Homenatge a Fèlix Cucurull

Avui, Arenys de Mar recorda la figura de Fèlix Cucurull i Tey en el trentè aniversari de la seva mort. Cucurull, historiador, poeta, escriptor i polític, va deixar empremta i és bo recordar-ho. És bo recordar aquelles persones que han aportat coneixement, saviesa i energia a la societat, en positiu. Estem massa acostumats a recordar aquelles persones que ens han maltractat o desgraciat l'existència i poc aquelles que han contribuït a fer més culte i ric el nostre país.

Puc entendre que una persona que s'ha significat políticament pugui generar cert rebuig a contraris ideològicament, però quan una persona és tan completa i abasta tants àmbits, no només els polítics, crec que tothom ha de fer un esforç per valorar la seva tasca. No podem quedar-nos només amb aquells que pensen com nosaltres. Hem de ser més intel·ligents i reconèixer els valors, també dels que pensen diferent.

Arenys de Mar se sent molt orgullosa de prohoms que han nascut o viscut a la vila i han contribuït a fer-nos sortir de l'anonimat, de la rutina, i fins i tot de la mediocritat. Sempre he admirat aquelles persones que han deixat empremta en clau positiva. Sap greu que la vida d'una persona passi desapercebuda, sense cap mena de contribució a la societat. Algunes persones no tenen cap més remei que lluitar per la subsistència, per viure amb dignitat, però n'hi ha moltes que podrien sobresortir per la seva col·laboració a fer més justa i feliç la societat on conviuen. És bo esforçar-se per no ser una persona anònima.

Aquest matí s'ha descobert una placa, al rial de Sa Clavella, a la façana de la casa on va viure. A la tarda hi ha programat un acte d'homenatge a l'intel·lectual Fèlix Cucurull, organitzat per la secció local de l'ANC, amb la participació del Molt Honorable president del Parlament, Josep Rull; l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira; l'escriptora Núria Cadenes, i el periodista Vicent Partal. Un acte amenitzat amb música i una projecció de vídeo. Un Teatre Principal que ben segur s'omplirà de gom a gom per recordar el nostre convilatà, que va lluitar en anys difícils per a la llibertat del nostre poble.

Per què el corc?

Ahir, sense cap introducció, vaig penjar el meu escrit del taller ‘escrivim’ de la Biblioteca d’Arenys de Mar. No sé si el vàreu llegir i si us va sorprendre perquè no és el tipus d’escrit que acostumo a penjar al blog. La intenció era precisament sorprendre els meus fidels lectors. Sortir  de la crònica diària, fent-me ressò del que passa al món i incorporar un text creatiu.

L’exercici consistia a definir un espai amb un parell de paràgrafs com a màxim. Després havíem de redactar un text més extens, d’una pàgina, incorporant-hi un personatge.

Com que l’espai escollit havia estat un calaix d’una calaixera de la ditada, que es mig encallava quan intentaves obrir-lo, no se’m va ocórrer res més que escollir el corc com a protagonista del relat.

Per imaginar-me l’episodi vaig pensar en l’oncle capellà de la meva mare, que varen empresonar els republicans, a la presó vigatana on ara hi ha l’ambulatori. El meu pare, que el va anar a visitar, se li va endur el rellotge de butxaca perquè no se li quedessin els carcellers.

També vaig pensar en el meu pare i l’homenatge que li varen fer per tants anys de voluntariat visitant els malalts de la plana. I amb la mare, que tenia sempre a punt una petita agenda on anava anotant tot el que feia. Les tinc guardades, pendents de classificar.

Aquests objectes són els que es troba el corc quan s’allibera de l’amagatall. Uns objectes que l’acompanyaran poca estona perquè el terrabastall provocat per l’obertura del calaix l’alliberarà definitivament i podrà encarar el final de la seva vida amb tota llibertat.

