El discurs de l'odi de C's

Té tota la raó Albiach, de Comuns, quan diu que "es pot fer una oposició ferma sense tanta gesticulació, discurs d'odi i banalització del terrorisme", referint-se a C's. Perquè realment és això el que han practicat des del primer dia, desmereixent el respecte que hauria de tenir per a qualsevol ciutadà, el Parlament.

Però C's no sap fer res més que soroll, insults i mentides, perquè no té un objectiu clar per a Catalunya més enllà de posar pals a la roda i desprestigiar-la. C's també a nivell d'Espanya patirà una davallada important perquè la ciutadania no és ignorant i ha pogut veure que els ha mentit, que només han procurat créixer per arribar al poder i exercir-lo despòticament. No són un partit amb saba democràtica, sinó uns hereus de l'autoritarisme.

Les picabaralles internes de Podemos i l'excés d'orgull de C's farà tornar el bipartidisme anhelat pel PP i PSOE. Està vist i comprovat que aquest país no està preparat per a les coalicions, i els governs només funcionen si disposen de majoria, siguin de dretes o d'esquerres.

No he volgut seguir la jornada parlamentària de la moció de censura que ha presentat C's al president Torra, perquè no puc sofrir veure perjudicada la dignitat del Parlament, i això no té res a veure amb l'encert o no de la mesura, sinó a com acostuma C's a plantejar les coses des dels seus escons.

Senyor Millo, sou la vergonya personificada d'aquest país

Avergonyit per tot el que està passant al nostre país. Avergonyit de llegir les declaracions del delegat espanyol a Catalunya, per la seva mediocritat, però també la seva ràbia contra tot allò que fa olor de Catalunya sobirana. Avergonyit de les cessions de càrrecs públics, com a venjança per haver gosat organitzar i aconseguir votar en un referèndum, o simplement per pensar diferent. Avergonyit pel baix nivell dels nostres polítics, sobretot d'aquells que tenen responsabilitats polítiques. Avergonyit de tot això i de la realitat que estem vivint, he sortit a passejar per intentar oblidar-me per uns moments de tanta misèria.

Ens hem remullat, però ha valgut la pena. Hem deixat de banda totes aquestes notícies que ens arriben des de Madrid, o des de Barcelona. Des de fa uns mesos estic mesurant molt bé les hores que dedico a llegir o mirar la televisió o a escoltar la ràdio, i això potser em millorarà la salut. 

Sóc molt crític amb els partits independentistes. Aquest impàs tan perllongat no és bo, i no crec que sigui estratègicament encertat. Molt crític i avergonyit del PP i sobretot del C's. Aquest partit forma part dels pitjors presagis que ens podem imaginar. Una victòria de C's, amb majoria absoluta sumant-hi el PP, ens retornaria a l'any 78 del segle passat. No és cap broma, sinó un perill latent.

Titllen els partits independentistes de nazis, perquè és un costum, una banalització de la seva essència, però qui té totes les característiques per arribar a ser un partit autoritari i lluny de la democràcia són precisament la gent de C's. Ens han ensenyat les ungles i hem vist on poden acabar arribant.

I tot això compartint l'escrit Bon vent! de Marina Subirats al diari ARA, que acaba dient "...fa massa temps que confiem els afers públics a persones que no ho mereixen, que ni intel·lectualment, ni políticament, ni èticament donen la talla. No només al PP, certament, a Catalunya n'hem tingut exemples ben propers. Però potser ja n'hi ha prou, i cal que, tots plegats, exigim un altre tipus de personal polític. O acabarem creient tristament que tenim allò que ens mereixem".

L'odi és el sentiment més de moda, que gira al voltant de C's

Aquests dies es parla molt d'odi. En parlen els unionistes, i des d'Espanya, per acusar els catalanistes i independentistes d'odiar Espanya i els espanyols, però també podem llegir que tots els moviments en contra dels independentistes són fruit de l'odi que desprenen els unionistes, sobretot pensant en C's.

La banalització de les paraules provoca que s'arribi a un punt que ja no saps com definir unes actituds que, en el cas de l'odi, potser no caldria anar tan enllà i ens quedaríem amb fanatisme i ofuscació contra qui pensa diferent de nosaltres.

A mi també se'm pot escapar emprar la paraula "odi" quan parlo de responsables polítics que es mouen massa per impulsos venjatius, probablement per una acumulació de fracassos i decepcions, i per això m'haig de controlar.

