Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Protestar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Protestar. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 de març del 2025

Ser puntuals, ser respectuosos!

No acostumo a parlar de futbol en aquest espai perquè no hi entenc, però també perquè ja se'n parla prou arreu. De totes maneres això no vol dir que no llegeixi notícies sobre esports, i futbol concretament, i que segueixi de lluny les competicions, amb les meves simpaties, que no fanatismes.

Avui llegia que l'entrenador del Barça castiga els jugadors impuntuals amb la suplència. Ho he trobat interessant i m'ha donat peu a parlar precisament de la puntualitat, que no és un do natural de la gent del nostre país, sobretot en els serveis públics, però no només. A la meva vila, quan s'organitzen actes públics es parla dels cinc minuts de cortesia, i amb aquesta excusa es comença tard. A mi em fa molta ràbia perquè ho considero una manca de respecte a les persones que tenen el costum de ser puntuals a les cites.

Hi ha persones que tenen per costum arribar tard a les reunions o els actes programats, i obtenen el premi d'aquesta falsa cortesia. Els que tenim la mania de la puntualitat, ens volen acostumar a esperar, la qual cosa és un càstig immerescut.

Sempre que he organitzat algun acte he exigit començar a l'hora convinguda, i si no depèn de mi i només soc un col·laborador, no deixo de protestar i mostrar la meva disconformitat. La pregunta que faig és per què hem d'esperar que arribin els de sempre?

L'excusa que pot haver sorgit algun inconvenient que faci arribar tard a la gent és ben bé només això, una excusa. Si analitzem qui arriba tard als llocs, i és fàcil de veure-ho en una població on ens coneixem gairebé tots, arribarem a la conclusió que sempre són les mateixes persones i, per tant, seria molta coincidència que sempre i només elles tinguessin un motiu per haver arribat a misses dites.

Tant de bo que tothom prengués consciència de l'error dels cinc minuts de cortesia i fóssim més respectuosos amb les persones que són formals i puntuals. El seu temps té massa importància per fer-lo perdre amb una cortesia que no té cap ni peus.

 

dijous, 14 de novembre del 2019

Un país de sediciosos i terroristes

Continua el combat judicial per veure qui la diu més grossa. És una llàstima que el Tribunal Europeu sigui tan lent i hagin de passar tants anys abans de comprometre el poder judicial espanyol. Entretant Suprem, Constitucional i Audiència Nacional van fent de les seves i només reben comentaris, declaracions compromeses, però que no van més enllà.
Gràcies a l'Estat espanyol, que fa pinya, Catalunya és un país de sediciosos i terroristes. Avui sortir al carrer a protestar ja és terrorisme, o convocar una manifestació per tallar una autopista, també és terrorisme. No és estrany doncs que les penes aplicades als nostres presos polítics hagin estat tan altes, perquè volen que sigui la manera de que ens ho pensem dues vegades abans de esdevenir sediciosos o terroristes.
Els catalans frissem per veure com acabarà tot plegat, i ho patim també perquè no confiem en els nostres propis polítics, en el nostre govern. Ens ha tingut aturats dos anys, després d'haver-nos mentit sobre plans B, i anem perdent pistonades. No tenim gent millor per pilotar la nau?
Estem ara expectants amb el pacte PSOE-Podemos, primer per conèixer com se'n surten amb els col·laboradors que necessiten, i després per observar quin serà el discurs de Pablo Iglesias una vegada el nomenin vicepresident. Continuarà parlant de presos polítics i queixant-se de la seva situació? Canviarà el discurs per tal de no tocar el voraviu a Pedro Sánchez?
Estem massa acostumats als canvis i contradiccions que ens ensenya l'hemeroteca. Els polítics espanyols, també els nostres, declaren a la lleugera allò que pensen o volen fer veure que pensen en cada moment, i no tenen cap problema de contradir-se a les 24 hores. Hi va haver menys participació electoral, però encara poden estar-ne agraïts, perquè no es mereixen que fem l'esforç.

