Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

El sol es pon

Mentre els astronautes van cap a la lluna nosaltres hem decidit dedicar una estona del dia al sol. De fet, ens ha acompanyat des que ens hem llevat, i l’hem volgut anar a acomiadar. Les postes de sol han estat sempre molt admirades, cadascú des del seu lloc de residència, però quan ha convingut o s’ha desitjat, també hem fet quilòmetres per admirar-la des d’una altra perspectiva.

Gaudir de les tonalitats que es poden distingir a mesura que el sol arriba a l’horitzó de referència és tot un luxe. Aquella vermellor que s’intensifica a mesura que es va acostant a l’horitzó, fins a desaparèixer, deixant per uns instants el testimoni de la seva esplendor. Pots apreciar el perfil de les muntanyes, si vius a l’interior o la línia que separa el cel del mar, si ho contemples arran de mar. Nosaltres, que vivim a la costa, és molt probablement el que més ens reconforta.

Hem intentat passar el dia al marge de les notícies, que des de fa massa temps són preocupants i tristes. Hem acabat el dia admirant la natura. Contemplant un fet que succeeix cada dia, però que ens passa desapercebut. Avui, no. Avui hem volgut aturar-nos i gaudir de la bellesa. No l’hem vist desaparèixer dins de l’aigua, però la seva lluminositat s’hi reflectia.

La Renfe es passa al bus

Mireu si funciona malament el servei de trens a Espanya, amb especial referència a Catalunya, que RENFE ha decidit crear una empresa d'autobusos pròpia per oferir el servei alternatiu a les aturades de trens per diferents incidències. La previsió que millori, doncs, aquest servei ferroviari és esperpèntica, o si no, no caldria fer l'operació.

És cert que, en ser moltes les circumstàncies que cal contractar empreses d'autobusos per donar el servei alternatiu, i que no sempre és fàcil trobar la disponibilitat, però sobretot el cost que això representa, la millor solució és tenir la pròpia empresa d'autobusos i no haver de dependre de ningú més.

Perquè una cosa és la planificació d'obres que et permet preveure les necessitats d'autobusos que tindràs durant un període de temps determinat. El que no és previsible són les incidències puntuals que obliguen a tallar trams de via, ara sí ara també. Quan això es repeteix tan sovint, com està passant darrerament, gairebé que pots planificar les necessitats. Pràcticament, no hi ha dia que no calgui contractar algun o altre autobús.

Aprofito per comentar les declaracions del ministre de transports, l'altre dia a Madrid. Ja no dissimulen i accepten que la cosa de Rodalies està fotuda. I en el cas de la línia que travessa el Maresme, ja tornen a parlar d'alternatives al traçat actual, per les envestides del mar, que cada dia són més freqüents. Ara, però, ja no pensen a traslladar-ho a l'interior, sinó que se li acut elevar trams de via, on passa massa arran de mar.

Seria desitjable que la gent del territori hi tingués alguna cosa a dir. No em puc imaginar una costa del Maresme amb trams com el de Caldes d'Estrac amb la carretera nacional. Una via de tren a l'alçada d'un primer o segon pis. Una bona vista panoràmica del nostre Mediterrani.

A veure què en surt de tot plegat!

Reforçar la via del litoral

Sembla que l'Estat espanyol, que en definitiva és qui ho decideix tot, sigui directament o de manera indirecta, s'ha pres seriosament això del canvi climàtic i l'afectació de la línia 1 de Rodalies, el seu pas pel Maresme. Avui sentia unes declaracions al respecte que deixaven entendre que no hi hauria trasllat de la línia a l'interior, bàsicament per l'alt cost que suposaria, i que es tractaria de reforçar i protegir del mar la línia de la costa. 

En una tertúlia a la ràdio, i deixant clar que no soc una persona entesa en la matèria, apuntava aquesta possibilitat. El trasllat a l'interior no només suposaria uns costos d'expropiació de terrenys, a menys que s'aprofités l'espai lateral de l'autovia, sinó que també tindria efectes en la ubicació de les estacions de tren, que en algun cas s'haurien de situar molt lluny del centre dels pobles i les ciutats de la comarca.

