Els catalans no estem sols

Avui em fixava en la crònica que escriu Núria Sala Ventura al diari ARA, sobre els problemes d'uns pares a l'hora d'inscriure el seu fill al Registre Civil francès. La família, d'arrel bretona, va pretendre inscriure el seu fill amb el nom de Fañch, que és com s'anomena Francesc en bretó, i sis mesos més tard han estat citats pel ministeri fiscal prohibint-los el nom, exigint que li canviïn, o ho faran ells. El problema, segons he entès, no és que hagin escollit el nom en bretó, sinó que el caràcter 'ñ' no existeix en francès, i per això els diu que són uns mals pares que provocaran molts problemes al seu fill. A la mateixa crònica, l'articulista parla del cas d'una família occitana que tampoc varen poder inscriure el nom del seu fill Artús, en occità. El problema també era que en francès aquesta vocal no contempla la possibilitat de l'accent tancat.

    És realment un problema de grafia o de rebuig a les llengües minoritàries a França? Crec que és molt clara la resposta i els catalans ho sabem molt bé. El problema que tenim a Espanya de manca de respecte a la nostra llengua materna, i pròpia del país, el pateixen, potser amb escreix, al país veí. Sempre se'ns ha dit que el model francès era molt més centralista i unificador que no pas l'espanyol. Jo crec que simplement és perquè a Espanya les coses no se saben fer prou bé i, tot i la repressió franquista, no han aconseguit la manera de prohibir-ho explícitament, encara que a la pràctica sorgeixen tants problemes que molts acaben resignant-se i no plantant-hi cara, com caldria.

    Les dues famílies relacionades a la notícia sembla ser que volen anar fins al final per defensar els seus drets, i molt concretament, el dret a utilitzar la seva llengua, encara que només sigui per posar el nom al seu fill.

    Està vist i comprovat que formar part d'un col·lectiu minoritari, per més democràcia que hi hagi, no et soluciona la vida, sinó que més aviat te la complica. Els catalans hem nascut reprimits per Madrid, amb la col·laboració de molts, també de casa nostra, i després de tota la vida lluitant-hi, marxarem d'aquest món sense haver aconseguit el reconeixement que es podria deduir del text de la Constitució, però que sempre ha tingut una interpretació restrictiva i contrària als nostres drets.

El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.

Manuel Valls se'n va

Diuen que l'atac és la millor defensa i Manuel Valls, davant del fracàs del seu aterratge a Barcelona, se'n va carregant-se l'independentisme com a font de tots els mals. Ha fracassat estrepitosament perquè va voler arribar com el gran triomfador, qui havia de solucionar tots els problemes de Catalunya a través de l'alcaldia de la seva capital. El resultat no va ser el que s'esperava ni la seva actuació va rebre el suport que podia imaginar.

Va aconseguir que ERC no obtingués l'alcaldia, encara que fos donant el seu suport a Ada Colau, qui es trobava lluny del seu món. Ara ha vist com ERC es feia amb la presidència del país, i manifesta que no se sent català, sinó francès. Torna a la França per fer política, encara que no sap des d'on. Ha tingut molts enemics i no sé si encara hi ha algú que l'espera amb els braços oberts.

Manuel Valls ha tingut una obsessió des del primer dia i és la de combatre l'independentisme. En això és molt francès. Totalment centralista i gens amant de la divisió territorial. A França es trobarà com peix a l'aigua. Aquí no podria suportar una recuperació de l'aire del govern català.

Celebro que desaparegui del mapa, tot i que fa molt temps que no compta per a res. Va ser donar el seu vot a Colau i deixar de fer-se notar. La prepotència i excés d'orgull l'ha portat a fracassar en el seu intent de donar lliçons als barcelonins i els catalans en general. Personatges com ell no ens convenen. Ja en tenim prou i ens calen més braços per treballar amb esperit de servei i sense tant egoisme. 

Pedro Sánchez es queda els fons europeus

Solemnement el president del govern espanyol ha anunciat als presidents autonòmics, tots menys el català, que els fons europeus se'ls queda ell i ja els administrarà. Algú informava ahir que el govern espanyol havia beneït l'encàrrec de no sé quin vaixell que costa un ull de la cara, i que ho deurien pagar amb els fons europeus. No sé si anirà ben bé així, però els presidents autonòmics obedients, han quedat amb un pam de nas.

És el govern més progressista possible, segons afirmaven ells mateixos, però també deu ser el més centralista, amb permís d'Aznar i Rajoy. No avancem en autonomia, sinó tot el contrari. Llavors no entenen perquè el govern català no vol passar per l'adreçador. I el senyor Iceta clamant el cel per l'actitud del nostre president!

