dimarts, 7 de febrer de 2023

Dolor i tristesa per la feina pendent

Quan succeeixen desastres com aquests dies a Turquia, a la frontera amb Síria, amb un resultats de víctimes que han perdut la vida i d'altres que se'ls hi ha destrossat completament, la reacció majoritària és d'empatia i ganes de col·laborar amb les famílies damnificades. Acceptes que són fenòmens naturals contra els quals poca cosa s'hi pot fer, però aparques algunes consideracions que, passats uns dies, caldria valorar i tenir en compte.

Hi ha zones del planeta que els terratrèmols són una amenaça real, i al llarg dels anys han experimentat episodis terribles amb greus conseqüències, sobretot pel degoter de víctimes mortals. En aquests territoris cal tenir-ho present en el moment de construir els habitatges, perquè està vist i demostrat que si es prenen les mesures apropiades, els efectes són menors. La pregunta que ens fem és si de veritat es prenen les mesures pertinents o no.

Governar vol dir precisament gestionar bé un país per resoldre tots els problemes que apareixen dia rere dia, i preveure possibles esdeveniments que no tens la potestat de dominar, però sí de trobar la millor manera per evitar grans mals. Està més que comprovat que els països pobres acostumen a rebre més sotragades que els rics, però en aquests països hi ha dirigents que poden i han de treballar per reduir les conseqüències fatals de fets com els d'aquesta setmana a Turquia.

Sense oblidar que la primera reacció ha de ser d'ajuda i suport a les víctimes i als dirigents dels països afectats per la catàstrofe, també hem de pensar si cal recriminar la manca de previsió i regulació a l'hora de donar les llicències de construcció, en un país propici de patir terratrèmols fatídics.

Crec haver llegit que al tombar del segle Turquia va patir un greu terratrèmol amb moltes més víctimes de les que avui es parla, malgrat ser-ne moltes, i que es preveia una revisió de la normativa constructora per evitar que terratrèmols com els d'aquesta setmana produïssin tantes destrosses i morts. Sembla ser que tot va quedar en paraules i no s'ha fet res, per la qual cosa avui hem de lamentar el resultat de tantes morts.

L'ajuda que els països rics haurien de considerar per a països que no tenen tanta sort, seria precisament de previsió i regulació de les normatives que permetin una millora de la seguretat dels edificis, i ajudes econòmiques perquè la construcció es faci en condicions. Al president turc no el podem considerar un pobre bon home amb moltes ganes i pocs recursos. Si el llegeixes al cap de l'any pots veure que té prou empenta i es vanagloria dels seus actes i progressos, però quan veus el que ha passat aquesta setmana al seu país, t'adones que sovint tot és fum, i que només hi ha un progrés personal i del seu entorn, amb molta pobresa i vulnerabilitat no resolta ni amb cap voluntat de trobar-hi solució. Que no ens enganyi!

dilluns, 6 de febrer de 2023

Treballar en equip

No és fàcil i considero que no ens ho prenem prou seriosament. Estem molt acostumats a veure grans líders, molts dels quals es queden en la propaganda i t'adones que en el fons és fum, però ens fixem poc en el seu equip i ells mateixos tampoc no ho treballen suficientment.

Treballar en equip hauria de ser un objectiu prioritari per aconseguir millors resultats. Centrar-ho tot en una persona acostuma a donar mals resultats, i en política s'ha dit que els grans líders lluiten per no tenir ningú a prop que els faci ombra. Més aviat busquen persones que els donin suport, però no els facin la competència. Després passa el que passa.

Sempre m'ha agradat el treball en equip, tot i pensar que de petits no n'hem après. No n'ensenyen prou. Quantes vegades no hem sentit a escolars dir que prefereixen fer els treballs de manera individual que no pas compartint-ho amb altres. Fins i tot s'accepta la signatura de companys, però que no s'hi fiquin, que es quedin a casa!

En el nostre sistema polític de llistes tancades, representant a partits polítics, acostumem a fixar-nos en qui va al davant, i a vegades són uns trepes, com els bategem, que no miren a qui trepitgen en el seu afany d'arribar al capdamunt. Llavors es fa difícil el treball en equip, ja sigui per divergències o per cedir tota la responsabilitat al primer, o bé per no comptar amb persones amb suficient preparació per afrontar els reptes de governar.

És per això que valoro el treball en equip, amb persones preparades i amb ganes de compartir la responsabilitat que suposa tirar endavant un projecte de govern d'una vila o d'un país, i fer-ho posant cadascú de la seva part, els seus coneixements, les seves aptituds, i l'esforç i dedicació.

Massa vegades veiem uns governs amb un o dos que treballen i la resta amb prou feines fan acte de presència. No saps si per incapacitat o per afany de protagonisme de qui va primer. I això es pot comprovar. Una manera és veure-ho és amb la delegació de competències, la distribució de responsabilitats, i no estar sempre present a tot arreu, prenent sempre la paraula, deixant en evidència als altres.

Perquè crec en el treball en equip, he pres sempre la decisió de comprometre'm a assumir responsabilitats. No ho faria si només anés a fer gruix, i encara menys si pretengués ser l'estrella de l'equip.

diumenge, 5 de febrer de 2023

Els moviments d'última hora són poc creïbles

Sempre he pensat que els moviments que acostumen a fer els diferents partits polítics quan s'acosten unes eleccions són els menys creïbles i que més ens han de fer reflexionar sobre el significat, la motivació i els interessos que hi ha al darrere. No és cap novetat ni passa desapercebut, però malgrat tot existeixen i es repeteixen una vegada i una altra.

Tots fan els seus càlculs. Els que estan governant analitzen les possibilitats que tenen de continuar i com ho han de fer per aprofitar les plataformes que dominen per aguantar-s'hi. Els que aspiren a guanyar també s'espavilen a estudiar de quina manera poden comprometre els que estan governant, que acostumen a tenir més desgast.

És per això que la ciutadania ha de posar en dubte aquelles estratègies que apareixen a última hora i preguntar-se per què totes aquells actuacions no s'han pogut fer abans. Per què s'ha d'esperar a darrera hora per endreçar la vila, crear aquells organismes que han estat aturats durant quatre anys, o revisar les ordenances que han esdevingut obsoletes.

Els polítics són conscients que la nostra memòria és efímera i acostumem a recordar el més immediat i oblidem què ha passat durant els primers anys de mandat o legislatura. Les promeses que es fan en campanya tenen la voluntat d'engrescar els votants, que no castiguen l'incompliment com caldria.

Ja fa dies que tots els partits polítics estan preparant la campanya oficial per a les eleccions municipals del mes de maig i això es nota en la manera de parlar de molts polítics, que intenten ser amables, ser empàtics i fins i tot transparents. Tot és lícit, però seria d'agrair que l'amabilitat no es limités als darrers mesos del mandat, sinó que fos una característica que regnés sempre.

Tots estem compromesos amb el nostre entorn, i d'alguna manera hauríem de contribuir en millorar-lo. Si podem dedicar part del nostre temps lliure a la vila, no podem negar-nos-hi. No es tracta d'imposar res, sinó d'aportar el nostre coneixement, el nostre esforç i el nostre temps per aconseguir el millor per a tots, sobretot pensant en aquelles persones més vulnerables, ja sigui per l'edat, la salut, la procedència o les circumstàncies adverses que han provocat unes desigualtats massa pronunciades.