Trepitjant l'Alt Empordà

Ahir, una vegada més, vaig poder constatar que la gent és, per naturalesa, bona, amable, agraïda. El problema que pateix la nostra societat és que els quatre maleducats i incívics es fan notar massa i fa que desconfiem, d’entrada, de les persones que no coneixem.

Vàrem descobrir un municipi, Maçanet de Cabrenys, que ens ha encantat, per la bellesa, la netedat i cura, sense pretendre ser res de l'altre món, i per la gent amb qui ens vàrem trobar pels carrers, o a la Unió Maçanenca. Perquè l'excel·lència no cal buscar-la en grans inversions, restauracions impecables, i esdeveniments irrepetibles. No es tracta de grandeses, sinó simplement de naturalitat, estima i educació. Quan estimes una cosa i la cuides, t'agrada ensenyar-la i que els altres apreciïn i respectin l'esforç per lluir-la i gaudir-ne. Amb els nostres pobles i ciutats això també passa, i quan visites altres municipis t'adones que a casa tenim moltes coses per aprendre i millorar.

I avui hem passejat per Portbou. Havíem preparat la visita llegint alguns llibres sobre Walter Benjamin, el filòsof jueu alemany, que hi va morir tot fugint dels nazis. M'ha cridat l'atenció les referències que hi trobes, tot i que la idea que t'han venut  és que el municipi s'hi va posar d'esquena i que poca gent en coneix la història. També perquè t'expliquen el fracàs de l'intent de crear una Fundació a la seva memòria.

El monument d'homenatge a Walter Benjamin es troba en un bell indret panoràmic, al costat del cementiri on hi és enterrat, en una fosa comuna. Es tracta d'un túnel esglaonat i excavat a la roca, amb una vista impressionant del mar a través d'un vidre. Potser li caldria un millor manteniment. Ja sabeu que soc una mica crític en això de la neteja i endreça, però en tot cas és interessant que algú s'encarregués de construir aquest memorial, que ens recorda una època negra del nostre continent i que a vegades penso que no hem acabat d'enterrar.

Com diu el meu cunyat: quin país! És cert. Tenim un país ric en molts aspectes, però l'hem de cuidar i això s'aconsegueix ajudant a estimar-lo i que tothom se'l faci seu, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, les seves creences, la seva formació, cultura i llengua. Junts podem!

Hem pujat al Montalt

Aquest primer diumenge de setembre, com té per costum la gent de la CUP dels dos Arenys, hem pujat fins al cim del Montalt, on hem desplegat l’estelada. Una quarantena de persones de les dues poblacions ens hem calçat les sabates de caminar per fer la sortida i rendir homenatge al nostre símbol de país. Ens hi acompanyaven regidors dels dos municipis.

Persones de totes les edats, amb més o menys experiència a la muntanya ens hem unit per passar una matinal d’esport, festa i veïnatge. I ho hem fet d’una de les maneres que ho sabem fer. Aprofitant la sortida per conèixer-nos i fer-la petar, amb persones que potser només ens saludem pel carrer, o que en desconeixíem la seva existència.

Hem pogut observar la cura que es té de la muntanya, i hem procurat deixar-la tant o millor de la que l’hem trobat. En arribar a la nostra vila hem tingut el disgust de trobar-nos el capdamunt del Rial de sa Clavella, on hi havia hagut els mòduls de l’escola bressol que es traslladaria al Rial del Bareu, plena de gots i llaunes de begudes. Una vegada més l’incivisme i mala educació, i el nul respecte a la gent i a l’espai públic, quedava en evidència.

A les xarxes socials s’opina molt sobre el sistema de recollida de la brossa i la neteja dels nostres carrers i places, però per més invents que trobem si no solucionem aquesta xacra de mal comportament urbà, no aconseguirem un Arenys net i polit. No discutim tant com hem de muntar el servei de recollida de la brossa i treballem més per fer caure la cara de vergonya a totes aquelles persones que no se saben comportar!

