Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.

Un pla local d’habitatge consensuat

La notícia que avui reprodueix la web de Ràdio Arenys i que neix d’unes manifestacions del regidor de Medi Ambient i Urbanisme en el darrer ple és per mi molt important, per tres motius. Em refereixo a la voluntat de l’actual govern municipal d’elaborar un Pla Local d’Habitatge. En primer lloc dono molta importància al fet que es vulgui planificar, que no anem improvisant sense ordre ni concert. També valoro molt positivament que es pensi en la participació ciutadana i el consens polític. I en tercer lloc, però bàsic, perquè es tracta d’un tema vital, amb molts problemes i que requereix trobar una solució el més aviat possible.

Fa massa temps que tothom té l’habitatge i les dificultats per accedir-hi, a la ment, però les administracions, de tos els àmbits, no han estat a l’altura a l’hora de facilitar l’accés a l’habitatge que es regula pel mercat de l’oferta i la demanda, sense cap consideració especial pel fet de ser un dret reconegut per la Constitució.

Arenys de Mar no és una excepció i, tot i la construcció que s’està duent a terme de cinquanta habitatges de lloguer assequible, falta habitatge social i d’assequible per permetre que els nostres joves es puguin independitzar i satisfer la demanda existent. És per això que qualsevol pas que es faci per millorar la situació serà benvinguda i si es pot consensuar entre tots, el resultat serà satisfactori.

Es tracta de posar-s’hi a treballar sense perdre més temps, aportant tota la imaginació i coneixements per aconseguir un pla que a curt, mitjà i llarg termini trobi les solucions necessàries perquè la manca d’habitatge deixi de figurar als primers llocs del rànquing de preocupacions de la ciutadania.

Em preocupa

Em preocupa el caire que està agafant la gestió municipal a la nostra vila. Cada vegada tinc més la impressió que davant de les dificultats s'opta pel camí fàcil, encara que aquest sigui en detriment dels vilatans. No pot ser que no s'encarin els problemes i es busquin solucions que no vagin en contra de la ciutadania. Que es renunciï a competències municipals amb l'excusa de la poca preparació dels nostres treballadors o pocs efectius. 

Darrerament, hem observat uns detalls que m'han cridat l'atenció perquè no estan en la línia d'oferir un bon servei, sinó més aviat de desviar la feina, posar-s'hi d'esquena i que ho resolgui una altra administració, o una empresa privada. Una altra cosa és mancomunar serveis, treballar conjuntament amb els pobles veïns, ajuntar esforços, però treballar i no treure-s'ho de sobre.

En el Ple d'ahir, per posar un parell d'exemples, es va fer palesa aquesta tendència que comento. El primer cas, i que considero greu, va ser l'aprovació, gràcies a la majoria absoluta de l'equip de govern, que els ajuts a les famílies dels alumnes de l'escola de música no es rebessin en el moment de formalitzar la matrícula, sinó posteriorment, obligant-los a fer la despesa sense tenir en consideració les dificultats que puguin tenir per realitzar-la. El motiu sembla que és alleugerir la feina dels treballadors municipals. Una raó que no pot ser més desafortunada ni més perjudicial per a les famílies afectades.

El segon exemple és el comentari que es va fer del rebuig, per part de la Generalitat, d'assumir les competències en el control de les llicències, la inspecció i les sancions als establiments d'oci de la vila. La idea era que fos la Generalitat qui ho seguís perquè ho faria més bé, m'imagino. No som capaços de fer-ho?

Puc entendre que els municipis estan mal finançats. Que hi ha problemes a resoldre com per exemple que s'hagi de finançar l'acadèmia dels futurs policies, i que després puguin marxar cap a un altre municipi més gran que els pagui millor. Hi ha feina a fer per no deixar a l'estacada els governs municipals, però aquests hi han de posar de la seva part i formar correctament els seus treballadors perquè donin el millor servei als vilatans i no s'excusin en la seva incapacitat o comoditat, per no atendre com ens mereixem.