Abans d'ahir parlava de la sensibilitat que trobo a faltar en els polítics. Aquesta és molt important per tenir en compte les persones que s'ho passen pitjor. Hem d'avançar tots, i per això cal no oblidar-se de la gent que més ens necessita.

dissabte, 4 de febrer de 2023

Els grans beneficis de la banca

Aquests dies els diferents bancs espanyols informen als seus accionistes sobre els beneficis obtinguts el darrer exercici. La majoria d'ells es vanaglorien dels resultats assenyalant en molts casos que es tracta de rècord de beneficis. Una noticia que de ben segur es valora positivament per part dels accionistes, però que no deixa de sorprendre i molestar a moltes persones, sobretot les que més problemes estan tenint per subsistir, degut, bàsicament, a l'encariment dels productes i sobretot del cost de les hipoteques.

Sense oblidar que la banca és una activitat privada i que per lògica ha de buscar els beneficis, també és cert que la nostra relació amb la banca no es del tot lliure i voluntària. Si treballem amb els bancs és en bona part per obligació. Imagineu-vos la vostra vida sense contactes bancaris. Com pots cobrar la nòmina o la pensió? Com pots gestionar la majoria de pagaments a l'administració?

Anys enrere era possible prescindir dels bancs, però ara no ho és. I això ens porta a preguntar-nos si la pròpia administració fa obligada aquesta relació amb la banca, no hi hauria d'haver algun tipus de contraprestació? No caldria considerar-la com una empresa bàsica i com a tal tenir certes prestacions socials que la diferenciessin d'una empresa totalment privada?

No entro a parlar dels diners públics que es varen utilitzar per salvar la banca. Si entréssim en detalls potser acabaríem dient que l'Estat ens ha estafat, beneficiant una empresa privada, que no tenim cap més remei que treballar-hi i pagar-ne els costos que se'n deriven.

La banca no és l'única empresa privada amb qui ens relacionem sí o sí. Podem pensar en les empreses de subministrament elèctric, del gas, o l'aigua. Unes empreses que exerceixen un poder i una pressió sobre la població que els governs haurien de controlar amb més força. No n'hi ha prou en pensar amb les famílies vulnerables, sinó també recordar que els beneficis que aquestes empreses obtenen són a costa d'un servei que els seus clients no tenen cap possibilitat d'abstenir-se'n.

Centrant-nos en la banca, considero que els nostres governants haurien de ser més estrictes a l'hora de valorar el servei que ofereix a la gent, i sobretot els costos que imputen a la gent, la majoria dels casos per serveis que no en podem prescindir.

És bo per un país que les empreses obtinguin beneficis. Cal ser positius, però convé tenir en compte d'on surten i com poden revertir millor a la població, perquè la satisfacció dels banquers i accionistes pugui ser compartida per més gent.

divendres, 3 de febrer de 2023

Falta sensibilitat als nostres polítics

Probablement em repeteixo, però darrerament hi ha hagut diferents episodis que han deixat en evidència que si una cosa falta a la nostra vila és sensibilitat per part del nostre govern a l'hora de tractar els problemes dels vilatans, les seves consultes i queixes. Si bé és cert que tenim molta tendència a queixar-nos de tot i no sempre aportem la nostra part per solucionar els problemes, això no treu que no sigui necessari escoltar a tothom i intentar donar resposta, amb la màxima empatia i pedagogia possible.

El dia a dia no és fàcil i hi ha persones que ho pateixen més que d'altres. L'administració pública resulta a vegades un mur infranquejable que dificulta encara més la nostra existència. No sempre som capaços de diferenciar qui té competències sobre les coses, i probablement no tenim l'obligació de conèixer-ho, i acostuma a passar que és la més propera, l'administració local, la que acaba rebent les queixes i a qui se li carreguen totes les culpes.

Els nostres representants polítics a l'Ajuntament, tinguin responsabilitat de govern o no, tenen l'obligació d'escoltar tothom i intentar resoldre els conflictes que s'originen, de manera directa, quan es té competència, o pressionant les altres administracions quan aquesta no els correspon.

Ens trobem amb problemes de manca de neteja, de dificultats de moviment, d'estancament a l'hora de resoldre situacions que s'arrosseguen de fa anys, i això és el que preocupa a la ciutadania i és el que reclama amb insistència. Tot té una explicació i aquesta s'ha de donar, amb total transparència, assumint les responsabilitats que corresponguin.

La manca de resposta a plantejaments de problemes és el pitjor que pot passar en la relació entre administrats i electes. No podem limitar-nos a parlar d'allò que ens agrada, allò que fem bé, i amb les persones de la nostra corda. Governar vol dir estar a l'altura de les circumstàncies, a les verdes i a les madures. Governar per aquells que ens han votat i també per aquells que han preferit una altra opció política.

Seria desitjable que, pensant en el proper mandat, una de les principals fites de totes les persones que decideixin presentar-se a les eleccions, sigui la d'empatitzar amb la població, et donin o no el seu suport, procurant resoldre tots els problemes i explicar les coses que no tenen una solució fàcil, per intentar reduir el distanciament que s'ha produït entre polítics i vilatans, i millorar la confiança que és tan necessària per poder caminar tots junts com a poble.

dijous, 2 de febrer de 2023

L'exemple del Brexit

Llegia un dia d'aquests que cada vegada hi ha més britànics que es penedeixen d'haver votat a favor de sortir de la Unió Europea. Segons ells, els perjudicis d'aquesta decisió són superiors als avantatges. Els polítics responsables encara no ho reconeixen, però si tot segueix com ara, no serà estrany veure com també ells entonen el mea culpa.

D'entrada em semblaria que caminar junts pot ser beneficiós per a tothom, però també puc entendre que no sempre es veu bé el fet de no tenir total autonomia a l'hora de prendre decisions, sobretot econòmiques, però també judicials. Probablement la manera de ser i actuar dels britànics xocava amb la dependència d'una Unió Europea.

El fet, però, és que els britànics varen exercir el seu dret a vot en un referèndum, i va guanyar sortir-ne. Podríem analitzar molts factors, però em quedo amb la bondat dels referèndums. En principi és bo que la població, que és sobirana, pugui decidir què vol en cada moment. Que no es delegui tot als polítics, sinó que decisions importants, i que tenen efectes rellevants, puguin ser decidits per majoria de la població, de manera directa, sense intermediaris.

L'altra cosa és valorar tot l'entorn d'un referèndum. En primer lloc el coneixement dels efectes d'un sí o un no. No sempre tenim suficient informació objectiva per fer-nos decantar per a una opció. Ens és difícil saber què pot passar si es pren una o altra decisió, i davant dels dubtes acostuma a passar que et decantes per allò que diuen els partits polítics amb qui tens més confiança. No cal dir que esdevé un vot condicionat i influït per uns interessos determinats, que poden ser legítims i sincers, o bé enganyosos.

És per això que en tot moment, quan es decideix plantejar un referèndum obert a tota la població, la informació és bàsica i necessària, però també la lleialtat, la sinceritat i compromís dels promotors de la votació. 

S'ha dit, en el cas del Brexit, que els seus defensors no varen ser prou honestos i que varen fer un discurs interessat i alarmista davant la possibilitat que el resultat de la consulta fos contrari. No sé què hi ha de cert, però en tot cas aquest és un dels perills. No per això s'ha de renunciar a la convocatòria de referèndums, sinó millorar la manera com es presenten i acostumar la gent a fer-ho més sovint. Probablement Suïssa seria un bon exemple a tenir en compte, però això requeriria un estudi a fons.

dimecres, 1 de febrer de 2023

Ara toca ser GOI

Després d'escoltar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i la seva referència als Grups Objectivament Identificables (GOI), ara sembla ser que tothom intenta definir-se com a membre d'un d'aquests grups, com seria el de catalans independentistes. Si més no aquesta és la il·lusió dels que creuen que la referència permet l'excepcionalitat en l'extradició de persones a qui s'ha enviat una euroordre.

