Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Una Constitució que no respecten ni els seus defensors

Els que defensem la independència dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i creiem en la honestedat i bona fe dels polítics, ens avergonyeix veure tot el que està passant al voltant de la renovació dels jutges amb mandat caducat als diferents tribunals de justícia. En la mateixa línia que aquests dies expressava la necessitat que els polítics donin exemple de comportaments honrats i lícits a la ciutadania,  també caldria exigir-ho als jutges.

El que està fent el PP, bloquejant qualsevol canvi que els pugui perjudicar la majoria que ara tenen, d'amics jutges i afins, és una immoralitat i una manca d'ètica que hauríem de ser capaços de denunciar amb totes les nostres forces.

Està vist i demostrat que els nostres governants no tenen cap respecte a la Constitució ni als principis essencials de la democràcia. ¿Com poden tenir la barra d'exigir res a la societat a la qual serveixen, si són incapaços de complir amb la lletra de la Constitució que tant diuen defensar, i posen en evidència la correlació directa dels poders judicial i legislatiu? Una dependència que desmereix qualsevol creença en la bondat del nostre sistema polític.

Davant d'aquesta situació és completament lògic que desconfiem dels nostres polítics, però també del sistema judicial. Se'ns fa molt difícil respectar qualsevol sentència judicial, perquè ens entra el dubte de la honestedat dels jutges, de la seva bondat i l'aplicació justa de la justícia.

Avui sortia la notícia de la jugada que el PP està preparant, amb conveni amb els jutges conservadors, per evitar que el govern socialista canviï els cromos, cansat d'aquesta paràlisi de més de quatre anys. El PP ha intentat allargar fins a una possible victòria electoral i evitar que el color dels tribunals de justícia canviés. Siguin uns o altres els jutges que dominin el panorama, no deixa de ser un error en l'aplicació d'un sistema polític que es té per democràtic i just. 

La llàstima de tot plegat és que no hi ha una instància superior que vetlli pel bon funcionament dels òrgans polítics i judicials. La confiança que les institucions europees ajudarien a millorar el nostre sistema ha quedat en evidència. Per sobre de tot hi ha la defensa dels estats, que de manera corporativa es protegeixen i eviten denunciar allò que realment veuen, però que no els interessa reconèixer.

Desmentir allò que s'ha afirmat sense proves

Arran del cas de Tamara Carrasco, que va ser titllada de terrorista i jutjada com a tal, i que ha acabat absolta després de quatre anys de mal viure, penso que seria important que d'alguna manera es pogués regular la informació que arriba a la gent i procurar reduir la seva manipulació.

La llibertat de premsa és bàsica per a l'exercici de la democràcia a un país, i la prova és que els mitjans de comunicació en països autoritaris i dictadures són reprimits i fins i tot prohibits, si no van a favor de qui ostenta el poder. Acceptada la necessitat d'una premsa lliure, caldria analitzar què passa en realitat en molts països on hi ha un sistema democràtic vigent. A ningú li sorprèn la idea que la premsa ha esdevingut un poder important, i que no sempre se'n fa un bon ús.

Quan estudiàvem ens parlaven dels tres poders independents que cohabitaven en un sistema democràtic, com són el judicial, l'executiu i el legislatiu, però al llarg del temps hem constatat que aquests no són únics, i que el capital i la premsa s'han col·locat a la seva altura. La regulació dels tres primers poders està més o menys controlada, amb les mancances que experimentem a Espanya, sobretot pel que fa a la seva independència i objectivitat, però el descontrol és total quant al capital i la premsa.

Els mitjans de comunicació s'han convertit en l'eina de repressió i manipulació més important en democràcies poc consolidades, on el poder ocult és capaç de fer creure allò que convé a una minoria. No estem parlant de situacions com per exemple Rússia, on els mitjans de comunicació estan obligats a dir allò que el Kremlin imposa, sinó de situacions més dissimulades on la premsa està sota la influència d'uns partits polítics o ideologies que prediquen segons els seus interessos.

Catalunya pateix des de fa molts anys la guerra declarada dels mitjans de comunicació espanyols, a les ordres del nacionalisme espanyol, garant de la sagrada unitat de la Pàtria. És per això que aquests anys de repressió contra el Procés, com a sistema de venjança per l'atreviment dels independentistes catalans, l'atac de la premsa espanyola ha estat constant i letal. 

