Tristesa, ràbia i impotència

Llegia l'article de la Madina Ayar al diari ARA i em notava una tristor interna, un sentiment d'impotència i ràbia, al mateix temps, i em preguntava: què hi podem fer?

Trump va decidir atacar l'Iran i es justificava dient que hi ha un règim assassí que massacra la població. La seva excusa davant l'opinió contrària, encara que en veu baixa, de molts països era que la població iraniana patia l'autoritarisme i el fanatisme dels seus dirigents. No t'ho creies. Segur que els dirigents iranians no són un bon exemple, i que la seva població viu atemorida, però la solució és declarar-hi la guerra?

Avui, llegint aquest article sobre els talibans i la prohibició d'estudiar de les noies més grans de dotze anys, em preguntava què es podia fer per ajudar-les i fer desistir els seus dirigents d'aquesta injustícia perversa. L'Afganistan ha patit atacs i dominis exteriors per part de Rússia i els EUA, i mireu en quina situació es troben. La fugida dels EUA va ser patètica i cruel. 

T'adones que el nostre patiment, per tot el que ens cau a sobre els catalans, no té punt de comparació amb el que sofreixen altres poblacions del món. Avui m'he fixat en les dones de l'Afganistan, però tindria tema per molts dies si anés desgranant tot el que està passant a altres contrades.

Et fas creus que en ple segle XXI hi hagi països del món on la dona sigui considerada pitjor que qualsevol bèstia. No et pots imaginar què passa per les seves ments ni pots entendre la perversitat de la seva actuació. Et rebel·laries, però no saps com ni amb quines forces. Se t'acudeix que la resta de països del món haurien de bloquejar l'Afganistan, no permetent cap activitat internacional, però penses que la població, potser no té tanta culpa de la situació, o sí?

No som res, ni tenim gaires possibilitats de provocar grans canvis, només podem aconseguir que al nostre voltant tot sigui diferent i millor. A vegades no ens adonem que també contribuïm al deteriorament d'aquest món.

Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

Incivisme latent

Dins del sac on acumulem elements que ens fan sentir impotents davant la realitat diària n'hi ha un que té moltes facetes i que, com a mínim a mi, em deixa sense saber com reaccionar. Em refereixo a l'incivisme.

Els catalans rebem bastonades per totes bandes, sobretot si t'estimes la llengua pròpia, la cultura, el país. Si valores la participació a la vida pública, el respecte a les persones i a l'entorn. Políticament no hi ha dia que no tinguis un motiu o altre per enfadar-te i sentir-te impotent per reaccionar. La injustícia és cada vegada més flagrant, i malgrat la evidència dels fets t'adones que no hi ha res a fer per canviar les coses.

L'incivisme, però, no deixa d'afectar-nos el dia a dia, i sigui perquè m'he anat fent gran, el cas és que cada vegada veig que l'incivisme va a més. Ja no es respecte res ni a ningú, i tens la impressió que els incívics ho tenen tot de cara. Els nostres representants polítics no fan prou per combatre-ho, i qui hi surt guanyant és el cara-dura de torn, cada vegada més abundant.

Aquests dies ha sortit a la premsa la notícia dels grafitis a façanes de comerços, i en concret de la botiga barcelonina Queviures Múrria, amb façana modernista. No cal que sigui un espai històric o reconegut, qualsevol façana es mereix tot el respecte, però t'adones que en l'incivisme no hi ha cap tipus de sensibilitat. Després ens queixem que la nostra via pública fa fàstic.

Penso que la deixadesa de tots plegats ha fet que els incívics hagin trobat la manera d'esplaiar-se sense perill, embrutant la ciutat pel simple plaer de fer-ho. Sempre he pensat que hi ha delictes que tenen una explicació, com pot ser el robatori, la qual cosa no justifico, però n'hi ha d'altres que no s'expliquen per l'absurditat i perquè no se'n treu cap tipus de benefici.