Com en tot, ens ho podem agafar rient o bé acceptar que estem perdent el temps miserablement, per culpa d'una situació que ha sortit de mare. Des del moment que es va judicialitzar un fet polític, tot el que ha vingut després ha estat una pèrdua de temps i una radicalització de les posicions d'una i altra part.

Ahir, en aquest mateix blog, ja parlava que el final encara queda lluny. Hi ha moltes coses a discutir i interpretar. De fet, la sentència del TJUE no aclareix gaire res, o d'alguna manera torna la pilota a la justícia belga perquè torni a decidir què vol fer-ne dels catalans exiliats i les euroordres que rebrà ben aviat. La sentència no dona cap resposta definitiva perquè, malgrat contradir la facilitat amb què els tribunals belgues varen rebutjar les euroordres del jutge Llarena, també obre la porta a situacions excepcionals, que algú creu que es dona certament.

I entretant els socialistes han aconseguit fer baixar del carro el govern en minoria d'ERC, que s'ha empassat els gripaus que en altres moments haurien rebutjat amb tota la seva força. Això, a diferència del que manifesta el president Aragonès, no és fer política i cedir per tirar endavant, sinó renunciar a principis i objectius que anteriorment es varen vendre com a irrenunciables.

Torno a dir que ERC patirà les conseqüències d'aquesta feblesa i moltes persones deixaran de donar-li suport. De fet, si mirem la història del partit polític des del final del franquisme, és un cúmul de contradiccions, movent-se sempre segons bufa el vent. De tot plegat, però, els més perjudicats som tots nosaltres, que vivim sense poder tenir un model de país a defensar, sinó que el tenim a mercè de la voluntat d'Espanya, avui representada pel PSC més espanyolista de tota la història.

Algú voldrà veure en el pacte entre ERC i PSC una victòria, per haver aconseguit l'aprovació dels pressupostos, però sense voler treure importància al fet de tenir uns pressupostos aprovats, sí que sap greu veure el preu que s'haurà de pagar, en perjudici del medi ambient, la sostenibilitat i el sentit comú. 

dimarts, 31 de gener de 2023

Escoltada la sentència, qui té raó?

Escoltada la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea tothom està content perquè tothom ho interpreta a la seva manera. És curiós, per a les persones que no som d'aquest ram, observar les reaccions dels diferents partits polítics apuntant-se la victòria. Això fa que una vegada llegit no acabis d'entendre res.

Què ha passat? Qui tenia raó? Se n'ha sortit amb la seva el jutge Llarena? Ha aconseguit el seu propòsit l'exconseller Lluís Puig, i de rebot els altres polítics exiliats?

He entès que la sentència no veu bé que un país europeu negui l'extradició d'uns exiliats a un altre país de la UE, i aquí Llarena tindria raó, però també he pogut llegir que hi ha casos a tenir en compte que poden justificar aquesta negativa, i que, segons els advocats dels nostres exiliats, aquest seria el cas d'ells, com a catalans independentistes, i que tenen pocs amics a Espanya.

Tot plegat entenc que donarà peu a més deliberacions, començant pels tribunals belgues que hauran de considerar la seva decisió inicial i argumentar si el cas que estudien és l'excepció que permet negar l'extradició dels polítics a Espanya. Pel cantó dels exiliats, m'imagino que treballaran per convèncer els tribunals belgues que són carn de canó, molt identificats com a col·lectiu problemàtic per als jutges i partits polítics espanyols, i que, per tant, necessiten que els considerin l'excepció que permet que es puguin quedar a Bèlgica.

L'altre tema que caldrà veure és què en pensen altres tribunals de justícia d'altres països. Es podria donar el cas que els jutges belgues es reafirmessin en la negativa de no acatar les euroordres d'extradició, i que no passés el mateix a França o Itàlia, per la qual cosa Puigdemont i els altres polítics exiliats s'haurien de quedar a Bèlgica i oblidar-se d'acostar-se a la Catalunya Nord o l'Alguer.

Estem prou entretinguts, i els partits polítics espanyols ja tenen tema per debatre, però tenint molt clar que, sigui l'extrema dreta o el PSOE, tots veuen clar que Llarena té raó, i que l'arribada de Puigdemont i els seus és cada vegada més a prop. Ho anirem seguint.

dilluns, 30 de gener de 2023

Més efectes del fracàs del Procés

El fracàs del Procés no només ha tingut efectes sobre els partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada ha rebut les conseqüències, i al meu entendre encara no se n'ha pogut recuperar. No és res estrany i passa a les millors famílies. Quan s'aboquen moltes energies per aconseguir un objectiu, i aquest fracassa, el resultat no és gaire positiu i acostuma a comportar conseqüències, ja sigui d'ànims o de fortalesa per recuperar-se de la patacada.

L'Assemblea Nacional de Catalunya també està en hores baixes, encara que estigui fent la viu-viu. La seva presidenta acaba de rebre una sotragada en les seves intencions de promoure una llista electoral, per encarar-se als partits independentistes que considera que han deixat de lluitar per la independència del país. La direcció de l'ANC no l'hi ha fet costat i ha quedat en evidència.

Si us haig de ser franc, pel poc que he pogut anar seguint i sabent de la presidenta actual, no m'estranya gens que sigui un moment gris també per a l'entitat. Al marge de les dificultats de recuperació del fracàs, hi ha la capacitat de lideratge i convenciment que s'estan fent les coses. Reconec que no és fàcil i que liderar un projecte quan tot ve de cara és molt millor que no pas ara, quan tot ho tens en contra.

Tot i així crec que la presidenta de l'ANC està en la línia dels actuals polítics catalans, d'una mediocritat remarcable i que es mouen segons bufa el vent, sense gaire criteri ni tampoc sentit. Ho tenim molt clar en el cas del president del govern, que està en mans dels socialistes i és incapaç de resoldre els problemes del país amb el seu govern, tot i el suport que rep d'un partit polític, ERC, que de ben segur també en rebrà les conseqüències a la primera ocasió que es convoquin eleccions.

Llegia, un dia d'aquests, la necessitat que la població torni a alçar-se per reclamar la independència del país, tenint clar que és més útil i efectiva aquesta iniciativa que qualsevol altra que puguin emprendre els partits polítics. És cert que sense el caliu de la població els partits polítics es troben atrapats, però no és menys cert que la població catalana està escaldada i ja no es fia dels polítics actuals, la qual cosa fa necessari un relleu amb líders més engrescadors, més efectius, i que generin aquesta confiança que hem perdut des de fa cinc anys.

diumenge, 29 de gener de 2023

Assemblea a l'Ateneu

Aquest matí ha tingut lloc l'Assemblea anual de l'Ateneu arenyenc amb una bona participació de socis, fruit del bon treball que desenvolupa l'actual junta. S'ha repassat l'activitat del curs passat, la comptabilitat i s'han avançat activitats per aquest any 2023, tot i que, com és habitual, la programació no és per anys naturals, sinó per cursos escolars, començant els mesos de setembre-octubre i acabant el mes de juny, abans de les vacances d'estiu.

Voldria destacar l'increment de socis durant l'any 2022 i també d'activitats, de manera que el pressupost executat ha estat clarament superior al pressupost previst inicialment, i s'ha tancat sense que es generés cap dèficit. 