Quan fins i tot els tribunals de justícia han estat incapaços de trobar cap culpa a l'activista Tamara Carrasco, la premsa ha estat incapaç de reconèixer que tota l'acusació que varen reproduir al començament del procés ha estat injusta, i no han fet l'exercici de demanar disculpes, o com a mínim publicar la innocència de l'acusada, amb la mateixa intensitat amb què se la va acusar. Ja que el codi deontològic es practica poc, algun sistema o altre d'obligatorietat de publicar desgreuges s'hauria de regular. El descrèdit és molt fàcil de practicar, però el reconeixement de culpa i error brilla per la seva absència.

Un nou pas enrere en la defensa del català

Segurament caldrà uns dies per acabar d'entendre aquesta proposició de llei que modifica la llei de política lingüística catalana, a proposta de PSC, ERC, JxCat i Comuns, però d'entrada no sembla una notícia gaire afalagadora. De fet ja es veia a venir que finalment, no només ERC s'abaixaria els pantalons, sinó que JxCat també l'acompanyarien.

En aquest país es va d'un extrem a l'altre. De plantar cara sense garanties, amb les conseqüències que tots hem vist aquests darrers quatre anys, a claudicar davant la pressió dels partits unionistes. M'imagino que encara alguns d'ells no ho veuran suficient, i les retallades seran més profundes del que s'escriu en aquesta proposició de llei.

Fa molt temps que vaig dient que tenim uns polítics que no ens mereixem, i si es confirma el que puc entendre d'aquesta modificació de la llei proposada, podem afirmar que ens condueixen a una marxa enrere sobre els nostres drets com a país amb llengua pròpia.

Era evident que calia donar resposta a la pressió judicial emparada pels partits polítics espanyolistes, PSC inclòs, i una part de la societat civil catalana, però no entenc que s'hagi d'arribar fins al punt de trencar amb la defensa del català com a llengua vehicular a l'ensenyament.

És cert que no s'està complint res del que diu la política d'immersió lingüística, i que en la majoria d'instituts el castellà predomina sobre el català, però això mereix una atenció i intentar resoldre la incongruència. Modificar la llei no soluciona el problema, més enllà de deixar tranquils els nostres polítics, que ens avergonyeixen dia rere dia.

Ja sé que cal ser caut a l'hora de fer judicis, i és important llegir a fons la lletra de la proposta de modificació de la llei, però d'entrada no és agradable veure com els polítics només busquen el seu anar bé i no s'arremanguen per solucionar els problemes que s'originen en la pràctica diària. Potser la poca resposta a la manifestació d'ahir dimecres en suport de l'escola en català, ha donat ales als nostres polítics a fer aquest pas enrere cap a una normalitat que molts desitjàvem que anés en una altra direcció.

L'odi de Ciutadans els destrueix les entranyes

En política acostuma a ser difícil ser optimista, sobretot si pretens que la democràcia sigui una realitat en un país amb una transició enganyosa, on els tics dictatorials s'han mantingut en massa institucions, sobretot la policial i la judicial. Quan llegeixes estadístiques voldries veure com la lleialtat, la coherència, la transparència, són motius suficients com per ocupar els primers llocs de les preferències de la ciutadania, però no sempre és així.

Espanya no s'està comportant tan diferent de la resta del món occidental, on cada vegada la democràcia està més en perill, per l'allau de populisme que impregna la política dels diferents països, que sembla que, sense remei, se'ls acosta un període difícil i amb poca justícia social.

Quan entres en el detall, a vegades tens alguna sorpresa agradable, que no pot enlluernar-te gaire, per no oblidar-te de quina és la realitat global. Avui, per exemple, podíem llegir que segons les dades estadístiques del CIS, el futur de Ciutadans és molt magre, i els pot portar a la desaparició.

Un partit que va néixer i ha viscut només a partir de l'odi, no pot aspirar a res més que acabar enfonsant-se. Això ha estat més lent del que seria desitjable, però la situació del país els ha permès viure tots aquests anys, degradant la política i la societat catalana i també espanyola. El seu odi, sobretot dirigit al fet català, no els ha deixat viure. Han fet mans i mànigues per desestabilitzar la política, i ho han aconseguit fins força enllà. Massa, per a la salut del nostre país.

