Transport per carretera

Aquesta setmana he parlat de transport públic i carreteres. Una setmana en què hi ha hagut un accident important entre tres camions, amb el resultat d'un conductor mort. Hem escoltat l'opinió de transportistes i també de l'administració catalana i haig de dir que m'han deixat una mica preocupat.

L'AP-7, que jo definiria com a l'eix principal de la xarxa de carreteres del nostre país, cada dia va més plena, amb molts camions. Suposo que la manca d'una xarxa ferroviària de mercaderies en té una bona part de la culpa. La gratuïtat de les autopistes, que també he comentat més d'una vegada en aquest blog, fa que s'hagi incrementat el nombre de vehicles que hi circulen.

I si hi ha més trànsit, també hi ha més probabilitat d'accidents. Però la raó de la meva preocupació és la informació que ens arriba sobre les dificultats de trobar professionals de la conducció, que se supleix amb la incorporació de conductors sense l'experiència o el coneixement necessari per conduir per les nostres carreteres. Un problema d'homologació de llicències de conducció sense haver de fer cap mena de formació.

També es comenta que hi ha poc control policial, per evitar avançaments incorrectes i deixar una distància de seguretat entre els camions. Tot això, sumat a eventualitats i distraccions, fa que els accidents hagin augmentat. Què es pot fer?

M'imagino que la solució no és fàcil i cal tenir en compte moltes casuístiques. Probablement caldria ampliar el nombre de carrils, que en alguns trams és només de dos per direcció. S'hauria de comprovar la capacitat dels conductors novells o forans, i obligar-los a la formació específica per conèixer les característiques del territori. I tornaria a parlar sobre la gratuïtat de les autopistes, que va en detriment dels pressupostos nacionals, beneficiant els vehicles que només hi són de passada.

Encara veus molts vehicles circulant pel carril del mig o el de l'esquerra, quan el de la dreta està buit. Falta, doncs, més control policial i sancionar els infractors. Però el més important seria que el transport de mercaderies es realitzés a través de la xarxa ferroviària. I això és un tema pendent que arrosseguem des de fa massa anys. La cosa no pinta bé!

Quaranta-quatre anys després

Ahir em vaig retrobar amb excompanys quaranta-quatre anys després. No sóc persona de recordar èpoques passades, sobretot quan han estat fets que has viscut de manera forçada, sense cap entusiasme. Això no vol dir que no apreciïs l'amistat de les persones, però sí que fa que siguis més fred a l'hora de fer memòria i reviure el passat.

Atesa la situació que estem passant amb la pandèmia del coronavirus, que no deixa que ens puguem trobar de manera presencial, més enllà de la família i persones més properes, la trobada d'ahir va ser virtual i va servir per veure'ns persones que vàrem conviure durant tres mesos, ara fa quaranta-quatre anys, i que jo no havia tornat a veure.

Realment, les persones que han fet possible la trobada tenen molt de mèrit i segur que disposen de molta informació al respecte, però a mi em podien colar qualsevol persona i no m'hauria adonat si havíem coincidit abans o no, ja que ni la memòria ni les imatges m'hi ajudaven. Tots hem canviat molt, i quaranta-quatre anys són molts anys, si entremig no hi ha hagut cap contacte, i desconeixes la vida que ha dut una i altra persona, i encara més si vius a molts quilòmetres de distància.

Va ser interessant adonar-te que han passat molts anys, i també moltes coses, fins al punt de veure que llavors poc podies imaginar-te que arribaries a ser i estar on sóc ara. No puc dir que en guardi un mal record, perquè la veritat és que gairebé no en guardo cap record. Estic convençut de la nostra capacitat de seleccionar els nostres records i fer espai al nostre cap, perquè ens hi càpiga bé allò que ens interessa recordar.

L'experiència va ser agradable i felicito les persones que ho han fet possible. Espero no trigar quaranta-quatre anys més per fer una nova trobada, més que tot perquè ja no hi seria a temps.

