Tot l'any disfressats

Les disfresses, avui, ja no són cosa d'un cap de setmana a l'any sinó que anem sempre disfressats. Hem deixat de donar la cara i ens posem una mascareta per dir tot allò que ens passa pel cap sense comprometre'ns. Parlo, és clar, de les xarxes socials, que són el focus de totes les crítiques, o si més no de les més ostentoses i gairebé sempre sense arguments.

Avui veurem desfilar pels carrers dels nostres municipis, veïns que durant molt temps han elaborat una disfressa per lluir-la unes poques hores. La il·lusió i la traça durant el temps que l'han estat construint, no els hi treu ningú, i nosaltres tenim la sort de gaudir-ne i riure a gust. Això a les xarxes socials no és tan normal. Sí que hi ha humor, però predominen els insults i la crítica barata.

Em direu que insisteixo massa amb el tema de les xarxes socials. És cert que és un tema recurrent al meu blog, però m'imagino que és degut a la ràbia que em fa que hi hagi tanta gent que perdi el temps d'aquesta manera. També em podreu preguntar què hi faig jo? També hi perdo el temps. I us seré franc perquè hi ha molts moments que estic temptat a donar-me de baixa i oblidar-me de tot el que s'hi diu.

Em frena el fet que hi ha notícies que no m'arribarien si no fos a través d'aquestes xarxes socials i llavors, de la mateixa manera que em passa amb la televisió, penso que el que cal és dosificar els moments de lectura i atenció i, sobretot, ser capaç de rebutjar tota la porqueria i saber contrastar allò que ens diuen per estar segurs que no ens estan enganyant.

I també hi ha un motiu molt personal. És a través de les xarxes socials que introdueixo els meus pensaments i reflexions. Aquí hi ve aquell que vol, sense cap mena d'imposició, i el cas que se'n fa és només responsabilitat de qui ho llegeix. El to és el que m'agradaria trobar arreu i sempre donant la cara, amb nom i cognoms. Les disfresses només per Carnaval.

Pluvials i aigües fecals per la mateixa canonada

Arran de la notícia dels problemes del clavegueram de l'escola Sinera voldria insistir en un tema que ja he comentat en aquest blog, però que, malauradament, no serveix de res fins que passa el que passa.

Segons diu la notícia de Ràdio Arenys, el regidor d'Urbanisme ha detectat que les aigües fecals de l'escola Sinera no es varen connectar al clavegueram, sinó al pluvial, i és per això que la merda ha sortit a la superfície i els veïns es queixen de la pudor. 

El cas del rial del Bareu no és únic, i així, per exemple, ho vàrem denunciar els veïns del tram alçat del rial de Sa Clavella, a la llavors alcaldessa de la vila, i no ens va fer cas, sinó més aviat ens va titllar de buscabregues sense to ni so. 

Quan es va remodelar el tram esmentat es va instal·lar una nova canonada i embornals. La sorpresa dels veïns, però, va ser que en aquesta canonada s'hi va connectar els pluvials i les aigües fecals. Les cases tenim dues sortides diferenciades, com determina la norma, per no barrejar l'aigua de la pluja amb les aigües fecals, però en aquest tram de carrer, i m'imagino que en alguns altres, tot va a parar al mateix lloc. 

Aquesta canonada del rial de Sa Clavella va soterrada fins a la Riera, i això vol dir, que les nostres aigües fecals van a parar al final de la Riera i no pas a la depuradora. Curiós, oi? Doncs això que nosaltres vàrem denunciar és una realitat i si sentiu pudor al final de la Riera, no us vingui de nou. A Arenys, per culpa d'una mala gestió tècnica i política, ens podem trobar en situacions com la de l'escola Sinera o del tram del rial de Sa Clavella, i no passa res!

Recordo aquells dies amb tristesa per la manera que se'ns va tractar. Després va passar el que va passar, però cadascú és víctima de la seva manera de ser i comportar-se. Les coses no passen perquè sí. Els nostres polítics han de parar l'orella, reflexionar i prendre decisions. No es pot ser prepotent ni treure's del damunt la gent, encara que a vegades siguem insistents i fins i tot impertinents. Quan hi ha raons, s'han d'escoltar i rectificar. Diuen que rectificar és de savis, i en l'obra pública de la nostra vila hi fa falta molta saviesa.

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

Llenguatge inclusiu i no sexista

Avui he rebut per les xarxes socials un parell de vídeos relacionats amb el llenguatge inclusiu i llenguatge no sexista que m'han semblat molt interessants. El primer d'ells era un enregistrament de la participació de la malaguanyada Carme Junyent en un programa de TV3. El segon ens parlava dels desdoblaments i les barres. Em quedo amb un comentari que ha fet l'autora del segon vídeo referint-se als polítics que penso que ho haurien de prendre en consideració i ser més cauts a l'hora d'opinar, però sobretot a l'hora de legislar.