Ens queda el bon record de la passejada i els nostres deures per contribuir a mantenir un Arenys net i endreçat. I ho hem de fer tots, la gent de la CUP els primers! Ja tenim el primer objectiu del curs a la llista d’obligacions.

La celebració d'avui es complementa amb el cap de setmana vinent, amb la festa de l'Onze de setembre, amb la incògnita de com el rebrem, després de sis anys de contradiccions, desencís i impaciència. Nosaltres, des del poble, hem de treballar perquè la il·lusió no desaparegui, però els nostres polítics tenen l'obligació d'alimentar aquesta flama, amb respostes clares i encertades. No poden continuar marejant la perdiu!

Vic homenatja Jacint Condina

Ahir parlava de Clara Ponsatí i avui tocaria parlar de Laura Borràs, que acaba de rebre el comunicat de la sentència, que la condemna a més de 4 anys de presó i a 13 d'inhabilitació, tot i que el mateix Tribunal proposa al Poder executiu un indult parcial que li estalviï entrar a la presó. No parlaré més d'això perquè ja ho he fet en diverses ocasions, manifestant quina era la meva opinió al respecte, i probablement tindrem més oportunitats per treure el tema.

En canvi, sí que m'agradarà comentar la figura d'un alcalde a qui aquesta setmana se li va retre homenatge pòstum, per la seva tasca al capdavant de l'ajuntament de Vic. Amb ell vaig coincidir treballant com a director-gerent de l'organisme autònom de cultura, amb el teatre Atlàntida antic, abans que es detectés que patia problemes estructurals i que varen obligar a tancar-lo i construir-ne un de nou.

Políticament teníem diferències en la manera de pensar i probablement algú no ho pugui acabar d'entendre, sobretot aquelles persones que són militants convençuts d'un partit polític i que posen per davant de tot la ideologia i els principis fundacionals. Després potser canviaran de bàndol, però això ja és una altra cosa. 

Jacint Codina, militant de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya, va treballar incansablement per la ciutat, que ara l'ha homenatjat, i va aconseguir unes millores que van més enllà de les possibilitats d'un ajuntament de les dimensions de Vic, i només és possible quan institucions supramunicipals hi intervenen, amb ganes, però sobretot recursos.

Podria enumerar tots els projectes que es varen dur a terme durant el seu mandat municipal, però no ho faré perquè segur que me'n deixaria una bona colla, però hi ha un fet que cal deixar clar i és que la gran transformació de la ciutat va tenir lloc mentre Codina era alcalde. Equipaments i infraestructures tan importants com el soterrament de la línia del tren, que va permetre el creixement de la ciutat a l'altre costat, fins llavors gairebé inaccessible, serien uns bons exemples.

Estic convençut que polítics com Jacint Codina són molt estimats per persones ideològicament antagònics perquè demostren que posen per davant la ciutat als seus interessos personals, i ho fan amb eficiència i eficàcia. Segur que la seva ideologia queda impregnada en la seva obra, però això no treu que el balanç global sigui molt positiu. Des d'aquí, doncs, m'afegeixo al seu homenatge, agraint el temps dedicat a la ciutat de Vic.

A la mort d'un referent del nostre país

És cert que quan una persona rellevant es mor hi ha coincidència de moltes persones en lloar la seva personalitat, la seva trajectòria i tot allò que ha fet per al país, fins i tot per part de persones poc afins a la seva ideologia. Sembla com si per uns moments tothom s'oblidi de les picabaralles més punyents i que condicionen bona part de la nostra vida. És un moment de retre homenatge a la persona que ha mort i transmetre el condol a familiars i amics.

A la mort de Josep Espar Ticó són moltes les persones que han manifestat la seva pena i recordat la seva figura que, agradi o no, s'ha de reconèixer pel que va significar per a la identitat catalana en uns moments molt difícils per al país. Segur que hi ha persones que preferirien que no hagués existit, o que no els representa res, però d'aquí a no reconèixer el seu paper dins la història del nostre país hi ha una gran diferència, i honestament no es pot menystenir.

