El virrei destronat

S'havia anat fent fort. Cada vegada se sentia més valent i esperonat. S'havia arribat a creure el poder que tenia i això se li reflectia a la cara. Havia canviat la manera de ser, la seva actitud ratllava la supèrbia i començava a mirar-se els altres per sobre les espatlles.

Ell no era així. En un principi havia assumit el seu càrrec amb il·lusió i amb ganes de fer-ho bé. La seva antecessora havia mal utilitzat les seves responsabilitats i ell ho volia fer millor. Parlava del diàleg i no es volia ficar en tonteries en contra dels ajuntaments. Pensava que ho podia fer molt millor.

Les circumstàncies en què l'ha tocat viure, l'han transformat. El to pervers i prepotent dels seus superiors de Madrid, l'ha canviat. Potser fins i tot en contra de la seva voluntat, però l'ha fet impopular, no només per pertànyer al partit en el govern d'Espanya, sinó perquè li ha canviat el caràcter.

La imposició del 155 l'ha assumit com la gran victòria personal. Ara era ell qui tallava el bacallà. Un somni erroni que l'ha acabat de malmetre i de fer-se odiar per aquells que com a molt l'ignoraven. 

El seu regne s'ha acabat. S'haurà de veure on el portarà aquest reset de la seva trajectòria. No ho tindrà fàcil, malgrat que en política hi ha regals, alguns d'ells enverinats, però d'altres que immerescudament es reben. Ha desenvolupat el paper de dolent davant del sobiranisme, davant dels catalans que han lluitat contra les prevaricacions del PP i la injustícia dels tribunals judicials que no han actuat amb parcialitat, sinó en ànim de venjança contra els catalans independentistes.

Millo deixa el seu despatx a les ordres del govern del PP, i haurà de buscar un lloc on poder continuar lluitant per no quedar a la cuneta de la història. La mateixa cuneta que la guerra civil va deixar-hi molts republicans, i que feren plorar Pablo Iglesias, donant lloc a la imatge real d'un fanàtic del feixisme que aspira un dia governar Espanya.

El fiscal general entretingut amb el president català

No hi ha dubte que el fet que el president sigui a Brussel·les i no a la presó, amb Oriol Junqueras, li permet fer-se veure i sentir per Europa. En canvi, el vicepresident ha quedat silenciat i només nosaltres podem fer possible que la seva veu es faci sentir. Si la decisió va ser presa de manera individual i personal, hi ha prou motius per defensar-ne una o l'altra posició, i en cap cas podem criticar-los a la lleugera.

No sabem com acabarà tot plegat i no podem oblidar que la paraula la té Europa. Si la resposta ha de venir pel cantó espanyol ja podem llogar-hi cadira. L'orgull del president Rajoy és massa fort i pervers com per reconèixer que cal dialogar. La seva solució, convocant noves eleccions, no l'hi ha servit per canviar l'equilibri de forces del Parlament, i la possibilitat que novament sigui Puigdemont qui presideixi el govern català no està gens descabellada o, com a mínim, li farà prendre més mesures judicials.

Sóc dels que opinen que caldria buscar una solució a curt termini, sense renegar dels polítics que han donat la cara per defensar el que molts catalans els han demanat, cal nomenar un govern perquè recuperi les institucions catalanes i defensi els nostres drets com a poble, per fer front a l'embranzida que ha pres C's en el seu camí cap a la recentralització d'Espanya i la pràctica desaparició de les comunitats i nacions d'Espanya.

No sé si la decisió del jutge Llarena de no plantejar una nova euroordre contra Puigdemont, tal com li demanava el fiscal general de l'Estat, és una mesura tàctica o simplement evitar fer el ridícul una vegada més. Sap greu que tot això es fa jugant amb les persones i, sobretot, jugant amb tot el poble català. Fa temps que reclamàvem estimació per part del govern espanyol per treure'ns la idea de sortir d'Espanya, ara veiem que això és impossible. Ens volen per la força.

