Cal un canvi

Després d'un mandat municipal molt caòtic és molt normal que totes les forces polítiques que opten per liderar el nou govern afirmin que cal un canvi. Totes menys el partit polític que ara està sol i que no acceptarà mai que no s'han fet bé les coses. En tot cas serà culpa dels socis de govern, dels esdeveniments que s'han succeït durant aquests quatre anys o de les limitacions que hi ha per tirar endavant un ajuntament.

Necessitem que la gent confiï en els polítics i aquests no poden anar buscant excuses per justificar la seva inoperància i ineptitud. Cal que els vilatans s'impliquin en el funcionament de la vila i això s'aconsegueix amb transparència, empatia i donant resposta a les opinions i inquietuds de tothom, i no només dels que et són afins. No es tracta de dir sí a tot, perquè ens estaríem enganyant, sinó explicant i argumentant les decisions que es prenen des del govern municipal, i animar la gent a formar-hi part.

Arenys necessita sortir d'una dicotomia que li està fent mal des de fa uns quants anys, i hem de trobar la manera d'unir forces per resoldre de manera consensuada tots aquells problemes que ens afecten i que ens impedeixen créixer. L'estancament en què ens trobem actualment no és bo per a ningú. Hi ha mals endèmics que no acabem de resoldre, i aquests necessiten de la implicació de tots els vilatans, però els hem d'escoltar, els hem d'atendre i els hem de donar solucions.

Hem de revertir la situació actual, on hi ha un enfrontament entre tots que no ens ajuda a avançar. Fins i tot en projectes que haurien de despertar il·lusió, com pot ser la construcció d'una nova biblioteca, amb molts més serveis i prestacions, s'ha estat incapaç de plantejar-ho positivament i es veu com una càrrega feixuga que haurem d'arrossegar durant molt de temps. Si no som capaços de posar ordre en les feines més simples i necessàries del dia a dia, potser s'entén aquesta incapacitat per engrescar la població en projectes de futur. 

Realment cal un canvi en la manera de fer les coses. No podem prometre miracles, sinó tocar de peus a terra, i ser eficients i resolutius en allò que sí que hi tenim competències i podem gestionar-ho amb treball, dedicació i esforç. Cal deixar les excuses improductives i arremangar-nos per millorar la nostra vila, i sortir d'aquest impàs que fa massa temps que ens aclapara.

Avui la pluja compensa el desengany polític

Després de moltes setmanes de demanar-la, sembla que finalment ha arribat la pluja tan necessària. No sé si amb la sequera que hem patit, n'hi haurà prou amb la pluja que caurà, però hem de ser optimistes. No tot ens ha de sortir malament. Ens queixàvem després d'una setmana de núvols, sense pluja. Ens estafaven el sol, però no teníem la recompensa de la pluja. Els nostres camps estan secs, i els pantans sota mínims ja no ens garantien l'aigua de beure.

Aquest matí plujós, he posat un moment la televisió mentre em preparava l'esmorzar, i estaven retransmetent el discurs del president del govern català, Pere Aragonès, com a membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, en la conferència nacional del partit que se celebra a l'Hospitalet de Llobregat. M'ha sorprès que no era un tall de la seva xerrada, sinó que tot feia pensar que retransmetrien tot el discurs. He acabat apagant la televisió.

Aquests discursos dirigits als membres del partit m'imagino que serveixen per engrescar-los, a base de tòpics i retòrica que no porta enlloc, més enllà d'animar-los a continuar ocupant els seients en els seus llocs públics. Parlen de treball pensant en les persones, quan pateixes la gran separació que hi ha entre la seva feina i la societat a la que diuen servir.

No és cert que ERC hagi estat sempre al costat de la ciutadania. És fals que el seu objectiu principal sigui servir la ciutadania. Res més lluny de la veritat. Es clar que això ho podem aplicar a la resta de partits polítics, però avui és el cas d'ERC.

La ciutadania viu molt lluny dels polítics, i està molt desenganyada. La corrupció és un bon motiu per no fiar-se de ningú, però no només la corrupció, sinó la poca feina que es fa pensant en la població que els ha votat. La ineptitud de molts dels dirigents polítics, que no tenen la capacitat mínima per liderar un projecte polític. Però també les mentides repetides que els sentim a dir. Els polítics s'han acostumat a mentir, i ERC  té molts exemples propers a nosaltres que ho ratifiquen. 

Com és que la televisió pública de Catalunya, en un noticiari del seu primer canal retransmet sencer un discurs d'un dirigent d'un partit polític? Això es fa sempre? Potser no segueixo prou la televisió com per entendre que no hi ha res més important que escoltar un dirigent parlant als seus militants, com ho han de fer per aconseguir més poder. No crec que això sigui un bon exemple. Sort que avui plou i això ens podrà alegrar el dia!