A en Joan, en el seu comiat

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi Joan, el marit, el pare, el besavi, el sogre. Se n'ha anat tranquil·lament sense fer soroll, per no molestar, com ha viscut tota la seva vida, estimant als que tenia al seu voltant, treballant matí, tarda i vespre, a sota el Montnegre, conreant les maduixes que tantes persones n'hem pogut gaudir. «Aquestes sí que són bones!».

La seva vida és l'exemple d'aquells que, sense fer remor, teixeixen un entorn amable, no pas lliure d'entrebancs. La vida de pagès no és fàcil, sempre a l'expectativa del temps i, darrerament, de la invasió del senglar i el cabirol. I a tot això cal sumar-hi, la guerra civil i la postguerra, sense pare, amb una mare, això sí, forta i valenta per tirar endavant els seus tres fills.

Quan ens queixem per tot el que ens cau a sobre no ens adonem que els nostres pares i avis han tingut la vida prou complicada, però mai han llançat la tovallola. El seu esforç, la seva confiança i també la seva fe, els ha fet valents i invencibles.

Estem massa acostumats a esperar grans projectes per merèixer el nostre reconeixement. Ens oblidem de la bona feina de cada dia que fa possible una convivència amable, una pau i tranquil·litat que ens ajuda a viure lluny dels estralls que es produeixen arreu del món. És la convivència amb persones com en Joan que ens fa feliços i ens permet augurar un futur millor. 

Del meu sogre en guardaré un molt bon record. Una persona bona, generosa, senzilla i humil. Amb caràcter per enfrontar-se a les dificultats. De saber començar de nou quan les coses es torçaven. Doblegant l'esquena des de primera hora del dia fins al capvespre, i llevant-se a la matinada per anar a fer el mercat. Un no parar des de ben jove. Com diu la frase de Sant Agustí escollida com a recordatori del seu comiat, no li preguntem al Senyor per què ens l'ha tret, sinó que li agraïm per tot el temps que n'hem pogut gaudir.

Gaudint del cant i els records

Aquesta tarda escoltava el Magnificat de J.S. Bach, i recordava la vegada que el vaig cantar en una trobada d'Europa Cantat a Autun (França), sota la batuta de Michel Corboz. Ja no recordava els anys que han passat, i ho he buscat a Internet. Va ser l'estiu de 1973. Més de cinquanta anys! Són molts anys, però no ho he oblidat mai més. Va ser la meva primera sortida a Europa per cantar tot el dia durant una setmana. Després en vindrien d'altres. Una gran experiència.

Sempre que escolto aquesta peça, i ho faig sovint, em venen a la memòria aquelles imatges, aquelles trobades matinals, al cant comú, sota la batuta de grans directors. Més tard les hores d'assaig, per preparar la interpretació del Magnificat. I els vespres els grans concerts. Tots ells molt interessants. 

Probablement s'ha d'haver cantat en una coral per poder-ho entendre. Poder copsar què representa la força del cant. La importància del conjunt. El paper de cadascun dels seus integrants, per aconseguir un treball d'equip, i fer gaudir de la bona música els aficionats que assisteixen als concerts.

Han estat molts anys cantant en una coral, a Vic, Barcelona, Palma, i a Arenys. Corals ben diverses, d'edats i inquietuds diferents, però amb el component comú de gaudir de la bona música. I les sortides a fora per cantar i escoltar la música coral arreu. També per viure plenament uns dies de vacances i conèixer altres contrades. Tot enriqueix i al llarg de la vida és el que t'omple i et fa feliç.

Enguany el Nadal que vivim no és com els altres. Obres els ulls a una realitat que t'entristeix. És quan diem que és llei de vida, però que quan t'hi trobes et colpeix, i et fa veure que hi ha moltes famílies, moltes persones que passen dificultats, també Nadal, i que no desapareixen fàcilment. Persones que es troben enmig d'un conflicte bèl·lic. Persones que no tenen feina, o que han hagut d'emigrar a terres llunyanes i que no els ho posen fàcil. El dolor dels altres te'l fas teu i t'ajuda a afrontar les dificultats quan et venen de cara. 

Desitges que no hi hagi sofriment per a ningú, que surtin les forces d'allà on sigui, pensant que sempre hi ha coses pitjors, i que la mort no la podrem evitar. 

Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

Sant Roc, una festa viscuda plenament

Acabada la festa de Sant Roc a la vila, cal fer una menció especial de totes les persones que han fet possible cadascuna de les activitats que hi han tingut lloc. Sabem que les coses no surten soles, ni surten bé per elles mateixes. Al darrere de cada activitat hi ha un munt de gent treballant durant molts dies, assajant i preveient totes les casuístiques, sempre amb un ai al cor per si alguna cosa no acaba de funcionar.

Fa goig veure que cada any els organitzadors dels diferents actes de Sant Roc se superen, amb sorpreses, però sobretot amb il·lusió i bona feina. El seu treball, el seu enginy, els seus esforços i el saber fer, permet que els vilatans i totes les persones que ens venen a veure, puguem gaudir de la festa. 

Macips, geganters, actors i actrius de la Pesta, dansaires, i totes les persones implicades en la preparació de totes les actuacions, han fet possible que una vegada més la tradició cultural de la nostra vila surti enfortida i ens sentim orgullosos de pertànyer a la vila d'Arenys de Mar.

Tenim molta feina a fer. Hem de resoldre temes que no ens agraden i que arrosseguem de fa temps. Necessitem recuperar valors que se'ns han perdut pel camí, i posen difícil la convivència. La precarietat laboral, les dificultats per trobar un habitatge assequible, una feina que resolgui la vida i t'ompli com a persona. Uns ingressos que et permetin viure dignament i sortir d'una pobresa que esdevé persistent i estructural. Malgrat tot, no podem deixar de gaudir de la vida, i una bona manera és participar de la tradició, de la cultura, la música, la dansa, la festa.

Sempre he cregut en la importància de la cultura. Massa vegades els polítics, els d'alta volada, se n'obliden, i així ens van les coses. Vivim en una població rica culturalment, a través de la història, però també ara, amb la insistència de joves i no tan joves, que volen sortir al carrer a proclamar que som vius i plens d'alegria, i moltes ganes de compartir les tradicions.

Vull felicitar a totes les persones que han fet possible que la festa de Sant Roc l'haguem pogut viure plenament, gaudint de tots els actes que ens han preparat, i fer-nos sentir membres i participants d'aquest col·lectiu que vol vèncer totes les contrarietats.

La gestió municipal, un repte que ens compromet

Una vegada passades les eleccions i en una situació que no se'ns pot acusar d'electoralisme ni interessos de partit hauríem de ser capaços d'analitzar què està passant al nostre ajuntament i intentar ajudar a les persones que l'hauran de tirar endavant per sortir de l'atzucac en què es troba.

La conclusió a què podríem arribar és que la iniciativa política, la voluntat dels governants, queda superada per la maquinària administrativa. A cap polític, sigui del color que sigui, li interessa la paràlisi, el no poder donar resposta favorable a les inquietuds i demandes de la ciutadania. Gairebé sempre si les coses no avancen és per les dificultats que es troben i que impedeixen aconseguir els objectius fixats.

La maquinària administrativa del sector públic cada vegada és més feixuga. Al marge de la capacitat i voluntat dels treballadors municipals hi ha tot un seguit d'obstacles que cal superar i que no són pocs. La desconfiança de poders supramunicipals va crear tota una serie de traves que han dificultat la gestió fàcil dels ajuntaments. La por de molts funcionaris que tenen responsabilitat patrimonial dels seus actes també ha estat una manera d'alentir els processos i encallar, sovint, moltes de les actuacions previstes.

Al marge de fets concrets i situacions específiques, la gestió d'un ajuntament es troba sotmesa a moltes limitacions, ja sigui per recursos econòmics insuficients davant les moltes necessitats, o per manca de personal i preparació adequada. També s'hi afegeix el desconeixement per part de molts polítics del funcionament de l'administració, la seva disponibilitat per dedicar-se a treballar per la vila, i el suport necessari per exercir una gestió eficient i efectiva.