Entenc les dificultats per acabar amb aquesta pràctica incívica, però entre tots hauríem de fer l'esforç per trobar la manera de sensibilitzar la nostra societat i fer més difícil aquestes actuacions que ara observem amb tanta freqüència. L'estimació al país és un element que de ben segur frena actes vandàlics sense sentit, i és per això que penso que ens falta aquesta estimació per aconseguir un país millor, amb més respecte per a les persones i les coses. I això ho hem d'ensenyar des de casa, des de les institucions públiques, des de l'escola, des de les nostres organitzacions. No podem llançar la tovallola ni deixar que siguin els altres que se n'encarreguin.

La impotència de Comuns i ERC

No hi ha dia que no ens arribin exemples d'impotència de Comuns i ERC davant l'actitud del PSOE. Ambdós partits polítics estan embrancats amb una aliança més o menys formal que els fa trontollar i posar en evidència. Els Comuns, amb el seu pacte de govern a nivell estatal, veuen que dia rere dia el PSOE els compromet amb les seves decisions. La darrera el canvi d'actitud vers el Sàhara, que fins i tot ha provocat que Nacions Unides renyi el president espanyol.

També ERC està a mercè del PSOE amb la seva voluntat d'asseure's a la taula de negociació, que repetidament els van donant allargues. Tots els moviments que ERC ha realitzat des de Madrid, donant suport al govern socialista, no han servit per agilitzar aquesta taula de diàleg tan anhelada.

En política l'estira i arronsa és molt present, i la capacitat de fer-se valer és l'objectiu perseguit per tots els partits polítics, a l'hora de negociar els seus programes. No sempre, però, s'aconsegueix desencallar allò que molesta els partits grans, els de govern, i això acostuma a passar factura en les eleccions següents.

Podemos va aconseguir el pacte de govern, tot i l'esforç inicial de Pedro Sánchez de no donar-los aquest regal. Avui, però són molts els patiments que ha d'aguantar per no deixar el president del govern a l'estacada i provocar unes eleccions de resultats incerts.

ERC ha anat donant suport al govern de Pedro Sánchez, sense que de moment hagi obtingut cap resultat positiu. En el seu enfrontament amb JxCat, han hagut de sortir amb crítiques fora de to, per part dels bocamolls més singulars, Tardà i Rufián. Tot això per amagar el veritable problema de no haver obtingut res a canvi. 

Entretant la ciutadania ha d'aguantar les picabaralles dels polítics que no porten enlloc i cada vegada es troba més desencisada amb ells, que no fan ni deixen fer. La situació política actual és molt trista, i alguns pensem que només ens en sortirem després d'hivernar uns quants anys, a l'espera que sorgeixin nous polítics, amb més empatia i lideratge. El tren va passar i no es va saber agafar a temps. Ara caldrà esperar una nova oportunitat, però amb altres personatges que sàpiguen dirigir correctament la nau que ha embarrancat.

Encara que tard, ho acaben pagant

Parlar de qualsevol altra cosa que no sigui la invasió russa d'Ucraïna sembla una falta de respecte al dolor dels ucraïnesos d'aquests dies. Tot plegat és molt trist, i et sents impotent davant la força, crueltat i cinisme del president rus. Et fas un tip de llegir escrits sobre la guerra a Ucraïna, i la impossibilitat de fer res contra Putin, més enllà de mesures econòmiques que no sabem en què perjudicaran al tirà. Malgrat tot, hi ha un tema que no podem deixar de banda, i és la derrota de Casado dins del PP.

Sens dubte que les dues notícies no es poden comparar, i les conseqüències de la guerra a Ucraïna són molt més greus que no pas el que pugui passar dins del PP, i de retruc a la política espanyola. De totes maneres és bo poder constatar com la vida castiga aquells que només es mouen per l'odi i la mentida. Al final acaben pagant per tot el mal provocat quan han tingut el poder.

Casado haurà passat per la política activa com una ànima en pena, amb un final que personalment crec que es mereix, per tot el que ha aportat a la política d'aquest país, per tota la desestabilització que ha provocat des de la seva posició, per la rabia generada contra Catalunya i l'esforç per crear animadversió.

El fotut del cas, però és que la corrupció del PP continua i sembla, que amb la sortida de Casado, encara surt reforçada. Resulta grotesc que la denúncia a una activitat corrupta del germà de la presidenta madrilenya, acabi castigant el denunciant. Aquesta seria la part negativa del final desastrós de Casado. Ell paga per tot el que ha fet, però ho fa arran d'una picabaralla interna amb una líder que ha protegit, conscientment o no, el seu germà, qui s'ha beneficiat de diner públic en temps de pandèmia, en una comunitat que ha liderat el nombre de víctimes mortals.

