Polítics mediocres

M'ho heu sentit dir moltes vegades i penso que no vaig errat. Col·locar tots els polítics en el mateix sac és un error i una injustícia. Hi ha polítics que es mereixen ser reconeguts com a vàlids i és una llàstima que per culpa d'altres la gent els critiqui, encara que sigui generalitzant.

És cert, però que el nivell general ha baixat molt. Si més no aquesta és la impressió que tenim persones amb una certa edat i que fa molts anys que hem anat seguint la política, amb més o menys implicació. Sempre votant, amb el risc que després t'hagis de penedir de la teva decisió.

En aquests moments se'm fa difícil trobar un partit polític català a qui donar-li suport perquè ens tregui de l'atzucac on ens hem enfonsat des de fa temps. Seria, doncs, la millor ocasió per canviar el sistema electoral i poder votar llistes obertes. Segur que trobaríem entre tots els polítics que es presenten aquelles persones que ens mereixen confiança i que els podem donar el nostre vot.

Aquesta possibilitat no existeix i em fa l'efecte que jo no l'arribaré a veure mai. No només no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral catalana, sinó que a més som incapaços de valorar la possibilitat d'acostar més els polítics a les persones que els voten.

Els partits polítics són massa forts i estan massa interessats en presentar llistes tancades. Ells s'encarreguen de confeccionar les llistes i posar-hi les persones més fidels als líders dels partits, per aferrar-se al càrrec i continuar vivint de la política. Ja no es tracta de trobar persones capaces de governar, sinó fidels que mai et fallaran.

A les xarxes socials hem pogut veure com molts polítics han caigut a la trampa de participar-hi, intentant justificar moltes vegades allò que no és justificable, i emprant expressions i raonaments molt mediocres. Així és com demostren la seva vàlua personal i professional. La llàstima és que les relliscades no els perjudiquen, sinó que fins i tot els avalen per quedar-se més amunt a les llistes dels partits polítics.

Fa temps que demanem un pas al costat de molts dels polítics implicats en el Procés català. Crec que farien un gran favor al país. Retirar-se a temps no vol dir necessàriament acceptar la derrota, sinó simplement reconèixer que ja no els queda més corda i en tot cas els podem agrair els serveis prestats. 

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

Tots pendents de Trump

L'assassinat del general iranià per part dels EUA i la rèplica de l'exèrcit iranià aquesta matinada, ens ha posat a tots la por al cos. De què és capaç el president Trump? Hem tingut temps de conèixer-lo i sabem que qualsevol cosa li pot passar pel cap, i les repercussions poden ser importants, de gran abast.

Trump no és president per casualitat. Les seves excentricitats són cada vegada menys originals arreu. T'adones que no és l'únic mandatari populista i autoritari que hi ha pel món. El problema és que estem parlant dels EUA, i no d'una república qualsevol.

Tinc entès que el president no pot declarar una guerra, sinó que és el Parlament, però accions com l'assassinat del general iranià són una provocació suficient com per començar la guerra. És el conte de mai acabar. Els soldats americans continuaran a la regió, perquè la calma és gairebé impossible.

I quin paper hi fa la Unió Europea? Molt em temo que, com sempre, farà el paper de la trista figura, a no ser que el senyor Borrell ho solucioni. Potser el tindrem entretingut i no marejarà tant la perdiu amb el procés català.

Estem vivint uns dies complicats, a nivell mundial, que s'ajunten a la realitat espanyola, on la dreta extrema ha trencat tot els límits, totes les línies vermelles, com es diu ara, i faran el que sigui per crispar la política. No és ja un atacar les decisions del govern, sinó intentar que no pugui fer res. Rebentar-ho tot per poder recuperar el poder. Ara, però, hi tenim Vox i C's, aquests ferits de mort, que són molt pitjors que els militants del PP.

L'Open Arms incomoda el govern

Es demostra que un govern té nivell quan és capaç de resoldre les adversitats, saber trobar solucions als problemes que es plantegen. És per això que nosaltres votem els nostres governs, perquè portin a terme els seus programes, però davant dels obstacles, dels imprevistos, de les situacions de crisi, les sàpiguen resoldre de la manera més urgent i eficient possible.

