Els dies comptats de Laura Borràs

Tot fa pensar que Laura Borràs té els dies comptats com a presidenta del Parlament català, i un futur polític magre. Això, si es confirma el judici per corrupció en la seva etapa com a responsable de l'Institut de les Lletres Catalanes. Segons l'acusació, Laura Borràs va fraccionar pagaments per afavorir un amic i evitar el concurs públic. 

Moltes persones creuen que Borràs és víctima del Procés. Pensen que sense tenir un paper destacat a la política catalana, del bàndol independentista, la pressió judicial que està patint no existiria, o si més no sense la força que està tenint. Personalment crec que és ben cert que el fet d'ostentar el càrrec que té i tot el seu currículum independentista la fa més vulnerable, però això no vol dir que no pugui ser culpable d'haver actuat d'una manera il·legal o fraudulenta en la seva vida a l'administració pública.

El fraccionament de contractes és una pràctica massa habitual i il·legal, que sempre he pensat que calia combatre i castigar la seva pràctica, la faci qui la faci. La gestió pública ha de fer-se de manera transparent i complint tota la normativa, per evitar casos de corrupció que, malauradament, el nostre país en té una bona colla.

És també cert que hi ha personatges que han actuat de manera corrupta amb conseqüències tant o més greus i en canvi no han estat jutjats, o si ho han estat, se n'han sortit sense càstig o amb la mínima expressió. La comparació amb altres polítics de formacions amb més poder i, sobretot, defensores de la sagrada unitat de la pàtria, resulta ofensiva, i aquí és on molta gent es basa per perdonar o menystenir el possible frau o corrupció de Laura Borràs. Una cosa no treu l'altra.

És bo que en política es castigui el frau i la corrupció, i serveixi d'escarment i exemple per evitar casos pitjors i continuats. Sap greu que no tothom sigui jutjat de la mateixa manera i que, per tant, la Justícia no actuï igual per a tothom, però no podem permetre que els casos de corrupció o mala praxis quedin impunes.

En altres situacions i altres protagonistes la causa potser no aniria més enllà i s'arxivaria amb alguna lleu amonestació. Probablement aquest no serà el cas de Laura Borràs, i haurà de carregar amb totes les conseqüències. Cal transparència i honestedat, i si la presidenta del Parlament català és conscient que no va actuar bé, el millor que podria fer per la institució i el país, seria acceptar l'error i dimitir.

Felipe González al pas del temps

Quan penses en Felipe González t'adones de com pot arribar a canviar una persona, en la seva manera de fer i pensar, en la seva ideologia... Resulta molt trist la incoherència de prèdiques d'altres temps, amb el comportament actual. Tota persona té dret a canviar al llarg de la vida, però cal ser sincer i transparent, i admetre-ho. Crec que molts dels polítics del nostre país no són prou sincers en ells mateixos i vers els altres.

El passat cap de setmana el socialistes espanyols varen voler demostrar unitat en l'acció i el pensament, i les abraçades de Pedro Sánchez amb Felipe González voldrien il·lustrar aquesta sintonia que no han demostrat fins ara. 

Pedro Sánchez ha hagut de batallar fort per fer-se creure dins del partit. No ha tingut només oposició en la dreta, sinó que dins mateix han sorgit veus discordants, amb molt de poder, i amb ganes de fer-lo caure. S'ha de dir que fins ara, Pedro Sánchez se n'ha sortit, i la posada en escena d'aquests dies volen fer-lo fort per fer front a un PP encoratjat i amb moltes ganes d'arribar al poder.

Sap molt greu veure com al pas dels anys, l'esquerra espanyola s'ha anat desgastant i dirigint-se cap a un centre que no és res més que la renúncia a uns principis que no s'havien d'haver oblidat mai. Probablement la culpa és atribuïble a l'esforç per aglutinar el màxim de vots i no radicalitzar-se.

Avui llegia que Felipe González vol el retorn del rei emèrit. Un posicionament qüestionable, perquè el rei ha delinquit. Si més no, moralment el rei hauria de donar comptes del desfalc i la seva actuació il·legal, i per això mai ningú li hauria de fer costat. Tampoc el PSOE actual ha estat prou valent per evidenciar la seva preocupació per a una actuació corrupta, i prefereix amagar el cap sota l'ala. 

