El maltracte als animals com a diversió

Aprofito que per les xarxes socials es parla de la tradició en alguns pobles del sud de Catalunya, de celebrar les festes torturant bous pel carrer. He llegit molts comentaris en contra de la festa i jo m’hi afegeixo. Crec que és una bestiesa que avui dia encara s’estiguin celebrant festes com aquestes, i això passi en un país que es vanagloria d’haver suprimit les curses de braus. 

És una contradicció rebutjar les curses de braus i mantenir les festes amb bous, encara que aquests no acabin morts. No soc una persona que defensi a ulls clucs les tesis animalistes. Algunes vegades fins i tot he criticat segons quin discurs, que he considerat fora de to i fins i tot fanàtic. Dit això, però, defenso tot allò que vagi a favor de les bèsties, i em considero totalment contrari a qualsevol activitat que posi en risc la vida dels animals, o que els molesti i els provoqui dolor.

Crec que ja vaig dir-ho en alguna ocasió, i continuo pensant que el nostre Parlament, que va ser tan valent prohibint les curses de braus a Catalunya, hauria de fer el mateix amb aquestes activitats tradicionals en alguns pobles catalans, que juguen amb els bous. És covardia i una actitud contradictòria prohibir una cosa i permetre l’altra. Això dona la raó als que varen considerar que la votació era fruit de la voluntat d’anar en contra d’una tradició molt espanyola, oblidant que també ho era de casa nostra. Sembla com si llavors es busqués més una victòria política que no pas la defensa dels drets dels animals.

Em costa molt defensar posicions radicals sobre la vida dels animals, pensant en la finalitat de l’alimentació de les persones, però tinc molt clar que mai defensaré el maltracte i la mort dels animals com a espectacle i diversió d’unes persones sense sentiments.

Miquel Iceta ja és ministre!

El canvi de cromos que comentava en aquest blog el 30 de desembre passat ja s'ha materialitzat. Iceta ha cedit la candidatura a president de la Generalitat a Salvador Illa, i aquest, plegant de ministre, ha fet que Pedro Sánchez nomenés Miquel Iceta ministre, i d'aquesta manera mantingués la quota catalana al consell de ministres del govern de coalició.

Duran i Lleida ho va somiar molts anys i no ho va aconseguir, i Iceta, amb tota la seva vida dedicada a la política, ha pogut tenir l'honor de formar part del govern de Madrid amb el ministeri de Política Territorial. Ara podrà seure com a mínim en una banda de la taula de negociació, si és que no es dissol definitivament.

Si una habilitat ha tingut Iceta durant tota la seva carrera política és la d'adaptar-se a les circumstàncies sense cap tipus de rubor a canviar d'opinió si això l'afavoria o el salvava d'un mal pas, encara que pogués entrar en contradicció. Això, que l'ha mantingut viu a la política, no és cap garantia per a qui vol confiar en ell per resoldre els molts problemes que sorgeixen dia rere dia, ja que avui et defensarà un model i demà tot el contrari. Aquesta manera de fer i ser, provoca que els seus adversaris no sàpiguen mai amb què els sortirà, i per a la ciutadania en general no és cap garantia de resultats positius. 

Miquel Iceta haurà de tractar amb totes les comunitats autònomes i no sé si la bena federalista que a vegades li ha sortit, la recuperarà o bé ja té clar que amb autonomies n'hi ha prou i suficient. Iceta sempre estava darrere movent fils i hi tenia una gran habilitat. Quan es va posar davant com a candidat a la presidència de la Generalitat no li va sortir tan bé. Caldrà veure si en aquesta segona ocasió, amb responsabilitat delegada, aconseguirà satisfer les expectatives creades.

Multats amb 4,9 milions pel 9-N

Se'ns va dir fa temps que una vegada entrat a la via judicial no hi havia aturador. Que l'error era no haver tractat el tema a nivell polític i deixar-ho en mans dels tribunals de justícia. La veritat és que el recorregut, tant del 9-N com de l'1-O i successius fets, va lliscant i avui s'ha sabut la sentència del Tribunal de Comptes, pel cas del 9N, que afecta a Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau, condemnats a pagar, de manera solidària, 4,9 milions d'euros més interessos de demora i costes del judici.

Són molts els fronts oberts del procés d'independència que dificulten poder-los encarar amb prou força per no sortir-ne escaldats. La sentència d'avui es pot recórrer, i per tant no s'ha arribat al final. També s'ha de suposar que s'organitzaran manifestacions de protesta. Passarà el mateix quan els polítics i líders socials empresonats rebin la sentència condemnatòria? Aquesta serà la resposta que el president Torra té a la ment?

Aquesta és la preocupació de molts: tenen els nostres polítics un pla per afrontar una sentència condemnatòria dels polítics empresonats? No passarà el mateix que va passar ara fa un any? Hauran venut fum com ens anunciava el PSC?

Vivim un temps que et toca escriure allò que voldries que no passés. Vius una contradicció entre allò que tems que passarà amb allò que voldries que passés. T'agradaria pensar que el govern de la Generalitat sap què està fent i que avança segons uns objectius i d'acord amb una metodologia ben estudiada i contrastada. T'agradaria pensar-ho, però no ho penses. Algú és capaç de fer-nos canviar d'opinió.

