El diner, que ho corromp tot

Permeteu-me que avui torni a parlar de futbol que, com sabeu, no hi entenc res ni m'interessa gaire, encara que com a espectacle, i si juguen bé, m'hi entretingui alguna vegada. I parlo de futbol i diner, que ho corromp tot, arran de la proposta del secretari general de la FIFA, aquell amic tan amic del president dels EUA a qui va condonar la targeta vermella al seu jugador estrella.

El senyor Gianni Infantino ha proposat vendre participacions a inversors privats. Allò de l'esport i la salut ja fa temps que està molt controlat per les grans fortunes. Ara tampoc no ens hem d'escandalitzar. Sabem sobradament que triomfen els clubs rics, aquells que tenen algú al darrere que hi posa els diners. Les seleccions nacionals, amb tot el que comporta, semblava que quedaven una mica al marge d'aquesta especulació descarada. Cada país té els jugadors que té, i amb ells pot intentar competir i guanyar.

Avui s'ha sabut que la UEFA, que s'ha reunit telemàticament, ha aprovat donar suport a un boicot a la FIFA si la proposta del seu secretari general tira endavant. Els 55 membres europeus no participarien ni del mundial femení de l'any vinent, ni del mundial masculí del 2030, organitzat per Espanya conjuntament amb Portugal i el Marroc.

Diner crida diner i, malgrat l'amenaça de la UEFA, no podem pas ignorar els molts subterfugis que hi haurà per fer canviar d'opinió, sobretot pel que deia al començament, que tampoc estem tan alliberats de la força dels diners, i l'especulació és molt present al món del futbol. Cada vegada que s'obre el mercat de fitxatges, ens omplen les pàgines dels diaris de xifres estratosfèriques, en un món tan necessitat d'ajuda pels desastres continuats de guerres i calamitats atmosfèriques.

Ja veurem com acaba tot plegat. Temo, però, que la decisió d'avui sigui més un frec a frec que s'arrossega de temps entre FIFA i UEFA que no pas una anàlisi honesta de la proposta de l'amic d'en Trump.

Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

Putin ha perdut la guerra?

Aquests dies llegim que Putin ha perdut la guerra. L’argument es basa en el fet que tothom suposava, i ell el primer, que la guerra seria un passeig de les tropes russes de manera triomfal i sense resistència, però no ha estat així, sinó que Rússia ha tingut molts problemes fins al punt de no poder entrar a la capital. Podem, però afirmar que Putin ha perdut la guerra?

Veient les imatges de destrucció de les ciutats ucraïneses i les morts pels carrers es fa molt difícil pensar que hagi perdut la guerra, i més preveient que concentra l’exèrcit per atacar l’est del país.

Sí que és cert que Putin no s’imaginava que les coses anirien d’aquesta manera, i que haurien de practicar tantes salvatjades per avançar en l’ocupació. Tampoc que tindria tantes baixes a les seves files, però al final… li preocupa gaire? Té el seu país manipulat i es creuen tot el que ell vol. Podrà fer la lectura que més li convingui i sortir airós de la batalla.

Malauradament, les morts ja hi són i la destrucció és total. Les seves ànsies de poder es veuen reconegudes encara que sigui a força de castigar la població veïna, però també els seus ciutadans. Se'm fa molt complicat pensar en com pot acabar tot això, i encara més imaginar-me una derrota de qui ho ha provocat tot. Té massa força i poder com per deixar-se vèncer, encara que hagi quedat demostrat que el seu exèrcit no està tan preparat com caldria imaginar. És perquè són molts i, sobretot, per l'amenaça d'anar més enllà de l'ús de les armes convencionals.

La història que s'està escrivint aquests dies és molt cruel i asfixiant. Poc ens imaginàvem que viuríem una etapa com l'actual. Parlàvem de la guerra, que sempre ha estat present en un racó o altre del món, situant-la lluny de casa nostra i amb poques conseqüències directes a la nostra economia i estabilitat. Crèiem que el segle XX no es repetiria al nostre continent, però hem pogut observar que cent anys després de la primera guerra mundial, els països occidentals estan immersos en una situació prebèl·lica prou complicada com per no témer el pitjor. Definitivament, no m'apunto a la idea que Putin hagi perdut la guerra. Aquesta continua i el futur és del tot incert.

