Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

Passen més coses

Aquest cap de setmana la notícia destacada és, evidentment, l'atac dels EUA i Israel a l'Iran. Molts pensarem que ningú en queda al marge. Tothom ho sap i ho comenta, però ens sorprendria observar que hi ha més persones de les que ens pensem que ni tan sols se n'han assabentat. Ens sembla que allò que surt a la premsa o a la televisió arriba a tothom, però no és cert.

Hi ha molta gent que té prou maldecaps per a estar al dia del que passa arreu del món. Que no té temps per preocupar-se si aquí o allí hi ha una guerra declarada i això ens hauria de fer pensar. No es tracta de persones desinteressades de la vida dels altres. Són persones que tenen problemes per viure el dia a dia. D'arribar a finals de mes, d'alimentar-se i aixoplugar-se dignament. 

Si passa això tenim una responsabilitat que caldria assumir, cadascú segons les seves possibilitats i el lloc que ocupa en aquesta societat. Si no som capaços que tothom tingui el mínim per viure dignament és que alguna cosa hem fet malament, i això s'arrossega i no es resol sol, sinó amb la intervenció dels nostres representants polítics i la col·laboració de tothom.

M'agradaria saber què està passant avui mateix a Badalona. Aquelles persones que varen ser foragitades de l'equipament que els servia de refugi, encara es troben sota l'autovia? Han aconseguit un lloc per descansar? No se'n parla, i ens sembla que allò que no sabem no està passant.

Hem deixat de parlar de Gaza. Els palestins que hi resideixen han resolt els seus problemes? Han aconseguit estabilitzar la seva vida, disposar d'habitatge i aliments? Tampoc se'n parla. I nosaltres, que estem atents a tot el que passa al món, perquè tenim la sort de tenir les nostres necessitats bàsiques cobertes, tampoc coneixem tot el que passa arreu, només allò de què ens informen. I vivim tranquils.

El Pakistan i l'Afganistan estan en guerra, però ara la notícia és el que passa a l'Iran. Una guerra declarada pel president dels EUA, per insistència del genocida israelià, sense l'autorització del Congrés. Els representants del poble nord-americà. Un president no pot fer tot allò que vol. No ho ha de poder fer!

És allò de la palla a l'ull de l'altre...

Puc entendre que hi hagi coses que no s'expliquin, si més no durant un temps prudencial. El que no s'entén i no hauríem d'acceptar és que se'ns amaguin coses de persones que tenen una responsabilitat i que amb el silenci quedin lliures de qualsevol culpa. Això al nostre país és el més normal del món i quan s'obren excepcionalment els calaixos, sigui motiu de notícia a les primers pàgines dels diaris.

Ahir el Consell de Ministres va aprovar desclassificar documents amb informació sobre l'intent de cop d'estat del 1981. Quins documents? Quants continuaran amagats? Qui se'n beneficia de tot plegat?

Un sistema realment democràtic ha de ser totalment transparent. Insisteixo que alguna cosa es pot silenciar durant un temps. Segur que trobaríem motius per aparcar-ho temporalment, però no és lògic que uns fets tan importants com els del 23 de febrer de 1981 hagin estat silenciats durant quaranta-cinc anys. Perquè al darrere d'aquell succés hi havia unes persones que varen obrar malament i no els va passar res, ni judicialment ni moral. Diuen que qui la fa la paga. Això, però, no serveix per a tothom. Hi ha persones que la fan i no han de pagar res.

A l'hora de desclassificar, i sobretot d'exigir que es faci, s'ha d'aplicar a tot i no només a allò que ens interessa, amagant allò que no ens convé. Per què ho dic? Per les declaracions de qui fou president del govern espanyol, el senyor Felipe González, que no entén per què s'ha trigat tant de temps a desclassificar aquests documents, però no diu res de tot allò que encara s'amaga dels GAL, per posar un exemple. 

Hi ha persones, i el senyor González n'és una, que haurien de callar i no fer tantes declaracions, perquè queden en evidència. No hi ha dia que no en digui una i té la barra de donar lliçons, quan hauria de demanar perdó per tot el que va fer o va deixar de fer. 

