Fem bé les coses!

Cal que ens concentrem bé en la feina, tant si es tracta de feina professional com d'activitats de lleure. El mateix si ens referim a tasques de l'administració pública com si és dins del món privat. Parlo sovint d'excel·lir. És, al meu entendre el que hauríem d'intentar aconseguir, però en tot cas, fem bé la feina, i no permetem que el desinterès, la manca d'atenció provoqui fets irreversibles.

La reflexió d'avui m'ha sorgit arran de la notícia del suïcidi d'un assassí confés, dins de la seva cel·la. Segons es comenta, es tracta del quart suïcidi en presons catalanes aquest any. Es podia haver evitat? La mateixa informació diu que a l'intern no se li havia activat el protocol de prevenció de suïcidis perquè no s'havien detectat indicadors que en justifiquessin aquesta activació.

Avui, a la tertúlia de la ràdio, comentàvem les disfuncions entre Adif i Renfe, i algun dels tertulians deia que probablement la separació de funcions i responsabilitats entre les dues empreses era la causa de l'augment dels conflictes i problemes de Rodalies. No sé què hi ha de cert, però en tot cas hi ha coses a millorar, i la més urgent és la comunicació i informació als usuaris.

Els responsables d'Adif o Renfe poden excusar-se en la manca d'inversió històrica a l'hora d'explicar les causes de tantes anomalies a la xarxa, però el que no té justificació possible és el silenci i falta de comunicació als usuaris davant de qualsevol aturada o disfunció. La comunicació és vital i la seva absència és el que provoca més desconfiança a la gent. Pots enfadar-te molt si et trobes que dia rere dia el tren no funciona correctament, però és exasperant que no se t'informi al moment de tot el que està passant, de la previsió de retorn a la normalitat, i de les alternatives que se t'ofereixen per poder arribar a la teva destinació.

Cal fer bé les coses, sobretot si al darrere hi ha unes persones que depenen de la teva actuació. Exigir responsabilitats quan faci falta, i practicar el deure d'informar en tot moment de quina és la situació.

Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

Comença el nou sistema de recollida de la brossa

Avui es posa en marxa la recollida selectiva a tota la vila. Es posa en marxa amb un mutis, perquè precisament avui no es passa a recollir cap fracció. El nou model de recollida de la brossa redueix els dies de la setmana que és operatiu i aplica el sistema porta a porta a tota la població. El debat ha estat intents, o potser seria millor dir que les crítiques han estat presents a totes les xarxes socials, amb més o menys arguments.

No tothom veu bé el sistema porta a porta, bàsicament perquè et determina quin dia de la setmana pots treure l'orgànic, el plàstic o el paper, i t'obliga a guardar a casa allò que no toca. Haig de dir que la nostra casa està situada en la part del municipi que fa anys que es realitza aquest sistema, i que ens ha funcionat molt bé. També entenc que no tothom viu en una planta baixa i que l'extracció i recollida dels bujols en unes hores concretes pot ser un inconvenient.

Però una cosa és discrepar d'un sistema i l'altre posar-t'hi d'esquena i comportar-te com un energumen. L'altre dia ho comentava en una tertúlia radiofònica. Si tothom tingués clar que es fa necessari reciclar i al mateix temps tingués la voluntat de contribuir positivament en la tasca de la recollida de la brossa, no hi hauria els problemes que probablement observarem aviat.

Em varen agradar les paraules del regidor del PP a la ràdio. Ell no està d'acord amb el sistema porta a porta, sobretot a la zona de més densitat de població i edificis alts. Malgrat això demanava que tothom intentés col·laborar perquè la recollida fos un èxit, en benefici de tots. No tothom pensa igual, i hi ha qui facis el que facis, no hi estarà d'acord. De persones insolidàries i d'incíviques sempre n'hi haurà. 

Confiem que la majoria estigui a favor de fer-ho bé, encara que preferís un altre sistema. Es tracta de millorar el percentatge de reciclatge. I si tothom col·labora també podrem anar veient què és el que no acaba de funcionar i com es pot millorar. Cremant-ho tot mai resoldrem res. Ens hi podem asseure, però sempre amb l'ànim constructiu. 

L'insult és massa present

Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.

Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.

Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.

Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.

Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.

Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

El voluntariat surt a la tertúlia

En una tertúlia literària hem sortir a parlar del voluntariat. De fet, una de les protagonistes realitza un voluntariat per sortir d'una situació depressiva, i això ens ha portat a comentar el voluntariat, amb diferents exemples, on alguns dels tertulians hi haurien participat. És per això que he tingut ganes de treure-ho com a tema del meu post d'avui, sobretot tenint en compte que estem en període electoral i que a la premsa només hi trobes més del mateix, amb poca informació que difereixi del dia abans. És un anar donant voltes sobre el mateix i resulta prou cansat. En tenim per un mes més.

    L'obra és "Les vencedores", de Laetitia Colombani, l'autora de "La trena", que de ben segur coneixereu molts de vosaltres. Però no us parlaré de l'obra que, tot sigui dit de passada, us animo a llegir, si més no per conèixer uns fets d'ara fa cent anys que per a molts ens havien passat desapercebuts, sinó que voldria parlar del voluntariat, i molt concretament d'aquell voluntariat que té com a principal destinació l'afavorir la situació de persones que s'ho passen malament, ja sigui perquè han hagut de deixar la seva terra, per guerres o necessitat d'alimentar-se, però també d'aquelles que, vivint al seu propi país, no tenen els recursos necessaris per viure amb dignitat.

    Com que els nostres governs no se n'ocupen el que caldria, no redistribueixen la riquesa, com caldria esperar, es fa necessària la col·laboració de persones que, de manera altruista, dediquen part del seu temps i la seva vida, als altres. I no tothom n'és capaç. Hi ha formes de voluntariat més fàcils i accessibles, i d'altres molt més compromeses.

    D'alguna manera l'obra ens ha fet pensar en situacions actuals que no sempre tenim presents, com per exemple les persones que viuen al carrer, sense sostre. Les dones, concretant encara més, i que ho pateixen d'una manera més cruel que no pas els homes. El relat, encara que novel·lat, de les pròpies afectades ens ajuda a entendre una mica més què significa no tenir un aixopluc segur i haver de dependre de la caritat dels altres. És cert que cada cas és un món, i que no ho podem generalitzar, però en tot cas es tracta d'unes circumstàncies que nosaltres no voldríem experimentar. Les persones voluntàries poden fer molt per suavitzar les condicions de vida de les que ho pateixen.

    I com que l'espai no em permet aprofundir en el tema, deixo dit que no sempre ens veiem capaços de fer el pas i apuntar-nos al voluntariat, i un motiu pot ser prou contundent: estem preparats per compartir situacions injustes i difícils? Sabrem posar-nos al seu lloc i no limitar-nos a ajudar? La resposta no és fàcil.

Els bons llibres

A la tertúlia literària d'aquest mes comparàvem els escriptors actuals amb els més clàssics, aquells que han perdurat en el temps, i coincidíem bastant en dir que avui dia costa de trobar bons escriptors, la qual cosa no vol dir que no es venguin llibres, ja que les editorials s'encarreguen prou de fer-ne publicitat, al marge de la qualitat del text. Es llegeix poc, i caldria fer molta pedagogia per enganxar la gent a llegir, sobretot els joves que són el nostre futur. És cert, però, que calen bons llibres, ben escrits, perquè ajudin en aquesta tasca.

    Com a simple afeccionat a la lectura no tinc prou autoritat per opinar sobre la qualitat dels escriptors actuals. Tot i així vaig coincidir força amb les persones que, per coneixement, experiència i formació, hi poden dir moltes coses. També és cert que dels clàssics ens arriben els bons. M'imagino que trobaríem una gran quantitat de novel·les antigues que avui no se'n parla, perquè la qualitat no era l'adient. Per tant, també d'aquí a uns anys, moltes de les novel·les que avui apareixen al mercat quedaran arraconades i les generacions futures ni tan sols sabran que han existit, si més no el públic general.

    Em va agradar molt sentir qui conduïa la tertúlia quan afirmava que per a ella era més important la qualitat del text que no pas la trama. I això és important de retenir perquè d'alguna manera els joves d'avui necessiten que passin coses. Que les trames de les novel·les, si arriben a llegir, siguin interessants, que creïn expectació. Poc es fixen en la qualitat literària del text, la riquesa de vocabulari, les formes, els sentits. I nosaltres, els que no som tan joves?

