80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.

Les carències de la Salut Pública

M'ha semblat molt oportú l'article d'Elena Costas al diari ARA parlant de les carències al nostre sistema sanitari públic. Perquè ens queixem de moltes mancances i millores pendents, però és cert que hi ha uns serveis, que considero essencials, que la Seguretat Social no cobreix i provoca greus problemes a famílies que els seus ingressos són baixos o nuls.

    Com molt bé escriu l'articulista, es tracta de la nostra boca, els nostres ulls i les orelles. Si fóssim capaços de comptabilitzar tota la despesa en el tractament de les nostres dents quedaríem horroritzats del total. És una bogeria. Hi ha famílies que no s'ho poden permetre i això provoca que la seva dentadura tingui molts desperfectes, afectant a la salut. 

    Podríem fer el mateix amb el sumatori de les despeses a l'oftalmòleg. De ben segur que hi haurà famílies que s'ho hauran estalviat, però la majoria té un o més membres que necessiten portar ulleres, amb el que això representa de despeses de visites i aparells, ja siguin ulleres o lentilles.

    I per acabar no podem deixar de pensar en la nostra oïda. El fet que cada vegada l'esperança de vida hagi anat augmentant, també són més les persones que necessiten aparells per poder-hi sentir. Els preus dels audiòfons són extremadament cars.

    És per això que si són certes les declaracions de la ministra de Sanitat, i comencen a incorporar la cobertura d'aquestes despeses, estarem davant d'un canvi important de la Salut Pública del país. Pel que he pogut llegir i conèixer d'altres països, no som pas els menys afavorits, però és cert que hi ha aquestes mancances que per algunes famílies representen un cost insostenible. Si el govern espanyol es té per progressista i vetlla per les classes més humils, aquest és el millor camí a seguir per ser coherent amb els seus principis, i ser pràctics. Estem molt farts de promeses i poques realitats efectives. Confio que aquesta vegada no sigui com sempre i no es quedi en una promesa sense complir.

    I a veure si el nostre govern s'espavila i millora les llistes d'espera i el servei dels centres d'atenció primària, que no estan passant pel seu millor moment. La primera atenció és bàsica i necessària per evitar col·lapsar els nostres hospitals. El metge de família, a prop de casa, és la millor garantia d'un bon servei sanitari. No ens encantem i treballem per millorar-ho.

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

Qui confia en les promeses del govern?

No hi ha dia que no llegim algun comentari sobre incompliment de compromisos per part del govern. S'ha convertit en un fet usual i gairebé ho hem normalitzat. Simplement se'n fa menció i es posa al calaix dels records efímers, fins que algú en fa un estudi per refrescar la memòria.

I això ho dic ara que estem en un període de negociacions entre el president del govern espanyol en funcions i els partits independentistes catalans que l'hi han de permetre la investidura. Unes negociacions que hauran d'acabar amb un acord o no, i per tant en un compromís per part de Pedro Sánchez en una colla de reivindicacions, algunes de les quals són històriques.

Si veiem que les promeses se les emporta el vent i se n'acaben complint menys de la meitat, quina credibilitat pot tenir el que prometi Pedro Sánchez per ser investit? Si Catalunya ha vist que, mani qui mani a Madrid, les inversions promeses, que sempre són inferiors a les que tocaria, no s'acaben realitzant, o se'n porten a terme moltes menys de les aprovades, què podem esperar del nou govern espanyol.

És cert que vetar Pedro Sánchez i facilitar que, amb unes noves eleccions, arribi al poder el PP de la mà de Vox, no és cap garantia de millora ni d'esperança. Però tampoc il·lusiona gaire pensar que l'acord que es pugui acabar pactant amb el líder socialista arriba a bon port. Potser, per això, hi ha tants catalans que s'hi giren d'esquena i no segueixen la informació sobre les negociacions, perquè ja saben que tot quedarà en no-res.