No sóc el defensor del president Torra, a qui he desitjat fa molt temps que deixés la presidència, però tal com deia ahir en el meu post, en aquesta ocasió li dono la raó. Ja està bé de tanta tonteria!

I el president basc? Ahir ho volia escriure, quan encara no havia decidit presentar-se a la reunió. Jo estava segur que al final hi aniria, encara que fos per intentar deixar en evidència a Torra. A la manera de pensar d'alguns, el fet que Torra no fos l'únic president absent a la reunió, el disculpava una mica, però amb la jugada de darrera hora d'Urkullu, com ha fet sempre, ara era Torra la nota discordant.

No ens ha de saber greu. Els bascos sempre han fet el mateix. Ells aconsegueixen anar per davant nostre. Els diners ja els tenen, per això els és tan fàcil jugar fins a darrera hora sobre si faran una cosa o l'altra. Amenacen el govern de torn, però al final són tan amics, i amb els objectius assolits. Nosaltres sempre hem de quedar com els dolents, i el problema és que no ens en sortim mai. Malgrat tot, no crec que seguint els consells d'Iceta anéssim millor. Claudicar és l'únic que persegueix.

Les declaracions de Borrell el defineixen

Haig de confessar que Josep Borrell sempre m'ha caigut malament, i és per això que se'm fa molt difícil parlar d'ell amb objectivitat. El rebuig que em mereix en veure'l i sentir-lo a parlar és superior a les meves forces. No ve d'ara, sinó des de fa molts anys, quan encara no fou ministre per primer cop. Tot i que s'ha d'acceptar l'afany d'una persona per escalar posicions, t'agradaria que es fes sense necessitat de trepitjar els altres ni insultar els que no pensen com tu, ni tampoc mentir.

Borrell ha estat per a mi la mala notícia del nou govern socialista, i hem d'esperar moltes intervencions desagradables, no només contra els nostres polítics, sinó també les nostres institucions, perquè Borrell viuria feliç si desapareguessin les autonomies i Espanya fos i actués com un estat totalment centralista.

Però, fins i tot acceptant la seva manera d'actuar, hi ha afirmacions que ja no es tracta d'estar-hi d'acord o no, o de voler atacar els adversaris o fer-los mal, sinó que hi ha declaracions que són descaradament inapropiades i perilloses. Afirmar que Catalunya està a la vora d'un enfrontament civil és d'una insensatesa tal que se l'hauria de cessar per provocador i inconscient. Només se li pot ocórrer a una mala persona, i això penso i he pensat sempre que és la millor definició de l'actual ministre d'exteriors.

Un govern que ni fa ni deixa fer

Espanya té un govern que va amb el peu al fre, però el pitjor de tot és que no fa ni deixa fer, i d'això em queixo. Aquesta actitud és típica d'aquell que vol ostentar el poder, però no té cap intenció d'actuar i sap que si cedeix se li acabaran els arguments per continuar ostentant aquest poder.

El govern espanyol ha deixat molt clar que les competències per admetre refugiats a l'Estat són seves i no hi ha iniciatives d'altres governs ni institucions que hi valguin, però una vegada ens ho ha donat a entendre, no mou fitxa i els refugiats continuen esperant.

Segons la plataforma Sotp Mare Mortum i la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona, el compromís assumit pel govern espanyol amb la Unió Europea va ser d'acollir 19.449 refugiats abans del setembre d'aquest any, i de moment només n'ha acollit 886, i és per això que les dues organitzacions han declarat que estant estudiant la possibilitat d'iniciar un procés legal contra el govern espanyol.

Aquesta pràctica i mentalitat centralista, ara del PP, però també del PSOE, és la causant de la desafecció de molts respecte l'Espanya imperativa. Sembla mentida que no s'adonin que amb la seva actitud no fan més que donar aire a l'independentisme. Quan vols fer alguna cosa i n'hi ha un altre que se t'avança i t'hi posa traves, t'empipa més o menys, però com a mínim veus que allò avança, però si l'única cosa que fa l'altre és privar-te d'actuar i es queda tan ample, només tens ganes d'alliberar-te d'aquesta força que basa la relació amb tu únicament en el domini.

Per cert, les declaracions de l'expresident Rodríguez Zapatero sobre els nostres prejudicis contra Susana Díaz, perquè és dona i andalusa, se les podia estalviar. Calladet és més maco. Tenim un reguitzell d'expresidents que fa fàstic!!!

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.

Parlem del corredor del mediterrani?

El PP contraresta les sentències condemnatòries dels seus càrrecs polítics insultant els altres partits. No tenen cap argument per defensar la corrupció dels seus dirigents, ni tampoc vergonya. No són només els condemnats els culpables, sinó que en tenen molts més en llista d'espera. Els seus judicis no tenen la pressa del judici pel 9N.

