Cal ser honestos

Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.

El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.

I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.

La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Jordània, un país segur

Acabem de visitar Jordània, un país molt turístic, però en hores baixes per culpa del conflicte bèl·lic. Molts dels seus habitants viuen del turisme, sigui de manera directa o indirecta, i l’estrepitosa baixada de visitants els porta a la misèria. 

Si els venedors de records no tenen compradors, ells tampoc poden comprar dolços per regalar-se el dia, i fins i tot han de reduir la despesa dels àpats diaris.

Si us ha passat pel cap visitar Jordània, no dubteu de no anar-hi per por, ja que la seguretat és total i podreu gaudir de bonics paratges i gent encantadora. Ens demanen que us ho fem saber. Ho necessiten i s’ho mereixen.

Encara que el pitjor de tot són les víctimes del genocidi israelià, hi ha molta més gent afectada per la crueltat d'uns dirigents immorals i indecents. Uns criminals que haurien de ser jutjats, juntament amb tots els dirigents del món que no fan prou per aturar aquesta barbaritat. Coneixem el nombre de morts, o això ens sembla, però desconeixem la quantitat de persones afectades, siguin familiars i amics directes de les víctimes o, com us comentava parlant de Jordània, persones que han vist reduïts els seus ingressos tan necessaris per subsistir.

Jordània és més que Petra i Jerash, que molts vàrem estudiar pel seu nom grec d'Antioquia. Unes ciutats que no podem deixar de visitar i enamorar-nos de la seva bellesa i conservació. Jordània és un país amable, que viu de l'agricultura i el turisme, bàsicament. Un turisme que fa uns anys per la pandèmia, i ara per la guerra d'Israel contra l'Iran, ha baixat dràsticament. 

Hem pogut gaudir dels seus paisatges i costums. Hem parlat amb moltes persones que ens han obert els seus cors. Hem sofert amb ells l'amargor d'aquests dies per culpa d'uns desaprensius que no pensen en els altres. En guardem un bon record, però tampoc oblidarem les seves penúries, fruit d'una gran injustícia.

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

El perill d'esdevenir insensibles al dolor dels altres

Tot el que anem sabent de casos de corrupció ja no ens sorprèn i ho assumim com la cosa més natural d'avui dia. Polítics que s'han embutxacat diners; el rei emèrit que burla tots els filtres per traspassar l'herència sense pagar els corresponents impostos, per no parlar d'on ni de com l'ha obtingut. Tot això ja és el pa de cada dia. L'aplicació de la llei al nostre país permet que els poderosos surtin victoriosos sempre, i que rebin sempre els mateixos. Per al pobre, la llei sempre s'aplica amb total severitat.

Però avui no només ens rellisquen els casos de corrupció. Avui som insensibles a la crueltat de la guerra. A la mort de milers de víctimes innocents que han tingut la desgràcia de viure en un país on la justícia no se la veu per enlloc. Un país ocupat, amb l'excusa del terrorisme, o simplement perquè el veí es creu amo i senyor de tot el seu voltant. 

Aquesta manca de sensibilitat, que no ens fa sortir al carrer a dir prou!, és una desgràcia que hem d'anar paint. Tenim la sort de no viure en el conflicte, encara que el tinguem molt a prop. Ens queixem i lamentem, però res més. Entretant hi ha qui es reuneix en institucions internacionals que avui no serveixen de res. No ens fa prou vergonya observar com l'ONU no aconsegueix parar la injustícia al món?

No som ni tan sols capaços de fer un llistat dels llocs que en aquests moments estan en guerra, perquè no ho sabem. Només ens assabentem dels conflictes quan la premsa se'n fa ressò, i només durant el temps que surt a les pàgines dels diaris. Després ja no ho recordem. Avui parlem de Gaza, Ucraïna i el Líban, on les massacres són continuades, però hi ha molts més llocs del món on la guerra és el pa de cada dia, on les persones han d'abandonar les seves cases amb la por al cos de no saber si demà seguiran vius. Tot això passa, però la nostra pell s'ha endurit i ja no ho patim. Ens limitem a comentar els fets quan ens surten a la pantalla, però després desapareix de les nostres vides, però ells continuen morint.

