Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Il·lusos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Il·lusos. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de setembre del 2020

La família Franco, uns okupes

La Justícia obliga la família Franco a retornar a l'Estat el Pazo de Meirás. Així ho ha decidit una magistrada del jutjat de primera instància número 1 de La Coruña. Sembla ser que la família Franco havia intentat vendre-la, però ara la sentència diu que ni la donació ni una maniobra de compra de l'any 1941 són legals i, per tant, la finca és propietat de l'Estat.

Ara veurem en què acaba tot això, perquè estem massa acostumats que els de sempre se'n surten de tot, per més sentències contràries que puguin tenir. Avui, sense anar més lluny, llegíem el suport que els expresidents espanyols han donat a qui fou ministre franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa i no només aquests, sinó tota una colla que en altres moments havien passat per progressistes.

Tot plegat és una demostració clara de què ha significat la transició a Espanya, i de qui ens continua manant, més de quaranta anys després de la mort del dictador. És per això que hem perdut la confiança en els nostres polítics, i resulten tan clares, lectures com la de Josep Ramoneda, avui a l'ARA.

Davant de tot aquest panorama resulta una utopia pretendre alliberar-nos-en i hem de ser molt optimistes, per no dir il·lusos, per pensar que es pot aconseguir res de profit. Avui Junqueras ja avisava a Puigdemont que amb la confrontació no es pot anar enlloc. A veure si ara ja té una alternativa i s'ho ha preparat millor que no pas ara fa tres anys. Com deia més amunt, no ens mereixen cap tipus de confiança i tot son paraules que no es concreten en res. Caldrà esperar una altra generació per millorar la nostra situació, aguantant com puguem els polítics que entre tots hem elevat a les nostres institucions.

divendres, 28 de novembre del 2014

El PP ha trepitjat m...

Quan diem que sembla que hagin trepitjat merda ens referim a la mala sort que afecta a les persones que cauen d'una desgràcia a l'altra. Acostuma a passar, però no sempre és casual. Jo diria, fins i tot, que té una certa lògica, sobretot quan no s'estan fent bé les coses.
Podríem pensar en el PP que se les prometia molt felices quan va guanyar les eleccions generals amb una àmplia majoria absoluta. Això, a la seva manera d'entendre la política, els donava dret a fer i desfer segons els convenia, sense tenir en compte a ningú. Els espanyols els havien votat i ho havien fet de manera majoritària a favor d'ells, per tant... no calia patir, tenien quatre anys de tranquil·litat per anul·lar les lleis que volguessin i aprovar totes aquelles que els beneficiés.
Amb l'excusa de la crisi, que és real, han procurat deixar sense contingut l'Estatut, que ja ens havien retallat, reduït les inversions a Catalunya, boicotejant la immersió lingüística, portant al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel Parlament català... i després diuen, amb tot el cinisme del món, que ens estimen i ens volen el bé. Mentida! el que volen és que els mantinguem, perquè governs com el d'Extremadura puguin reduir impostos, ja que compten amb els nostres diners.
Ara que la societat civil i el govern de Catalunya els han plantat cara i es mantenen ferms, no s'ho acaben de creure. Ens han estat amenaçant, atemorint-nos perquè claudiquéssim, però no ho han aconseguit. Ara repeteixen mil vegades que tot ho fan per a nosaltres, perquè estem patint l'obsessió d'una minoria d'independentistes, que són uns il·lusos i que només ens poden portar al desastre.
Tant ens estimen? o ens necessiten?
El PP s'ha trobat que la majoria absoluta no els ha estalviat la crisi, ni que descobríssim la corrupció tan enraigada dins del partit, ni l'aparició d'un moviment que pot tirar per terra el bipartidisme que tan bé els ha anat com també al PSOE, i per acabar-ho d'adobar, el 'problema català'.
El PP ha trepitjat merda, sí, però ens ha esquitxat i si no estem alerta ens pot arrastrar al fons del clot. No és un joc i per això cal caminar amb molt de compte. Si no anem junts no ens en sortirem.