Si es confirma la desaparició de Ciutadans, serà una bona notícia, encara que no podem deixar de pensar que els seus partidaris es buscaran els llocs i la forma de continuar atacant la política catalana. Quan veus la seva reacció a decisions com la d'avui del Tribunal Suprem sobre el rebuig als recursos contraris als indults als presos polítics, t'adones de qui són, i de com els sorprèn que un tribunal de justícia, que acostuma a afavorir ben poc els drets democràtics de Catalunya, pugui arribar a prendre una decisió contrària als seus anhels.

Celebrem que Ciutadans pugui desaparèixer, i concentrem-nos en trobar la manera que partits polítics com Vox, no tinguin el relleu que avui tenen a Catalunya i Espanya.

Polònia es rebel·la

La Unió Europea no acaba de rutllar en molts aspectes, però el principal problema és que els països que en formen part s'arribin a creure els avantatges d'anar units i de fer una política comú. Cedir competències no acaba d'agradar a ningú, però només així es pot aconseguir resultats positius de la unió.

Dic això, arran de la informació que ens arriba de Polònia, un membre de la UE molt discordant i que ara planteja el dubte sobre les competències judicials. Segons ha declarat el Tribunal Constitucional polonès, ells estan per sobre de les lleis europees, i d'aquesta manera s'aparten de la voluntat general, d'un marc judicial comú.

A ningú no se li escapa que la posició de Polònia no difereix tant del que pot arribar ser Espanya en mans del PP i Vox. S'ha pogut comprovar amb el cas del Procés, i les ordres judicials d'extradició del jutge Llarena, que els tribunals espanyols s'han posicionat de manera contrària als europeus. Això fa pensar que no seria tan estrany que Espanya, amb Casado de president, pogués arribar a fer les mateixes proclames que Polònia.

Amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, i amb la jubilació d'Angela Merkel, amb un futur incert de lideratge a Alemanya, la Unió Europea no passa pels seus millors moments. Si no s'aconsegueix enfortir la Unió, el paper que pugui arribar a fer serà molt més galdós que no pas fins ara.

I els catalans què hi tenim a dir? Doncs la meva preocupació és que el nostre futur és una mica magre. Portem molts anys confiant en què Europa ens ajudaria a entrar a la democràcia i transformar el govern autoritari de Madrid. Si Europa no és forta, poca cosa podrem esperar d'ella, i tal com pinten les coses, de Madrid no podem esperar res millor, sinó pitjor. El discurs de la dreta espanyola és un atac constant a Catalunya. No volen solucionar el problema, sinó ignorar-lo i reprimir-nos.

Els incendis i el Tribunal Constitucional

Mentre el Tribunal Constitucional es dedica a fer política la trista notícia d'aquests dies són els incendis que s'estan produint al nostre país. El darrer que jo sàpiga és el de Llançà i Port de la Selva que ha obligat a desallotjar alguns habitants d'urbanitzacions afectades, en previsió que les flames puguin arribar a les seves cases. 

Sabem que l'incendi de Martorell va ser degut a una negligència i desconec si ja saben l'origen del foc de Llançà. Amb uns boscos tan ressecs, és important estar molt atents a les nostres accions que puguin ocasionar incendis. Malauradament encara hi ha massa persones incíviques que llencen cigarretes per la finestra del cotxe. No fa gaires dies que ho vaig veure en un cotxe que circulava davant meu. Què fer en aquests casos?

Si realment estimem el nostre país, segur que no ens dediquem a posar en perill la vida dels altres i els seus béns. Jo sempre he pensat que les persones que llencen cigarretes des del cotxe no s'estimen el país ni a les altres persones. Són indignes de viure en societat. Com és possible?

Desitjo que els bombers aconsegueixin extingir aviat el foc, i demano seny i actitud cívica de tothom per no col·laborar en uns incendis que ja tenen prou a punt el terreny, mancat de pluges des de fa temps.

I al Tribunal Constitucional els desitjo més enrenou del que ja hi ha, perquè hi hagi més gent que s'adoni del seu funcionament partidista. No podem estar en mans d'unes persones sectàries que tenen més poder que el que determina el poble. D'alguna manera s'ha de resoldre la situació, però ja veiem que la dreta espanyola està ben servida amb els protagonistes actuals i no té cap interès en canviar-los. Cal un posicionament clar de la societat civil per fer arribar a Europa la injustícia del sistema judicial espanyol.