La platja saturada

El primer cap de setmana que es podia anar lliurement a la platja ha provocat que algunes d'elles s'haguessin de tancar perquè estaven plenes. Totes les places ocupades! El fet d'haver de mantenir la distància de seguretat, ha comportat que la gran afluència de la gent de seguida les emplenés del tot i s'hagués de tancar el seu accés a més gent.

No sé si això serà habitual, però si realment es pretén que tothom respecti aquesta distància ho tindran complicat. No és el mateix un espai tancat amb les cadires separades que un espai obert, per més que s'indiqui, sobretot pel fet que anar a la platja no és només ocupar un espai concret de la sorra, sinó també entrar a banyar-se.

Desconec què passarà més enllà de la zona de Barcelona, on es concentra bona part de la població catalana, ni si això també tindrà conseqüències a platges que es troben a quaranta quilòmetres de la capital. El més probable, però, és que si a Barcelona hi ha sobreocupació, moltes persones decideixin agafar el cotxe i venir al Maresme, per assegurar-se un lloc on prendre el sol i banyar-se.

Se'm fa difícil imaginar-m'ho, sobretot perquè en situacions normals ja hi trobo massa gent, sobretot a  les hores de més sol. A mi no m'afectarà gaire, perquè no acostumo a acostar-m'hi, però desitjo que tothom ho tingui en compte i, si com diuen, el perill de rebrots existeix, que no fem res que ens faci retrocedir en la marxa de la desescalada. 

Encara estem confinats?

Veient les imatges d'avui, primer dia que els menors de 14 anys podien sortir a passejar pels carrers i places, m'entra el dubte si encara continua el confinament o bé ja s'ha acabat. Davant del dubte m'he quedat a casa. Jo no tinc cap menor per poder acompanyar i passo dels 60. Les imatges, però fan pensar que tothom ha sortit al carrer. Qui ho controla?

No vull entrar en la polèmica entre el govern de l'Estat i els diferents governs autonòmics que en discrepen, però la impressió que tinc és que això és xauxa. No hi ha qui ho controli, ni l'estona que els menors fa que ronden pels carrers, ni els quilòmetres que han recorregut. L'única cosa que es pot veure fàcilment és la distància entre les persones, i la veritat és que les imatges et diuen que no s'està respectant.

M'imagino ja la crítica del govern català dient que les decisions preses pel govern espanyol són imprecises, sense cap mena de sentit comú i que es valen del seu poder recentralitzador per manar i fer complir les seves ordres a tothom, encara que siguin ordres errònies.

És cert que les mesures del govern català eren més restrictives, afegint franges horàries segons les edats dels menors i a més incloïen els adolescents fins als 18 anys. No podrem dir si el resultat hauria estat millor o no. Només hem de parlar pel que hem vist, i com que al ministre Salvador Illa li sembla bé, doncs el govern quedarà satisfet. Tant de bo no tinguem un disgust abans de catorze dies!

Abraçades a tot ca i quitxo

La gent que em coneix sap que no sóc home de grans petons i abraçades. És per això que aquests dies, quan llegeixo comentaris de persones que enyoren poder tornar a abraçar-se m'adono que és un fet que no he trobat a faltar en tots aquests dies de confinament.

Hi ha un programa de televisió que protagonitza en Joan Maria Pou, que he vist molt poques vegades, precisament perquè es dedica molta estona a abraçar a tot ca i quitxo, i més aviat em molesta de veure-ho, com si m'hi trobés al mig. Ho trobo molt poc natural, encara que probablement la gent que hi està acostumada ni se n'adona.

Recordo una vegada que em vaig trobar amb una comunitat creient en un local de Barcelona, quan hi vivia, que practicaven l'oració i cap al final tothom es va aixecar i es van dedicar a abraçar-se entre ells, i jo al mig. Us asseguro que m'ho vaig passar molt malament, i va ser el motiu per no tornar-m'hi a acostar.