    Probablement és més fàcil llegir una novel·la on hi passin moltes coses, que no pas una altra que potser no provoca tanta emoció però és més rica en l'ambientació, en el lèxic, els detalls... Engresca més un text dinàmic i trepidant, segurament. Potser ho fa el temps, l'època que vivim, on necessitem molt que passin coses, i de fet en passen moltes de seguides, que gairebé no tenim temps de païr-les. Potser per això necessitaríem de tant en tant fer una parada, reflexionar i pensar què estem fent i què volem per al nostre futur més immediat. Cal que ens parem a pensar, i un bon llibre, ben escrit, segur que ens hi pot ajudar.

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

Tertúlia improvisada

Aquest matí, sense tenir-ho previst hem improvisat una tertúlia interessant, on es reflexiona sobre la situació actual, com la vivim, què esperem del futur més immediat, sense grans plantejaments ni teories, simplement expressant les vivències pròpies, els sentiments i neguits que ens envolten. 

No sabria dir si el to ha estat pessimista o realista. Probablement no ha estat gaire optimista. Els problemes que estem observant que no s'acaben de resoldre no anima a tenir grans esperances, la qual cosa tampoc no vol dir que tot estigui perdut. 

Ens fem grans i probablement això també ens condiciona la manera de veure el món. Els canvis no sempre els digerim prou bé. A vegades costen d'entendre i et refugies en el passat, a vegades vist amb més nostàlgia de la necessària. El més important de tot, però, és acceptar la subjectivitat dels nostres pensaments, els condicionants que ens fan pensar d'una manera o altra i la capacitat de ser-ne conscients a l'hora de fer les nostres valoracions. 

Les relacions socials afectades per la pandèmia i les restriccions imposades. Les dificultats per gestionar a vida pública, tan a nivell local com nacional. La capacitat dels nostres dirigents. L'experiència a l'hora d'assumir responsabilitats públiques... Tot això ha format part de la conversa, sense gaires pretensions. A títol de reflexió compartida.

No és fàcil conviure i cada vegada sembla com si ens ho posessin més difícil. Parem poc a pensar i això no ens ajuda a l'hora de preparar-nos per al futur, el nostre futur, el que ens envolta i ens afecta directament.

Ha estat un matí de diumenge distret, com un parèntesi en la rutina que tots ens constuïm, ajudats per les obligacions que nosaltres mateixos ens hem creat. La lectura... Sempre arribo a la conclusió que és molt interessant llegir, conèixer altres opinions, sobretot aquelles que són pensades i escrites, que ens poden servir per traçar el nostre camí, i a vegades entendre per què som on hem arribat.

No podem perdre la vida social, encara que a vegades tinguem la tendència a recloure'ns en els nostres pensaments, sobretot si has tingut la sort de crear un entorn favorable, les coses t'han sortit bé i tens certa independència. Els altres són importants, i no només aquells que et poden ajudar, sinó també aquells a qui pots donar un cop de mà. No ens tanquem! Aquest podria ser una de les observacions a tenir en compte.

El model federal, una utopia?

Avui en una tertúlia improvisada a l'hora del cafè han sortit coses interessants, però sobretot em fixo en una que a vegades queda en segon pla i en canvi té la seva importància. Em refereixo en la divisió dreta/esquerra que no té les mateixes connotacions que fa uns anys, però que no ha deixat de tenir la seva importància. 

Som molts que pensem que el PSOE no actua com un veritable partit d'esquerres, sinó que més aviat el podem considerar descafeïnat. Les seves mesures no resulten el trencadores que hauríem d'esperar, sobretot quan governa després d'un partit de dretes, com és el PP.

Si fem un repàs dels moments que s'han aprovat moltes de les lleis trencadores, ens adonem que precisament no s'han donat en temps de governs socialistes, sinó amb el mandat del PP. I això per què? Com és que l'abolició de la obligatorietat del servei militar s'aprovés amb un govern conservador? I aquest no seria l'únic exemple.

El fenomen dreta/esquerra no ha desaparegut, però no és el mateix que podríem valorar abans de la democràcia, o els primers anys de la transició. És precisament la por al trencament total amb la manera de fer d'un país dictatorial que en surt fent filigranes, que evita que les grans lleis trencadores vinguin amb el govern dels socialistes. Què farà la dreta? En canvi, la dreta se sent molt més còmode substituint l'esquerra a l'hora d'enfrontar segons quines decisions.