diumenge, 3 de novembre del 2019

Madrid té por

Per bé o per mal s'ha aconseguit atemorir Madrid. Qualsevol acte a realitzar a Catalunya comporta l'alerta de la seguretat. Sigui la visita del Rei aquest dilluns o la jornada de reflexió del dissabte vinent, han fet que el govern espanyol es mogués per evitar aldarulls i sobretot l'alteració de la pau que s'espera en els dos esdeveniments.
No sóc persona de guerres, però sí que considero que el resultat obtingut és fruit de l'actuació policial i judicial de l'Estat contra Catalunya. Podem situar-ho a l'1 d'octubre de 2017 o podem retrocedir a l'any 2006 amb l'Estatut d'Autonomia aprovat i posteriorment retallat, a la meva manera de veure-ho, il·legítimament. L'Estatut resultant no ha estat el que el poble català va referendar com marca la sagrada Constitució dels unionistes.
El jovent, empès per la sentència injusta del Procés, que manté els presos polítics a la presó, amb condemnes fruit de la venjança de l'Estat i no de la Justícia que calia esperar, ha sortit al carrer a protestar i rebel·lar-se contra un Estat insolent, injust i venjatiu, que retalla els drets democràtics de tots els espanyols.
Sabem que mantenir aquesta força al carrer no és fàcil, com no ho va ser el moviment del 15M, i és per això que cadascú de nosaltres, segons la manera de ser i obrar, hem de mantenir aquesta flama que clama justícia, vingui d'Espanya o d'Europa, però que ha d'acabar amb aquests governs corruptes, venjatius i injustos. Només la resistència i perseverança ens farà vèncer.

dissabte, 21 de setembre del 2019

Clams contra l'escalfament del planeta

Potser l'Eva Granados tenia raó i hi ha coses molt importants que la població no podem votar, per exemple les mesures contra l'escalfament de la terra. Així s'entendria que milers de joves surtin a protestar i exigir els governs que treballin per evitar l'escalfament del planeta, i els governants, que els hem escollit nosaltres, no en fan cas, perquè deuen considerar que hi ha coses més importants.
A mi que el senyor Abascal i la penya de VOX hi estiguin en contra, ho puc entendre: sempre hi ha gent rara pel món, però que els governs no facin suficients esforços per preservar la natura i vetllar per deixar un planeta en condicions als nostres fills, em costa més d'entendre, a no ser que partim de la base que els polítics hi són per enriquir-se personalment.
Aquests dies estem veient aquests moviments de joves, i els que no ho som tant i tenim certa experiència i les hem vist de tots colors, no som gens optimistes. Tenim les de perdre. Els moviments juvenils passaran i les coses poc canviaran, si més no per voluntat dels governants. Els actuals i els que vindran després.
De la reivindicació dels joves no podem oblidar que nosaltres també hi tenim alguna cosa a veure. També el nostre comportament té implicacions en el medi natural i en la seva preservació. No ho deixem tot en mans dels polítics, encara que ells són els que haurien de tenir les eines per combatre-ho, sinó que també ens hem d'esforçar per col·laborar-hi dins de les nostres possibilitats.

dimecres, 11 de setembre del 2019

Érem sis-cents mil

No ens hi vàrem inscriure, però hi hem anat. No ha estat el resultat de la palleta curta, palleta llarga, sinó de valorar el sentit, més que no pas les ganes. Hem estat una colla de gent que hi hem assistit emprenyats amb el govern. He tingut el president davant meu, saludant els meus veïns. No m'ha sortit cap comentari, perquè no era el moment. Estava gaudint de la resposta de la gent, i m'he mossegat la llengua.
Governar no és fàcil, però quan un s'hi fica, ha de ser conseqüent. No estic d'acord amb l'actual govern. Ja ho he dit moltes vegades en aquest espai. No estan legitimats per demanar-nos que ens manifestem al carrer. Ho hem fet, no per ells, sinó perquè valorem l'esforç de la gent que amb ganes i una certa innocència es desplaça a la capital per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels nostres polítics. Ho hem fet pels polítics presos i exiliats. Ho hem fet per ells.
Després de la manifestació d'aquesta tarda, tothom hi dirà la seva, però la majoria dels comentaris ja els coneixem, perquè és més del mateix, i tenim molt clar que el mes d'octubre tornarem a manifestar-nos, en aquella ocasió per protestar contra la sentència als polítics jutjats. Una sentència que serà condemnatòria, perquè segueix el ritual traçat al marge de la justícia democràtica. Es tracta d'una justícia parcial i venjativa, amb la voluntat d'escarmentar uns polítics que varen gosar enfrontar-se a l'Estat.

