Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

Vacances d'estiu per a tothom!

Llegeixo que la junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) ha acordat que aquest 2026 serà el darrer any que les proves de repesca de les PAU se celebraran en el mes de setembre. Diu la notícia de l'ARA que Catalunya era l'única comunitat autònoma que ho feia així, i que la resta ho programen el mes de juliol, com passarà a partir del 2027.

Recordo els meus anys d'estudiant que el repte del mes de juny era aprovar totes les assignatures per poder gaudir d'unes vacances d'estiu sense tenir l'amenaça dels exàmens de recuperació del mes de setembre. Suspendre una o més assignatures el juny volia dir estudiar durant els mesos de juliol i agost, per poder passar al nou curs sense res pendent. Estudiar durant l'estiu i, per alguns, deixar de gaudir de les vacances tan anhelades.

Els meus estius van ser molt plàcids, però recordo que de molt jovenet, a Cantonigròs, dedicàvem els matins a estudiar, no pas per recuperar cap assignatura suspesa, sinó per no perdre l'hàbit de l'estudi i no tenir tantes hores d'esbarjo. De bon matí, arribava des de l'Esquirol un estudiant de capellà que ens reunia al menjador de casa, amb els quaderns d'estiu.

Desconec què passa avui dia. Els meus fills ja no es troben en edat escolar i tot ha canviat molt. No sé si la mesura presa és correcta. Si amb un mes de diferència, de juny a juliol, els alumnes suspesos poden preparar-se les matèries suspeses, o es tracta simplement de donar una segona oportunitat, pensant que en l'examen de juny han estat de pega. 

Vull pensar que és una mesura presa tenint en compte elements pedagògics i no només organitzatius. Llegint la notícia fa l'efecte que els motius del canvi estarien a permetre que tots els alumnes comencin el curs universitari el mateix dia. No sé si aquest és motiu suficient i lògic per prendre la decisió. Ho deixo perquè els que hi entenen donin la seva opinió.

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Consulta ciutadana i salut democràtica

En una democràcia representativa les consultes ciutadanes no són vinculants, excepte quan es tracta de les eleccions per escollir els nostres representants polítics, però sí que és bo que les institucions en convoquin i respectin els resultats, perquè és una manera de tenir en compte la ciutadania, més enllà de cada quatre anys, i de generar confiança, que prou falta ens fa.

Recollir l'opinió sobre temes concrets és una bona praxi. Tenim molt present el que passa a Suïssa, on tot sovint se celebren consultes sobre diferents temes, alguns d'ells prou importants i que determinen la política a seguir pels seus representants. Aquí no és gaire freqüent i això, al meu entendre, és sinònim de poc desenvolupament democràtic.

Avui, a Gósol, ha tingut lloc una consulta ciutadana per conèixer què opinen els seus habitants sobre l'adscripció a la província de Lleida. Se'ls preguntava si estaven d'acord a continuar formant part de la província de Lleida o bé preferien passar a integrar-se a la de Barcelona, com tota la resta de municipis del Berguedà. El resultat, amb una participació del 50 % del cens, ha estat majoritàriament favorable al canvi d'adscripció.

Des de la Diputació de Lleida s'han afanyat a declarar que respectaven el resultat i que els donarien el suport necessari per iniciar el procés del canvi i satisfer la voluntat dels seus habitants. M'imagino que no serà fàcil, tenint en compte que hi ha d'intervenir l'Estat, atès que es tracta d'un canvi dels límits provincials, cosa que no és competència catalana. No fa gaire, el municipi d'Aiguafreda va decidir, en una consulta ciutadana, integrar-se a la comarca d'Osona. Això ha estat més fàcil de resoldre.

El nostre sistema polític permet aquesta mena de consultes, encara que no siguin gaire freqüents. Seria bo que a poc a poc anéssim incorporant l'hàbit de convocar-les i animar la ciutadania a participar-hi. Opinar i fer-se corresponsable de les decisions que es van prenent. Deixar-ho tot en mans de la composició de les nostres institucions, després de les eleccions, simplifica els processos, però crec que seria bo fer un pas més enllà, i probablement combatríem la desafecció política de la gent. 

On es prenen les decisions?

La pregunta té una resposta fàcil. Les decisions es prenen des del despatx de la direcció de l'empresa o la institució pública. Una altra cosa seria demanar què es té en compte a l'hora de prendre una decisió. Això ja és més complex. Hi ha moltes variables a tenir en compte, des de l'econòmica fins a l'opinió de qui treballa a l'empresa i pot afectar més directament la decisió presa.

