Més sobre espies

Ahir sorgia la notícia de les espies a polítics catalans i avui el tema ha continuat acaparant l'espai dels noticiaris, amb les declaracions dels propis afectats, però també de membres del govern espanyol que, com era d'esperar, neguen qualsevol relació amb l'empresa i a més afegeixen que no poden revelar secrets d'estat. Aquesta és l'excusa que des de temps immemorials utilitzen els governs per amagar les trampes i fins i tot delictes emprats.

Els catalans estem molt acostumats a ser l'esca del pecat i no obtenir-ne cap tipus de resposta, normalment per la protecció que els diferents tribunals de justícia practiquen en favor del govern de l'estat. Ja ho deia ahir en el meu post, que tot acabarà en no-res, malgrat totes les denuncies que els nostres polítics i líders socials puguin arribar a fer. Sembla ser que també des de Brussel·les s'ha demanat una investigació, però ja sabem quina és la resposta del govern espanyol, sigui del color que sigui.

Aprofitant que tenim persones espiades voltant per Europa, els advocats presentaran denúncies a diferents estats europeus, amb la confiança que els seus tribunals siguin més justos que no pas els espanyols, que ja sabem quin peu calcen.

Aprofitant l'avinentesa, l'expresident Torra i també polítics de JxCat han demanat al president Aragonès que deixi de confiar en els socialistes espanyols i la famosa taula de diàleg que no hi ha manera de què es reuneixi. Certament no es pot esperar res de bo d'un govern que espia els seus interlocutors, utilitzant mitjans il·legals. De totes maneres m'agradaria pensar que el descobriment d'haver estat espiats no servirà d'excusa per queixar-se i prou, sinó que s'intentarà anar avançant en la governabilitat del país.

A nivell espanyol la notícia m'imagino que passarà força desapercebuda, i més aviat servirà per riure's dels catalans a qui sembla que ja ens han pres el número, i que se'ns veu derrotats des de fa temps. Com deia ahir, la falta d'empatia és cada vegada més gran, i per més mal que ens facin, ningú es compadirà de nosaltres, ni tant sols la gent de Podemos, que ara ha reaccionat demanant una investigació. 

Abraçades a tot ca i quitxo

La gent que em coneix sap que no sóc home de grans petons i abraçades. És per això que aquests dies, quan llegeixo comentaris de persones que enyoren poder tornar a abraçar-se m'adono que és un fet que no he trobat a faltar en tots aquests dies de confinament.

Hi ha un programa de televisió que protagonitza en Joan Maria Pou, que he vist molt poques vegades, precisament perquè es dedica molta estona a abraçar a tot ca i quitxo, i més aviat em molesta de veure-ho, com si m'hi trobés al mig. Ho trobo molt poc natural, encara que probablement la gent que hi està acostumada ni se n'adona.

Recordo una vegada que em vaig trobar amb una comunitat creient en un local de Barcelona, quan hi vivia, que practicaven l'oració i cap al final tothom es va aixecar i es van dedicar a abraçar-se entre ells, i jo al mig. Us asseguro que m'ho vaig passar molt malament, i va ser el motiu per no tornar-m'hi a acostar.

Sempre he intentar mantenir la distància amb els meus interlocutors, distància física s'entén. Fins i tot em venia de nou el costum, molt arrelat a Barcelona, d'encaixar les mans en trobar-se. Jo sempre he pensat que amb la paraula i els gestos n'hi havia prou i no calia el contacte. La pandèmia actual em va a favor en aquest sentit. M'imagino que en el desconfinament progressiu demanaran que s'evitin els contactes. Per a mi no serà cap problema, ans el contrari. Em trobaré com peix a l'aigua.

I si no ens manifestem aquest onze de setembre?

Què passaria si enguany no organitzéssim la manifestació de l'onze de setembre a l'espera de millors circumstàncies? Ahir ja comentava que hi havia menys inscrits i, malgrat les excuses que hi dóna l'ANC, és comprensible que n'hi hagi menys i que el dia onze també hi assisteixi menys gent. És per això que, davant del possible fracàs, per què no ho deixem per a l'any vinent?

Aquests dies només veiem con es tiren els trastos al cap els dirigents del PDECat i ERC. Els primers també s'esbatussen entre ells i els moviments que s'han inventat. Ara un ja no sap si està parlant amb un membre de la Crida, del PDECat o bé de JxCat. Per altra banda ERC fa marxa enrere i ja no parla de la unilateralitat, sinó del diàleg, però no ens explica com ho farà, si ni el PSOE hi està interessat.

I la CUP? Ja s'han dissolt? Fa dies que no en sentim a parlar. Amb qui estan més d'acord?

L'ANC ha dit que és la societat civil qui es manifesta, al marge dels partits polítics, però vivim en un sistema democràtic basat en els partits polítics. Ja podem anar-nos manifestant si no tenim interlocutors vàlids. 

Quan haguem acabat la manifestació d'enguany i ens diguin quants érem, què farem? Estarem igual que abans, o potser pitjor, perquè ja hi haurà qui ens tirarà a la cara la baixa participació. Continuarem a l'espera de conèixer quina és la sentència als nostres presos polítics, després de la qual tindrem motius suficients per tornar a sortir al carrer. Així què? La desconvoquem i ens trobem després de la sentència?

Avui ens entretenim amb les cues per autoinculpar-nos

A vegades els gestos tenen importància i això és el que ha pretès l'ANC convocant els catalans sobiranistes a autoinculpar-se en solidaritat al president Mas i les dues conselleres, després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetés a tràmit la querella presentada pel Fiscal General de l'Estat a instàncies del govern de Rajoy.

Suposo que mentre Junqueras i Mas estudien la millor manera de sortir ben parats de la situació en què ens trobem, cal anar fent bullir l'olla i aquestes cues d'avui poden ser una bona excusa. El fons de la qüestió no té cap importància, però d'aquesta manera mantenen la gent engrescada.

Si l'ANC s'encarrega d'engrescar la gent, ja hi ha qui ens avorreix amb discursos repetits sense cap possibilitat d'èxit. Avui tornàvem a llegir els grans arguments i la defensa de l'encaix català a Espanya per part de Joan Herrera.

Fa uns mesos ens queixàvem de la innocència (o engany) del PSC quan defensava el model federalista. No és que sigui un mal model, sinó que amb els interlocutors que hi ha a Espanya (PP i PSOE), no hi ha cap possibilitat d'aconseguir-ho. Quan una cosa és impossible resulta absurd defensar-ho com a alternativa. Ara és quan l'estimat Herrera, divagant contínuament, arriba a la conclusió que s'ha de treballar amb Espanya per trobar l'encaix de Catalunya. És cert que ens avisa que ho veu difícil, però s'hi ensopega. La sortida: aliar-se amb Podemos.

Podemos no és cap garantia de canvi per a l'encaix del nostre país. Ara que no tenen cap responsabilitat ja no ho veuen bé, imagineu-vos si mai arriben a tenir poder decisori. Podemos, de moment, serveix per anar clavant batzegades a tothom. A Espanya a PP i PSOE i a Catalunya qui rep també és la CUP. Potser és la millor manera perquè tothom obri els ulls i actuï amb coherència i determinació. El millor exemple de que Podemos no és cap solució per a Catalunya és que el líder indiscutible és a Madrid i la resta només obeeix. El poder està tant o més centralitzat que en el cas del PSOE i el PP. Potser... m'he passat de ratlla, perquè quin poder té el PP català?