Arribar a l'aeroport

Avui llegia la notícia sobre el tren que, gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), permetrà anar de Barcelona a l'aeroport i que també es connectarà amb Rodalies i la línia de metro L9, i la veritat és que m'he perdut. Em refereixo al comentari de "la polèmica línia de tren R-Aeroport" i que tenia el seu enllaç.

Segurament que em perdo perquè no domino gaire, per no dir gens, tot el territori al voltant de Barcelona i l'aeroport i les diferents línies ferroviàries i de metro que hi circulen. Tinc clar que la connexió amb l'aeroport s'ha de millorar, perquè no és la ideal. Recordo que fa anys podies anar d'Arenys de Mar a l'aeroport sense haver de fer cap transbord. Avui això no és possible i, per tant, tot el que sigui facilitar l'accés crec que és bo. És cert, també, que s'ha de fer ben fet i no sempre es prenen les millors decisions.

La crítica que es fa és que el territori ja està prou trinxat i que es prioritzen trams per sobre d'altres que són molt usats i tenen moltes deficiències. És cert que cal arreglar allò que tenim abans de crear-ne de noves, però mantenir una connexió a l'aeroport com tenim ara no és la millor opció.

Segons la informació que he llegit, la crítica es basa que aquesta inversió és innecessària perquè ja hi ha altres maneres d'anar a l'aeroport, i que es pensa més en els turistes que en la gent que viu i treballa a l'àrea. Potser sí que hi ha altres maneres i jo les desconec, però en aquests moments, si vols viatjar amb avió i vius a Arenys, amb transport públic no és fàcil, sobretot si vas carregat de maletes. 

Em passa el mateix que en el cas de la construcció d'autopistes que trinxen el territori. Què és millor, tenir un entorn natural ben protegit i difícil d'accedir o bé obrir carreteres per anar-hi? Penso que tot és bo si es fa bé, i si no que els ho preguntin als habitants del nord d'Europa, amb fiords, muntanyes i volcans, amb una xarxa de carreteres accessible i ben muntada, sense que la natura n'hagi rebut les conseqüències. 

A veure si a mesura que es vagi parlant del tema, ja que parlen de finals del 2027 i començaments del 2008, ho veig més clar i ho acabo d'entendre.

El sol es pon

Mentre els astronautes van cap a la lluna nosaltres hem decidit dedicar una estona del dia al sol. De fet, ens ha acompanyat des que ens hem llevat, i l’hem volgut anar a acomiadar. Les postes de sol han estat sempre molt admirades, cadascú des del seu lloc de residència, però quan ha convingut o s’ha desitjat, també hem fet quilòmetres per admirar-la des d’una altra perspectiva.

Gaudir de les tonalitats que es poden distingir a mesura que el sol arriba a l’horitzó de referència és tot un luxe. Aquella vermellor que s’intensifica a mesura que es va acostant a l’horitzó, fins a desaparèixer, deixant per uns instants el testimoni de la seva esplendor. Pots apreciar el perfil de les muntanyes, si vius a l’interior o la línia que separa el cel del mar, si ho contemples arran de mar. Nosaltres, que vivim a la costa, és molt probablement el que més ens reconforta.

Hem intentat passar el dia al marge de les notícies, que des de fa massa temps són preocupants i tristes. Hem acabat el dia admirant la natura. Contemplant un fet que succeeix cada dia, però que ens passa desapercebut. Avui, no. Avui hem volgut aturar-nos i gaudir de la bellesa. No l’hem vist desaparèixer dins de l’aigua, però la seva lluminositat s’hi reflectia.

Impotència davant del volcà

Sempre hem sentit a dir que el foc té aturador, que l'aigua no! I això ho hem pogut observar en incendis als nostres boscos i muntanyes i inundacions per rierades o llevantades. Ara, però, contemplant les imatges del volcà de l'illa de La Palma, t'adones que en el cas dels volcans i els rius de lava que s'originen, el foc no té aturador. La lava destrueix tot allò que es troba pel camí, sense que ningú hi pugui fer res per aturar-la.

