A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

Els joves també se separen

He llegit que està a punt de néixer una nova organització juvenil escindida de la JNC. Encara no hi ha res decidit, però sembla ser que l'actual JNC es posicionaria al voltant de JxCat, i els escindits crearien el Fòrum Demòcrata, a l'empara del PDECat. Tot això si es confirma el trencament definitiu i ambdues formacions es presenten a les eleccions del mes de febrer.

Segons les declaracions de qui lideraria aquesta escisió, el diputat a Madrid, Sergi Miquel, les raons de la seva marxa de la JNC no és pel fet independentista, sinó per la ideologia, molt més centrada o fins i tot cap a la dreta. En l'escrit el diputat Sergi Miquel es queixa del posicionament de JxCat, que titlla de populista i proper a l'esquerra, i posa com exemples la llei, recentment aprovada al Parlament, que limita el preu del lloguer, o la defensa sense complexos de l'escola concertada.

A vegades penso que el trencament entre Unió Democràtica i Convergència Democràtica no s'ha acabat de païr, i que d'alguna manera, tot i les crítiques, sobretot per part de Convergència, el matrimoni funcionava i s'abarcava un ventall ampli del centre-dreta català que ara es troba molt desorientat, amb tot el reguitzell de formacions polítiques que s'han anat creant.

Els partits polítics necessiten unes plataformes per assegurar el seu futur, i les organitzacions juvenils els van molt bé. No és estrany, doncs, que el PDECat vegi amb bons ulls i animi la creació d'aquesta nova organització.

La persistència de les clavegueres de l'Estat

Està completament demostrat que quan la fiscalia de l'Estat es proposa anar contra una causa, tot el poder judicial es posa en marxa i en conxorxa per portar-la a judici. El cas del procés per a la independència n'és una bona prova, però no només. Es tracta de proposar-s'ho. Si és així, doncs, per què hi ha tants casos de corrupció política que estan distrets, sinó amagats entre despatxos? La resposta és clara i rotunda: perquè no interessa!

Aquests dies hem pogut seguir el cas del líder de Podemos, el senyor Pablo Iglesias, i com es comprovava la implicació de les clavegueres de l'Estat per desprestigiar-lo i apartar-lo de la política competitiva. Ha passat amb el procés català, però aquí hi havia massa interessos com per trobar suport a la seva denúncia. En el cas de Pablo Iglesias ja s'hi ha afegit més gent. Passarà res?

La resposta, malauradament, també és força evident: els culpables continuaran vivint tranquil·lament. Aquest és el resultat que es va donant en tots els casos investigats. No parlem d'aquells que no s'inicien, perquè no hi ha objectivitat i el poder de decisió continua en les mateixes mans.

Durant molts anys ens hem queixat que a l'Estat no hi hagués una separació de poders real, i que els governs del PP i el PSOE tenien el coixí que els permetia fer i desfer sense haver de preocupar-se de res. No podem oblidar-nos, però que els governs de Madrid han disposat d'altres reforços i col·laboracions tan o més importants, com ha estat la policia i l'aparell de l'Estat. Els dos organismes són els que han permès que la transició no fos tal, sinó la perpetuació del poder dels mateixos que l'ostentaven dins del franquisme, i els seus hereus.

El ministre d'Interior ha assegurat que no existeixen clavegueres de l'Estat. Sabem, però que n'hi ha hagut sempre, al marge de qui governava, ens ho hem de creure ara?

La no-violència ha de ser la nostra filosofia d'actuació

Davant les informacions de diferents mobilitzacions programades per a aquesta tarda de diumenge convé recordar que el catalanisme s'ha caracteritzat sempre per la no-violència, les reivindicacions pacífiques i argumentades. Qualsevol desviació a la violència és contrària a la voluntat del nostre poble i una excusa per als nostres adversaris per justificar la seva repressió física i judicial.

És complicat mantenir-te raonablement pacífic davant de tanta agressió per part de l'Estat i els seus poders polítics i judicials, però és l'única arma que tenim per demostrar a tot el món que nosaltres no som violents, que no volem res més que poder exercir els nostres drets fonamentals, entre els quals hi ha el dret a l'autodeterminació. Que si el resultat d'un referèndum acorda mantenir-nos a Espanya, som capaços d'acceptar democràticament els resultats, però que exigim poder celebrar aquest referèndum.

En aquests moments el nostre president es troba detingut a Alemanya per l'euro odre de detenció dictada pel jutge que instrueix el cas de rebel·lió, sedició, malversació de fons i desobediència. Un cas de rebel·lió sense violència, o amb violència inventada per justificar l'acusació. Caldrà doncs veure què passa amb el tribunal judicial alemany que haurà de valorar l'extradició del president, de si com a Espanya hi ha contaminació política o veritablement a Alemanya hi ha separació de poders.

Esperem que aquest vespre no haguem de lamentar accions violentes de les persones que ens sentim maltractades injustament per un Estat repressor que ha sortit del sistema democràtic europeu.