Considero que no ha de ser tan complicat protegir la línia de la costa de les envestides del mar. Tenim per Europa exemples de línies de metro o tren per sota l'aigua. Això no vol dir que no tingui la seva complicació i costos, però possible ho és. El que cal, però, és voluntat de trobar solucions i posar-s'hi. Cada vegada hi haurà més temporals i llevantades, amb més força que abans, i si no s'hi fa res, només ens podrem dedicar a arreglar els desperfectes i aturar els trens.

Fins ara ens hem queixat de la manca d'inversió. Teníem previsions ridícules per la necessitat que hi havia de millorar la xarxa de Rodalies, però d'aquestes previsions amb prou feines se'n complien la meitat. No és estrany que ens trobem en la situació actual. Ara, que diuen que és cert que estem endarrerits, confio que no passarà el mateix i que no només resoldran els problemes que s'han fet evidents, sinó que invertiran per aconseguir la xarxa de trens que ens mereixem.

Sense Rodalies

Avui s'ha suspès el servei de Rodalies i això, al nostre país, té una repercussió molt important. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquest mitjà de transport per anar a la feina, a l'escola, al centre sanitari i altres serveis que a vegades ens veiem obligats a assistir. Aquest país de pandereta volia lluir davant del món i va dedicar tots els esforços i diners per construir una gran xarxa de tren d'alta velocitat, oblidant-se de la xarxa bàsica per desenvolupar les tasques diàries de la majoria de la població.

Aquesta manca d'inversió ha provocat el deteriorament de Rodalies, amb problemes diaris i, de tant en tant, accidents amb resultat de mort. El tancament del servei per veure com es troba la xarxa després de la darrera llevantada té un sentit i s'ha de fer, però el manteniment, l'observació i les reparacions s'han de fer abans que passin les desgràcies.

Puc entendre que hi ha fets imprevisibles i que hem d'assumir, però no podem acceptar la manca de manteniment i inversió per fer fiable tot el recorregut i evitar al màxim els successos com els d'ahir a Gelida o Tordera.

Sortir avui a criticar el servei de Rodalies seria una irresponsabilitat si no estiguéssim parlant d'aquests problemes un dia sí i l'altre també. No se'ns pot acusar d'oportunistes, sinó de gota malaia reivindicant la necessitat d'invertir per millorar la xarxa bàsica de transport del nostre país. 

La línia R1, la que tinc més a prop, és un perill que es va agreujant a mesura que avancen les conseqüències del canvi climàtic. Una xarxa de tren al costat mateix del mar no reuneix les mesures de seguretat que requereix una infraestructura de transport amb tant de moviment. L'anhelat desviament de la línia per l'interior, a la zona del Maresme, no és una bajanada. És cert que es tracta d'un projecte molt ambiciós i costós, però no podem oblidar què està passant cada vegada amb més freqüència.

El traspàs de competències a la Generalitat ha de representar una millora per al bon funcionament del transport de Rodalies sempre que vagi acompanyat dels diners necessaris per adequar la infraestructura tan deixada de la mà. Lamentem la mort de les víctimes dels accidents ferroviaris, i animem a l'Administració a arremangar-se de veritat per evitar aquests accidents, motivats en gran part per la manca de manteniment.

La llevantada d'aquests dies

Una vegada més la natura ens ensenya que els humans ens passem de llestos. La llevantada d'aquests dies s'ha emportat i fet malbé part de les construccions del litoral, uns espais que no hauríem d'haver envaït mai. Veia imatges de Badalona, per exemple, i em recordaven d'altres de Pineda i Calella, en ocasions anteriors. Nosaltres insistim a urbanitzar el litoral i la natura segueix el seu ritme.

També hi ha problemes amb l'arbrat de les nostres ciutats. Està molt bé poder conviure amb ells, però els hem de cuidar bé. No són simples ornaments, sinó que tenen vida i cal mantenir-los perquè no es deteriorin. En això també hi ha hagut disgustos, amb la mort de vianants. Sortosament, l'arbre que avui ha caigut a la nostra vila només ha fet destrosses materials. És un senyal que ens ha de fer analitzar a fons com tenim la resta d'arbres.