En les mostres de condol hi ha qui ha manifestat la seva tristesa per la desaparició de personatges de la nostra història, fent notar que aquestes figures potser no han deixat uns descendents de la mateixa categoria i personalitat. Quan em queixo del nivell dels nostres polítics actuals i fins i tot ressalto la seva mediocritat, penso precisament en la manca de relleu de polítics que varen viure els anys de la dictadura i que amb un objectiu clar, varen treballar per aconseguir un país lliure i democràtic, amb uns valors universals dignes de qualsevol persona que defensi els drets humans i el respecte per a totes les persones.

Avui estem vivint un període gris de la nostra història, com d'altres s'han viscut, amb una manca de líders capaços de conduir el país d'una manera digna. Salvant les distàncies i tenint en compte la realitat actual, potser caldria analitzar més el nostre passat i totes les persones que d'alguna manera o altra han conduit el país cap a la llibertat, per veure què estem fent malament i en què caldria canviar els nostres hàbits.

Malgrat que la història es repeteix, les condicions no són mai les mateixes, i per això no es pot aplicar un mateix model com en el passat, però sí que hi ha uns principis que no es poden perdre. L'esforç, la coherència, la honestedat, l'esperit de servei, l'estimació cap al país, la cultura, la llengua... són valors que no podem perdre i que massa vegades tenim oblidats o en un segon terme. 

Hem crescut i adquirit molts coneixements. Cada vegada hi ha més persones amb un nivell cultural més alt, amb accés a l'ensenyament i al coneixement en general, i això hauria de ser un avantatge per millorar resultats. Com és possible que en segons quins aspectes hem reculat? Per què no hem millorat com a societat, ara que vivim en un sistema democràtic? Què estem fent malament?

És bo recordar persones com en Josep Espar Ticó, que han estat un exemple de sacrifici per al país, quan podien viure lliurement i sense problemes. Hi ha moltes persones que tenen dificultats greus per subsistir i a elles no els podem exigir gaires més sacrificis, però som molts els que hem tingut la sort de néixer i créixer voltats de comoditats, i en canvi hem estat incapaços de posar tot això al servei del país, de la nostra societat. És bo reflexionar sobre què retornem a la societat del molt que hem rebut de manera gratuïta.

Avergonyit de segons quins comportaments

Fa uns dies que vivim pendents del cel, de si aquells núvols que ens amenacen acabaran deixant un ruixat o no. De si tota aquella tronada portarà aigua a la vila o bé una vegada més ens quedarem amb les ganes. Aquesta tarda, l’últim dia de previsió de pluges sembla que potser sí que acabarà plovent, però encara no cantem victòria. No sabem si les primeres quatre gotes en portaran d’altres o ens quedarem sense poder gaudir d’un bé tan apreciat com és l’aigua.

Però també vivim avergonyits pel comportament d’uns quants, cada vegada en són més, que no respecten els altres. Podem ser molt crítics amb tot el que passa. Hem de ser molt crítics, però respectuosos, i això, aquests dies, ho trobo a faltar.

Ja no es tracta de persones que sota l'anonimat es dediquen a insultar tothom, sinó que ja hem perdut la vergonya i a cara descoberta s'insulta i increpa, no perquè siguem crítics amb aquella altra persona i el que hagi pogut dir o fer, sinó pel simple fet de pensar diferent de nosaltres que ens fa pensar que ja podem dir-li de tot. No diguem d'aquells que menteixen deliberadament per fer mal. Ho hem vist a la premsa, entre polítics, però també entre persones de carrer.