Sánchez, un discurs diferent que ens pot confondre

El discurs de Pedro Sánchez és molt diferent al de M. Rajoy, i això ens pot relaxar o fer pensar que les coses han canviat. Ho voldria creure, certament, però el problema està en què la política té molts exemples que demostren que els discursos acaben a les hemeroteques i retornen per deixar en evidència els seus oradors amb la contradicció de les seves actuacions.

El PSOE va tenir el seu màxim exponent en Rodríguez Zapatero, que prometia moltes coses que al cap del temps es demostrava que eren pures paraules populistes per atraure la gent, que després no complia. Això ens fa témer que la història es repetirà i passarem uns anys, no sé si molts, amb discursos més amables sense avançar en cap línia.

Partint d'aquesta premissa, on declaro els meus dubtes i poca credibilitat en el fons de les paraules del nou president, sí que considero que necessitàvem treure'ns de sobre polítics impresentables, prepotents i inútils com M. Rajoy. Ho necessitàvem per descripció mèdica favorable a la nostra salut mental. Això no ens ha d'adormir i creure que el perill ha passat, però sí almenys poder tenir una pausa per recuperar forces i la ment. La lluita pacífica dels catalans compromesos amb la nostra cultura, la nostra terra i les nostres tradicions serà eterna, perquè sempre juguem contra qui té més poder, però això no ens ha de fer defallir. Hem d'aprofitar les pauses per reforçar-nos i les crisis per canviar el món.

Sant Jordi candidat a patrimoni immaterial de la humanitat

Avui ha tingut lloc a Barcelona l'acte de suport a la candidatura de la diada de Sant Jordi a ser considerada patrimoni immaterial de la humanitat, per la UNESCO. Un acte precedit de polèmica per la presència de la vicepresidenta espanyola. Els governs català i espanyol li donen suport, però hi ha qui no li agrada el que es considera una contradicció del govern espanyol, que fins ara només ha posat obstacles i fre al català i la cultura catalana en general.

Es fa molt difícil separar política de cultura, en aquest cas, per ambdues bandes. Estem vivint des de fa molt temps una pressió molt forta sobre qualsevol tipus de moviment i el procés és present en l'aire que respirem. Que la vida continuï paral·lelament a tots els preparatius per a l'organització del referèndum no és fàcil, però seria un error que ho paralitzéssim tot. Sigui quina sigui la nostra posició respecte al procés, hem de ser conscients on som i qui ens governa. De la mateixa manera que hem de ser crítics amb el desaire que repetidament rebem del govern espanyol, també hem de comptar amb ell per aquells projectes que necessiten el suport de l'Estat. 

El paper dels governants no és còmode quan es prenen decisions tan arriscades, però els ciutadans valorem que qui pren decisions sigui coherent i doni la cara. És per això que ens atabalen aquells polítics que no aclareixen mai què defensen i que només actuen volen acontentar tothom, fent allò que tan coneixem: la puta i la ramoneta.

Els partits polítics en crisi

Vivim en una contradicció constant, la qual cosa no seria negatiu si en fóssim conscients, però el problema sovint ve perquè no ens n'adonem. Quan analitzem els partits polítics, que en sabem molt, critiquem la crisi en què es troben la majoria d'ells i envegem la integritat d'altres. Això no sempre va així, és a dir, no sempre qui està en crisi és qui ho té més magre, a no ser que es tracti d'una crisi permanent.

El PP, encara que ha patit els seus moments, es pot considerar un partit polític força íntegre amb una devoció gran al seu líder, tot i que no sempre ha estat així. La resta de partits, en general, han trontollat més i actualment estan en crisi.

La crisi l'hem d'interpretar com una oportunitat, a no ser, com deia abans, que sigui una crisi perenne, o bé de futur incert. Les crisis dels partits polítics estan en sintonia amb la societat en general. Una de les crítiques que reben avui els polítics és la de la manca de representativitat i el seu poc interès en la participació de la ciutadania, més enllà de les votacions de cada quatre anys.

Ens adonem també que molts problemes actuals de dins dels partits giren al voltant del lideratge. Passa al PSOE i en menor mesura també a Podemos. La crisi dels partits polítics, però no acaba només aquí. Hi ha qui té problemes de base importants. Com en tota crisi, si es condueix bé pot ser un revulsiu per al partit polític. Es tracta de dialogar i deixar molt clar quins són els objectius, més enllà de guanyar les eleccions.

Per tot això crec que, al marge de la dependència del PDECAT a l’èxit o fracàs del procés, de la crisi d'identitat de C's, vistos els resultats electorals i el poc cas que el PP li fa, o del ser o no ser d'ICV i EUIA, la crisi del PSOE és més profunda que no pas la que pugui patir Podemos, perquè han posat en dubte els seus objectius i han gairebé trencat el seu lligam amb la militància, o amb bona part d'ella. 

No és fàcil que amb un cop de puny sobre la taula la maquinària comenci a treballar de manera conjunta, si més no en els partits d’esquerra, i és per això que mentre estiguem parlant de problemes de lideratge, el partit se’n ressentirà. És l’essència i els grans objectius el que pot unir la militància per treballar plegats per aconseguir-los.