I veient com baixaven els rius i rieres, com l'Onyar o la Tordera, em recorda que hem construït a zones inundables amb la confiança que no ha de passar res greu. Però continuem posant en risc les nostres vides, amb l'especulació del terreny. L'altre dia comentava la xerrada que la Plataforma en defensa del territori arenyenc organitzava a l'Ateneu, parlant de la urbanització de la capçalera del rial de sa Clavella. No podem mirar a un altre costat, sinó que cal estudiar a fons per veure si no estem fent una barbaritat que ens n'hàgim de penedir, nosaltres o els nostres fills.

Hi ha fets que ens costa d'entendre o calcular. Ens parlen del desgel de les glaceres i la pujada del nivell del mar. Potser no ho sabem veure, però és real. D'altres fenòmens, com el que vivim aquests dies, sí que són evidents. Els experimentem i patim directament. No hi ha dubte que són reals i, per tant, hem de posar-hi ordre.

Recuperar espais com el litoral marítim no és fàcil, però s'hi ha de treballar. Evitar posar més llenya al foc, deixar d'urbanitzar capçaleres de rieres i rials, no ha de ser tan complicat, i els nostres descendents ens ho agrairan.

Pendents d'Europa!

No fa gaires dies que en vaig parlar en aquest blog, però és que aquests dies estan reunits, a Europa, els ministres de la pesca per decidir quants dies podran els nostres pescadors sortir a la mar. Es parla de 9 dies, la qual cosa seria una barbaritat. Com es pot viure de la pesca amb aquestes imposicions? Ens estem carregant el sector?

Els pescadors es queixen i diuen que Europa decideix des d'un despatx, sense conèixer la realitat ni tenir en compte tot el que s'ha fet fins ara, i l'obediència mantinguda. Ara, diuen, s'ha acabat. Si ho restringeixen més que aquest 2025, caldrà desobeir. Els nostres representants polítics s'han de posicionar fermament i no deixar els pescadors a l'estacada.

S'ha fet la vida impossible als pescadors i també als ramaders i els pagesos. Després entren productes de fora, sense cap mena de control durant la seva producció i és impossible de competir-hi. Què pretenen? Moltes reglamentacions, per als de casa, i els ulls grossos per allò que ve de fora.

Si realment volem una Europa forta i unida, cal que reflexionem amb tot el que està passant. Les reglamentacions són necessàries, però no a qualsevol preu, i encara menys fent distincions. Hem de protegir el medi ambient, però sense escanyar la gent.

Sense vincles amb el mar i la pesca, puc entendre, però, la problemàtica i el patiment de les famílies dels pescadors. Quant al consum de peix, ja no sé què dir. Cada vegada es compra menys peix fresc i les peixateries van desapareixent. M'imagino que tot plegat té alguna relació, però en tot cas, quant a les limitacions de la pesca, crec que si es va en aquesta línia, alguna cosa s'haurà de fer, i podrem entendre que la gent deixi d'obeir. No es pot estirar massa la corda, amb el perill que aquesta es trenqui.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

I mira que ho diu ben clar!

Me’l mirava a veure què faria. De fet, no s’ha immutat i, sense llegir el rètol, s’hi ha llençat. Ho deia ben clar: ‘Do not cross the cannel’. Potser la traducció no era del tot correcta. Potser hauria d’haver dit ‘the dock’, però el cas és que l’ha travessat, tan tranquil. No li ha costat gens i ha quedat ben satisfet.

Això era a la tarda, però el matí, tot passejant al costat del mar, he observat una noia que caminava per l’altra banda de la tanca. Hi havia un avís de propietat privada i no es permetia saltar-la. Ella, però, no n’ha fet cas, i es passejava també tranquil·lament. Aquell avís no anava amb ella.