divendres, 10 de juliol del 2015

L'engany de cada quatre anys

Ens trobem una vegada més en l'etapa de l'engany periòdic coincident amb les vigílies electorals. Quan s'acosten eleccions generals el partit en el govern comença a fer promeses i reduir taxes i afavorir la població per tal de captar vots i poder perpetuar-se en el govern. Això ho fan tots els partits que han tingut l'oportunitat de governar i després, passades les eleccions, es recupera la posició inicial si és que no va a pitjor.
Ni les promeses es compleixen, sempre per causes alienes (?), ni les rebaixes impositives es mantenen, sinó que recuperen els valors previs a la rebaixa i continuen pujant. Malgrat tot això, però, som incapaços de protestar i negar el vot a les falses promeses. 
Aquesta situació que es repeteix cada vegada no provoca un rebuig concret al partit o partits que ens enreden, però sí que a la llarga comporta la decepció i desconfiança generalitzada cap a la classe política. Tot plegat ens porta a l'empobriment social, econòmic, però també cultural d'una societat que no ha aconseguit deslliurar-se de la rèmora del passat predemocràtic i econòmicament feble.
Hem pogut observar com, de manera totalment descarada, el govern de Rajoy ens ha venut la rebaixa d'uns pocs euros perquè apreciem la seva voluntat de millorar la nostra situació econòmica. És ridícul i també indigne. No els demanem regals, sinó justícia. Les diferències salarials i els desequilibris entre la població han anat en augment, i això és el que ens han de resoldre. No és estrany, doncs, que apareguin moviments populistes que simplifiquen la solució per engrescar la població a que, cansada dels maltractes rebuts fins ara, s'apunti al carro i els doni el seu suport, el seu vot.
La història, però es repeteix i, amb altres colors i formes, ens continuen sometent als interessos d'uns pocs que representa que han d'ajudar a la gran majoria de la població, però això tu i jo sabem que no és així, l'ajuda es converteix en simples remeis per anar passant sense dignificar la vida de totes les persones.

dijous, 21 d’agost del 2014

El model totalitari del PP es manifesta diàriament

Voldria creure que el sentit comú i l'honestedat està per sobre de qualsevol llei i de qualsevol majoria política. Voldria pensar que tots els esforços del PP per imposar qualsevol decisió interessada gràcies a la seva majoria absoluta, no aconseguiran derrotar la legitimitat de la veu del poble.
M'agradaria que el PSOE es centrés, no estigués tan pendent dels escons i defensés els drets dels ciutadans davant les amenaces i prevaricacions del PP. Sembla que de la mà de Pedro Sánchez, el partit socialista es pren seriosament el paper d'oposició valenta contra la perversió de la política del PP.
És bo que Catalunya no sigui l'única comunitat que posi traves a la política sectària i provocadora del PP. Andalusia i el País Basc també s'hi enfronten per la Llei Wert, i Canàries també planteja un litigi per les prospeccions petrolieres davant de les seves costes. El PSOE es manifesta contrari a la modificació que vol fer el PP de la llei electoral, una pretensió rebutjable perquè només busca defensar alcaldies en mans del PP. El PSOE, que podria també beneficiar-se'n, sembla ser més honest i no vol entrar en un joc totalment criticable per abús de poder.
Independentistes i unionistes cal que anem junts per protestar i fer impossible aquesta mala praxis política del PP, que té més semblança a un sistema totalitari que no pas a un sistema democràtic de sufragi universal.