És molt trist, doncs, que Ayuso, el seu germà i els que han tramat la corrupció una vegada més a la política espanyola, resultin guanyadors d'una baralla de líders. Només moguts per interessos personals, però que la ciutadania dona suport d'una manera estúpida. Aquesta és la política que es fa al nostre país. Segur que el dolor d'aquests dies el tenim representat en la guerra d'Ucraïna, però no podem deixar de denunciar la corrupció dels nostres polítics. Al final ho acaben pagant, però després de molt sofriment i de perjudicis per a la ciutadania del país.

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

El foc que crema La Palma

La notícia d'aquesta setmana és el seguiment que s'està fent del volcà de La Palma i els rius de lava que destrueixen tot allò que es troben pel camí. Aquesta impotència davant la natura et fa reflexionar i adonar-te de la vulnerabilitat en què vivim, alguns més que altres.

El canvi climàtic, que provocarà la reducció de platges, també de casa nostra, no és cap entreteniment, sinó una realitat en què pensar i mirar com podem suavitzar-ne els efectes. Al Maresme, per exemple, vivim a les lleres de rieres, que la major part del temps son eixutes, però que sempre hi ha aquell dia que es desborden, provocant aiguats i danys importants.

L'home ha viscut massa temps d'esquena a la natura, no fent cas d'aquells avisos més evidents com si tinguéssim solucions per a tot. Sempre arriba el dia que t'has de penedir de no haver estat més caut i construir on realment era segur. 

El cas que ens ocupa, probablement ja va néixer amb el perill a sobre. De fet són illes volcàniques, i per tant, resulta evident que la protecció de l'obra humana no és efectiva, si més no al cap dels anys. És molt trist veure com persones que han treballat tota la vida per fer-se un futur, estan perdent les seves pertinences, sota les brases del foc viu que davalla fins al mar.

Les imatges són impressionants, i és d'esperar que tothom rebi el suport que necessitarà per superar aquest tràngol, tant econòmic com emocional. La solidaritat acostuma aflorar en aquestes circumstàncies, i és d'agrair totes les mostres de suport. Ara cal que l'administració pública s'impliqui de valent, per contrarestar allò que la natura s'ha endut amb la força de les emissions del volcà.

Xiulada a polítics catalans

Hi ha qui es lamenta de les xiulades que varen rebre alguns polítics catalans, ahir durant els actes institucionals de l'onze de setembre. Estaria molt bé que tot funcionés i que la gent pogués manifestar la seva simpatia i gratitud als polítics de torn, però s'ha d'entendre que tothom és lliure d'expressar els seus sentiments i una xiulada és més que lògica en segons quins moments.

El funcionament polític a Catalunya des de fa uns quants anys té molt que desitjar, i és lògic que hi hagi gent enfadada en com s'està gestionant políticament el país i ho vulgui manifestar públicament. No entenc ni m'agrada xiulades en els recintes institucionals, i encara menys si venen de representants polítics que tenen el seu espai de debat i argumentació de la seva opinió, però sí que entenc que en manifestacions públiques de ciutadans hi pugui haver aquesta reacció. Les manifestacions acostumen a ser organitzades per reclamar o reivindicar drets, molt diferent del que passa en països autoritaris, governats per dictadors, i que a casa nostra podem recordar de no fa tants anys (els que ja tenim una edat).

La gent està cansada i vol que els governants preguin la iniciativa i no es dediquin només a queixar-se de què fan a Madrid. Vol veure un projecte de futur clar per al país, i una entesa entre els governants catalans, que ho faci possible, i no pas unes baralles continuades. Aquest cansament és el que fa que la gent es revolti i l'única manera que tingui d'expressar-ho sigui xiulant als polítics que hem escollit perquè ens treguin d'aquest atzucac.