No puc negar que C's no em mereixen cap tipus de simpatia i sempre ho dit i ho he intentat explicar. No m'agrada el PP, per la seva manera de pensar i d'obrar. Em molesta i em fa ràbia que els seus mals es perdonin i continuï governant Espanya. Malgrat tot, des del PP se segueixen uns ideals determinats en defensa de les classes poderoses, i és cert que utilitzen l'engany i la corrupció, amb discursos totalment populistes per mantenir-se al capdamunt, però tenen uns objectius i aprofiten com sigui per aconseguir-los.

C's és diferent. El partit va néixer per atacar Catalunya, en totes els seus fronts: llengua, cultura, drets... La seva obsessió era desfer el camí emprès de sortida de la dictadura franquista, amb la recuperació de certs drets, i tot això des de dintre perquè és quan fa més mal. És més fàcil defensar-se dels atacs de fora que dels que et fan des de dins.

Aquesta obsessió malaltissa els fa ser els més mentiders de tots, els més populistes, amb signes evidents de sistemes feixistes i que amb la força dels resultats a nivell estatal, però també darrerament a Catalunya, pretenen aconseguir els seu gran objectiu: trencar Catalunya i manifestar que són els altres qui ho han fet.

El fracàs de fins ara, tot i haver estat la força més votada a Catalunya, però que els manté a l'oposició, fa que la seva actitud i discursos tinguin tons i efectes molt semblants als que desprenen odi, i potser per això els ho critiquem.

Aquest rei no és el meu

Deixant de banda que no m'agrada la monarquia com a sistema polític, aquest rei espanyol que va fer el discurs que va fer el passat 3 d'octubre no pot ser mai el meu rei. No em considero el seu súbdit, com ell pretén, ni tampoc l'aniria a rebre, perquè m'ha ofès.

He llegit l'entrevista de l'Antoni Bassas al fundador i president del Nexus Institute, Rob Riemen, que avui surt a l'ARA, i l'he trobat interessant. Ahir em referia a C's els qualificava de mala gent. Penso que estem vivint una època molt dolenta, on ens caldria una reflexió profunda abans de continuar avançant. M'ha cridat l'atenció la definició de populisme que fa Rob Riemen, quan l'equipara al feixisme. Allò que pensàvem que es tractava d'una banalització del feixisme, resultarà que no, que estem vivint i patint els efectes d'un nou feixisme.

Ningú podrà negar que darrerament s'han envalentit aquells hereus del franquisme que ens crèiem desapareguts i penedits. Santa innocència! Ara podem entendre el ressorgiment de personatges i moviments com C's, totalment fidels a la visió populista i, després de llegir Riemen, feixista. 

No ens ha de venir de nou posicions i actituds com les de C's, el PP i representacions folklòriques de bufons com qui s'autoproclama president de Tabàrnia. Feixisme pur, que se senten representats per un rei que em va deixar clar que mai m'havia representat ni ho podria fer en un futur.

A Espanya es banalitza el nazisme i la democràcia

Des de fa temps que des de posicions espanyolistes se'ns ha titllat de nazis pel simple fet de defensar la nostra nació i el dret a decidir dels catalans, i han sorgit veus crítiques amb aquesta banalització del nazisme, una crítica des de Catalunya, però també des d'Europa. Imagineu-vos quin grau de cinisme quan se'ns compara amb els nazis mentre els nostres adversaris compten amb grups que utilitzen signes feixistes i irrompen violentament en actes democràtics i de debat.

També a Espanya es banalitza la democràcia quan es considera un valor democràtic el fet de no permetre el vot. Aquesta tergiversació dels conceptes no és més que la mostra palpable que estem vivint un temps confús, encoratjat per un govern espanyol autoritari i prepotent, incapaç de dialogar i judialitzant la política, en un sistema sense independència del poder judicial, clarament sotmès a la voluntat del poder executiu. 

Un govern del PP que des de fa anys es dedica a reduir els drets dels ciutadans, beneficiant una minoria protegida des del temps del dictador, però que malgrat els seus esforços no pot evitar que es descobreixin els molt corruptes que prostitueixen la política espanyola. Un Tribunal Constitucional que des de fa molts anys ha vist perdre tota la seva credibilitat, i que darrerament ha assolit límits insospitats. 

Només confio que la imatge que aquest Tribunal i el mateix executiu espanyol estan donant, faci estralls a Europa i a tot el món, i descobreixin qui és el seu perfil i què es pot esperar d'ells en una Europa en hores baixes que no pot confiar en sistemes tan poc democràtics.

Quan parlem de democràcia no estem pensant en el mateix. La democràcia que entén el govern espanyol o partits com UPyD o C's, no té el mateix sentit que l'accepció de democràcia reconeguda universalment.