Tenim pocs recursos. No hi podem fer grans coses, però tenim l'obligació de denunciar els fets, i estirar les orelles a tots aquells polítics que es reuneixen amb tanta pompa sense aconseguir frenar la barbàrie, ni detenir els causants de tants mals. Nosaltres seguirem denunciant els corruptes de casa nostra, però no podem oblidar-nos d'aquells que amb prou feines poden viure. Ja no parlem de viure en pau o dignament, sinó, viure, sense témer la mort a la cantonada de casa.

Contra el feixisme i la intolerància

Ahir vàrem recordar Guillem Agulló en el trenta-unè aniversari del seu assassinat. L'acte, emotiu, senzill, però contundent, va servir per denunciar una vegada més l'actuació de l'extrema dreta, en uns moments delicats per l'auge experimentat arreu, i d'una manera especial al País Valencià.

    La CUP d'Arenys de Mar va sumar-se a totes les entitats i moviments ciutadans que arreu dels Països Catalans han volgut fer memòria, un any més, d'uns fets que no varen tenir la sentència que calia esperar. Malauradament a casa nostra els delictes de l'extrema dreta quan no queden impunes les condemnes són lleus, mentre s'acusa de terrorisme simples manifestacions en defensa del dret d'expressió i dels ideals democràtics d'un poble que ha vist amenaçada la seva llengua, la seva cultura, la seva singularitat.

    L'acte va tenir lloc en un espai central de la nostra vila que sortosament no s'ha convertit en un gran aparcament, com passa a bona part de l'eix principal, la nostra Riera. Un espai on cada vegada s'hi concentren més activitats lúdiques i que necessita una adequació i millores, i que des de la CUP es vol demanar que es bategi amb el nom del jove militant independentista valencià de qui ahir recordàvem la seva injusta mort.

    El manifest pronunciat per la nostra regidora Pat Sillah, deixava constància d'una realitat que no se'ns fa tan estranya, vist tot el que ha estat passant els darrers mesos, que lluny de ser una excepció, compta amb el suport mimètic de l'evolució política i social d'Europa i del món occidental en general. 

    És bo que el record de la figura de Guillem Agulló es mantingui en el temps, no sé si per evitar situacions semblants en el futur, veient com van les coses, però com a mínim perquè ens uneixi en la crítica i la lluita contra la repressió que ataca les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals. Hem de deixar constància de l'arbitrarietat de les decisions polítiques i judicials, que s'allunyen de la necessària imparcialitat i respecte a la diversitat. L'exemple d'Agulló ens ha de servir per agafar forces i no defallir en aquesta tasca que malauradament perdurarà en el temps. 

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

Drets humans, setanta-cinc anys!

Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.

    No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.

    Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.

    És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.

    Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.

Matar, no es justifica de cap manera

La noticia del dia és l'atac sorpresa de Hamàs a Israel i el contraatac dels israelians que de ben segur serà potent i mortífer. Parlar de palestins i israelians no és fàcil, i hi ha molts elements a tenir en compte, però sortir en defensa dels atacs contra la població civil, sigui del bàndol que sigui, demostra una mentalitat molt primària, sinó malaltissa.

Sabem, perquè la informació més o menys filtrada ens arriba, de les condicions en què viuen els habitants de Gaza. També hem escoltat molts discursos dels governants israelians que ens han fet molt mal a les orelles. Malauradament el problema existeix des de fa massa anys, i hi ha milers de morts innocents que no justifiquen res ni a ningú. 

El conflicte a Israel ha esdevingut crònic i de difícil solució, però cada atac indiscriminat, vingui d'on vingui, agreuja la situació lluny de resoldre el problema. Qui cregui que amb accions com aquesta es pot acabar amb la injustícia humana que és evident, està molt equivocat. I la llàstima de tot plegat és que les víctimes són les més innocents, les que no poden fer res per escapar-se de l'indret, ni trobar la pau que és tan necessària.

És una llàstima que per les xarxes socials sigui tan fàcil vomitar paraules i pensaments, moltes vegades sense cap mena de reflexió prèvia. Podem estar a favor d'uns o altres, però no em sembla de justícia beneir accions bèl·liques que només aconsegueixen la mort de civils, i res que els porti a la pau.