Sempre he estat escrupolós amb les normatives, segurament perquè així m’ho han ensenyat, i és per això que em sorprèn que no tothom pensa igual. El dubte que tinc és si no els hi han ensenyat, o bé no ho han assumit com a un deure o una obligació. Després ens queixem que les coses no funcionen.

Llegia també avui que un veí de l’altre Arenys descarregava les bosses de la brossa on no corresponia, i s’encarava amb qui li retreia l’acció. A ell tampoc no li varen ensenyar com es feia per llençar la brossa? O potser li resulta més còmode així, i no s’immuta. Com l’ànec!

Viure en societat pot ser molt fàcil, si tots som conscients de com ens hem de comportar, però ho podem complicar molt si cadascú va a la seva, sense pensar en els altres. A veure si en prenem consciència. No costa tant! 

La gavina tafanera

Ahir a la tarda se’ns va acostar la gavina a descobrir què hi feien aquestes tres parelles contemplant el mar. No tenien res més a fer? Segurament ignorava que era diumenge, teníem festa i ens preparàvem per celebrar la Setmana Santa.

La mar no estava gaire tranquil·la, bufava una mica de vent i l’aigua espetegava a les roques amb força. Els núvols, amb forma de castells, havien fet acte de presència, però a poc a poc es varen desinflar, com si es tractés d’un decorat de fira. El sol va intentar sortir entremig, però ja no li quedaven forces. Tot i haver avançat l’hora, tocava a retirada.

Ahir vaig tenir la sensació que el temps passava lentament, tot el contrari del que és habitual. Que el podíem estirar com si fos un xiclet, i fer més coses de les que acostumem a fer, també pensar i reflexionar. Moments com aquests és quan t’adones de la importància d’una aturada per reflexionar què estàs fent i si no hi hauria una altra manera d’encarar la vida. La majoria de les coses no les podem canviar, i per tant no ens han de preocupar. N’hi ha d’altres, però, que sí que depenen de nosaltres, i aquí ens hi hem d’esforçar per fer-ho de la millor manera possible. Per a nosaltres mateixos, però també per als que tenim a prop.

Una reflexió d’una tarda de diumenge, inspirat per una gavina tafanera que ens contemplava amatent, fent una pausa en la seva volada abans de buscar el refugi per passar-hi la nit.

Tot passejant pel Cavaió

Avui, en una conversa improvisada, tot passejant i contemplant el mar, hem acabat parlant del desencís de la gent amb l'actitud dels nostres polítics. El que se'm deia era que els veritables reptes que preocupen a la majoria no s'acaben afrontant. Parlàvem molt especialment d'habitatge i immigració, que ocupen un lloc destacat en el llistat de problemes a resoldre. Se'n parla molt, però no es fa res.

    En aquest blog he parlat sovint del tema de l'habitatge, i de com es perden pistonades a l'hora de treballar per eixamplar el mercat de pisos protegits, perquè siguin assequibles per a una gran majoria de la població. Som a la cua d'Europa en percentatge d'habitatge protegit i, tal com comentava l'altre dia, es redacten lleis que en lloc d'afavorir l'estoc d'habitatge i fer-lo més assequible el que s'acaba produint és una reducció dels pisos disponibles. Tot un desastre!

    I també la immigració és un tema que no s'acaba de resoldre. Una llei d'estrangeria que d'alguna manera provoca que molts immigrants estiguin fora de joc i que per sobreviure acabin delinquint. Llavors surten aquells que posen en el mateix sac la delinqüència i la immigració, i ens enutgem, però els veritables culpables són aquells que, podent legislar bé, permeten una injustícia flagrant i una situació desesperada per a moltes famílies.

    Llegia avui mateix la justificació d'algunes persones que han acabat votant Aliança Catalana, sobretot en llocs com la Garrotxa, que han estat sempre feus de la Convergència autonomista i dels de Junts independentistes. No són excuses de mal pagador i, encara que em desagrada, puc entendre el desànim i les queixes contra uns partits polítics que varen apretar molt el cinturó, però a l'hora de la veritat ens varen demostrar que ens havien venut fum. I encara, el pitjor de tot és que durant aquests darrers anys l'economia del nostre país s'ha estancat i més aviat ha fet passes enrere. El català està més agredit que mai, i la vida més complicada que abans.

