Als catalans de Mèxic

Avui la Clara s'ha acostat fins al centre de l'Orfeó Català de Mèxic, per fer la donació d'un exemplar del llibre de novel·la de ficció, del seu cosí Gil Pratsobrerroca, "El joc del silenci", que té un èxit espatarrant. És la primera novel·la d'en Gil i estic segur que no s'esperava la resposta dels lectors.

Aprofitant que la Clara visitava la ciutat de Mèxic, i havent-se endut el llibre per aprofitar les hores de viatge, ha semblat oportú fer aquesta donació i permetre que catalans d'aquella ciutat i usuaris de la seva biblioteca, puguin gaudir, en préstec, del treball de l'escriptor vigatà.

Aquests dies tenim molt present el país mexicà. No només pel viatge de la nostra filla, sinó també per la fira internacional del llibre de Guadalajara, amb Barcelona com a ciutat convidada d'enguany. Però Mèxic també se'ns fa present quan recordem l'època de la dictadura franquista i li reconeixem l'acolliment que va brindar a tants exiliats espanyols, i catalans de manera especial.

Hi ha diferents casals catalans arreu de món, que destaquen per la seva activitat cultural. A la ciutat de Mèxic, l'Orfeó Català és un clar exponent del nostre país, a vegades més ben considerat a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas més enllà de l'Ebre.

Tant de bo que el llibre d'en Gil entusiasmi els lectors mexicans, com ho està fent als de casa nostra, i que el gest de la Clara sigui entès com una manera de connectar catalans d'aquí i d'allà.

Són quatre tarats

Desconec qui ha instigat el boicot a l'acte d'homenatge a les víctimes del Marroc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, encara que m'ho puc imaginar. Segons s'ha pogut veure a les imatges hi havia alguna militant i candidata a les darrers eleccions municipals del gairebé desaparegut partit polític Ciutadans. Sempre s'ha dit que al final les feres quan estan ferides i a punt de morir resulten molt perilloses. Això, en el cas de Ciutadans s'està veient i comprovant des de fa força temps, ja que la seva agonia és lenta, però no té aturador. Ho vèiem a la Unió Europea, on encara hi tenen representació, i potser avui a la plaça de Sant Jaume.

No puc negar la meva antipatia vers el partit polític Ciutadans, des del seu inici. Els motius de la seva aparició i tot el seu bagatge són prou explícits i gens positius. Varen sorgir i han existit només amb la intenció de provocar els altres i s'ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Com no podia ser d'una altra manera, quan no hi ha un projecte polític mínimament consistent, el futur no podia ser altre que la seva desaparició. El problema és, però, que el mal ja està fet.

Si no ho tinc mal entès, en les darreres eleccions municipals només varen obtenir 10 regidors en tot Catalunya. La principal patacada va ser de la candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'Anna Grau, que es va quedar a fora. El llenguatge i actitud de Grau no es mereix tenir representació política en cap institució democràtica del país, i la seva presència a la plaça de Sant Jaume, avui, és una demostració més del seu tarannà, la seva ideologia i la manera com té de moure's pel món.

Sap greu que un acte de les característiques d'avui, que es repeteix a molts municipis del país, s'hagi vist afectat per la irrupció d'una colla de fanàtics que no saben què vol dir democràcia, però tampoc ni valors, ni sentiments, ni respecte a les persones. S'ha de ser molt cafre per actuar com ho han fet avui a Barcelona. Si fossin persones normals, de ben segur que tornats a casa els sabria greu el que han fet. Però no són normals, i de ben segur que es creuen que han fet el que calia. 

La situació política no és la ideal i es pot entendre que hi hagi gent crispada. El problema de fons, però és la manca d'educació cívica. S'han perdut els valors que sustenten qualsevol societat, i per això hem de viure moments tensos com el d'avui a Barcelona. Des d'aquí tot el meu suport a les famílies de les víctimes del terratrèmol del Marroc. Que no ens tinguin en compte els fets d'avui i encara menys ho generalitzin. Es tracta de quatre tarats que ens avergonyeixen.

