Les conseqüències municipals de les eleccions generals

Les urnes han parlat i aquesta vegada, més que mai, hi ha partits polítics clarament guanyadors i d'altres de perdedors. Qui no ho vulgui acceptar caurà en l'error de voler tapar les pròpies mancances, un excés de supèrbia, cap gest d'humilitat. Els socialistes han aconseguit aixecar el cap, i ho han fet de la mà de qui varen defenestrar, gràcies a la força que encara tenen els barons, aquells que viuen de renda, deixant de banda els principis que havien defensat de joves.

Cayetana ho ha tingut fàcil per acceptar la derrota, ha quedat sola en terreny enemic, però el seu candidat, el senyor Casado, només fa que buscar excuses i culpabilitats a tercers. No accepta que el seu discurs era un fracàs d'entrada, que Aznar el va utilitzar i ara s'amaga darrera el bigoti (no me l'imagino sense).

L'assaig general ha funcionat per al PSC i ERC a Catalunya, i ha enfonsat el PP i els comuns, deixant en standby C's. Les conseqüències d'això serà que les marques PSC i ERC seran valuoses per als aspirants a l'alcaldia d'aquests partits, i les hauran d'amagar la resta de partits, procurant fer sobresortir la persona, sobretot en poblacions on encara ens coneixem una mica tots.

La nostra alcaldessa, malgrat una pèssima experiència quant a tracte, humilitat i eficàcia, ha rebut una gran empenta que la farà competitiva respecte el seu gran adversari, el senyor Estanis Fors. Uns adversaris que dijous es trobaran als jutjats d'Arenys per intentar solucionar els problemes que s'originen quan l'orgull personal pesa més que l'esperit de servei a la població.

Fa un parell o tres de setmanes que em preguntava en aquest racó virtual si a Arenys era cosa de dos. Molts som els que ens agradaria que hi entressin alternatives, algunes d'elles prou vàlides com per ostentar l'alcaldia de la nostra vila. Alguns d'aquests confiarem en aquestes altres propostes.
La il·lustració em serveix per recordar que en qüestió de línia de tren, estem més a prop del segle XIX que no pas del XXI.

L'arbitrarietat de la Justícia espanyola

Cada vegada deixen veure més clar que els diferents tribunals, organismes i institucions judicials espanyoles actuen de manera venjativa contra tot allò que sigui català. Com que veuen que els catalans ens mantenim ferms en els nostres principis, i en la voluntat de ser lliures i sobirans, només poden actuar de manera judicial i bruta contra nosaltres.

Després dels resultats electorals d'ahir diumenge, constaten que els catalans, i també els bascos, som diferents. Ni millors ni pitjors, però diferents, i això no ho paeixen. Les forces espanyolistes han perdut força i ERC ha esdevingut la primera formació política de Catalunya. Junts per Catalunya, que ho ha fet tan malament com ha sabut, ha pràcticament mantingut la seva posició, i C's, que a Espanya ha avançat de manera important, a casa nostra s'ha quedat enrere. 

Encara que, desgraciadament, Vox ha entrat per Barcelona, el PP ha quedat amb la trista figura de Cayetana, la forastera que volia representar-nos a Espanya. Només el PSC ha fet una gran crescuda, l'únic partit polític que va signar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Deixeu-me que us recordi que és molt diferent tenir el PSC a l'àrea metropolitana de Barcelona, que no pas tenir-hi un partit deslleial amb Catalunya com és C's.

Amb l'empenta d'ahir diumenge les europees de finals de maig es presenten amb més optimisme. Potser per això la JEC ha prohibit que els nostres polítics exiliats s'hi puguin presentar. Cal confiar en la justícia europea perquè això no passi i puguem veure Puigdemont, Ponsatí i Comín diputats electes d'Europa.

A la nostra vila ha guanyat ERC, confiem, però que en les eleccions municipals del proper 26 de maig els resultats siguin en clau local, pensant en les persones que hi ha al darrere i no tant en la marca del partit.

El nostre vot ha de deixar fora de joc a VOX PP i C's

Subscric l'article de Toni Soler a l'ARA, de dalt a baix. Els catalans que estimem la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua i volem avançar d'una manera civilitzada com a país lliure, just i solidari, hem de fer front units contra els tres partits de dreta, els tres partits polítics radicalitzats a una extrema dreta perillosa per a la salut política i social d'Espanya, i de rebot de Catalunya.

Estic d'acord que cal posar en lloc diferent el PSC de la resta de partits que varen donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. No podem confondre'ls, els hem de respectar la seva decisió, encara que en discrepem totalment. El paper adjudicat a CIU, de la puta i la ramoneta el va assumir el PSC i encara l'utilitza. A vegades surt bé, però a la llarga es paga, i sinó que li ho demanin al PDECat o Junts per Catalunya.

Com bé diu en Toni Soler, no tots els socialistes catalans són com Borrell, i encara n'hi ha que recorden el passat del partit català quan era el referent de l'esquerra. No penso que estiguin fent honor a la història del socialisme català i que la seva debilitat manifesta respecte al PSOE els ha fet perdre poder, però també simpaties i credibilitat. No tenim una alternativa d'esquerres que remogui consciències a Espanya i això ens dificulta les nostres possibilitats d'avançar des d'aquesta perspectiva.

Avui hem de votar majoritàriament pels partits que ens poden alliberar del perill d'una dreta espanyola autoritària i amb brots feixistes, massa nostàlgics del franquisme. Hem donar la nostra confiança a uns partits que en certa manera també ens ha decebut els darrers dies, però que només ells ens poden portar a la victòria final. Hem de confiar amb ERC, Junts per Catalunya i Front Republicà.

