Arriba la jubilació

Aquests dies, a Arenys de Mar, és notícia la jubilació de diferents establiments emblemàtics. Una colla de vilatans, que durant molts anys han estat donant servei a tot ca i quitxo, han arribat al moment de dir prou i iniciar una nova etapa de la seva vida. Quan la decisió només afecta a un grup reduït de persones, passa força desapercebut, però quan es tracta de persones que han estat tractant el públic, la repercussió és sonada, i aquest és el cas d’Arenys aquestes darreres setmanes.

No són els primers a jubilar-se ni seran els darrers, però el fet de coincidir amb molt pocs dies diferència fa que se’n parli molt, i encara més en tractar-se d'establiments amb molta història i molta clientela. No parlem de botigues que apareixen i desapareixen amb molta facilitat.

La Pastisseria Danés, on tots nosaltres hi hem entrat moltes vegades per degustar productes de qualitat, per a festivitats assenyalades o simplement per gaudir d’una tarda ensucrada; o la llibreria El Set-Ciències, promotors culturals i engrescadors de la lectura; o l’Hiper Arenys, on els més manetes entraven a comprar els estris per anar mantenint el pis, rebent els consells dels experts; o també la cosidora Roser Puig, que ens arreglava els vestits per poder lluir per la Riera, són protagonistes actuals de la desaparició d’uns negocis que podríem considerar nostrats, i que ben segur trobarem a faltar.

Arenys no es quedarà sense relleu, i ja fa temps que d’altres establiments de les mateixes especialitats han anat fent forat amb els seus productes perquè no quedéssim sense, però sens dubte la cara d’Arenys canviarà, com ha passat al llarg dels anys, amb multitud d’establiments que han anat desapareixent i d’altres que han vingut al darrere. Fer un recordatori de tots ells resultaria llarg i perillós per no descuidar-nos de cap d’ells. 

Ara, només ens queda agrair-los la feina feta. La seva dedicació, professionalitat i expertesa. Desitjar-los tot el millor per aquesta nova etapa de la vida. Que rebin tot el reconeixement merescut i planifiquin bé el futur, amb un cert relaxament després de tants anys d’estar al peu de canó. Els que ja formem part d’aquest col·lectiu dels jubilats seguim manifestant la nostra voluntat de continuar presents a la vida social de la nostra vila. No ens hem retirat, sinó que hem canviat d’activitat. Molta sort i a gaudir de la vida!

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

Finalment hi ha un problema polític

Aquest podria ser un titular després de les converses entre el PSOE i ERC. S'ha passat de problema de convivència a polític, tal com, des de Catalunya, es reclamava que s'entengués. La pregunta que jo faig és si realment podem creure'ns les paraules del president del govern espanyol en funcions, o bé és una estratègia més per canviar-la quan li convingui?

Ja he dit en moltes ocasions que Pedro Sánchez és un especialista a canviar de discurs quan li interessa, quan el beneficia. Si necessita vots de C's llavors ens amenaça amb el 155, però ara que vol l'abstenció d'ERC ens explica que tenim un problema polític, ens dóna per la llossa!

Avui llegia algun comentari molt optimista al respecte, però jo hi continuo desconfiant. Penseu que mentre tot això està passant, els presos polítics continuen empresonats i els judicis paral·lels van avançant. Que ningú es confiï més del compte, que acabarà frustrat.

Sóc poc optimista respecte el resultat de les converses entre el PSOE i ERC, però també crec que han de continuar fins que hi hagi un acord, o bé un desacord final. Parlant la gent s'entén, i d'això es tracta: d'entendre's.

La dreta pressiona perquè l'acord de progrés no tiri endavant, i amb la dreta hi ha l'església espanyola i també barons socialistes. Fins i tot personatges com Borrell, que han avalat Pedro Sánchez davant d'atacs de socialistes històrics, en aquests moments no ho té tan clar. Això de dependre dels independentistes, que són tan dolents...

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

Els dos Arenys, també en les llistes electorals

Quan vaig arribar a Arenys de Mar, aviat farà quaranta anys, em varen parlar de la divisió en dues parts que trobaves fàcilment en molts aspectes de la vida arenyenca, sense haver d'anar a buscar les comparacions entre els dos Arenys. Entre parèntesi, jo venia de la ciutat dels sants, de les capelletes, però vaig arribar a una vila amb moltes congregacions i papes històrics, i també capelletes. Tanco el parèntesi.

Em parlaven de fets actuals i d'altres històrics. Com que no sóc arenyenc de pura raça, no els recordaré tots, i potser tindré alguna confusió a l'hora de comentar-los, però espero que m'ho sabran perdonar. Em parlaven del Casino i l'Ateneu, dels Seràfics i del Coro, dels frares i la parròquia, també en temes esportius s'ha mantingut la tradició amb dos clubs de bàsquet, i més recentment de futbol... i me'n deixo d'altres que algun 'atv' (arenyenc de tota la vida) segur que hi podria afegir i enriquir l'escrit.

Si he tret aquesta anècdota, però és perquè m'ha semblat veure els dos Arenys també en política. Probablement sigui més aviat a l'hora de conformar les llistes electorals, més que no pas a l'hora de votar-les, ja que aquí hi juga força la marca del partit i, per tant, no tant les persones que les configuren.