Acostuma a passar que aquest darrer detall no es té prou en compte i llavors és quan peta tot. A vegades, des del despatx es veuen les coses de manera diferent. No es tenen en compte fets o circumstàncies que modifiquen la situació inicial o la idea que es té del seu funcionament.

Avui he llegit que infermers i infermeres s'han convocat davant dels centres d'assistència primària per protestar contra la improvisació a l'hora de programar la vacunació contra la grip. Segons hem pogut llegir i ens han comunicat des de CatSalut, pots sol·licitar hora per a la vacunació, o presentar-t'hi sense dir res a ningú i fer cua. Això últim provoca enrenou i aglomeracions i, conseqüentment, desorganització dels centres.

No es pot fer cas de tothom perquè no sempre es pensa de la mateixa manera, però prendre decisions sense tenir en compte l'opinió de qui haurà de fer la gestió és un error. I això passa al sector públic, però també al privat, sobretot en empreses de certa envergadura on la direcció està força allunyada dels llocs de treball.

Escoltar seria el verb adequat en moltes situacions. Conèixer a fons què i com es cuinen les coses, i després d'analitzar-ho prendre les decisions. No és tan difícil, i menys si tenim en compte que, en el cas de les vacunacions, és un fet que es produeix cada any i, per tant, podem recollir l'experiència i millorar-ho, però no al revés.

Entenc la possibilitat de vacunar-te acudint al centre sense cita prèvia. Jo he estat molt crític amb l'obligatorietat de sol·licitar cita prèviament, i sempre m'he decantat per deixar-ho al gust de la ciutadania, però això no impedeix que s'hagi de regular bé per no causar estrès al personal sanitari. 

Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

És estiu, però passen coses

Es nota que és estiu perquè tot plegat està una mica més tranquil que durant l'any. La mateixa premsa escrita s'ha buidat de contingut, aquell que complementa les notícies del dia, amb articles d'opinió i continguts pedagògics. Ara ens quedem amb les engrunes i aquelles notícies amb què ens sorprèn l'escàndol, la catàstrofe o la xafarderia.

Malgrat tot, passen coses i algunes no ens agraden. Es mantenen proclames xenòfobes i decisions polítiques que ens demostren que hem perdut el nord. No és la calor de l'estiu, sinó ments pertorbades que cada vegada agafen més força amb una imatge d'involució que fa feredat.

A finals de juliol el ple municipal de Jumilla, a la província de Múrcia va aprovar, amb els vots favorables del PP i l'abstenció de Vox, una moció totalment racista disfressada perquè no cridés l'atenció, però que no ho ha aconseguit, on es prohibeix l'ús d'instal·lacions esportives per a activitats no esportives. 

La realitat del nostre país és que hi ha confessions religioses diferents de la catòlica que no disposen de locals o edificis prou grans per encabir-hi tots els seus feligresos en festivitats importants. El recurs d'utilitzar grans instal·lacions és el més habitual. Passa arreu. Negar la possibilitat del seu ús per a actes religiosos deixa en evidència la voluntat d'anar contra els musulmans.

La bona notícia és que la Conferència Episcopal Espanyola s'ha manifestat al respecte, criticant la decisió de PP i Vox. No sempre tenim l'oportunitat de veure que els bisbes catòlics espanyols es posicionin en contra de la dreta i la ultradreta. Sempre podem trobar-hi la part positiva.

El govern de l'estat ha dit que ho investigarà. No sé si aconseguirà que es faci marxa enrere en la decisió. No sé si la disfressa serà prou bona per evitar el que seria lògic i intel·ligent. En tot cas atiar la guerra contra els immigrants és una mala praxi que només pot portar disturbis i problemes greus de convivència. Hi ha moltes mesures a prendre per intentar conviure en la diversitat, i fer-ho de la manera més planera possible.

Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.

Conversar sense obsessionar-nos

Més d'una vegada he pensat que havia de canviar el nom del meu blog. Probablement, la idea que tenia fa vint anys, quan vaig decidir començar a escriure en aquest racó obert, no ha reeixit o fins i tot no tenia raó de ser i calia batejar-lo de manera diferent. La veritat és que, tret de raríssimes excepcions, el meu espai ha resultat un monòleg i no pas una tertúlia.