Els països occidentals, que es manifesten en contra de la violència han de saber que aquesta no només existeix en jornades com la d'avui. I, per això, la seva contundència i la responsabilitat de contribuir a trobar una solució al conflicte els hauria de implicar no només avui, sinó cada dia. Aquests dirigents saben com viuen els palestins i no haurien d'estar tranquils, mentre no s'esforcin per asseure totes les parts i fer-los veure que amb atacs com el d'avui no s'arribarà enlloc, però tampoc fent la vida impossible a una part important de la humanitat.

Reconec l'assignatura pendent que mortifica diàriament a unes víctimes innocents, però mai podré acceptar una acció bèl·lica que destrueix en lloc de cercar la pau. Fets com els d'avui ens interpel·len, i ens provoquen amargor, perquè d'alguna manera vivim massa d'esquena a problemes reals que fan patir a massa gent al món.

De què li servirà el Premi Nobel de la pau?

Avui s’ha conegut la nominació del Premi Nobel de la Pau 2023, que s’ha concedit a l’activitat iraniana Narges Mohammadi, que es troba empresonada, sense rebre atenció mèdica i sotmesa a tortures, segons informa Amnistia Internacional.

Tot i que ens queda lluny, hem rebut prou informació des de fa anys de tot el que passa en aquell país, on l’autoritarisme i la repressió té com a principal objectiu la degradació de la dona en tots els sentits. Amb l’excusa de creences religioses i tradicions reprimeix el 50% de la població pel simple fet de ser dones.

L’Acadèmia del Premi Nobel li ha concedit el premi com a reconeixement a la seva valentia per enfrontar-se a un estat repressor, patint vexacions i privació de llibertat, només per reclamar els drets de les dones a viure dignament. Un premi que no podrà recollir, com ha ha passat en altres ocasions, i que intenta posar a la primera pàgina dels diaris del món occidental una injustícia que s’està produint en ple segle XXI.

No sé si tindrà l’oportunitat de conèixer la notícia, espero que sí, ni d'assabentar-se del reconeixement mundial, que no la traurà de la presó, però que com a mínim pugui veure que tot el seu esforç i patiment no és inútil, malgrat sigui molt difícil capgirar la situació d’aquell país.

I nosaltres, els occidentals, els que ens pensem que estem de tornada de totes les coses, l’atorgament del premi hauria de servir per conscienciar-nos de la gravetat de la situació de la dona a l’Iran, i que els governants d’aquests països tant democràtics pressionessin les autoritats iranianes a canviar la seva conducta, si cal utilitzant totes les eines hagudes i per haver.

És lloable el treball del jurat del Premi Nobel de la pau, que en altres ocasions no ha estat tant encertat, i és bo que tots nosaltres, humilment i des del nostre espai d’influència, ens fem ressò de l’atorgament del premi, però sobretot de l’existència de milers de persones que, com l’ara premiada, viuen sota la dictadura del mal i la injustícia.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

El batec immortal de milers de guillems

Vivim en un país on les coses que molesten es silencien i els que intenten retenir la memòria són deixats de banda perquè destorben, fan nosa. Malauradament entre aquests fets que es volen amagar n'hi ha que han provocat víctimes i són una demostració palpable del desinterès de qui ostenta el poder per afrontar els moviments que posen en perill la nostra convivència.

Preocupa que els governs girin els ulls cap a l'altra banda, però el més preocupant és que la societat es deixi portar per aquesta inèrcia opaca que silencia la injustícia, que fa que preferim ignorar que no pas posar en dubte les institucions que ens governen, aquelles que haurien de repartir justícia, al marge de l'origen o el poder econòmic, social o polític dels provocadors, dels instigadors.

Avui es compleixen 30 anys d'un assassinat que s'ha volgut silenciar i que, sortosament, uns joves que encara no havien nascut quan es va produir, són els primers a reivindicar justícia i el reconeixement públic. Què fa por? La ultradreta avui es troba més forta que mai, i ho està per culpa d'amagar el cap sota l'ala. De voler pensar que no tenen futur ni dominen res, però ens equivoquem.