Us asseguro que cada dia, a l'hora de decidir el tema a tractar en el meu bloc, em trobo amb tants exemples per criticar la política sectària, centralista i bàsicament anticatalana, però no només, que em vénen ganes d'engegar-ho a rodar i pensar en altres coses. I em pregunto, com és possible que el govern del PP tingui tantes facilitats per potenciar els seus i denigrar els altres, per subvencionar els seus i menystenir els altres...

Avui escoltava la denúncia del secretari d'obres públiques del govern valencià per l'ús del fons europeu per al corredor del mediterrani, en les obres del túnel de Charmartín a Atocha. Per la cara! ells ho fan tot bé i en benefici de la seva Espanya, els altres, els de la perifèria hem de callar, perquè som uns interessats, uns nacionalistes... I amb tot això, qui és que encara tingui ganes de quedar-se? Això és el que ens espera, i encara pitjor, per haver gosat plantar cara.

No reconeixem el Tribunal Constitucional ni les seves sentències

No podem reconèixer aquest Tribunal obsessionat amb Catalunya. No el podem reconèixer perquè dicta sentències polítiques i no pas judicials. No el reconeixem perquè està en mans de dotze persones que mai acceptaran reconèixer els nostres drets, i sota aquesta premissa no hi ha cap decisió que sigui justa.

Hauríem d'estar contínuament recorrent els membres del Tribunal Constitucional, perquè la seva elecció és totalment política, la qual cosa fa que deixi d'existir la necessària independència dels tres poders. Tots són una mateixa cosa, en mans de dos partits centralistes, un pitjor que l'altre, però tots dos irrespectuosos amb el dret a decidir dels catalans.

És per tot això que no puc entendre el posicionament del PSC, cosa que no puc dir del PP català, que sempre ha actuat en contra dels interessos de Catalunya, o de C's que precisament va néixer per intentar contrarestar la força dels sobiranistes.

Avui el Tribunal Constitucional ha tombat la declaració de sobirania del Parlament català, i estic totalment d'acord amb l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb, quan diu: "Quan un país, una comunitat humana, es declara 'subjecte polític i jurídic sobirà' implícitament diu que no reconeix cap sobirania superior a la pròpia. 'Sobirà' és un terme indiscutible, unívoc, gens ambigu en dret internacional. I és evident que si el parlament no reconeix l'existència d'una sobirania superior a la pròpia no reconeixerà una sentència emanada d'una sobirania diferent, en aquest cas de l'espanyola".

Sobirania no és sinònim d'independència, però és cert que el Tribunal Constitucional i el govern espanyol ens aboquen a una única opció possible, malgrat poguéssim creure que altres sistemes eren possibles.

L'ANC diana dels atacs espanyolistes

L'ANC ha esdevingut aquestes darreres hores el punt de mira dels atacs espanyolistes en contra de les aspiracions sobiranistes d'una bona part del poble català. Els atacs i la pressió que li puguin fer des d'Espanya la faran gran i resistent. Si el brot de partits polítics com el SI i el propi moviment sobiranista han fet néixer i créixer partits polítics com C's, també els atacs que la premsa espanyola pugui fer a l'ANC la reforçarà.

He llegit que ja arriben a vint-i-cinc mil socis, mil inscrits aquests dies arran de les amenaces d'il·legalitzar-la. El pitjor de tot, però, han estat les declaracions del president del Tribunal Constitucional que ha aprofitat el primer discurs de la seva agenda per prendre partit públicament en contra de la demanda d'una consulta i no pas de la independència.

L'estil Rajoy de no treballar per resoldre els conflictes, sinó esperar que els adversaris es cansin i tot caigui pel seu propi pes, no està funcionant en el cas de la consulta catalana, i després del fracàs en l'atribució personal del president, ara busquen nous protagonistes. Potser sí que hauran entès que el president no està sol, sinó que hi ha molta part de la societat civil i partits polítics, el PSC inclòs, que reclamen poder exercir el seu dret a opinar en una consulta legal i autoritzada.

No podem perdre el nord i l'ANC ha de continuar amb el mateix estil i intensitat, i la ciutadania de carrer hem de donar suport a qualsevol moviment pacífic que reivindiqui els drets de la persona lliure i sobirana. Caure en el parany que ha preparat la premsa casposa espanyola ens podria comportar molts problemes. Cal anar junts, sense fer cap pas en fals, i escoltat tothom: els que defensen la consulta i els que no, els que volen un estat independent, federal, autonòmic o centralista. De tothom es pot aprendre, però per sobre de tot: el dret a decidir.