Feijóo es decideix

Sembla ser que Feijóo ja ha manifestat que optarà al relleu de Casado al capdavant del PP espanyol. De fet estava cantat i no es coneix ningú que li pugui fer ombra, la qual cosa no vol dir que no hi hagi persones dins del partit que li puguin fer la punyeta. Ayuso ha deixat molt clar que, tot i no voler liderar el partit, sí que no deixarà de marcar una línia dissident.

El PP necessita passar pàgina d'aquesta situació que ha portat a deixar al carrer el seu president. El més greu de tot això no és la pèrdua de Casado, que ha demostrat la seva ineptitud, sinó el fet que la persona denunciada per corrupció sigui qui en surt més reforçada de l'esdeveniment.

I encara, el que és pitjor, és que Ayuso tingui el suport de la militància, si més no la madrilenya, que no la castiga per la possible prevaricació a favor del seu germà. La gent ho troba com una cosa normal, utilitzar el poder públic per beneficiar-se econòmicament. 

Casado va voler allargar la seva agonia per tenir l'oportunitat d'acomiadar-se de tothom amb la cara alta, però s'ha trobat en què la seva adversària, qui l'ha fet caure, ho ha aprofitat per posar més llenya al foc, i exigir l'expulsió del partit de les persones que la varen espiar. És la millor defensa, a partir de l'atac, per demostrar que té molt clar que ha actuat bé, i que són els altres els que s'han equivocat, i hauran de pagar la culpa.

Entretant, a casa nostra tenim els ànims esvalotats amb les declaracions de Josep Borrell, a qui s'acusa d'estar constantment atacant Puigdemont. No sé què hi ha de cert, però sí que és veritat que no pot pair gaire tenir els exiliats al Parlament europeu. Li fan nosa, però no sé si tanta com per tenir-los en el seu pensament a tothora.

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Només ens faltava que es barallessin descaradament

Ahir parlava de la ineptitud del nostre govern, avui hi afegeixo les baralles entre consellers que compliquen encara més la governabilitat del nostre país. Hem tingut un president que ens ha avergonyit a molts i que ha estat incapaç de liderar un govern actiu i eficaç. Ara el tenim inhabilitat, no tenim president, i s'ho reparteixen entre els dos socis de govern, que estan enfrontats i més ho estaran a mida que ens anem acostant a les eleccions.

Si a la ineptitud dels consellers i conselleres hi sumem aquest enfrontament entre els dos socis de govern, no podem esperar res de bo, i entretant el país sense ningú decent que en porti el timó. Ja fa massa temps que anem a la deriva i ens acostem a un final catastròfic, però el pitjor de tot és que tenim poques esperances en què millori amb les eleccions.

Les possibilitats que amb les eleccions del mes de febrer en surti un govern fort capaç de treure'ns de l'atzucac en què ens ha ficat el govern de Torra, són mínimes. Estem en la disjuntiva independentistes contra unionistes, i tot fa pensar que tornaran a ser els primers els que obtindran la majoria, però la suma serà entre forces barallades, sense que se n'esperi una reconciliació.

La possibilitat que es fes el tomb i que fossin les forces unionistes les que triomfessin, tampoc no hi ha perspectives que juntes poguessin governar. Són massa dispars, i molt malament ho hauria de fer el PSC i Comuns per acceptar una aliança amb el PP i Cs. Aquests tampoc tenen grans expectatives, sobretot davant la possibilitat, més probable que mai, que Vox entri al Parlament.

Doncs, amb aquest panorama tan poc prometedor, els administrats estem patint la mala gestió dels nostres governants, les seves baralles i desencerts, sense esperança de trobar una solució que ens tregui d'aquest pou tan gris i trist.

D'un arbre caigut tothom en fa llenya

Tenim un govern tan feble i poc creïble que tothom s'hi atreveix. Tenen tan poca credibilitat que un jutge de poble els tomba els decrets i allò que faci falta. Així no podem anar bé de cap manera. El govern català content per haver recuperat el poder, després de mesos d'estat d'alerta, decideix confinar Lleida i un jutge li diu què s'ha cregut qui és per decidir-ho! 

La veritat és que em fa vergonya tot plegat. Hem caigut tan avall que qualsevol mico se'n fot de nosaltres. I llavors qui farà cas al govern, quan està tan desprestigiat? Ja poden anar signant decrets que ningú no se'ls creurà. Com podem anar bé?

Ja no sé si és llàstima el que em provoca aquest govern, o ràbia per trobar-nos en la situació en què estem. La política ha quedat tan desprestigiada, i tan a remolc de la justícia, que ja no pot fer un pas sense que se li qüestioni la idoneïtat dels acords presos pel govern català.

Diuen que el govern espanyol els diu que continuïn, perquè tenen la raó, i al final la justícia els hi donarà, però entretant què han de fer? A qui s'han de creure els ciutadans de Lleida? Es queden a casa o surten com si res, perquè ho ha dit la jutgessa de guàrdia?