    D'alguna manera el que ens deia en el vídeo és que cada especialista ha d'opinar sobre el tema que domina i no pretendre ocupar el lloc d'un altre. No tindria sentit que els experts en medicina opinessin sobre mecànica, o els mecànics sobre medicina. És per això que qui ha d'opinar sobre llengua són els lingüistes i no pas els polítics. Els polítics s'han de dedicar a fer política i en tot cas han de tenir l'habilitat de rodejar-se dels millors experts de les diferents especialitats i deixar que siguin aquests els que opinin sobre els temes a legislar o reglamentar.

    Una mica passa com els tertulians que s'han convertit en professionals de les tertúlies a la televisió o la ràdio, opinant de tot, com si realment entenguessin de tot i fossin experts de tots els temes. A la vida hem de ser conscients de les nostres limitacions, sobretot quan tenim l'atreviment de fer públiques les nostres reflexions i idees. Sempre hem de deixar dit que allò és el nostre parer, però que no en som experts. Si l'objectiu és redactar normatives, llavors sí que hem de deixar pas als que en saben.

    I entrant en el tema del llenguatge sexista, i en concret pel que fa als desdoblaments i les barres, per incorporar els dos sexes en els nostres escrits o discursos, estic molt d'acord en la incoherència en què caiem moltes vegades, iniciant un escrit amb el desdoblament, però oblidant-nos-en a la meitat. La Carme Junyent també ho deia en l'esmentat vídeo, i penso que era una persona prou significada com per creure que té molta raó. 

    Els polítics són, probablement, uns dels que més utilitzen aquests desdoblaments i fa que moltes vegades ens cansem a mig discurs, i ja no diguem quan es tracta de textos que hem de llegir. No està demostrat, com diuen les lingüistes dels vídeos, que qui utilitza el desdoblament per incorporar homes i dones, sigui més feminista en el seu comportament. Llavors, no ens enganyem i, si a la nostra estructura gramatical el masculí s'utilitza de manera universal, no vulguem complicar-nos la vida fent veure que d'aquesta manera som més sensibles respecte al conjunt de la població.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

Davant del cop d'estat defensem la diversitat d'opinió

Aquests dies de dol per a la democràcia al nostre país és bo dedicar el nostre temps lliure a llegir les diferents cròniques, pensaments i reflexions que pots trobar entre els mitjans de comunicació per adonar-te de la diversitat d'opinió. I això és bo sobretot si ho compares amb aquelles persones que només tenen a l'abast una lectura manipulada de tot allò que succeeix cinc-cents quilòmetres al nord.

No tots els espanyols tenen la possibilitat (qui vol ho aconsegueix) de poder contrastar notícies, com ens passa a casa nostra. Aquí, aquells que consideren que els mitjans de comunicació públics catalans estan distorsionats i tiren cap a casa, poden llegir diaris com El País, El Periódico i escoltar les notícies de TVE o Telecinco i viure més tranquils.

Però on es viu la realitat és al carrer, als bars, amb els amics i els companys de la feina, i és en aquests cercles on es cou el present i futur del nostre poble. Hi ha diversitat d'opinions i hem de procurar que es mantingui en el diàleg i la discussió serena i tranquil·la d'aquells que no pensen de la mateixa manera. Aquesta actitud fa gran una comunitat i no podem permetre que aquesta riquesa es perdi.

Ahir, escoltant el periodista John Carlin, acomiadat del diari El País, vaig agrair-li el to i respecte a les persones, al marge de les seves creences. Va defensar l'Espanya que des de Catalunya ens costa de veure, perquè és més silenciosa, però que no té gaire a veure amb l'Espanya que els seus dirigents polítics expressen, defensen i pretenen imposar. La lluita del nostre poble hauria d'anar de la mà també d'aquells espanyols que no pensen ni actuen com Rajoy i tota la seva colla, molts d'ells imputats per corrupció, però que tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia i respecte a l'Estat de dret.

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

La Vanguardia rescindeix el contracte amb Gregorio Morán

Crec que era ahir que vaig llegir la notícia sobre la rescissió del contracte per part de La Vanguardia a l'articulista Gregorio Morán, que cada dissabte publicava un conjunt d'improperis en la secció titulada "Sabatinas Intempestivas". Abans de marxar de vacances tenia coneixement que li havien censurat un  article, que vaig poder llegir al web d'Internet del diari El Periódico, però no sabia com havia acabat.

Durant els anys que vaig ser subscriptor de La Vanguardia acostumava a llegir els seus articles, encara que en més d'una ocasió m'ofenien, i el que quedava clar era que Gregorio Morán és un xulo i un cregut, però això no treu que et puguin interessar certes reflexions i referències històriques.

Molestava el to, encara que estiguessis d'acord en el fons, sobretot quan es dedicava a ridiculitzar els altres, la qual cosa feia setmana rere setmana. Quedava clar que era un fanàtic unionista i qualsevol persona que fes olor sobiranista era insultat fins a deixar-lo com un drap brut.

