol i de tot el Poder judicial s'emmarca, aparentment, en una posició de venjança contra l'atreviment del poble català que ha gosat posar en perill l'statu quo d'un país corrupte, amb uns polítics imputats i culpables que no entren a la presó per amiguisme i complicitat política i judicial.

Són moltes les proves que et porten a aquesta deducció i nuls els arguments que t'ho podrien qüestionar. L'actuació de l'Estat a través de la seva policia i poder fiscal i judicial és exactament el que recomanava evitar el president del Consell Europeu, Donald Tusk. Fins i tot que consideréssim justos els motius de les detencions dels membres del govern cessat, la manera com s'han tractat no poden considerar-se de cap manera objectives ni imparcials, ni respectuoses amb els drets humans. Tots han actuat d'una manera grossera sense respectar ni lleis ni la pròpia Constitució que tant veneren, amb l'únic objectiu de venjar la humiliació patida el dia 1 d'octubre.

Només un govern corrupte que ja no pot ensenyar les seves mans, brutes de tan manipular els fils del poder, pot aconseguir continuar governant de manera dèspota contra la voluntat d'un poble no violent,   que només demana poder expressar la seva veu amb totes les garanties democràtiques que se suposen en un Estat de dret, en l'Europa democràtica del segle XXI, però que s'ha trobat amb la desaparició de la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial, i amb el suport vergonyós del PSOE, i del partit d'extrema dreta espanyola actual, C's.

Avui hem gaudit de la bellesa dels paratges del Baix Empordà, això sí, mentre dos líders cívics i mig govern legítim català és a la presó, i l'altre meitat a l'exili. Calia recuperar forces per continuar denunciant les males arts del govern de l'Estat espanyol.