Demà votarem aquells partits que facilitin el dret d'autodeterminació

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i enguany coincideix que és el dia de reflexió. Reflexionarem malgrat no tenir gaires dubtes. Estic convençut que els catalans i catalanes que tenim veneració per la mare de Déu de Montserrat sabem molt bé a qui no votarem. I no els votarem perquè no estimen el país de tots, no el país dels independentistes, sinó el país de tots els catalans. Perquè busquen l'excusa del procés per anul·lar tot allò que ens identifica com a catalans i catalanes.

No podem votar ni a Vox, ni a C's ni al PP, perquè no han estimat mai Catalunya. Que ningú no s'escandalitzi amb les meves paraules perquè és certament el que ha passat des de sempre, des del seu naixement. He escrit moltes vegades que el PP basc sempre ha defensat el seu país. A la seva manera, però lluitant contra el PP nacional quan ha estat qüestió de defensar els bascos. Això no ha passat mai amb el PP català. Sempre s'ha alineat amb el PP nacional per atacar-nos. I no em feu parlar de C's, i encara menys de Vox.

Tinc molt clar que votar aquests tres partits és votar contra Catalunya, i m'agradaria pensar que el PSC no l'hem de posar en el mateix sac. Tinc els meus dubtes, i això em dol. Voldria imaginar que amb un PSC fort el futur de Catalunya seria espectacular, però...

Als catalans ens ho han posat difícil. Els partits que defensen els nostres interessos com a poble, porten un temps molt convuls, amb picabaralles que no beneficien ningú. Es fa molt difícil aconsellar el vot, però aquest s'ha de dirigir a un partit que defensi el dret d'autodeterminació, que faciliti el referèndum perquè entre tots puguem decidir quin país volem per als nostres fills.

En el Ple Municipal d'Arenys de Mar d'ahir dijous

A vegades prenc la decisió de no llegir cap notícia referent a la gestió municipal de la meva vila, per no posar-me nerviós i començar a escriure més del que és convenient. Malgrat tot, la temptació em venç i ho acabo llegint i normalment em vénen ganes d'escriure'n un post.

Avui he llegit al web de Ràdio Arenys la informació referent al Ple d'ahir dijous. Una de les notícies parlava de la resposta de l'alcaldessa al grup municipal de la CUP, que les sessions de la Junta de Govern no són públiques (per criteris jurídics) i que per tant no els podien lliurar les actes, tal com els regidors li demanaven. 

L'alcaldessa no menteix, ja que les sessions de la Junta de Govern no són públiques, sinó que només hi assisteixen els membres de la Junta i el Secretari, i aquelles persones que s'hi conviden per tractar algun tema concret. Els regidors de la CUP, si la notícia de Ràdio Arenys és correcte, no li demanaven poder assistir a la Junta de Govern, sinó fer públiques les actes, ja que el seu contingut és  públic respectant les normes de confidencialitat que dicta la llei. 

Convido la Il·lma. Sra. Alcaldessa que vagi al web municipal de l'Ajuntament de Barcelona, per posar un exemple, i busqui qualsevol acta de la seva Comissió de Govern, i veurà com la podrà llegir. És important diferenciar una cosa de l'altra.

Afegeixo que en alguna ocasió jo havia sol·licitat la modificació del ROM per tal que els punts de l'ordre del dia de la Junta de Govern passessin obligatòriament primer, per la Comissió Informativa corresponent, tal com succeeix amb els temes que han d'anar a Ple. L'alcaldessa trobaria exemples d'altres ciutats en què aquest és un requisit obligat.

Convido els vilatans a llegir el ROM, fer comparacions amb altres poblacions, i proposar la seva modificació, de manera participada per totes les forces municipals, durant el proper mandat.

Som Energia i Som Mobilitat al Calisay

Una xerrada interessant sobre mobilitat i energia a la sala noble del Calisay organitzada per la CUP. Quan hi he arribat, uns quinze minuts tard, el regidor d’Arenys de Mar, per la CUP, justificava perquè no defensen la variant que fa tants anys s’ha vingut reclamant, des del primer consistori democràtic.

No és una variant necessària si d’aquí a dos anys l’autopista serà gratuïta. No hem de trinxar més el territori! serien els motius bàsics de la seva oposició. Jo em pregunto: s'acabarà construint? L'alcaldessa l'altre dia va dir que sí, però jo no em fio gaire de ningú, i menys de la Generalitat.

Sabem que no tots els grups municipals ho veuen de la mateixa manera, més aviat hi estan a favor, encara que en campanya electoral l'alcaldable Estanis Fors ho bescanviava pel passeig de mar entre Arenys i Caldetes (fins al túnel, només, oi?). 

A l'inici de la xerrada sembla ser que s’ha parlat del pla de mobilitat d'Arenys. Finalment el tindrem! Aquest matí, en una sessió formativa ha sortit el tema de la mobilitat a les ciutats, quan el conferenciant ha afirmat que la gestió de la mobilitat és una assignatura pendent dels municipis, que no acaben de sortir-se'n. A Arenys no és fàcil.

Quant a mobilitat s'ha parlat de Som Mobilitat, un projecte cooperatiu interessant, i d'energia s'han referit a l'experiència de Som Energia, una cooperativa de la qual en sóc soci, i que m'agradaria que es pogués elaborar un projecte a la nostra vila.