L'amnistia, el reconeixement diferencial de Catalunya, la protecció del català, el traspàs de Rodalies, i tantes altres coses que sonen aquests dies, no són d'ara, sinó que arrosseguem de fa molt temps. I tenim prou motius per desconfiar-ne. Si ens centrem en Rodalies, que semblaria una cosa fàcil de traspassar, veiem quina és la posició del govern espanyol, amb la ministra catalana al capdavant: traspàs, en tot cas, de les línies que només circulen dins de la comunitat, és a dir, la insignificança personificada. I com queda resolta la mala gestió que se'n fa des de Madrid? No solucionem res!

És per això el meu escepticisme amb tot el que va sortint a la premsa i les xarxes socials. Tant de bo que m'equivoqui, però sigui quin sigui l'acord final d'investidura, Catalunya continuarà marginada pel govern espanyol de torn.

Grans acords entre Estat i Generalitat

No sé si és incapacitat o mala voluntat dels polítics estatals a l'hora de negociar amb els nostres polítics, però llegir les notícies de les reunions que celebren fa una mica de pena i vergonya. Avui s'han reunit la ministra de Transports, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà per més referències, i la consellera de Territori, la senyora Ester Capella. Tots sabem que hi ha molts temes importants a debatre i resoldre entre les dues administracions, i concretament entre aquest ministeri i la conselleria. La conclusió de la trobada és que abans d'acabar l'any es doblarà la freqüència de la línia de Rodalies fins a Lleida.

No dubto que és bona la decisió i que beneficiarà els habitants d'aquesta part del territori. Probablement fa molt temps que hauria d'haver-se abordat el tema i solucionat, però tenint en compte els molts problemes que provoca la gestió de Rodalies per part de l'Estat espanyol, i les pressions que rep pel traspàs de competències a la Generalitat, l'acord assolit avui resulta una presa de pèl.

Ho he dit sempre, i el PSC és un clar testimoni que prioritza l'estar bé amb el PSOE a resoldre els problemes que tenim a Catalunya per sortir-ne airosos. Mai un ministre català ens ha regalat res, ni ens ha estat útil per resoldre cap problema. La mateixa Meritxell Batet ha hagut de veure que la seva successora a la presidència del Congrés de Diputats és la que haurà (confiem que sigui així) aconseguit que es pugui parlar en català a la institució.

Puc entendre que un ministre del PSC ha de pensar en tot l'Estat i no només en Catalunya, però sí que podria mirar de fer-hi alguna cosa més que continuar posant traves a les aspiracions catalans d'autogestió. I insisteixo una vegada més que no els demano que siguin independentistes, sinó que ens defensin contra el greuge de la injustícia manifesta que patim a l'hora del repartiment.

Avui potser hauria hagut de parlar de l'expresident Aznar i el seu cop d'efecte, que algú ja ha batejat de trumpista, sobre la possibilitat d'una amnistia als líders del Procés. La veritat, però, és que resulta tan fatigant. És tan caspós i menyspreable, que he preferit parlar de la reunió de la ministra amb la consellera, que, en el fons, resulta igualment cansat i repetitiu. És anar donant voltes sobre el mateix tema una i una altra vegada.

L'alternança política a Espanya

La història política del nostre país des que ens vàrem alliberar del dictador, però no dels seus hereus i beneficiats, ens mostra una alternaça política entre el PP i PSOE, amb majories absolutes o pactes de conveniència, que ha representat un avançar i retrocedir constant en drets i llibertats democràtiques. La impossibilitat d'arribar a acords d'estat que quedessin al marge dels resultats electorals ha fet que cada canvi de color polític signifiqués la derogació de lleis substituïdes per unes altres de curta durada.

Ara que tothom dona per fer que el PSOE, amb els seus aliats, tenen els dies comptats i que la dreta, ja sigui amb el PP sol o amb l'ajuda de Vox, tornarà a governar, els diaris s'omplen de pàgines preveient els canvis legislatius que vindran, la majoria dels quals, per no dir tots, representaran una pèrdua de drets democràtics que amb moltes reserves i cautela havíem anat assolint.

