Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Anem a Europa a la recerca de la Justícia

L'esperança de molts independentistes és la resposta dels tribunals de justícia europeus, ara que ja s'hi pot acudir. La llàstima de tot plegat és el temps que trigaran a dictar sentència, però com a mínim es desitja que aquesta sigui favorable i contradigui les sentències que els tribunals espanyols han dictat.

És evident que la posició de dos dels magistrats del Tribunal Constitucional és un suport important a aquesta esperança, i que com a mínim hi ha hagut algú que ha solemnitzat que les sentències als presos polítics jutjats són desorbitades i que en el cas dels dos jordis, posen en perill la llibertat d'expressió i de manifestació.

No hi ha dubte que el litigi està en el currículum dels jutges que conformen els tribunals espanyols, la seva herència del franquisme, com ho demostra l'informe contrari a il·legalitzar entitats i fundacions que defensen el franquisme.

Hem de confiar que a la llarga Europa ens defensi d'aquests nostàlgics autoritaris i repressors, per convertir Espanya en un país més democràtic sense el llegat del dictador. No hi ha dubte que l'empresa és difícil, perquè tenen massa suport, i ens trobem en una època en què l'extrema dreta es troba valenta i la crisi social i econòmica l'ajuda en el seu discurs populista i mentider.

Democràcia adulterada

Avui llegint la premsa no he detectat cap notícia especial que pogués referir-m'hi en el meu post diari, més enllà de la campanya electoral i els diferents debats que tenen lloc i que jo no segueixo. Un d'ells ahir a la televisió espanyola a Catalunya, que tenia com al·licient la llengua que utilitzarien els diferents ponents. Una vegada més la llengua serveix de polèmica i no de vehicle d'entesa.

Paral·lelament a la campanya electoral hi ha l'ordre d'ingrés a presó del raper Pablo Hasél, que tot i que se'n parla, no se'n parla prou i queda ofuscat per les notícies de les eleccions del 14f. Realment és vergonyós que en plena democràcia s'actuï com en una dictadura on la llibertat d'expressió no existeix i es castiga amb presó.

Llegia la paradoxa que explicava el mateix Lluís Llach, que no va anar a la presó en temps de Franco i sí que hi haurà d'anar Pablo Hasél en democràcia. Esclar que això mateix demostra quin és el nivell de democràcia i què en podem esperar.

Perquè no se'l pot acusar de mentider, perquè allò que diu no s'ho inventa, és de domini públic. Si el rei emèrit no és jutjat no és perquè no hi hagi motius, sinó perquè l'empara la Constitució quan el fa inviolable. Se'l vol empresonar per dir allò que molts sabem perquè n'hi ha constància. I entretant hi ha una colla de partits polítics que es barallen i discuteixen per governar un entorn gens democràtic. Quina paradoxa!

Vivim en un sistema polític on poden votar uns governants que es veuen frenats per un poder d'Estat que no és democràtic, amb un Poder judicial corrupte, que utilitzin el seu poder per impartir injustícia, per salvar els de sempre i no deixar que les regles del joc democràtic facin el seu curs. Ho tenim molt complicat i el futur és molt fosc.

Enric Millo, també arraconat

Si ahir us parlava de Dolors Montserrat, exministra i portaveu del PP al Congrés, que Casado li ha negat la primera posició per Barcelona a les llistes del 28A, avui esmento l'exdelegat del govern a Catalunya, Enric Millo, que tampoc li paguen els favors i el deixen arraconat a Girona.

No m'he cansat de dir que la política és desagraïda i de la mateixa manera que un puja, l'endemà l'ensorren sense contemplacions. Millo va jugar l'opció que li semblà més rendible i s'ha trobat que el temps ha canviat, més de pressa del que es podia imaginar i l'han aparcat, ha quedat amortitzat abans d'hora.

No entraré a valorar-lo personalment, sinó com a polític, i penso que és una bona lliçó per a qui no ha estat ni sincer ni honest, políticament parlant. No només ha mentit en seu judicial, com a testimoni, com s'ha pogut veure amb les imatges contrastades, sinó que la mentida ha estat present tot el temps mentre ha durat com a delegat a Catalunya. I, com diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix, Millo ha estat molt poc intel·ligent a l'hora de mentir, i ja no se'l creu ningú.

A Millo ni el volen els seus opositors durant aquests anys, ni el seu partit, ara que ha fet el canvi cap a la radicalització. Les seves simpaties i absoluta lleialtat a M. Rajoy i a Sáenz de Santamaría, l'ha acabat enfonsant políticament. És massa jove per jubilar-se i haurà de buscar una sortida airosa, que, a títol personal, li desitjo sincerament.