Dit això podem afirmar que Espanya fa molts anys que compta amb un govern incapacitat per estar al capdavant de l'Estat. Hi trobem molts exemples que a tots ens vénen a la memòria, més enllà dels que tenim més presents actualment, com són els joves d'Altsasu, el procés català amb presos polítics i exiliats, o el rescat d'immigrants al Mediterrani.

És una gran vergonya el que està passant al mar Mediterrani. N'he parlat fa poc perquè és un tema massa greu com per tenir-lo oblidat, i cada dia hi ha noves notícies, de nous fets que no troben una resposta lògica, valenta i moralment justa per part del govern de Madrid. No és només aquest govern, però això no els eximeix de la seva responsabilitat.

L'Open Arms fa nosa al govern. El seu treball de salvar vides humanes els molesta perquè els fa trontollar la consciència. Els deixa sense arguments quan no accedeixen a rebre les persones rescatades o bé pressionar Malta i Itàlia perquè ho facin. No podem confiar en un govern com l'actual, si obra d'aquesta manera davant dels fets del Mediterrani. El problema, però, és que no tenim una alternativa millor. Aquesta és la dissort dels espanyols i de les persones que intenten arribar a terra ferma.

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.

Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!

Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?

Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

Sense confiança en la justícia espanyola

Aquests dies hem sentit el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, el senyor Carlos Lesmes, queixar-se del mal que els dirigents independentistes estan causant a la honorabilitat de la justícia espanyola. També molts hem respost que el desprestigi se l'havien guanyat a pols i ells solets.

La resposta dels tribunals de justícia europeus a la demanda d'extradició dels polítics catalans exiliats els ha sorprès i neguitejat. No s'ho podien creure! La reacció no ha estat racional, sinó de crítica i acusacions de deslleialtat. El govern del PP, però també ara el ministre espanyol del PSOE, el senyor Borrell, han quedat en evidència i demostrat que a Espanya no hi ha separació de poders.

I a més de totes les actuacions dels diferents jutges dels diferents tribunals espanyols pel procés català, també hem descobert actuacions reprovables d'alts magistrats, com el cas que avui corria per les xarxes de la filtració d'una conversa de la ministra de justícia, l'any 2009, parlant d'un viatge a Colòmbia.

No es tracta d'anècdotes, perquè el que es demostra és la nul·la qualitat humana, ètica i moral de persones que tenen a les seves mans el poder d'exercir la justícia, de condemnar els altres malgrat tota la porqueria que amaguen a dins. 

He dit més d'una vegada que no em sembla just que l'opinió de dotze persones tingui més valor que la de tot un país, com va passar amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, però ara hi hem d'afegir que són persones humanes amb defectes i virtuts, i que acabem de veure que n'hi ha que han actuat d'una manera reprovable èticament i moral, però a més a més delictiva. Com podeu imaginar, no tinc cap mena de confiança en la justícia espanyola.

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.

Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.

Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

Passarà molt temps abans no tornem a confiar en la Justícia

Encara que les aigües tornessin a mare, caldran molts mesos o potser anys perquè el ciutadans d'aquest país arribem a confiar en la Justícia. Els jutges i el poder polític li han fet molt mal. Han passat massa coses com perquè ens arribem a creure que la Justícia és igual per a tothom, i que ha deixat d'estar intoxicada. La mateixa petició del ministre Borrell feta al govern belga perquè intercedeixi a favor del jutge Llarena és una clara demostració que no han entès res i que continuen manipulant la justícia des del poder executiu.

Em direu si estic encertat o no, però jo considero que sentenciar en funció de l'ús que en faci la persona sentenciada no és una bona praxis de la Justícia. La sentència l'entenc una vegada analitzats tots els fets i trobada o no la seva responsabilitat. No hi té res a veure el benefici que en pugui treure l'acusat. Aquest és el joc que no s'entén i que emmascara encara més la Justícia i tots els seus protagonistes.