Trucada entre els dos presidents

Els presidents català i espanyol s'han posat en contacte telefònic i han acordat una trobada presencial a la Moncloa durant el mes de juny. Ambdós tenen ganes de no allargar la situació i trobar-se per intentar posar ordre a les relacions entre els dos governs, després de tanta disbauxa. Sabem que no ha serà fàcil entendre's, però volen si més no aparentar voluntat d'entesa i posar en marxa aviat la taula de diàleg.

Aragonès insisteix que l'autodeterminació és un tema a tenir present i tots sabem què en pensa el president espanyol. Des d'aquí no es pot renunciar a l'objectiu i des de Madrid no se'n voldria sentir a parlar. El front obert amb l'oposició només es pot entendre per la necessitat de majoria al Congrés de Diputats.

M'ha agradat llegir que el conflicte entre Catalunya i Espanya no serà l'únic tema a debatre, sinó que hi ha els fons europeus com un dels temes de l'agenda. Ja fa massa temps que el discurs és monotemàtic i és bo que es parli del futur del país i que es demani com es pensa abordar des de la centralitat.

Continuo pensant que hem de donar un marge de confiança al nou president català, perquè sàpiga reconduir la situació sense que això vulgui dir renunciar als objectius exposats en campanya electoral i que li varen donar prou força com per poder formar govern.

El camí serà llarg, ja ho diu Aragonès, i nosaltres no ens podem inquietar més del compte, però sí que volem resultats i transparència. Volem conèixer en tot moment com estan les coses, i el camí que prenen. Hem estat aturats massa temps, sense guia ni esperances. Cal reprendre el camí, aprendre dels errors i mirar endavant. Catalunya ha de recuperar el prestigi internacional que el caos polític i judicial ha posat en dubte. Els dos presidents tenen feina a fer i no poden trigar gaire a començar-la. Ho seguirem de prop i donarem el nostre suport sempre i quan no ens enredin, sinó que ens diguin la veritat en tot moment.

Els partits de l'oposició pressionen el govern socialista

El rebuig a l'indult del Tribunal Suprem continua sent la notícia més comentada i tot el que se'n deriva, com ara les manifestacions dels grups polítics de l'oposició i les mesures que pensen prendre per pressionar el govern perquè no el concedeixi.

Com no podia ser d'una altra manera continuem barrejant política amb justícia perquè mai havia d'haver sortit de l'àmbit polític. Les declaracions del Tribunal Suprem són clarament polítiques i no s'adeqüen a l'àmbit judicial. És per això que animen els partits constitucionalistes a fer el que sigui per evitar l'indult.

També veiem aquests dies l'historial d'indults i els arguments per anar-hi a favor o en contra. Una de les conclusions a què es pot arribar és que el judici i la sentència del Procés és política, però se la vol revestir de judicial.

Els jutges han actuat en ànim venjatiu, com també ho fan els líders de l'oposició. Volen un escarment al marge de la seva adequació judicial. És clar que Europa no pensa de la mateixa manera i que només la seva independència dels poders judicial i polític permetrà a la llarga conèixer la veritat de tot plegat. Políticament els estats es protegeixen, però els tribunals europeus sentenciaran al marge dels criteris polítics. La llàstima és que això passarà massa tard, quan els nostres polítics hauran complert una bona part del seu càstig que no havien d'haver rebut mai.

L'Eurocambra es pronuncia

Avui s'aixeca la immunitat de Puigdemont, Comin i Ponsatí. Aquest vespre se sabrà si l'Eurocambra permet que els tres polítics independentistes catalans quedin en mans de la Justícia per a ser extradits a Espanya, un pas que haurà de decidir finalment la justícia belga.

Tot fa pensar que el vot serà favorable, tenint en compte quina és la voluntat dels dos grups majoritaris del Parlament Europeu. Per altra banda, el tres diputats europeus pensen recórrer la decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per considerar que hi ha hagut irregularitats en el procediment.

La confiança dels polítics catalans és que la justícia belga, en última instància, es pronunciï tal com va fer en el cas del conseller Puig, i per tant tot quedi igual, amb els tres polítics lliures per Europa sense poder tornar al seu país.

El seguiment de tot aquest procés ens haurà servit per entendre una mica més com funciona tot això del món judicial, però sobretot per comprovar les diferències entre la justícia espanyola i l'europea. Ens hem adonat que l'evolució democràtica no ha existit en l'àmbit judicial, i que ens trobem massa propers a postulats autoritaris del temps del franquisme.