    La passejada ha estat agradable. El sol cada vegada apretava més i la gana ens ha portat cap a casa, deixant un regust indesitjable. Em pregunto una vegada més què hem de fer per aconseguir que els nostres polítics, els que han decidit representar-nos per tirar endavant el país, s'adonin de les dificultats reals i lluitin per fer-hi front. No volem promeses que no es compliran. Aquestes les deixem per aquells partits polítics populistes, que de moment van augmentant seguidors, sinó que els demanem fets i resultats. Si algú es vanta de progressista, que ho demostri o calli per sempre!

 

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Una solució a la línia R1 de Rodalies

Aquest cap de setmana llegia la notícia del registre, per part del PSC, d'una Proposta no de Llei al Congrés de Diputats, perquè s'estudiï la vulnerabilitat de la línia ferroviària que circula pel Maresme. No és una novetat la preocupació de molts pel futur d'aquesta línia de tren de Rodalies, que pateix constantment danys per culpa de la mala mar que arriba a aixecar la via en alguns dels seus trams.

Els que vivim al Maresme ho tenim molt present, i d'alguna manera hem pogut constatar aquests problemes que, segons sembla, cada vegada s'agreujaran amb el canvi climàtic. No són només les envestides del mar durant els temporals, sinó que la previsió apunta a una reculada de la costa, amb una apujada del nivell del mar. Els punts, doncs, que estan a tocar de la línia del mar, tenen tots els números per acabar afectats.

L'alternativa de desplaçar la línia fèrria a l'interior s'ha descartat moltes vegades bàsicament per l'extraordinari cost que això suposa. Ho puc entendre, encara que segur que trobaríem despeses superiors per solucions menys importants que aquesta. Si no es pot treure la línia de tren de la costa, caldrà estudiar què s'hi fa per evitar la seva destrucció, encara que només sigui temporalment i no en tot el seu recorregut.

Els alcaldes del Maresme ja s'han queixat en més d'una ocasió, i és per això que té sentit la iniciativa del PSC per provocar una resposta de Madrid. L'altra cosa és el temps de resposta i les possibles solucions que es puguin plantejar des de la capital.

Si una cosa està clara és que cal potenciar el transport públic a l'àrea metropolitana, i que el Maresme cada vegada incrementa el nombre d'habitants, molts dels quals es desplacen, ja sigui per feina o oci, a Barcelona. El col·lapse que s'origina a l'entrada de la capital catalana, obliga encara més a millorar el transport públic i la línia R1 és una bona solució, però cal estudiar a fons com es protegeix per evitar els talls ocasionats pel temporal de mar, i el cost que representa, en tots sentits, haver de reconstruir allò que les onades s'emporten per davant.

Com gats escaldats, tenim poca fe amb la resposta que puguem tenir de Madrid, i no sé si el govern català està prou preparat per assumir aquesta reivindicació i buscar una solució pràctica i definitiva al problema. Fa tot l'efecte que el tema s'allargarà en el temps, i que conviurà amb nosaltres tota la vida. En aquest país es fa molt difícil trobar solucions, fins i tot en temes tan importants i que afecten a tanta gent com és aquest.

Let's clean up Europe!

Sempre que veig campanyes de neteja del medi ambient penso que és una llàstima que calgui convocar-les i que si tots plegats fóssim més curosos no seria necessari, però per altra banda felicito els seus promotors i tota la gent que s'hi implica. Sens dubte que es fa evident que no respectem el medi ambient com caldria i que per això hi ha qui s'ha d'encarregar de convocar aquestes campanyes i treure porqueria, en el cas d'Arenys de Mar, del mar i rials.

Acostumo a parlar molt de la neteja dels nostres carrers i places, i em queixo sovint que la nostra vila és bruta. Ho mantinc, sobretot quan ho comparo amb altres poblacions que, pel que sigui, es mantenen més netes que la nostra. Però la brutícia no es queda només als nostres carrers, sinó que va més enllà, i ho podem veure a les aigües del mar o pels rials que ens envolten.