Tot això ha sorgit arran de treure el tema del model federal a Espanya. Amb l'equilibri actual, encara que el PSOE fes cas del PSC quan defensa aquest model, seria molt impensable que es pogués arribar a instal·lar. Amb un PP menys conservador i amb pacte amb el PSOE, probablement seria més senzill que la revolució que suposaria un model federal a Espanya arribés imposant-se. Tot això, avui, és ciència-ficció, però les utopies ajuden a avançar. Per què no somiar-hi?

La participació ciutadana entre espasa i paret

A la trobada de divendres del Grup de Debat i Tertúlia vàrem parlar de la biblioteca d'Arenys de Mar i de la consulta que convocarà els vilatans perquè decidim on volem que es traslladi. Les opcions que el Consistori plantejarà són tres edificis municipals, en què només un és buit perquè l'acaben de comprar. 

Les Clarisses, el Xifré o el Calisay, són les tres opcions, totes elles defensades, inicialment, per diferents grups municipals. El govern actual, format per quatre partits polítics, defensa les Clarisses; el govern dimitit, amb moció de censura, defensa o defensava el Calisay, i la CUP vol el Xifré.

A la trobada de divendres, amb la participació de dues persones que han tingut contacte molt directe amb la biblioteca i amb tota la gestió per a la compra de les Clarisses, ens va resultar força senzill arribar a la conclusió que la consulta era innecessària o fins i tot un error convocar-la.

En el cap m'ha vingut més d'una vegada l'experiència del procés participatiu per decidir què volíem els arenyencs per al Xifré. El procés va ser un fracàs, en primer lloc per ser mal plantejat, també mal assessorat per una empresa que no va estar a l'alçada, i probablement també pels mateixos motius que podríem col·locar en aquesta nova consulta.

Qui em coneix sap que porto l'etiqueta de la participació penjada a l'esquena, per això si mai em posiciono en contra es podrà entendre que tinc raons per pensar que no és adequat un procés participatiu, que lògicament em puc equivocar.

No fa gaires dies que en aquest mateix blog parlava de la consulta i venia a dir que s'havia de convocar un procés impecable perquè sortís bé. Avui aniria més enllà i veient com pensa enfocar-ho el govern local, m'atreviria a demanar-los que no convoquin la consulta i ho consensuïn amb les altres forces polítiques. Tinc la impressió que només hi ha una opció i si aquesta no és l'escollida pels vilatans, es podria qüestionar la consulta i la participació, un element que considero bàsic en la gestió pública.

Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Avui, mentre anava a caminar pel costat de la platja fins a Canet, m'he plantejat una pregunta que encara no m'he respost. Una pregunta que he traslladat al nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tenim trobada divendres vinent: Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Aquests dies ens trobem en una situació estranya que no acabem d'entendre del tot i que no tots en pensem el mateix. Divendres passat, després de 24 hores de dubtes, rumors i contradiccions, el Parlament català va aprovar una proposta de resolució que declarava la independència de Catalunya i afirmava que la República catalana es constituïa com a estat independent i sobirà.

També el mateix divendres, el Senat espanyol autoritzava al govern espanyol l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el president Rajoy cessava, entre altres, al president, vicepresident i consellers de la Generalitat, convocava eleccions el 21 de desembre i dissolia el Parlament català.

Amb tot el que va passar abans d'ahir, on som ara? El govern català està cessat pel govern de l'Estat, però abans del cessament, el Parlament català havia declarat la independència, llavors... té algun efecte el cessament promogut per Madrid? Dilluns el govern vol anar a treballar normalment. De què dependrà que ho puguin fer? De si són empresonats o no? De si els mossos d'esquadra els deixaran entrar als seus despatxos?

Tenim unes quantes preguntes que no en coneixem la resposta, però que no trigarem a tenir-la. Entretant, què hem de fer? Podem considerar-nos independents i republicans? Ja no tenim res a veure amb el Borbó?

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

Recordant l'amiga Pilar Cabot

Estimada Pilar, amb molt de respecte et dedico el meu escrit d'avui, conscient que no estaré a l'alçada teva, tu que sempre has jugat amb les paraules, d'una manera tan sensible, bella i entenedora al mateix temps. Sempre vaig admirar el teu amor pels llibres, per la poesia, per la cultura. 