El segle passat va viure una experiència terrible que sembla haver estat oblidada, si més no perquè estan succeint uns fets que no s'aparten gaire del que trobaríem en els llibres d'història. El record del jove assassinat ens hauria de fer reflexionar si tenim prou clares les coses. Si sabem on ens pot portar el menysteniment de la força dels assassins.

Em preocupa especialment que partits polítics com el PSOE, que es consideren progressistes i d'esquerres, facin el joc a la dreta, ignorin els mals de la història, i no lluitin per un món just, on sigui veritat que tothom és igual davant la Justícia, prioritzant la comoditat d'anar vivint sense complicar-se la vida en lloc d'afrontar els problemes que poden desencadenar un terrabastall.

Europa va girant decididament cap a la dreta més extrema, i bona part de la culpa és d'aquesta esquerra que fa anys va deixar els principis ideològics, i s'ha deixat portar pels interessos del capital, sense adonar-se que és la seva pròpia anul·lació. 

Anar al jutjat o a la mediació?

Acabo de llegir l'article del catedràtic de dret processal, el senyor Jordi Nieva-Fenoll, a l'ARA, i mentre el llegia he pensat que portaria cua. En el seu escrit, el professor defensa acudir a la Justícia, per resoldre els litigis, en detriment de l'alternativa de la mediació. El seu argument principal és que el jutge t'empara i et protegeix de possibles privilegis que puguin tenir els poderosos, i en canvi això no succeeix en la mediació.

Nieva afirma que "el jutge iguala les parts en un procés, per poderoses que siguin, donant la raó a qui la té", i afegeix que en una mediació, qui no la té, "sempre aconseguirà quelcom només pel fet de no haver complert a temps amb les seves obligacions, cosa que és un premi injust".

Segueixo des de fa temps l'amic Xavier Pastor, professor de l'UOC i director del postgrau de resolució de conflictes a la Universitat de Girona, i suposo que hi tindrà molt a dir. Ja estic esperant el seu escrit. 

Sempre he cregut en la mediació, i suposo que les afirmacions gaire contundents sempre s'han d'analitzar a fons. M'imagino que hi ha situacions on la mediació pot resultar molt efectiva, penso en situacions entre iguals, i en altres casos, probablement no n'hi hagi prou i sigui recomanable acudir a la Justícia.

També crec que estem molt desenganyats de la Justícia i la manera com es porta a terme. Soc dels que pensa que la Justícia no és igual per a tothom, i per això estic convençut que les grans empreses, els poderosos, també tenen més possibilitats d'èxit que no pas el pobre ciutadà de peu, que no té cap coixí que l'avali, més enllà de la possible raó en el conflicte.

L'article del catedràtic probablement necessita molts aclariments i puntualitzacions. No es pot llegir pensant que una cosa és bona i l'altra no. En ambdues situacions es poden donar casos d'injustícia flagrant.  És cert que sovint s'acudeix a la mediació per tal d'agilitar els resultats. Malauradament la Justícia al nostre país és molt lenta i costosa, i això anima a que la gent opti per la mediació i tancar el més aviat possible el conflicte. És per això que si la Justícia fos més àgil i de més qualitat, com apunta el senyor Nieva, potser aniríem tots cap a ella, amb la confiança que als poderosos els posen al mateix nivell que a nosaltres, i només qui té raó se surt amb la seva.

Adéu 2022, en el proper ho farem millor

Acabem un any complicat, que ens deixa un regust estrany i moltes ganes de començar-ne un de millor. Un any on sobresurt la guerra a Ucraïna, per propera, i com totes les guerres, injusta i absurda. El dolor que ens acompanya perdura, perquè no hi sabem veure el final, i això farà que l'any que encetem demà, mantingui un panorama terrible, amb víctimes innocents, fruit d'un despropòsit del president rus, i culpa d'un món que no valora prou les persones.

També acabem l'any amb un repunt dramàtic de la violència masclista, que en un mes ha matat a l'estat espanyol a dotze dones en mans d'uns botxins que havien de ser els garants de la seva felicitat, els seus companys de viatge, i en canvi han esdevingut els criminals que les hi han fet perdre la vida. Uns culpables que no ens poden deixar indiferents i que ens obliguen a trobar solucions immediates a tanta barbàrie i injustícia.