Més irregularitats del rei emèrit

La sèrie Joan Carles I "el corrupte" continua avançant i van apareixent capítols nous. Avui llegíem a la premsa el pagament de més de quatre milions d'euros per regularitzar una situació il·legal no declarada, i la pregunta que ens fèiem tots era: d'on haurà tret els diners? D'alguna altra estafa?

Sembla ser que el rei emèrit té molts bons amics i li han deixat els diners perquè d'aquesta manera no hagués d'anar a judici, perquè... esclar, encara no li han requerit res, i per tant ho pot anar regularitzant, cosa que una persona normal, de carrer, no ho podria fer. Llavors diu, ell mateix, que la Justícia és igual per a tothom. Ja s'ha vist!

Se m'escapa una cosa. Si a mi em regalen quatre milions per pagar a Hisenda, no hauré de declarar aquest ingrés? I les ànimes caritatives com justificaran aquesta generositat? Suposo que no ho acabo d'entendre perquè ni he tingut ni tindré l'oportunitat d'experimentar-ho, però estaria bé que algú ens ho expliqués.

Ha sorprès el to del president espanyol queixant-se de la manera d'actuar del rei emèrit. No sé si ha exagerat la nota per reforçar el seu suport i confiança en el rei actual, però si més no ha estat un canvi de posicionament, que de totes maneres no ens portarà enlloc. Seria bo que ara donés suport a algun tipus d'investigació, però això ja seria demanar massa. Potser ha estat una picada a l'ullet al seu soci de govern.

Sigui com sigui, és de lamentar la situació que estem vivint i tot el que es de domini públic sobre la manera de fer del monarca espanyol. Fa dos dies que se li feia un reconeixement públic per la seva actuació arran del 23 de febrer de 1981, però alguns creiem que no se sap tota la veritat, sinó que hi ha alguna cosa que se'ns amaga. No tenim tan clar que el rei no jugués un paper més que de salvador de la democràcia, i que no hagués tramat alguna operació política que finalment no va acabar de funcionar. A hores d'ara t'ho pots imaginar tot. No hi ha aigua clara en el rei emèrit.

Policia agredida per joves de festa

Avui hem llegit els fets de Matadepera i Pallejà on membres de la policia local i de Mossos d'Esquadra han estat agredits per joves quan els anaven a denunciar per estar incomplint les mesures dictades per a fer front al Covid-19. 

A ningú no ens agrada veure intervencions de la policia contra ciutadans, i exigim la proporcionalitat en la manera d'actuar de les forces policials. Fets com l'1 d'octubre de 2017 varen ser molt penosos i s'han repetit en altres ocasions, també a mans de la policia catalana. Tanmateix no podem permetre que la policia, en acte de servei, sigui agredida per ciutadans que no estan actuant segons les normes, perquè al final ens podríem trobar en què no tinguéssim aturador.

Cada vegada veiem més agressivitat en el jovent i això s'ha d'estudiar bé i procurar que no vagi a més. Sens dubte la situació en què ens trobem, reclosos contra la nostra voluntat per culpa de l'evolució de la pandèmia, no és gens favorable a la vida confortable i la convivència, però això no justifica comportaments agressius. Hem de saber comportar-nos com a societat, hem de saber conviure amb la realitat que vivim, i actuar conforme a les normes que ens establim.

L'actuació policial hauria de ser l'última cosa que hauríem de veure, però en això hi hem de col·laborar-hi tots. Si no respectem les normes, sabem que hem de donar comptes de la nostra conducte, i la policia és un recurs que té l'autoritat pública per fer complir-les.

Evitem al màxim les represàlies policials, però no podem deixar passar alegrement comportaments il·legals, i encara menys agressions a l'autoritat pública, perquè després no hi serem a temps i la degradació de la societat pot ser greu. Tenim molt presents les imatges del Capitoli, el dia de reis, i això ens ha d'ajudar a veure clar fins on podem arribar.

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.

L'herència reial esquitxada

Malgrat la força del procés viral del coronavirus, les trifulgues econòmiques del rei emèrit no han passat desapercebudes. Sí que se n'ha parlat menys que en una situació normal, però són prou greus com perquè no quedin en un sac oblidades per tots.

No ens ve de nou qualsevol corrupció procedent del rei emèrit. De fet la tradició familiar hi juga. Aquests dies que estic llegint l'últim llibre de Paul Preston, observo el nivell humà del seu avi, Alfons XIII, i no se'n pot esperar res millor. El problema és que com a rei no se l'ha pogut jutjar mai, ni tan sols esmentar-lo. Ara que es descobreixen fets posteriors a la seva abdicació, algú creu que el podríem veure assegut davant d'un jutge, però jo sóc massa desconfiat.

