Arribem cansats!

Comencem un nou curs i ho fem cansats, com si les vacances no ens haguessin provat. Probablement ens han anat bé, però ens trobem que a l'hora de reiniciar l'activitat ens cauen a sobre els mateixos problemes de sempre amb les mateixes actituds i traves per poder-los solucionar.

De fet, hauríem d'iniciar el curs, animats, com aquella criatura que té una joguina nova. Nosaltres tenim un nou govern que, a més, ens ha promès moltes coses. Això ens podria il·lusionar, encara que no ens acabi de fer patxoca, però observem que no aconseguim expectatives noves. La baralla constant entre el PP i el PSOE, simplement per aconseguir el poder, ho fa malbé tot. 

El Tribunal Constitucional no aconsegueix elegir president. El PP no es pot treure de sobre la influència de VOX, a qui necessita per governar i li està prenent discursos per intentar augmentar la clientela. El president socialista té molts fronts oberts, a part de la qüestió personal de la seva dona, i intentarà sortint-se'n tot convocant, abans d'hora, un congrés del partit. Es tracta que el ratifiquin com a líder indiscutible i fer callar les veus contràries, que no són poques.

I a casa nostra? Els dos principals partits independentistes tenen previst uns congressos que han de servir per definir el seu futur, però... i el futur de Catalunya? La impressió que tenim és que només es tracta de posar noms, més que no pas programa. I entretant haurem d'estar amatents al compliment del pacte que ha fet Illa president de la Generalitat. Tinc por que ERC, atabalats amb el seu congrés i la lluita interna pel lideratge, s'oblidi de tot allò que els socialistes catalans li han promès i que els ha servit d'excusa per obrir-los la porta de la Generalitat.

La consellera d'Educació diu que hem de recuperar el prestigi i confiança de l'ensenyament a Catalunya. No ho tindrà fàcil. I Rodalies continua funcionant malament, a l'espera de si és cert que s'inicien els tràmits pel traspàs, tranquil, de les competències a la Generalitat.

No em digueu que no sigui tot això molt feixuc. Les vacances ens hauran anat bé per descansar, però de sobte ho tenim tot al damunt, i sense gaires alegries ni tranquil·litat. No és estrany que avui, que moltes persones han començat la feina, es trobin cansades i atabalades. Agafem-nos-ho amb calma!

Es fa llarg

Mentre els polítics catalans estan fent mans i mànigues per quedar bé davant la ciutadania i retenir el seu vot, la majoria dels ciutadans ens manifestem enganyats i cansats de tantes promeses incomplertes. Què faran de diferent que ara ens ho puguem creure? El final precipitat de la legislatura ha vingut per culpa d'un projecte de casino, com si no tinguéssim prou maldecaps en què pensar i intentar resoldre. En tenen la culpa els que l'han defensat i posat com a condició per pactar els pressupostos, com aquells que l'han fet servir d'excusa per votar-hi en contra, provocant l'avançament de les eleccions.

    Intento passar de llarg de les informacions electoralistes, perquè d'alguna manera considero que ens prenen el pèl. Ens volen comprar el vot a canvi de promeses, la majoria de les quals sabem que no ens portaran enlloc. Avui el president es treia de la màniga una proposta de referèndum que no li comprarà ningú, la darrera cosa que podíem esperar en un moment de paràlisi política que s'arrossega de fa anys. 

    Ahir podíem llegir un article on es comparava la situació de les energies renovables a Catalunya i Espanya, i ens queia la cara de vergonya. No es tracta d'estar per sota, sinó anys llum. Què ha fet el govern al respecte? Si fem memòria del passat, veurem que no només no hem avançat, sinó que ens han passat al davant i ens han deixat a la cua. Si en algun moment érem motiu d'exemple, avui més aviat ho som d'escarni. I amb aquests líders, que no hi ha manera de rellevar, les expectatives són funestes. 

    Ara seria l'hora de fer un repàs de tot el que s'ha fet i el que ha quedat pendent, i presentar projectes concrets que ens facin avançar. En lloc d'això ens fan viure de la nostàlgia, de somnis que s'han esfumat i que pretenen reactivar sense tenir cap estratègia ni possibilitats de fer-ho realitat. Aquest engany permanent resulta cansat i avorrit, i propicia un augment de la desafecció i molt poques ganes d'anar a votar.

    Anem a unes eleccions on ningú aconseguirà la majoria absoluta, i ens trobarem novament amb grans dificultats per arribar a qualsevol pacte, sobretot per rivalitats personals. Ens podem trobar que passin uns quants mesos de desgovern amb el que això representa per a l'economia del país. Si fins ara hem anat enrere què no passarà sense un canvi de timó i empenta? 