Penso que el paper de l'Ateneu a la nostra vila és cada vegada més important i fa possible l'organització d'actes culturals, en sentit ampli, que enriqueixen la nostra vida. Estem tan absorbits amb el dia a dia, i amb prou dificultats per tirar endavant, que tot allò que ens ajudi a ampliar el nostre coneixement i a gaudir del nostre temps lliure, és benvingut.

L'Assemblea ha aprovat l'increment de la quota anual de soci, per sobre de la proposta que la junta de l'entitat ha presentat, la qual cosa evidencia la sintonia dels socis amb la direcció i els avala el conjunt d'activitats que s'hi porten a terme.

Em quedo amb les paraules del president quan ha manifestat que ningú s'ha de sentir exclòs de l'entitat per raons econòmiques. És bo pensar que també l'Ateneu té en compte aquelles famílies que tenen dificultats per sobreviure en aquest món amb greuges comparatius importants, i que també les famílies més vulnerables poden tenir l'oportunitat de gaudir de l'oferta cultural de l'entitat.

M'agradaria que l'Ajuntament d'Arenys de Mar, en la seva política de subvencions a les entitats de tot tipus, que porten a terme alguna activitat pensant en tots els vilatans, tingués en compte, a l'hora de puntuar els mèrits per a la concessió de les subvencions, aquelles entitats que pensen en les famílies que no tenen capacitat per afrontar unes quotes determinades i que, alhora, ofereixen subvencions per no engrandir les diferències socials a la nostra vila. 

dissabte, 28 de gener de 2023

Cal defensar el patrimoni natural d'Arenys de Mar

Aquest divendres vaig assistir, a l'Ateneu, a la conferència sobre Patrimoni Natural d'Arenys de Mar, a càrrec dels biòlegs Pere Alzina i Enric Badosa. Una vegada més vaig gaudir d'una xerrada organitzada per l'Ateneu, i des d'aquí la meva felicitació a tota la Junta, i en especial a la responsable de Cultura, la Joana Asensio.

Durant l'acte vàrem poder conèixer un gran ventall de plantes i fauna existent a la població, i que ens és força desconeguda. Va ser una manera de valorar la riquesa que tenim i que no hi prestem prou atenció, però també un crit d'alerta perquè no acabem de destruir més el territori del que ja hem fet fins ara.

La darrera resposta de l'Enric, a una pregunta del públic assistent, va ser molt clarificadora de la situació en què ens trobem. Segons l'Enric, podem ser optimistes si ens fixem en l'entorn marí, on hi nota una millora i recuperació de l'hàbitat, però hem d'estar molt preocupats per tot el que s'està fent al territori. La destrucció dels paratges per noves urbanitzacions posa en risc la supervivència de moltes espècies, i d'alguna manera també el nostre benestar i salut.

Jo crec que totes les persones assistents vàrem poder copsar el missatge directe dels dos conferenciants, però m'atreviria a dir que algú podria entonar el mea culpa per algunes decisions preses en el passat que han anat en contra de la protecció del territori, i a favor de l'especulació que ens pressiona i asfixia.

Sempre he pensat que la defensa del territori ha tingut una posició contrària a la inèrcia de la nostra civilització, massa generosa vers l'especulació i els interessos del capital. M'agradaria saber com puc contribuir per millorar la realitat i, si no és possible revertir-la, sí com a mínim evitar que aquesta destrucció vagi en augment.

Hi ha moviments al carrer que no sempre tenim en compte, o que fins i tot ens fan nosa. Encara hi ha gent que ens alerta del perill d'anar a pitjor, però els titllem de joves sense gaires escrúpols ni responsabilitats, i d'aquesta manera auto-justifiquem una posició massa còmode de girar l'esquena i no voler veure el perill.

Reitero la meva felicitació a l'Ateneu pel seu compromís d'acostar la cultura i el coneixement als seus socis i a tots els vilatans, i als ponents de la xerrada per la seva exitosa tasca de recerca i divulgació del patrimoni natural.

divendres, 27 de gener de 2023

ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

dijous, 26 de gener de 2023

Mataró augmenta les xifres d'ús del transport públic

La revista Capgròs de Mataró treia la notícia sobre la valoració que els mataronins fan del servei d'autobús urbà, i el que és més important, de l'augment d'usuaris que s'ha experimentat darrerament. La revista afirmava en el seu titular que cada vegada hi ha més mataronins que prefereixen el Mataró Bus al cotxe privat.

El nostre país no està gaire acostumat a fer servir el transport públic, i una de les raons és el mal servei que tradicionalment ha ofert. La freqüència de pas, les aglomeracions de passatgers i la impossibilitat de poder arribar a molts punts de la ciutat, han fet que les preferències fossin el vehicle privat, sobretot quan l'aparcament era abundant i no hi havia un excés de trànsit. 

Amb els canvis que ha experimentat la ciutat de Mataró quant a la circulació, amb la incorporació d'una xarxa de carril-bici molt extensa i una reducció dràstica de les places d'aparcament i de carrers amb més d'un carril en el mateix sentit, és lògic que un s'ho pensi dues vegades a l'hora de treure el cotxe del garatge per bellugar-se per la ciutat.

Criticar es pot criticar tot, i puc entendre que hi hagi persones molestes amb la transformació dels darrers mesos, que ha canviat totalment la dinàmica circulatòria. Es critica també, perquè tampoc es veuen tantes bicicletes circulant per la ciutat. No podem oblidar que en una bona part de la ciutat els desnivells són importants i no tothom està en condicions de poder pedalejar.

Per a les persones que accedeixen a la ciutat des d'una altra població el tema és més complicat. Cal animar a potenciar espais d'aparcament als afores i gestionar una xarxa de transport públic que faciliti l'arribada al centre i als diferents barris de la ciutat. Quan una ciutat té voluntat de capital d'una contrada, ha d'estudiar de quina manera facilita l'accés i trànsit de totes les persones foranies. 

Reduir la circulació a les ciutats ha de ser una prioritat de tots els governs municipals, i aquests han d'anar coordinats amb les administracions supramunicipals per lligar-ho amb el transport interurbà. Només amb una millora del transport públic podem esperar que les xifres d'ús vagin augmentant, i de passada aconseguir que es respiri una mica millor. 

dimecres, 25 de gener de 2023

Collboni abandona el vaixell per tornar-hi amb més llibertat

La decisió de Jaume Collboni de sortir del govern municipal de Barcelona per preparar la seva candidatura a l'alcaldia no ha estat ben rebuda ni entesa per molta gent. El compromís que s'assumeix a l'inici del mandat és per a quatre anys i, tret que no passi res inesperat, es confia en la seriositat dels escollits per treballar fins a l'últim dia. 

Es pot entendre que una persona demani acabar abans d'hora amb les seves responsabilitats, per diferents motius, però es fa estrany que sigui per descarregar-se de feina i poder preparar millor una campanya per tornar-hi. La pregunta que ens podem fer és si l'alcaldessa Colau optés per fer la mateixa operació, si això s'entendria.

En aquesta decisió hi ha dues coses a tenir en compte. En primer lloc el fet de deixar a l'estacada la resta de regidors i regidores, per un interès personal i de partit. Per altra banda, també és important pensar en com actuarà en campanya, i de quina manera atacarà el govern de l'alcaldessa Colau, quan ell n'ha format part i s'ha significat en la majoria de decisions preses per l'actual govern municipal.