La corrupció i la defensa dels poderosos és una tradició massa arrelada a casa nostra. Tot l'entramat estatal sempre surt a la defensa d'ells mateixos, i el poble sempre és l'oprimit, l'enganyat i sotmès. A sobre encara els aplaudim.

El gest de Felip VI arriba tard i no queda clar que no se n'hagi beneficiat fins ara. La premsa afí recorda les seves paraules en la presa de possessió de la corona, però ometen que al nostre país les paraules se les emporta el vent.

Ara diuen que li ha tret l'assignació pressupostària, però valdria la pena exigir-li tot el que ha sostret il·legalment. Pagar per tot allò que se n'ha beneficiat de manera il·legal, això sí sempre després d'un judici just, com a qualsevol persona, ja que segons ell tots som iguals davant la llei.

Qui juga brut en el judici del Procés?

Entenc que la Fiscalia fa el paper que li toca en defensa de l'Estat i contra aquells que varen actuar contra la sagrada unitat d'Espanya. El que passa, però és que la impressió que en treus és que davant de cada clatellada es busquen una jugada per continuar tenint en Junqueras a la presó i a Puigdemont i Comín a l'exili. Potser és desconeixement, però no és veu un camí clar, sinó més aviat obscur i interessat.

És cert que les actuacions per les quals s'ha jutjat o s'ha llançat unes euroordres varen ocórrer abans de que fossin escollits eurodiputats i, segons el Tribunal de Luxemburg, adquirissin automàticament la immunitat, però està escrit que això no val? És una interpretació que segueix un precedent o més aviat fins ara sempre s'ha respectat aquesta immunitat?

Crec que des del primer dia no s'ha actuat bé. S'ha fet tot el possible, legal o il·legal per empresonar els polítics catalans que varen gosar plantar cara a l'Estat espanyol. Tots els moviments de les institucions estatals han estat mogudes per la rancúnia i venjança, sense observar els drets polítics i socials de les persones imputades. I això, sense entendre-hi gaire, no és legítim i penso que tampoc legal.

La meva opinió és que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional han actuat en defensa dels drets de les persones jutjades i encara que siguin culpables d'alguna cosa, tenen els seus drets que s'han de respectar. Crec que aquí hi ha el moll de l'os, l'esca del pecat, la raó de tot el que està passant en aquests moments.

Què vol i creu poder fer el govern català?

Hem arribat al temps dels "primers aniversaris". Ho hem vist aquest dijous 20 de setembre, varen passar més desapercebuts els sis i set de setembre, ara vindrà l'1 d'octubre i en vindran més. Com que és el primer aniversari i estem igual que ara fa un any, o pitjor, es tracta de reivindicar els fets de 2017 i buscar uns objectius per al futur. El problema, però és tenir clar on som i què volem i com ho farem.

Tenim un nou govern, amb la mateixa força parlamentària, amb un procés judicial en marxa i amb polítics a la presó i d'altres d'exiliats. Estem esperant l'inici de les sessions parlamentàries, amb un retard d'un mes, i que es posin d'acord els dos principals partits independentistes. Entretant anem organitzant manifestacions.

El perill que ens trobem és que banalitzem el fet de manifestar-se, sobretot quan ens adonem que els polítics no acaben d'entendre quina és la voluntat del poble, o potser no saben com posar-ho a la pràctica. Està molt bé sortir al carrer a donar suport a una idea, però cal que algú la pugui posar en marxa. Si això no passa, la sortida massiva al carrer no serveix per a res, perquè tothom que tingui un dit de front ja sap que som molts els que estem a punt per sortir a defensar els drets dels catalans, i la voluntat de convocar un referèndum d'autodeterminació. Si només és això, resulta una mica com la cançó de l'enfadós.

El dilluns 1 d'octubre farà un any que vàrem votar en el referèndum titllat d'il·legal, i que ens va costar rebre unes quantes garrotades. Molts tornaran a sortir al carrer, però jo demano: Què pensa fer el govern català? Què creu que pot fer en la situació actual? Potser que ens ho digui abans i així decidirem ben bé què fem el dia 1 d'octubre.

Prou fer el ridícul, prou dubtes i estratègies!

