A la busca i captura del vot

A qualsevol preu, la recerca del vot és primordial. No importa principis ni coherència. No serveix pensar en el passat i en tots aquells discursos polítics si no serveixen ara per acaparar més vots. L'exemple més evident és en mans del PP i, sobretot, del PSOE.

Les eleccions d'aquest novembre han de servir per recuperar vots que varen anar a VOX i C's. Aquests últims sembla que han tocat sostre o això és el que creuen els dos grans partits de sempre, i cadascun d'ells es baralla per esgarrapar vots. Gent desencantada amb Rivera i que poden tornar a estimar la dreta del PP o la dreta del PSOE.

Només això explica perquè en campanya electoral el PSOE juga amb la cara més dretana que pot, i acusa l'oposició d'esquerres, com Podemos, de ser una extrema esquerra. És cert que des de la posició del PSOE, en clau electoral, el discurs de Podemos està mooooolt a l'esquerra.

En tot això el principal enemic és Catalunya, que continua condicionant la política espanyola. La solució que pren el PSOE és la d'oblidar el diàleg i posar-se al nivell de C's i PP. No volen perdre vots d'enlloc. Després, si guanyen, ja matisaran, però ara és lluita ferotge per no ser considerats dèbils davant l'afronta de l'independentisme i el govern català.

Eurodiputats impresentables

Que un país com Polònia enviï a Brussel·les un diputat com Janusz Korvin-Mikke no vol dir res o vol dir molt! Que un representant polític afirmi que les dones han de cobrar menys que els homes perquè son més dèbils i menys intel·ligents és realment un atac a la intel·ligència de tots nosaltres. Aquesta mentalitat segurament la trobaríem en aquests desgraciats que maten la seva dona. 

La institució, en aquest cas el Parlament europeu, hauria de sancionar-lo inhabilitant-lo. No pot ser que una persona que pensa i declara això pugui tenir estatus de diputat a la cambra europea. Tots plegats som dèbils i porucs i no aprovem lleis que ataquin d'arrel comportaments com aquest. Si fóssim sensats i valents, personatges com aquest diputat, i alguns diputats del Congrés de Madrid no podrien estar asseguts al seu escó.

Però la nostra societat és feble i ens trobem desorientats i és per aquest motiu que sorgeixen amb força els moviments extremistes, els personatges il·luminats que enceguen multituds i són capaços de guanyar eleccions i presidir governs del món occidental. 

Tenim la por al cos a l'expectativa de veure què passarà a Holanda o a França. Si l'extrema dreta serà capaç d'arraconar partits polítics de tradició demòcrata. I si és així de qui serà la culpa? Dels votants d'aquests partits extremistes, xenòfobs i populistes? No serà culpa de totes les persones que no han fet res per evitar que aquestes forces polítiques creixessin?

Demagògia, engany i enriquiment fraudulent també en les okupacions

Arran de la notícia de l'intent d'okupació del pis del regidor de Barcelona per ERC, Alfred Bosch, han estat molts els comentaris i opinions sobre la progressió de les okupacions de pisos a les nostres ciutats. Un fet que presenta argumentacions molt perilloses que no tenen cap voluntat de matisar les diferents situacions que es produeixin i fan passar bou per bèstia grossa.

És cert que hi ha moltes persones que tenen necessitat de disposar d'un habitatge i no els és possible. També és cert que les administracions locals dediquen moltes hores i esforços per aconseguir pisos amb preus socials que siguin assequibles per a famílies amb pocs recursos i moltes d'elles a l'atur. Negar-ho no ho nega ningú, però on hi ha discrepàncies és sobre les responsabilitats i la picaresca que s'ha desfermat aprofitant l'avinentesa.

Jo sempre parlo dels okupes bons i els altres. Dels okupes que el seu pecat ha estat entrar en un pis buit per no quedar-se al carrer, sense provocar aldarulls amb els veïns de l'escala, i d'aquells que sense necessitar-ho rebenten portes i en fan negoci. És molt perillós sortir al carrer manifestant la irresponsabilitat de l'administració pública o fins i tot dels bancs, sense distingir entre uns okupes i els altres. Sense adonar-se que aquests segons dificulten que famílies necessitades disposin de pisos buits per entrar-hi a viure.

Molta demagògia per part d'uns quants i molts d'altres que van amb el lliri a la mà. Convé obrir els ulls i no deixar-nos entabanar. Hi ha molts espavilats corrent pel món que fàcilment enganyen les persones més dèbils, aquelles que pateixen per menjar i arribar a finals de mes. Cal que l'administració sigui ferma defensant els defensables i castigant els que s'aprofiten dels altres, de la misèria, per enriquir-se.