N'hem de treure una lliçó clara: no ens fixem només en allò que no fan o fan malament els altres. Analitzem què estem fent o deixant de fer, i potser llavors estarem més calladets.

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Criticar, no importa què!

Avui a l'hora de dinar, aprofitant que estava sol a casa, se m'ha acudit engegar la televisió. Tenia sintonitzat el canal 3/24 de la televisió catalana i estaven retransmetent una compareixença del líder del PP, el senyor Feijóo. No he tingut temps d'assabentar-me des d'on es feia la retransmissió ni el motiu, ja que he hagut de tancar corrents la televisió per evitar posar-me més nerviós del compte. He pogut escoltar tan sols la resposta i agraïment del senyor Feijóo al representant de Vox, i l'inici de la intervenció de la representant del PSOE. No podia aguantar més.

Crec que els nostres polítics s'haurien d'adonar que els seus discursos cansen, bàsicament pel fet que aprofiten qualsevol excusa per atacar l'adversari, col·locant-se medalles i malparlant l'adversari, simplement pel fet de ser antagonistes i aspirar a aconseguir o mantenir el poder, segons sigui el cas, sense importar-los gens de què es tracta el debat.

Aquest cansament propicia que la gent deixi d'anar a votar quan es convoquen les eleccions, o es decanti per formacions polítiques sense experiència de govern i amb discursos populistes i enganyosos. La conseqüència és el deteriorament de la convivència, la concentració de la riquesa en poques mans, incrementant el desequilibri social i econòmic de la nostra societat i, si em forceu, l'amenaça de conflictes bèl·lics i un daltabaix.

Puc entendre, però no justificar, que tot s'encomana, i veient el paper que juga el president dels EUA, ja no es pot fer més el ridícul. El problema és que té molt poder i pot fer molt mal.

Seria demanar molt que els polítics de torn es dediquessin a construir en lloc de destruir sistemàticament, sense aportar alternatives viables i coherents? Els ciutadans els ho agrairíem.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

Només hi faltava ell!

Us confesso que darrerament em fa molta mandra parlar de segons quins temes, sobretot si hi ha implicat algun personatge com Donald Trump. Tinc l'esperança que arribarà un dia que recordarem un passat nefast amb moltes ganes de girar full i recuperar la serietat i la democràcia. Ara, però, ens toca haver de suportar segons quines imatges, paraules i amenaces. El més greu de tot és que una persona fa i desfà com vol i tothom li riu les gràcies. Com és possible?

No hi ha dia que no surti a les primeres pàgines dels diaris i no pas en clau positiva, sinó tot el contrari. Gaudeix fent patir els altres, sentir-se amo del món i menystenint tothom, amb grolleria, mala educació i histèria.

Avui tocava parlar de Gaza i de la Junta de Pau que ha de resoldre tots els problemes. Els problemes de qui? Hi ha col·locat el seu gendre, no fos cas que no tingués protagonisme la família, i també l'ex primer ministre britànic, el senyor Tony Blair que em faria vergonya haver estat escollit. Però per acabar-ho d'adobar, avui hem sabut que també hi ha incorporat el president argentí. Només hi faltava ell!

És trist seguir diàriament tot el que fa el president dels EUA, però encara és més trist observar la reacció dels dirigents europeus. Em fa vergonya i no entenc que ningú d'ells s'adoni del ridícul que estan fent, però també de la responsabilitat que assumeixen posant-se al costat de Trump, incapaços d'enfrontar-s'hi. Què més ha de fer Donald Trump perquè Europa li planti cara i digui prou? 

De moment, tot el que ha volgut fer aquest personatge ho ha aconseguit, amb el vistiplau dels mandataris europeus. Ara quan ataca directament un país de la UE veurem quina és la reacció. També li permetran l'ocupació de Groenlàndia? Tan avall hem caigut?

Ho enteneu per què em fa tanta mandra parlar d'aquests temes? Malauradament, no en podem prescindir i, amb molta humilitat, hem de denunciar-ho esperant que tot això acabi com més aviat millor.

Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

Un dia gris, esperant la neu

Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.

Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.

A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.

El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.

És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional? 

No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.

EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

Declaracions inoportunes!