Cansats de polítics inútils

Tal com us comentava ahir, el senyor Pedro Sánchez ha volgut passar pàgina molt ràpidament de les eleccions municipals i ens ha plantificar unes noves eleccions, mig any abans del que estava previst. Es tracta de portar la veu cantant i demostrar que no té por als resultats. Tothom sap, però, que no ho té gens clar i que haurà de fer mans i mànigues per intentar capgirar la tònica dominant que el porta a perdre les properes eleccions, o si més no a veure com el PP i Vox sumen per fer-se amb el poder.

Les perspectives no són gaire bones per a totes les persones que creiem en la democràcia i, sobretot, en la defensa dels drets de tothom, també dels més dèbils, aquells que no ostenten el poder i que ho tenen prou difícil per subsistir en un món cada vegada més divers, amb un distanciament important entre rics i pobres.

També hem d'estar preocupats aquells catalans que estimem la nostra terra, que hem somiat durant tota la vida el reconeixement als trets diferencials, que hem lluitat per la nostra cultura, la nostra llengua. Sabem que si el PP governa i a més necessita del concurs de Vox, tot seran traves i perdrem els pocs drets que hem estat capaços de salvar.

No he cregut mai en la teoria de com pitjor ens ho plantegin millor ens en sortirem. Està vist i comprovat que la nostra capacitat de resposta i enfrontament als poders que pretenen aniquilar-nos és nul·la. No només som incapaços de fer-hi front, sinó que a més ens dividim i ens tirem els plats pel cap.

Sorprèn, per no dir que emprenya, sentir els discursos dels líders de Junts i ERC demanant unitat davant el repte de perdre bous i esquelles. No sé si no s'han adonat que estem farts dels seus discursos inútils. Estem cansats dels sermons del senyor Junqueras, les declaracions de la senyora Vilalta, de les excuses del senyor Turull, i així podria continuar amb altres exemples i protagonistes.

No han vist la resposta de la gent en aquestes eleccions, amb un nivell de participació ridícul? No creuen que això anirà a més si no són capaços de capgirar el discurs, però sobretot, l'actitud i les maneres?

Estem molt cansats dels polítics d'avui i necessitem un relleu ja! Els volem a casa i necessitem cares noves. Calen polítics que donin la cara, que siguin coherents, honestos i deixin de tractar-nos com a criatures. Els hi reconeixem els mèrits i el sofriment patit, però sisplau quedin-se a casa i deixin que nous protagonistes entomin la situació. No maregem més la perdiu! ja ens han complicat massa l'existència!

El trist paper del nostre president

Les declaracions del president de la Generalitat reclamant el traspàs de Rodalies cansen i deixen en evidència la mediocritat dels nostres polítics i expliquen per què ens trobem en la situació que som. Si el govern actual és el millor a què podem aspirar i és el que ens mereixem, n'hi ha per apagar el llum i quedar-nos a casa a les fosques.

Com es pot tenir la barra de fer aquest discurs i no ser capaç de tancar-se en banda per exigir el que la societat catalana demana des de fa tant temps? Per què ens expliquen històries de pactes amb el PSOE, quan són incapaços d'exigir temes tan transcendents per al país? El discurs d'ERC no s'aguanta per enlloc!

Ens volen fer creure que tenen clar el millor camí per aconseguir rèdits de Madrid, i es fan un tip d'empassar-se gripaus sense resoldre cap dels principals problemes que tenim. El president Aragonès és conscient que Rodalies està a la ment d'una gran part de catalans, i vol fer veure que és sensible a la problemàtica i que s'esforça per resoldre-ho. Ja no volem més enganys!

Des del primer dia el govern d'ERC ha demostrat les seves mancances, la falta de lideratge i de trobar solucions als molts problemes que patim. Estem cansats d'aguantar uns polítics que no donen la talla, i només busquen mantenir-se en el poder, sense aconseguir res. 

Podríem anar repassant les diferents conselleries amb els respectius consellers i conselleres, i ens adonaríem de quin és el seu nivell. Comencem per Educació? O potser ja se n'ha parlat massa i ha quedat prou en evidència la seva mala praxis, canviant instruccions un dia rere l'altre? Potser s'ha fet millor des de Territori, cedint davant el PSC en temes que ens havien presentat com a inamovibles?

Està vist i comprovat que tenim un govern de circumstàncies que no ens fa avançar en res, i que tot queda supeditat a la voluntat de Madrid, i a sobre ens volen fer veure que en saben tant de negociar i aconseguir beneficis per a Catalunya. En què ens han sorprès agradablement? Només són capaços de fer discursos, Rufián o Junqueras, alliçonadors, però que no porten enlloc. 