Avui és un dia molt trist, perquè t'hem perdut, fins i tots aquells que feia tants anys que no coincidíem. Et confesso que darrerament intentava trobar el dia per venir-te a visitar, i mai em perdonaré no haver-m'hi esforçat més. Ara ja no hi sóc a temps, i em dol.

Encara que llunyans són molts els records que guardo dels moment que vàrem compartir, tant de veïnatge a la llibreria El Clam, com a la Coral Canigó, assajant, fent concerts i viatjant. Tinc molt present la nostra estada a Heiligenblut, que fa poques setmanes comentava en el meu blog. 

Crec que vàrem viure moments interessants, i era un plaer ser amic teu. La teva llibreria va ser un revulsiu cultural a Vic. Els amics que et venien a veure i a fer tertúlia literària. Tot just obria els ulls a la vida, a la cultura i et tenia com a referent.  

Han passat molts anys, però sempre t'he recordat. La vida ha fet que m'allunyés de la meva ciutat natal i per tant de molts amics que hi vaig fer, però és ben cert que dels bons amics no te n'oblides mai, i sempre t'he tingut present.

No vàrem recuperar mai un episodi de la nostra vida que potser tu vares oblidar, però que jo sempre he retingut a la memòria, fins al punt d'imaginar què hauria passat si la història hagués estat una altra.

La teva dedicació a la poesia és el millor regal que has fet al país i encara que tu saps molt bé que jo no en sóc un bon seguidor, i d'això n'havíem parlat, entens que les meves paraules són sinceres i en aquests moments plenes de dolor.

Adéu Pilar, gràcies per tot el que ens has donat, la teva alegria, el teu coratge i la teva amabilitat i saviesa. Molts petons!!!

Si no coneixeu Tavertet, no us el perdeu!

Aquesta setmana el programa Divendres de TV3 s'ha desplaçat a Tavertet, però per qüestió de feina i compromisos no l'he pogut seguir. Gràcies a Internet i la secció "a la carta", aquesta tarda, abans de trobar-me amb els amics de la Tertúlia (avui viatjarem a l'Índia), puc visionar els diferents fragments del programa. Demà al matí tinc previst d'anar-hi i podré comprovar si pel fet que aquesta setmana hagi sortit a TV3 s'hi veuen més forasters.

Vaig descobrir Tavertet fa molts anys. Jo era molt jove, i hi anàvem a peu des de Cantonigròs on hi passàvem els estius. En aquell temps el rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. Recordo els dinars de carn d'olla i la tornada a Cantonigròs amb la DKW de Can Baró, fins al Pla de Can Codina, i la resta del camí a peu fins a Cantonigròs.

Anys després els pares hi varen comprar un parell de cases i quan volíem anar-les a veure, com que no teníem cotxe, hi anàvem en taxi des de Vic. Només un taxista, amic de la família, ens hi volia dur. La carretera era de roca viva i els cotxes es malmetien.

Els primers anys que visitàvem Tavertet, el poble no tenia ni llum ni aigua, ni tampoc carretera en condicions d'arribar-hi. Des del camí vell de Cantonigròs albiràvem el poble que es mostrava silent, assolellat i sense ni un arbre. Tot eren matolls. Els porticons s'anaven tancant a mesura que ens hi acostàvem. No estaven gaire acostumats a veure-hi forasters.

Qui hagi conegut Tavertet darrerament o el visiti a partir d'ara, ha de saber que no té res a veure de quan jo el vaig conèixer, i això em provoca una certa nostàlgia. En Jordi Sanglas, l'alcalde de Tavertet i pare de l'Estrella, a qui el llavors governador de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, va cessar. Hi anàvem a comprar el pa i també els tofolets, i bevíem Ibersol. Són molts els records que no puc evocar en aquest breu post.

El perill de mirar-se massa el melic

He llegit l'article de Marc Murtra "TV3 i Maquiavel", al diari ARA, i l'he trobat interessant i al mateix temps he compartit el seu contingut, que va més enllà d'una crítica constructiva a TV3, sinó que ens critica com a societat que sovint oblidem que els altres potser també tenen raó, que també hi són i potser en són més i tot.

En relació a TV3, que és el canal més seguit a casa, amb un percentatge proper al 100, estic d'acord amb els comentaris totalment esbiaixats, sobretot en espais de tertúlia en què els moderadors o moderadores actuen d'una manera totalment parcial. Ja sé que sumant totes les tertúlies que es poden seguir a Catalunya el sobiranisme perd per golejada, però no és menys cert que cal lluitar per una televisió seriosa, que no amagui res ni tanqui la porta a ningú.

