Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Innocent!

Aquesta tarda he mirat una pel·lícula després de molt de temps. No és el meu costum i d'alguna manera se'm fa estrany. "Execució imminent". L'he seguit en anglès, amb subtítols també en anglès, per allò de practicar l'idioma que tinc tan rovellat. I m'ha passat allò que em passava quan alguna vegada havia entrat en un cinema en horari de tarda, que en sortir de clar tenia la sensació d'haver perdut el dia, com si les pel·lícules s'haguessin de mirar de nit.

Per qui no l'hagi vist, es tracta dels prolegòmens de l'execució d'una persona innocent. Un fet que ha succeït més d'una vegada i realment és esgarrifós. I això fa pensar. Donar per fet una cosa sense tenir suficients proves és molt perillós. Ens passa sovint, sense arribar a l'extrem de jugar-s'hi la vida. 

Estem tips de veure casos de gent acusada de delictes que no ha comès. Quan es resol favorablement, la premsa, que prèviament ha omplert pàgines senceres amb la informació, no en diu gairebé res. Per sempre, en la memòria col·lectiva, aquella persona ha estat culpable. La calúmnia o acusació no s'esborra, i ara, per Internet, la veuràs sempre més.

I et fa pensar que a l'hora d'acusar a algú cal ser molt curós. Millor dit! No hem de fer acusacions si no estem segurs d'allò que diem i no ens deixem portar per les aparences. No faré espòiler de la pel·lícula, sinó simplement dir que al transcurs de la mateixa vas veient el sofriment de les persones implicades. Ha de ser molt dur!

Avui, que ho tenim tan fàcil d'escriure a Internet i que tot allò que diem s'escampi més enllà d'on ens podem imaginar, cal ser molt prudents. Hem d'opinar i no sentenciar, i esperar que algú ho corrobori o ens faci veure el nostre error. Res és blanc o negre i els matisos sempre són importants, però a l'hora de condemnar una persona o una família cal tenir molt presents les conseqüències dels nostres actes. Una bona manera és intentar ser positius i si no és possible, potser a vegades és millor callar i no dir res. 

Cara de dolent

Tenim la sensació que la nostra cara ens delata, i per això creiem que els 'dolents' en tenen tota la pinta i que els pots detectar d'una hora lluny. Res més diferent de la realitat. Aquesta observació que pot semblar ridícula o si més no simplista, no deixa de tenir la seva base. Per què jutgem la gent per la seva aparença? No ens queixem sovint que la policia té més tendència a aturar al mig del carrer a una persona que sembla estrangera que a un autòcton? No és que els policies siguin gaire diferents de la resta de mortals. Què faríem nosaltres en la seva situació? 

Però els incívics o els delinqüents no fan cara d'incívics o de delinqüents. Són persones que, com nosaltres, es passegen pels carrers de la nostra vila, entren a les botigues i als bars, i busquen la manera d'entretenir-se com poden. Ens creuem amb ells al carrer i si tinguéssim el costum de saludar-nos, també ho faríem amb ells.

Quan llegeixes una notícia com la que podíem veure avui de la detenció d'unes persones residents a Arenys de Mar, acusades de robar amb violència les càrregues de camions estacionats a l'autopista, penses que probablement has coincidit amb ells en algun lloc de la vila. La seva cara en cap moment t'haurà fet sospitar de la seva actuació, que no es limita a una sola vegada, per un mal moment, sinó que és una pràctica habitual, si més no darrerament. 

La incapacitat de poder saber qui és aquell amb qui ens acabem de trobar pel carrer, només veient-li la cara, també ens allibera de sofriment. Us imagineu poder saber tota la intimitat d'una persona només observant-li la cara? No crec que ho poguéssim aguantar. Doncs, per aquest mateix motiu, ens hauríem de proposar de no jutjar els altres per les aparences, encara que sapiguem que pensen diferent de nosaltres, que tenen una altra cultura, parlen un altre idioma i professen altres creences religioses. 