Ni en els debats es comporten educadament

Confesso que no he seguit cap debat electoral ni penso seguir-ne cap altre que es pugui programar a partir d'avui. No els he seguit ni seguiré perquè n'estic fart dels polítics! De la majoria d'ells i elles, però sobretot d'ells, que continuen sent majoria. Això no treu que el dia 28 d'abril vagi a votar, perquè sempre ho he fet i ho continuaré fent, i no votaré a cap d'ells.

Diuen que Pablo Iglesias va insistir en considerar Rivera un mal educat. Ho puc entendre, perquè se li escau. En primer lloc perquè no té costum de conrear els valors que ens varen ensenyar els nostres pares -no sé si els seus-, entre els quals hi ha de comportar-se amb educació, que no vol dir parar la galta ni ser un mesell, però tampoc ser un impertinent. Per altra banda, Rivera ha demostrat fins ara com és i com actua i, si una cosa destaca en ell, és la injúria, la hipocresia i l'engany.

Tots recordem les promeses incomplertes. Més que incomplertes, haver actuat de manera contrària a la promesa. Ja sé que això ho podem trobar en la majoria de polítics, però ell, que havia de ser el promotor i líder de la regeneració de la política, ha actuat encara pitjor que els altres. Només falta que li enxampem corrupció. Fins ara, però, ha defensat els corruptes quan a ell l'ha convingut.

M'assabentaré de tot el que passi en els debats, sense necessitat de sentir-los mentir i enganyar la gent. Ho deixo als masoquistes i als que viuen de la notícia, sobretot si aquesta és sucosa.

Si en els debats ja no es comporten educadament, què podem esperar de la seva gestió pública?

Avui roses i llibres, i senyeres

Avui pot ser el dia que hi hagi més senyeres pels carrers i places del país. A més, si us hi fixeu bé, la majoria d'elles les presenten persones que en sa vida hauran anat a una manifestació amb la bandera al damunt. La pela és la pela, que diríem. És qüestió de revendre roses per aconseguir una arraconada, no només per als viatges de final de curs, sinó també per a la compra del dia a dia. 

M'he fixat en les persones que venien les roses i, com acostuma a passar cada any, hi ha moltes parades on s'hi concentra la família sencera, des de l'àvia a la néta més petita. Sant Jordi és una bona oportunitat per passejar (A Arenys de Mar no hi plou) i celebrar que arriba el bon temps i que cada vegada més hi haurà festes i festetes a l'aire lliure. És l'inici de la cultura popular i pública, que continua amb Sant Joan, les festes de barri, Sant Zenon i Sant Roc, per acabar amb l'onze de setembre.

Però enguany hi tenim les eleccions pel mig, i tots els partits tindran parada. Amb senyera? M'agradaria veure la paradeta de Vox amb les roses i la senyera. No hauria d'estranyar ningú, oi? Esclar que si el seu objectiu és la nació espanyola i anul·lar les autonomies, seria incoherent. El més natural, llavors, seria veure-hi la bandera espanyola. No sé si amb 'pollastre' o sense.

Confio que a Arenys no hi siguin, però avui a casa he trobat propaganda electoral del seu partit a sota la porta. Es tracta de sumar vots per tal de formar part del Congrés de Diputats. Quan aquests tipus de partits polítics hi entren, costa molt que marxin. Ni amb aigua calenta!

Els dos Arenys, també en les llistes electorals

Quan vaig arribar a Arenys de Mar, aviat farà quaranta anys, em varen parlar de la divisió en dues parts que trobaves fàcilment en molts aspectes de la vida arenyenca, sense haver d'anar a buscar les comparacions entre els dos Arenys. Entre parèntesi, jo venia de la ciutat dels sants, de les capelletes, però vaig arribar a una vila amb moltes congregacions i papes històrics, i també capelletes. Tanco el parèntesi.

Em parlaven de fets actuals i d'altres històrics. Com que no sóc arenyenc de pura raça, no els recordaré tots, i potser tindré alguna confusió a l'hora de comentar-los, però espero que m'ho sabran perdonar. Em parlaven del Casino i l'Ateneu, dels Seràfics i del Coro, dels frares i la parròquia, també en temes esportius s'ha mantingut la tradició amb dos clubs de bàsquet, i més recentment de futbol... i me'n deixo d'altres que algun 'atv' (arenyenc de tota la vida) segur que hi podria afegir i enriquir l'escrit.

Si he tret aquesta anècdota, però és perquè m'ha semblat veure els dos Arenys també en política. Probablement sigui més aviat a l'hora de conformar les llistes electorals, més que no pas a l'hora de votar-les, ja que aquí hi juga força la marca del partit i, per tant, no tant les persones que les configuren.

Si analitzo les llistes dels diferents partits que es presenten a les eleccions locals a la vila, identifico i diferencio els dos Arenys. Per una banda hi col·loco la CUP, ERC, ICV (o Arenys en Comú) i també JxArenys. Són uns partits que amb més o menys presència pots trobar els seus integrants en festes i activitats lúdiques i culturals de la vila, sobretot de caire tradicional. A l'altra banda hi tenim el PP, PSC, C's, que sense tractar-se de llistes fantasme, de cap manera!, sí que estan formades per persones amb menys presència en les activitats festives tradicionals. Obro un altre parèntesi. Recordo un exalcalde que en un pacte postelectoral que el va deixar a l'oposició, criticava el govern per ser una colla d'amics. Tanco el parèntesi.

Aquesta anàlisi, equivocada o no, no vol dir res. No prejutja cap tipus d'escala de valors, ni diferencia entre millors ni pitjors. A tot arreu hi ha de tot i més! És una curiositat que algú potser ens podria explicar, per què passa i quina repercussió té en la vida social i cultural de la vila, en funció dels resultats finals.