Els independentistes catalans estan molt farts de les baralles d'ERC i Junts per Catalunya, i segur que aprofitaran qualsevol oportunitat per manifestar-ho. No ens estranyi, doncs, aquesta reacció i en tot cas treballem perquè les circumstàncies siguin diferents. La sensació de deixadesa, d'incapacitat de liderar un projecte positiu i engrescador, provoca aquest desencís, ràbia i impotència, que explica les xiulades als que fan molts discursos, però no arriben a fer res.

Víctimes d'una crueltat majúscula

La troballa del cadàver de la nena desapareguda amb la seva germana, a les illes Canàries, ens omple de ràbia i impotència davant d'un acte tan macabra i sense sentit. L'assassinat de les dues filles, complint l'amenaça de no tornar-les a veure, indigna i posa de manifest la crueltat que una persona humana pot infringir.

Encara que ens tocava de lluny ho anàvem seguint perquè els fets eren molt dolorosos, però tenies l'esperança que es tractava d'una fugida del pare amb les criatures, en el seu enfrontament amb la seva mare. Tot i que el risc del que ha acabat passant existia, confiaves que un pare no podia ser tan insensible i criminal.

L'assassinat de persones indefenses, aprofitant la relació familiar que en principi no comporta suspicàcies, és d'una maldat infinita. Si no pots confiar en les persones que tens més a prop, en qui ho pots fer? Les baralles entre una parella no podem comportar mai extrems com l'actual. Hi ha d'haver un límit que no es pot traspassar. Quina culpa en tenien les dues criatures de les discussions que hi pogués haver entre els seus pares?

Dol molt, i sobretot provoca rebuig contra tot. Contra la incapacitat de preveure situacions com aquesta, contra la vulnerabilitat de la dona i les criatures. No et pots fer la idea que aquestes coses puguin passar, per malament que estiguin les relacions de parella. Perquè no es tracta d'un acte voluntari i espontani, sinó que al darrere hi ha una planificació que fa més greu la culpa. 

Caldrà veure si al darrere de l'assassinat hi ha el suïcidi. Una persona capaç de matar les seves filles com a venjança no es mereix la vida, ni la llibertat, sinó el rebuig de tots i el menyspreu per la seva actitud salvatge i injustificable.

Res no justifica la violència

Res no justifica la violència i per tant els sentiments que tinc aquests dies són de ràbia, tristor i impotència. La violència que es produeix després de les manifestacions convocades a favor de la llibertat d'expressió no beneficien en res a Hasél ni a la societat reprimida, sinó tot el contrari. De fet, molt probablement tampoc ho intenten defensar, sinó que s'aprofiten de la crispació per destruir i fer mal.

És evident que els temps que vivim són complicats i difícils, sobretot per als joves que tenen un futur tan fosc, amb tants problemes per poder planificar la seva vida, amb moltes dificultats per trobar una feina estable, uns ingressos que els ajudi a independitzar-se i encarar el futur amb un mínim de garanties per tirar endavant els seus projectes. Això, en tot cas, no justificaria gens ni mica les actituds dels joves que veiem destrossar mobiliari urbà, centres comercials, i posar en risc la vida dels altres.

El govern, encara que estigui en funcions, ha de donar un cop de puny a la taula i ser molt clar en la defensa de l'ordre. No es pot dubtar a l'hora de fer claudicar aquests joves, infiltrats o no, que posen en risc la convivència de la nostra societat. No es pot permetre el caos d'aquests dies, i si no som capaços d'aturar la violència, potser caldrà suspendre, temporalment, els permisos per sortir al carrer. Els instigadors de les protestes han de ser capaços de conduir les seves marxes, i evitar que els seus participants, alguns d'ells, acabin destrossant tot el que troben per davant, i el que és pitjor, traient valor a les pròpies reivindicacions ciutadanes.

Aturem el vandalisme, defensem la convivència i mantinguem el pols en contra la repressió, sense caure en l'error que aquests dies es produeix nit rere nit. Que la manca de llibertat d'expressió no es substitueixi per una manca de civisme i ordre, en un perill per a la convivència pacífica de tota la ciutadania.