La majoria absoluta aconseguida per l'equip guanyador de les passades eleccions li permetrà tirar endavant el seu projecte polític sense haver de patir per l'oposició de la resta de formacions polítiques, però té el gran repte d'endreçar un desmanec que ningú ha volgut, però que ha acabat passant. Alguns pensem que caldria el suport unànim de totes les forces polítiques per desencallar la situació, perquè al final és el que la nostra vila necessita. Grans projectes no es poden acabar realitzant, per les limitacions exposades, però sí, en canvi, es pot arreglar el funcionament del nostre ajuntament, aconseguint una agilitació dels tràmits, un acostament als vilatans i a les seves necessitats, i una millora de la vida de tothom, tenint molt present aquelles persones que tenen més dificultats per tirar endavant el seu projecte de vida.

Vull pensar que la mà estesa de la nova força política que dirigirà l'ajuntament no és una frase amable, sinó que té un fons real i una voluntat efectiva, i que la resta de partits polítics, cadascú des del lloc que les urnes els han situat, tindran la capacitat de contribuir en la millora de la gestió del nostre ajuntament, perquè tots els arenyencs sortim guanyant d'aquest treball conjunt. Confio que les animadversions personals hauran desaparegut definitivament del consistori.

Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna. 

Les dificultats de no veure-hi

Avui s'ha de dir que escric el post per aproximació. Aquest matí he visitat l'oftalmòleg i les gotes que m'ha posat als ulls fa que no acabi de veure bé tot el que escric. Espero que no se m'escapi res estrany i que el redactat sigui entenedor.

És precisament de la importància de la vista que vull escriure. En situacions com la d'avui t'adones de què ha de representar per a les persones que tenen dificultats amb la vista, o simplement que no hi veuen. Sovint actuem inconscients de quina és la realitat per a moltes persones, i no parem atenció en elements que, aparentment, ens poden semblar insignificants.

Per un moment imagineu-vos passejar per la Riera de la nostra vila, amb dificultats de visió. Fixeu-vos en la quantitat de paranys que hi ha, i que dificulten, per no dir que impossibiliten el pas de persones amb dèficit de visió. A vegades són obstacles puntuals, però n'hi ha d'altres que tenen un caràcter permanent, i aquí caldria posar tot l'esforç per evitar fer inviable la passejada de persones amb dificultats de visió.

No sempre es tenen en compte els requisits per ocupar la via pública, ni es pensa en el perill que suposa per a qui no hi veu prou. No sé si les terrasses dels bars que podem trobar a la Riera, o al passeig Xifré, compleixen normativa, i si aquesta és respectuosa per a les persones amb problemes a la vista.

Seria bo fer una repassada ben feta i corregir aquells elements que dificulten la mobilitat per les voreres de la nostra vila. Ja no parlo dels carrers que es converteixen en rials, i que tenen les voreres molt altes i estretes. En aquests punts la mobilitat és gairebé impossible per aquestes persones, però sí que convindria que els llocs que tenen voreres amples, es procurés no posar-ho difícil per a les persones amb visió reduïda. A tot aquest col·lectiu caldria afegir-hi també els que es desplacen amb cadira de rodes, amb crosses o que ja tenen una certa edat, com per anar torejant els obstacles.

Les meves dificultats temporals de visió, m'han fet reflexionar sobre una realitat que afecta a més persones de les que ens pensem, i que no sempre ho tenim present.

No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

Relleu en el ministeri d'universitats

Ahir vàrem conèixer la notícia del canvi de ministre d'universitats. Se'n va Manuel Castells i entra Joan Subirats. Us haig de dir que em va alegrar el canvi, ja que tinc molt bon concepte d'en Joan Subirats, i en canvi penso que Manuel Castells no ha donat la talla durant el temps que ha estat actuant de ministre.

També haig de dir que el panorama que se li presenta a Joan Subirats no és gens plàcid. En plena negociació de la nova llei d'universitats, amb tothom en contra, no ho tindrà fàcil. No sé si podrà canviar alguna cosa i aconseguir un consens que semblava impossible amb Manuel Castells. Dic que no sé si podrà canviar res, perquè m'imagino que els ministres no tenen plena llibertat d'actuació, sinó que tenen les mans força lligades.

Malgrat tot, penso que en Joan Subirats té la capacitat suficient per encarar el repte i aconseguir el consens o bé la majoria favorable. El currículum del nou ministre és brillant, i el paper que ha jugat com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona ha estat bo i beneficiós per a la ciutat. Sempre hi haurà qui hi estarà en contra, però no se li pot negar la coherència en totes les seves decisions.