C's i PP sí que mostren el seu projecte d'Estat

Meritxell Batet, la candidata del PSC per Barcelona al Congrés de Madrid, crec que s'equivoca quan afirma que C's i el PP no donen a conèixer el seu projecte d'Estat més enllà de la crispació. Té raó que el seu interès és buscar la confrontació a través de la crispació que generen, però sí que ensenyen quin projecte d'Estat tenen. Crec que ho ensenyen de manera prou evident. El seu projecte d'Estat és la recentralització, la pràctica anul·lació de l'Espanya de les autonomies, amb un atac visceral a la cultura i llengua que no sigui el castellà.

Les pallassades de l'Arrimadas i la performance de la Caietana poden distreure el personal, però el problema i perill és que al darrere hi ha un retrocés important de la democràcia a Espanya. Algú de Vox ja ha confessat que ells no són demòcrates, sinó que creuen en la dictadura. Després ho ha dissimulat una mica. El PP de Casado i C's no es troben tan lluny de Vox i per això són més perillosos, perquè intenten dissimular la seva voluntat. Hem de confiar que no siguin molts els que caiguin en el seu engany.

Batet es presenta com la moderació, i és cert que al costat dels tres partits de la dreta, ho pot afirmar ben bé. Això no vol dir que siguin la solució per a Catalunya. Aquesta ha de venir en primer lloc de nosaltres mateixos, i en aquests moments no ho tenim gens clar. El futur del govern català està més negre que mai, i la culpa no és dels altres.

La campanya electoral des de la garjola

El fet que els nostres presos polítics puguin participar en la campanya electoral és una anomalia que pot esdevenir una naturalitat política perillosa. La possibilitat que puguin expressar opinió i animar el vot per a la seva candidatura no ens ha de fer oblidar que la seva situació és anòmala i injusta. Impedir la seva participació seria una agressió als seus drets, però el fet que estiguin reclosos des de fa gairebé un any i mig és una injustícia i no ho podem oblidar.

Per altra banda, resulta incòmode veure'ls opinar sobre el diàleg i la necessitat d'anar junts com a poble, quan des del carrer cada partit va a la seva. Se'm fa estrany que no estiguem pensant en un mateix objectiu, quan el seu alliberament ho és. Què pretenem?

Probablement hem d'acceptar que la unitat no és possible a l'hora de reclamar el vot, però hi trobo a faltar més compromís per treure de la presó els nostres polítics, una situació on no havíem d'haver arribat mai.

Puc entendre que escoltar-los des de la presó és una manera de donar-los la veu i defensar la seva lluita, però em costa entendre el posicionament dels seus respectius partits, encara que vull pensar que hi estan d'acord i respecten. No sé fins a quin punt molts ens hem de sentir culpables de la situació en què es troben, i entendre que el vot que ens reclamen és d'alguna manera per restituir-los i minorar el seu sofriment i la nostra mala consciència.

On es troba el centre polític actualment?

La situació política en què vivim, escrits com el de Jordi Muñoz o Júlia Miralles de Imperial, a l'ARA són interessants perquè et permeten reflexionar i valorar la complexitat d'allò que de vegades considerem tan a la lleugera i gosem definir de manera simplista. En política, i en gairebé tot, les circumstàncies condicionen els fets i les actuacions no són tan casuals com ens podem arribar a pensar. 

Ens preguntem, si més no jo sí que m'ho pregunto, què se n'ha fet de l'esquerra europea, i per tant també l'espanyola i catalana. Encara tenim molt fresca l'existència d'un partit socialista fort i valent, capaç de fer front a una dreta, l'espanyola, sempre molt esbiaixada a l'extrem. Ho retenim a la memòria, però acceptem que ha passat una mica a la història, i ja en temps de Rodríguez Zapatero, l'esquerra socialista havia rebaixat molts principis i actuava més com una força centrista moderada, probablement perquè la dreta ja tenia una clara tendència a l'extrem.

Les circumstàncies no han estat favorables i el socialisme europeu ha perdut molts enters, i la seva funció s'ha limitat a aturar la tendència a la radicalització dretana de la societat del continent. Ara, que Espanya afronta un reguitzell d'eleccions, els socialistes encara no poden ensenyar totes les seves cartes i es limiten a moderar el discurs per contrarestar la dreta extrema d'aquests moments a Espanya. Podemos, que havia de ser l'alternativa real a aquesta esquerra compungida, no ha reeixit el que s'esperava i la impressió que dóna actualment és d'estar com mig estirant la pota lluitant per a la seva supervivència, amb poques probabilitats de sortir-se'n. A ulls clucs molts socialistes signarien una majoria amb Podemos, però els seus líders temen perdre els votants moderats fugits de la deriva del PP de Casado i el C's. Al final serà l'aritmètica, i l'independentisme molt probablement, un espectador privilegiat, però amb un alt risc de supervivència.

C's, un intrús a casa nostra

Aquest migdia, arribant a casa, m'he trobat amb la propaganda electoral de C's. Els sobres els tinc guardats, com acostumo a fer des de les primeres eleccions del 1977, les primeres que vaig poder votar, no només per l'edat (21 anys), sinó perquè el franquisme va donar lloc a la transició democràtica que tant n'hem parlat i que no ens acabem de posar d'acord en la seva eficàcia ni bondat.