Gaudint del cant i els records

Aquesta tarda escoltava el Magnificat de J.S. Bach, i recordava la vegada que el vaig cantar en una trobada d'Europa Cantat a Autun (França), sota la batuta de Michel Corboz. Ja no recordava els anys que han passat, i ho he buscat a Internet. Va ser l'estiu de 1973. Més de cinquanta anys! Són molts anys, però no ho he oblidat mai més. Va ser la meva primera sortida a Europa per cantar tot el dia durant una setmana. Després en vindrien d'altres. Una gran experiència.

Sempre que escolto aquesta peça, i ho faig sovint, em venen a la memòria aquelles imatges, aquelles trobades matinals, al cant comú, sota la batuta de grans directors. Més tard les hores d'assaig, per preparar la interpretació del Magnificat. I els vespres els grans concerts. Tots ells molt interessants. 

Probablement s'ha d'haver cantat en una coral per poder-ho entendre. Poder copsar què representa la força del cant. La importància del conjunt. El paper de cadascun dels seus integrants, per aconseguir un treball d'equip, i fer gaudir de la bona música els aficionats que assisteixen als concerts.

Han estat molts anys cantant en una coral, a Vic, Barcelona, Palma, i a Arenys. Corals ben diverses, d'edats i inquietuds diferents, però amb el component comú de gaudir de la bona música. I les sortides a fora per cantar i escoltar la música coral arreu. També per viure plenament uns dies de vacances i conèixer altres contrades. Tot enriqueix i al llarg de la vida és el que t'omple i et fa feliç.

Enguany el Nadal que vivim no és com els altres. Obres els ulls a una realitat que t'entristeix. És quan diem que és llei de vida, però que quan t'hi trobes et colpeix, i et fa veure que hi ha moltes famílies, moltes persones que passen dificultats, també Nadal, i que no desapareixen fàcilment. Persones que es troben enmig d'un conflicte bèl·lic. Persones que no tenen feina, o que han hagut d'emigrar a terres llunyanes i que no els ho posen fàcil. El dolor dels altres te'l fas teu i t'ajuda a afrontar les dificultats quan et venen de cara. 

Desitges que no hi hagi sofriment per a ningú, que surtin les forces d'allà on sigui, pensant que sempre hi ha coses pitjors, i que la mort no la podrem evitar. 

Recordant a Maria Àngels Anglada

Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Maria Àngels Anglada, i he volgut recordar-la en el meu racó virtual, amb una poesia que esgarrifa, sobretot pensant que en aquests moments altres ciutats del món estan patint el que va succeir a la ciutat de Sarajevo i que l’escriptora i poetessa fa palès amb poques paraules. 

    El genocidi perpetrat a Gaza o els atacs de l'exèrcit rus a terres ucraïneses són dues mostres de l'horror que es viu a moltes parts del planeta. N'hi ha més, però només veiem allò que ens arriba, i només ho lamentem mentre llegim la notícia. Només les persones que ho pateixen directament saben quin és el sofriment d'una guerra on víctimes innocents paguen la barbàrie dels poderosos.

    Maria Àngels Anglada, que estimava la història de les civilitzacions, la seva cultura i tradicions, i que ho il·lustrava amb sàvies paraules, ens avergonyeix en veure que som incapaços de repartir felicitat. Que posem més esforços en la destrucció que no pas en la construcció d'un món on tothom hi tingui cabuda, sigui quina sigui la seva raça, creences, cultura i ideologia. 

    El dia 23 d'abril de 1999 la Maria Àngels ens va deixar, però la seva obra continua viva i present, i és bo recordar-la perquè ens ajudi a canviar aquesta dinàmica superficial, de mediocritat ascendent i oblit generalitzat que cada vegada és més present entre els humans.

SARAJEVO

Fins aquí la mà de Virgili

FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili– 

la pietat la música dels mots.

Vaig visitar amb ell el regne d’ombres 

lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà.

Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre 

–els ulls escruixits, els llavis ben closos.

MARIA ÀNGELS ANGLADA D'ABADAL

Incivisme o delinqüència

Em preocupa que no hi ha dia que no llegeixi al diari algun fet relacionat amb una baralla de joves, o no tan joves, per motius que aparentment no són gaire importants. Es tracta la majoria de les vegades de discussions que pugen de to, ja sigui per la beguda ingerida, o per aquesta violència que cada vegada costa més de contenir. Aquest fet és el més preocupant. Per què tanta violència? 

