Per què l'Administració pública reacciona tard?

Sempre m'he preguntat per què a l'Administració pública li costa tant d'entendre les coses i reaccionar a temps? La resposta només la trobo en la por de molestar la gent i perdre vots. En el fons tot depèn dels resultats electorals i no s'encaren els problemes de la millor manera. Es tracta d'una actitud populista que l'extrema dreta ha posat al límit, però que no en són els únics.

Avui llegia que la Cambra de Comerç de Barcelona reclama a l'Estat que apliqui un sistema de pagament per a l'ús de les autopistes atès el dèficit preocupant del manteniment d'aquestes des que es varen aixecar els peatges. En aquest blog he manifestat moltes vegades que les autopistes no poden ser gratuïtes, i que el cost no l'hem d'assumir tots els contribuents, sinó els usuaris. La recaptació ha de servir per mantenir-les en bon estat i evitar accidents i desperfectes.

Quan es varen aixecar les barreres dels peatges es va dir que en un termini de pocs anys s'aplicaria un nou sistema de pagament que podia millorar el que teníem. De fet, hi havia una imposició europea que no sé si encara és present. Ha passat el temps i tot continua igual. S'ha incrementat el nombre de vehicles que hi circulen, també els accidents, i cada vegada es fa més difícil poder-hi circular correctament. El manteniment de les carreteres, com dic al començament, és defectuós i costós.

Estic convençut que a la llarga s'adoptarà algun sistema o altre de pagament, però arribarà tard, i després costarà molt posar-nos al dia i aconseguir unes carreteres dignes per circular-hi. Per què costa tant que es prenguin decisions que toquen la butxaca de la gent, però que són beneficioses? 

Tenim prou models a Europa per analitzar quina és la millor opció. Personalment, crec que un pagament anual que et permeti circular-hi sempre que vulguis, és un bon criteri que beneficia els residents al país i evita que els que hi són de passada ho tinguin gratuït mentre que contribuents autòctons, que potser no les utilitzen, ho paguin amb els seus impostos. 

Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

Una burocràcia asfixiant

L'article d'Andreu Mas-Colell al diari ARA, "El combat contra la corrupció", és molt interessant i convindria reflexionar-hi, sobretot les persones que creiem en l'administració pública, la necessitat d'enfortir-la, i ens preocupen els problemes de gestió i de burocratització, que perjudiquen tant a la ciutadania. Hi ha una frase que considero clau per resoldre els problemes d'alentiment de la gestió pública, i és quan diu:"El camí que cal seguir és un altre: alleugerir la tramitació ex ante i enfortir molt les estructures ex post d'investigació i penalització de la corrupció."

    Si analitzem què està passant a l'administració pública, per què la maquinària és tan lenta, per què hi ha tantes traves a l'hora de resoldre els temes, expedir permisos, pagar factures, contractar serveis... arribarem a la conclusió que tot és culpa de l'excés de control previ a qualsevol resolució administrativa, per la por a una mala praxi o a la pràctica corrupte d'alguns. Tot això fa que es posi en dubte els funcionaris de torn, els polítics responsables i la pròpia dinàmica administrativa, i els grans perjudicats són els contribuents, els ciutadans que s'adrecen a l'Administració.

    Estic totalment d'acord, com diu l'articulista, que caldria agilitzar els tràmits i després tenir les eines necessàries i suficients per investigar si s'ha obrat bé, si s'ha errat en els tràmits, o si hi ha hagut pràctiques corruptives. No pot ser que la por a que es faci malament ho paralitzi pràcticament tot.

    Les persones que avui dirigeixen un ajuntament, que és l'administració pública ase dels cops, saben perfectament quines són les dificultats per tirar endavant els tràmits administratius. No estem parlant de manca de recursos humans, o de capacitat dels funcionaris, o de deixadesa i vagància d'aquests. Estem parlant que per fer qualsevol tràmit s'ha de picar molta pedra. Que es requereixen uns passos, a vegades absurds i redundants, o existeixen unes limitacions que no tenen sentit, però que s'imposen per dificultar qualsevol arbitrarietat.