Avui, quan llegia l'article del president al diari ARA, m'indignava, perquè s'ha de ser molt descarat com per atrevir-se a opinar sobre un tema que afecta a tanta gent i que no han estat capaços d'aconseguir res. Qui es pot creure que ara ho faran millor? Sisplau, que deixen el lloc a gent més competent i se'n vagin a casa!

La vigília de la Diada

He llegit que l'ANC ha detectat una disminució important de les persones inscrites per assistir a la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona. De fet, no crec que ningú se n'hagi sorprès ja que això estava cantat. Jo mateix en aquest blog ho comentava l'altre dia. 

La gent estem cansats, i m'hi incloc, de tot el que ha estat passant els darrers anys, i que d'alguna manera s'ha agreujat darrerament. Els nostres polítics probablement han estat a l'alçada de tots nosaltres i han demostrat una incapacitat per motivar-nos i engrescar-nos a construir un país on tots hi puguem viure bé, o si més no tenir la possibilitat d'afrontar amb certes garanties les penúries que se'ns anuncien.

Quant al Procés ja només ens queden records no gaire estimulants, i de mica en mica anem assimilant que aquesta oportunitat ha passat de llarg, i que en tot cas caldrà esperar-ne una altra més endavant, probablement amb protagonistes d'altres generacions, no pas de la nostra.

Aquest sentiment no hauria de ser necessàriament trist i descoratjador, sinó en tot cas ens hauria de fer veure que hi ha moltes coses a resoldre, i que seria hora que ens arremanguéssim i ens poséssim a treballar per millorar la situació del país. No podem abaixar la guàrdia i davant de problemes com el d'aquest divendres amb l'avaria caòtica de la xarxa de trens de Rodalies, hem d'exigir un millor servei, més inversions per un manteniment decent i, si fa el cas, traspàs de competències per gestionar-ho des d'aquí.

La manifestació de demà diumenge anirà com anirà, i serà una demostració del trencament entre els partits polítics independentistes, que han pres decisions diferents. Cap d'ells es pot escapar de la crítica, perquè en el fos hi ha un interès de partit que els fa perdre la confiança de la ciutadania. Sense aquesta confiança és impossible avançar amb èxit. 

Com ja he dit moltes vegades, estem vivint una etapa grisa de la política catalana i el que podem esperar i desitjar és que sigui la més breu possible, per entrar en una dinàmica diferent, amb nous polítics, més eficients i amb més esperit de servei. Tots plegats hem d'aprendre la lliçó i procurar no anar més enrere del que hem fet fins ara. A veure si el fracàs de demà ens estimula per canviar de ritme i traçar un altre camí.

Afectats per Rodalies

Avui m'ha tocat desplaçar-me per carretera per culpa dels problemes amb la línia de Rodalies. Una avaria general ha deixat sense trens de RENFE a tot el país, des de les 5.00 fins a les 8.00 del matí, però amb retards i trens anul·lats tot el dia. Podríem estar parlant d'anècdota si no fos que massa sovint hi ha problemes amb el ferrocarril que gestiona l'estat espanyol, i que provoca malestar entre els seus usuaris. 

Un dia pot passar qualsevol cosa i quedar-te sense servei, però el que no és normal és que els problemes siguin constants i gairebé cada dia hi hagi línies afectades, la majoria de vegades per problemes de manteniment. Quan les coses no es cuiden, i això ho sabem per experiència a la llar, tard o d'hora sorgeixen problemes.

La reacció del govern català ha estat immediata i unànime, exigint el traspàs de competències a la Generalitat. Una petició que cansa i avorreix perquè fa massa anys que la sentim i no es fa res per aconseguir-ho. Culpables uns, per no permetre el traspàs, i els altres, per no ser capaços de deixar el govern de l'estat entre l'espasa i la paret i obligar-los a fer el pas, sobretot quan resulta que el govern de Madrid és el més progressista de la història.

El traspàs de Rodalies no és garantia de res, però sí que és cert que la gestió des de la proximitat sempre és més fàcil i s'aconsegueixen millors resultats, i per altra banda ha quedat demostrat que la gestió del servei ferroviari a Catalunya ha estat sempre penós i ple de problemes.

Jo també m'apunto a demanar el traspàs de competències, però demano al nostre govern que sigui més contundent en la seva petició i exigències. Estem massa farts d'anar amb el lliri a la mà, i en situacions com aquesta cal ser molt enèrgic i anar junts sense fissures.