La impressió que tenim molts és que els jutges implicats en el procés català, estan buscant desesperadament motius per acusar els nostres polítics i càrrecs públics, per carregar-los el nombre més alt d'anys de presó que sigui possible. Si no surt bé per un cantó se'n busca un altre, o sinó s'inventa. Això jo en dic revenja i prevaricació en l'exercici de la justícia.

És per tot això que retorno al començament, i asseguro que haurà de passar molt de temps perquè els catalans tornem a confiar en la Justícia.

El futur d'Espanya és un radicalisme de la dreta més casposa

No sé si arran del procés català o coincidint amb aquest, a Espanya vivim un retorn a l'autoritarisme, a la reducció de drets humans, a l'enaltiment de moviments franquistes i neonazis, a l'empresonament per idees, a la involució democràtica. Tots aquests actes els patim d'una manera especial a Catalunya, però hi ha molts espanyols que no s'adonen que no només Catalunya en sortirà perjudicada i que un partit polític com el C's, que impulsa tota aquesta retallada de drets i d'involució democràtica pot arribar a governar el país. Quan obriran els ulls serà massa tard.

D'una manera especial em preocupa l'actitud del PSOE, perquè en seran uns dels més perjudicats, tant els seus dirigents com els seus militants i simpatitzants. Totes aquelles persones que crèiem que la dreta més reaccionària espanyola tenia una alternativa progressista que calia donar-li suport, estem veient sorpresos i preocupats, la manera com actua, talment una titella en mans del PP. Una cosa és que es posi al costat del PP en la defensa de la unitat d'Espanya, i l'altra que renunciï a una oposició ferma i decidida per preservar els drets de la classe menys afavorida, d'aquells que no ostentem el poder econòmic a l'Estat.

Tot fa pensar que el futur d'Espanya passarà per una majoria de dreta, encara més radical, amb la majoria absoluta que obtindrà la suma del PP i C's, i una esquerra a la deriva incapaç d'unir forces entre Podemos i PSOE. Aquesta incapacitat caldria analitzar-la a fons i exigir responsabilitats als dirigents que no preveuen el daltabaix en un parell d'anys. 

El moviment català és imparable, encara que hagi de passar uns anys travessant el desert, però el futur d'Espanya pot quedar molt malmès, sinó hi ha un canvi radical en la direcció del PSOE, amb polítics de pes i de veu decidida a defensar els drets de tots els ciutadans.

No ens mereixem l'ajut d'Europa si no formem govern

El procés català està traient els draps bruts al descobert, més ràpidament i amb més claredat del que seria normal. L'actuació del govern de l'Estat, els mitjans de comunicació i el poder judicial espanyol ha deixat ben clar quina és la seva ideologia, que molts ja denunciàvem, però que s'ha fet transparent en l'atac a les institucions i el poble català.

En aquests moments ens trobem en un segon estadi de la descoberta de la veritat, i és el fet de donar-ho a conèixer a Europa. Cada dia hi ha més elements que permeten descobrir els països europeus que la democràcia a Espanya no existeix, o si més no es tracta d'una democràcia malalta amb moltes mancances. El respecte als drets fonamentals de les persones, no només les catalanes, està qüestionat després d'haver observat com actuen els poders de l'Estat.

Els europeus estan descobrint no només com actua l'Estat, sinó també els mitjans de comunicació. Espanya ha aconseguit crear un clima predemocràtic per interessos d'unes elits que des del franquisme han continuat movent els fils, però que ara, amb el procés català, han evidenciat descaradament de quin mal pateixen.

Ens hem queixat que Europa no ens ha ajudat prou. No ens ha de venir de nou, perquè sempre ha costat donar la cara a favor dels febles i els estats s'han defensat uns als altres. Caldrà veure, però la força de la població europea, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació, al marge dels governs. 

Hem de confiar que tard o d'hora rebrem el suport que necessitem, però no podem oblidar que els primers passos els hem de fer nosaltres. Si no som capaços d'organitzar-nos, formar govern i lluitar tots junts, no cal esperar l'ajuda de fora, perquè ni ens servirà ni ens la mereixerem.