Trump, un perill real

Llegia ahir una informació sobre els últims dies de Trump a la presidència dels EUA, i pensava que tot i la seva actuació a la vista de tothom, amb la seva negativa d'acceptar la derrota electoral i fent mans i mànigues per no deixar el poder, hi ha moltes coses que desconeixem i no sabem ben bé el perill que comporta tenir dirigents mundials com ell amb tant poder de decisió.

L'escrit venia a comparar-lo amb Hitler quan va aprofitar per fer-se amo i senyor del poder i va esclatar l'ofensiva contra tot allò que se li posava al davant. Qualsevol excusa era bona per aferrar-se al poder. Trump sembla ser que va estar a punt de declarar la guerra a l'Iran, i que gent valenta li ho va impedir. L'atac no serviria per a res més que mantenir-se en el poder i evitar la seva transferència al president electe Joe Biden.

Fets com aquests et fan pensar i témer la vulnerabilitat de tot plegat. Estem a mercè de qualsevol ximple que, amb el concurs de militars, pugui fer-se amb el poder d'una nació. Això passa a diferents nacions del món, però quan passa o pot arribar a passar a una primera potència mundial, els efectes són imprevisibles.

No es poden fer paral·lelismes ni comparacions amb Espanya, per exemple. De totes maners sí que ens ha de servir per parar atenció als moviments involucionistes, amb actituds xenòfobes i antidemocràtiques. A vegades ho veiem molt lluny, com si no hagués de tenir conseqüències, però cal estar previnguts. Seria bo que tots ens ho agaféssim molt seriosament, i no juguéssim amb foc.

La situació a Espanya no és bona. El poder judicial té massa protagonisme i està totalment polititzat, amb una mentalitat molt propera a les tesis de Vox. No és estrany que aquest partit polític s'hi trobi tan bé, i tingui tantes facilitats per escampar la seva doctrina. El PP hauria de ser responsable i jugar el paper de partit civilitzat de dretes. No aliar-se amb l'extrema dreta, sinó defensar les seves idees i els seus interessos de manera democràtica, sabent que li arribarà l'hora de tornar a governar, però ho ha d'aconseguir amb mitjans legals i plenament democràtics. Fer el joc a Vox a la llarga li perjudicarà, però potser serà massa tard per salvar la democràcia del nostre país.

Biden sorprèn als mateixos demòcrates

Analistes polítics dels EUA valoren molt positivament la feina d'aquests primers dies de govern del president Biden, amb uns resultats i una opinió molt més favorable del que es podien arribar a pensar. La seva elecció semblava la de mal menor, per fer fora Trump, però està resultant més interessant del previst.

Em fa pensar, salvant les distàncies, en Joan XXIII, el Papa que havia de ser de transició, per l'edat i currículum, i que va arribar a revolucionar el Vaticà. No sé què passarà amb Biden, però sí que semblava que per edat i per tradició conservadora, no provocaria gaires canvis, però s'està veient abans dels seus primers 100 dies, que ha pres iniciatives que han sorprès als mateixos dirigents demòcrates, el més progressistes i que veien en Biden un conservador.

La feina de Biden no és fàcil després de l'herència de Trump, però haurà d'intentar fer aportacions a la política dels EUA i aplanar el camí als demòcrates perquè en les eleccions del 2022 no hi hagi un retorn a postures conservadores i afins a Trump.

A nivell internacional hem vist com gosava posar en dubte la política del govern turc, i titllava de genocidi armeni uns fets que cap altre president americà havia gosat afirmar. També ha criticat la política del president rus, titllant-lo d'assassí, per l'enverinament del líder de l'oposició, i això que podia semblar una ficada de pota, el pot reforçar com a dirigent mundial, recuperant el paper que havia tingut la presidència dels EUA.

Caldrà seguir de prop com va evolucionant tot i com se'n surt de marrons que té instal·lats al seu país, com és ara l'entrada d'immigrants procedents de la frontera amb Mèxic, un fet prou important i complex com per anar-hi treballant i tenir l'encert per no posar en risc la seva reputació i l'acceptació de la seva gestió. 

Cent anys del naixement del meu pare

Tot i que és rar el dia en què no pensi en els meus pares, en dates assenyales com la d'avui es fan molt més presents. Avui dia dos de novembre el pare compliria cent anys. I em ve a la memòria el senyor Joaquim Cassà, que es portaven pocs dies de diferència i que sí podrà celebrar el centenari del naixement. Desitjo que es trobi bé i valent com sempre.