Els nostres pares ens deien que la violència que vèiem a la televisió no era bona per a la nostra salut. Es podia encomanar. Avui les imatges de violència són més accessibles des de molt jovenets, i potser sí que provoquen aquesta violència continguda que arriba un dia que, sense cap causa específica, surt a fora.

Penso que potser ho fa que m'he anat fent gran i em costa més d'entendre la joventut. Que no tinc tanta necessitat de sortir a fora a divertir-me. Que jo mateix m'organitzo la vida sense necessitat de socialitzar-me com ells. Llavors intento pensar en la meva època de joventut i, sense necessitat de comparar, perquè els paràmetres són totalment diferents, m'adono que érem uns innocents, que ens ho empassàvem bastant tot. Respectàvem les normes, en uns moments que les volíem trencar, perquè vivíem sota el franquisme, però no recordo la violència gratuïta, aquella que no té una base que, si no la justifica, si més no l'explica.

Voldria pensar que el problema rau en què avui sabem més el que passa més enllà del nostre entorn. Abans vivíem força tancats, en uns cercles on tots érem bastant semblants. No hi havia la diversitat d'ara, i això probablement ens feia la vida més fàcil. Una incongruència, pensant que ara hi ha més possibilitats de ser feliç, però al mateix temps més angoixa i sofriment.

Escoltava les declaracions d'un responsable municipal de l'Ajuntament de Barcelona, deixant clar que els fets delictius després dels actes de la Festa Major no hi tenien res a veure, però no s'adonava que estava parlant d'uns actes que havien succeït a la ciutat i per tant, fossin relacionats directament amb la Festa o no, tenien un lligam amb la ciutat, i obligaven al govern municipal a actuar per intentar evitar-ho.

No podem perdre el temps intentant justificar la nostra responsabilitat i oblidar-nos que hi ha una necessitat imperiosa de lluitar contra aquest descontentament generalitzat, aquesta violència sense motiu, aquesta gresca mal entesa per part d'unes persones, siguin joves o no tan joves, que es comporten de manera incívica, sinó delictiva.

Dolor a l'Afganistan

Aquests dies estic preocupat per la situació de l'Afganistan. Ara fa uns tres anys vaig llegir en pocs dies tres obres de Khaled Hosseini, basades en aquest país i la situació política i social, fruit de les diferents ingerències estrangeres, i la lluita entre integristes i el govern de torn. Va ser una lectura que em va acostar a la realitat d'aquell país i al sofriment de la seva gent, víctimes de l'autoritarisme i la usurpació dels drets més elementals.

Observant el que està passant arran de la sortida del EUA, m'entristeix i m'imagino el dolor que estarà patint molta de la seva població. El perill real de fer una marxa enrere en les condicions de vida de la seva gent, és preocupant i em colpeix.

Sembla impossible que al segle XXI hi pugui haver regions del món que passin per aquests episodis inhumans, que no hi hagi res a fer. M'imagino que la sortida de les tropes nord-americanes era una necessitat, però et fa reflexionar sobre el comportament de les potències mundials i el sofriment que sempre paguen els més desvalguts.

Com diem sempre, ara és notícia l'Afganistan, i no sabem quant de temps n'estarem parlant, però el futur dels seus habitants és molt fosc, i té totes les possibilitats de durar molts anys. Penso en els joves i infants, que els espera un futur de terror i injustícies. També en les generacions que encara tenen molt present el passat recent, i que potser creien que no tornarien a viure-ho. 

El fet que en el món aquests esdeveniments siguin tan freqüents, em fa pensar que la humanitat no té la lliçó ben apresa, i que la vida és massa difícil per a tanta gent. Que no s'ho mereixen i que cada cop es fa més difícil creure en la justícia, en la bondat d'un Déu creador del món, amb un repartiment injust de la terra, en la crueltat dels repressors de torn. 

A casa ens queixem i probablement tenim motius per fer-ho, però quan t'adones de la realitat de països com l'Afganistan, acceptes que estem molt de sort de viure on vivim, malgrat les dificultats que molts dels nostres compatriotes han d'afrontar per sobreviure amb un mínim de dignitat. Al final arribes a la conclusió que tot i sentir-te impotent per resoldre els problemes del món, sí que hi ha una cosa que pots aconseguir i és la de fer feliç les persones que tens al voltant, on poden arribar els efectes de la teva actuació i actitud. No ho oblidem!