Jo, que acostumo a escriure diàriament en el meu blog, i que em trobo molt lluny del senyor Morán, per discurs, dialèctica, coneixement i intel·ligència, em sorprèn com hi pot haver persones tan segures d'elles mateixes, que no comenten, sinó que sentencien, i a més insulten sense parar. Jo sempre he cregut que la modèstia és un do, i que quan escrius o opines, ets conscient que allò és el que tu penses, i que probablement hi ha qui ho té més clar que tu. 

Vull pensar que la rescissió del contracte no va venir només per l'article censurat, sinó per la trajectòria. Gregorio Morán estava acostumat a que ningú li censurés res i m'imagino que es va anar animant fins al punt d'ofendre directament. Després d'uns anys d'estar subscrit a dos diaris, amb la sortida de l'ARA, vaig decidir deixar La Vanguardia i ja no l'he llegit més. Suposo que buscarà un altre mitjà per poder esplaiar-se i treure tot el fel, que a dins no pot ser bo.

2014, un any en què s'ha ventilat molta corrupció

S'acaba l'any i continuen apareixent casos de corrupció i immoralitat. El 2014 haurà estat, i de ben segur que així passarà a la història, l'any amb el descobriment de més casos de corrupció. Un any que serà molt probablement un punt d'inflexió entre el desconeixement de que ens estaven estafant i la plena consciència que això ha estat així i encara continua essent. El futur?

Avui llegíem que el FROB ha enviat a Fiscalia documents que posarien en evidència el cobrament de sobresous de dirigents de Caja Madrid, que després absorbiria Bankia i que alhora seria rescatada amb els nostres diners. Dirigents com el senyor Blesa que va ser empresonat de manera irregular i se'n va fer l'ofici el jutge. Un dirigent, el senyor Blesa, que va voler enganyar-nos fent-se passar per víctima d'un desaprensiu jutge.

Avui he tornat a veure la pel·lícula basada en la vida de Pere Casaldàliga, i m'he fixat en algunes de les seves reflexions i proclames, i he pensat que el seu és el veritable sentit de l'Evangeli que, fins i tot per als no creients, és una lliçó de compromís a la vida en la defensa dels més dèbils. La pel·lícula està ambientada al Brasil, on ha estat testimoni de vida, però a casa nostra també tenim els nostres racons i misèries, els nostres tirans, militars i polítics corruptes, encara que potser la ciutadania no actua tan unida i ens mirem les penes dels altres una mica per sobre l'espatlla.

No tots podem ser un Pere Casaldàliga, però segur que tenim oportunitats per ser més justos i exigir-ho als nostres polítics, lluitant amb les nostres armes que són la coherència, el respecte i la solidaritat amb tots els altres.

Pere Navarro també renuncia al càrrec

Dic que Pere Navarro també renuncia al càrrec, perquè precisament ahir en aquest blog parlava de les successives renúncies de càrrecs polítics. Amb el rerefons de l'abdicació del Rei, citava de la dimissió de Rubalcaba al capdavant del PSOE i les renúncies a accedir a la secretaria general del PSOE, de Patxi López, Carmen Chacón i Susana Díaz. Avui, doncs, hi sumem la dimissió de Pere Navarro.

Aquests dies també parlàvem de les declaracions (amenaça) de Duran i Lleida, que han acabat, de moment, en reflexions en veu alta. Per això avui, quan es preveia que Pere Navarro havia convocat la premsa per anunciar la seva dimissió, algú apuntava que no es tractés d'un 'efecte Duran'.

D'entrada s'ha d'agrair la dedicació dels polítics i creure en la seva honradesa. El fet que hi hagi polítics corruptes, que han malmès la imatge de la política del nostre país, no pot deslluir la feina de molts. De totes maneres, això no treu que puguem valorar negativament certes actituds o considerem errònies algunes decisions.

Pere Navarro tenia els dies comptats i crec que la seva decisió ha estat encertada. El problema no és tant la dimissió de Navarro com la seva substitució. Navarro ha estat la cara visible d'un aparell socialista enrocat i amb poques ganes d'adaptar-se a la realitat. Amb poca autocrítica i pocs arguments davant d'uns corrents crítics que també caldria analitzar a fons. Tot i no creure en les estructures dels partits, entenc que hi ha unes regles que no es poden ignorar a la lleugera.

Però si Navarro feia el joc a un aparell compacte que ja li estava bé, tot fa pensar que serà el mateix aparell el qui nomeni el seu substitut. És qüestió de majories, i la majoria, en aquests moments, està de la part de l'aparell. Això farà que potser no s'aturin les baixes amb què havien amenaçat els sectors crítics. Si són minoritaris només tenen dues opcions: convèncer la majoria o acceptar la realitat. Aquesta acceptació passa per continuar treballant des de dins, a l'espera de temps més favorables, o abandonar el vaixell. Ens esperen unes setmanes força interessants.