Veure la propaganda de C's a casa m'ha provocat un cert rebuig i angúnia, per no dir una altra paraula.  Com també em passa quan veig a la web de Ràdio Arenys que parla del candidat de Ciutadans a l'alcaldia d'Arenys de Mar. No cal ni que sàpiga qui és, que segurament és una bona persona amb moltes ganes d'entrar al Consistori i de poder treballar per a la vila, però el seu logo em recorda massa Arrimadas, Rivera i Carrizosa, i m'esforço per treure-me'ls del cap. No es mereixen que ocupin part dels meus pensaments, unes persones tan desagradables, inhumanes i interessades, que només busquen la provocació, ja que les regnes del poder no les aconsegueixen.

Se'm fa difícil pensar que hi pugui haver persones a la vila que m'ha acollit, que puguin treballar per a un partit amb uns líders com els que acabo de nomenar. És cert que el món és divers i sortosament no tots pensem igual, però sí que fora bo que tots procuréssim treballar en positiu per als altres, per fer una societat més justa i humana, i per arraconar les injúries, els insults i l'odi que massa vegades ens ha aportat els principals responsables de l'existència de C's.

Haig de reconèixer que sempre he pensat que totes les forces polítiques haurien de formar part del Consistori de la nostra vila, per representar tothom, però ara, havent vist com actuen des de C's en el Parlament català, i sense conèixer els noms dels arenyencs que es presenten a les eleccions per aquesta força, desitjo que no hi entrin, per estalviar-nos, si de cas, un comportament deplorable com ens té acostumats l'Arrimadas i en Carrizosa.

Hi ha qui canta les absoltes al PDECat

Aprofitant que és Setmana Santa hi ha qui ja canta les absoltes al PDECat, fins i tot abans de conèixer els resultats electorals d'aquest abril i maig. És cert que el panorama és força dantesc i el seu problema no ve tant de fora com de dins mateix.

Si bé és cert que el PDECat no té substitut, i això frena una caiguda estrepitosa, sí que es fa difícil que puguin aturar la gran davallada que se'ls hi espera. Penso que no ho podien fer pitjor, i les lluites internes no les han sabut canalitzar. Viuen del record i de la mala consciència de molts, que veuen com els seus dirigents són a la presó o a l'exili. Els companys de partit que els han substituït no ho han sabut fer millor, però tampoc s'ha entès les instruccions rebudes des de Brussel·les.

Tot fa pensar que finalment ERC els passarà al davant, no sé si per mèrits propis o per demèrit del PDECat. Amb les baralles entre els dos partits independentistes, i l'obsessió dels partits de dreta per fer el discurs més dramàtic, el PSC haurà aconseguit recuperar tot allò que havia perdut durant els darrers anys electorals, i sense haver fet res més que torejar la situació, canviar el discurs a conveniència i presentar-se com el partit polític català de centre, el partit polític assenyat, tornarà a tenir el protagonisme que havia perdut amb la seva desfeta interna.

Estem, doncs a l'expectativa si de veritat toca cantar les absoltes al PDECat, i a l'espera de si són capaços de confeccionar una nova opció política que tingui cara i ulls, per afrontar la realitat i fer avançar el país.

Patrimoni de la humanitat i víctimes humanes

Sor Lucía Caram se m'ha avançat. L'incendi de la catedral de Notre-Dame és una tragèdia que ha commogut a molta gent. La pèrdua de patrimoni històric provoca tristesa i ràbia al mateix temps. Penso en altres casos esdevinguts els darrers anys, com han estat les destrosses del temple de Baal a la ciutat siriana de Palmira, a càrrec de la Jihad islàmica o l'explosió, pels talibans, dels budes de Bamiyan a l'Afganistan, i a casa nostra, ara fa vint-i-cinc anys, l'incendi del Liceu.

Casualment estava llegint l'obra de Ken Follet, "Els pilars de la Terra", el capítol on s'encén l'antiga catedral romànica de Kingsbridge. Pura casualitat, i que em farà estar atent per conèixer-ne les causes i assegurar que en aquest cas no ha estat provocat, sinó de manera fortuïta.

Deia que Sor Lucia Caram se m'havia avançat perquè coincideixo amb ella quan es lamenta del poc cas que es fa de les morts al Mediterrani. És molt trist que unes vides humanes siguin menys significatives que un edifici del segle XII, i se'n faci menys ressò. És molt trist el que ha passat a París, però més trist és saber que tantes víctimes humanes queden atrapades a les aigües del Mediterrani i ens hi girem d'esquena. 

Notre-Dame de París trobarà mecenes que hi abocaran milions d'euros per a la seva reconstrucció, i això és bo de sentir, però què està passant i passarà amb les persones que naufraguen durant la travessia des del continent africà a Europa? No creiem que el succés d'ahir la nit ens obliga a fer una reflexió? Mentre hi hagi morts entre els emigrants, haurem de concloure que al nostre món no hi ha justícia.

La Constitució, un perill per a la democràcia

El títol del meu escrit pot semblar un disbarat, però us haig de dir que se m'ha acudit quan he llegit l'article de l'ARA referit a Egipte: Al-Sissi modifica la Constitució per conservar el seu tron fins al 2030. No pensava precisament en la Constitució espanyola, però també en parlaré.

Vist el panorama dels veïns, anem a bloquejar el meu lideratge i així fora problemes. Es tracta d'utilitzar la Constitució a mercè de qui ostenta el poder i canviar allò que ens perjudica, ja que tenim la majoria.

Em direu que això no passa en democràcies consolidades. Que estic parlant d'Egipte amb tot el que això representa. Tenim encara memòria de com aquest senyor va arribar al poder, i de com l'utilitza per controlar i sotmetre l'oposició. És cert, però podem no anar tan lluny i quedar-nos a casa. Que ha passat amb la Constitució espanyola? Parlem d'un estat amb la democràcia consolidada, oi? O potser no!