A la caça dels més dèbils!

Sovint em pregunto, i crec haver-ho escrit en el meu bloc, com és possible que famílies amb rendes baixes i problemes laborals puguin votar el PP que fa tot el possible per fer la guitza als pobres i defensar i protegir els rics? L'única explicació que trobo lògica és que l'esquerra espanyola no ha fet gaire més per a ells, ni tampoc per als que ens considerem classe mitjana.

Avui es feien públiques unes declaracions de l'expresident de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat, José Maria Peláez, en què deia que Hisenda persegueix més les treballadores de les llars, els pensionistes i els joves que no pas els grans fraus. Que Hisenda enfoca massivament les seves accions contra els més dèbils. Per què serà?

Hi poden haver moltes explicacions. En primer lloc perquè és molt més fàcil. Aquests col·lectius prioritzats ho tenen molt més complicat defraudar i, a més, quan els enganxen no tenen gaires recursos per defensar-se o esquivar la multa. També perquè aquests pobres infeliços són 'els altres'. No és estrany comprovar que els grans corruptes tenen molts parentius i fils conductors amb els que governen i per tant amb els que prenen la decisió de a qui cal perseguir primer.

I esclar, si a la notícia hi sumes els acords del PP i el PSOE per nombrar els nous càrrecs del Tribunal Constitucional, t'adones que la gran majoria estem sota el poder i pressió d'una minoria que té grans capitals i molt poder. Hi ha molts catalans que volen marxar d'Espanya pel seu nacionalisme i la defensa de la llengua i cultura catalanes, però n'hi ha d'altres que ho volen fer per estar farts de tanta corrupció i manipulació de la dreta espanyola i la incapacitat de l'esquerra per solucionar-ho. Tot i així cal que l'alternativa sigui transparent i clara, no fos cas que sortíssim del foc per caure a les brases!

Els personalismes a l'esquerra catapulten els corruptes

Els personalismes en els partits polítics afavoreixen els governs dels partits més reaccionaris i piramidals de les democràcies dèbils com és la nostra. Mentre l'esquerra catalana i l'espanyola tinguin tants problemes de personalismes per aconseguir el comandament del seu partit polític, la dreta ho aprofitarà per continuar en el poder, malgrat la corrupció.

La ciutadania s'allunya de les lluites personalistes dels partits i tria la calma i tranquil·litat dels partits que no discuteixen el seu lideratge. En el cas d'Espanya és evident. Malgrat els atacs de l'expresident Aznar, Rajoy ha aconseguit mantenir el seu lideratge i fer fora totes aquelles persones que li podien fer ombra. Per contra a l'esquerra els líders han estat, des de ja fa molt temps, qüestionats per la pròpia militància. 

¿Qui no veu, en els atacs de la presidenta andalusa al líder del PSOE Pedro Sánchez, un senyal de feblesa i debilitat que els deixa en desavantatge davant del PP?

Podemos ha estat víctima del mateix mal. Les lluites internes els ha afeblit, i els ha fet perdre la credibilitat que necessitaven per esdevenir una alternativa de govern. Ara a Catalunya, la coalició Catalunya sí que es pot afronta lluites internes de poder i lideratge que amenacen amb la ruptura. Aquestes situacions impossibiliten que es converteixin en alternatives, perquè els ciutadans se n'allunyen tant com poden. Mentre no canviïn de xip, el poder polític continuarà en les mateixes mans i ens haurem d'oblidar de qualsevol intent regeneracionista. Només així es pot entendre que partits corruptes com el PP continuïn acaparant vots de la ciutadania.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar a la Fiscalia per la bandera

Arran de la notícia de la decisió del Defensor del Pueblo de portar a la Fiscalia l'ajuntament d'Arenys de Mar, permeteu-me que consideri ridícula aquesta tasca del Defensor del Pueblo, o defensora,  perseguint càrrecs públics perquè no tenen penjada la bandera espanyola al balcó. Ja sé que hi ha moltes persones per a qui els símbols són sagrats. També és cert que tots n'utilitzem, i precisament hi insistim quan ens neguen els arguments per defensar els nostres drets. Quan eviten el diàleg i ens imposen la llei com si es tractés d'una llosa inamovible.

Reconec que no m'agradaria veure la bandera espanyola al balcó del meu ajuntament, però al mateix temps si l'alcalde decideix treure la senyera no em sabrà cap mica de greu. M'interessa més la voluntat ferma de treballar per aconseguir els drets dels ciutadans i sobretot la lluita contra les injustícies, i crec que en això s'hauria de dedicar l'esmentat defensor i no en si hi ha o no penjada una bandera a tal edifici. 