Repassant els anys de la transició ens adonem que els diferents governs socialistes han avançant molt lentament, i que amb l'entrada del partit conservador els canvis han estat sobtats i dràstics. Ara també sembla que les coses aniran pel mateix camí, i novament les classes treballadores i els catalans, acabarem pagant els plats trencats.

Davant d'aquest panorama molts ens preguntem quina hauria de ser la nostra actitud, o concretament, el nostre vot per evitar un retrocés democràtic. La resposta no és clara, sobretot des del punt de vista dels catalans, els que defensem els nostres drets singulars i creiem en la diversitat de l'estat espanyol. Perquè... tampoc podem estar massa contents de les reformes introduïdes pels socialistes. Jo diria que, per estratègia o necessitat, aquests ens han fet més cas, però just per aprovar allò que volien. En el fons ni uns ni els altres ens estimen gaire, però, això sí, no ens volen fora. Els hem de pagar l'estada.

L'estratègia d'ERC ha resultat inútil i fa pena sentir la ministra de transports, l'exalcaldessa de Gavà, defensant les competències estatals en transport, dient que la Generalitat ja pot decidir les horaris dels trens de Rodalies, perquè això és el que en definitiva pot fer el nostre govern. Se'ns pixen a sobre i ERC diu que plou.

En el fons, sabem que la cançó no canvia ni la melodia ni la lletra. I el problema més greu és que els nostres polítics tenen un nivell molt baix. No són ni bons gestors ni bons estrategues, per no pensar en aquells prepotents que es creuen els reis del mambo, i que voldríem que desapareguessin aviat. Algú pensa en Educació?

El sorprenent exèrcit espanyol

La notícia curiosa d'avui, per no dir ridícula, és la que ha proporcionat la ministra espanyola de defensa, la senyora Margarita Robles, anunciant que finalment no s'enviarien a Ucraïna els carros de combat Leopard perquè una vegada se'ls han mirat han observat que es trobaven inservibles.

Aquesta notícia, en un país normal i corrent, faria estralls perquè demostra una deixadesa inexplicable. Però Espanya és diferent, i no passa mai res. Tot és d'allò més normal i excusable. Amb aquest detall, que el govern voldrà passar per alt, demostra que el nivell de defensa del nostre exèrcit és llastimós. Sort que no hem d'entrar en guerra, perquè el ridícul que faríem seria estrepitós.

Són moltes coses les que van sumant i que fan que la ciutadania cada vegada estigui més farta dels nostres polítics. No pots confiar en ningú, i l'única cosa que salva als partits polítics és que tots pequen del mateix i per això no hi ha qui generi més expectatives que un altre. Simplement van girant i ara toca a un i després tocarà a l'altre, i així anirem seguint sense cap tipus d'esperança per a la millora del país.

Ja em direu què podem esperar d'uns i altres en un futur proper, quan veus el peu que calcen. Tots són promeses i mentides, que encara que s'atrapen no passa mai res. Si un partit és dolent l'altre encara el supera, i no tens ganes d'anar a votar, encara que al final, per sentit democràtic i de responsabilitat, col·loques una butlleta a l'urna. Immediatament després ja et penedeixes del que has votat, però ho has fet per a l'opció que et semblava menys dolenta.

Llegint la notícia he vist algun comentari que en demanava la dimissió. He pensat que en el fons som molt il·lusos. Al nostre país la gent no dimiteix. Se l'ha de fer fora i això no és tan fàcil. Ho hem vist aquesta setmana passada amb la presidenta del Parlament català. D'acord amb una llei aprovada per ells mateixos, havia de saltar, però no ho volia fer. Se l'ha hagut de fer fora, i després encara diu que la culpa és dels altres. Això és desesperant. Som adults, però a vegades no ho sembla. Quin país!

L'espionatge per etapes

La trama de l'espionatge, inicialment centrat en nacionalistes catalans, va passant per diferents etapes, algunes d'elles amb missatges contradictoris, i qui dia passa any empeny. Si al principi Espanya va fer el sord, i els mitjans de comunicació ni en parlaven, ara que diuen que l'espionatge afecta a més gent, entre els quals destaquen el president del govern espanyol i la ministra de defensa, s'ha començat a publicar, però traient importància al fet català.