Malgrat que Europa no ha fet un pas endavant per defensar els interessos catalans, en tot aquest litigi amb Espanya, sí que hem d'acceptar que ha servit per qüestionar la manera de funcionar dels tribunals de justícia espanyols. Si més no permetent que els nostres polítics puguin viure lliurement a l'exili. 

Que quedi clara també la postura del PP i del PSOE, i que ningú compti en que aquests últims facin res per millorar la situació dels nostres polítics. Un fet que ja ha quedat en evidència amb el tema dels indults frustrats als presos polítics, malgrat les promeses que, com sempre, deixen de complir-se per part del president socialista.

Pablo Iglesias acorralat

No tinc ni idea de si Pablo Iglesias és culpable o no d'allò que se l'acusa, i estarà bé poder-ho esbrinar i que en pagui les conseqüències, si és el cas. El que vull comentar és la manera com la justícia el persegueix, amb una pressió només comparable amb els independentistes. No té res a veure amb el que fa la justícia quan es tracta del PP o dels ultres que varen atacar la seu de la Generalitat a Madrid.

Ara Podemos experimenta la sensació que viuen fa temps els independentistes perseguits per la justícia. Una de les quals ahir va ser absolta després d'haver estat empresonada i retinguda molts mesos a la seva població de residència. Podemos podrà conèixer què passa si ets independentista en aquest país, i ho podrà conèixer perquè el PP, que és qui en el fons remena les cireres, vol fer-li mal i el vol fora del govern.

Avui llegia que Casado amenaça en portar al Tribunal Constitucional i a Europa, el recurs a una possible llei que canviï el nomenament dels membres del Consell General del Poder Judicial. Fa riure, per no dir pena, que tingui la barra de bloquejar el canvi, i després es revolti si es vol desbloquejar, aprovant, democràticament, una nova llei.

El PP sap que els jutges els té al seu favor, i per això està tan tranquil. El PSOE ja fa temps que es troba entre espasa i paret, jugant en camp contrari, tot i tenir majoria al Congrés, i quan ha calgut, sumar la majoria absoluta. Espanya no millorarà mentre el poder real estigui en mans de la dreta més retrògrada, ja sigui via judicial o policial. L'Estat es troba segrestat des del franquisme, i potser ens hem de creure que tenia raó quan el dictador ho deixava lligat i ben lligat.

Tot ho portem per la via judicial

Continuen les baralles entre governs, o millor dit entre partits polítics, com és el cas de la Comunitat de Madrid i el govern espanyol. Sembla estrany que els nostres polítics siguin tan estúpids i pretenguin ignorar allò que els interessa i només es parli de l'altre per criticar-lo, encara que després acabin fent el mateix. 

L'actitud de la presidenta de Madrid s'enfronta al govern socialista perquè li fa tancar la comunitat. Si això li passés a una altra comunitat, seria capaç de donar suport al govern espanyol, però com que li trepitgen l'ull de poll, tot és més important que procurar la salut dels seus ciutadans.

No s'adonen que la ciutadania n'està molt farta. Que ens volen prendre el pèl, voler-nos fer creure que ho fan tot pel nostre bé. No és estrany que cada vegada hi hagi més desafecció, i trobant-nos angoixats pel coronavirus, provoquen nerviosisme i baralles entre la població.

El recurs de portar-ho tot per la via judicial ja és un clàssic al nostre país. És la solució que s'ha pres quan no hi ha voluntat de diàleg polític, i d'aquesta manera empobrim la política. Aviat no sabrem donar ni una passa sense fer la consulta al jutge de torn!

El poble és sobirà

La detenció d'un magistrat del Tribunal Constitucional, acusat de violència masclista ens serveix per reflexionar sobre el funcionament del sistema polític i judicial de l'Estat espanyol. Un funcionament on la política ha quedat subordinada a la justícia, i on l'opinió de dotze persones està per sobre de l'opinió majoritària de tot un poble.

Això és el que intentava explicar el seu dia, parlant de l'Estatut d'Autonomia català, que vàrem referendar i que dos persones van sancionar i retallar. Això és el que no hauria de ser possible, per més intel·ligents, professionals i objectius que puguin ser aquestes persones. Ara, quan els fets ens fan veure que son persones humanes i per tant no son perfectes, és quan encara amb més raó s'ha de posar en dubte la seva opinió per sobre del poble sobirà.