La Constitució espanyola que qui la va votar gairebé no se'n recorda, i que la majoria de la ciutadania se la va trobar feta, no s'ha modificat mai en referèndum. Tots els canvis han estat amb nocturnitat i traïdoria. Ara qui defensa amb les ungles la Constitució és qui no la va votar, sinó que són hereus dels que hi varen votar en contra! Però ara els va bé.

El problema de la Constitució espanyola no és tan el seu text, que hagi pogut quedar obsolet, sinó la seva interpretació. La judicialització de la política espanyola, i l'opressió de l'aparell estatal a tots els que en discrepen. Aquest és el mal, i no sembla que hi hagi guarició possible. La Constitució pot acabar sent un perill per a la democràcia.

El PSC pot recuperar els vots en mans de C's

Caldrà veure què ens depara les properes eleccions, començant per les generals, però abans de conèixer resultats i les darreres estadístiques haig de dir que el fet que el PSC pugui recuperar els vots de l'Àrea Metropolitana que varen anar a parar a C's seria una normalitat política desitjable. El pas de C's per la política catalana i espanyola, a la llarga, haurà estat una anomalia política com aquell que passa el xarampió.

Ja a hores d'ara tenim prou elements de judici per aventurar-nos a afirmar que C's no haurà portat res de bo a la política del nostre país. Ni els seus objectius, ni la seva mala educació a l'hora d'exposar-los o de practicar la política parlamentària han estat modèlics, sinó tot el contrari. Han ensenyat la pitjor imatge del comportament humà en les relacions polítiques i socials a casa nostra.

No tindrem la sort encara que C's desaparegui de casa nostra. Les circumstàncies encara els són favorables, però hem de confiar que a la llarga, partits tradicionals, amb història democràtica com el PSC, puguin recuperar el seu estatus i la força política per demostrar que la política no ha mort, no ha sucumbit en mans de personatges menyspreables amagats dissimuladament en el joc democràtic del nostre país.

Catalunya s'hi juga molt en aquestes eleccions, on el perill que guanyi la dreta extrema i autoritària, de la mà de tres partits, podria representar-li un retrocés democràtic important, però Espanya també se la juga, i no tinc tan clar que els espanyols ho temin suficientment com per negar el seu vot als que volen fer-la retrocedir fins al franquisme, els nostàlgics disfressats de demòcrates del PP, C's i Vox.

Els tripijocs dels governs andalusos, un càstig o premi electoral?

La dreta guanyadora a les eleccions autonòmiques andaluses està fent mans i mànigues per poder treure a la llum pública, el més aviat possible, tota la porqueria que sembla ser que han trobat després de tants anys de govern socialista. Volen, a cinc dies de les eleccions generals, explicar el descontrol financer dels governs anteriors, amb uns ajuts gens transparents a simpatitzants i votants socialistes.

Tenen la intenció de donar comptes d'una auditoria que deixaria en evidència els governs socialistes anteriors. De fet es tracta d'ensenyar amb dades concretes tot allò que fa molts anys sospitem una mica tothom, però, com molt bé diu la notícia, no està tan clar que posar en evidència aquest frau castigui al partit socialista, que pot continuar rebent el suport dels beneficiats d'aquests tripijocs.

És per això que arribes a la conclusió que la política està plena de porqueria miris on miris, i que els polítics, decididament, no es presenten per servir el poble, sinó per adquirir poder i riquesa i que els altres es fotin. A aquesta conclusió som molts els que hi arribem, però quan és hora d'exercir el nostre dret a votar, seguim confiant en uns polítics que mai ens arribaran a convèncer.

A Arenys de Mar és cosa de dos?

Sense oblidar-nos que abans tenim les eleccions generals, es comencen a veure molts moviments per a les municipals de finals de maig. Generals i municipals són interessants perquè ens toquen molt de prop. Les generals perquè la possibilitat d'un govern de dretes pot comportar molts anys d'endarreriment del país, i molts bastons contra Catalunya. Hem pogut sentir els discursos de Casado i Rivera, que només obren la boca per amenaçar-nos i desitjar-nos tots els mals. També hem pogut comprovar la mediocritat del líder del PP. Resulta estrany que un partit gran espanyol, com ha estat el PP, pugui tenir com a líder un personatge com Casado. 

Les eleccions municipals, on podem votar els nostres veïns també resulta transcendent, encara que, com ja he escrit altres vegades, les perspectives que els quatre propers anys, governin uns o els altres, puguin ser millors que els que acabem de viure són molt negres. El poc que portem de precampanya ja hem observat que es tracta de tirar-se els plats trencats entre els dos principals candidats a assolir l'alcaldia. Un panorama molt trist que no afavoreix en res a la vila.

D'opcions per votar a la nostra vila en tindrem força, però tot fa pensar que tornarem a tenir una colla de partits amb una representació mínima en el Consistori que requerirà pactes de govern. Uns pactes que varen trontollar en aquest mandat i varen portar a la moció de censura. 

La CUP, que va ser decisiva per tirar endavant la moció, veurà si això l'ha beneficiat i els consolida, o bé redueixen la seva representació a l'Ajuntament. Presenten una candidata nova, amb molta empenta i sense cap motxilla al darrere. L'experiència de govern no sempre és favorable a l'hora de presentar-se als vilatans, i en el cas nostre hauria de penalitzar perquè la vila no ha avançat en cap aspecte estratègic. Un relleu a l'alcaldia seria bo per a Arenys de Mar i per al propi Ajuntament.