La segona part l'haurem d'analitzar quan arribi la campanya, segons quin sigui el seu discurs i la manera de justificar un fer diferent del que ara ha practicat en coalició amb els Comuns. De moment, però, ens podem centrar en el fet d'abandonar el vaixell, amb la intenció de tornar-hi i poder-lo dirigir.

Dissortadament els votants som poc crítics a l'hora d'emetre el vot, i ens deixem portar massa vegades per promeses que no s'acaben complint, i la majoria ho fa pel color del partit polític, sense tenir gaire en compte com s'ha actuat. Si de veritat penséssim en les persones probablement castigaríem la decisió de Jaume Collboni i no li donaríem suport. 

Desconec si els seus companys de viatge, els del mateix partit, han valorat positivament aquesta decisió. Segurament, si tenen ganes de continuar i els hi asseguren el lloc, ho donaran tot per bo, però d'entrada semblaria que és una llufa que els hi han penjat i que han d'aguantar estoicament perquè el partit mana.

Per sort meva no hauré de prendre part de la decisió de donar-li o no el meu suport, però si fos el cas, estic convençut que no li aplaudiria la decisió i em decantaria cap a una altra opció de més compromís, seriositat i esperit de servei.

dimarts, 24 de gener de 2023

Anar al jutjat o a la mediació?

Acabo de llegir l'article del catedràtic de dret processal, el senyor Jordi Nieva-Fenoll, a l'ARA, i mentre el llegia he pensat que portaria cua. En el seu escrit, el professor defensa acudir a la Justícia, per resoldre els litigis, en detriment de l'alternativa de la mediació. El seu argument principal és que el jutge t'empara i et protegeix de possibles privilegis que puguin tenir els poderosos, i en canvi això no succeeix en la mediació.

Nieva afirma que "el jutge iguala les parts en un procés, per poderoses que siguin, donant la raó a qui la té", i afegeix que en una mediació, qui no la té, "sempre aconseguirà quelcom només pel fet de no haver complert a temps amb les seves obligacions, cosa que és un premi injust".

Segueixo des de fa temps l'amic Xavier Pastor, professor de l'UOC i director del postgrau de resolució de conflictes a la Universitat de Girona, i suposo que hi tindrà molt a dir. Ja estic esperant el seu escrit. 

Sempre he cregut en la mediació, i suposo que les afirmacions gaire contundents sempre s'han d'analitzar a fons. M'imagino que hi ha situacions on la mediació pot resultar molt efectiva, penso en situacions entre iguals, i en altres casos, probablement no n'hi hagi prou i sigui recomanable acudir a la Justícia.

També crec que estem molt desenganyats de la Justícia i la manera com es porta a terme. Soc dels que pensa que la Justícia no és igual per a tothom, i per això estic convençut que les grans empreses, els poderosos, també tenen més possibilitats d'èxit que no pas el pobre ciutadà de peu, que no té cap coixí que l'avali, més enllà de la possible raó en el conflicte.

L'article del catedràtic probablement necessita molts aclariments i puntualitzacions. No es pot llegir pensant que una cosa és bona i l'altra no. En ambdues situacions es poden donar casos d'injustícia flagrant.  És cert que sovint s'acudeix a la mediació per tal d'agilitar els resultats. Malauradament la Justícia al nostre país és molt lenta i costosa, i això anima a que la gent opti per la mediació i tancar el més aviat possible el conflicte. És per això que si la Justícia fos més àgil i de més qualitat, com apunta el senyor Nieva, potser aniríem tots cap a ella, amb la confiança que als poderosos els posen al mateix nivell que a nosaltres, i només qui té raó se surt amb la seva.

dilluns, 23 de gener de 2023

Correm-hi tots que arriben les eleccions!

Acostuma a passar que els mesos previs a unes eleccions siguin els més productius de tot el mandat. Quan necessiten els vots de la gent tots s'arremanguen per quedar bé i d'aquesta manera obtenir els vots que d'una altra manera potser deixarien de rebre, fruit del desencís per la inactivitat de quatre anys.

Ens ho podem agafar en positiu i celebrar que hi hagi eleccions cada quatre anys, perquè d'aquesta manera es troben solucions a problemes que han estat aturats durant la resta del temps. És una llàstima que el ritme de treball no sigui igual durant tot el mandat, però aprofitant-se que la memòria és escassa, i que sempre recordes el que ha passat darrerament, actuar amb contundència els darrers sis mesos pot portar un rèdit electoral important.

Això està passant a casa nostra, en un mandat que tots voldríem oblidar. La feina que s'ha fet ha estat molt escassa, amb moltes excuses de mal pagador, però ara hi ha pressa, i allò que fins ara era impossible, resulta que es pot fer. Es pinten carrers, es reparen maquinàries que semblaven inservibles, es constitueixen consells de participació, i es redacten ordenances fins ara aturades. 

Tot no es podrà fer, però la imatge d'un govern feble, però molt actiu i resolutiu, pot intentar salvar els mobles. És una manera d'enganyar la gent, però fent-la contenta. Ja ningú no es mira el Programa d'Actuació Municipal, ni analitza el grau de compliment ni com s'argumenta o justifica. Ara és el moment de fer coses, que no sembli que estan aturats veient-les passar. 

En allò que no hi ha competències no s'hi pot arribar, però d'alguna manera es poden convocar reunions i, si fa el cas, donar la culpa a les altres administracions. Ara no és el moment de gaires paraules buides, sinó que convé veure resultats, i és per això que tindrem uns mesos molt agitats, amb canvis que no s'han produït en més de tres anys. 

I continuant en positiu, benvingudes siguin les eleccions, que ens faran avançar en alguns aspectes i aconseguir algunes millores. Seria bo, però no badar, i intentar pensar en què s'ha fet fins ara, i si ens convé tornar a caure en el mateix parany, de les promeses incomplertes, de l'engany més flagrant, per una incapacitat de liderar un projecte municipal engrescador.

diumenge, 22 de gener de 2023

Xavi Hernández s'equivoca de nou

Una vegada més, Xavi Hernández l'ha pifiat. El concepte que té de les coses, més enllà del futbol, sembla que no és gaire apropiat, si més no xoca amb la mentalitat de molts de nosaltres. Probablement l'error que cometem sovint és que creiem que les persones que destaquen en alguna cosa, com pot ser el futbol, necessàriament són persones amb qui ens podem emmirallar, però després descobrim que també hi ha misèria.

La reacció sobre la conducta de Dani Alves, que no va ser espontània, no ha estat gens encertada, com tampoc ho varen ser les seves manifestacions sobre Qatar o Aràbia Saudita. Deixa molt que desitjar la seva opinió sobre la democràcia i el funcionament autoritari d'aquells països, i ara tampoc el deixa bé parlar de la manera que ho ha fet, referint-se a Dani Alves.

Jo no començaré a malparlar de Dani Alves, perquè no conec els fets, ni soc ningú per jutjar els altres, i puc entendre que Xavi Hernández, per la relació que ha tingut amb el jugador, hagi pogut quedar sorprès, però això no treu que a l'hora de parlar-ne públicament, hauria de tenir en compte totes les parts. Si vol parlar del jugador, també ho hauria de fer de la presumpta víctima de les agressions sexuals.

Si és capaç de posar-se a la pell del jugador, que ha estat empresonat acusat d'haver agredit una noia, també fora bo que es posés a la pell de la persona agredida i entengués que a la vida no es pot anar pel món agredint a la gent, i encara menys aprofitant-se de la fama i el reconeixement per menystenir els altres.