També estic d'acord que la llengua catalana ha estat la gran beneficiada de l'existència de TV3, i que continua essent una llengua que necessita ser protegida. Convé, però saber quina és la realitat del nostre país i en això ens hi ha d'ajudar la nostra televisió en lloc de mostrar-nos una societat irreal, que no s'adequa amb el que realment passa.

També és interessant l'article de Jaume López "Dues paperetes per a Catalunya", al mateix diari, que ens fa avergonyir en pensar que durant tots aquest anys hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, i tot per interessos de partit.

La M. Antònia ens va anunciar el nom del president

Tot i que ja es dóna la data de la investidura del nou president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, la informació que ens arriba dels seus contactes amb Podemos, ERC i DiL fa preveure que el suport no serà suficient i caldrà buscar una alternativa. 

De totes maneres, amb l'experiència catalana, no podem descartar cap jugada de darrera hora que ens proporcioni l'acord necessari perquè el líder del PSOE sigui el nou president del govern. De fet en això jo no n'hauria de dubtar, perquè en la darrera tertúlia del nostre grup, la M. Antònia ens va informar que tindríem president socialista. I si la M. Antònia ho diu...

No vàrem aconseguir que ens donés molts detalls, però estava convençuda que Pedro Sánchez tindria el suport de Podemos i suficients abstencions com per aconseguir la presidència. Veurem si ho encerta (cal dir que mai va preveure que el president català fos en Puigdemont).

Avui Pablo Iglesias recordava als socialistes que no fa gaires mesos el PSC defensava una consulta legal. La política té això. Es fan moltes declaracions, promeses i amenaces, i al cap dels anys es demostra la incoherència i el canvi de jaqueta. La sort de molts polítics és que tots plegats tenim poca memòria, i no sortim al carrer a denunciar l'engany que patim els electors. N'hi ha que ens canvien el discurs l'endemà mateix de guanyar les eleccions, i d'altres esperen una mica més. M'agrada que hi hagi qui s'encarregui de recordar-nos què han dit i quan, que ens refresquin la memòria i els puguem deixar en evidència. Malgrat tot... continuen guanyant les eleccions.

Parlarem d'en Rajoy, en Sánchez, l'Iglesias i en Rivera

Em diuen que la corrupció sí que fa mal, i que si les dades del CIS donaven un lleu augment en intenció de vot al PP era perquè l'enquesta l'havien fet abans de les darreres notícies sobre la trama corrupta del PP valencià. Voleu dir que no fa molt temps que se sap que a València el PP ho tenia tot podrit? Vindrà ara d'unes quantes causes més?

Ha arribat el cap de setmana i avui, primer divendres del mes de febrer, recuperem la tertúlia amb els amics i amigues arenyenques. És cert que han passat coses des de la darrera vegada, perquè el mes de gener no ens vàrem trobar, però també és veritat que la temàtica no canvia gaire. Podem continuar parlant d'eleccions, de corrupció i de procés constituent. En la darrera reunió parlàvem de les dificultats de constituir govern a Catalunya i ara ho haurem de fer sobre Espanya. 

Avui s'ha confirmat que el govern del PP ha presentat recurs contra la conselleria d'Afers estrangers catalana. És qüestió de semàntica o de competències. Si el conseller farà el mateix que venia fent fins ara el seu antecessor, es tractaria simplement que no els ha agradat el nom que han posat a la conselleria. 

L'actitud d'uns i altres i la impressió que tenim no sempre coincideix. Personalment ho trobo molt ridícul, com si les negociacions entre els polítics de torn fos una representació teatral, més aviat un sainet que no pas un drama, tot i que el resultat pot ser dramàtic.

Gairebé 2.000 dels 15.000 arenyencs han donat suport a Estanis Fors

Avui celebrem la darrera tertúlia del curs i, com és lògic, parlarem de la constitució del nou Consistori arenyenc. Poques incògnites i molts recels. Parlarem de com hem vist aquests quatre anys de mandat de CIU, amb Estanis Fors a l'alcaldia, i com es preparen els propers quatre anys amb JxA i PP, amb Estanis Fors a l'alcaldia. 

