La moguda universitària viscuda quaranta anys enrere

L'any vinent farà quaranta anys que em vaig llicenciar, varen ser cinc anys de carrera on no hi van faltar mogudes i corredisses davant dels "grisos", tancades de la Diagonal, a la zona universitària, amb els bancs de les facultats... En aquells moments tot era molt confús, però no m'hauria pogut imaginar que quaranta anys després els meus fills, a la universitat, es mobilitzarien contra les mesures antidemocràtiques del govern espanyol.

No pretenc comparar ambdues situacions, sinó tan sols constatar que la vida, al pas dels anys, et fa ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra; que no podem idealitzar ni els moviments ni els objectius aconseguits, perquè aquests se'n poden anar en orris el dia menys pensat; que la democràcia s'ha de guanyar dia rere dia i ser conscient que els egoismes i afanys de poder d'una classe dominant es confabulen perquè la majoria de la ciutadania s'agenolli als seus peus.

Després de quaranta anys de transició ens adonem que els partits polítics majoritaris són una mateixa cosa, només diferenciats per superficialitats, però que en el fons defensen perpetuar-se en el poder i jubilar-se en una empresa monopolista que els asseguri la butxaca, encara que hagin tingut un passat obrer i sindicalista.

Per naturalesa no sóc un revolucionari, però la vida t'ensenya que si vols sobreviure només tens dues opcions, deixar que et trepitgin i puguis anar fent, o bé revelar-te amb el perill de perdre-ho tot. Lluitar contra l'abús de poder de Madrid respecte a Catalunya no et garanteix una societat perfecte, però com a mínim et permet treure't de sobre una llosa que fa molts anys que suportem.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

L'error d'idealitzar les persones

Passen els anys i ens adonem que hem estat molt innocents, idealitzant moltes persones que al final hem pogut observar que són humans i que molts se n'han aprofitat per convertir-se en uns orgullosos o corruptes o vividors... Probablement la situació de dictadura durant tants anys, va fer que sobrevaloréssim els primers polítics de la democràcia. Alguns d'ells ens han decebut.

Sense negar-los mèrits, potser els anys els han corromput, potser la nostra idolatria, la nostra permissivitat... fins a quin punt no en som d'alguna manera culpables.

Polítics com Jordi Pujol, Felipe González, Narcís Serra, oferien una imatge de persones completes, amb uns valors, que podies compartir o no, però que els hi reconeixies. Uns personatges, i n'hi ha molts més, que estaven destinats a ser els símbols de la nostra història política.

N'hem tingut d'altres que no s'han deixat estimar, al marge dels seus simpatitzants polítics, perquè no han estat mai aigua clara. Polítics com José Aznar, Rodrigo Rato, Carmen Chacón, Oriol Pujol, o el mateix Josep Antoni Duran i Lleida.

Alguns polítics varen ser capaços de deixar-nos bocabadats durant molt temps, però n'hi ha que de seguida varen mostrar la seva cara dèbil i inconsistent, com José Luís Rodríguez Zapatero, Pere Navarro, Joan Herrera, Joan Saura...

No he pretès fer comparacions ni col·locar diferents polítics en un mateix bloc. Tots ells tenen personalitat pròpia, i n'hi ha més, però aquests són els que m'han vingut primer a la memòria. I en tenim d'altres que els hem castigat per errors comesos, però no els hem sabut valorar per la bona feina que també varen fer, i que mai haurem idealitzat. Segur que aquest grup l'emplenaríem més, i això és el que ens pot consolar.