Suposo que Xavi Hernández ha estat un molt bon jugador, i probablement podrà acabar sent un bon entrenador, però jo li recomanaria que fos més humil i discret, i en temes que potser no domina tant, deixés d'opinar tan alegrament, a no ser que accepti que la gent l'acabi definint com una persona poc sensible, i defensora de la repressió, ja sigui política o sexual. Crec que en Xavi Hernández s'ha equivocat i convindria que es disculpés. Potser la seva empresa, que tampoc queda gaire ben parada, li ho hauria d'aconsellar.

dissabte, 21 de gener de 2023

Preconstitucionalistes a Madrid defensant la Constitució?

Tothom és lliure de manifestar-se com vol i amb els símbols que més li agraden. Això no treu que els altres ho tinguem en compte i ho analitzem. La llibertat ha de ser total, però no podem deixar de dir-hi la nostra i que cadascú accepti els comentaris i la crítica.

Ho dic perquè quan la dreta es manifesta a Espanya ho acostuma a fer amb símbols franquistes. És la millor manera de demostrar quins són els seus principis, els seus anhels i els seus objectius. Anar a la manifestació amb banderes preconstitucionals té un significat clar de no acceptació de la transició, i voler retrocedir més de quaranta anys la història del nostre país.

Titllar de franquistes, predemocràtics i feixistes als manifestants d'extrema dreta no és cap insult, sinó una definició del que expressen i pel qual volen ser considerats. Ells s'aprofiten de la llibertat que ofereix un sistema democràtic per intentar revertir la situació, nostàlgics d'una època autoritària sense drets ni llibertats.

És precisament el que sempre ha fet l'extrema dreta, aprofitar-se de la llibertat de què gaudeixen per intentar limitar o anul·lar la llibertat dels altres. La història ens dona prou exemples, i resulta estrany que la societat no sigui capaç de veure-ho venir.

Avui a Madrid els manifestants contra el president del govern, encara que prediquin que ho feien a favor de la Constitució, han ensenyat les seves vergonyes. No accepten els resultats electorals que varen permetre que el líder socialista aconseguís prou vots per ser nomenat president. La democràcia és això. En un sistema parlamentari com el nostre és el Parlament qui escull el president del govern, la persona que mereix més garanties o que aconsegueix més vots entre tots els parlamentaris. Negar aquesta evidència és un error greu. 

Els fets dels EUA, ara fa dos anys, o del Brasil, a començaments de gener, són una demostració clara de la incapacitat de l'extrema dreta per acceptar la derrota electoral i no poder imposar la seva llei i els seus principis. Les persones que s'han manifestat avui a Madrid, amb els impulsors al capdavant, no accepten el joc democràtic, sinó que volen imposar les seves idees, encara que sigui per la força. Cal, doncs, estar molt alerta amb aquests moviments, i no abaixar la guàrdia. Una cosa sí que els hi hem de reconèixer, i és que són totalment transparents.

divendres, 20 de gener de 2023

Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

dijous, 19 de gener de 2023

La distribució competencial de l’administració pública

Gestionar un municipi no és fàcil i això és important que tothom en sigui conscient. D'entrada cap governant desitja posar entrebancs a la gent, sinó que voldria donar sempre una resposta positiva a les peticions que els vilatans li presenten. Això no treu que cal una lluita constant per aconseguir el màxim de benestar a la població i dedicar-hi molt de temps i barallar-te sovint amb les adversitats.

Una població com la nostra té unes dificultats afegides que no sempre s'entenen, però que esdevenen veritables murs difícils de franquejar, i que impossibiliten moltes accions que, d'entrada, semblaria que són fàcils de realitzar, o si més no d'avaluar i intentar resoldre. Em refereixo a l'acumulació d'administracions públiques sobre el terreny, amb competències pròpies on l'Ajuntament no hi pot fer res més que dialogar-hi i pressionar perquè no ens abandonin.

Penso que tothom té molt clar que la gestió de proximitat és la millor manera de resoldre els problemes del dia a dia, i com més centralitzada està aquesta gestió més fàcil és que les coses s'endarrereixin. Ningú més que els habitants que trepitgen el terreny pateix els inconvenients de l'abandonament i desmanec de la gestió pública.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar no té competències a la costa, al port, a la línia ferroviària, a la riera i rials, a la carretera nacional... i això fa que quan sorgeixen problemes en aquests espais s'hagi de redirigir la queixa a altres administracions que no tenen ni la sensibilitat ni la urgència per posar-hi remei. Els vilatans, que en són els afectats directes, no sempre ho entenen, i la pregunta que em faig és: tenen l'obligació de conèixer qui gestiona cada servei? Com hi poden accedir per informar-se o reclamar solucions?

Tot plegat no ha de servir perquè el govern municipal s'ho tiri a l'esquena, sinó que obliga fer passos per intentar que les administracions amb competència assumeixin el problema i busquin la solució el més ràpid possible. Al final de tot plegat t'adones que la distribució competencial no està ben resolta, i sobretot la poca sintonia entre l'administració local, que és qui dona la cara davant dels vilatans, i les administracions que tenen competències, però que ho veuen molt lluny i gens prioritari. 

El nostre país té moltes mancances, i el pitjor de tot és que hi ha uns problemes que han resultat endèmics i que mani qui mani no hi ha manera de trobar-hi solució. És per això que és tan important que l'administració local, la més propera al ciutadà, camini de la mà de la gent, per afrontar conjuntament aquells problemes que no són fruit de la política de partit, sinó elements necessaris per a una bona convivència, sigui quin sigui el partit polític que ho lideri.

dimecres, 18 de gener de 2023

Cal un canvi

Després d'un mandat municipal molt caòtic és molt normal que totes les forces polítiques que opten per liderar el nou govern afirmin que cal un canvi. Totes menys el partit polític que ara està sol i que no acceptarà mai que no s'han fet bé les coses. En tot cas serà culpa dels socis de govern, dels esdeveniments que s'han succeït durant aquests quatre anys o de les limitacions que hi ha per tirar endavant un ajuntament.

Necessitem que la gent confiï en els polítics i aquests no poden anar buscant excuses per justificar la seva inoperància i ineptitud. Cal que els vilatans s'impliquin en el funcionament de la vila i això s'aconsegueix amb transparència, empatia i donant resposta a les opinions i inquietuds de tothom, i no només dels que et són afins. No es tracta de dir sí a tot, perquè ens estaríem enganyant, sinó explicant i argumentant les decisions que es prenen des del govern municipal, i animar la gent a formar-hi part.

Arenys necessita sortir d'una dicotomia que li està fent mal des de fa uns quants anys, i hem de trobar la manera d'unir forces per resoldre de manera consensuada tots aquells problemes que ens afecten i que ens impedeixen créixer. L'estancament en què ens trobem actualment no és bo per a ningú. Hi ha mals endèmics que no acabem de resoldre, i aquests necessiten de la implicació de tots els vilatans, però els hem d'escoltar, els hem d'atendre i els hem de donar solucions.

Hem de revertir la situació actual, on hi ha un enfrontament entre tots que no ens ajuda a avançar. Fins i tot en projectes que haurien de despertar il·lusió, com pot ser la construcció d'una nova biblioteca, amb molts més serveis i prestacions, s'ha estat incapaç de plantejar-ho positivament i es veu com una càrrega feixuga que haurem d'arrossegar durant molt de temps. Si no som capaços de posar ordre en les feines més simples i necessàries del dia a dia, potser s'entén aquesta incapacitat per engrescar la població en projectes de futur. 