No vull aprofitar el cas del magistrat acusat de violència masclista per fer-hi més llenya. El procés ha de seguir i prou pena en tindran la seva família. El que vull fer constar que no és democràtic el funcionament del sistema, perquè no es basa en la sobirania del poble, sinó en la imposició de la interpretació de la llei que fan unes persones, per més bé que ho vulguin fer.

La conclusió és clara: no hi ha un concepte de democràcia correcte, perquè no s'escolta l'opinió de la majoria de la població. Es rebutja la convocatòria de referèndums per por a perdre l'status quo. I ho podem veure si parlem de monarquia o república, independentisme o centralitat, i a tots aquells temes que son bàsics per al funcionament de la nostra democràcia, massa feble i depenent d'uns poders hereus del franquisme.

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

Una col·lecta per a Juan Carlos I

Cada dia que passa ens assabentem de novetats que mai no ens ho hauríem imaginat. Ja només faltava que una colla d'empresaris fidels a Juan Carlos I facin una col·lecta per recollir diners per si el fan fora de la Zarzuela. No ha robat prou diners com perquè ara se n'hagi de recollir més per comprar-li una casa i tot el servei inclòs.

Ridícul i perillós a l'hora. Com pot ser que les coses vagin d'aquest color? Cal caure tan avall? Em pregunto si aquests empresaris samaritans tenen clar a qui volen ajudar i tenen present tot el que l'emèrit ha fet valent-se de la inviolabilitat de què gaudeix, o si més no gaudia mentre era rei. 

La notícia no em fa pena, sinó ràbia, en pensar com hi pot haver persones com aquests empresaris que donin suport públicament a un corrupte, per més rei que sigui, o precisament per això. Només es pot entendre per la corrupció que és innata al nostre país i domina tot el món empresarial, polític i judicial. No ens ha de venir de nou que tinguem un rei corrupte, veient com va el país. Qui pot, enganya la resta, per no perdre l'ocasió!

Per un moment he pensat que la notícia no era real, i que ens estaven aixecant la camisa, però a casa nostra, arriba un moment que tot és possible, per més inversemblant que pugui semblar. Se'ns rifen a la cara, i ja no els cal dissimular. És creïble que això passi a Espanya, i que tingui la complicitat directa o indirecta dels poders públics. Uns es perdonen la vida als altres, i d'aquest manera es va fent una bola. 

Seguirem la notícia i el fet de si finalment fan fora de la Zarzuela el rei emèrit, per salvar els mobles a la monarquia espanyola, amb un rei, el Felip VI, que no té ni empatia ni carisma per ser rei de tots els espanyols. El seu dia va marcar territori i ara no pot fer marxa enrere. Com es diu per casa nostra, nosaltres no tenim rei!

De rebel·lió a desobediència

Les darreres informacions que tenim sobre el judici al major Trapero i altres càrrecs són que l'acusació ja no seria de rebel·lió, sinó que podria acabar sent de desobediència, la qual cosa no comporta presó. Tot fa pensar que els arguments per declarar-los rebels han desaparegut, no són consistents, però està clar que no els poden deixar sense càstig, encara que seria el més just.

L'estat espanyol no podria aguantar tanta vergonya en haver de reconèixer que els Mossos d'Esquadra varen actuar correctament i que per tant als seus caps no se'ls pot acusar de res. Una cosa o altra hi han de trobar per justificar tot aquest judici i totes les acusacions i insults rebuts.

Crec que hauríem de reaccionar demanant l'anul·lació del judici per no haver-hi causa, i no permetre que se'ls acusi de desobedients, quan això no és cert. Els mals moments que han passat des de llavors no els hi estalvia ningú, i tot per un orgull quixotesc dels membres de l'Estat espanyol, ja sigui del món polític com el judicial.

Sempre hem cregut en el bon fer de la policia catalana, que com tot tenen els seus errors i és criticable, i que al final de tota aquesta moguda ens ho acabaran de certificar. La llàstima serà que trobaran qualsevol excusa per acusar-los de qualsevol cosa per no quedar en evidència. L'estat espanyol continua corrupte, venjatiu i insensible. No és estrany que molts vulguin tallar qualsevol dependència.

Un poble traït

M’he començat a llegir el llibre de Paul Preston “Un poble traït” i m’acaba de venir al cap arran de la notícia sobre els 100 milions que es va embutxacar el rei emèrit. Comença el seu llibre remarcant la incompetència i la corrupció com les grans característiques dels governants espanyols, i en dona referències. No és un dir per dir.