Observant què està passant a l'illa, et sents impotent i t'adones del poder de la natura i la insignificança dels humans. Un petit volcà en erupció, destrueix els paisatges, els pobles i conreus, i arruïna els seus habitants. Fa desaparèixer records i història dels seus pobladors, i fa a miques allò que amb esforç han construït al llarg de la seva vida.

I tot això passa lentament, sense poder-hi fer res, només contemplant la desaparició de les cases i conreus. Contemplant-ho passivament. Només els ha deixat escapar i sortir-ne en vida, però sense temps per refer-se.

Aquesta impotència ens ha de fer reflexionar i adonar-nos que els lligams que tenim amb la terra són febles i temporals. Evidentment que és la mort qui te'n desfà completament, però també amb vida pots deixar de posseir allò que has acumulat amb el temps.

Les imatges que les televisions ens mostren del desenvolupament del volcà de La Palma són sensacionals, sobretot si et pares a pensar que és vida que surt de dins la terra, i comences a pensar en què hi ha sota els nostres peus. Per als habitants de l'illa és una tràgica situació que els afecta directament, i això també ho hem de tenir en compte al moment de veure'n les imatges més impactants.

Necessitem esbargir-nos

L'aglomeració de cotxes de Barcelona s'ha traslladat al Montseny i a diferents contrades del nostre país. La ciutadania necessita sortir de la gran ciutat i veure paisatge, respirar l'aire pur de les muntanyes, però es troba que tothom pensa el mateix, i es queda respirant els gasos dels mateixos cotxes, ara al mig del bosc.

Aquests dies s'ha constatat que els catalans, sobretot els que viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, han decidit fer una sortida a la muntanya, per canviar d'aires, però s'han trobat que no només ho han pensat ells, sinó també tots els altres, i allò que havia de ser un dia de pau i tranquil·litat s'ha convertit en una rua de cotxes buscant una raconada per aparcar i sortir a estirar les cames. 

El coronavirus en té la culpa, ja que en altres circumstàncies l'aeroport hauria acumulat molts viatgers per aprofitar aquests tres dies lluny de casa nostra. Paris, Londres o Roma serien ciutats a visitar si les restriccions no ho impedissin. L'alternativa és visitar el país, i es deixa en evidència que som molts a fer el mateix pensament.

Els que tenim la sort de viure en zones més tranquil·les i sense tanta concentració de gent, ens podem permetre el luxe de mantenir el cotxe al garatge i com a molt sortir a fer una passejada per la vila. Alguns ens acontentem a quedar-nos a casa, gaudint del silenci i la claror d'un dia assolellat. Davant la sortida massiva de cotxes de la capital, tot això que ens estalviem.

Avui estem, però pendents de si la setmana vinent haurem de canviar el xip, i tornar a fer teletreball. Sembla ser que augmenten els casos d'infectats, i que ens voldran reduir els desplaçaments. Confiem que la sortida al camp, no hagi comportat una escampada del virus pels pobles i ciutats del nostre país.

Canvi de dècada amb agraïment

No he amagat mai l'edat que tenia, perquè sempre l'he assumit positivament, agraint tot el que havia viscut i esperant poder continuar amb les mateixes forces i il·lusió. No sempre ha estat fàcil, ja que la vida et presenta obstacles que no sempre són fàcils de superar. Sovint som nosaltres mateixos que ens compliquem la vida i ens costa adonar-nos-en. És molt més fàcil culpar els altres.

El fet que en el meu perfil de Facebook hi figuri la data de naixement, facilita que els amics i persones agregades t'enviïn un missatge de felicitació. S'agraeix i, d'alguna manera, substitueix aquelles cartes i postals que fa anys rebíem. En guardo una bona colla i em serveix per recordar el passat.

Arribar als 60 anys no m'ha estalviat reflexionar sobre tot el que he viscut, les persones amb qui he conviscut, els moments positius i els que no ho han estat tant, per acabar agraint on sóc i amb qui estic. La família que estimo amb bogeria, la vila que m'ha acollit, la meva ciutat natal que tinc sempre molt present...