Sobreviure al mar

Aquests dies tornem a veure imatges de persones desesperades jugant-se la vida per sobreviure en un món millor del que els ha tocat viure. Això passa tan si les càmeres hi són presents com no, però només en som conscients quan tenim l'oportunitat de veure-ho per televisió. Què fan els governs europeus?

A la consciència dels nostres governants hi ha d'haver la situació d'aquestes persones rescatades en vida de les aigües i el tracte que reben quan arriben a port. No es mereixen el sofriment que pateixen. No haurien d'haver de sortir del seu país per gana o guerra, però encara menys ser rebuts d'una manera tan inhumana.

La lentitud en trobar una resposta adequada, però sobretot la manca de voluntat de trobar una solució als seus problemes, indigna. Estic d'acord amb totes les regulacions que es creguin oportunes, però que no siguin excusa per encallar la resposta. No pot ser el que està passant a les illes canàries on les persones que aconsegueixen sobreviure, queden confinades a l'aire lliure setmanes i setmanes, abans no se'ls ubica en un lloc en condicions.

Hem d'exigir als nostres governants respostes adequades a la realitat del món, a les necessitats d'aquests migrants que es veuen abocats a sortir del seu país i a venir a Europa no pas per caprici, sinó per poder viure. Ningú ha dit que governar sigui fàcil, però això no és excusa per no trobar respostes adequades a la realitat.

Els gossos i els llops, d'Irène Némirovsky

Ara fa un moment que he acabat la lectura del llibre que he estat llegint aquests darrers dies, "Els gossos i els llops", d'Irène Némirovsky. Fa poc que vaig descobrir la seva autora, amb el llibre "Jézabel". Irène Némirovsky, va néixer a Kíev l'any 1903 i va morir assassinada l'estiu de 1942, a Auschwitz.

Després de llegir ambdós llibres he conclòs que l'autora és una gran escriptora, que et manté viu i engrescat durant tot el temps i al final et reca deixar els protagonistes. Hi has entrat tant, que et sap greu pensar que ja els deixes i que només et quedarà el record.

De fet em passa sovint que, després d'una bona lectura, em costa començar un llibre nou, perquè el meu cap es troba encara en el marc on s'ha desenvolupat la darrera història. Al final, però no et frenes l'inici d'un nou llibre, perquè tens ganes d'entrar en un nou relat, per conèixer nous protagonistes, noves relacions, noves ensenyances, del dia a dia d'unes persones que, reals o imaginades, t'aporten molt, i et fan vibrar mentre llegeixes la seva història, els seus pensaments, els seus sofriments.

I de tots et quedes amb alguna cosa. De tots aquells llibres que han estat ben escrits i que t'han donat alguna cosa, algun secret, algun tresor per fer front a la realitat que et trobes cada dia.

No és un llibre d'edició recent, sinó que la primera edició d'RBA és de 2011, però us en recomano la seva lectura.

La campanya electoral des de la garjola

El fet que els nostres presos polítics puguin participar en la campanya electoral és una anomalia que pot esdevenir una naturalitat política perillosa. La possibilitat que puguin expressar opinió i animar el vot per a la seva candidatura no ens ha de fer oblidar que la seva situació és anòmala i injusta. Impedir la seva participació seria una agressió als seus drets, però el fet que estiguin reclosos des de fa gairebé un any i mig és una injustícia i no ho podem oblidar.

Per altra banda, resulta incòmode veure'ls opinar sobre el diàleg i la necessitat d'anar junts com a poble, quan des del carrer cada partit va a la seva. Se'm fa estrany que no estiguem pensant en un mateix objectiu, quan el seu alliberament ho és. Què pretenem?

Probablement hem d'acceptar que la unitat no és possible a l'hora de reclamar el vot, però hi trobo a faltar més compromís per treure de la presó els nostres polítics, una situació on no havíem d'haver arribat mai.