Hi ha molts dubtes sobre la veracitat de les escoltes als representants del govern espanyol, i hi ha qui hi veu la manera de girar-li la volta. Els botxins es converteixen en víctimes, i d'aquesta manera no se'ls pot acusar de res.

Estem massa acostumats a la guerra bruta de l'estat espanyol, i el govern socialista, el més progressista de la història, no és cap excepció en aquesta especialitat. Si repassem els missatges de la ministra de defensa ens adonarem que l'explicació més plausible és que es tracti d'un conjunt de mentides, una rere l'altra, per intentar tapar la veritat. Primer negava l'espionatge i després el justificava.

El dubte que podem arribar a tenir és si realment el govern socialista és tan incompetent com per desconèixer que està essent espiat, o bé que prefereix jugar al victimisme, per no haver de donar la cara a uns fets greus que en qualsevol país democràtic provocarien més d'una dimissió.

És ben clar que contra l'independentisme tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present. No ens ha de venir de nou tot el que ens puguin dir ni fer. Ja fa cinc anys que parlem de venjança, repressió i autoritarisme. La sort que tenen és que nosaltres ens hem desinflat, i el govern català de torn, des de llavors, ha estat incapaç de donar la cara, d'una manera conjunta i assenyada, i hem quedat en terra de ningú. La trama de l'espionatge és un episodi més d'un procés de fracassos i inseguretat. El nostre futur continua molt negre.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.

1.700 milions que s'estalvien

L'altre dia definia d'esperpèntic el cap de l'oposició del Parlament català, el del govern alternatiu i exministre Salvador Illa. Avui, però hi hauria d'afegir alguns quants més, i em refereixo a tots aquells que estan implicats en les negociacions per a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona.

Al govern socialista espanyol, que acostuma a no complir mai les promeses ni els pactes, li han posat com anell al dit. No li podien posar més fàcil des del govern de la Generalitat, i tots plegats fan pena, però els perjudicats som sempre els mateixos.

Tenim un govern, el català, que cada vegada és més llastimós. Sigui per les picabaralles entre els dos socis de govern o per la incapacitat dels seus membres, el cas és que cada vegada anem a pitjor, i això ho aprofita el govern espanyol. A Madrid tenien un problema pel conflicte originat entre els dos socis de govern, PSOE i Podemos, però des de Catalunya ja els hi hem resolt. La ministra, catalana, ha tingut l'amabilitat de comunicar-nos que degut a les discrepàncies del govern català, deixarien d'invertir els 1.700 milions d'euros promesos.

De fet, estem molt acostumats que ens prometin diners que no acaben arribant. Aquest costum fa que ja tothom s'hi atreveixi. Ja no es tracta tant de valorar si calia o no l'ampliació de l'aeroport, si els danys ecològics eren tan grans, i si Europa hauria permès el projecte. Es tracta de deixar de rebre diners que es podrien dirigir a altres llocs, com per exemple a invertir en Rodalies, un desastre endèmic que amb aquest pas no solucionarem mai.

Tenim un govern que ni fa ni deixa fer. Uns socis de govern barallats que només pensen en ells, i es deixen enredar per qualsevol govern espanyol, sigui del color que sigui, i els socis del partit de torn, en aquest cas el PSC, no fan res per Catalunya, sempre prioritzen el partit, i s'ha d'entendre, els interessos personals per anar escalant posicions i beneficis. 

La Comissió Bilateral

L'actualitat política se centra avui en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat que hauria de desencallar uns quants temes que s'arrosseguen de fa anys. Voldria, doncs, ser optimista i pensar que és important la celebració d'aquesta reunió i hauríem d'esperar millores en els resultats a obtenir. El problema és que som com el gat escaldat, que fa massa anys que ens prenen el pèl i més aviat reaccionem de manera pessimista.