Agraeixo totes les persones que m'han ajudat a créixer, uns aplanant-me el camí, d'altres posant-m'hi pedres i algun bassal, però tot això m'ha fet fort i m'ha permès arribar on sóc, i desitjo poder continuar molt temps més. 

Em sap greu, però, que la nostra societat s'ha tornat molt egoista. Ens tanquem massa, procurant resoldre els nostres problemes, i oblidem els dels altres, que són molt més greus que els nostres. Aquelles persones que es troben amb dificultats per viure cada dia amb un mínim de dignitat. No hem sabut construir la societat que tots ens mereixem, vinguem d'on vinguem, creguem allò que creguem. 

Penso amb el meu pare, que en farà 95, i m'adono que he assolit dos terços de la seva vida, el primer dels quals va girar al voltant de Vic, i aquest segon al Maresme. Mai hagués pogut imaginar que hauria anat a parar a una vila marinera, quan sempre havia estat envoltat de muntanyes amb els meus estius a Cantonigròs, al Collsacabra.

Tot això em fa pensar a 30 anys vista, quan arribi a l'edat del pare, si la vida em fa l'honor, i em pregunto on seré, què hauré viscut i de quina manera. Veritablement la gràcia de la nostra vida és la incertesa que, si la sabem viure amb il·lusió i ganes, podem ser els més feliços del món.

Moltes gràcies a tots els meus amics, coneguts i saludats.

Passejant per Tavertet i Cantonigròs

Avui hem anat terra endins, però no molt. Vull dir que hem deixat de divisar el mar que ens acompanya cada dia, i ens hem voltat de muntanyes i valls, tal com ha estat durant la meva infantesa i joventut. La plana de Vic rodejada de muntanyes de nord a sud. I on teníem més tirada, l'est, Cantonigròs i Tavertet. Dos municipis que han tingut un gran significat en la meva vida.

Quan hi vaig la meva actitud no pot ser la d'aquell que visita un entorn per primera vegada, on tot li sorprèn, encara que, si t'ho proposes, per més vegades que hi hagis anat, sempre pots trobar-hi alguna cosa desconeguda, alguna cosa que et crida l'atenció.

Si em permeteu algun suggeriment, encara que potser ja ho he escrit en alguna altra ocasió, us aconsello que visiteu Tavertet un cap de setmana i us allotgeu a El Quintà, una casa rural agradable, impecable en netedat i acollidora. Tot i que el fet d'estar allotjats en una casa rural us permet fer tots els àpats a casa, un dia podeu fer una excepció i anar a dinar a Can Baumes, al mateix carrer de baix. Segur que ho agraireu. 

Cantonigròs no té el glamur de Tavertet. És un municipi, de fet no és municipi, sinó que forma part de l'Esquirol, encara que sempre s'ha considerat una cosa a part. Cantonigròs té molta tradició de poble d'estiueig, no de passavolants, sinó de qui té la seva segona residència i que ha establert lligams amb els altres estiuejants, a vegades només amb els estiuejants.

Tavertet va tenir la sort de ser descobert molt més tard i va ser a temps de preservar la imatge de les noves construccions. Perquè a Tavertet s'ha construït molt. No té res a veure de quan hi vaig ser per primera vegada, fa més de cinquanta anys. Llavors pràcticament tots els seus habitants hi vivien tot l'any.

S'ha parlat molt del camí a Rupit, i en algun moment va semblar que s'arranjaria perquè fos transitable, de manera que Tavertet deixés de ser un cul-de-sac. Finalment tot ha quedat en converses sense cap resultat. A qui no interessa? El fort atractiu de Rupit podia posar en perill el despertar de Tavertet. No dic pas que no, però en aquests moments Tavertet té prou personalitat i atractiu per no témer ningú més. Si mai us animeu a passar unes vacances a les Guilleries, per poc que us agradi caminar, segur que podeu fer el recorregut fins a Rupit i gaudir de tot el seu paisatge.