Realment cal un canvi en la manera de fer les coses. No podem prometre miracles, sinó tocar de peus a terra, i ser eficients i resolutius en allò que sí que hi tenim competències i podem gestionar-ho amb treball, dedicació i esforç. Cal deixar les excuses improductives i arremangar-nos per millorar la nostra vila, i sortir d'aquest impàs que fa massa temps que ens aclapara.

dimarts, 17 de gener de 2023

La incendiària Ayuso

Ara feia dies que no parlava de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Isabel Díaz Ayuso. De fet em fa una mica de mandra perquè poca cosa en positiu es pot dir d'ella i això no és bo per a la nostra salut. La senyora Ayuso no para de fer declaracions on, digui el que digui, sempre ho fa tot bé, els altres són els dolents, i només ella pot salvar-nos del mal. 

Darrerament no para d'insistir que el president del govern espanyol és il·legítim, que no hauria d'estar al capdavant del govern, i que se l'ha de fer fora en benefici de tots. Per això s'inventa qualsevol cosa, el més dramàtic i contundent possible, per convèncer els indecisos que votar PSOE és votar contra la sagrada unitat d'Espanya.

I tot això ho fa no només per perpetuar-se en el poder i potser aconseguir arribar més lluny, sinó per amagar tot allò que fa malament, però que mai reconeixerà. Per dissimular els molts problemes que té, entre els quals destaca la gestió de la sanitat pública a la seva comunitat, però no només.

El comportament polític de la presidenta madrilenya està en línia amb la d'alts mandataris de règims autocràtics, però també democràtics com poden ser els EUA o el Brasil, per posar dos exemples on la democràcia està en perill, i tot per culpa d'uns polítics que han posat per davant el seu anar bé, i ho han fet mentint descaradament, però amb la suficient intel·ligència com per enganyar a persones que en el fons són les més perjudicades per la seva manera de governar.

El PP no pot aguantar més temps a l'oposició, i encara menys si perd pistonades dins del món judicial. Sort en té del món mediàtic, on la majoria de diaris i televisions són de la seva colla i treballen no pas per donar-nos informació de què passa al món, sinó per intentar convèncer-nos que tenim un govern corrupte, il·legal i perillós.

La senyora Ayuso és una columna important dins del PP, amb un tarannà d'extrema dreta que utilitza per mantenir-se a dalt, i que manipula i condiciona altres polítics del seu partit que estaven cridats a representar una dreta moderada i civilitzada, com podria ser el cas del mateix president del partit, el senyor Feijóo.

Vivim uns moments complicats per a la democràcia al món occidental i Espanya no és una excepció. La lluita pel poder ja no es busca només a les urnes, sinó que s'intenta revertir els resultats a partir de proclames incendiàries i falses, posant en dubte el valor de l'opinió del poble. La senyora Arrimadas aniria pel mateix camí, però el seu entorn, el seu partit polític, no l'acompanya.

dilluns, 16 de gener de 2023

Avui la relació intergeneracional és més important que mai

Ahir escoltava una conversa on es criticava els polítics Ernest Maragall i Xavier Trias perquè, a la seva edat, optaven a l'alcaldia de Barcelona. Em va semblar una crítica sense cap tipus d'argument que justifiqués que no poden ser unes persones vàlides per liderar un projecte polític a la capital catalana.

No hi vaig voler intervenir perquè d'alguna manera si els defensava podia semblar que justificava la meva decisió de figurar a les llistes electorals del proper mes de maig a la meva vila d'adopció, tot i la diferència d'edat amb els dos al·ludits. 

És cert que la nostra trajectòria en aquest món transcorre a través d'unes etapes on acostumem a col·locar-hi les coses i quan surts de la norma ets criticat i incomprès. Limitar-nos en el temps és un error, però sí que convé analitzar quin pot ser el nostre paper en cada moment de la vida, i sobretot en el camp de la política no professional, valorar què hi pots aportar per millorar-la. L'experiència és un grau i això s'oblida. Una experiència que no és sinònim d'eternitzar-te en les coses. A vegades va bé un decantar-te temporalment per després tornar amb més força.

També és cert que la joventut aporta empenta, decisió i ganes de revolucionar allò que sovint queda amorteït i caduc. La il·lusió per la novetat i les ganes d'obrir-te camí en un nou món, poden afavorir els resultats. En política es peca sovint de l'estancament, la rutina i el deixar-se anar. És molt fàcil dir que la burocràcia és feixuga i que no et deixa fer allò que voldries, allò que has promès que faries. Els joves poden trencar aquesta dinàmica amb més facilitat.

És per tot això que la combinació d'experiència i coneixement amb la il·lusió de la joventut per fer coses noves pot ser una proposta interessant en uns moments on la desconfiança cap als polítics és important. Caldrà, però, treballar perquè la distància entre el polític i el ciutadà no es vagi eixamplant, sinó tot el contrari. Per implicar el vilatà als temes de la vila, animar-lo a participar i que vegi útil la seva col·laboració en la gestió del municipi.

L'encaix d'experiència i joventut pot ser una solució a la paràlisi actual. Els joves volen fer moltes coses, però desconeixen el funcionament de l'administració. Aquelles persones que s'han apalancat al poder, han perdut la il·lusió i qualsevol excusa és bona per no fer res. Trobar aquest equilibri ha de ser l'objectiu de la nostra candidatura.

diumenge, 15 de gener de 2023

A les envistes del Matagalls

Hem tingut les Agudes ben a prop, i el Matagalls. Ens hi hem apropat, i hem pogut observar la seva majestuositat. Sempre he pensat que era una sort tenir el Montseny tan a prop, i poder gaudir-ne gairebé sense moure'ns de casa. 

Tot i les amenaces dels homes del temps hem fet cap a Espinelves per passejar-nos pels boscos que l'envolten. Sabíem que a la tarda el temps canviaria, i era qüestió d'aprofitar el matí, amb el sol traient el cap entre les nuvolades que més tard han cobert tot el cel.

Es tractava d'endinsar-nos pel bosc sense pretendre fer grans caminades ni enlairar-nos gaire. Era una passejada entre les fulles per no rovellar-nos i aprofitar l'avinentesa per conversar amb els vells amics, alguns dels quals feia molt temps que no vèiem ni hi xerràvem.

No es pot dir que haguem pogut observar grans vistes panoràmiques, ni tampoc hem augmentat el nostre nivell de vitamina D, però sí que hem gaudit de l'ombra d'uns arbres que sense rebregar-se pujaven directes al cel, amb l'esperança de poder distingir allò que nosaltres percebíem entre el seu fullatge.

I un dinar per acabar de posar-nos al dia de tots aquests anys sense contacte directe. Per recordar les nostres antigues caminades, i adonar-nos que malgrat el pas dels anys, encara ens podem atrevir a calçar-nos les nostres sabates de muntanya i amb ajuda o no de bastons, travessar les entranyes de la muntanya que tan estimem.

M'han recordat una sortida de Cantonigròs a Tavertet, de potser fa trenta anys, i m'han vingut ganes de repetir-la. De petits, amb la mare i la meva germana, era una ruta que no descuidàvem cap estiu. L'arribada a Tavertet era de somni. Un poble silenciós, on amb prou feines hi trobaves a ningú, fins a darrera hora de la tarda, quan els homes tornaven a casa, i li demanàvem a l'Àngel si ens podia portar fins al Pla de Can Codina, amb la seva DKW.