No sé com acabarà aquest assumpte, però el mal ja està fet. La facilitat en què un jutge qualsevol pot fer trontollar el govern i posar en dubte la seva autoritat, comporta un descrèdit a la política, que és difícil de recuperar. A partir d'ara tot és qüestionable, opinable i, per tant, fàcilment desobeïble. No voldria posar-me a la pell dels nostres governants. Ja sé que molta culpa no és d'ells, sinó que ja hi ha qui s'ha cuidat d'aplanar el camí, però també hi ha col·laborat la seva ineptitud a l'hora de prendre moltes decisions, i la deixadesa a l'hora de fer govern. Necessitem eleccions perquè hi hagi un canvi, i a poder ser que sigui a millor.

Ni Rajoy ni el Tribunal Constitucional em frenaran

Demanar la dimissió de Jorge Fernández Díaz és absurd perquè en aquest país governen els corruptes i no dimiteix ningú. Els meus incondicionals lectors recordaran les vegades que en aquest meu blog he parlat de la ineptitud del ministre, que es va guanyar el càrrec no pas per mèrits, sinó per amistat i servitud incondicional a Rajoy. Però el ministre no és només un inepte, sinó que a més juga a traïció i fins i tot se'l podria acusar de prevaricació. 

És molt trist que Espanya tingui un ministre de l'Interior de la categoria de Fernández Díaz. Això sol ja fa venir ganes de marxar-ne. Esclar que amb el cap del govern que tenim, tampoc podem esperar gaires meravelles en la resta de l'executiu.

Senyor Rajoy, ni vostè ni el Tribunal Constitucional em faran quedar a casa el dia 9 de novembre. Només per demostrar-li que la seva manera d'actuar és impròpia d'un cap de govern d'un país democràtic, jo el dia 9 de novembre aniré a votar. No sé si ho podré fer, però no em quedaré a casa perquè vostè i el seu inestimable Tribunal Constitucional ho diguin.

Sàpiga senyor Rajoy que si em quedava cap partícula de respecte en vers el seu govern i les seves institucions, ara ja ni això. No tinc gens clar que el govern del meu país, Catalunya, sigui el millor dels millors, ni sé què pot passar en un futur proper, però el que sí que tinc molt clar és que pitjor que vostè i els seus ministres és impossible. Lluitaré per aconseguir el millor govern per al meu país, i sortir tan lluny com pugui de les seves mans. Si es creu que amb les mesures preses defensa la democràcia i funcionaris catalans, està molt equivocat. Vostè només busca no sortir-ne escaldat, però espero que en la propera ocasió que es presenti davant la ciutadania, rebi el càstig que es mereix.

Una majoria absoluta que ens ofega

El ministre d'Interior, el català Jorge Fernández Díaz, va acumulant mèrits perquè la seva terra d'acollida el declari persona non grata. Al marge de la seva ineptitud i incapacitat per estar al davant d'un ministeri, la seva obsessió per anar en contra de Catalunya el desacredita i demostra que el PP, sigui català o espanyol, no fa res per a Catalunya. No ens ha defensat mai, i sempre ha estat una pedra a la nostra sabata.

La notícia que publicava l'ARA en la seva portada ho diu tot. Els que no som tan joves recordem perfectament la campanya "volem bisbes catalans". El senyor ministre ha treballat a fons per aconseguir col·locar un bisbe que no fos català i políticament proper al PP. Les majories absolutes comporten aquestes anomalies, que jo anomenaria immoralitats. En aquest cas una immoralitat d'un ministre catòlic. El ministre Fernández Díaz ens recorda temps passats.

El govern de Rajoy ens ha donat suficients proves de com es pot prostituir la democràcia amb majoria absoluta. Recordem diferents accions que no tindrien lloc en una democràcia real. La recentralització, la modificació de les lleis per restringir drets, l'asfíxia econòmica per afavorir els seus, són polítiques que acompanyen la corrupció, els indults dels amics, com ha passat darrerament amb el guàrdia civil fill d'un regidor del PP, o l'encobriment del fill gran del ministre Gallardón, fugint del lloc de l'accident...

La Justícia a Espanya està al servei de la dreta, del PP. Es fa tot el que vol el partit, aprofitant la seva majoria absoluta ara, i abans la incapacitat del PSOE de governar el país. La impotència que sentim la gran majoria, s'agreuja quan no saps veure-hi un final, una alternativa. No és estrany que molts demanem la consulta, i la majoria sigui per poder marxar d'un estat que només ens té per agredir-nos culturalment, econòmicament i socialment.

Trobo a faltar un PSC que em defensi dels atacs diaris del PP. Que denunciï les injustícies que es produeixen dia rere dia. Mai uns corruptes, uns prepotents, uns prevaricadors han pogut anar amb el cap tan alt, segurs que res els passarà. Ens queixem de la transició que no ha fet net. Més ens hem de queixar dels polítics que tenim a Espanya, que aprofiten la majoria absoluta per sotmetre'ns a la seva conveniència. Una mala interpretació del sistema democràtic.