Perdoneu-me si molesto a algú de vosaltres, però ja n'estic fart d'aguantar tanta comèdia, tants dubtes i tantes estratègies buides de contingut. Crec que ens estan prenent el pèl i que tot plegat passa de rosca. No pot ser que estiguem encallats en la situació actual, mentre veiem amenaçat el nostre futur com a poble. 

Voldria remoure les consciències d'aquells polítics que hem escollit per avançar i que voluntàriament es troben en un atzucac que no soluciona res, al contrari, que omple d'incerteses el futur de Catalunya com a nació.

Reconec que de manera il·legal i autoritària Espanya ens ha pres el nostre govern i el nostre president, i que es tractava de recuperar la situació anterior al cop d'estat de Rajoy via article 155, però sisplau toquem de peus a terra. Treballem per aconseguir que els nostres polítics surtin de la presó i tornin de Brussel·les, però fem-ho amb un govern fort que ho faci possible, encara que sigui acceptant que no hi podem posar el president Puigdemont.

Aquestes setmanes i mesos de negociacions opaques ens fan més mal que bé, i la idea de respectar els símbols, inicialment saludable, no pot eternitzar-se posant en perill tots els drets com a poble, aconseguits fins ara.

Demano que els polítics escollits en les darreres eleccions imposades, es posin a governar, i es dediquin a buscar la manera d'alliberar els acusats de rebel·lió i sedició, a qui no podem deixar abandonats, però exerceixin el govern, o bé es retirin i donin pas a uns altres.

No hi ha cap persona il·legal

Avui ens hem manifestat a Barcelona per reclamar justícia i una solució per a les persones que anomenem refugiats, però que fins ara només es tracta de persones retingudes a les fronteres d'Europa, malvivint i patint la insensibilitat dels nostres governs, la inacció sense escrúpols que ens avergonyeix.

No sé quants érem, perquè el nombre sempre oscil·la en funció de qui ho calcula, però us haig de dir que érem molts i teníem molt clar que el nostre govern, l'espanyol, és un irresponsable i no es mereix cap tipus de consideració ni respecte. No és l'únic govern d'un Estat europeu que negui l'entrada de les persones que han fugit de la guerra, però això no és excusa i tenim l'obligació de criticar-lo i exigir-li el compliment de la promesa feta d'asil als refugiats.

No només demanàvem l'acollida d'aquestes persones, sinó també s'han sentit crits en contra de la llei d'estrangeria que maltracta moltes persones que fa anys varen arribar al nostre país i no gaudeixen del respecte i drets més elementals. 

S'ha cridat contra un Estat que parla de persones il·legals i que nega el dret al treball, a l'habitatge, a la salut, posant tota mena de traves per dificultar la vida de cada dia dels immigrants. Tots hem caminat a pas lent donant suport a totes les reivindicacions dels menys afavorits, dels menyspreats per uns governants que incompleixen sistemàticament els seus compromisos.

Sense arguments només hi cap fer el ridícul

He pensat durant una estona abans de començar a escriure aquest post si seria capaç de fer-ho sense exagerar la meva posició personal, que evidentment és contrària a totes les actuacions del govern espanyol i del PP per intentar boicotejar la conferència del nostre president a Brussel·les.

Riuria si no fos que resulta patètica la carta enviada pel representant del Partit Popular al Parlament Europeu, demanant als membres del Partit Popular Europeu, en condició d'amic, que no assistissin a la conferència del president català.

Voldria per un moment posar-me en la pell d'un unionista contrari al referèndum per comprovar quines són les sensacions en conèixer com ha actuat el partit polític que governa Espanya. De fet, però tots hem pogut escoltar les declaracions del senyor Albiol, i som conscients que la tàctica de ridiculitzar l'enemic és la més practicada per qui no té arguments sòlids per defensar la seva posició.

Temps era temps quan els partits polítics de manera sigil·losa posaven pals a les rodes perquè els adversaris no poguessin aconseguir els seus objectius. Utilitzaven trampes amagades que resultaven difícils d'observar. Ara això ja no cal. Es pot fer de la manera més barroera i a la llum del dia. No passa res. Ningú castiga els corruptes, els que operen de manera ridícula o fins i tot il·legal. Simplement es tracta de tenir els jutges al costat i utilitzar un Tribunal Constitucional que ja fa anys que està desacreditat.

ERC acusa el regidor del Bloc Municipal de filtrar informació privilegiada

El dia 21 de març, ara fa un mes, escrivia en aquest bloc sobre actituds irresponsables a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i ho feia arran de les filtracions que hi va haver dels plecs per al concurs de les guinguetes, als guinguetaires. Ningú no donava noms, jo tampoc, però tots teníem al cap la mateixa persona, i escrivíem o parlaven creient saber qui havia estat deslleial i que se'l podia acusar de frau.