Puc entendre que escoltar-los des de la presó és una manera de donar-los la veu i defensar la seva lluita, però em costa entendre el posicionament dels seus respectius partits, encara que vull pensar que hi estan d'acord i respecten. No sé fins a quin punt molts ens hem de sentir culpables de la situació en què es troben, i entendre que el vot que ens reclamen és d'alguna manera per restituir-los i minorar el seu sofriment i la nostra mala consciència.

Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

Els polítics espanyols provoquen vergonya aliena

No hi ha manera, i per més que diguem, s'escrigui i es ridiculitzi les reaccions de polítics espanyols, aquests continuen provocant vergonya aliena. Avui, amb la resolució del tribunal alemany, rebutjant l'extradició del president Puigdemont per rebel·lió, hem tornar a posar-nos vermells tot llegint les manifestacions dels polítics espanyols. No tenen vergonya i cap sensació del ridícul.

Quantes més coses hauran de passar perquè s'adonin que estan equivocats, que insistir en acusar d'allò que no ha estat no farà canviar qui actua de manera objectiva i amb justícia pura i dura. No veuen més enllà del nas, i encara es creuen que el món gira al voltant d'Espanya. Pensen el mateix que ens volien fer creure en temps del dictador. No són tots els altres els equivocats, sinó ells tots solets.

El jutge Llarena ha volgut triomfar en el món de la Justícia, i només ho ha aconseguit a casa, on els jutges són parcials, i marcats de prop pel poder polític. Tots fan conxorxa i per això aconsegueixen tirar les coses endavant, però a la que travessen els Pirineus s'adonen, o s'haurien d'adonar, que tot és mentida, que a Espanya la Justícia no funciona!

El més trist de tot és que per culpa d'aquesta colla de prevaricadors i que s'asseguren el cul entre ells, hi ha unes persones que estan injustament tancades a la presó i unes altres a l'exili, i amb ells totes les seves famílies i amics.

Segur que la història explicarà el món d'injustícia que hem estat vivint tot aquest temps, però la llàstima que llavors serà massa tard per retornar-los tot el dolor i sofriment causat injustament. 

Ajuntaments disposats a acollir refugiats sirians

Estem massa acostumats a viure en funció de la moda i en segons quins temes caldria evitar-ho, però molt em temo que siguem tan insensibles que caiguem en el parany. Penso en l'acollida de refugiats sirians promoguts per alguns ajuntaments catalans, i no només.

Sens dubte que la tragèdia que pateix el poble sirià ens recorda un passat que varen patir els nostres avis i que hem reviscut a través de les seves narracions o documents històrics. És comprensible, doncs, que sorgeixi la idea d'ajudar en l'acolliment d'aquestes persones que han deixat feina, casa i amics, per culpa d'una guerra, injusta com totes, però que caldria analitzar qui l'ha provocat.

Serà consciència col·lectiva, sentiment de culpa compartida, aflorament dels nostres sentiments davant de tanta injustícia, però hem de vigilar que no tot s'acabi amb unes manifestacions, més o menys reals, de la nostra humanitat, però que durin quaranta-vuit hores.

Molts ajuntaments han manifestat aquest desig de col·laboració i d'alguna manera han demostrat ser la institució pública més sensible davant del sofriment de les persones. Perquè són els ajuntaments, amb competències o sense, els que afronten els problemes de la gent, amb recursos insuficients, mentre altres ens públics malgasten el diner en inversions deficitàries i innecessàries.

La política municipal, amb els seus errors i defectes, i també amb els seus corruptes i excepcions, no deixa de ser l'activitat pública més directa i eficient, sobre la qual es recolzen les institucions supramunicipals per gestionar la vida col·lectiva de la població. És per això que tantes vegades hem reclamat un repartiment del finançament més favorable als ajuntaments que, malgrat tot, s'ofereixen per reduir el sofriment de la població que està en aquests moments patint una situació dramàtica. Fem que les accions no siguin fruit d'una simple moda i no quedin en un no-res.