Sobretaula de Sant Esteve

La sobretaula de Sant Esteve s'ha allargat fins gairebé les 8h del vespre, fent-la petar amb temes diversos, i en algun moment amb certa intensitat. És agradable quan pots opinar i escoltar les opinions dels altres que tant t'ajuden a configurar la teva personalitat, perquè no només d'allò que pensem i creiem estem formats, sinó també de tot allò que rebem dels altres si tenim la capacitat de saber escoltar.

Hem acabat parlant de l'Aula d'Extensió Universitària per poder parlar en positiu i no deixar-nos un regust en una jornada tan nostra com és Sant Esteve. Perquè parlar de la política a Arenys o a Catalunya no ens engresca gaire, ni ens fa sentir optimistes de cara el futur proper.

Aquest 2016 la nostra vila ha viscut una moció de censura que va fer fora l'alcalde de l'agrupació que havia guanyat les eleccions de l'any passat, per col·locar la primera alcaldessa de la història local. Una moció que varen secundar la gairebé totalitat de les forces de l'oposició que criticaven la mala gestió de l'alcalde defenestrat.

Hem parlat de què s'ha fet fins ara i de quines eren les expectatives per als propers mesos. Us haig de dir que no hem estat gens optimistes. Hi ha temes pendents de resoldre que arrosseguem des de fa anys i que no hi ha cap previsió que ara es puguin solucionar.

També hem parlat del procés català, del federalisme com alternativa en aquests moments inviable pel rebuig de la gran majoria que l'hauria de fer possible, i de la impossibilitat d'aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat. Tampoc aquí hem estat gens optimistes i ens hem hagut d'acontentar amb la incertesa del moment que vivim.

Els joves, la comunicació, la mediocritat de la majoria dels polítics, l'evolució de la societat on vivim i els canvis soferts des de la nostra infantesa... De tot això n'hem parlat i de la por a Trump i als nous líders europeus que poden sortir en els propers mesos. Dels referèndums perduts a Itàlia i a la Gran Bretanya, i la necessitat o caprici de convocar-los... No hem arreglat el món, però hi hem pensat, reflexionat i opinat.

No crec en la Justícia espanyola

Cada dia tinc més clar que no tinc cap tipus de confiança en la Justícia del nostre país. Accepto que puc estar molt equivocat i que se'm pugui retreure la meva desconfiança i incredulitat, però he observat massa decisions interessades com per continuar pensant que al nostre país s'exerceix la Justícia amb objectivitat, honestedat i coherència, i, sobretot, que es tracti tothom de la mateixa manera.

Vull deixar clar que no és necessari pensar en tot el procés català per arribar a aquestes conclusions. Ho deixo de banda i em limito a la corrupció, les clavegueres de l'Estat i la interdependència dels poders polític, executiu i judicial. Hi podríem afegir totes les decisions sobre el procés independentista, però amb els exemples que he exposat n'hi ha suficient.

No crec ni en el 'Defensor del Pueblo', ni en el 'Tribunal Constitucional', ni en el 'Tribunal Suprem', ni en cap ens que es basi en la igualtat de tots a l'hora de ser jutjats, perquè no és cert. Només el fet que qui té diners, per més actes il·legals i corrupcions que hagi comès, no hagi d'anar a la presó, mentre que sí hi va el pobre desgraciat que no té un raure i ha robat quatre duros, ja demostra que la Justícia no s'aplica correctament ni de la mateixa manera a tothom.

Nosaltres de joves lluitàvem contra el franquisme, i podem entendre els joves d'ara que es revelin contra aquesta democràcia corrupta de l'Estat, perquè el futur no és gens clar, a no ser que siguin hereus dels que han manat sempre al país.

Voldria equivocar-me, però la solució als nostres mals no està en mans dels actuals dirigents polítics, ni tampoc de l'oposició. Han de canviar molt les coses perquè puguem albirar una mica d'esperança. De moment no podem dipositar la nostra fe en els que ens bombardegen amb discursos falsos sobre democràcia i bé social. D'aquí que sorgeixin personatges com Trump, Marine Le Pen, Norbert Hofer, Geert Wilders, i similars. La gent està cansada dels polítics de sempre i busca revulsius, que no són garantia de res, però serveixen per sortir de la monotonia de sempre. Aquí ja hi tenim a Rajoy.