M'imagino que la petició del nostre govern té l'aval de consellers d'ERC i de Junts, però fa falta que s'escenifiqui clarament i que des de la centralitat es vegi com una exigència clara i unànime. Si aconseguim el traspàs serà l'hora de demanar al nostre govern que inverteixi per canviar la dinàmica del mal servei actual. No serà fàcil, però ja que des d'aquí es veu tant que funciona malament, llavors serà més fàcil entendre que cal treballar a fons per aconseguir un servei de Rodalies eficient.

Els milers d'afectats per l'avaria del tren d'aquest matí, i les conseqüències que anirà tenint durant tota la jornada, haurien de ser compensats econòmicament, també les empreses que han patit un retard en l'entrada dels seus treballadors. Això, però seria demanar massa. A casa nostra estem acostumats que en situacions com la d'avui, com a molt sortim a criticar i a queixar-nos, per després abaixar el cap i esperar que torni a passar una altra vegada.

Fracàs anunciat de l'onze de setembre

A finals d'agost, des de fa ja uns quants anys, la notícia que apareix a la premsa són els preparatius de la diada nacional de Catalunya. No pas els actes oficials que s'han continuat celebrant, sinó les manifestacions convocades per reivindicar el dret a decidir en un referèndum pactat amb el govern de l'estat. 

No cal dir que la situació política actual no és gens propícia per engrescar ningú a sortir al carrer a demanar res, perquè ja fa massa temps que estem demanant coses com que el nostre govern s'aclareixi què vol fer i amb qui. Després de tant desgast polític i amb l'afegit de la situació de crisi econòmica, per l'alça dels preus, sobretot l'energia, però no només, ara es fa molt difícil pensar que la gent pugui sortir en massa al carrer. 

És per això que passi el que passi el dia onze de setembre d'enguany, la convocatòria al carrer serà un fracàs d'assistència. Estem massa cansats, però sobretot desil·lusionats amb els nostres polítics. Les baralles continuades entre els polítics independentistes que conformen el govern, sense ja pensar en la CUP, fa que no tinguem ganes de fer el ridícul. Probablement el nombre de defensors de l'independentisme ha baixat, però sobretot el que ha passat és que ha disminuït en gran mesura el nombre de persones disposades a sortir al carrer a reclamar què sap què i a qui.

Són de plànyer els dirigents d'entitats sobiranistes que intenten mantenir el caliu, malgrat l'actitud dels nostres governants. No és un problema d'ells que la gent no estigui disposada a sortir al carrer, i que no es puguin obtenir xifres de rècord. Els problemàtics són els nostres polítics que són incapaços de posar-se d'acord en aclarir què volen que sigui el nostre país. Tant hem canviat?

El més fàcil és pensar que els governants actuals en tenen prou en tastar poder, cobrar un sou públic i anar fent bullir l'olla. Voldria pensar que hi ha alguna cosa més interessant al darrere, i sobretot més honesta i lloable.

Avui llegia que el president Aragonès no ha aclarit si assistiria a la manifestació que s'ha convocat. M'imagino que és conscient que assistir-hi pot comportar-li fer més el ridícul del que ja està fent, amb una manifestació clara de no tenir criteri, més enllà de mantenir-se a la poltrona. Com ja he dit més d'una vegada, cal esperar un relleu, i que tinguem la sort que els nous siguin millors que els actuals.

Cansats dels nostres representants polítics!

La pregunta que em faig, després de llegir les notícies sobre política catalana, és què es trencarà primer si el govern català o JuntsXCat? Fa molt temps que presenciem les baralles entre els dos partits polítics en el govern, tants dies com fa que es va constituir el mateix govern, o que es varen fer públics els resultats electorals. Ja he dit més d'una vegada que JuntsXCat no va pair haver quedat per sota d'ERC i això ho ha manifestat des del primer dia, i ha estat, segons la meva manera de veure-ho, el motiu de les disputes entre els dos partits polítics. Ara, però, cada vegada sembla més que JuntsXCat no pot superar la situació i que els corrents interns poden arribar a desestabilitzar el partit, fins al punt de la ruptura.

Una mostra de tot plegat és el discurs i manera de fer de l'expresidenta del Parlament català, que és la més afectada per la derrota electoral i que no va acceptar ser vicepresidenta del govern perquè volia més protagonisme. La seva idea va ser optar a la presidència del Parlament per poder remenar les cireres. El seu passat davant de la Institució de les Lletres Catalanes l'ha portat a que la mesa del Parlament la fes fora del càrrec i s'hi resisteix tant com pot, fins i tot a desgrat de companys de partit.