A Arenys de Mar, una colla d'amics i coneguts vàrem iniciar un projecte que es basava en la tertúlia. El model va canviar amb els anys, amb més o menys presència d'experts i coneixedors de diferents matèries, però en el fons el que ens interessava era precisament la tertúlia. Un espai de conversa i d'aportació d'opinions i idees. A vegades amb molt de coneixement de les temàtiques que escollíem, i en altres ocasions érem uns autèntics neòfits. 

Hi he pensat moltes vegades i, malgrat que hi hauria coses que canviaria i intentaria corregir, en faig una valoració positiva. Vaig adquirir coneixements i també aprendre a conversar, amb una idea bàsica que m'agradaria saber transmetre. En una conversa, que és l'essència d'una tertúlia, no has de pretendre mai convèncer a ningú. L'objectiu ha de ser aportar les teves idees, reflexions i opinions, defensant-les, però amb les orelles ben obertes per escoltar què hi diuen els altres.

Sovint el fracàs d'una conversa o tertúlia rau en el fet que hi ha algú que no escolta i que té per objectiu convèncer els altres de les seves raons. I malgrat que pugui tenir-les, no és el lloc per obsessionar-s'hi. Aconsegueixes arruïnar la tertúlia i, el que encara és pitjor, provocar que hi hagi qui abandoni el grup.

Això, segur que ho podem aplicar a molts llocs i circumstàncies. La capacitat d'expressar les teves opinions, amb arguments, sense pretendre convèncer els altres, és la clau de l'èxit. Si realment tenies raó, tard o d'hora es reconeixerà. Si t'obsessiones, només aconseguiràs el rebuig i l'avorriment.

Continuaré pensant si canvio el nom del meu espai. Seria bo que més persones hi intervinguessin, però no vull pecar de pretensiós. Em sento prou satisfet de donar la meva opinió en obert.

M'he hagut de mossegar la llengua

Avui m'he hagut de mossegar la llengua, o els llavis, o empassat saliva. Les relacions amb persones no són senzilles, sobretot si hi ha diversitat d'opinions, objectius diferents, per més ganes que puguis tenir de compartir espais i projectes. Si tu mateix et replanteges la vida, les estratègies i les dinàmiques de treball, què no passa quan en això no hi estàs sol?

En la planificació de les activitats no sempre penses igual, però això no ha de ser motiu per no avançar. El problema sorgeix quan hi ha qui viu en el dia de la marmota, que no hi ha manera de fer-lo sortir del bucle en què es troba, sobretot quan tampoc t'aporta resultats o idees per tirar endavant. És en aquestes situacions, tenint en compte que no t'hi vols enfrontar, que no saps com actuar ni què dir, i et fas un tip de mossegar-te la llengua per evitar situacions irreversibles que puguin tirar daltabaix els projectes.

Probablement tots plegats hauríem d'aprendre a conversar. Saber escoltar i entendre que els altres no necessàriament han de pensar com tu. Que és bo aportar idees, argumentar-les i defensar-les, sense oblidar-te dels altres, de què opinen i com pensen. Si quan entres en un debat tens la intenció de sortir amb la teva, sense tenir en compte què en pensen els altres, mala cosa.

El que costa més d'acceptar és aquell que no fa ni deixa fer. D'exemples d'aquests en trobaríem arreu, i acostumen a encallar molts projectes en detriment de la col·lectivitat. Aquí sí que cal donar la cara i deixar ben clar que si no vols avançar, si més no deixa que ho facin els altres.

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

L'anonimat a les xarxes socials

Estic totalment d'acord amb el president del govern espanyol quant a la prohibició de l'anonimat a les xarxes socials. Ho he defensat en aquest blog moltíssimes vegades i estic convençut que el contingut de les xarxes milloraria si tothom hagués de donar la cara. Hem de defensar la llibertat d'expressió amb totes les nostres forces. És un dret que no podem renunciar-hi, i que ha costat molt poder-lo exercir. La llibertat d'opinió és imprescindible. Tots hem de dir allò que pensem i volem, i criticar amb arguments allò que no ens sembla bé. Tot això, però, ho hem de fer amb la cara descoberta per evitar que s'aprofitin les xarxes i l'anonimat per falsejar la realitat, insultar sense proves i manipular la gent.

Se'm fa estrany que després de tants anys de xarxes socials i de tants exemples de manipulació i descrèdit, encara no s'hagi fet el pas que demanava avui el president Pedro Sánchez. No podria entendre que algú defensés l'anonimat. Quin benefici hi ha? Llavors, si tots veiem que cal desemmascarar els internautes, a què esperem?