Sí, però no. Ho declaro, però ho suspenc

No he pogut escoltar el discurs del president en la seva compareixença al Parlament català, però a través de les xarxes socials entenc que el President dóna compliment a la voluntat expressada en el referèndum de la setmana passada, però que al mateix temps suspèn els efectes d'aquesta declaració d'independència unilateral, per intentar trobar una solució, un diàleg que, en aquests moments, veig complicat.

L'orgull del PP i el seu president del govern espanyol no podrà acceptar mai un diàleg, una negociació, perquè ell ho entén com una derrota. Només accepta el reconeixement de victoriós, i per tant repetirà una i mil vegades que no pot negociar, i el que és pitjor, voldrà fer pagar cara la derrota del seu adversari.

Davant d'aquesta posició del president català, serà el govern de Madrid qui tindrà la iniciativa per acceptar o no la proposta de Catalunya, i per alguns serà la manera de reafirmar la necessitat de ser independents, perquè el PP amb l'aval de C's, i la complaença del PSOE, mai, però mai acceptarà que el tracte que dispensen a Catalunya és pervers i injust, i davant d'aquesta negativa no podem acceptar continuar amb les provocacions i atacs a la llengua, cultura, economia i justícia catalanes. 

La posició del president Puigdemont no era ni és fàcil, perquè digués el que digués es trobaria, i es trobarà amb contraris amb prou arguments com per tirar-li en cara. Una cosa, però, sí que tinc clara, i és que l'actitud del PP espanyol i català em provoquen fàstic per la seva irresponsabilitat i prepotència.

Encara hi ha qui es pren la independència massa a la lleugera

El que està passant a Crimea, salvant les distàncies, ens hauria de fer reflexionar, sobretot a qui és molt lleuger a l'hora de sentenciar i defensar visceralment posicions d'un signe o un altre. La vida no és tan simple com alguns creuen, ni tot es pot decidir d'un dia per l'altre amb una simple manifestació. Cal caminar amb intel·ligència, però també amb decisió, sense ignorar punts de vista diferents als nostres.

Per què ho dic això? doncs perquè fa un dies que molts independentistes es col·locaven a favor d'Ucraïna, com a país feble davant la poderosa Rússia. Els ucraïnesos eren els bons i el govern rus el malvat i pervers que sembrava la discòrdia a la regió autònoma de Crimea.

Ara, potser algú ja no ho veu de la mateixa manera, o si més no caldria pensar en les persones de Crimea que prefereixen annexionar-se a Rússia abans que continuar com a regió autònoma d'Ucraïna. A qui hem de creure? Al govern rus? al govern ucraïnès? al parlament de Crimea? als habitants de Crimea? oi que no és tan clar?

Desconec la realitat d'ambdós països i per tant sóc incapaç d'opinar sobre què és més convenient, però defenso el dret a decidir i per això haig de creure que la població de Crimea, com la població de Catalunya, té dret a decidir quin vol que sigui el seu futur. No és això la democràcia?

L'enuig que ens pugui provocar el president Putin no pot ser motiu per privar als habitants de Crimea a votar lliurement què vol ser. Potser ens fa més gràcia que siguin ucraïnesos, però si ells no volen, no és més just que puguin expressar-ho a les urnes?

A casa tenim molta feina, tant en la discussió sobre el dret a decidir, com en les retallades de tot tipus, no només econòmiques sinó també socials i de drets humans, alguns d'ells assolits després de molts anys de lluita i que ara uns ministres conservadors radicals ens estan negant. Mirem què passa al món, aprenguem de la història, però treballem a casa i comprometem-nos. No des del sofà, sinó a peu de carrer, a les tertúlies, en el temps de lleure i al treball. Siguem coherents amb el que exigim als polítics i no ens deixem vèncer fàcilment. 

Vivim uns temps molt complicats, no només per la possibilitat de decidir el futur amb o sense Espanya, sinó també per decidir quin model de país volem, socialment i polític. El futur l'hem de construir entre tots. No jutgem a la lleugera. Toquem de peus a terra i siguem seriosos.