Una institució que per a molts fa nosa

Cada vegada sabem més la veritat del que va passar i no ens serveix de res. En el cas de la corrupció del rei emèrit i els possibles vincles del rei Felip VI, anem coneixent nous episodis i fets que l'involucren en la corrupció, però sabem que no servirà per encausar ningú. Això més aviat provoca impotència i ràbia. A vegades penses que potser seria millor no saber-ho i continuar vivint enganyats, abans que indignats per no poder fer res per carregar-los les culpes.

A totes aquestes notícies s'hi ajunta la visita que els reis actuals estan fent a tot el país, i que aviat tocarà a Catalunya. No són ben rebuts per a moltes persones, però els hem d'aguantar. Ells ho fan com un deure i nosaltres ho vivim com una obligació. El millor seria, en les circumstàncies actuals, que es quedessin a casa i ho deixessin per a més endavant.

Hi ha qui veu en tot això el principi de la decadència, però jo, que en aquests temes sóc molt pessimista, penso que només es tracta d'un parèntesi negre de la institució reial, a l'espera de temps millors, sobretot aquells en què passen més desapercebuts. 

A tot això només faltava la coincidència de la celebració de l'aniversari, en números rodons, del Tribunal Constitucional, per acabar d'embolicar-ho tot i, per a molts, acabar de maleir la situació que estem patint. No es pot lloar un Tribunal com si es tractés d'alguna cosa sagrada quan depèn de la voluntat dels seus membres, que en cap cas garanteixen l'objectivitat en les seves decisions. Estem en mans d'un poder que té la lliçó ben apresa i que res els farà moure del camí traçat. El concepte de democràcia i respecte als drets humans és totalment ignorat per uns defensors de l'estatus quo, basat en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

Vox, la xacra de la nostra societat malalta

Seria bo que els votants de Vox, siguin homes o dones, reflexionin sobre la destinació del seu vot. Pensin una mica a qui han regalat el vot que els ha permès entrar en moltes institucions i predicar i fins i tot poder plantejar la seva homofòbia i xenofòbia. Realment les persones que han votat Vox sabien a qui i a què votaven?

Un dia com avui que se'ns fa memòria de la xacra que té la nostra societat, de violència a les dones, els meus budells se'm regiren i em venen ganes de vomitar, veient com és possible que personatges com els militants de Vox, diguin i practiquin el que diuen.

Tenim dos grans problemes. Per una banda aquesta violència masclista que mata, i per l'altra la pujada de Vox a les darreres eleccions que no és sinó una mostra de la malaltia de la nostra societat. No es tracta d'independentisme o no, tampoc de la defensa de la Unitat d'Espanya, sinó de la defensa de la nostra societat, per protegir-la de les urpes de la xenofòbia, de la immoralitat, de l'horror que pot acabar ocasionant un progressiu increment de la veu de Vox a Espanya.

El problema, però no només és culpa de Vox, sinó també d'aquells que l'han fet possible, que s'hi han conxorxat per governar a Madrid, Andalusia o Múrcia. Ni PP ni C's tenen la consciència tranquil·la, perquè han aixoplugat Vox, li han donat empenta, aprofitant l'excés d'orgull de Pedro Sánchez que ha convocat unes eleccions innecessàries en un moment inapropiat.

Ràbia i impotència avui, 25 de novembre, on s'ha produït el 52è assassinat a Espanya, d'unes víctimes que som incapaços de protegir.

Als votants de Vox els recrimino la seva immoralitat votant una opció que no és defensable democràticament. Una opció que surt de les picabaralles partidistes per caure en la infàmia i l'horror d'una societat malaltissa.

Ni oblit ni perdó

Resulta molt difícil poder parlar dels fets d'ara fa un any sense deixar-te portar pels sentiments, ja sigui de ràbia, dolor o impotència. Tant de bo fóssim capaços d'analitzar-ho fredament i a poder ser també objectivament, però és difícil. Ho és perquè el que va passar va ser molt greu, i és per això que organitzar una manifestació per celebrar l'actuació policial no és només un cas de cinisme, sinó que m'atreviria a dir d'odi institucionalitzat.

Al marge d'estar d'acord o no en la celebració del referèndum, hauríem de ser capaços d'analitzar què va passar aquell dia. Quin va ser el comportament de la gent, les persones que volien votar i els policies que tenien l'ordre d'impedir-ho. Voldríem saber qui va donar l'ordre als policies d'actuar d'aquella manera tan violenta. Eren ordres clares i contundents o es tractava de l'odi personal, conreat d'alguna manera, per atacar els catalans que es trobaven als col·legis electorals?

