On hem nascut?

He vist que al Ple municipal d'aquesta tarda, a Arenys de Mar, es presenta una moció per demanar que la inscripció dels naixements es faci al municipi on estan domiciliats els progenitors. Ha passat a la història quan els naixements es produïen a la casa familiar. Des de fa molts anys la immensa majoria de naixements tenen lloc en hospitals o clíniques, les quals acostumen a estar ubicades en ciutats mitjanes o grans.

Haig d'entendre que si es presenta aquesta moció, sol·licitant que es puguin registrar els naixements al municipi de residència dels pares, encara que hagi estat a l'hospital d'una altra ciutat, és perquè algú ha decidit que s'han d'inscriure al municipi de l'hospital, i això m'ha generat alguna pregunta. És cert que la norma actual t'obliga a registrar-lo al municipi de l'hospital?

Si la llei vigent obliga a registrar el naixement al municipi on ha tingut lloc el part, és molt clar que els municipis petits deixaran de constar a les partides de naixement, i aquestes s'acumularan a les capitals de comarca, on hi ha l'hospital de referència, o a la mateixa capital catalana, on hi ha una gran concentració de centres hospitalaris.

He navegat per internet intentant trobar informació sobre el registre de naixements i enlloc he sabut veure que no es puguin registrar els naixements a la població de residència dels pares. En algun punt he vist que, si no es diu el contrari i la tramitació la fa el mateix hospital, el municipi que constarà el naixement serà el de l'hospital, però tens la possibilitat de registrar-lo al teu municipi, si demostres que és on tens la residència.

És cert, però, que he trobat una informació important sobre el procés de digitalització del tràmit del registre de naixements a Espanya (DICIREG) que quan s'implanti completament podria limitar les possibilitats de registrar els naixements als municipis de residència dels pares i forçar que sigui al municipi de l'hospital, i d'aquí sorgeix la necessitat de presentar la moció i fer-la arribar als organismes i institucions estatals, per intentar frenar-ho a temps.

Desconec si en el cas concret del Registre Civil d'Arenys de Mar ja s'ha implantat el nou sistema digital i, per tant, ja ens afecta a l'hora d'inscriure els nostres fills. En tot cas, suposo que tots els grups municipals del nostre Consistori hi votaran a favor.

Els catalans no estem sols

Avui em fixava en la crònica que escriu Núria Sala Ventura al diari ARA, sobre els problemes d'uns pares a l'hora d'inscriure el seu fill al Registre Civil francès. La família, d'arrel bretona, va pretendre inscriure el seu fill amb el nom de Fañch, que és com s'anomena Francesc en bretó, i sis mesos més tard han estat citats pel ministeri fiscal prohibint-los el nom, exigint que li canviïn, o ho faran ells. El problema, segons he entès, no és que hagin escollit el nom en bretó, sinó que el caràcter 'ñ' no existeix en francès, i per això els diu que són uns mals pares que provocaran molts problemes al seu fill. A la mateixa crònica, l'articulista parla del cas d'una família occitana que tampoc varen poder inscriure el nom del seu fill Artús, en occità. El problema també era que en francès aquesta vocal no contempla la possibilitat de l'accent tancat.

    És realment un problema de grafia o de rebuig a les llengües minoritàries a França? Crec que és molt clara la resposta i els catalans ho sabem molt bé. El problema que tenim a Espanya de manca de respecte a la nostra llengua materna, i pròpia del país, el pateixen, potser amb escreix, al país veí. Sempre se'ns ha dit que el model francès era molt més centralista i unificador que no pas l'espanyol. Jo crec que simplement és perquè a Espanya les coses no se saben fer prou bé i, tot i la repressió franquista, no han aconseguit la manera de prohibir-ho explícitament, encara que a la pràctica sorgeixen tants problemes que molts acaben resignant-se i no plantant-hi cara, com caldria.

    Les dues famílies relacionades a la notícia sembla ser que volen anar fins al final per defensar els seus drets, i molt concretament, el dret a utilitzar la seva llengua, encara que només sigui per posar el nom al seu fill.

    Està vist i comprovat que formar part d'un col·lectiu minoritari, per més democràcia que hi hagi, no et soluciona la vida, sinó que més aviat te la complica. Els catalans hem nascut reprimits per Madrid, amb la col·laboració de molts, també de casa nostra, i després de tota la vida lluitant-hi, marxarem d'aquest món sense haver aconseguit el reconeixement que es podria deduir del text de la Constitució, però que sempre ha tingut una interpretació restrictiva i contrària als nostres drets.