M'agradaria pensar que la nova llei d'universitats recuperarà la importància de la recerca, que el ministre Manuel Castells menystenia. Crec que una universitat sense recerca és una pèrdua de temps i diners. Em solidaritzo amb els rectors de les universitats catalanes, perquè tenen raó en la seva crítica a la proposta de nova llei, i desitjo que en Joan Subirats els sàpiga escoltar i recollir les seves aportacions.

Des d'aquí vull felicitar Joan Subirats, pel seu nomenament, i li desitjo tota la sort del món, que la necessitarà, per realitzar una bona tasca en el seu nou repte professional. 

Cues de gent gran als bancs

Avui llegint a les xarxes socials he vist un tuit que m'ha semblat interessant de destacar i que feia referència al tracte que rep la gent gran per part dels bancs, amb les dificultats que suposa la tancada d'oficines i passar-ho gairebé tot a través dels caixers automàtics.

El fet que es tanquin oficines, obliga a fer moltes cues per ser atesos presencialment, i això no és fàcil de suportar per part de gent gran que té dificultats de desplaçament, i que a sobre ha d'estar fent cua dret esperant el seu torn. 

Puc entendre que el banc no és un servei públic i que busca rendibilitat econòmica. Tancant oficines estalvia costos i millora beneficis. La sensibilitat cap a les persones, i d'una manera concreta les persones grans, és nul·la, i això és una cosa que com a societat ens ho hauríem de fer mirar.

Els que no som tan grans i que tenim certa facilitat per operar per Internet, agraïm les millores dels darrers temps, que des de casa podem fer moltes operacions, per no dir totes, i ens estalviem de cues, cites i pèrdua de temps. La gent gran, o molta gent gran, no té aquestes facilitats i considero que s'hauria de tenir en compte.

També és cert que l'administració pública no sempre ho té en compte, i això ja és més greu. Penso, per exemple, que en una vila com Arenys de Mar, potser caldria col·locar més bancs a l'espai públic, perquè les persones grans tinguin la possibilitat de fer una parada, quan surten de casa. Ja sé que amb el poc respecte que corre, no sempre aquests bancs són ben utilitzats, sinó que ocasionalment es converteixen en punts de trobada sorollosa, a altes hores de la nit, però això no treu que es pogués intentar millorar.

Des d'aquí, doncs, el meu suport a les persones que consideren que s'ha de tenir més en compte les persones grans, i en tot cas anar restringint el tracte presencial d'una manera més pausada, perquè cada vegada siguin menys les persones que es vegin obligades a sortir al carrer i fer cua per ser atesos, tant a l'administració pública com a la privada.

Res no justifica la violència

Res no justifica la violència i per tant els sentiments que tinc aquests dies són de ràbia, tristor i impotència. La violència que es produeix després de les manifestacions convocades a favor de la llibertat d'expressió no beneficien en res a Hasél ni a la societat reprimida, sinó tot el contrari. De fet, molt probablement tampoc ho intenten defensar, sinó que s'aprofiten de la crispació per destruir i fer mal.

És evident que els temps que vivim són complicats i difícils, sobretot per als joves que tenen un futur tan fosc, amb tants problemes per poder planificar la seva vida, amb moltes dificultats per trobar una feina estable, uns ingressos que els ajudi a independitzar-se i encarar el futur amb un mínim de garanties per tirar endavant els seus projectes. Això, en tot cas, no justificaria gens ni mica les actituds dels joves que veiem destrossar mobiliari urbà, centres comercials, i posar en risc la vida dels altres.

El govern, encara que estigui en funcions, ha de donar un cop de puny a la taula i ser molt clar en la defensa de l'ordre. No es pot dubtar a l'hora de fer claudicar aquests joves, infiltrats o no, que posen en risc la convivència de la nostra societat. No es pot permetre el caos d'aquests dies, i si no som capaços d'aturar la violència, potser caldrà suspendre, temporalment, els permisos per sortir al carrer. Els instigadors de les protestes han de ser capaços de conduir les seves marxes, i evitar que els seus participants, alguns d'ells, acabin destrossant tot el que troben per davant, i el que és pitjor, traient valor a les pròpies reivindicacions ciutadanes.