El pare va viure fins als noranta-cinc anys, seguint la tradició de la majoria dels seus germans i germanes. Una família de pagès de la Plana, que varen viure la guerra i patir la postguerra, sense els greus problemes de la gent de ciutat, però amb les angúnies i el sofriment que sortosament no vàrem heretar els seus fills, tot i viure els darrers anys del franquisme.

Cent anys en què el món s'ha transformat, però que estem vivint unes experiències que s'assemblen molt a les de començaments del segle passat. Un pandèmia, com la grip del 1918, i l'auge de l'extrema dreta, que confio no segueixi el mateix itinerari de passada la primera guerra mundial.

Malgrat els canvis resultarà que no som tan diferents, i que els humans no aprenem dels nostres errors. Ens entrebanquem amb les mateixes pedres i convertim la història en un moviment cíclic de reviure els pitjors moments.

Tal dia com avui, al llavors poble de La Guixa, a tocar del nucli urbà de Vic, naixia el nostre pare a qui avui faig memòria en el seu centenari.

La intolerància de Trump

Amb la música de fons del coronavirus i confinats a casa després de quatre setmanes, no hi ha moltes anècdotes a comentar. Anem seguint les notícies que no és que siguin gaire variades, amb una forta càrrega de crítiques sobre les mesures que pren el govern i el temps que triga per fer-ho.

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha un apartat de les notícies que em posa furiós. Em refereixo als moments que es parla del president dels EUA, el senyor Trump. No puc amb ell! Trobo injust que un personatge com ell ocupi un lloc tan important d'abast mundial. 

Aprofita qualsevol excusa per eliminar el que ha estat fruit de molts anys i esforços. La solidaritat no és un valor que conreï, sinó tot el contrari. Avui escoltava les seves amenaces a l'OMS de retirar-li el fons nord-americà. Crec que ja s'ha carregat tots els organismes internacionals, i ha deixat de complir en més d'un dels acords presos amb moltes dificultats.

El seu to de prepotència, com si entengués de tot, menystenint els que pensen diferent d'ell, és abominable. El pitjor de tot plegat és acceptar que tenim Trump per a un altre mandat, perquè avui el populisme ven molt i ell d'això en té per donar i per vendre.

Haig de fer esforços per acabar d'escoltar les notícies i no desitjar-li el pitjor. Ho pateixo i m'indigno. Tot això sense ser el meu president, el que dirigeix els passos del meu país, si més no directament, perquè la influència seva no es queda a l'altra banda de l'Atlàntic.

El coronavirus i la sanitat pública

Arran del coronavirus s'ha tornat a parlar dels EUA com compadint-los. Per què? Sempre ens han dit que és la primera potència mundial on emmirallar-nos i, doncs, per què ens fan llàstima ara? Els EUA són únics i tot i tenir el millor també tenen el pitjor, i en això Trump hi contribuït. El sistema sanitari no és universal i molts milions d'americans s'ho han de pagar de la butxaca, i és aquí on hi ha el problema, perquè no tothom ho pot fer.

Què passarà amb les persones infectades si no poden acudir al metge? Aniran a treballar com si res, amb el perill d'infectar els companys de feina? No serà pitjor que al nostre país on la sanitat pública abasta tothom?

Recordo les intencions del PP de Rajoy president, quan no volien donar assistència sanitària als immigrants sense papers. Catalunya ho tenia resolt. No era molt pitjor temptar la sort i que les persones sense sanitat coberta poguessin transmetre malalties a la resta de la població? Fins i tot per pur egoisme interessava cobrir tothom, ja no era qüestió només de moral i justícia. Ni amb aquestes!

La crisi que provoca el coronavirus ens fa adonar de la importància de la cosa pública. De no deixar-ho tot a expenses de la llei de mercat, de l'oferta i la demanda. Hi ha una colla de serveis que han de ser públics i arribar a tothom. Només així podem avançar com a país just i solidari.

Els EUA ens ha meravellat en moltes coses, però ens han fet veure que més enllà de l'enlluernament hi ha una realitat molt dura per a les persones sense recursos i que, encara que visquin a la primera potència mundial, poden arribar a ser uns veritables desgraciats, amb moltes dificultats per sobreviure.

Els efectes de la cancel·lació del Mobile World Congress

La notícia del dia és la cancel·lació del Mobile World Congress, amb tot el que això suposa. Fins ahir a la tarda semblava que el congrés es mantindria malgrat les successives desercions de les empreses, però al final la pressió no es va poder aguantar i varen decidir cancel·lar-lo. Avui ens han confirmat que se suspenia fins a l'any 2021.