No només han de parlar de transferències pendents, sinó també de traspàs de noves competències i el tema que es repeteix any rere any, com són les inversions previstes a Catalunya que no s'acaben materialitzant. Ens queixem sempre que l'Estat inverteix poc, però fixant-nos només en les previsions inicials. Al final el resultat està molt per sota de la previsió.

La reunió d'avui hauria de marcar el presagi de com han d'anar a partir d'ara les converses entre els dos governs, ja sigui de manera bilateral per a cada cas pendent, com a la taula de diàleg que hauria de resoldre el futur de l'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol.

Llegia també que avui hi ha hagut una reunió "secreta" entre la ministra de Transports, i exalcaldessa de Gavà, i el vicepresident del govern català, per parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Aquest també és un tema que cal parlar-lo molt bé i arribar a un bon acord. Haig d'entendre que la procedència de la ministra, amb un tema que li tocava de molt a prop, ajudarà a consensuar un acord que sigui el més beneficiós per a tothom. 

En el tema de l'aeroport hi ha intervingut molts col·lectius a l'hora de valorar-ne l'ampliació, sobretot pels efectes mediambientals que això suposa. A vegades ens sembla que les coses han de ser grans perquè siguin efectives i eficients, i resulta que es pot solucionar amb una millora de la seva gestió. Cal evitar que les característiques de l'aeroport de Barcelona condicionin en negatiu el progrés del país, però això no es pot fer a qualsevol preu, ni sense tenir en compte alternatives que també poden ser viables.

De les reunions d'avui m'agradaria poder esperar-ne bons resultats i poder trencar el malefici que no hi ha diàleg possible entre els governs espanyol i català.

Canvi de ministres

La notícia del dia és la remodelació del govern espanyol amb alguns canvis que a mi m'han sorprès, tot i que haig de reconèixer que tampoc no en faig un seguiment prou profund com perquè em pugui venir de nou un canvi o un altre. Sí, però que si m'ho haguessin preguntat no ho hauria encertat en el cas de la sortida del govern de la ministra Calvo i del mateix Ábalos. Creia que eren dos puntals importants per al president i que aquests es mantindrien.

No entenc tampoc gaire el canvi de ministeri de Miquel Iceta. Potser perquè semblava que ocupava el ministeri que més li esqueia, tenint en compte el seu historial i la manera com va entrar. Ja sé que l'evolució d'un ministeri depèn molt de l'equip que hi ha al davant i no tant del propi ministre, però veurem com s'espavila amb el tema de Cultura i sobretot Esports.

Aquests canvis que s'anomenen crisi, acostumen a anar bé sobretot per desorientar el personal i entretenir d'alguna manera l'oposició. És clara l'opció del president cap a un govern jove i amb molta presència femenina, i també era previsible que no es toqués cap ministre de Podemos, encara que dies enrere es parlava de la possibilitat que plegués el ministre Manuel Castells.

De fet és bo que el tema del dia sigui la crisi de govern i deixem d'escoltar per unes hores comentaris molt desagradables pels fets de Galícia, amb l'assassinat d'en Samuel, o de la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid sobre el cartell de Vox.

Si parlem de la presència de ministres catalans, hem de destacar la incorporació de l'alcaldessa de Gavà, que des de fora sembla haver fet una bona tasca a la població. Ho dic així perquè no en tinc coneixement directe i m'imagino que des de dins hi deu haver opinions de tot, però sí que Gavà ha destacat per iniciatives que després han seguit altres poblacions catalanes.

Veurem en què es tradueix aquest canvi de carteres i esperem que estiguin a l'alçada de les circumstàncies, després de la relliscada del president amb l'entrecot.

La vacuna provoca dimissions

Hem vist aquests dies que la vacuna contra el coronavirus està provocant diferents dimissions. Algunes d'elles voluntàries i altres perquè han estat cessats, i tot per haver-se vacunat sense seguir el protocol establert, sinó aprofitant-se dels beneficis del poder.

S'ha vacunat a familiars d'infermers i metges, a militars i dirigents polítics, tots ells sense que hi tinguessin dret, tenint en compte que encara hi ha personal sanitari i residents d'edat avançada que no ho han estat. És molt important l'exemple que es dona, i és bo que qui no actua correctament cessi del càrrec a través del qual se n'ha beneficiat.