Aturem el vandalisme, defensem la convivència i mantinguem el pols en contra la repressió, sense caure en l'error que aquests dies es produeix nit rere nit. Que la manca de llibertat d'expressió no es substitueixi per una manca de civisme i ordre, en un perill per a la convivència pacífica de tota la ciutadania.

Com encarar les dificultats del coronavirus

Darrerament i en més d'una ocasió he escoltat la frase que el coronavirus ha tret el pitjor de la gent. Jo sempre defenso la bondat de la gent, contra qualsevol opinió contrària. Em resisteixo a pensar que la gent no és bona d'entrada, sinó que en tot cas les circumstàncies els canvia, ens canvia. Ja sé que estan passant moltes coses, que hi ha violència al carrer i a les cases, però això no ha de condemnar inicialment les persones.

Davant els problemes provocats pel coronavirus, accentuats en temps de confinament total, s'ha pogut observar comportaments si més no molt egoistes i individualistes. Ha posat a prova la capacitat de les persones a col·laborar amb els altres, a manifestar-se solidaris.

He intentat posar en relleu l'esperit de voluntariat que s'ha manifestat respecte a persones més vulnerables, i crec que ha valgut la pena tenir-ho en compte. No podem sempre mirar només la part negativa, que no vol dir ignorar-la, sinó en tot cas procurar millorar-la.

Malgrat tot hi ha exemples que poden portar-te a concloure que les dificultats provoquen un tancament en les persones i una actitud més egocèntrica. És per això que han sorgit aquestes expressions de ressorgiment del pitjor que portem a dins.

L'epidèmia no s'ha acabat i caldrà continuar treballant per evitar que s'eternitzi i col·lapsi novament la nostra societat. És per això que haurem de procurar millorar en el nostre comportament, conscients que és una situació temporal, més o menys llarga, però que entre tots l'hem de superar. I la millor manera de fer-ho és col·laborant. Pensar en conjunt, en comunitat, i intentar ajudar aquelles persones que per les circumstàncies que siguin tenen més problemes per encarar les dificultats. A veure si podem deixar de sentir la frase inicial, perquè acabem assumint que només junts vencerem les dificultats.

El govern espanyol no escolta el consell de científics

Jo també sóc dels que pensen que un govern de dretes no ho hagués pas fet millor, però això no vol dir que no puguem afirmar que els partits en el govern espanyol no se n'han sortit i estan navegant, creant molts dubtes perquè no prenen decisions fermes i generen molta inseguretat.

Avui s'ha sabut que la decisió d'acabar amb el confinament total obligatori no ha estat consensuat amb l'equip mèdic assessor, sinó que és una decisió política del govern espanyol. Una decisió molt discutida per experts en epidèmies que provoca malfiança i por. 

Aquesta decisió qüestionada va paral·lela amb la manca de resposta en termes econòmics. Qui es creia que avui cobraria no ha cobrat i això també provoca problemes de liquiditat a les famílies afectades i desconfiança total amb el govern de l'Estat.

Ja ho he dit aquests dies que la situació no és senzilla a l'hora de prendre decisions, però això no lleva responsabilitats. Quan una persona està al capdavant d'un govern ha de prendre decisions difícils i així demostra la seva capacitat per exercir el càrrec. No seré tan brusc com Xavier Roig en els seus articles, però sí que penso que el govern actual no és el millor govern que podríem aspirar a tenir.

Davant de les dificultats presentades per l'epidèmia, el govern no ha estat a l'altura i generat desconfiança i inseguretat, que és el pitjor que es pot generar. No se l'ha vist convençut de les decisions que anava prenent i la imatge que dona és que l'epidèmia desapareixerà per la seva pròpia naturalesa, però que haurà deixat més morts de les inevitables. Parlant de vides humanes, no importa la seva edat, és massa greu per deixar-ho en mans de la inconsciència. 