La por que molts militants de JuntsXCat tenen és que Laura Borràs estiri la corda fins arribar a trencar-la i convertir-se en líder absoluta, encara que sigui d'un nou partit polític. Difícilment acceptarà ser segona d'enlloc, i això és el que no li perdonen molts militants i així es va fer palès en les darreres eleccions internes del partit, en el moment de repartir-se càrrecs entre simpatitzants d'uns i altres.

El que pugui passar dins d'un partit polític em preocupa molt poc. El que m'amoïna és el que passa dins d'un govern perquè quan s'encalla i no actua provoca un mal al país que costarà molt de recuperar-nos-en. Les lluites entre fronts polítics n'hi ha hagut sempre i n'hi continuarà havent. El problema és quan aquestes lluites paralitzen l'obra de govern. El problema és veure que uns polítics mediocres són incapaços de liderar un projecte de país capaç d'il·lusionar-nos. 

Som moltes les persones que estem cansats d'aquests polítics, i tenim el problema que no sabem veure-hi solució, ni tampoc una alternativa clara que ens alliberi d'aquests paràsits de la política. Estem cansats de l'actuació de qui era la segona autoritat catalana, i tingui raó o no en tingui, sigui culpable de corrupció o no, entenem que no és la manera de comportar-se, perquè juga amb el país que és de tots, com si fos el seu patrimoni. Prou baralles inútils i més responsabilitat!

Falla el diàleg per constituir la taula

Arran de diferents notícies que s'han anat succeint, hem parlat de les picabaralles entre els dos socis de govern a Catalunya, ERC i JxCat, i de com ens sentíem cansats. Avui hauríem de parlar d'un nou episodi, a l'hora de confeccionar la taula de diàleg. No sé si hi havia un pacte explícit de que hi podia participar tothom, més enllà dels membres del govern, però en tot cas té una certa raó de ser que siguin precisament aquests els membres escollits.

M'imagino que els grans defensors del partidisme, l'estructura dels partits polítics i el paper que hi juguen els professionals de la política, estarien d'acord que no es limités aquesta participació als membres del govern, i encara algú més voldria posar-hi una nota de color i rellevància, col·locant-hi ex presos polítics, per plantar cara al govern de l'Estat.

Personalment, com que no soc gaire partidari de donar més protagonisme als partits polítics del que ja tenen, atesa la llei electoral vigent, veuria bé que només els membres del govern, aquelles persones escollides a liderar la política del país, d'acord amb uns resultats electorals, fossin els dialogants per part de Catalunya, i el mateix per part espanyola.

En tot cas, jo crec que el conflicte que s'ha originat no és tant pel fet en sí mateix, com per la baralla continuada entre els dos socis de govern per demostrar davant la ciutadania qui s'arronsa i qui porta la batuta. El cop de força que el president Aragonès ha donat, decantant els membres de JxCat que no són consellers o conselleres, vindria a il·lustrar aquesta maniobra per part d'ERC. 

La imatge que es treu de JxCat és que només hi són per posar traves a tot el que s'intenta fer, i que ERC està fent les coses de manera assenyada, i sobretot procurant acontentar Madrid, que, en aquest cas, han donat suport a la decisió del president català.

No sé en què acabarà tot plegat, però en tot cas hem de repetir una vegada més que molts catalans estem molt tips dels nostres polítics. Ens sobraven els integrants del govern Torra, i ens sobren els integrants del govern Aragonès. Potser no tenim ningú millor, i això vol dir anar passant anys perdent oportunitats i desencisant la ciutadania. No dipositem gaires esperances a la taula de diàleg, però és que ja d'entrada no s'hi va amb ganes, i això és el pitjor que pot passar.

L'Observatori Ciutadà Municipal llança la tovallola

He llegit que l'Observatori Ciutadà Municipal d'Arenys de Mar es dissol. Es queixen que han tingut molts problemes perquè l'Ajuntament de la nostra vila proporcionés les dades que segons la llei de transparència havien de donar i que pleguen cansats de la feina que han tingut per obtenir aquestes dades.

Alguns pensàvem que amb l'entrada de la CUP al govern municipal això es podria notar, però veiem que no ha estat així, o si més no això és el que es pot deduir de les paraules dels responsables de l'entitat que ara llancen la tovallola, sense haver aconseguit un relleu.

La maquinària administrativa és feixuga i cal una molt bona predisposició per part dels governants per fer transparent la seva tasca. Normalment no s'aconsegueix, i tot i que la llei està molt ben elaborada, la posada en pràctica arriba a ser gairebé nul·la.