Potser se'ns escapa, perquè la premsa acostuma a fixar-se més en les extravagàncies que en la feina de cada dia, la polèmica es paga més bé que no pas una mostra de gratitud, però no recordo gaires mostres en defensa del ciutadà que no té habitatge, el que no té recursos suficients per sobreviure. Això sí que és una injustícia que el govern de torn permet i tolera, i aquí hi voldria el defensor del poble lluitant per aconseguir eradicar tanta desigualtat.

Deixem que sigui la delegada del govern espanyol a Catalunya qui, a falta de tasques més importants, es dediqui a perseguir els alcaldes dolents que no pengen la bandera, i que el defensor s'escarrassi en aconseguir disminuir tanta injustícia, i que posi en evidència els polítics que incompleixen les seves obligacions vers els més dèbils. Potser em presentaran una llista de reclamacions, però jo voldria veure els resultats i les conseqüències per als polítics que incompleixen les seves obligacions, més enllà de penjar o no una bandera.

Els sobiranistes d'ICV treuen el nas

Han trigat més del que convenia, però sembla ser que finalment s'hi han atrevit. No sé si es repetirà la història traumàtica del PSC, o bé a ICV ho sabran fer millor. Recordem que en el PSC els sobiranistes han acabat marxant del partit i ara tenen l'embolic de decidir com s'organitzen, deixant els fidels al PSOE sols i enganyats. Dic enganyats perquè no m'imagino un PSOE decidit a impulsar el model federal, coneixent els andalusos, murcians, extremenys...

Després que la tesi de Joan Herrera vencés a Dolors Camats i els sobiranistes d'Iniciativa per Catalunya Verds, finalment, segons he llegit al diari, aquests s'han començat a moure i no es volen conformar en ser uns escolanets de Podemos, tal com Herrera els ha castigat. Estic content que sigui així, tan per mí com pels amics que tinc dins del partit. Darrerament han estat unes quantes persones que m'han dit que no els agrada ERC, però han deixat de confiar en ICV, i que la seva opció actual és la CUP. El problema de la CUP és la inseguretat de conèixer qui serà el proper líder, quan t'has acostumat amb algú que t'ha agradat. Segur que ho farà tant o més bé, però sempre queda el dubte.

Seguiré de prop l'evolució d'aquest possible corrent intern crític amb la direcció d'ICV, i si realment es posicionen a favor del futur d'una Catalunya sobirana, i deixen d'anar a remolc de Podemos. Que, per cert, voldria aprofitar per comentar-li al senyor Iceta, que no es tracta de frenar Podemos, sinó de presentar un projecte propi engrescador, d'una veritable esquerra progressista, que deixi de treballar només per al partit, i realitzi allò que predica tant de suport als més dèbils, amb una política social en bé dels menys afavorits, buscant un reequilibri social del país. Llavors ja no farà por cap altra iniciativa que es pugui presentar.

On s'emmirallen els polítics corruptes

Ahir al matí tot esperant l'arribada de les nostres filles vàrem sortir a parlar de l'escàndol Pujol i de tots els que anem coneixent des de fa força temps. Els polítics, que no són tots, són uns corruptes, deia una mare. Sí, n'hi ha una bona colla, però no són la majoria i, el que és més important, hem d'acceptar que els polítics són ciutadans com nosaltres que han decidit exercir de polítics, i n'hi ha de bons i de no tan bons, com nosaltres.

Hem de fer l'exercici de mirar els polítics com si ens miréssim en un mirall. En veiem de corruptes, però aquests no surten del no-res. Els polítics surten de la societat que els ha escollit. Amb això vull dir que la societat tampoc està tan bé com volem creure. Hi ha molta gent que si no és més corrupte és perquè no pot. 

Qui té poder té més possibilitats d'enganyar i delinquir dissimuladament, o no tant! Cal denunciar els polítics corruptes perquè en ells hem dipositat la nostra confiança, però també hem de ser crítics amb la nostra societat on hi ha massa gent que fa el que pot per embutxacar-se diners de manera fraudulenta. 

No tots som uns delinqüents en potència, o no tots aprofitem la més mínima per apoderar-nos d'allò que no ens correspon, però n'hi ha també una bona colla. Es parla de regenerar la política i hi estic d'acord, però també ens hem d'esforçar per regenerar la societat on vivim. Si no recuperem els valors que tant n'hem parlat, també Jordi Pujol, no aconseguirem una societat més justa.

No sé què es pot esperar de Podemos, però el que sí sé és que amb l'estructura actual de partits polítics es fa molt difícil descartar tots aquells vicis en què hem caigut, i fer la revolució social, escoltant els més dèbils i aconseguint una societat més justa i de més fàcil entendre.