L'excés de soroll i la convivència

Avui havia decidit que parlaria del soroll, suposo pel fet que havia llegit al diari ARA tot un reportatge sobre sorolls i les dificultats per viure a diferents ciutats del món per culpa del soroll, ja sigui del trànsit rodat o de l'oci nocturn, sobretot ara que s'han pacificat diferents zones de la ciutat i la gent acostuma a sortir a prendre alguna cosa en terrasses, compartint l'espai amb veïns que hi tenen la casa, alguns dels quals intenten dormir.

El tema és interessant perquè ens afecta a tots, si més no els que vivim en pobles i ciutats, però sobretot aquelles persones que viuen en ciutats turístiques o que s'ha convertit en tradició sortir al carrer i prendre la fresca tot prenent alguna cosa. La convivència no és fàcil i en situacions com aquestes pot arribar a ser molt problemàtica.

Quan anava a escriure sobre el tema m'he trobat amb la notícia d'una periodista de casa nostra que havia fet pública una queixa que s'havia trobat a la porta de casa seva i es referia al soroll que provocaven els seus fills, molestant, segons l'escrit a mà, la pau i tranquil·litat del veïnat. La notícia venia acompanyada de bona quantitat de comentaris que lluny de donar la raó a la periodista, justificaven l'escrit del seu veí o veïna.

Penso que la periodista en qüestió s'ha equivocat a l'hora de publicar l'escrit i sobretot a l'hora de criticar els seus veïns i sobretot quan els engega a la m. Penso que tot és qüestionable i s'ha d'analitzar a fons i conèixer què hi ha de cert i també el nivell de soroll i molèsties que poden ocasionar els seus fills, però d'entrada haig de suposar que els veïns poden arribar a estar molestos amb ella i els seus fills, si de veritat els crits, encara que sigui arran dels seus jocs infantils, són tan sorollosos que trenquen la pau que tots volem per a casa nostra.

Sempre he dit que és molt trist quan una família no pot tenir un nivell d'intimitat i tranquil·litat a casa seva. A la via pública es fa difícil la quietud i és per això que molts anhelem arribar a casa i poder descansar, també de sentir el soroll viari. Quan això no és possible a casa, ja sigui perquè el carrer és massa sorollós o perquè tens uns veïns que no respecten el silenci o no són prou curosos a l'hora de bellugar-se i relacionar-se familiarment, és de plànyer i pot justificar la queixa, sobretot si aquesta es fa de manera educada i sense insultar ningú.

Al marge de l'anècdota d'aquest escrit, penso que tots plegats hauríem de mirar de resoldre els problemes que l'excés de soroll provoca a les persones. No és bo estar tot el dia i nit intentant aïllar-te de l'excés de so, perquè tots necessitem de moments de silenci. Tot el que els nostres governants puguin fer per minorar el soroll i procurar espais de silenci, sobretot a la nit, serà benvingut i afavorirà d'alguna manera la bona convivència que, precisament ara, tenim força en perill.

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

Un 2021 esperançador

Acomiadem l'any més pesat dels que probablement hem viscut tots nosaltres, amb moltes ganes que el proper sigui millor i que tinguem encarrilada la solució per fer fora l'epidèmia. Un cansament que es pot notar a les cares de les persones quan desitgem una bona entrada d'any, i ens ve al cap tot el que hem viscut des de mitjans de març.

Li diem adéu d'una manera diferent, ja sigui pel confinament o les mesures restrictives que el govern ens recomana, o bé perquè tampoc ens queden gaires ganes de celebrar res. Ho farem a casa, recollits i una mica en silenci, però pensant molt en el demà, amb moltes ganes que sigui cert que la vacunació ens traurà del pou.

Volem pensar que aquest cap d'any serà diferent de tots els viscuts, però també dels que vindran. No volem imaginar-nos una situació semblant a finals del proper any. Creiem fermament que és qüestió d'uns pocs mesos, d'acabar el curs i que vingui un estiu alliberador. Que puguem tornar a sortir de vacances, i fer vida normal.