Nosaltres ho hem vist amb els propis ulls, els dos grans partits que s’han alternat en la governabilitat d’Espanya han donat mostra d’ambdues característiques. Els dos partits polítics, PP i PSOE, han tingut dirigents empresonats, i no n’hi ha hagut més perquè el sistema judicial espanyol, a més de lent els hi és favorable. Si les investigacions i les resolucions haguessin estat tan primmirades com en el cas dels partits independentistes, hauríem vist caure algun president del govern espanyol.

Però no tot s’acaba amb el govern i els partits polítics escollits per la ciutadania, sinó que també hi participa el rei, que ens és imposat i que gaudeix de total impunitat. Això no fa res més que permetre que pugui delinquir i no sigui jutjat ni condemnat. Ho és moralment, però en aquest país la moral està molt desprestigiada.

Un país que al llarg de la història ha demostrat que la picaresca, l’engany i la corrupció no només ha estat present entre la població, sinó que ha arribat al poder i ho han utilitzat per dirigir de manera autoritària la nació. Uns han succeït als altres, però sempre han mantingut el frau i l’engany com a denominador comú. Estic impacient per continuar la lectura del llibre de Preston, i anar observant les diferents maneres que tots els seus protagonistes han utilitzat per enganyar-nos, per trair la nostra innocència i bona fe.

Lliçons jurídiques

Finalment el Parlament europeu ha retirat la condició d'eurodiputat a Oriol Junqueras, des del dia 3 de gener. Manté que abans ho havia estat, perquè no hi havia sentència ferma del Tribunal Suprem. A la història recent, Oriol Junqueras haurà estat eurodiputat sense haver pogut asseure's en cap moment al seu escó parlamentari.

Sense ganes, hem arribat a entendre moltes qüestions relacionades amb la justícia, i també les seves trampes legals. Hem pogut observar com de polititzada està la justícia a Espanya, i la manca de revisió al llarg de la transició, que no ha existit en el món judicial.

Tot i que m'imagino que encara hi haurà recursos i noves decisions jurídiques, d'alguna manera els neòfits aparquem el cas Junqueras i ens centrem en el que encara belluga, el cas del president Torra. Tant el Tribunal Suprem com la Junta Electoral Provincial han donat per fet que Torra ja no és diputat del Parlament català, però el seu president diu que encara manté l'acta, perquè no hi ha sentència ferma del Tribunal Suprem. Aquesta arribarà aviat i llavors caldrà dilucidar si, no essent diputat, pot continuar sent president. Una altra cosa que aprendrem, però ja no sé si dir mal aprendrem.

Dos de set encara a la presó

Avui ha sortit de la presó preventiva el cinquè dels set CDR detinguts el mes de setembre acusats de terroristes. Des d'un principi molts ens vàrem imaginar que era un excés de zel, una altra injustícia contra independentistes catalans, però sempre has de posar distància i no deixar-te portar pel cor ni l'excés de passió. Després de tots aquests mesos ja en són cinc els que han sortit amb fiança d'uns cinc mil euros. Hem d'esperar que tinguin la mateixa sort els dos restants.

La situació judicial al nostre país s'ha vist alterada pel gran protagonisme que se li ha donat. El poder polític li ha cedit el pas i hem pogut observar molts excessos en la pràctica judicial, amb resolucions sospitoses de ser catalogades de parcials i venjatives. Una situació com aquesta no és bona per a ningú, i sempre hi ha el que hi surt perdent.

Des del dia que vàrem conèixer la detenció dels set presumptes terroristes no n'he parlat en aquest blog, fins avui. Encara tinc el costum de pensar que quan es va a detenir a una persona a casa seva, és perquè hi ha indicis que poden fer pensar que s'hi està cometent algun delicte. Sí que estranya quan això passa aparentment per tapar alguna notícia que no interessa a l'Estat, però et costa d'imaginar que sigui una invenció dels serveis d'intel·ligència.

Encara no podem dir res al respecte, però pel fet de deixar-los en llibertat fa pensar que molt terroristes no devien ser, potser imprudents... Desitjo que s'aclareixi definitivament, perquè no és bo per a ningú està pres preventivament sense prou arguments per fer-ho efectiu. A veure si els dos restants podran passar el cap d'any amb la família.