Si analitzo les llistes dels diferents partits que es presenten a les eleccions locals a la vila, identifico i diferencio els dos Arenys. Per una banda hi col·loco la CUP, ERC, ICV (o Arenys en Comú) i també JxArenys. Són uns partits que amb més o menys presència pots trobar els seus integrants en festes i activitats lúdiques i culturals de la vila, sobretot de caire tradicional. A l'altra banda hi tenim el PP, PSC, C's, que sense tractar-se de llistes fantasme, de cap manera!, sí que estan formades per persones amb menys presència en les activitats festives tradicionals. Obro un altre parèntesi. Recordo un exalcalde que en un pacte postelectoral que el va deixar a l'oposició, criticava el govern per ser una colla d'amics. Tanco el parèntesi.

Aquesta anàlisi, equivocada o no, no vol dir res. No prejutja cap tipus d'escala de valors, ni diferencia entre millors ni pitjors. A tot arreu hi ha de tot i més! És una curiositat que algú potser ens podria explicar, per què passa i quina repercussió té en la vida social i cultural de la vila, en funció dels resultats finals.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

On és l'esquerra catalana?

Davant la situació que estem vivint a Espanya on s'empresonen les idees i deixen lliures els corruptes, trobo a falta l'esquerra, també l'esquerra catalana. Què se n'ha fet de l'esquerra? Què en diuen els dirigents històrics?

Avui llegia els planys de Jaume Bosch avergonyint-se dels 'federalistes' d'ICV, que els titlla d'unionistes i de fer seguidisme del PSC. Em consta que els militants d'Arenys majoritàriament estan a favor del dret a decidir, i de la República. Crec que no m'equivoco. Què passa amb els seus líders? Per què aquest posicionament de cagadubtes?

Però no és només qüestió de República o independència, sinó també de política i idees d'esquerra. Aquí qui hi té més culpa és el PSOE que ja fa temps va renunciar a posar en marxa polítiques d'esquerra, fins i tot quan governaven amb Zapatero. ¿Com es pot donar suport al govern del PP, que a més de la corrupció actua com una extrema dreta qualsevol, només amb l'ombra de qui el vol superar per la dreta, C's?

Quin futur hi ha per a les classes treballadores. No és només un problema de futur, com el cas dels pensionistes, sinó també un problema de present. Totes les mesures que es prenen són contràries als interessos dels més pobres, i això ho fa el PP sense necessitat de tenir majoria absoluta. Per què és possible?

Quants pensàvem que Pedro Sánchez era molt diferent de la baronesa andalusa? Quin desencís, oi? Crèiem que només era Andalusia on el PSOE era una esquerra de cartró-pedra, amb tots els seus "señoritos".  Doncs, no! Pedro Sánchez tampoc ha donat la talla i ha resultat un engany insultant per a molts socialistes catalans i altres terres espanyoles.

L'aparent oblit d'ERC quan parlo de l'esquerra és premeditat. Sempre, i fins i tot ara, m'ha resultat molt dificíl enquadrar-los en aquest bàndol. Ja em disculparan.

En el PP tot són corredisses per a no perdre la cadira

Sempre he estat en contra dels polítics que s'entretenen més en ocupar càrrecs que no pas en fer un servei a la societat, d'acord, això sí, amb els seus principis i creences. La diversitat ens permet escollir aquells que prediquen un discurs més semblant a la nostra manera d'entendre la vida en societat. El problema sorgeix quan t'adones que els diferents membres del partit que t'agrada, busquen perpetuar-se en els càrrecs, com a font d'ingressos, però sobretot quan aquesta és la seva prioritat.

Arran dels desastrosos resultats del PP a Catalunya i la perspectiva que això passi també a les generals de desembre, aquests dies tot són corredisses per assegurar-se un lloc. Ni tenen la delicadesa de dissimular-ho. 

Sembla ser que Alícia Sánchez-Camacho va cedir el primer lloc a Xavier Garcia Albiol, amb la condició que li asseguressin una butaca al Congrés de Diputats. Ara Albiol voldria fer una revolució dins del partit i deixar a la cuneta alguns dels històrics del PPC, entre ells Alícia Sánchez-Camacho.

Entenc que quan els partits polítics, elecció rere elecció, van perdent representants a les diferents institucions públiques, es produeixin situacions de pànic i molts cops de colze, per aconseguir mantenir-se subvencionat, en nòmina. D'alguna manera el Parlament Europeu i el Senat Espanyol s'ha convertit des de fa molts anys, en residències de polítics jubilats, no tant per l'edat, que també, com per haver caigut en desgràcia. Feu-hi una ullada.

El problema sorgeix quan els partits també perden representació al Parlament Europeu i al Senat, perquè llavors ja no saben on col·locar-los.

El PP té dos mesos i mig per fer bé els deures i evitar la gran davallada a nivell espanyol. L'estratègia els ha fallat, i han tingut la desgràcia que aquells electors fidels que mai haurien optat per un partit socialista i encara menys un partit catalanista, s'han trobat amb un C's que els ha pres la cartera. Estic segur que els més agosarats canviaran de bàndol, i no trigarem a veure referents del PP a les llistes de C's. Per a molts polítics el que els importa és continuar vivint de la política.