L'any 2020 el recordarem molt temps, i sortirà als llibres d'història. L'explicarem als nostres nets i no es podran imaginar què ha suposat per a nosaltres. Com ens ha canviat la vida, els costums i les tradicions. Nosaltres mateixos, quan ens parlaven de la grip del 1918, no podíem entendre què representava. Ha estat a partir de viure l'experiència del coronavirus que hem pogut saber què és una epidèmia i què comporta.

Li diem adéu a l'any transcorregut, amb més intensitat que altres vegades, i esperem de l'any entrant, un canvi total, perquè no ens veiem capaços de patir un altre any, amb les condicions que hem hagut de viure el present. Us desitjo a tots i a totes, una bona entrada d'any, i molta sort en aquest 2021 en qui tots hem dipositat moltes esperances.

Avui he tornat amb Mozart

Avui he deixat, després de força temps, a Grieg i he retornat a Mozart, i concretament a les seves simfonies, algunes de les quals potser feia anys que no les escoltava. Ho acostumo a fer sovint això de dedicar-me a un compositor i durant algunes setmanes, a vegades mesos, vaig escoltant unes mateixes melodies.

L'àlbum, amb l'obra completa de Grieg, el vaig adquirir a la seva casa de Noruega, quan la vàrem visitar ara deu feu tres o quatre anys. Va ser un viatge molt interessant i amè, i em va agradar la visita a la seva casa en plena natura. De tant en tant he anat col·locant els diferents cd, en què hi destaca el Peer Gynt, i m'ha semblat que m'ambientava en els paisatges que vàrem poder veure.

Les simfonies de Mozart també formen part d'un àlbum que vaig adquirir fa més anys, quan es va editar un recull de la seva obra en motiu dels 200 anys de la mort, si no ho recordo malament. El compositor és únic i en soc un gran admirador. La seva obra és molt extensa i m'agrada les peces on intervé la veu, com em passa amb la majoria de compositors. Ara toca, però les simfonies.

Durant unes setmanes, doncs, escoltaré Mozart, que m'acompanyarà en la meva lectura i també, com és ara, a l'hora d'escriure el post diari del meu blog. Però no és simplement música de fons, sinó que l'escolto i la gaudeixo, perquè a mi no em molesta el silenci. No es tracta de trencar el silenci, sinó de gaudir de la bellesa interpretativa d'un obra excel·lent. Us animo a escoltar música i a gaudir-la, a pensar-la i imaginar-la, i recrear moments singulars de la vostra vida.

Esperant la neu en plena ventada

Avui diumenge hem constatat que el vent pot provocar destrosses en el mobiliari urbà, però també a la natura i als nostres immobles. A Arenys de Mar, no hi estem gaire avesats i sempre que hi ha un temporal de vent ens ve de nou. Avui ha estat un d'aquests dies que et crida l'atenció i t'adones de quina manera la climatologia pot condicionar el dia. Els gats de casa han quedat ben esverats i sorpresos.

Les notícies del temps ja ho varen preveure, però malgrat això sempre et sorprèn, i ara estem a l'expectativa de què passarà amb l'aigua i la neu els dos propers dies. Arribarà a nevar a cotes tan baixes que arribi fins i tot a la línia del mar? Parlen de 200 metres d'altitud, però...

Haig de confessar que la neu m'agrada, encara que no he anat mai a esquiar. M'agradava quan la neu acostumava a caure lleugerament, en silenci i cobria la ciutat amb un mantell blanc, que et convidava a guaitar sense dir ni piu. Semblava que tot es paralitzés i quedés supeditat als flocs de neu escampats per terra i teulats.

D'Arenys només en tinc una experiència a destacar, la de 1984, potser la darrera vegada que hi va nevar amb ganes i que ens va glaçar els tubs dels dipòsits de l'aigua, que els tenim a la intempèrie. Des de llavors ens hem quedat amb les ganes, més enllà d'alguna ocasió que hem arribat a veure flocs de neu voleiant, sense més conseqüències.