No he vist les imatges, ni en directe ni en diferit, de l'homenatge d'ahir a Barcelona recordant els cinc anys de l'atemptat de les rambles, però segons he pogut llegir no es va respectar el minut de silenci, un símbol de respecte i homenatge als afectats, en aquest cas, de l'atemptat terrorista. Algú pot pensar que és un detall sense gaire importància, però jo no opino el mateix. Es pot discrepar de com s'han portat les coses. Malfiar-se de la intencionalitat de les institucions de l'estat a l'hora de descobrir què hi havia al darrere de tot, però mai hem de perdre el respecte a ningú, i encara menys a qui ha estat víctima innocent d'un atac terrorista despietat.

I això ho veiem cada dia. És per això que soc molt crític amb segons quins comportaments dels nostres polítics, perquè considero que haurien de donar exemple. No pretenc que siguin model de res, però sí que la seva condició de representants de la societat que els ha escollit, haurien de ser els primers de respectar tothom, en la discrepància, criticant allò que considerin injust i erroni, però sense faltar al respecte.

Hi ha principis i normes que no s'haurien de trencar mai. Hi ha un model de comportament que neix a la pròpia família, i els que hem tingut la sort de viure en una família estructurada i amb suport suficient, tant econòmic, com cultural o social, no podem deixar de respectar. Si som incapaços de respectar el contrari, el futur del nostre poble no té solució. No podrem sortir de l'atzucac en què ens trobem, i no aconseguirem créixer com a societat ni persones. És molta la vergonya que passo darrerament, i m'agradaria que fóssim capaços de canviar i aprendre a conviure amb el respecte a les persones, a les coses, a les bèsties, a les tradicions, a la cultura, al coneixement. Un respecte a tot i a tothom, que ens honori i ens faci persones.

Amb Beethoven desitjant l'entrada d'un millor any

El 16 de desembre de l'any 1770 va néixer a la ciutat alemanya de Bonn el gran compositor Ludwig van Beethoven, i per això l'any que entrarem celebrarem el seu 250è aniversari amb multitud de concerts arreu del món. A casa, per no ser menys, ja he instal·lat les nou simfonies que m'acompanyaran molts moments de repòs i d'escriptura dels meus posts.

Recordo que a casa dels meus pares teníem un tocadiscs que es plegava com una maleta, i uns quants discs, al començament no gaires, però entre ells hi havia algunes de les més famoses simfonies de Beethoven. Vaig començar, doncs, molt aviat a escoltar la seva música. Amb el temps m'he dedicat a escoltar més música coral i compositors anteriors, de l'època barroca i més matinera. Tot i així no he deixat de considerar Beethoven com el que ha estat, un dels millors compositors de la història de la música.

Avui, doncs, he iniciat el meu homenatge al compositor alemany i sense esperar l'inici de l'any commemoratiu he començat a escoltar les seves simfonies, que m'acompanyen en la redacció del meu post de Nadal.

Tot paint el menjà de Nadal, us desitjo unes bones festes i en cosa de vuit dies, una bona entrada d'any, que sigui millor que el que està acabant i que els nostres presos polítics puguin sortir de la injusta presó, i s'avancin les eleccions per poder aconseguir un govern i un president millor del que tenim ara.

Homenatge al tiet Francisco

Ahir diumenge la comunitat cristiana d'Arenys de Mar va retre homenatge a qui ha estat durant 22 anys sagristà de Santa Maria, en Quico Bosch. El tiet Francisco, com l'anomenem a casa, ha estat un voluntari nat, no només a la parròquia, sinó també als bombers i a tot arreu on ha calgut. Ha estat una persona que ha viscut i ho continua fent, pensant en els altres.

Exemples com les del tiet Francisco et fan veure la facilitat en fer una ajuda i les dificultats de fer-ho durant vint-i-dos anys. Ens queixem sovint que falten voluntaris per ajudar els altres, però ens oblidem d'aquells que hi són, que fan la feina de formigueta, silenciosament, però que resulten imprescindibles. 