Les declaracions del president de la Conferència Episcopal Espanyola, avui a La Vanguardia, són com a mínim inoportunes. Ho són perquè els representants de l'Església catòlica no han d'immiscir-se en la política agafant partit. Sí que poden parlar de política en el sentit ampli, però mai decantar-se obertament per una opció partidista. Ells han de pensar que tenen creients de diferent ideologia i preferències polítiques. També són inoportunes perquè la institució arrossega massa exemples de comportaments deshonestos, i el millor que s'ha de fer en aquests casos és tenir la boca tancada i dedicar-se a esmenar els errors comesos, demanar perdó i procurar fer net.

Em dol profundament, per la meva fe en l'esperit de l'evangeli, i considero que avui aquestes manifestacions no ajuden, sinó que més aviat serveixen per desprestigiar una institució, on hi ha persones prou vàlides, però que es veuen silenciades per alguns personatges mediocres i equivocats. 

Sortosament, a Catalunya, gairebé sempre ens hem diferenciat de l'opinió general de la institució espanyola, i això ens alleugereix la pena. Serà la nostra manera de ser o pensar, que ens fa diferents i, si més no, salvem els mobles. La rèplica de l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planelles, ha estat oportuna i escaient, i convindria que el president Luis Argüello ho tingués en compte i rectifiqués les declaracions, o com a mínim fos més curós en un futur.

Durant el franquisme l'Església espanyola va cometre massa errors, que haurien de servir d'avís, avui en democràcia, per no repetir-los i encara menys conduir el país i els seus feligresos cap a una involució que no desitgem. 

Sovint comentem que la transició democràtica espanyola no ha funcionat en el món judicial. En tenim prou exemples amb jutges ideològicament a l'extrem més dretà i nostàlgic. Temo que podem dir força el mateix de la institució eclesiàstica, amb uns bisbes i arquebisbes que no saben estar al seu lloc i que demostren poca sensibilitat i molt desconeixement del fons del missatge de l'evangeli.

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Que no ens enganyin!

El president dels EUA només fa que posar-se medalles, proclamant arreu que gràcies a ell les guerres s'acaben, i pressionant, el seu dia, perquè li atorguessin el Premi Nobel de la Pau. De moment, però, tot és una enganyifa. Ni s'ha acabat la guerra entre Rússia i Ucraïna, ni s'ha posat fi al genocidi d'Israel a Gaza. Què ha canviat?

La diferència està en l'engany manifest que intenta amagar la realitat. A Gaza es continua matant víctimes innocents malgrat haver proclamat l'alto el foc. No podem ser tan innocents i creure'ns allò que diu Trump. Hem de tenir clar que tot el que l'envolta és una falsedat. Els dirigents europeus no poden tancar els ulls a uns fets deplorables. Cal que siguin forts defensant els principis que prediquen internament, però que són incapaços de mantenir de cara a fora.

Hem de continuar denunciant el genocidi d'Israel i mantenir-nos ferms en el bloqueig armamentístic, però també comercial i cultural. Cal ser forts en la defensa dels més vulnerables i no claudicar davant de l'agressió intolerable del govern d'Israel i els seus aliats.

Em preocupa la reacció dels europeus i avui penso en el lliurament del Premi Nobel de la Pau a l'opositora veneçolana, Maria Corina Machado. Ja vaig comentar, el dia que se li va concedir, que no ho veia clar, no pas perquè defensi el posicionament de l'actual president veneçolà, sinó perquè no es pot premiar una persona que es troba en mig del conflicte i que no és cosa clara. Al darrere també hi ha uns interessos de classe i polítics. Hi ha prou gent que treballa per la pau al món, contra totes les adversitats, sense pretendre res en benefici propi, per poder-los atorgar el premi.

Segons llegeixo a la premsa, i crec que no m'enreden, des del dia 10 d'octubre, que es va proclamar l'alto el foc a Gaza, almenys 386 civils han estat assassinats i es calcula una mitjana de 12 atacs diaris. El territori continua ocupat per l'exèrcit israelià i ens preguntem: com podem permetre que un assassí continuï decidint el destí dels palestins? Sisplau, no oblidem què està passant i denunciem-ho.