Arenys de Mar, no és un model d'administració eficaç i transparent i caldria treballar-ho molt bé des de dins. Ni els grups municipals en el govern ni els de l'oposició quan han governat, han estat capaços o han tingut la voluntat real de ser prou transparents, i aquí la defensora del ciutadà hauria de dedicar-hi esforços perquè la nostra administració millori en aquest aspecte.

És important la transparència per poder ensenyar als vilatans el funcionament de l'administració, amb totes les seves dificultats, però també amb tota la pulcritud en la seva gestió. Seia bo que els nostres governants tinguessin més cura perquè el treball que es realitza dins de l'administració municipal sigui el màxim de transparent i guanyi en confiança dels administrats.

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Recosint les engrunes de la desfeta

Les negociacions que veiem aquests dies entre les engrunes dels partits que es varen escindir no fa gaires mesos em fan veure que al darrere de tot plegat només hi ha ànsies de protagonisme. No es pot entendre d'una altra manera. També moltes ganes d'ocupar seients al Parlament, com va passar amb l'antiga UDC de Ramon Espadaler, anant de bracet del PSC i que en aquesta ocasió es torna a produir. Espadaler ha aconseguit que el PSC no s'enamori de cap altre partit polític dels escindits de Convergència i ser la parella de ball d'Iceta.

Avui llegia que Castellà, amb els quatre que es varen constituir com a partit polític, aniran amb JxCat, suposo que expulsats d'ERC i veient que sols no anirien enlloc, i el que es pitjor, que el seu líder quedaria fora del Parlament. Ho hem vist també en les negociacions entre el PDECat i el Partit Nacionalista de Catalunya, de la incansable Marta Pascal, que en aquest cas no ha arribat a bon port i no sé si acabarà presentant-se o no. 

Sigui com sigui, tot plegat resulta molt trist, perquè no hi sé veure projectes polítics diferenciats, ni noves energies per fer canviar el rumb del nostre país. Més aviat hi veig ganes de repanxolar-se a la poltrona d'uns dirigents catalans, cansats i sense idees, que només ens poden portar a aprofundir en el desastre.

El més despert sembla ser Iceta, que és el que ho té més fàcil perquè ve de més avall i amb una caiguda lliure de qui li feia ombra, C's. Segons hem pogut llegir aquests dies, va agafant no només els seus amics de centre-dreta de l'Espadaler, sinó també de la dreta espanyola de C's i l'esquerra catalana dels Comuns. Es tracta de fer un poti-poti que ningú veurà clar, però amb la intenció de restar forces als independentistes i tornar a ocupar un lloc prominent a la política catalana, aprofitant que el PSOE és a la Moncloa.

No sé quina serà la resposta de l'electorat català, però pel que fa a mi, cada vegada veig menys clar el futur polític de Catalunya, Estem descomponent l'espectre polític, però no hi ha ni noves idees ni noves veus amb possibilitats de fer un tomb i avançar d'una vegada. Ja portem massa temps aturats!

Eleccions a cinc mesos vista

El president Torra ha anunciat que una vegada tinguin aprovats els pressupostos dirà la data de les eleccions, i això vol dir que ens esperen cinc mesos de campanya electoral. Molts volíem que les eleccions es convoquessin, perquè ja no podíem avançar més, però el que fa més mandra és això d'haver d'aguantar tants mesos de campanya. Estem molt cansats.

La pregunta que em faig és quines persones es presentaran per a aquesta nova legislatura. Ara ja no caldrà parlar ni exigir unitat, perquè s'ha vist ben clar que no hi ha cap mica d'interès, ara només ens haurem de fixar en les persones que posen a les llistes. Seran els mateixos? no hi haurà recanvis?

S'ha demostrat que, amb el president inclòs, aquest govern no ha funcionat, i no només és culpa de la situació política ni del fracàs del pla B per a la independència, sinó que la capacitat política dels governants s'ha demostrat escassa. Un perfil molt baix de consellers i staff, ens ha conduït al fracàs i haver de convocar noves eleccions.

No és culpa d'ERC que ha girat l'esquena a JxCat, sinó que ni uns ni altres han sabut donar la talla i fer política, treure el país de l'atzucac i aconseguir avançar en política social en uns moments de gran necessitat per a una bona part de la població.

Estic content que es convoquin eleccions, però se'm farà massa llarg. Haurem d'aguantar encara massa temps els mateixos governants, amb l'afegit de la propaganda en campanya. Tornarem a barallar-nos amb els llaços i pancartes? Haurem de suportar els impresentables de C's fins reduir-los al que veritablement representen? Paciència nois que això va per a llarg!