Contrarestar la desinformació independentista

Diu el govern de l'Estat que estan preparant una estratègia per contrarestar la desinformació independentista, és a dir les fake news que s'han dedicat a escampar els independentistes, amb imatges de la policia del Xile de Pinochet i demés. Trobaria bé que l'Estat fos transparent i enviés a tot el món el que estarà passant durant el judici, també el que ha passat abans. Esclar que si l'encarregat de fer-ho és el ministre d'Exteriors, ho tenim pelut. No conec un mentider compulsiu tan gran com el senyor Borrell. Potser el senyor Guerra s'hi assemblaria força!

Malgrat la força que pot representar aquesta batalla del senyor Borrell i cia, tenim la sort que la premsa europea és molt diferent de l'espanyola. La premsa a Espanya està venuda i és el clar exemple de la desinformació. Els pobres espanyols no tenen més opció que buscar a fora les notícies, però això ho fa una mínima part, com és lògic.

Estic convençut que els jutges no estan tan tranquils com ara fa un any i n'hi ha més d'un que pensa que al final sortirà la veritat, però també tenen clar que cal salvar els mobles i que els és més beneficiós continuar de la mà del govern estatal i els poder fàctics espanyols, que no pas optar per impartir realment la justícia.

S'ha dit i es continuarà dient, encara que molts ho volen amagar, que si algú no ha transitat, ha estat el món judicial i policial. Els altres s'hi han sentit molt còmodes, i ara, de la mà de Vox, surten a la llum pública, perquè tenen el vent de cara. Us recomano la lectura de l'article d'Adrià Alcoverro al diari ARA.

Un govern mentider i corrupte sense oposició

Algú podrà dir que llegir el diari ARA i escoltar i veure TV3 et converteix en un adoctrinat incapaç de ser crític amb el Procés sobiranista. Qui cregui que la premsa o la televisió són objectius segurament viu feliç i un xic il·luminat, però que ningú caigui en l'error de pensar que ell sí que està ben documentat, perquè s'estarà enganyant. 

La importància de llegir opinió està relacionada amb la capacitat de reflexionar sobre allò que està escrit i l'encert en argumentar-hi a favor i en contra. Si el text no et convida a pensar-hi i opinar, i simplement entra a formar part del teu intel·lecte, estàs equivocat i perds capacitat de tenir la pròpia opinió de les coses, amb ample de mires.

A l'ARA d'aquest dissabte pots llegir l'article de Narcís Comadira, "Mes notes disperses", o bé "The Guardian i el delicte de rebel·lió", de Javier Pérez Royo. M'hi trobo llegint-los. Estic adoctrinat? No fa gràcia, perquè és massa seriós, llegir les propostes de qui acusa els mitjans de comunicació i les escoles d'adoctrinament, sobretot per part de C's, quan és el seu objectiu prioritari imposar allò que ells volen sense permetre la discrepància.

La Història s'encarregarà de posar cadascú en el lloc que li correspon, però entretant haurem patit injustament una època de manca de llibertats, d'usurpació de funcions i d'insults sistemàtics per part d'un poble, l'espanyol, que ha estat expressament influït per un govern mentider i corrupte. Per a la nostra desgràcia aquest govern no compta amb una oposició que pugui donar esperances a un projecte millor a mitjà termini.

Un govern corrupte manarà a Catalunya. Gràcies PSC!

No penso que tot s'hagi acabat, sinó tot el contrari. Crec que ara comença una nova etapa que serà decisiva. Entretant, però, cal agrair al PSC, als socialistes catalans que s'han posat al costat del PP i C's, i que han estat incapaços de fer veure a Pedro Sánchez que Rajoy és un encantador de serpents i un fals, ja que no em puc imaginar que el líder del PSOE sigui tan cruel i mentider.

Tots recordareu la seva promesa de no donar mai suport a l'aplicació del 155. Esclar que les promeses del PSOE respecte a Catalunya mai s'han respectat, ja en temps de Zapatero. Per això la gran culpa és dels socialistes catalans, persones com Iceta, Ros... i la pràcticament desapareguda Núria Parlon, amb qui havia dipositat les meves esperances.

No tot el que ha fet el president Puigdemont, els seus consellers i els parlamentaris sobiranistes ha estat correcte i lloable, però la pressió que han rebut ha estat molt gran, i en cap cas els socialistes han fet res per ajudar-los, sinó que tot ha estat criticar-los i s'han posat al costat del PP i C's, que mai han fet res per defensar els drets de Catalunya com a comunitat singular, amb una llengua i cultura pròpies.

Reitero que tinc plena confiança en què avui no és el final de res, sinó el començament d'una nova lluita per defensar els nostres drets. M'agradaria pensar que els socialistes catalans hauran obert els ulls i canviaran la seva estratègia. Voldria pensar, per al bé d'Espanya, que el PSOE s'adonarà amb qui va de la mà i treballarà per marcar distàncies amb la voluntat d'arribar a ser una alternativa de govern.

Mala llet després de veure actuar la policia de Rajoy

Amb un Cap d'Estat inútil i un president del govern corrupte i fastigós, que algú m'expliqui com em poden engrescar a continuar formant part d'Espanya. Perquè el més trist de tot és que els fets d'ahir, amb una policia nacional i guàrdies civils embogits, no produiran cap efecte als responsables, ni hi ha una alternativa política que els preocupi, perquè no existeix.