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Patriotisme i corrupció

No sé si us hi heu fixat, però darrerament es parla molt de patriotisme. Avui mateix, el president de la Generalitat comentava que hi ha persones que es consideren molt patriota, però busquen la manera d'eludir pagar els impostos. Ahir, en una reunió que hi participava, també va sorgir el tema i es va ser molt crític amb aquelles persones que treballen en negre, o paguen sense factura. Després ens queixem que no s'inverteix en carreteres, transport públic, sanitat... D'algun lloc han de sortir les virolles.

Certament, l'exemple que ens donen els dirigents corruptes no és bo i fa que el ciutadà de carrer procuri estalviar-se l'IVA, per exemple. Si aquells s'embutxaquen diners, per què no puc mirar d'estalviar-me uns calerons?

I qui digui que mai no ha pagat un servei o un producte sense factura, segur que menteix. També és cert que no tothom actua de la mateixa manera, i que hi ha persones que ho fan de manera habitual. També perquè els venedors ho permeten.

Hi ha qui treballa en negre perquè no té el permís de residència. Aquí, i ja ho he comentat alguna altra vegada, l'Administració hi té una part de responsabilitat. Si hi ha persones que han arribat al nostre país i no poden obtenir el permís de treball ni residència, com s'ho han de fer per viure? No els ho posem fàcil.

Vivim en un entorn de la societat on la picaresca de l'estraperlo està molt arrelat. Hi ha països on és mal vist estafar a l'Estat i fins i tot no s'acaba d'entendre que algú ho pugui arribar a fer. Aquí és una altra història.

En el fons arribaríem a parlar de confiança, que és el que ens manca. Si realment confiéssim que l'Estat fa un bon ús dels nostres diners, que li arriben a través d'impostos, segurament no tindríem tanta tendència a eludir-los, però amb aquesta excusa anem actuant de manera fraudulenta. Segurament no estem parlant de grans fortunes, però tot suma. 

També hauríem de veure què entenem per patriota. Segurament no ens posaríem d'acord, i probablement quan algú en parla gaire, no cal gratar massa per adonar-te que és purament un postureig.

No era això el que es demanava

No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.

No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.

S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.

Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia. 

Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.

Massa lentitud

Entenc que les coses s'han de fer bé, no es pot improvisar i això vol dir temps per analitzar a fons totes les circumstàncies, que algunes seran agreujants i d'altres atenuants. S'ha d'estudiar bé la responsabilitat de tots els participants, o d'aquells que hi havien de ser i no s'hi varen presentar. Dit això, però, cal insistir que no ens podem adormir, sobretot si al darrere hi ha més de dues-centes morts.

Aquesta setmana farà un any de la catàstrofe ocorreguda al País Valencià i encara no s'ha depurat responsabilitats. Podem trigar anys a conèixer la veritat, perquè els culpables, no de la pluja, sinó de no haver actuat a temps, amagaran tot el que puguin, i la Justícia és massa lenta.

Els valencians afectats, familiars i amics dels desapareguts i morts en la DANA, es manifesten persistentment als carrers de pobles i ciutats. Bàsicament, demanen responsabilitats i la dimissió del president de la Generalitat valenciana, màxima autoritat del país. 

Si Mazón tingués un mínim de vergonya, ja faria temps que hauria dimitit. No es tracta de no lluitar per a la seva defensa. Si té arguments per justificar el que no va fer, ni va saber el seu govern, que ho exposi, sense contradiccions i canvis de versió, però fer-ho apartat del capdavant del país hauria estat una mostra de sinceritat i ganes d'aclarir els fets com varen succeir.

La pressió popular és molt forta, però el suport que rep el president valencià sembla ser-ho encara més. Si la memòria no fos efímera, el resultat de les pròximes eleccions explicaria la situació. Però els humans no tenim ni memòria ni a vegades vergonya. Exigim fets puntuals, però som incapaços de mantenir la força més enllà de la moguda inicial.

I els responsables d'administrar la justícia tenen una part de culpa. Cal ser més expeditius i àgils en totes les tramitacions. Dic totes, perquè quan ha convingut bé que han actuat precipitadament. I això fa que cada vegada siguem més les persones que desconfiem dels jutges, institucions judicials i, en definitiva, de la Justícia que s'aplica al nostre país.