El sainet esperpèntic del Parlament

S'ha perdut el respecte al Parlament. És esperpèntic! Ja sabem que C's no saben fer res més que el ridícul, però el més trist de tot és que la resta de diputats caiguin en el parany de voler-los superar.

Hem arribat a un punt que es fa difícil qualificar els fets que succeeixen, però és evident que tot el que aquesta tarda passa al nostre Parlament no és bo i el deixa com una caricatura de parlament.

Avui l'equilibri postís entre ERC i JxCat sembla que s'ha trencat del tot, i la seva postura sobre mantenir o no l'escó de diputat del president està en discussió. Té raó ERC de donar suport a la decisió de la mesa del Parlament de retirar l'escó del president? Té raó JxCat de defensar simbòlicament una situació anòmala, una desobediència que no portarà més que al caos?

Estem molt cansats de tota aquesta colla de diputats que ens prenen el pèl i que sembla que juguin a costa de tot un poble. Des d'aquí demano que s'acabi la legislatura i que es convoquin noves eleccions, a l'espera de trobar millors representants de tots els catalans. No ens mereixem uns diputats de C's com els que tenim, ni tampoc les picabaralles que no porten enlloc, entre diputats d'ERC i JxCat.

Una pèrdua de confiança no només des del Parlament

La pèrdua de confiança que dijous podria ser majoritària al Parlament de Catalunya no només ve dels partits polítics, majoritàriament els unionistes, sinó que també es respira entre la població, hagin votat o no uns partits contraris a la independència. Sí, tots plegats estem molt cansats d'un govern, amb Torra al capdavant, que no genera cap tipus de confiança i paralitza l'acció de govern que caldria esperar.

El recorregut iniciat ara fa un parell d'anys no ha estat només estroncat per l'Estat, sinó també pel propi govern i els partits polítics que li donen suport. Molta gent està esperant passar pàgina i que vinguin cares noves, amb el compromís de tirar endavant el país.

Els catalans no ens mereixem el tracte que rebem de l'Estat espanyol, però tampoc el que es desprèn de l'actual govern català. La història del nostre país ha quedat tacada per un mal obrar d'uns polítics incapaços de governar. Han paralitzat el país gairebé dos anys, i el pitjor de tot és que no tenen ni idea de com continuar. 

Probablement haurem de concloure que l'anterior govern va pecar d'ingenuïtat, pressionat pel clam popular d'una gran part de la ciutadania, però l'actual govern no ha demostrat ser digne de liderar el país, encara que sigui en una situació caòtica. És precisament quan hi ha dificultats que es demostra la capacitat de dirigir un país, i aquesta capacitat és inexistent.

No sé si el desig dels que ens sentim profundament catalans i cansats de la injustícia que ens arriba des de l'Estat espanyol, ha de ser d'aconseguir unes eleccions anticipades al Parlament, però de ben segur el que no volem és un govern com l'actual.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

Les visites als mercats en campanya electoral

Encara no ha començat la campanya electoral i ja veiem com els partits polítics, amb els seus candidats al davant, comencen a visitar els mercats municipals per trobar-se amb la ciutadania, potser la silenciosa, i engegar-los el reguitzell de promeses que acostumen a no complir.

Avui és el PSC, però demà ho faran els altres. Es tracta de trobar-se amb les persones que van a comprar el dinar i no haver de passejar-se casa per casa, com s'acostumava a fer i potser encara algun partit ho practica. És un ritual que té la seva gràcia i et porta a preguntar-te quina efectivitat pot tenir. Crec que la majoria de persones saben de què va i on rau l'interès per saludar-los. Encara hi ha algú que li fa gràcia poder veure en persona aquell polític que surt a la tele.

Aquesta campanya electoral no destacarà tant com a avorrida perquè arriba després de molts mesos de tensió política i d'estar enganxats a la televisió i els diaris per anar seguir com anava aquest procés que s'ha aturat de manera sobtada per la imposició de l'article 155 de la Constitució. N'estem cansats, també indignats, i el pitjor de tot, desencisats, decebuts i entristits. Qui aconseguirà recuperar-nos políticament i social? 

De què parlaran els polítics que visitin els mercats? Probablement del mateix que hem anat escoltant des de fa mesos, amb promeses d'acabar-ho, però com? Hi ha cap garantia que des de la Constitució, reformada o no, trobem una solució per a l'encaix de Catalunya a Espanya? Qui ho defensarà? El PP i C's? Tinc molt clar que si s'arriba a modificar la Constitució, serà per anar en contra dels pocs drets que ens va deixar el Tribunal Constitucional. Gairebé que us dic: millor que no la toquin!