La feina del tiet Francisco ha consistit en organitzar la parròquia, donant suport al rector de torn - n'ha viscut 4- tots els dies de l'any, i això vol dir també, tots els caps de setmana de l'any, i ho ha fet amb alegria, amb esperit de servei, sense esperar res a canvi. Ha dedicat el seu temps lliure a servir la comunitat cristiana d'Arenys de Mar.

L'homenatge de diumenge, ara que es jubila, ha estat del tot merescut. Segur que hauria preferit passar més desapercebut i cloure aquests vint anys llargs de servei a la parròquia, però no hauria estat just. El tiet Francisco es mereixia el reconeixement públic a la seva tasca de voluntariat i que arribés més enllà de la comunitat de creients, perquè serveixi d'exemple en tants altres camps on calen persones voluntàries per tirar endavant projectes de suport i ajuda a col·lectius en situació precària, gent gran i gent malalta, i que requereixen suport extern.

Moltes gràcies tiet Francisco i moltes gràcies a la teva família que ho ha viscut amb il·lusió, paciència i gratitud.

El meu petit homenatge al defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

Aquesta setmana entrant en Manel Pou deixarà d’exercir de defensor del ciutadà a la nostra vila d’Arenys de Mar, després de deu anys i una pròrroga de tres mesos. Sembla ser, però, que el Consistori encara no ha consensuat qui serà el seu successor. I això per què?

En les dificultats per trobar un nou defensor o defensora del poble hi ha la prova del veritable valor de la tasca feta per en Manel. La seva feina l’ha omplert perquè en Manel és així, una persona desinteressada personalment, que ho dóna tot als altres. Aquestes característiques no són exclusives, però sí que no acostumen a abundar.

Donar-ho tot per a un Arenys més just i només a canvi de la satisfacció per la bona feina realitzada no és un fet que gaire gent estigui disposada a realitzar. El defensor del ciutadà a Arenys, no només no té un sou, sinó que ni tan sols té ajuda administrativa com passa arreu. Probablement el culpable sigui el mateix Manel, per posar per davant altres necessitats a les pròpies per exercir més còmodament les seves funcions.

De síndics o defensors del poble n’hi ha una bona colla, però Arenys ha tingut la sort de comptar amb en Manel, que això aviat és dit. En Manel no necessita gaires homenatges ni reconeixements, perquè la seva feina l’omple suficientment i el fa feliç. Ajudar els altres és la seva missió, no pas des d’ara, sinó al llarg de la seva vida, en tots els àmbits on ha estat.

És per això que quan ara fa uns deu anys el nostre grup municipal, en el govern, va proposar en Manel Pou com a defensor del ciutadà a la nostra vila, teníem molt clar que era la persona ideal, i les seves exigències perquè fos una proposta de consens, no varen suposar cap impediment perquè el Consistori en Ple el nomenés Defensor del ciutadà.

Moltes gràcies Manel per la teva tasca desinteressada i eficient. Mai ningú no t’ho podrà agrair suficientment, ni hauràs rebut el reconeixement que et mereixies. Els diferents equips de govern amb qui t’has enfrontat no t’han fet prou cas, però això no ha estat impediment perquè continuessis treballant per als menys afavorits, per a aquells que l’administració municipal no els feia prou cas. Moltes gràcies Manel!

Magnífic homenatge a Enric Granados

Un centenar d'arenyencs hem assistit a un magnífic concert en homenatge al músic català Enric Granados de qui es commemora els 100 anys de la seva mort. Com ja vaig anunciar ahir, la interpretació ha anat a càrrec de Nexus Piano Duo, la parella formada per Mireia Fornells i Joan Miquel Hernàndez.

El piano cedit a la població d'Arenys de Mar per la família López Surroca, havia estat propietat del mateix Enric Granados. Un piano que esdevé una relíquia i permet poder gaudir de concerts com el d'aquesta tarda.

Les obres interpretades al piano a quatre mans han estat de compositors com Xavier Montsalvatge, Isaac Albéniz i Manuel de Falla, a més d'Enric Granados.