I acabem un any sense un futur massa clar pel que fa als preus de l'energia, de les hipoteques i dels productes bàsics d'alimentació. Un fet que provoca problemes greus a les classes més humils i vulnerables, i que els governs han de mirar de trobar-hi solucions per aconseguir que la seva vida sigui digna.

I en començarem un de nou, que voldríem que fos millor, ja sigui perquè siguem capaços de resoldre els problemes que arrosseguem, i més imaginatius a l'hora de liderar projectes de futur, més justos i equitatius. A nivell municipal, i atès que es convocaran eleccions, tenim l'oportunitat de canviar aquells governs que no han fet la feina, que no han complert les promeses que havien anunciat ara fa quatre anys, i donar suport als que sí que han estat encertats en la seva gestió municipal.

A casa nostra, a la nostra vila d'Arenys de Mar, hem d'aconseguir un canvi de govern que ens permeti millorar les condicions de vida de tots els arenyencs, sobretot dels més vulnerables, i que no disposen d'un mínim que els permeti viure correctament. Però també per millorar la netedat dels nostres carrers i liderar projectes que portem anys encallats. Un nou govern que no faci falses promeses i que les que ens presenti les compleixi. Que reti comptes de la seva feina, amb transparència. Que escolti els vilatans, els animi a participar realment de la vida pública, i doni resposta a les seves demandes, queixes i opinions.

El llistó està molt baix, i estic convençut que el podem aixecar. Cal esperit de servei, humilitat, sinceritat i ganes de treballar i empenta. Cal gent preparada que no només busqui una cadira que li doni rellevància. Calen persones empàtiques, honestes i treballadores. I això ho hem d'aconseguir, perquè segur que entre tota la nostra població disposem de persones que tenen aquest perfil.

Des del meu blog us desitjo una bona entrada d'any, i que tots els vostres anhels i objectius els pugueu dur a terme duran l'any 2023, amb l'acompanyament de tots els vostres amics, familiars i veïns. Totes aquelles persones que formem part d'aquesta bella vila marinera.

Per inversemblant que sembli resulta creïble

Cada vegada és més evident la demagògia en la política i la mala fe en moltes de les declaracions i manifestacions de polítics espanyols, sobretot els que estan ancorats a la dreta, que cada cop se situa més a l'extrem. Això ens hauria de fer creure que tothom s'adona de la ridiculesa de les denúncies que per exemple es fan sobre les dificultats per parlar el castellà a l'escola, i semblaria que la pròpia evidència és la manera de salvar-nos de la injustícia, però no!

Resulta que tot i aquesta evidència la gran majoria s'ho creu i fa que les víctimes ens convertim en botxins als ulls dels espanyols, però també d'una part important de catalans. És per això que ens ha de preocupar la tendència actual de la política espanyola, i de retruc les conseqüències per a nosaltres, sobretot si la triple dreta arriba al poder, com tot fa pensar que així serà.

És cert que quan s'exageren les declaracions o es falsegen de manera flagrant, hauríem de pensar que això ens beneficia, ja que ningú s'ho creurà, però no és així. Hem arribat a uns límits de l'acusació contra tot allò que és català, ja sigui la llengua, la cultura, la terra... que qualsevol denúncia, per inversemblant que sigui esdevé creïble i, evidentment, reprovable.

La gota malaia en temes de llengua i cultura catalana, ha fet molt mal i, com deia aquí mateix fa uns dies, Ciudadanos ha aconseguit el seu propòsit. És cert que amb prou feines subsisteixen políticament, però el mal ja està fet i perdurarà més enllà de la seva existència. 

Les declaracions del nou líder del PP, el gallec Feijóo, sobre l'apartheid del català són molt greus i en un món civilitzat i on es practiqués correctament la justícia, s'haurien de denunciar i penalitzar, perquè són dites amb tota la mala fe, sabent que no és cert, però que això comporta augmentar el nombre de vots. Però no vivim en una societat justa i democràtica, sinó amb un Poder Judicial manipulat i parcial contra nosaltres, que mai farà res per aplicar la justícia. 