Al ministeri s'hi va per feina, senyor ministre!

El ministre més inútil de la història d'Espanya encara no ha entès que si es vol trobar amb amics, ho ha de fer a casa seva o en un local públic, però mai en un despatx ministerial. Al ministeri s'hi va per feina. És tan difícil d'entendre?

És cert que molts polítics confonen les coses i barregen temes personals amb professionals, en el seu cas càrrecs públics. Això ha fet molt mal a la política i el continua fent. No és estrany que quan perden les eleccions els sembla que els treuen de casa seva. Estem molt cansats d'inútils dirigint el nostre país. Ja no és només corrupció, que és prou greu, sinó també ignorància i molta cara dura.

Fa molt temps que demano i desitjo que cessin aquest ministre tan nefast per a la història d'Espanya, però ja sabem que a Espanya en lloc de cessar els inútils se'ls promociona, com seria el cas de l'exministre Wert. Ja poden queixar-se els diplomàtics espanyols que no aconseguiran res de Rajoy, perquè el president del govern espanyol s'ha de refiar dels seus pocs amics per mantenir-se al lloc. Són favors mutus que els permet viure a costa nostra.

Indignat i amb moltes ganes de poder-los enviar a dida. Seria un somni poder prescindir de tota aquesta colla de polítics que no han demostrat res més que la seva incultura (llegiu les declaracions del nou ministre de Cultura), incompetència per presidir ni l'escala del seu pis, i amb tendència a enriquir-se personalment a costa dels petits contribuents, amb el beneplàcit de les grans fortunes espanyoles, que ja estan ben untades.

Amics, avui la indignació m'ha corprès, per culpa d'un ministre que Espanya no es mereix.

Deconnectat 3

I ja en van tres. Avui tocava que plogués, però tot just m'ha esquitxat les ulleres. Molt de vent i potser per això els núvols no s'estaven quiets. Sense notícies del món ni de la canalla. Tot fa pensar que va bé.

Cansats, força cansats, i és que les vacances esgoten. Després caldrà recuperar-nos. De l'est a l'oest, atravessant el mur imaginari. Avui hem començat amb els museus. Diuen que n'hi ha uns set-cents. Només n'hem fet dos i demà caldrà continuar. No els farem pas tots. Visitar museus és esgotador, sobretot si tens llargues explicacions per a cada objecte. Les auto-guies van molt bé, però allarguen l'itinerari.

Després més passejades per diferents racons de la ciutat. Hem tornat a sopar al barri jueu, i em seguit novament un tram del riu. No tenen platja, però se la imaginen. Col·loquen les amaques al costat del riu i somien.

Avui més desconnectat que mai. Ja m'ho explicareu.

Què passa amb les llistes? Es posaran d’acord?

Estan donant raons als unionistes i provocant vergonya aliena a tota la població. Som molts els que estem cansats de llistes. Algú pot pensar que es tracta de valorar què és més favorable per aconseguir l'objectiu desitjat, però en el fons hi veiem moltes ganes de destacar un sobre l'altre. La meva opinió és que els polítics han de figurar en les llistes electorals, i si aquests no són capaços d'anar junts, que ho facin separats, però que ens deixin tranquils d'una vegada!

Segons he pogut llegir aquest vespre, la cosa estava en elaborar una llista conjunta de CDC i ERC, amb polítics inclosos, que la CUP ja ha desestimat i ha decidit presentar-se sola. I la reunió es veu que continua.

Qui està molt content de tot plegat és en Duran i Lleida. Ara pot criticar obertament el president, sense haver de mossegar-se la llengua, cosa que ja no feia massa abans. Qui més s'ha destapat ha estat l'hereu de Duran, en Ramon Espadaler. 

Aquests dies penso molt en en Jacint Codina, que va ser alcalde de Vic i que d'alguna manera va descobrir i empènyer amunt a en Ramon Espadaler. Em pregunto què opina sobre el trencament entre CDC i UDC, i sobretot de la desfeta d'UDC. A quin costat es posicionaria? Codina sempre em va semblar una persona molt nacionalista. Continuaria amb Duran i Lleida?

En Jacint Codina va ser un molt bon alcalde de Vic. Durant el seu govern la ciutat es va transformar i es varen construir importants infraestructures. Penso que no se li ha agraït prou.

Del trencament de la Federació de CIU se n'escriuran força capítols. Han de sortir molts retrets que durant molts anys han estat amagats, i mal dissimulats. Espadaler ha estat molt contundent i ha passat de cadell dòcil amb el president, a un crític furibund del que està tramant Mas darrerament. Suposo que és normal, però té la seva gràcia.