    L'administració pública gestiona els nostres diners, i és bo que es tingui cura perquè es faci de la millor manera possible, amb la màxima eficiència i eficàcia, però també a bon ritme i sense encallar-ho per desesperació d'aquells que necessiten una autorització per tirar endavant el seu projecte professional o familiar. Cal rigor en la investigació de tot el que es fa i passar comptes a aquells que no han fet bé, però no es pot asfixiar l'administració pública per una simple malfiança.

Confiança sota mínims en la Unió Europea

No acabo ben bé d'entendre com funciona la Unió Europea, però haig de dir que cada vegada estic més desencisat i em mereix menys confiança. Puc pensar que tota la burocràcia, els interessos partidistes, el quedar bé amb els estats membres i les poques ganes d'anar al fons de les coses, potser per la inseguretat dels dirigents de torn, o potser perquè no ho acaben de veure clar i tenen por que tothom es revolti, el cas és que es prenen unes decisions que no s'entenen i no crec que siguin les més apropiades.

Ahir coneixíem la resolució de la Unió Europea acceptant les excuses del govern espanyol per no aplicar, a partir del gener vinent, un peatge a les autopistes. Es tracta de promeses que amb una mica de voluntat es podria veure que no s'acabaran complint. Les promeses del govern espanyol són sempre un fracàs, perquè no s'acaben complint. No tenen prou exemples? El corredor mediterrani? El funcionament dels trens de Rodalies? La quantitat de quilòmetres de tren d'alta velocitat desaprofitats?

La discussió sobre si es fa pagar peatge o no a les autopistes està plena d'arguments a favor i en contra. Jo crec que hi ha més lògica i sentit comú entre els defensors de fer pagar qui les utilitza, que no pas aquells que defensen que el seu manteniment i inversions de millora vagin a càrrec del pressupost ordinari, pagant tothom, com si es tractés d'un servei educatiu o sanitari.

Pagar no agrada a ningú, però hem de partir de la base que d'una manera o altra els diners surten de les butxaques dels contribuents. Si no es paga peatge, el manteniment de les autopistes, que hem de suposar que es farà, tenen un cost que d'algun lloc o altre han de sortir els diners: dels contribuents.

Només pensant en l'ús que en fan els turistes, o els passavolants que transiten per Espanya per anar a Portugal o a l'Àfrica, ja salta a la vista que els més beneficiats de la gratuïtat de les autopistes són ells. No tributen a Espanya i no paguen peatges.

Penso que cal diferenciar els serveis públics entre els essencials i els circumstancials. Ja sé que si es paga peatge els transportistes ho repercutiran als productes i d'aquesta manera tothom ho patirà, però no crec que sigui suficient raó per no aplicar peatges, que segur que haurien de ser més ben calculats que no pas fins ara.

I tornant a la Unió Europea, i la promesa d'Espanya de millorar el transport de mercaderies per ferrocarril, no sé si riure o plorar. Veient com funciona el transport públic a Espanya, i com triguen a resoldre els problemes que apareixen dia rere dia, no entenc com ningú hi pot confiar. La meva confiança respecte Europa es troba en aquests moments sota mínims.

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.

Fèlix Millet ingressa a Brians-2

Avui s'acabava el termini perquè Fèlix Millet ingressés a la presó de Brians-2 per complir la condemna pel cas Palau. El Tribunal Suprem, a finals d'abril, havia confirmat la sentència que el condemnava a més de nou anys de presó, per malversació de fons públic, tràfic d'influències, apropiació indeguda, falsificació en document mercantil, falsedat comptable i emblanquiment de capitals. Gairebé res!

Quan veus entrar a la presó a una persona de gairebé noranta anys et fa llàstima. És com si et sabés greu, però llavors penses que ha tingut una vida molt fàcil i divertida tot estafant els altres, i això d'alguna manera es paga. No pot ser, perquè un s'ha fet gran, que no passi res. I retornar els diners estafats?

No acabo mai d'entendre què passa amb els diners que es roben. Mai no els fan tornar. Aquest home, que ha fet i desfet tant com ha volgut, a costa dels altres, s'estarà uns mesos, potser, i el deixaran sortir perquè és gran. I aquí s'haurà acabat tot! Doncs jo no l'empresonaria, però li embargaria els béns.