Si realment la cap d'ERC al Consistori i futura alcaldable per aquesta formació, té raó i ho sap de bona font, hauríem d'arribar a la conclusió que, al marge de la sanció que pugui rebre el regidor, se l'hauria de convidar a dimitir i no tornar-se a presentar per a un càrrec a qui se li suposa lleialtat institucional i una actitud correcta. 

La política ha quedat molt tocada amb tanta corrupció i jo hi afegiria poca professionalitat dels seus representants. En el cas del regidor a qui se l'acusa d'haver proporcionat informació privilegiada, se'm fa difícil de titllar de corrupte i ho entenc més com un no saber on s'està, tot i ser el segon mandat, i d'actuar per impuls, més que no pel cap. Això, però no li trauria responsabilitat i per tant la sortida més honesta seria la dimissió.

De totes maneres fins aquí és la versió d'ERC que ho delata per treure's de sobre qualsevol responsabilitat. Ara caldria escoltar el regidor al·ludit, per poder assegurar que realment va ser ell qui va cometre el frau, i en tot cas saber què el va motivar a fer-ho.

Sap greu que passin aquestes coses al nostre Ajuntament. Perquè una cosa és la incompetència o les badades que pugui cometre un regidor o regidora, com tots nosaltres en la nostra feina, però una altra de ben distinta és actuar il·legalment, encara que no hi hagi un interès personal que ho expliqui. Tots hem d'aprendre a comportar-nos d'acord amb les regles que regnen on ens movem, acatar-les i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els que han confiat en nosaltres. 

L'ús de les subvencions públiques per afavorir els nostres amics

Arran de la notícia de l'exagerat increment de la subvenció a la FAES quan el PP governava amb CIU la Diputació de Barcelona, crec que seria bo reflexionar sobre les subvencions en general, i sobretot les subvencions a organitzacions dels partits polítics.

No podem oblidar que les subvencions són aportacions econòmiques de diner públic. És per això que els partits polítics que governen, amb majoria o sense, no poden fer un ús interessat d'aquest diner que és de tots i cal ser molt transparent per poder valorar si les ajudes econòmiques estan prou justificades i si tothom hi té accés o bé hi ha qui ho té més fàcil.

El nostre país té una llarga tradició en afavorir amb diner públic els amics. Primer de manera il·legal i després amb una mala praxis de les convocatòries de subvencions. Amb la il·legal només es pot actuar judicialment i, per més que s'hi treballa, hi ha qui se n'escapa. Quant a les subvencions caldria treballar a dues bandes. En primer lloc amb pedagogia, fent entendre que les subvencions han de ser ajudes a activitats d'interès públic, però que s'han d'acompanyar de l'esforç i recursos dels que les porten a terme, i en segon lloc ser transparents i no utilitzar les subvencions com a reclam per aconseguir el vot.

Hi ha moltes entitats que només viuen de les subvencions, quan la seva activitat és totalment prescindible. No es tracta d'activitats d'interès públic que l'administració no pot dur a terme, sinó activitats de lleure i distracció, que són molt lloables, però que requereix que els organitzadors hi posin de la seva part. Al nostre país hem acostumat les entitats a viure de la subvenció, sense la qual no són capaces de fer res. Aquestes entitats són sobreres. No m'estic referint a entitats com Càritas o Creu Roja, per posar dos exemples, que sí són necessàries a la nostra societat.

Per altra banda, els partits polítics amb responsabilitat de govern, acostumen a gratificar les associacions que saben que en podran treure un rèdit electoral. Aquí hi són tots els partits, i ho fan de la manera més descarada possible. Mentre aquesta sigui la base de les convocatòries de subvencions, el nostre país no anirà bé.

En el cas de la FAES i altres entitats similars d'altres partits polítics, es tracta d'entitats que adoctrinen per uns interessos de partit i classe, per la qual cosa no considero una bona idea que se'ls subvencioni. Penso que seria molt més honest deixar-les de banda i que realitzessin l'activitat amb el seu esforç i aportacions, sense utilitzar diner públic. M'agradaria que la gent de partit ho veiés de la mateixa manera.