Ara, al captard el vent entra en calma i el cel es torna grisós. És quan diem: a muntanya això és neu. Però la temperatura no és prou baixa. Ja no fa el fred de la nostra adolescència i juventut.

On és l'Església catalana avui?

Podem llegir a l'ARA l'escrit d'Isabel Turull, germana del conseller Jordi Turull, i a l'anàlisi d'Antoni Bassas, sobre l'actitud dels bisbes catalans. On sou?

És cert que l'Església catalana va jugar un paper important durant la dictadura franquista a Catalunya. A vegades s'ha jutjat malament, per culpa d'una Església espanyola molt diferent i responsable de la protecció i veneració al dictador.

Han estat uns quants els bisbes i abats dignes de recordar per la seva valentia contra el franquisme, i la manera com varen aixoplugar moviments catalanistes, culturals i del lleure que no haurien pogut resistir al marge de l'Església.

Com bastant tot, també el perfil de l'Església catalana, i els seus bisbes, ha variat molt. No tenen res a veure els bisbes actuals amb els que recorda la meva generació. El seu silenci davant de la situació actual a Catalunya és sinònim de renúncia al catalanisme que els seus predecessors varen professar, però també silenci davant del maltractament a unes persones, injustament empresonats, sense judici previ, per pura venjança dels jutges i polítics prevaricadors.

No se'ls demana que vagin a favor de la independència, com haurien fet alguns dels seus predecessors, sinó que siguin valents per defensar la justícia i enfrontar-se amb el poder que els subvenciona, però que actua injustament.

El perfil baix dels nostres bisbes fa que no ens estranyi que, davant de l'empresonament dels nostres polítics i la recent iniciada vaga de fam, no hi trobem la seva veu. Els representants de l'Església catalana actual no es volen embolicar en res, juguen a lo segur i la seva actitud té molt poc a veure amb l'esperit de l'Evangeli.

Els cristians catalans tenim una doble feina, creure en l'Evangeli malgrat l'actual jerarquia eclesiàstica, i en el nostre poble, malgrat els actuals dirigents polítics.

Una biblioteca tranquil·la o al rovell de l'ou?

Ja em perdonaran els meus amics de la CUP, però jo no desitjo una biblioteca tranquil·la, sinó plena de vida, de batibull, d'un no parar! Potser sí que haurà de tenir un racó de pau i silenci per poder llegir el diari o aquella novetat literària que et ve tan de gust de llegir, però la biblioteca ha de ser vibrant i gens tranquil·la.

Crec que l'eslògan escollit no és el més apropiat per animar la gent a decidir-se per un equipament. De fet la tranquil·litat o la moguda es pot fer arreu. Ho diuen per l'entorn? Doncs hi ha algun element que podria anar-hi en contra. Deixar que el teu fill o filla vagi sola a la biblioteca una tarda de desembre, quan és fosc, potser no és el millor lloc. Hi ha experiències d'altres pobles que han hagut de contractar vigilància privada.

Avui és el darrer dia per votar on ens agradaria més que hi traslladessin la biblioteca. Ja vaig dir fa uns dies que no trobava que la resposta s'hagués de buscar a través d'un procés participatiu, ja que és més tècnic que res, i que en tot cas ens haurien de deixar decidir quin model de biblioteca volem, més enllà del lloc on es trobi.

Jo demanaria, precisament, que fos una biblioteca dinàmica, on passessin moltes coses i variades; que tingués uns horaris més amplis, en temps de vacances i caps de setmana, i sobretot matins, per a totes aquelles persones que tenen aquestes franges horàries lliures.

La biblioteca és, per a mi, la porta a la cultura per a totes les persones que vivim a la vila. Per a aquelles que hi han viscut sempre i per a aquelles que hem arribat de més grans; per a aquelles que els agrada la lectura i per a aquelles que convé animar a que llegeixin i s'enriqueixin amb els llibres i les revistes.