Si bé és cert que amb les primeres notes sorprèn la sonoritat, al llarg del concert t'hi acostumes i arribes a gaudir-ne. No cal dir que la interpretació és precisa, sentida i tècnicament perfecte. Aquest conjunt de qualitats fa que el resultat sigui excepcional. 

És una llàstima que es respecti poc el silenci, es permeti entrar i sortir de la sala durant la interpretació de les obres. Tot això té una fàcil solució, però cal sensibilitat per part dels organitzadors. Malgrat tot, el gust de boca que ens ha deixat la interpretació dels pianistes ha estat molt bo, i ja ens vénen ganes de poder-los tornar a escoltar en algun dels molts repertoris amb què compten. 

Des del meu bloc vull felicitar la Mireia i en Joan Miquel. 

En record d'en Santi Herce

Arribant a Arenys, després d'un bonic dia a la Costa Brava, m'he assabentat de la mort d'en Santi Herce. La notícia m'ha colpit. Vaig conèixer en Santi en unes tertúlies radiofòniques, amb en Francesc Castell, però sobretot durant la meva etapa de regidor, quan ell fou regidor del PP a l'oposició, després d'haver format govern en mandats anteriors. Puc parlar poc d'ell, perquè la seva vida era molt diversa, abastant molts fronts, però en guardo un bon record.

Sempre el vaig considerar una persona afable, que li agradava saludar tothom i que estava content si els altres ho estaven. Persona molt de la broma que sempre em recordava que ell no aniria al cel, que no li voldrien, però jo no penso igual. Si realment hi ha aquesta vida eterna, segur que ens hi retrobarem. No podríem estar sense ell.

Amb ell vaig descobrir una cosa tan senzilla, però que sovint oblidem. Es podia pensar molt diferent, pertànyer a partits polítics contraris, però guardar una bona amistat. Mai vaig saber si militava al Partit Popular amb convicció o per amistat amb la Rosa Saragossa i altres simpatitzants populars. Recordo que li deia que no sabia què hi feia al PP.

Avui us volia comentar la jornada a Port de la Selva i Cadaqués, sense tocar l'aigua, però gaudint de la seva bellesa, però conegut el traspàs d'en Santi, no podia deixar de recordar-lo en aquest meu racó d'Internet, per dedicar-li el meu humil homenatge. Santi, espero que ens retrobem, allà dalt. Bon viatge!

Demanen dimissions, no em facin riure

He llegit que el govern català demanarà responsabilitats polítiques i dimissions per la nova inundació de l'AVE a Girona. Em fa gràcia. Suposo que és el que toca demanar, però no crec que ningú confiï que algú salti. En aquest país les dimissions tenen un preu molt alt, i quan algú dimiteix gairebé se li fa un homenatge. Entretant anem veien com polítics del PP a qui Rajoy elogiava van entrant a la presó.

Avui ha estat l'expresident de la Diputació de Castelló, el senyor Carlos Fabra, el de "¿te gusta el aeropuerto del abuelo?". Doncs aquest senyor va defraudar gairebé 700.000 euros a Hisenda entre els anys 1999 i 2003. El senyor Fabra ho ha intentat tot per evitar entrar a la presó, però ni li han acceptat els recursos ni el govern l'ha indultat.

La situació política del PP i el seu historial de corrupcions no li permet indultar els corruptes jutjats com sí haurien fet en altres temps. M'imagino que no tenen tanta cara dura per continuar salvant uns polítics que ara fa quatre dies Rajoy defensava i elogiava. Recordem noms? Rato, Matas... exministres populars!

Diuen que el ministre Jorge Fernández Díaz ha muntat una unitat secreta de la Policia Nacional amb la missió de trobar casos de corrupció a Catalunya. Deu ser que vol que el nou Estat comenci net com una patena, encara que algun mal pensat diu que el ministre pretén comprometre els polítics independentistes. 