Per a la ciutat de Barcelona és una gran pèrdua, perquè es remenen molts diners, i també pot afectar la imatge, ja que sembla com si la ciutat no estigués preparada per combatre la crisi produïda pel coronavirus. 

Si Barcelona queda tocada no serà només per la cancel·lació del congrés mundial, sinó pel que pugui passar amb els turistes que tenen previst venir a Barcelona. Cal que quedi molt clar que no ha estat culpa de la ciutat ni de les possibles mancances, sinó per decisió interessada d'unes companyies internacionals que no s'han volgut arriscar, malgrat totes les institucions sanitàries descartaven qualsevol risc.

Una vegada que es podia celebrar el congrés sense vaga de transport, va i apareix aquest virus a la Xina i ens afecta a l'altra punta del món. És la globalització?

Els Jocs del Mediterrani, uns jocs de pissarrí?

Casualment he estat veient la retransmissió de la competició de natació dels Jocs del Mediterrani, pensant que es tractava d'una realització televisiva en directe. Després he sabut que es tractava d'una retransmissió de les finals de natació d'ahir dilluns. He vist com la Mireia Belmonte lliurava la medalla de bronze a la nadadora portuguesa, crec, després d'esperar inútilment que alguna patum esportiva ho fes.

Sembla ser que aquesta no és la primera pífia dels Jocs de Tarragona, que ja varen començar malament quan es varen ajornar un any. Això ha fet que coincidissin amb el Mundial de Rússia i que el ressò se n'hagi ressentit força. Sigui el que sigui, però, no hi ha excusa per les fallades que sembla ser que hi estan havent.

La inauguració, amb la presència del rei espanyol i el president del govern de l'estat, també va resultar polèmica. Sembla ser que, amb l'excusa que s'havien exhaurit les entrades, se'n varen denegar al govern català, i a federacions i entitats esportives. Per les imatges que es varen poder veure, l'estadi es trobava força buit, però, això sí, amb moltes banderes espanyoles. Per què serà?

Desconec els diners que haurà costat la celebració d'aquests Jocs de Tarragona a l'erari públic, i tampoc sé els beneficis que se n'hauran tret. Ja sé que no tot s'ha de jutjar pels beneficis econòmics, però sí que és bo tenir-ho en compte i que no ho haguem de sumar a tot el reguitzell d'obra pública ineficient i absurda, que només serveix per posar-se medalles els polítics de torn. Em ve a la memòria l'informe del Tribunal de Comptes Europeu sobre l'AVE: car, ineficient i sense passatgers.

A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.

Els americans no ho tenen gaire més fàcil que nosaltres

No m'agrada gaire parlar dels Estats Units d'Amèrica perquè ho conec molt poc. Tot el que sé ho llegeixo als diaris i avui dia comences a tenir certs recels per la informació que t'arriba i com ho fa. De totes maneres el candidat republicà Trump bé es mereix quatre ratlles, si més no per dir que no ho puc entendre.

Avui a les notícies parlaven dels discursos que ha fet als Estats Units i a Mèxic, totalment diferents, com si fóssim una pila d'anys enrere i no tinguéssim la possibilitat de conèixer què diu en el mateix moment que ho fa. 

Al meu entendre és una manera evident de riure's dels ciutadans, tractant-los de babaus. Els demana el vot mentre els enganya. Em costa d'entendre que això pugui passar a la primera potència mundial, que són primers gairebé en tot. Que ens passi a nosaltres amb el Rajoy ho podem entendre, però ells!

El problema que tenen els americans en aquest moment és que l'alternativa tampoc és massa atraient. La senyora Clinton va tenir el seu moment i ara sembla que ens vulguin enviar al passat. 

Utilitzar el fet que és dona resulta una mica trist. Penso que és bo que una dona sigui presidenta, com també va semblar bé que un home de pell negre arribés a la presidència, però és important que tinguin la capacitat per ser-ne.

Des de la distància i amb la meva absoluta ignorància de la realitat dels Estats Units, em seria molt difícil donar una opinió o fer decantar el vot, però mal per mal, crec que l'opció Trump és negativa per a ells i, tenint en compte el pes del país, per a tots nosaltres.

A Espanya ens queixem d'haver d'escollir entre Rajoy-Rivera o Pedro Sánchez, però els americans avui no ho tenen pas més fàcil.