M'imagino que la petició del president pot caure fàcilment en un calaix i no arribar a bon fi. Hi ha molts interessos al darrere que expliquen la voluntat de mantenir aquest anonimat, sobretot pensant que al darrere no sempre són persones normals i corrents, sinó que hi ha una xarxa moguda per interessos polítics i econòmics, amb la voluntat de tergiversar els fets i provocar adeptes a conceptes i predicats que, en situació normal, tothom rebutjaria.

Fa més de vint anys que escric diàriament les meves idees i opinions en aquest racó d'Internet. Soc conscient que no sempre l'he encertat. Que he criticat fets i persones que probablement no s'ho mereixien, però sempre he evitat l'insult gratuït, i m'he expressat amb nom i cognoms, perquè crec en l'honestedat dels opinadors, el risc a l'error, però mai la intencionalitat fraudulenta. Continuaré escrivint sense amagar-me de ningú, i m'agradaria que aquesta fos la tònica majoritària. Si no es vol signar els escrits, com a mínim que sigui possible accedir a l'autoria en cas de difamacions i manipulacions crítiques, que n'hi ha.

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Què entenem per participació?

Parlem molt de participació, però què entenem per participació? Ho sentiràs a dir quan et parlen dels assistents a un acte: tants participants. També es parla de participació quan es refereixen al fet d’opinar sobre unes actuacions o decisions. Ja no es tracta només de ser present en un acte, sinó que et demanen l’opinió.

Descartant el primer cas i centrant-nos en el segon, poden passar moltes coses. Poden fer cas de l’opinió de la majoria de participants o bé quedar-se amb la pura anècdota i que tot segueixi com tenien previst. Això últim és força habitual en política. Hi ha polítics que no creuen en la participació i si plantegen alguna convocatòria és una simple pantomima.

Per poder opinar s’ha de tenir suficient coneixement del tema que es tracta. Qui et demana l’opinió t’ha d’informar bé. No tots sabem de tot, i per això cal que ens expliquin bé les opcions i les conseqüències. En el nostre sistema polític, a més, hem de tenir present que qui decideix són els electes, encara que els que creiem en la participació voldríem que l’opinió majoritària, si s’ha seguit un bon procés, sigui assumida per qui té el poder de decisió.

La participació no pot ser només un detall que fa bonic. Si realment creiem en la participació hem d’aplicar-la en temes transcendents, que tinguin una repercussió i que no només sigui testimonial, sinó que provoqui uns canvis importants a l’àmbit que estiguem treballant. Animo, doncs, a què es practiqui una participació seriosa i amb voluntat real d’obrir les portes a la ciutadania a fer propostes, amb la confiança que aquestes es tindran en compte, o si més no s’argumentarà perquè no es consideren.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

Els bons llibres

A la tertúlia literària d'aquest mes comparàvem els escriptors actuals amb els més clàssics, aquells que han perdurat en el temps, i coincidíem bastant en dir que avui dia costa de trobar bons escriptors, la qual cosa no vol dir que no es venguin llibres, ja que les editorials s'encarreguen prou de fer-ne publicitat, al marge de la qualitat del text. Es llegeix poc, i caldria fer molta pedagogia per enganxar la gent a llegir, sobretot els joves que són el nostre futur. És cert, però, que calen bons llibres, ben escrits, perquè ajudin en aquesta tasca.

    Com a simple afeccionat a la lectura no tinc prou autoritat per opinar sobre la qualitat dels escriptors actuals. Tot i així vaig coincidir força amb les persones que, per coneixement, experiència i formació, hi poden dir moltes coses. També és cert que dels clàssics ens arriben els bons. M'imagino que trobaríem una gran quantitat de novel·les antigues que avui no se'n parla, perquè la qualitat no era l'adient. Per tant, també d'aquí a uns anys, moltes de les novel·les que avui apareixen al mercat quedaran arraconades i les generacions futures ni tan sols sabran que han existit, si més no el públic general.

    Em va agradar molt sentir qui conduïa la tertúlia quan afirmava que per a ella era més important la qualitat del text que no pas la trama. I això és important de retenir perquè d'alguna manera els joves d'avui necessiten que passin coses. Que les trames de les novel·les, si arriben a llegir, siguin interessants, que creïn expectació. Poc es fixen en la qualitat literària del text, la riquesa de vocabulari, les formes, els sentits. I nosaltres, els que no som tan joves?