La dreta espanyola es decanta pels ultres

Llegint la premsa he vist, en titulars a la primera pàgina de l'ARA, que sembla ser que empresaris catalans que havien optat per C's, com a garants de la pau i el seny, se n'estan decantant pel radicalisme dels seus líders. Fins i tot s'afirma que internament hi ha una certa picabaralla per les conseqüències que això pot portar.

Haig de dir que no m'estranya. Els empresaris busquen pau i tranquil·litat, i és lògic que temessin pels seus negocis amb la irrupció de l'independentisme a gran escala. S'havien d'aferrar en algun lloc i el discurs de C's els tranquil·litzava, un partit polític capaç de pactar amb tothom. El que estem veient i sentint aquests dies per la boca de Rivera o l'Arrimadas no té cap explicació lògica més enllà d'observar que tot era un decorat de pedra-cartró. Només buscaven l'èxit i per a ells passava per atacar l'independentisme, però se'ls ha anat de les mans, i la seva obsessió per competir amb el PP i Vox, els està fent perdre tota la credibilitat que per a algunes persones encara tenien.

Avui, a mitja nit, comença la campanya per a les eleccions generals del 28 d'abril. En la precampanya s'ha pogut observar que es tracta d'una pugna esperpèntica sense límits en les propostes d'esclafar Catalunya. Sempre s'ha vist que a Espanya el fet de criticar Catalunya els donava vots, però ara ja necessiten prometre sang i fetge. 

La notícia diu que els empresaris desencisats amb C's tornen a veure amb bons ulls el PSOE de Pedro Sánchez. El president socialista ho ha d'aprofitar, i és per això que combat l'independentisme amb elegància, amb duresa, però de manera assenyada, sense dir disbarats ni amenaces. Davant de la situació política a Espanya, ara és el moment del seny i l'esperança. Només el PSOE sembla ser l'únic partit que pot aportar estabilitat. Els tres partits de la dreta espanyola han perdut els papers i es resignen a quedar-se amb els més fanàtics, els més ultres. Caldrà veure si aquests són majoria.

L'obsessió per Catalunya empobreix el discurs electoral

Degut a l'obsessió per xafar la Catalunya sobirana la campanya electoral d'aquestes generals resulta patètica des del punt de vista d'oralitat. Els discursos que es pronuncien fan vergonya, a part de ràbia i por. Sobretot els discursos del senyor Casado, el candidat del PP que fa l'efecte que cada dia quan es lleva se'n pensa alguna per poder sortir als diaris. És igual que les actuacions promeses siguin factibles o no, siguin legals o no. Ell és la llei i si guanya l'aplicarà a la seva conveniència. Té la sort que l'aparell de l'Estat li va a favor.

Enyorem polítics intel·ligents i correctes. La política dels darrers temps s'ha embrutat i la majoria dels nous polítics no tenen la preparació tècnica ni humana per estar liderant els partits polítics que decideixen el futur del país. Ens hi trobem a Espanya, però també a Catalunya. No hi ha ningú millor?

M'he proposat escoltar el mínim possible per no ferir-me. És insuportable, no només el que diuen, sinó també el que estan fent. L'estratègia de tots ells és enredar tant com puguin els electors per portar l'aigua al seu molí. Estan massa acostumats a rebre vots sense merèixer-los. No ho tenim fàcil, hem de votar i jo sóc dels que creuen que hem de barrar el pas a la dreta espanyola, nostàlgica del franquisme. Ara no és un partit polític, sinó que en són tres. No val a badar.

No és contra Espanya, sinó contra l'Estat espanyol

L'independentisme que defensa la majoria de catalans no és contra Espanya, sinó contra l'aparell de l'Estat espanyol. Això no és nou i som molts que no ens hem cansat de puntualitzar i repetir les vegades que convingués. Ha estat el propi Estat que s'ha encarregat de mobilitzar els espanyols en contra dels catalans amb la calúmnia de que ens consideràvem millors i no pas diferents com defensem la majoria. Diferents dels castellans tal com ho són els gallecs, els andalusos o els bascos, però sense categories.

Avui llegia la notícia de la voluntat de Societat Civil Catalana de crear un Erasmus perquè els estudiants catalans coneguin Espanya. Jo no ho veig malament, però en tot cas innecessari si només ha de servir per visitar Espanya i conèixer els espanyols. Els catalans poc o molt hem visitat diferents terres espanyoles i convingut que és un país ric tant per la geografia, les cultures, les tradicions i les persones. Per què no ens volen entendre?

És precisament que no tenim res en contra d'Espanya ni dels espanyols que ens fa tan mal que combatin els sentiments independentistes enfrontant-nos amb nosaltres. Si l'Estat fos intel·ligent i amb sentit comú li costaria molt poc fer perdre les ganes de marxar d'una gran majoria dels que avui s'anomenen independentistes. Ensenyar el bastó no és la millor manera.

Per què costa tant d'entendre que podem trobar més sintonia amb un castellà o un andalús a la seva terra que amb segons quin català de la nostra vila. Les persones som diferents, sortosament, i sabem diferenciar entre els que ens volen bé i el mal. Es tracta d'un problema de l'aparell de l'Estat i dels responsables que governen les institucions, donant la cara o movent els fils des de l'anonimat.

Comín hi vol entrar i Pascal sortir-ne?