Governar davant les dificultats

Si ahir era l'Oriol Junqueras qui en sortia escaldat, avui ha estat el torn del president català. El Tribunal Suprem continua en la línia de no deixar tranquils els independentistes i fa tot el que està a la seva mà per fer la guitza. Entretant l'Audiència Nacional ha deixat lliures els dos CDR que quedaven a la presó després de la seva detenció del mes de setembre passat.

El panorama no pot ser més complex i molts creiem que al final la solució ens haurà de venir de fora, d'Europa, però quan? Malauradament trigarà i els actuals botxins ja estaran jubilats i vivint de la rifeta. D'això ja hi estem acostumats.

I Arenys de Mar continuen els problemes amb la recollida de la brossa. Ja no es tracta només de reciclar bé, sinó de recollir totes les bosses cada dia. Si dimecres l'empresa no recollia el plàstics d'uns quants carrers, ahir tampoc no va recollir l'orgànic, i el més calent a l'aigüera.

Ens trobem en un moment, doncs, que no és fàcil governar, però cal que els escollits, els qui hem donat el nostre vot, sàpiguen resoldre les dificultats, perquè governar quan tot va bé és molt fàcil, però la capacitat de governar i d'estar a les institucions públiques es nota quan hi ha dificultats, i de moment, ni uns ni els altres sembla que ens ho sàpiguen demostrar.

El mal fer de la representant espanyola

Aquests dies hem llegit la mala reacció de l'eurodiputada espanyola vers el president del Parlament Europeu, arran de la sentència del Tribunal de Luxemburg i la conseqüent resposta del president, que no podia ser altra, però que no ha agradat a la socialista espanyola.

Vergonya aliena és el que provoca aquesta manera de ser i d'actuar. Puc entendre que no agradi que una sentència en sigui contrària, però la mala educació no queda mai justificada. Des de petits hem après a comportar-nos davant les dificultats, les bufetades i les resolucions que no ens agraden, però sembla que no tothom ha rebut la mateixa educació i així es veu.

Mentre les coses es fan a dins, resulta molt complicat analitzar-les, perquè els costums i tradicions són diferents i es fa difícil trobar els paràmetres per comparar, però en el moment que surts de casa i et relaciones amb altres països és quan pots veure les diferències i l'educació, en tots els sentits, que uns han rebut o deixat de rebre.

La convivència a Europa deixa en evidència les mancances d'uns i altres i la manera d'actuar. Espanya ha viscut molt bé, beneficiant-se de tot i tots. Ara que ha sorgit el problema de l'encaix de Catalunya i s'ha internacionalitzat, de mica en mica s'ha anat veient que hi ha una manca d'arguments i de saber fer. Que les coses es fan a la brava, utilitzant el poder i no la raó, sense defensar els drets més elementals. Bon Nadal!

Èxit de l'Escola de Som Energia a Mataró

Avui ha acabat l'Escola de Som Energia que durant aquest cap de setmana ha tingut lloc a Mataró, i ho ha fet amb dues conferències interessants: "Comunicar la transició Energètica" i "Comunitats energètiques: reptes per a una mirada cooperativista".

Les dues conferències han resultat molt interessants perquè a part d'adquirir nous coneixements, et serveix per adonar-te de les dificultats per aconseguir una actitud clara i coherent cap a l'ús de les energies renovables. 

Les persones que com jo no tenim molt coneixement de tot plegat, però que estem convençuts que hem de lluitar per eradicar l'excés de consum d'energies fòssils i encaminar-nos cap a les energies renovables, ens resulta interessant rebre aquestes lliçons, de professionals que han cregut i optat per a un canvi en les energies a utilitzar.

La primera sessió pretenia donar-te arguments per comunicar la teva elecció per a les energies renovables, cercant adjectius pejoratius per a les fòssils, i positius per a les energies renovables. En general ha servit per adonar-te del poder de la paraula.

A la segona sessió hem descobert treballs interessants en comunitats en termes de valors, participació i governança. Tot plegat unes xerrades clarificadores del perquè de l'ús de les energies renovables.

Estic content d'haver participat en aquesta Escola de la cooperativa Som Energia, de la qual en sóc soci, els felicito per l'organització, i en tot cas em sap greu no ser més capaç de fer de pont per animar més persones a implicar-se en el tema.