A vegades ens ve al cap culpabilitzar-nos per haver estat massa agosarats en la reivindicació dels nostres drets, però després t'adones que això és un error, com també ho és per una dona pensar que la seva manera de vestir provoca els violadors. El problema és que existeixen violadors, i el problema és que existeix una força nacionalista espanyola que no accepta la diversitat ni la riquesa de la diferència. El problema és que hi ha opressors que només busquen sortir airosos, encara que sigui fent mal als altres.

El periodisme arreu del món

Ahir llegíem la notícia de la mort a trets de dues periodistes a Mèxic. Avui ha estat una periodista la que ha estat assassinada a Israel. Podríem fer una llarga llista de països on la vida dels periodistes està en perill. No es tracta només de la llibertat d'expressió, llibertat de premsa, sinó de posar en risc la vida per exercir la teva professió.

No és cap novetat, però això no treu que quan succeeixen casos com aquests et preguntis què està passant, i com es pot tolerar aquesta injustícia i crueltat. No pot ser que sigui tan fàcil fer desaparèixer qui et fa nosa, pel que diu i explica. No es tracta d'accidents fortuïts en l'exercici del periodisme, sinó d'actes de violència i criminalitat per acabar amb les seves vides.

Davant de situacions que es repeteixen en molts llocs, penses que exercir de periodista en una societat com la nostra, l'espanyola, no comporta el risc ni la valentia que cal reconèixer a tots aquells professionals que es juguen la vida cada dia. Al nostre país tenim bons periodistes, però també molts de dolents. La credibilitat s'ha posat en dubte moltes vegades i això ho paguen els bons, els que són honestos i, sense deixar de pensar subjectivament, relaten el que veuen i passa.

El periodisme ha esdevingut un poder de la categoria dels que tradicionalment hem observat. Els mitjans de comunicació poden arribar a condicionar el pensament i la voluntat de la gent, i per això és tan perillós caure en el parany d'utilitzar el periodisme per interessos polítics i econòmics. Tots som conscients de la fragilitat en què vivim, i de la dificultat de poder rebre la informació real i no un producte interessat que desconfigura allò que de veritat està passant, ja sigui lluny de casa o fins i tot al costat.

Probablement aquesta lluita per interpretar la realitat a conveniència és el que fa que en casos extrems, però malauradament massa freqüents, la vida del periodista corri perill. Quan no agrada que se sàpiga una cosa, hi ha qui s'encarrega de matar el missatger.

És per això que, a més de treballar per uns poders legislatiu, executiu i judicial honestos i democràtics, cal no deixar de fer-ho per un poder, la comunicació, que s'ha col·locat al nivell també de l'economia, per intentar dirigir la societat segons els interessos ocults d'una minoria molt potent. 

Viure a Abu Dhabi a costa nostra

Avui hem sabut que el rei emèrit ha decidit continuar vivint a Abu Dhabi, però sense descartar la visita a Espanya quan li vagi de gust. Cal recordar que el rei emèrit viu a costa nostra, malgrat ser evident que va defraudar i que la Justícia no l'ha pogut condemnar perquè la nostra Constitució l'avala davant qualsevol tipus de corrupció.

És molt fàcil viure a compte dels altres i ser molt descarat per part seva de no demanar disculpes per la seva mala acció. Ho va fer una vegada, arran de la cacera fallida d'elefants, però ara no ha tingut l'honradesa de tornar-hi, després que ha quedat més que provada la seva estafa fiscal, aprofitant-se de la seva posició.

El rei Felip VI, el seu fill, no vol que les aventures del seu pare li compliquin la vida. Ell també es beneficia dels drets que li reserva la Constitució, i en tot cas no vol rebre les conseqüències d'uns fets delictius del seu progenitor. 

El rei emèrit diu que en els seus viatges a Espanya, no s'instal·larà en equipaments públics, sinó que mantindrà un vida privada, però en cap cas esmenta que tota la infraestructura anirà a càrrec de l'erari públic i per tant ho pagarem entre tots. Entre tots els que hem estat estafats durant anys.