Sempre em pregunto si és una manca d'estima del lloc on vius, el que et fa ser poc respectuós amb el medi ambient. Si t'agrada que a casa teva tot estigui endreçat i polit, per què no t'ha d'agradar que l'espai públic que t'envolta també ho sigui? Si t'estimes la terra que t'ha vist néixer, segur que t'ha d'interessar que aquesta faci goig. Llavors és quan dubto si realment ens estimem suficientment el lloc on vivim, hi hàgim nascut o arribat de fora.

L'educació ens ha de venir de molts llocs. D'entrada la família ens ha d'ensenyar a respectar l'entorn, de la mateixa manera que segur que ens ensenya a tenir la nostra habitació endreçada. També a l'escola, on no només hi anem a aprendre assignatures que ens serviran més endavant, sinó també a saber conviure i respectar els altres. Però l'educació ha de venir d'altres bandes. També de la televisió pública, de les normatives que ens marquem a nivell municipal, autonòmic o estatal.

L'exemple de les persones que conviuen amb nosaltres és molt important. Els nostres pares i familiars, els nostres veïns, les nostres autoritats o representants polítics... És cert que no només hem d'actuar fixant-nos en com ho fan els altres, però és ben cert que hi ajuda, i quan la teva vila està neta, és més difícil embrutar-la.

Agrair, doncs, les persones que s'apunten a aquesta campanya per netejar l'entorn, i a totes aquelles que dia rere dia són curoses amb el seu comportament cívic, respectuoses amb el medi ambient, i que ens donen exemple de comportament ciutadà. Si volem, ho podem aconseguir!

El mar es menja la línia del tren

Una vegada més la línia ferroviària de la costa del Maresme s'ha vist afectada pel temporal de mar i s'ha hagut de tallar la circulació i substituir-la, en un tram, per autobusos. No és la primera vegada ni serà l'última que el mar es menja part del terreny on es troba la via i posa en perill la circulació de trens. Una línia molt concorreguda, però que no ha tingut el manteniment ni les inversions necessàries per posar-la al dia i assegurar-ne la seva viabilitat.

És una vergonya més de com funciona la inversió pública al nostre país. Es parla molt de sostenibilitat i de reduir el transport privat, però no es fa res per millorar el transport públic. Sense inversions a fons, no es pot pretendre que la població utilitzi massivament el transport públic. Però és que aquesta línia no és deficitària, en el sentit que va molt plena sempre, fins i tot fora de temporada d'estiu. Un trajecte amb via única des d'Arenys de Mar, amb tot el que això representa de complicacions per augmentar el nombre de trens i freqüència.

I el gran problema és la proximitat al mar, que provoca aquestes envestides que la inutilitzen, encara que només sigui temporalment. L'alternativa, sempre comptant amb inversió, és la protecció de la línia o el seu desplaçament a l'interior. Aquesta mesura ja s'ha estudiat, i d'alguna manera beneficiaria moltes poblacions de la costa, que veuen que la línia de ferrocarril és un mur entre la població i la platja.

És cert que quan es va construir aquesta línia de tren, els pobles vivien força d'esquena al mar, per la qual cosa tampoc despertava gaires crítiques. Ha estat després, quan el mar ha esdevingut una font turística, o simplement la gent s'ha habituat a gaudir de la platja, que la línia de tren, i en molts pobles costaners, també la carretera nacional, han provocat aquesta barrera tan molesta.

Avui, que ha estat notícia el tall de la línia ferroviària, s'ha tornat a parlar de la necessitat de buscar una solució definitiva al problema que es repeteix tan sovint, i que tot fa pensar que, amb el canvi climàtic, cada vegada anirà a més. L'esperança que hi ha en la presa de decisions definitives per solucionar el problema és tan escaça, que som moltes les persones que tenim clar que no veurem el remei en tota la nostra vida, ni probablement els nostres fills en tindran l'ocasió. 

Accés europeu mortal

El titular del diari ARA esmentant les 4.404 persones mortes l'any 2021 quan intentaven entrar a Europa fa posar la pell de gallina. Com pot ser que passi això? On hem anat a parar?