No sé on acabarà traslladant-se ni quan, però sí que demanaria que hi hagués un esforç per part de l'ajuntament i la Diputació, per donar més suport (recursos econòmics i personals)  a la gestió i gran tasca que es pot fer des de la biblioteca, i que més persones en poguessin treure profit.

Diuen que mans enfangades plega

Segons informa el diari El País, el secretari general del 'sindicat' Manos Limpias estaria disposat a retirar-se de totes les causes i querelles en curs i plegar, després de l'acusació d'extorsió a bancs i empreses. El diari parla que el senyor Bernad està "destrossat anímicament".

No acabo d'entendre aquesta destrossa anímica. No serà perquè l'han enxampat, oi? perquè se li ha descobert el frau i l'engany, tampoc. A una persona la deixes en un estat semblant quan descobreix que algú l'ha estat enganyant i l'ha deixat en la misèria, però en aquest cas qui ha estat un estafador, calumniador i miserable ha estat l'anomenat 'sindicat' i per tant el sentiment en tot cas és de ràbia per haver-ho fet tan malament, que se l'hagi descobert i se li acabi el xollo.

Hi ha qui diu que el braç de la monarquia és molt llarg i que ha fet mans i mànigues per eliminar el 'sindicat' que era l'únic que asseia la infanta Cristina al banc dels acusats, i que ara, amb la seva dissolució la deixaran lliure i sense cap causa pendent. Crec, però que és més senzill que tot això. Si és cert que el pretès 'sindicat' va plantejar a la defensa de la infanta la possibilitat de retirar-se del cas si cobrava uns diners, s'ha de ser molt burro per no veure que la porta al que ha succeït s'acabava d'obrir de banda a banda.

I si la pràctica del 'sindicat' ha durat tant és gràcies a la quantitat de persones i empreses que han jugat de manera corrupta en totes les causes. La quantitat de persones que han cobrat pel seu silenci. Llavors ens queixem dels polítics. Aquests són el reflex de la societat actual.

A reveure pare

El pare s’ha anat apagant, perdent les seves forces després de 95 anys. Aquests darrers dies ens miràvem, el mirava i intentava entendre què estaria pensant. Tenia la mirada fixa com si es preguntés què estava esperant.

De mica en mica havia anat reduint el seu cercle d’interessos, d’il·lusions, de ganes de viure. Estimava amb bogeria l’Elisabeth, de qui s’ha hagut de refiar durant tant temps, i també la visita diària d’en Guerau, quan encara el podia mig sostenir sobre la falda. Es miraven.

La sotragada del pare, després que la mare ens deixés farà ja tretze anys, va ser perdre la vista. Es resistia a no fer res per tal de recuperar-la. No volia quedar-se a les fosques. Se’n lamentava i és comprensible. Confiava que hi hauria una solució, i quan el retrobava sempre em repetia el mateix: "el problema és que no hi veig".

Aquests darrers dies li he demanat que m’expliqués què pensava, per què no ens parlava i mantenia fixa la mirada. Vaig decidir atacar amb un altre sentit: el tacte. L’acariciava, insistia a fregar-li les orelles, i li agafava la mà. No aconseguia cap resposta. O sí! Amb el seu silenci i manca d’expressivitat, semblava voler dir-me que s’acomiadava de nosaltres. Que es trobava pendent que Déu se l’endugués d’aquest món per retrobar-se amb la mare, la seva mare de qui tant ens va parlar, i de la nostra mare, l’Assumpció.

El pare ha estimat i ha tingut una fe absoluta en Déu. No sempre hem coincidit en les formes. Hi ha hagut moments i situacions delicades que hem passat com hem pogut. En el fons, però, hi havia estimació i temor de Déu.

Avui li diem adéu i gràcies. No ho ha tingut fàcil, però ho ha donat tot, a casa, però també a fora, a les germanes de les Sacramentàries, a l'Hospitalitat de Lourdes, i això és el que més podem agrair-li al pare.

