Neutralitat personal i imparcialitat professional

Bellugant-me per Internet he trobat un parell de paràgrafs que m'han semblat interessants per transcriure en el meu blog. Els he trobat tot buscant una frase que vaig sentir dir a una tertuliana televisiva, de no sé quin canal, parlant del jutge Juan Carlos Peinado. Els paràgrafs són aquests:

La premissa de què un jutge no pot demostrar antipatia respecte a una persona es basa en la necessitat de distingir entre neutralitat personal i imparcialitat professional. Segons l'anàlisi constitucional presentada, és impossible que un jutge (o qualsevol persona) estigui exempt de creences, morals o opinions pròpies; per tant, la teoria jurídica moderna no busca la neutralitat absoluta de la persona, sinó la imparcialitat en les seves actuacions quan exerceix l'autoritat pública. 

El sistema legal ja disposa de mecanismes per garantir aquesta imparcialitat, com ara la recusació, que permet apartar un jutge si es demostra que pot no ser imparcial degut a la seva ideologia o relacions personals. Així doncs, la qüestió no rau en negar l'existència de sentiments personals com l'antipatia, sinó en garantir que aquests no influeixin en les decisions judicials, mantenint la credibilitat de les institucions i evitant que la política o els sentiments privats infiltrin la funció judicial.

Llegint el primer et sembla del tot normal. Té lògica i crec que qualsevol persona sensata hi ha d'estar d'acord. En llegir el segon paràgraf m'entren molts dubtes i el primer d'ells és si és cert que el nostre sistema legal garanteix la imparcialitat dels jutges. És cert que existeix la recusació, però té efectes? S'aconsegueix decantar un jutge que ha demostrat aversió respecte a la persona que està jutjant i el seu entorn? Qui decideix que un jutge se l'ha d'apartar d'un cas? Aquesta decisió és imparcial?

La confiança vers la justícia i la seva implantació al nostre país està sota mínims i jo crec que es deu a l'actuació d'uns quants jutges, amb molt poder, i un corporativisme descarat que deixa en dubte la imparcialitat dels tribunals de justícia. Han de canviar molt les coses, i les persones, i potser trigarem molts anys a recuperar certa normalitat i, sobretot, confiança.

Què vol aconseguir Turquia?

El president turc Erdogan ha reiterat que no vol facilitar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN. Entén que es tracta de dos països que acullen terroristes en perjudici de Turquia, i per això no els vol com a companys de la institució militar.

Davant d'aquesta situació hi ha dues qüestions a analitzar. Per una banda tenim la necessitat del vot unànim de tots els membres de l'OTAN per aprovar les decisions, en aquest cas l'acceptació de l'entrada dels dos països escandinaus, un fet que també passa a la Unió Europea i que més d'una vegada s'ha qüestionat. Per l'altra banda hi ha l'oportunitat d'un Estat, com és el cas de Turquia, de treure'n algun profit a canvi del seu vot favorable.

Se'm fa difícil pensar que Turquia aconseguirà vetar l'entrada de Finlàndia i Suècia a l'OTAN, però de ben segur que s'ho farà gruar. Què voldrà a canvi? Serà la deportació dels anomenats terroristes turcs que són acollits a aquests dos països, o en tindrà prou amb algun altre benefici?

Turquia juga sempre amb l'estratègia, sent conscient que és una frontera important per al món occidental. Aquest joc, en moments de crisi pot posar nerviosos dos països que han trencat la seva neutralitat malgrat les amenaces de Rússia. La invasió russa d'Ucraïna ha fet témer el pitjor a uns països que fins ara havien optat per la neutralitat, malgrat les seves bones relacions amb occident. Per alguns la invasió ha estat l'excusa per fer el pas, però per a la majoria es tracta d'una raó de pes.

Ningú pot assegurar què més pot fer Putin per satisfer les seves ànsies de poder i venjança per la vergonya de la descomposició de l'antiga URSS. Probablement ni Finlàndia ni Suècia estaven en perill, sinó més aviat altres estats, com les repúbliques bàltiques, Moldàvia..., però davant la bogeria d'un governant amb tant de poder, un no pot aventurar-se a arriscar-se. 

Seguirem les negociacions que els dirigents de l'OTAN mantindran amb el president turc, per veure fins a quin punt vol portar la tibantor i el seu punt d'honor. Finlàndia i Suècia han fet el pas, ara li toca el torn a Turquia i a la mateixa OTAN donar-hi resposta.

Millo no ha entès res, el groc és llibertat i drets trepitjats

Amb la tramesa d'aquesta carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya, es demostra que Millo, el delegat espanyol a Catalunya, no ha entès res. No és estrany que es comporti com ho fa i se'l vegi tan rar. 

Algú li podria aclarir que amb la plantada de creus a les platges, els llaços a les solapes i façanes, no estem reclamant la independència, sinó la llibertat? La llibertat dels presos polítics i els jordis, i la nostra llibertat per poder-nos expressar i defensar la nostra cultura, la nostra llengua i, en definitiva, els nostres drets.

Millo no està sol en la ignorància de tot el que passa i perquè passa. És cert que la majoria parlamentària d'ara i l'anterior legislatura és independentista, però ara el que demanem és justícia i que unes persones sense judici ni sentència, pugui viure lliurement. Demanem i exigim que els nostres drets siguin respectats, i després ja parlarem d'independència, sobretot si formant part d'Espanya no hi ha manera de protegir-nos.

Millo s'equivoca quan parla de neutralitat. En la defensa dels nostres drets no hi ha neutralitat que valgui. Els drets es defensen o es trepitgen, i si el que pretén és que ens els deixem trepitjar, està molt equivocat. No pararem d'exigir justícia i respecte fins que ho aconseguim, i ho farem pacíficament, malgrat que els nostres agressors utilitzin la violència. Quedarà molt clar qui són els violents i qui els anima a ser-ho.