El Tribunal Constitucional és el tribunal del PP més radicalment conservador

No estic parlant de cap suspensió de cap llei catalana d'aspiració sobiranista ni de defensa de la nostra identitat, la nostra cultura, les nostres tradicions, la diversitat... estic parlant de la suspensió cautelar de la llei catalana que prohibeix el tall de la llum i el gas a l'hivern, en casos de pobresa energètica. Estic parlant d'una llei humanitària, però ja se sap que el govern de l'Estat de sentiments humans no en té i el seu Tribunal tampoc. Una llei que sense ser la panacea intentava pal·liar d'alguna manera el sofriment d'unes famílies caigudes en desgràcia per la crisi que han provocat uns altres.

No sé si cada vegada ens ho posen més fàcil, però som més i més els que rebutgem un Tribunal i un Estat espanyol que només persegueix el benestar de les quatre famílies franquistes que controlen el PP. Ho sento molt, perquè estic segur i jo en conec, que hi ha persones dins del PP que són molt bones persones i que actuen de bon cor, però estan en el lloc i moment equivocats i necessiten que se'ls obri els ulls.

Tant que es parla de creació de nous partits d'esquerra, el que caldria també és que sorgís un partit de dretes, defensor de la unitat d'Espanya, però no de l'Espanya del PP, sinó de l'Espanya justa, transparent i democràtica. Aquest partit no hi és, o si més no jo no el conec. L'esquerra, sobretot a Catalunya, continuarà dividint-se (ara el partit dels socialistes sobiranistes), desengrunant-se per aconseguir continuar situats en l'oposició durant molts anys, mentre que governant hi serà la dreta més casposa, farcida de corruptes, però amb el poder judicial al seu costat, que els estalvia la condemna i la presó.

Em creia que amb la mort del dictador hauria deixat de sentir aquesta ràbia interna i impotència davant de tanta injustícia, però la torno a patir i no em resigno a viure gaires més anys d'aquesta manera. 

Tot i que no crec massa en l'efecte Podemos, ni amb les seves possibilitats, desitjo sincerament que serveixi si més no de revulsiu i faciliti la sortida de tants corruptes, vividors, mentiders i enemics dels drets humans. Ja sé que és la ràbia la que em fa escriure tot això, però tinc la necessitat de buidar el meu pap després de llegir aquestes notícies tan escandaloses. 

El Déu d'Abubakar Shekau és un impostor

En nom de Déu es poden fer molts disbarats! Un Déu que cadascú construeix a la seva mida i conveniència, i que en ocasions resulta aberrant i repugnant. Avui, llegint la notícia del segrest de gairebé 300 noies a Nigèria, el passat 14 d'abril, m'ha vingut una ràbia que no podia dominar. 

Les declaracions que en nom de Déu feia el terrorista i criminal Abubakar Shekau, de la milícia islamista nigeriana Boko Haram, i les explicacions d'una jove que va poder escapar-se, posen la pell de gallina i provoquen bilis al més insensible de les persones humanes. Ni una bèstia faria el que sembla ser que ha fet aquest grup criminal.

Aquestes notícies et recorden el sentiment d'impotència i et vénen ganes de revoltar-te i deixar de creure en les lleis humanes. Què podem fer des d'Occident davant d'un crim execrable com el de Nigèria? Lamentar-nos i prou? No hi podem actuar? Quina part de responsabilitat cal atorgar al govern del país?

Quan veus com un sanguinari justifica els seus crims a la voluntat divina, et fa trontollar tota la teva fe en un Déu bo i just, i rebutges acceptar que es jugui amb la fe de les persones, per culpa d'una bèstia humana que no té dret a viure.

Sisplau poseu-vos en la pell de les mares d'aquestes pobres criatures. Quin ha de ser el seu sofriment?I les joves segrestades, quin patiment injust i cruel han de suportar! No podem quedar immòbils i hem de forçar els nostres polítics a prendre mesures que tallin d'arrel aquesta bestialitat.

Tot això et fa veure que hi ha molt sofriment en el món, i que nosaltres sovint ens queixem per obstacles que resulten insignificants al costat d'aquestes animalades insuportables.

Que ningú es posi el nom de Déu a la boca amb la lleugeresa que a vegades es fa, i molt menys per agredir els altres, encara que només sigui verbalment. El Déu d'Abubakar Shekau no és el meu. El Déu d'Abubakar és un impostor.