No pot ser que hi hagi tantes víctimes innocents quan intenten arribar a Europa, víctimes de la fam o la guerra, buscant un món que els permeti viure. Són massa gent perquè no ens posem d'acord a solucionar aquest problema que és d'una immoralitat mai vista.

Aquesta xifra esgarrifosa pot ser totalment superada, perquè no hi ha la certesa que no hi hagi hagut més víctimes durant la travessia, i que no se'n tingui coneixement. Són persones que es troben amb moltes dificultats a l'hora de demanar ajuda, si és que hi poden arribar, i que els països europeus posen totes les traves possibles, que provoquen encara més pànic i incertesa als emigrants embarcats.

La nostra consciència no pot estar tranquil·la, i ens hem de mobilitzar per exigir als nostres governs que posin fi a aquesta barbàrie. La injustícia mundial a l'hora de repartir els béns es veu tacada amb la sang de les persones que emigren dels seus països perquè no tenen possibilitats de subsistir, i surten enganyades en busca d'un món millor, però que actua de manera injusta i inhumana.

Si una cosa hauríem de demanar per aquest 2022 seria que els nostres mars deixessin de ser una tomba per a tantes persones innocents, i que els governs europeus no permetin més que es produeixin aquestes morts per les traves que es posen per al seu accés al continent.

La creu de Canet

Avui hem anat una mica més al nord, al poble veí, per admirar el Maresme des d'un altre mirador: la creu de Canet. Hi hem anat des d'Arenys de Munt, on hi ha el pavelló nou i hem trigat una hora i mitja, a pas lent, sense atabalar-nos, aprofitant que el sol ja no escalfava gaire, però sabent que ens donaria temps a arribar-hi i tornar al punt de sortida.

El dia avui acompanyava més, i per això hem trobat més caminadors, i també vehicles motors. S'ha de dir que resulta agradable saludar-te pel camí, com si fos tot un ritual, la qual cosa és d'agrair. Quan vius en un poble petit és més usual saludar els veïns i les persones que acostumes a trobar-te pel carrer, però a la muntanya això ja està més arrelat, com si els consideressis dels teus, dels qui agrada sortir a caminar.

A dalt, a la creu, no hi ha res més que la mateixa creu, però la vista també és bonica. T'alces per sobre de la vila de Canet, on la muntanya hi penetra fins al mateix centre. En altres ocasions hi hem pujat des de baix, passant pel costat del castell de Santa Florentina, però la passejada des d'Arenys de Munt et permet fer un recorregut que et separa les vistes del mar i del Montseny.

La passejada d'avui també ens ha permès oblidar-nos una mica de la situació política que estem vivint, i del mal de cap que fa dies que em turmenta. És un agafar forces per encarar una nova setmana de setembre, i planificar un curs que volem que sigui de més pràctica saludable aprofitant la natura que tenim tan a prop.

El castell de Burriac

Avui necessitava escampar la boira i havent dinat, amb la Clara, hem anat fins a Cabrera de Mar, per enfilar el camí cap al castell de Burriac. Era la primera vegada que hi pujava i gairebé em feia vergonya. El castell és un bell mirador del Maresme, i és imperdonable no haver-hi pujat mai.

El dia no acompanyava gaire, i fins i tot queien algunes gotes, amb l'amenaça que es convertís en un petit temporal. L'avantatge era que en no fer sol, no es feia tan cansat. T'estalviaves una bona solellada, que el camí, molt obert i costerut, ho permet.

Hi havia poca gent a dalt, alguna família amb quitxalla, la qual cosa sempre és bo. Una manera d'acostumar els més petits a caminar per la muntanya, una afició saludable que de ben segur no es perd mai, o si més no serveix per guardar-ne un bon record.

Veritablement, tot i que el dia no acompanyava, la visibilitat no era la millor, es tracta d'un gran mirador, per veure el mar i una part extensa del Maresme. L'esforç de superar el desnivell en pocs metres, és compensat pel goig d'arribar al cim i contemplar la natura.