Pare, dóna-li molts records a la mare. Diga-li que hi pensem molt sovint, i que ara pensarem en tots dos, que de ben segur estareu pendents de tot el que anirem fent, aquí baix, amb els nostres fills i el seu besnét Guerau.

Amb la CUP, però... com?

Si alguna formació política és singular aquesta és la CUP. Qui em segueix coneix els meus dubtes i recels sobre els partits polítics, que en bona part vénen donats per la poc esperit democràtic intern. No cal insistir en el tema, perquè ja ho he fet en anteriors escrits, però en tot cas insistir en les dificultats pels corrents crítics interns, i el comportament uniforme dels seus representants a les institucions públiques.

Analitzar la CUP vol dir, d'entrada, reconèixer que no porten cap motxilla. A diferència de la majoria dels partits polítics, no han tingut experiència de govern, tret d'uns pocs ajuntaments, i per tant no arrosseguen cap estigma. Ningú els pot retreure errors ni contradiccions en la gestió pública. Això fa, però, que escoltar les seves proclames notis una manca de realisme i sovint utopies impossibles.

No tot és negatiu i a vegades és important comptar amb la companyia d'agrupacions joves, il·lusionades i amb una certa utopia en els seus plantejaments, perquè evita que ens desencantem, llencem la tovallola i ens acostumem a l'ordre establert, a la rutina.

El que trobo a faltar a la CUP és voluntat suficient d'anar junts i que en certa manera sembla que busquin anar per lliure. No haurien d'oblidar que per aconseguir assolir objectius cal negociar, cedir i treballar el consens, si més no engrescar quanta més gent millor.

Els que vàrem viure sota el règim franquista i la nostra llengua materna és el català, teníem molts motius per somiar amb Europa. El continent era el nostre paradís anhelat. Entrar a Europa era un fita que no podíem renunciar i ho trobàvem com la solució de tots els nostres mals.

La CUP, en el Debat de Política General, descriu tota una sèrie de motius per no tenir cap interès en mantenir-nos dins de la Unió Europea. Li retreu la permissivitat del règim franquista a Espanya; haver permès els vols de la CIA fins a Guantànamo; critica els ajuts a grans terratinents com la duquessa d'Alba o la reina d'Anglaterra, i n'oblida el silenci davant la petició d'un milió i mig de persones per poder votar.

D'entrada que ningú s'esglaï. És evident que de la Unitat Europea en podríem esperar més, i ens ha decebut moltes vegades. La seva força política, social i econòmica és ben minsa, i no ens soluciona gairebé res. Malgrat tot, caldria analitzar bé com hi sortiríem guanyant més, a dins o a fora. El que no podem fer, però és rendir-nos sota l'amenaça de quedar a fora, encara que personalment m'agradaria més ser a dins, i poder treballar des de dins per fer més gran l'Europa dels pobles.

Una visita a la mesquita

Diuen que ja tenim exèrcit, o si més no ja l'estem organitzant. De fet són una colla de rumors i imaginacions les que fan circular aquestes pors, perquè no es pot dir d'una altra manera. També avui donaven a entendre que es començaven a creure que alguna cosa es movia, i no era pura imaginació ni ganes de fer volar coloms.

El president Mas demana que els jutgin per les obres i no es quedin només en converses de cafè o afirmacions condicionades pel moment i l'entorn. Si ens haguéssim de creure tot allò que es diu ompliríem llibreries de novel·les i art i assaig.

L'experiència d'aquesta tarda m'ha traslladat uns 900 quilòmetres sense moure'm de la ciutat, a la mateixa ciutat, però en un món a part. Un món que no coneixem i que ens desperta tabús i desconfiança. El silenci, l'esforç i l'exquisida amabilitat han presidit la trobada. El tè amb menta i les pastes ensucrades, ens han acompanyat durant gairebé un parell d'hores.

I al final un obsequi: la seva Bíblia, l'Alcorà en espanyol. Una bona vesprada per començar el cap de setmana. Només falta conèixer-nos més per convertir el silenci en paraules, per desar desconfiança, per cohesionar-nos i avançar plegats.