No cal fer-lo patir dins d'una presó, a qui hauran de tractar d'una manera especial, perquè no podrà seguir el ritme dels altres, però sí que li faria tornar tots els diners robats, encara que fos per donar-los a beneficència. No pot ser que els rics que defrauden quedin tan tranquils, i els pobres contribuents, tinguin problemes per arribar a finals de mes. 

Arenys de Mar no es mereix una alcaldessa com l'actual

He llegit les declaracions de l'alcaldessa al web de Ràdio Arenys i haig de dir que el seu discurs no s'ajusta a la veritat. He llegit l'acta de la reunió del PEPPA del dia 2 de maig de 2017 i d'allà no es desprèn que els membres del PEPPA considerin aquests arbres actuals com a arbres protegits, sinó que es protegeix el model de carrer on, evidentment, hi ha d'haver arbres.

Sí que és cert que en aquesta reunió es va fer una votació sobre la conservació o no d'aquests arbres i va guanyar l'opció de només treure els arbres que fessin més pressió al mur, però no es va parlar en cap moment, segons l'acta, que hi ha arbres que no fan pressió al mur, però sí que les seves arrels entren al clavegueram i als baixos de les cases.

M'agradaria que els membres del PEPPA fessin una visita al carrer, ara que es troba mig aixecat i s'adonessin dels problemes que ocasionen a les cases dels veïns.

L'actitud de l'alcaldessa és de fer la seva sense escoltar els veïns. Pràcticament tots els veïns estem en contra dels arbres actuals. Demanem uns arbres nous, amb arrels que vagin en vertical o bé no es facin tan grans com els actuals.

Quant al nombre de signatures de només 23, és perquè estem parlant d'un tram de carrer amb només 18 cases, dues d'elles on no hi viu ningú, i de les 16 habitades només hi ha tres blocs de 3 i 4 pisos, la majoria dels quals són de lloguer.

Arenys no es mereix una alcaldessa com l'actual, que no escolta els veïns i actua amb prepotència. Que els membres del PEPPA passin per les cases dels veïns i s'adonaran de quins són els problemes.

Per altra banda que quedi constància que el que no volen fer ara ho hauran de fer més endavant i el cost serà més alt, però esclar... No ho pagaran de la seva butxaca, sinó dels diners de tots els contribuents.

Al ministeri s'hi va per feina, senyor ministre!

El ministre més inútil de la història d'Espanya encara no ha entès que si es vol trobar amb amics, ho ha de fer a casa seva o en un local públic, però mai en un despatx ministerial. Al ministeri s'hi va per feina. És tan difícil d'entendre?

És cert que molts polítics confonen les coses i barregen temes personals amb professionals, en el seu cas càrrecs públics. Això ha fet molt mal a la política i el continua fent. No és estrany que quan perden les eleccions els sembla que els treuen de casa seva. Estem molt cansats d'inútils dirigint el nostre país. Ja no és només corrupció, que és prou greu, sinó també ignorància i molta cara dura.

Fa molt temps que demano i desitjo que cessin aquest ministre tan nefast per a la història d'Espanya, però ja sabem que a Espanya en lloc de cessar els inútils se'ls promociona, com seria el cas de l'exministre Wert. Ja poden queixar-se els diplomàtics espanyols que no aconseguiran res de Rajoy, perquè el president del govern espanyol s'ha de refiar dels seus pocs amics per mantenir-se al lloc. Són favors mutus que els permet viure a costa nostra.

Indignat i amb moltes ganes de poder-los enviar a dida. Seria un somni poder prescindir de tota aquesta colla de polítics que no han demostrat res més que la seva incultura (llegiu les declaracions del nou ministre de Cultura), incompetència per presidir ni l'escala del seu pis, i amb tendència a enriquir-se personalment a costa dels petits contribuents, amb el beneplàcit de les grans fortunes espanyoles, que ja estan ben untades.

Amics, avui la indignació m'ha corprès, per culpa d'un ministre que Espanya no es mereix.