Veure les imatges de l'actuació policial no poden agradar a ningú. Només bèsties i persones irracionals hi poden trobar satisfacció, però ni tan sols haurien de ser consentides. Qui declara que no hi va haver càrrega policial no és un cínic, sinó un sàdic que no es mereix ostentar cap càrrec públic.

Aquest cap de setmana recordem els fets de l'any passat, el dia 1 d'octubre de 2017, i l'única cosa que em surt del cor és que no ho oblidarem mai i, malgrat l'educació moral que he rebut, difícilment podré perdonar, no només per com varen actuar, sinó per la manca de penediment, ans el contrari, l'orgull d'haver actuat correctament en defensa d'un Estat corrupte i agressor dels drets humans.

La impotència de l'Estat ens ha fet mal

I els que més l'estan patint són els presos polítics i els exiliats. Les salvatges garrotades de la policia espanyola l'1 d'octubre de 2017 són una mostra evident de la ràbia acumulada per la impotència de l'Estat. El mateix podem dir de l'actuació judicial amb l'empresonament preventiu i el fracàs amb les decisions judicials de tribunals europeus de justícia.

L'anàlisi que fa l'Antoni Bassas a "On són les putes urnes?", sobre la impotència de l'Estat, la il·lustra amb les imatges de la mateixa Policia Nacional, al Col·legi Nostra Llar, de Sabadell.

Si us fixeu en el següent enregistrament us adonareu que, filmat per la mateixa policia en diferents col·legis electorals, les imatges no estan manipulades i queda evident quin va ser el comportament de la policia el dia en què més de dos milions de catalans vàrem anar a votar el referèndum d'autodeterminació declarat il·legal per l'Estat espanyol. Un comportament de la policia que no és digne d'un país que es declara democràtic, sinó que més aviat ens recorda, als que ho vàrem viure, els anys finals del franquisme.

Sap molt greu que tot el patiment d'aquest 1 d'octubre de 2017 i el sofriment dels nostres presos i exiliats no ens hagi portat a una situació millor de la que estem ara. No podem permetre que tot el que hem passat durant aquest darrer any no hagi servit per a res, i hem d'exigir els nostres polítics que no perdin més el temps i plantegin seriosament la resolució del conflicte.

Sensació d'indefensió i impotència

Avui he presenciat el moment en què un petit delinqüent intentava robar dins d'un cotxe aparcat correctament a la via pública, i a ple dia. Una sensació més forta del normal, perquè el mateix que li ha passat al propietari del cotxe danyat, em va passar a mi fa quinze dies, no massa lluny del mateix lloc.

Un jove aparcant una furgoneta, un veí del lloc i jo que passava per allà, ens hem mirat i hem arribat a la conclusió que aquell jove, que havia deixat la bicicleta a terra i després d'alguns dubtes entrava dins del cotxe, estava violant una propietat que no li corresponia. El veí l'ha fet fora i jo tot just l'he pogut fotografiar quan se n'anava. Hem pogut comprovar que havia trencat el vidre fix del cantó del conductor, de la mateixa manera que varen fer en el meu cas. Seria el mateix personatge?

Els comentaris, mentre esperàvem l'arribada d'una patrulla de mossos, eren els de sempre, en relació a la inseguretat davant d'uns fets que no mereixien cap càstig als infractors, més enllà d'una visita de cortesia a la comissaria més propera i ser identificats. 

No és culpa dels policies, ni dels jutges, ni dels polítics més propers. El tema és més complex que una simple modificació de les lleis. Hi ha un col·lectiu de persones, amb l'autoestima molt baixa i amb un futur més negre que el forat d'Stephen Hawking que fa difícil la desaparició d'aquesta petita delinqüència, que malauradament pot portar a grans delictes en un futur.

En aquests casos en què poca cosa podem fer, sí que és interessant que no girem el cap a l'altra banda, sinó que, sense posar la nostra vida en perill, defensem els interessos de la persona absent en aquells moments, davant l'agressió o intent de robatori, com el d'aquest matí.