Sempre he intentar mantenir la distància amb els meus interlocutors, distància física s'entén. Fins i tot em venia de nou el costum, molt arrelat a Barcelona, d'encaixar les mans en trobar-se. Jo sempre he pensat que amb la paraula i els gestos n'hi havia prou i no calia el contacte. La pandèmia actual em va a favor en aquest sentit. M'imagino que en el desconfinament progressiu demanaran que s'evitin els contactes. Per a mi no serà cap problema, ans el contrari. Em trobaré com peix a l'aigua.

Els americans no ho tenen gaire més fàcil que nosaltres

No m'agrada gaire parlar dels Estats Units d'Amèrica perquè ho conec molt poc. Tot el que sé ho llegeixo als diaris i avui dia comences a tenir certs recels per la informació que t'arriba i com ho fa. De totes maneres el candidat republicà Trump bé es mereix quatre ratlles, si més no per dir que no ho puc entendre.

Avui a les notícies parlaven dels discursos que ha fet als Estats Units i a Mèxic, totalment diferents, com si fóssim una pila d'anys enrere i no tinguéssim la possibilitat de conèixer què diu en el mateix moment que ho fa. 

Al meu entendre és una manera evident de riure's dels ciutadans, tractant-los de babaus. Els demana el vot mentre els enganya. Em costa d'entendre que això pugui passar a la primera potència mundial, que són primers gairebé en tot. Que ens passi a nosaltres amb el Rajoy ho podem entendre, però ells!

El problema que tenen els americans en aquest moment és que l'alternativa tampoc és massa atraient. La senyora Clinton va tenir el seu moment i ara sembla que ens vulguin enviar al passat. 

Utilitzar el fet que és dona resulta una mica trist. Penso que és bo que una dona sigui presidenta, com també va semblar bé que un home de pell negre arribés a la presidència, però és important que tinguin la capacitat per ser-ne.

Des de la distància i amb la meva absoluta ignorància de la realitat dels Estats Units, em seria molt difícil donar una opinió o fer decantar el vot, però mal per mal, crec que l'opció Trump és negativa per a ells i, tenint en compte el pes del país, per a tots nosaltres.

A Espanya ens queixem d'haver d'escollir entre Rajoy-Rivera o Pedro Sánchez, però els americans avui no ho tenen pas més fàcil.

Girona, qui t'ha vist i qui et veu

Des de la distància, i per tant amb un marge d'error important, sempre he vist bé la ciutat de Girona i els seus alcaldes. Socialistes majoritàriament, però també el convergent que ha acabat a la presidència de la Generalitat, ens han semblat uns bons polítics i el resultat de la ciutat en podria ser una bona mostra.

La sortida precipitada de l'actual president, el molt honorable Carles Pugidemont, va provocar un terrabastall que ens ha dut fins a la dimissió del fins ara alcalde de la ciutat, el senyor Albert Ballesta.

Albert Ballesta surt de l'alcaldia i del Consistori, fent un pas al costat, criticant ERC i lloant "el sentit de ciutat" del PSC. L'alcalde sortint va entrar amb mal peu i ho ha acabat pagant. Manifesta que s'ha vist pressionat per la manera com va accedir a l'alcaldia, l'error en la promesa al càrrec i l'intent fallit de pacte amb PP i C's per aprovar el cartipàs i apujar-se el sou. Reconeix els errors, però se sent trist per com s'ha comportat la gent del seu voltant.

Si no ho recordo malament, en el seu dia ja vaig referir-me a Albert Ballesta, perquè no era normal tot el que havia passat a l'ajuntament de Girona. La política és cruel i poc agraïda, i qui en surt ben parat cal que ho aprofiti mentre duri. Quan dic que ho aprofiti em refereixo, com podeu suposar, a treballar per al bé de la ciutat o país pel qual ha estat escollit a governar.

Confiem que la ciutat de Girona no en surti perjudicada i continuï essent una referent del nostre país.