El darrer cas que hem llegit és el del cap de l'estat major de la defensa, el senyor Miguel Ángel Villaroya, i que de ben segur ha tret d'un mal pas la ministra de defensa que se li havia presentat un cas prou difícil si li tocava a ella cessar-lo. Sigui com sigui com ha anat la cosa, com a mínim li ha estalviat una imatge desagradable de cara a l'oposició i a tots els mitjans de comunicació que té en contra.

Sembla estrany que es caigui tan fàcilment en l'error d'aprofitar-se d'un càrrec públic per saltar-se la llei, o en aquest cas les directrius fixades. Penso en el cas del conseller de Salut de la comunitat de Múrcia. Què tenia en el cap quan va prendre la decisió de vacunar-se? Pensava potser que no se n'assabentaria ningú? O potser creia que tothom trobaria tan normal que es vacunés quan no tocava?

No és estrany que hi hagi tants casos de corrupció en la política, si en situacions com aquesta, que resulten tan evidents, passa el que passa, imagineu allà on és més difícil de descobrir. Hi ha gent, però que té molta cara dura, i ara em ve a la memòria qui fou presidenta de la comunitat de Madrid, amb la falsificació del seu màster. És que no hi ha ni un pam de net!

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

PSOE, l'excusa per fer-se enrere

Dimecres en aquest blog escrivia que el PSOE no ho tindria fàcil, i ha durat ben poc. M'imagino que la pressió externa, però sobretot la interna, de personatges vergonyants com Felipe González, han pogut més que les ganes de fer bé les coses, i ja han trobat l'excusa per retirar-se i no dialogar amb el govern català. Quin nivell de polítics que tenim!

Tenen sort que molts ens ho creiem gairebé tot. Malgrat haver estat enredats mil vegades, encara ens creiem les coses que ens diuen, fins que es destapen. Era demanar massa que un govern, en altres temps progressista, pogués defensar el diàleg amb els independentistes. Una vegada més han demostrat que només dialoguen amb aquells que pensen el mateix. El diàleg de veritat és aquell que agrupa en una mateixa taula diferents maneres de pensar i arguments per defensar allò que es demana. És a través del diàleg que es poden acostar posicions, no abans.

El següent pas del PSOE és apuntar-se a la manifestació dels feixistes i la ultradreta, aquest cap de setmana a Madrid, defensant la unitat d'Espanya. Què hi diu Iceta? També ha canviat d'opinió? Quina excusa hi dóna? La mateixa que la ministra Calvo?

Està vist i comprovat que de bones en bones és molt difícil arribar a cap acord amb el govern estatal, perquè no hi ha interès en asseure's de veritat a dialogar, sinó imposar. No hi fa res que hi pugui haver una majoria de veus que reclamin el dret a l'autodeterminació. No tenen més arguments que la força i el poder que ostenten. El món no hauria evolucionat si les posicions dels governs haguessin estat sempre aquestes. Quan se seguia per aquest camí arribaven les guerres i revoltes, uns fets que no volem que passin a casa nostra.

Trist el paper d'una esquerra espanyola que no acaba de trobar el seu lloc, empès i pressionat per una dreta ultra, nostàlgica del franquisme.

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament. 

La pela és la pela!

Espanya ho té molt clar: el que importa és el diner que s'obté de la venda d'armes i els llocs de treball que conserven. Els principis se'ls passen pel forro, i així tot funciona igual. És una llàstima que sempre estiguem igual i anem d'un extrem a l'altre. En cap cas es considera transformar la indústria, i si les armes fabricades i venudes a l'Aràbia Saudita causen morts, és llei de vida, i a més, segons diu la ministra, les armes espanyoles són molt especials i no causen víctimes colaterals.

No hi podem fer broma perquè és massa seriós. És una vergonya ser on som i no tenir ni un mínim de dignitat. És igual que mani un o l'altre, tots es posen fàcilment d'acord. Fins i tot els alemanys ens han donar exemple de civilització.