dimecres, 30 de juliol del 2014

Pels carrers de Varsòvia en la memòria d'ara fa setanta anys

Aquests quatre dies a Varsòvia m'han ajudat a entendre la facilitat en què ens creiem que som els millors del món. Ho critiquem dels nostres dirigents, però també ens ho hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Com totes les ciutats, Varsòvia té els seus defectes, però també els seus encants, però el que més em crida l'atenció és com t'obren els ulls i la ment el veure la realitat i la compares amb la idea que te n'havies fet, o més que tot, que t'havien retratat.
No puc dir que m'hi hagi trobat com a casa, perquè no és cert, però sí que no m'hi he trobat estrany. Em fixava en les fesomies i pensava que les podia trobar a casa nostra. La moda, els costums, el bellugueig de la ciutat no diferia tant de les nostres. Sí, en canvi, he trobat una gran diferència, i ja ho vaig comentar ahir o abans d'ahir, que és la netedat dels carrers i places. No era pulcritud, perquè la ciutat té vida i també hi conviu gent incívica, però era neta. Es netejava i la gent ho respectava. No hi havia caguerades de gos, i això no només en els llocs cèntrics i més curiosos, sinó tampoc en barris com el de Praga, que té menys bona fama. 
A Arenys som bruts. Ni netegem bé, ni respectem la vila. Per què?
Ens queixem molt dels corruptes i ara de Jordi Pujol. Tenim raó per protestar contra les retallades mentre hi ha gent que s'embutxaca els diners o bé no els declara ni paga els impostos corresponents, però després tampoc ens apliquem els deures que tenim com a ciutadans, i un d'ells, que no hauria de ser tan difícil, és la netedat.
Una altra reflexió ha estat sobre el litigi entre jueus i palestins a Israel. Aquests dies he trepitjat el gueto de Varsòvia, on hi va patir i morir tanta gent pel fet de ser jueus. M'ha entristit llegir tot el que va passar allà per culpa dels nazis, que els russos no varen millorar, i després he pensat en Gaza. La crueltat dels atacs dels israelians contra la ciutat plena de gent, i he imaginat la duresa de viure allà en aquesta situació. La història ens mostra pàgines cruels de la vida, els homes i dones som incapaços d'aprendre de la història i dels nostres errors. Fins quan ha de durar aquesta guerra? Fins quan plorarem tantes morts absurdes? Com ho podem evitar?

dilluns, 16 de juny del 2014

L'alcalde recrimina la CUP que escolti els veïns

Primer de tot cal que tinguem present que ni governar ni estar a l'oposició municipal no és fàcil. Ni tampoc és agraït. Si algú vol viure tranquil en el món de la política, que no es presenti en unes llistes municipals, sinó que intenti presentar-se per al Parlament, si és que pot. L'administració local és apassionant, si t'agrada l'acció i no busques medalles. És una experiència que animaria a viure, pel compromís que assumeixes per al teu poble.
Dit això, toca parlar del cap de setmana i concretament de dues notícies que he llegit al web de Ràdio Arenys. Em refereixo a les declaracions de l'alcalde Fors, en relació a les obres del rial del Bareu, i a l'assemblea de la CUP.
Estanis Fors diu que parlarà amb els veïns quan estigui tot llest. Aquest govern té un tracte molt especial amb els veïns. Fa promeses que no compleix (escoltar l'opinió dels veïns del rial de Sa Clavella) o bé explica els projectes quan els veïns estan farts de protestar i reclamar informació, i s'emprenya quan un grup de l'oposició els escolta (tema Bareu).
Quant a l'assemblea de la CUP, em va saber greu no haver-hi pogut anar. És de lloar l'esforç de parlar amb els veïns quan no és època electoral, però l'experiència tampoc ha estat prou reeixida. La participació tothom se la posa a la boca, però no tothom se la creu. Ho dic per experiència. No és fàcil i cal lluitar-hi i no llançar la tovallola massa aviat. 
La CUP va prometre el regidor de barri. Una idea que semblava interessant. No va tenir complicitat dels altres grups municipals. Alguns partits deien que ja estaven en contacte amb els veïns, però una cosa no treu l'altra. Tant de bo que s'escoltés més els veïns. A tots els veïns i no només els més propers. Al final... res de res. Després de l'estiu tot canviarà. Serà el darrer curs abans de les properes eleccions municipals. Llavors sí que interessa parlar amb els veïns, no tant per escoltar-los, com per demanar-los el vot.
Encara recordo la darrera campanya electoral del 2011. Vaig poder veure partits polítics que es reunien amb entitats i grups de veïns a qui havien ignorat i fins i tot criticat cruelment, durant tot un mandat, però llavors calia fer-se el simpàtic per obtenir vots. Arenys ha perdut quatre anys i molt em temo que el que vingui serà més del mateix.