Després de molts anys no hi haurà alternança d'equip de govern, encara que sí n'hi ha de partit polític. Ni CIU ni PSC governant, encara que aquests últims podrien incorporar-s'hi més endavant, tal com ja varen fer ara fa quatre anys, i tornarien a donar la majoria absoluta a Fors.

S'ha especulat molt sobre la possibilitat que un front d'esquerres deixés Fors a l'oposició. Un fet que no haurien entès molts arenyencs, però del tot legítim, atès el sistema electoral del nostre país. El front no s'ha consumat, diuen perquè el PSC finalment no ha donat el suport. Pensa entrar més endavant al govern? No ha volgut donat l'alcaldia a Annabel Moreno per alguna qüestió especial?

Ens enfrontem, doncs, a una nova etapa de govern conservador amb tots els sentits. Conservador ideològicament, i conservador perquè no ha fet res. Ens trobem, doncs, davant d'una situació crítica i greu per al futur de la nostra vila. Si els pobles veïns són espavilats, anirem quedant enrere i només ens salvarà el record nostàlgic d'un passat culturalment ric, però oblidat, amb moltes actuacions folklòriques, però sense pòsit per al futur dels nostres fills.

Demà serà, amb tota probabilitat, un dia trist per al conjunt de la població. Un fet insòlit si tenim en compte que la llista guanyadora ha arrasat, encara que hagi quedat lluny de la majoria absoluta. La població d'Arenys de Mar és d'uns 15.000 habitants i Estanis Fors ha rebut el suport de gairebé 2.000 persones. Ja sé que se'm pot acusar de demagog, però com que l'estadística permet fer les lectures de xifres que tu vols, aquesta n'és una. És per això que m'he permès escollir el títol de l'escrit que he triat.

Al marge de les xifres, cal que procurem treballar per compensar en tot allò que no farà el govern de JxA + PP, i potser més endavant PSC. Des del meu humil bloc demano als grups municipals que passaran a l'oposició, un treball intens de col·laboració i seguiment del treball del govern, però també de fiscalització i iniciativa pròpia, no pas en benefici del partit de torn, sinó dels arenyencs.

10 preguntes per a 10 candidats a governar a Arenys

Fa uns dies el nostre grup de debat i tertúlia es va adreçar a les deu candidatures a les eleccions municipals de la nostra vila, perquè ens responguessin a deu preguntes que els formulàvem. Volíem saber la seva opinió i analitzar-la per fer-nos una idea de què pensava cada formació política sobre els temes plantejats, sobretot en un moment en què es presenten tantes opcions i se'ns fa tan difícil trobar les diferències.

Tot i que vàrem tenir constància que totes les candidatures havien rebut la nostra petició, finalment només nou d'elles ens varen respondre. Arenys Sí Pot, el nom que pren a Arenys l'agrupació afí a Podemos, volia venir-nos a presentar presencialment les seves propostes, però no ens varen fer arribar les respostes. Entenem que els candidats es troben més a gust essent entrevistats i poder modular les respostes, però es tractava de donar les mateixes oportunitats a tothom. 

A la introducció, potser pensant en els nous, els demanàvem si tenien coneixement dels imports del Pressupost corrent i el d'inversions, i els fèiem memòria de la Llei que determina les competències dels ajuntaments, perquè ho tinguessin en compte a l'hora de respondre fent tot tipus de promeses.

No totes les formacions polítiques ens varen donar les xifres dels pressupostos, i els que ho varen fer, tampoc foren coincidents.

Aquests propers dies donaré detalls de les respostes i de la nostra impressió al llegir-les. S'ha de dir que no tots els grups es varen manifestar de la mateixa manera. N'hi ha que no ens varen concretar gairebé res, amb respostes ambigües, d'altres ens respongueren de manera molt eixuta i d'altres foren més exhaustius.

En una cosa varen ser tots coincidents, en dir que el primer que volien era treballar per a les persones. Tenien molt present la situació de crisi que estem patint i ho prioritzaven a qualsevol inversió d'infraestructures, per importants que fossin. La canalització del Bareu, amb matisos diferents, també és un tema recorrent i la variant de Valldegata, un altre tema repetit en totes les aportacions. En aquest punt vàrem riure quan un membre del grup va recordar que en el primer ajuntament democràtic es va anunciar que la construcció d'aquesta variant era cosa de mesos. Han passat 35 anys.