Ho deia, ja l'altre dia, que mentre ell viu tranquil·lament una jubilació amb totes les comoditats, malgrat haver actuat com ho ha fet, aquells que ho han expressat, pateixen exili o presó. Això és una injustícia més que hem d'aguantar en aquest país, on la democràcia està molt tocada, i no tenim cap govern, del signe que sigui, capaç d'afrontar la realitat i exigir justícia, encara que això vulgui dir condemnar el rei.

En el fons del cor de les persones

En situacions límit i dramàtiques sempre hi ha la part positiva que t'anima a pensar que no tot és negatiu. La resposta ciutadana a les crides desesperades com poden ser en temps de guerra, diuen molt del fons de les persones. Ja sé que podem parlar de contradiccions, incoherències, i que no sempre s'actua de la mateixa manera. Trobar la part fosca i negativa de les coses sempre s'hi és a temps, però és bo parar-se un moment a valorar la bona fe de moltes persones, a l'hora de donar suport als que s'ho estan passant malament.

Aquests dies hem pogut observar com persones d'arreu han acudit a les fronteres amb Ucraïna per intentar ajudar, ja sigui oferint menjar i roba, o acollint els ucraïnesos que abandonen el seu país víctimes de la guerra embogida. A casa nostra també hi ha hagut recollida d'aliments i material per enviar a Ucraïna.

Hi ha qui ho critica, perquè és cert que no sempre s'ha actuat de la mateixa manera. Podem retreure al govern espanyol i en general els europeus, la diferent manera de valorar unes immigracions d'unes altres. Mentre acollim els ucraïnesos, tanquem les barreres del sud d'Espanya perquè no hi puguin entrar milers de subsaharians. Espanya té un deute pendent amb el Sàhara, que provoca vergonya des de fa molts anys.

És bo valorar la situació en què ens trobem i la necessitat de reaccionar de pressa abans no sigui tard. Les bombes estan caient, i ja són moltes les víctimes innocents per culpa d'una guerra que no han provocat. És per això que convé tenir el cap fred, i en tot cas tenir-ho en compte per parlar-ne més endavant. Ara el que prima és trobar solucions a les demandes urgents que arriben de manera continuada i massiva.

Tot el suport a les mesures preses pels nostres governants, a l'hora d'acollir els ucraïnesos, i en tot cas, quan arribi la calma, que esperem que sigui el més aviat possible, tindrem temps, i ho haurem de fer, de valorar què hem fet bé i què no, i quina ha de ser la nostra actitud davant la injustícia arreu del món. Podem assumir la nostra part de culpa, però hem d'agrair la voluntat de l'anonimat per alleugerir la pena a les actuals víctimes de la guerra.

Accés europeu mortal

El titular del diari ARA esmentant les 4.404 persones mortes l'any 2021 quan intentaven entrar a Europa fa posar la pell de gallina. Com pot ser que passi això? On hem anat a parar?

No pot ser que hi hagi tantes víctimes innocents quan intenten arribar a Europa, víctimes de la fam o la guerra, buscant un món que els permeti viure. Són massa gent perquè no ens posem d'acord a solucionar aquest problema que és d'una immoralitat mai vista.

Aquesta xifra esgarrifosa pot ser totalment superada, perquè no hi ha la certesa que no hi hagi hagut més víctimes durant la travessia, i que no se'n tingui coneixement. Són persones que es troben amb moltes dificultats a l'hora de demanar ajuda, si és que hi poden arribar, i que els països europeus posen totes les traves possibles, que provoquen encara més pànic i incertesa als emigrants embarcats.

La nostra consciència no pot estar tranquil·la, i ens hem de mobilitzar per exigir als nostres governs que posin fi a aquesta barbàrie. La injustícia mundial a l'hora de repartir els béns es veu tacada amb la sang de les persones que emigren dels seus països perquè no tenen possibilitats de subsistir, i surten enganyades en busca d'un món millor, però que actua de manera injusta i inhumana.

Si una cosa hauríem de demanar per aquest 2022 seria que els nostres mars deixessin de ser una tomba per a tantes persones innocents, i que els governs europeus no permetin més que es produeixin aquestes morts per les traves que es posen per al seu accés al continent.