Hem pogut constatar que hauran de passar molts anys i veure molts canvis de protagonistes perquè el PSOE pugui arribar a ser una veritable alternativa de govern a Espanya, i ni així tindríem cap garantia de millorar en el respecte als nostres drets, a la nostra cultura, llengua, justícia i manera de ser. 

És per tot això que Catalunya no podrà encaixar mai amb Espanya, encara que sobre el paper hi poguessin haver sortides prou interessants, perquè sempre s'ha vist que el paper ho aguanta tot, però a la pràctica els governs que puguin constituir-se mai faran res per acceptar-nos tal com som. L'aparell de l'Estat és el mateix que abans de la transició, i contra l'aparell no hi ha qui pugui sortir-ne victoriós.

Ens trobem amb un president corrupte, inepte i mentider, al servei d'un aparell estatal totalment centralista i agressiu contra les nacions que conformen l'Estat, i una oposició que ha perdut tota credibilitat, amb mostres clares de com han acabat líders que en el seu moment semblava que havien de canviar el món i que ara viuen de renda havent oblidat tots aquells discursos de justícia social i lluita de la classe obrera. Pena! Fàstic! Impotència! Ràbia! i contenció vers uns polítics, jutges i periodistes, venuts al millor postor, mentint i adoctrinant la gent per fer-los més dòcils i enganyats.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Santi Vidal, mentider o bocamoll inoportú

Avui és molt fàcil criticar l'exjutge Vidal per les declaracions que des de fa temps realitza en les diferents trobades per terres catalanes. Personalment no el criticaria si fins ara l'hagués defensat, però totes les persones que em coneixen i han compartit amb mi debats sobre la independència i en concret sobre l'actuació de Santi Vidal saben que jo mai l'he defensat, sinó més aviat l'he criticat i no he volgut assistir mai a cap de les seves conferències.

Deixant de banda si l'exjutge es mereixia el càstig d'apartar-lo de la seva professió, la seva actuació redactant una constitució pel seu compte ja no em va semblar bé i vaig considerar que tenia massa ànsies de protagonisme. Com a càrrec polític ha quedat igualment demostrat que no dóna la talla, ni més ni menys que molts altres polítics, però no se'l pot considerar un bon polític.

Mancat de sentit comú i estratègia, només empès per mobilitzar i agradar multituds, s'ha dedicat a mentir o descobrir actuacions que no s'ajusten a la legalitat, i això és el que caldrà conèixer. Sigui una cosa o l'altra, però Santi Vidal no ha estat encertat i s'ha deixat portar per l'entusiasme de les masses a qui es dirigia, i al final ha fet un flac favor als que deia defensar.

No vull crucificar la persona ja que penso que tots errem i en moltes ocasions hem de rectificar. Això és el que haurà de fer Santi Vidal al lloc on acabi actuant. Lloable la decisió de dimitir, encara que hagi pogut estar convidat a fer-ho, però és una sortida digna que no acostuma a passar al nostre món.

Espero que quedi demostrat que les paraules de Vidal no eren certes, sinó que es tractava de frases incendiàries per fer aixecar de les cadires els seus oients i seguidors, tots ells il·lusionats per un somni que des de fa uns quants anys està latent en bona part de la ciutadania. Cal, però intel·ligència política i bon fer, qualitats que han abandonat l'exjutge Santi Vidal.

S'atrapa abans un mentider que un coix

Trist, molt trist comprovar com personatges que varen ostentar la presidència del govern espanyol i varen suposar un canvi i una via al progrés d'una Espanya encara massa adormida i poruga després dels quaranta anys de dictadura franquista, ara caiguin en la miserable condició de bocamolls, i en el ridícul decrèpit de qui es resisteix a assumir la seva retirada pública.

Felipe González, quan va comprovar l'escàndol amb què es varen rebre les seves declaracions a La Vanguardia, va córrer a desmentir i culpar el missatger, sense que se li acudís que no estava parlant d'una premsa groga i corrupte com abunda al país, sinó de La Vanguardia que, ens agradi o no, és un diari seriós i havia seguit el protocol professional, d'enregistrar l'entrevista i esperar el vistiplau de l'entrevistat abans de publicar-la.

La diplomàcia malentesa es converteix en l'error de voler quedar bé amb el públic que t'escolta, que et llegeix, manifestant allò que ni es pensa ni s'hi creu, volent estar per sobre del bé i del mal, però ignorant que no som rucs i que la seva credibilitat està sota zero. Fa ja massa temps que les persones que hi confiaren, es varen adonar de qui hi havia realment al darrere d'aquella cara riallera. Els principis que defensava, els va oblidar molt aviat, tant bon punt que va assolir poder, i més endavant, quan es retira de la política activa, diner.

Ho deia en un altre post d'aquest blog: els polítics, millor calladets.