Pel govern del PP tot l'any és Carnaval

Diuen que per Carnaval tot s'hi val, i sembla ser que el govern espanyol, ara del PP i abans del PSOE, es varen creure que a Espanya sempre era Carnaval. Sortosament, i a diferència del temps del dictador, ara Europa opina i fins i tot, en alguns casos, dictamina, en contra de decisions governamentals que els ciutadans hem hagut de suportar per indefensió. Oblideu-vos de la figura del Defensor del Pueblo, perquè sempre ha actuat a favor del govern de torn.

Darrerament les pàgines dels diaris només fan que donar notícies de lleis i acords presos pels governs espanyols que són declarats il·legals o contraris al dret de les persones. Fins i tot institucions jurídiques espanyoles, que mai podrem pensar que tinguin cap tipus de biaix esquerranós, també posen en dubte la constitucionalitat de lleis aprovades gràcies a la majoria absoluta del PP, un partit polític que, com ja he dit en altres ocasions, es pensa que té legitimitat per fer tot allò que li plagui, sense límit ni control.

Les reformes de les lleis de l'avortament, la seguretat ciutadana i la d'educació; l'eliminació de la justícia universal, la imposició de les taxes judicials i l'impost sanitari sobre els hidrocarburs, per posar uns exemples, han posat en evidència que el govern espanyol legisla limitant drets i no pas defensant-nos, però a més ho fa malament. Quins recursos tenim per suportar tanta pressió i despotisme?

És molt trist haver de pensar que amb Aznar es funcionava millor. El govern de Rajoy ha aconseguit fer-lo bo i enyorar vells temps. L'única esperança que tenim són els efectes de la gota malaia, i per això la nostra insistència i constància exigint democràcia real i no despotisme que ni tan sols és il·lustrat.

En dubte la representativitat dels partits polítics

Diu Cospedal que si tots aquests moviments socials es creuen representatius, que es presentin a les eleccions, i té raó. La té si ens limitem a tenir en compte el model vigent de democràcia representativa, on els partits polítics són els grans protagonistes, amb un sistema electoral com el que tenim. El problema ve quan posem en dubte la legitimitat de la representativitat dels partits polítics de qui dubtem del seu funcionament democràtic intern.

Ens hem arribat a creure que votant tot queda justificat i legitimat. Hem de començar a entendre que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat. Els catalans ho podem entendre més fàcilment si ens fixem què ens permet la Constitució espanyola i per tant és legal, i allò que no ens permet, i per tant és il·legal, però pot ser legítim: el dret a decidir, per exemple.

La gent que milita en un partit polític posa en dubte, a vegades, la representativitat de la junta d'una associació de veïns, que ha estat votada per tots els seus socis. Per altra banda no accepta que dels dirigents polítics se'ls pugui discutir la seva representativitat. No pretenc posar en el mateix sac uns i altres, perquè hi ha els seus matisos i diferències, però sí que és bo analitzar què vol dir que una persona hagi estat votada.

Si jo voto un partit polític s'ha d'entendre que ho faig perquè m'agrada com pensen i conec què faran si tenen la possibilitat de governar. Si és així i executen el seu programa polític podré afirmar que em sento representat, però si resulta que no fan allò que varen dir que farien, continuen sent els meus representants? En aquest cas, no m'haurien de tornar a demanar si vull que em continuïn representant? No ho haurien de posar a votació?

És per això que ens equivoquem quan ho supeditem tot a les eleccions. Una persona escollida no té legitimitat per fer tot allò que vulgui. Si defenséssim aquesta teoria, resultaria que estaríem legitimant  les actuacions dels polítics corruptes, i això crec que tots estem d'acord que no és correcte. Una persona és escollida en funció d'un programa i unes promeses electorals, sempre sota el respecte a les lleis. Qui es corromp, deixa de ser un representant legítim.

Si tu has votat Mas en les darreres eleccions, és perquè estaves d'acord amb el seu programa i volies avançar en el camí cap al dret a decidir el futur de Catalunya. Si Mas es tirés enrere continuaria sent el teu representant? Oi que no et sentiries representat? Doncs aquí rau la importància de no confondre els termes i de treballar per aconseguir un model més representatiu, en què puguis renovar el teu contracte amb l'escollit, d'acord amb les circumstàncies, i sempre amb la veritat per davant. Per això sempre defenso la transparència, com a única arma per conèixer si el polític actua tal com li correspon i va prometre. Un altre dia parlarem de a qui representa una junta d'una associació de veïns. Als veïns? als socis de l'entitat? Ho té tothom clar?