    Probablement és més fàcil llegir una novel·la on hi passin moltes coses, que no pas una altra que potser no provoca tanta emoció però és més rica en l'ambientació, en el lèxic, els detalls... Engresca més un text dinàmic i trepidant, segurament. Potser ho fa el temps, l'època que vivim, on necessitem molt que passin coses, i de fet en passen moltes de seguides, que gairebé no tenim temps de païr-les. Potser per això necessitaríem de tant en tant fer una parada, reflexionar i pensar què estem fent i què volem per al nostre futur més immediat. Cal que ens parem a pensar, i un bon llibre, ben escrit, segur que ens hi pot ajudar.

Llenguatge inclusiu i no sexista

Avui he rebut per les xarxes socials un parell de vídeos relacionats amb el llenguatge inclusiu i llenguatge no sexista que m'han semblat molt interessants. El primer d'ells era un enregistrament de la participació de la malaguanyada Carme Junyent en un programa de TV3. El segon ens parlava dels desdoblaments i les barres. Em quedo amb un comentari que ha fet l'autora del segon vídeo referint-se als polítics que penso que ho haurien de prendre en consideració i ser més cauts a l'hora d'opinar, però sobretot a l'hora de legislar.

    D'alguna manera el que ens deia en el vídeo és que cada especialista ha d'opinar sobre el tema que domina i no pretendre ocupar el lloc d'un altre. No tindria sentit que els experts en medicina opinessin sobre mecànica, o els mecànics sobre medicina. És per això que qui ha d'opinar sobre llengua són els lingüistes i no pas els polítics. Els polítics s'han de dedicar a fer política i en tot cas han de tenir l'habilitat de rodejar-se dels millors experts de les diferents especialitats i deixar que siguin aquests els que opinin sobre els temes a legislar o reglamentar.

    Una mica passa com els tertulians que s'han convertit en professionals de les tertúlies a la televisió o la ràdio, opinant de tot, com si realment entenguessin de tot i fossin experts de tots els temes. A la vida hem de ser conscients de les nostres limitacions, sobretot quan tenim l'atreviment de fer públiques les nostres reflexions i idees. Sempre hem de deixar dit que allò és el nostre parer, però que no en som experts. Si l'objectiu és redactar normatives, llavors sí que hem de deixar pas als que en saben.

    I entrant en el tema del llenguatge sexista, i en concret pel que fa als desdoblaments i les barres, per incorporar els dos sexes en els nostres escrits o discursos, estic molt d'acord en la incoherència en què caiem moltes vegades, iniciant un escrit amb el desdoblament, però oblidant-nos-en a la meitat. La Carme Junyent també ho deia en l'esmentat vídeo, i penso que era una persona prou significada com per creure que té molta raó. 

    Els polítics són, probablement, uns dels que més utilitzen aquests desdoblaments i fa que moltes vegades ens cansem a mig discurs, i ja no diguem quan es tracta de textos que hem de llegir. No està demostrat, com diuen les lingüistes dels vídeos, que qui utilitza el desdoblament per incorporar homes i dones, sigui més feminista en el seu comportament. Llavors, no ens enganyem i, si a la nostra estructura gramatical el masculí s'utilitza de manera universal, no vulguem complicar-nos la vida fent veure que d'aquesta manera som més sensibles respecte al conjunt de la població.

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

Increment d'impostos i taxes, però millorem l'eficiència econòmica

A ningú no li agrada que li apugin els preus, però és un fet massa corrent al qual gairebé ens hi han acostumat. Aquests dies toca aprovar les ordenances fiscals dels ajuntaments perquè puguin aplicar-se a partir del dia 1 de gener. I estem observant que són molts els ajuntaments que incrementen els impostos i les taxes municipals, rebent tota mena de crítiques.

Si es vol una administració pública forta que pugui complir la seva obligació de redistribuir els recursos econòmics en benefici dels més desafavorits, s'ha de buscar l'equilibri pressupostari. L'augment espectacular de les despeses i la voluntat de donar més serveis als vilatans obliga a augmentar els ingressos, i aquests venen majoritàriament de les butxaques dels contribuents locals. 

Davant l'increment dels impostos i les taxes municipals s'ha de demanar una gestió acurada de l'economia municipal, procurant no fer despeses innecessàries, ajustant al màxim els pressupostos, però ser generosos en els serveis a oferir als vilatans, sobretot aquells que recauen en les persones que tenen menys ingressos familiars, o que tenen més necessitats fruit de la dependència i la diversitat funcional.