Pel camí ens hem trobat unes quantes famílies que encenien el foc per fer la graellada, un costum força arrelat a casa nostra, i que al Maresme, a la serralada litoral, hi pots trobar diferents indrets preparats per aquelles persones que els agrada sortir de la rutina setmanal, i parar la taula al mig del parc.

Ha estat un dissabte diferent, i encara que la boira no ha acabat d'escampar, ha servit per passar un parell d'hores distrets, fent exercici i salut, i reparar el deute de no haver pujat, encara, al castell de Burriac.

Un dia a la Costa Brava

Per trencar el ritme dels dies d'estiu avui hem visitat Sant Feliu de Guíxols, o per ser més exactes la platja de sant pol, a s'Agaró. Més que tot perquè no hem entrat al nucli de la població de Sant Feliu, sinó que ens hem limitat a moure'ns pels voltants de la platja, en un dia que no convidava gaire a banyar-se, sobretot el matí.

Haig de reconèixer que tenim uns racons molt bonics, i encara que no soc amant de moure'm per la platja, de fet no m'he banyat, entenc que hi hagi gent que desitgi arribar a la costa i capbussar-se una estona i prendre el sol. 

Si no t'agrada entrar a la sorra ni prendre el sol, tens l'oportunitat de caminar un tros del camí de ronda i contemplar el contrast entre les roques i el mar que les esquitxa. Aquest contrast que pràcticament no tenim els de més avall, dona goig de contemplar i et fa pensar per uns moments que encara conservem la natura tal com era.

No és així, però. T'adones fàcilment la gran edificabilitat de la costa catalana que pràcticament no ha deixat cap racó verge. És per això que aprofites tot allò que encara no té ciment a sobre, per pocs trams que siguin. Si més no s'ha d'agrair l'esforç d'anar allargant el camí de ronda arreu de la costa brava, que si més no t'acosta una mica més a la idea inicial abans que no s'explotés pel turisme estranger, però també autòcton.

Com que no es tracta de ser sempre pessimistes i trobar només la part negativa de les coses, haig de dir que el balanç del dia ha estat agradable i he vist moltes cares alegres, i això avui dia és important. Ja hi ha prou maldecaps com per no agrair moments de diversió i entreteniment. I netedat! Considero que estava tot molt net, i això també és d'agrair. Seria bo que el govern de la nostra vila en prengués nota i procurés mantenir una vila més polida perquè els nostres visitants no marxin d'Arenys amb una mala impressió. Els que hi residim tot l'any ja sabem quin pa hi donen!

Esperant la pluja

Fa molt temps que no plou i les previsions meteorològiques parlen d'aquesta possibilitat. Ho tenim tot molt sec i necessitem l'aigua per rebaixar la temperatura, però sobretot per remullar el terra que està completament eixut.

I la previsió de pluja arriba amb l'avís de perill d'aiguats importants. Com és habitual a casa nostra, plou poc i quan ho fa ve descontrolat. El canvi climàtic ens ha ofert imatges a països europeus que fins ara no hi estàvem acostumats. Era més aviat cosa de països del tercer món, on sembla que les desgràcies no arriben mai soles. 

I de moment sembla que la baixada de temperatura ha arribat i ho agraïm. A casa, que no acostuma a fer calor, aquests dies es començava a notar. La manca d'aire i quan aquest feia presència era prou calent, ha fet que la temperatura pugés uns quants graus. Però tenim la sort de viure al costat del mar, i una refrescada a primera hora del matí sempre és d'agrair. Fins i tot jo que no hi acostumo a anar, enguany ja ho fet per segona vegada.

D'entrada s'ha ajornat el concert d'aquesta nit a la gruta, organitzat per l'Escola de Música. Avui recuperaven l'escenari que l'any passat, pel tema de la pandèmia, es va canviar de lloc. Confiem que la resta de concerts s'hi puguin celebrar. És allò que mai plou a gust de tothom, però avui, amb l'esperança que no faci mal, sí que hauríem de convenir que la prioritat és la pluja.