Espanya som massa xulos. Sempre ens hem cregut que som els millors i que les nostres decisions són les encertades. Els problemes que es generen sempre són culpa dels altres. Si venem armes a Aràbia Saudita i aquests maten, no és culpa nostra, sinó d'ells per usar-les.

No hi ha dia que no trobem una excusa diferent per justificar les nostres ganes de marxar ben lluny, de no tenir-hi res a veure, però paral·lelament no veiem gens clar el que els nostres estan muntant. Sembla que juguin a costa nostra. Ara ens muntaran un nou consell, però la República quan?

S'ha de mantenir el pacte de govern a Arenys de Mar?

Una pregunta que es fa molta gent és si a Arenys de Mar s'ha de mantenir el pacte de govern amb el PSC o bé se l'ha de convidar a sortir-ne. La resposta no és fàcil i cal analitzar-la a fons. Abans de respondre a qui m'ho hagués demanat, jo li faria una altra pregunta: Si l'actual govern no quedés en minoria, continuaria el pacte?

Malauradament en política una de les virtuts que escasseja és la coherència, i també podríem afegir-hi la seriositat. Per què molesta que el PSC formi part del govern que presideix l'alcaldessa d'ERC? Per la posició del PSC en les decisions contra les institucions catalanes, oi? Si mirem les formes, molts convindríem a dir que avui un pacte municipal entre ERC o PDeCAT amb el PSC no té sentit. Per acció o omissió, el PSC s'ha posat al bàndol de qui ha cessat els nostres legítims representants polítics. La imatge d'Iceta amb Millo i la ministra Montserrat és dura i, com ja comentava l'altre dia, no s'oblidarà fàcilment.

Arenys de Mar hi pot perdre amb la sortida del PSC del govern municipal? S'està fent bona feina? Els dos regidors del PSC es compenetren amb la resta de regidors de govern? Si aquestes respostes són positives, per què s'hauria de fer-los fora?

Personalment em dol molt el paper que ha jugat el PSC i en aquests moments no acceptaria formar-ne part com a independent. L'experiència va ser molt positiva i en guardo un bon record, però el que ha passat aquests dies m'ha fet mal i em serà difícil perdonar-los. En Ramon, però, ha estat un bon alcalde i també un bon regidor. Deixar-lo perdre com a regidor de govern, seria una llàstima, i cap benefici per a la nostra vila.

És difícil la resposta, eh? No sé com se m'ha acudit plantejar aquesta pregunta que em resisteixo a contestar alegrement.

Continua el serial de la corrupció del PP

"Anem per vosaltres pel tema independentista, us fotrem per instrucció directa del ministre de l'interior". Aquesta frase del comissari José Manuel Villarejo a Josep Pujol Ferrusola no sé si és certa, però si més no és creïble. Algú pot pensar que tenir un ministre català a Madrid és una sort, però jo sempre he cregut que tenir un ministre català del PP és un desastre encara més gros, perquè el PP, i ho repetiré les vegades que faci falta, mai ens ha defensat com a catalans, sinó més aviat el contrari. La quota catalana als governs de Madrid, si més no amb el PP, no ens ha ajudat en res i si algun o alguna ministra pintava que podia anar bé, va ser efímera.

Què passa amb els enregistraments a polítics del PP? Està vist que amb el sistema actual la resposta només pot ser: res. Quina independència té la fiscalia? No en té, sinó que és la defensa de l'Estat contra tot i tothom. La defensa fins i tot d'actes presumptament corruptes del PP. La fiscalia serveix per ofegar els sobiranistes i defensar el PP encara que estiguin empastifats per tots cantons de corrupció.

Com deia ahir, avui també hem tingut un nou capítol de la sèrie "corrupció sostinguda del PP", i demà continuarà. Entretant, lligats de mans i peus, només podem quedar-nos immòbils contemplant com se'ns rifen a la cara i tenen la barra de predicar els valors de la democràcia. Quina democràcia? Jo no la veig per enlloc.