Probablement l'economia del nostre Ajuntament s'hauria d'estudiar detalladament i procurar treure'n el màxim rendiment. Fa molts anys que sentim a dir que arrosseguem uns romanents molt generosos, però tot fa pensar que en traiem molt poc profit. Però a mi em preocupa algunes despeses, que acostumen a ser importants i que es podrien evitar, o si més no reduir, si la gestió municipal fos més eficient. Ens cal millorar els treballs tècnics per a les licitacions dels concursos per externalitzar serveis, diferenciant aquells que bàsicament són despeses de personal, d'aquells que, com les obres de construcció, reverteixen més en materials i beneficis empresarials.

El govern municipal d'Arenys de Mar, amb majoria absoluta, ha tirat endavant unes ordenances fiscals expansives justificades per tal de millorar i ampliar serveis molt necessaris, com són l'assistència domiciliària, el centre obert, o l'increment salarial que, per llei s'ha d'aplicar, però n'hi ha d'altres, també necessaris, que caldria depurar al màxim per veure si es dissenyen correctament o bé hi ha una despesa excessiva per una mala aplicació. Penso en la recollida selectiva de la brossa. Diferenciem els salaris del personal, a respectar segons conveni, de les despeses ocasionades pel sistema de recollida, sense oblidar el cost que provoca una mala recollida i selecció de la brossa.

El nostre Ajuntament té uns reptes importants que caldrà encarar correctament i evitar un malbaratament dels recursos financers municipals, siguin via inversió o despesa corrent. Penso en la nova biblioteca, els habitatges socials, la reforma del mercat municipal, la canalització del rial del Bareu, la construcció d'unes noves pistes d'atletisme i altres equipaments esportius, i l'arranjament de molts carrers i places de la vila, amb l'eliminació de barreres arquitectòniques importants, però també en la repercussió del canvi de funcionament del banc d'aliments, l'ampliació del SAD, o en treballar per eliminar la bretxa digital. El govern té majoria absoluta i pot fer i desfer com millor li sembli, però seria bo pensar en la resta de forces polítiques, i en la participació real de tots els vilatans, a l'hora de planificar la despesa dels propers anys.

Facilitar els tràmits

No és un tema nou, però em preocupa i m'agradaria que les administracions públiques, i a poder ser també les empreses privades que donen serveis, facilitessin tota la tramitació que s'origina i que no sempre és prou clara, sobretot per a les persones que es troben més lluny de la informàtica i l'internet.

Fa uns deu dies vaig mantenir una conversa online amb una empresa contractada per la Generalitat de Catalunya per estudiar el web de l'Agència Tributària Catalana, analitzant les dificultats que es troben a l'hora de portar a terme qualsevol gestió, ja sigui de consulta o de tramitació de pagaments. Quan em varen proposar formar part d'un grup de persones, sense cap tipus de formació específica, però amb ganes de millorar els tràmits administratius, em vaig apuntar de seguida. Si la meva col·laboració i opinió podia servir per fer més entenedors els passos a seguir en qualsevol gestió no presencial, em semblava positiu.

L'experiència va ser bona i crec que vaig aportar tot allò que creia millorable per facilitar els tràmits. Acostar el llenguatge administratiu al llenguatge normal de carrer, per fer-ho més entenedor, evitar haver de memoritzar les instruccions i permetre que la seva lectura s'acompanyi dels enllaços pertinents per fer la gestió, o canviar segons quins conceptes, massa genèrics, per altres més comprensius, serien algunes de les meves aportacions.

Em va quedar per treballar els xatbot, que cada vegada és més freqüent a les pàgines web de les administracions i empreses, i que al meu entendre han de millorar. No sempre contemplen totes les respostes als dubtes que se'ns presenten i acabes en un bucle que no porta a cap solució pràctica. Desconeixent el seu xatbot, em vaig comprometre a entrar-hi i analitzar i opinar sobre el mateix, per si considero que és millorable.

Les preguntes freqüents solucionen molts problemes, però sovint penso que serveixen més per facilitar la feina de les empreses que no pas dels seus usuaris i clients. En això s'hi haurà de pensar i intentar ser més resolutius. 

Tot el que puguem millorar serà benvingut, però no ens podem oblidar del tracte presencial que per a moltes persones és l'únic que acaba servint. És per això que m'agradaria que el meu Ajuntament obrís un punt de suport per a les gestions administratives, tant de l'àmbit públic com el privat, on hi pogués anar la gent que té més problemes a l'hora de gestionar els seus tràmits, la majoria dels quals no poden evitar.