No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

Felicitació als organitzadors de la cavalcada

Una vegada hem passat la diada de reis i hem llegit comentaris sobre l'organització de la cavalcada a la nostra vila, crec que és de justícia agrair als organitzadors el seu treball i bon fer a l'hora de preparar-ho i felicitar-los per l'èxit de la convocatòria. No és fàcil, i encara que acostuma a ser una tasca agraïda, no tothom aprecia la feina que hi ha al darrere, les hores dedicades per a la seva realització i els nervis que es passen perquè tot surti bé.

Si tothom dediqués una part del seu temps a col·laborar en l'organització d'actes públics, a ajudar a tirar endavant projectes solidaris, i a ser participatiu en tots els actes de la vila, ens adonaríem que les coses no es fan soles, i que el risc d'equivocar-nos o de no preveure això o allò, sempre està al caure.

És molt còmode quedar-se a casa i sortir a veure què fan els altres i criticar-ho. Sempre he defensat l'esperit crític, si aquest ens ajuda a millorar i, sobretot, si nosaltres també hi posem de la nostra part. Es critica les persones públiques, si ho fan d'una manera o una altra, sense entrar a fons ni conèixer què s'hi cou. 

Probablement perquè sé que no és fàcil ser actiu i compromès, perquè soc crític amb tot allò que no es fa en condicions ni amb voluntat de servei i d'aportar les nostres habilitats i coneixements per ajudar els altres, és el motiu que més d'una vegada m'he compromès públicament a participar en la vida del poble.

Organitzar un acte puntual té les seves dificultats, però mantenir-s'hi al capdavant i dedicar-hi dies i dies perquè tot surti bé, no és fàcil. És per això que l'organització de la cavalcada de reis no és una tasca senzilla i necessita del compromís d'unes persones, que no s'exhibeixen, que queden en l'anonimat, i això els fa més grans. 

Permeteu-me, doncs, que feliciti i agraeixi el seu esforç i el bon resultat de la cavalcada, i els encoratgi a seguir endavant perquè la festa continuï any rere any.

Montserrat Torrent, premiada

Montserrat Torrent, organista de 95 anys, acaba de rebre el Premio Nacional de música, i és un reconeixement a tota la seva trajectòria com a organista i professora de moltíssims organistes del nostre país. A més, s'ha de destacar que tot i la seva edat, continua en actiu i els seus concerts meravellen a tots els oients.

Amb motiu dels premis Nobel concedits aquests darrers dies, pensava en la importància del reconeixement al treball de les persones en les diferents disciplines en què s'especialitzen, sobretot per l'exemple que donen a la resta de mortals.

No sempre sabem valorar prou bé el sacrifici que significa la dedicació total en l'estudi i pràctica professional qualsevol, i sembla com si els resultats surtin sols, sense esforç, però no és així. Quan una persona destaca en alguna cosa és perquè, al marge de la seva intel·ligència i habilitats, ha dedicat moltes hores de la seva vida.

En el cas de Montserrat Torrent, el premi és totalment merescut, i jo me n'alegro, i desitjo que puguem gaudir més anys de les seves interpretacions musicals.

Rajoy interlocutor de Trump a mig món

Rajoy vol ser l'interlocutor de Trump a mig món. Convençut de les seves habilitats en el diàleg s'ha ofert a Trump per posar-li fàcil les coses amb l'Orient mitjà, Amèrica del Sud i el Nord d'Àfrica. Està demostrat el seu do de llengües, dominant a la perfecció el castellà..., bé amb el castellà en té ben prou, i sinó es tracta de donar feina als traductors simultanis.

Un president que és incapaç d'asseure's a parlar amb el president del govern català, ni donar la cara, ni fer l'esforç de dialogar per trobar una solució als problemes de convivència interna, s'atreveix a proposar-se com interlocutor internacional.

Serà perquè s'identifica amb Trump, o bé perquè somia amb la imatge d'Aznar amb els peus a la taula al costat de Bush, o la fotografia amb Bush i Blair celebrant l'atac a l'Iraq com a gran solució al terrorisme internacional...

Tot plegat em sembla esperpèntic, encara que ja ens hi té acostumats des de fa molts anys, si més no des dels "hilillos de plastilina", o del seu cosí que li va explicar allò del canvi climàtic, que era mentida. Veus! en això es deu semblar a Trump, que tampoc no hi creu.

Potser pensa que si algun interlocutor hi ha d'haver amb Catalunya aquest ha de ser el flamant delegat, el senyor Millo. Esclar que en el poc temps que fa que exerceix el càrrec se li ha vist el llautó i el segell permanent del PP català que, com ja he dit moltes vegades, mai s'ha proposat defensar Catalunya, sinó que han actuat amb total dependència de la voluntat de Madrid.