Per cert, sembla ser que el substitut de la vocal dimissionària del CGPJ, Mercè Pigem, estaria imputat per falsedat documental, segons diu elperiodico.es. Si és així, no creieu que hauria de renunciar-hi?

A Manel Calvo, un homenatge merescut

Per qüestions familiars aquest cap de setmana he sortit d'Arenys i no crec que arribi a temps per assistir a l'homenatge a Manel Calvo, pel seu esforç en mantenir viva la tradició dels macips a la vila, en uns anys difícils, com molts recordaran.

Les festes tradicionals tenen un fort lligam en les persones que les mantenen vives, les quals van circulant amb els anys, sorgint noves fornades, a vegades molt diferents de les anteriors. A la nostra vila la vida dels geganters i dels macips també han estat testimoni del transcurs del temps i les generacions i, com és normal, els temps canvien i les persones també.

Desconec a fons la situació actual dels geganters, però crec que és bona i que va superar uns anys en què es demanava voluntaris per continuar fent la delícia dels petits i donar vida a les festes de la vila. En el cas dels macips, també hi va haver un parell o tres d'anys en què es va estar a punt de trencar la tradició, arribant fins i tot a constituir-se colles alternatives.

Tant en el cas dels geganters com dels macips, la gent ha d'entendre que el fet de pertànyer en les colles no et dóna dret a determinar-ne el futur, ni utilitzar-ho per a motius personals, per més ben argumentats que estiguin. Ni els geganters podien boicotejar l'acompanyament de les autoritats municipals a l'Ofici de Sant Zenon, ni els macips alternatius podien canviar el sentit de la història.

Els gegants són propietat de la vila d'Arenys de Mar i la figura dels macips és el testimoni del vot de vila a Sant Roc. Sortir d'aquesta contextualització és un error que no es pot defensar ni permetre.

Hem d'agrair tots els joves l'esforç i dedicació per mantenir vives les tradicions, i enguany és molt oportú homenatjar en Manel Calvo, que va jugar un paper molt important en una situació greu que sortosament ja no és més que una anècdota en la història dels macips a la vila. Gràcies Manel!

Fetes les paus amb Flotats, ara toca Boadella?

Avui el govern català ha fet les paus amb Josep Maria Flotats, que va inaugurar el Teatre Nacional i poc després el varen destituir. Avui sembla que, després de molts contactes a través d'amics, el govern català li ha fet un homenatge, en els quinze anys de la inauguració del teatre, i ha servit per posar pau i desitjar molts èxits futurs.

El nostre país té problemes amb les "patums". Quan una persona destaca molt, se la fa fora, o bé s'autoexilia. Parlo de Flotats i de Boadella, però també podria esmentar en Guardiola, per exemple. En l'època de jugador o ara d'entrenador. Segur que en trobaríem més.

I si ara hem recuperat Flotats, creieu que podrem fer el mateix amb Boadella? Cadascú és com és, i és cert que hi ha qui desperta més simpatia que d'altres. A Flotats se'l podia veure com un cregut, aquells que et miren per sobre l'espatlla. Això al marge del seu talent, que no crec que ningú li'n pugui discutir. A Boadella, també molt "xulo", però un amargat, un nen repel·lent de qui te'n vols allunyar. Serà igualment possible fer les paus?

M'imagino que la persona no és el mateix, i la seva actitud tampoc. De Flotats pràcticament no n'havíem sentit a parlar mai més, i en canvi d'en Boadella, tot sovint escoltem improperis contra Catalunya i els catalans. Sempre he pensat que es tractava de pura ràbia, impotència i desesperació. Són reaccions típiques d'aquell que voldria que el seu antic col·lega, després de barallar-t'hi, voldries que naufragués, i si no ho fa, et rebenta. No crec que en Boadella, en vida, el puguem recuperar. Després, darrera una làpida, segur que alguna cosa en positiu en sortirà. Llavors els seus insults ja no ressonaran.