La pluja ha accelerat la nostra partida i no ens ha permès fer una passejada generosa per la població, però sí que hem pogut observar la bella església romànica, que presideix tota la contrada, i que és visible des de l'eix transversal que ha esdevingut la via més freqüentada per accedir a la bonica població d'Espinelves.


dissabte, 14 de gener de 2023

Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna. 

divendres, 13 de gener de 2023

Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.

dijous, 12 de gener de 2023

La reforma del Codi Penal entra en vigor

Avui han començat a veure's moviments dins del món judicial, amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, a través de la qual desapareix el delicte de sedició i apareix la llei dels desordres públics agreujats, que vaig comentar un dia que resultava perillosa per la interpretació que cada jutge en pugui fer.

Són moltes les especulacions que es fan al respecte, i cadascú hi diu una mica la seva. La interpretació que en pugui fer el jutge Llarena, a l'hora de reclamar l'extradició del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats, condiciona l'actitud dels partits polítics catalans, i també l'opinió que sobre ells té la població catalana. 

De tot plegat, però, el més trist és el paper que els jutges representen, més polític que jurídic. Des que el PP va delegar les seves competències als jutges, aquests s'ho han pres molt seriosament, i no hi haurà manera de fer-los baixar del burro. Ells no es limitaran a fer la seva feina, i actuaran políticament d'acord amb la seva ideologia.

Europa ja no és un model de moltes coses, però encara hi veiem un cert respecte amb la diferenciació de competències entre els poders judicial i legislatiu, que Espanya ha perdut des de fa uns quants anys. Refiar-nos, però del que ens puguin dir i manifestar, ja no ens convenç i hem obtingut prou patacades com per pensar que la solució vindrà d'allà. 

Els propers dies seran claus per veure com evoluciona tot plegat. Tot fa pensar que ara el president Puigdemont ho té més complicat per mantenir-se a l'exili, sense l'amenaça de l'extradició. Si bé és cert que Europa té una darrera paraula pendent, a la llarga podria ser que se li acabés la corda i finalment l'extradició fos una realitat.

El jutge Llarena ja ha manifestat que se'l pot acusar de malversació, però no amb la pena rebaixada arran de la modificació de la llei, sinó amb les màximes conseqüències, entenent que la seva acció produïa un gran perjudici a l'administració pública, al marge de si se l'havia embutxacat o no.

Políticament també tindrà les seves conseqüències. La picabaralla entre Junts i ERC s'agreuja, quan els primers acusen a ERC d'haver propiciat l'absolució del seu líder en detriment del possible empresonament, per molts anys, de qui fou el president de la Generalitat en el moment del referèndum d'autodeterminació.

dimecres, 11 de gener de 2023

Contents de la nova majoria al Tribunal Constitucional?

L'elecció de Conde-Pumpido com a president del Tribunal Constitucional i el fet que els jutges 'progressistes' hi tinguin majoria no és garantia de res, i al mateix temps escenifica que siguin uns o els altres, tots volen controlar els tribunals judicials i els importa ben poc la independència dels poders que són la base d'un estat de dret.

El canvi de cromos només satisfà als socialistes, però no a les persones que voldríem uns jutges independents, al marge de quin partit polític els ha escollit o proposat. Reconec que el fons de la qüestió no és fàcil i que no es pot pecar d'innocència. Si no hi som nosaltres hi seran els altres, i així, amb aquesta manera de pensar, anem alternant les majories sense resoldre el tema principal i sense aconseguir una plena confiança en la Justícia.

Si bé és cert que la pressió i repressió que el PP ha mantingut a través dels seus amics jutges, ha estat asfixiant, i que calia acabar d'una vegada amb aquesta descarada dependència ideològica dels seus amics magistrats, no és una bona notícia que el PSOE actuï de la mateixa manera, perquè en el fons la nostra confiança en la Justícia queda molt malparada.

Amb tot això hi ha les sentències pendents que tenen a veure amb el Procés català, i que alguns confien que canviïn per a bé. Particularment no ho tinc gens clar, i tampoc m'il·lusiona pensar que interessos partidistes puguin influir a l'hora de dictar sentència. M'agradaria pensar que els jutges, al marge de la seva ideologia, quan han de dictar sentència ho fan atenent-se a la Constitució i a les lleis vigents, i no es deixen portar per sentiments de venjança ni rancúnia, ni pel que poden publicar els mitjans de comunicació, o els partits més extremistes.

Haig de confessar que m'agrada que la majoria al Tribunal Constitucional hagi canviat, perquè considero que era massa tòxica, i confio que per malament que ho facin els nous jutges i la nova majoria, no sigui pitjor de com fins ara. Hi ha, però, moltes lliçons pendents i caldria que de mica en mica milloréssim aquest estat de dret que hem observat com trontollava. Ni els partits polítics actuals ni la societat en general està massa en condicions de donar lliçons de res, i és per això que ens hem de mantenir en alerta i opinar sobre tot allò que passa, amb tots els arguments possibles. Veurem com s'inicia aquesta nova etapa, i si podrem felicitar-nos dels canvis produïts.

dimarts, 10 de gener de 2023

Hard Rock, projecte estratègic?

Amb el risc d'equivocar-me, em permetreu que opini sobre el projecte del Hard Rock que ara el PSC posa com a condició, i només aquesta, per aprovar els pressupostos del govern català. El PSC ho presenta com un un projecte estratègic i no tothom hi està d'acord. Jo tampoc, a no ser que parlar d'estratègia es refereixi als guanys que uns quants es poden emportar a costa del territori i de l'explotació poc recomanable de les instal·lacions que s'hi volen incloure.

Penso que en un inici, en temps de crisi econòmica important, molts haurien signat l'acord que aparentment resolia molts problemes, com l'excés d'atur i la manca d'inversions. Probablement ens hauríem equivocat, però en aquells moments semblava la salvació d'un país en crisi. Avui, sense que puguem viure tranquils, no estem en la mateixa situació i ens podem permetre el luxe de mirar bé quines decisions prenem per les conseqüències que poden tenir de cara el futur.

M'estranya molt que el PSC hagi posat aquesta condició per facilitar l'aprovació del Pressupost 2023, i m'agradaria que algú m'expliqués quins interessos hi ha al darrere que ho puguin justificar, o com a mínim explicar. Podria entendre que un partit de dretes, com són la gent de Junts, o bé el PP o Vox, hi estiguessin a favor, però un partit que es té per progressista i d'esquerres, se'm fa més difícil. També és cert que el PSC no ha destacat, darrerament, per donar suport a polítiques realment progressistes i ha buscat quedar bé davant de col·lectius de centre i centre-dreta, convençuts que els poden aportar més vots.

El govern d'ERC haurà de ser molt fort per aguantar aquesta pressió del PSC, tenint en compte que desitja i necessita poder aprovar els pressupostos, però no de qualsevol manera. Tot i que ERC ens està acostumant a canviar els papers i veure'ls cedir en coses que anys enrere hauria estat impensable, no crec que en el cas del projecte del Hard Rock ho acabi fent. Seria, a la meva manera de veure-ho, lamentable.

Però ERC ja no és el que era, si és que mai ha estat un partit que hagi tingut les idees clares i les hagi sabut mantenir en el temps. Més aviat és un partit polític de molts alts i baixos, que es mou segons com bufa el vent, i per això la seva evolució, passant de ser un partit gairebé residual a tenir prou pes com per aguantar tots sols el govern de la Generalitat.

El PSC tampoc pot fer marxa enrere fàcilment, perquè s'hi juguen poder arribar a presidir el govern català, que tant desitgen, i que ho han tingut força a prop, però no poden badar. Amb tot això veurem qui guanya la partida i al mateix temps ens fixarem en el paper dels Comuns, que segons quina sigui la decisió final, hauran fet, una vegada més, el paper de la trista figura.