No hi ha dia que no aparegui una informació o altra sobre les picabaralles entre ERC i JxCat. Avui sortia la notícia que en Toni Comín probablement vagi de número 2 a la llista de JxCat a les eleccions europees, darrere de Carles Puigdemont. La situació dels dos partits és una mica surrealista. Uns voldrien confeccionar una llista unitària (JxCat), tal com des de la societat civil es reivindica, i en canvi els altres (ERC) no ho veuen bé. Males llengües diuen que volen demostrar que tenen més suport que no pas Puigdemont. Serà la segona vegada que ho intenten, a l'espera d'aconseguir-ho.

El PDECat està tocat, ja ho hem dit moltes vegades, però cada vegada està més clar. Només faltava que la Marta Pascal desafiés Puigdemont i l'amenacés amb una escissió. No seria pas la primera i en certa manera li varen posar en safata quan l'han tret de les llistes per al Congrés de Madrid. Venjança? Rancor?

Marta Pascal ha parlat clar, a diferència de molts polítics que dissimulen per no quedar retratats. El seu posicionament, t'agradi o no, és més coherent del que pot semblar. La seva actitud ha estat sempre molt pensada i diríem que hi regna més el seny que la rauxa. Possiblement si la seva actitud hagués prevalgut ara no estaríem tan malament. I no em digueu que s'ha avançat molt, perquè no és cert.

L'impàs del moment que estem vivint és fruit del caos on ens va portar la rauxa dels polítics que varen interpretar el neguit i els clams de la ciutadania manifestant-se pels carrers i ciutats. La parada actual és més que una parada tècnica. Dóna la impressió que ningú no sap cap on anar i qui aixeca la veu, crítica amb el president a l'exili, rep moltes bufetades, però entretant el president en funcions és incapaç de liderar el seu govern.

Corrupció i males arts massa generalitzades

Les clavegueres de l'Estat no són un fet nou ni sorprenent. Malauradament l'Estat espanyol té molta experiència en el mal ús del seu poder i institucions perquè ara ens pogués venir de nou. La resposta a per què això passa i no es combat no és altra que la generalització i implicació de les forces polítiques d'ambdós costats. Si l'alternativa a un poder corrupte fos un poder demòcrata i net, es podria acabar amb la corrupció, però això no és així.

El PSOE ha tingut passatges prou significatius en les males arts de l'Estat. La nostra simpatia vers uns partits o uns altres ens pot enganyar i només culpar-ne els que més detestem, però hem de ser objectius i, sobretot, tenir memòria. L'Estat en mans del PP i del PSOE ha tingut la seva claveguera molt activa.

A Podemos li pot haver anat bé, electoralment parlant, tot el que s'ha descobert i escampat aquests darrers dies. Podemos és una força que va sorgir a l'ombra del 15-M, però que no ha reeixit. No desapareixerà, però haurà estat inútil en l'intent de trencar el bipartidisme. Potser no tenim només dos partits, però sí que hi ha una dreta, a mans de tres propostes força homogènies, i un socialisme que li cal una crossa per mantenir-se a dalt, i aquesta podria ser la de Podemos, encara que de moment tot fa pensar que és insuficient.

Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

Els vots catalans per al Congrés espanyol

Avui és molt difícil emetre pronòstics perquè tot canvia ràpidament. Hi ha imprevistos que de manera sobtada en modifiquen les expectatives creades. Dir que tal o tal altre partit guanyarà les eleccions resulta arriscat perquè avui és una cosa i el dia 28 d'abril en pot ser una de totalment diferent. Malgrat tot, els centres d'opinió no se n'estan de publicar els seus pronòstics a partir de les enquestes d'opinió.

Llegia que ERC sembla ser que guanyarà les generals a Catalunya, i que els Comuns en seran els més perjudicats. D'entrada, sense tenir informació contrastada, tothom ho afirmaria, simplement atenent el que està passant en els propis partits, amb un PDECat que no aixeca el cap, i uns Comuns que han perdut la bandera i tampoc s'han recuperat. Dels dos ERC en pot rebre votants.

També el PSC hi surt guanyant, però també s'ha de dir que parteix d'una situació molt magre i, per tant, té tota la lògica del món que puguin créixer, o això o morir. Un altre partit polític que a nivell de Catalunya perd pistonada és C's. No és fàcil aquest pronòstic, perquè no tenen una alternativa clara, a no ser que molts votants socialistes que es desviaren cap a C's en el passat, tornin al punt de sortida.

L'enquesta també parla del Front Republicà, on s'hi han apuntat els cupaires de Poble Lliure, i els situa dins del Congrés espanyol. M'imagino que serà l'opció que girarà al voltant del percentatge mínim per entrar-hi. 

Qui votarà el Front Republicà? O dit d'una altra manera, a qui li traurà vots? Segons les estadístiques, sembla ser que molts dels votants de la CUP en altres eleccions, per a les generals optaven per ERC. Ara que es presenten dins del Front Republicà és probable que votin als seus. També podran rebre vots dels que s'abstenien, però... el fet que no sigui la CUP, sinó Poble Lliure qui hagi pres la decisió de presentar-se podrien ser menys els que decidissin donar suport al Front Republicà.

Es confirma la pèrdua de confiança al president

Avui s'ha confirmat la pèrdua de confiança del Parlament de Catalunya al president de la Generalitat i el seu govern . Només es tractava que la CUP no votés en contra de la moció que presentava el PSC perquè aritmèticament els partits polítics que donen suport al govern català sumessin menys que la resta. És qüestió d'aritmètica, però no podem menystenir la situació perquè, com ja deia abans d'ahir, el fet no és casual. Són molts els independentistes que estan decebuts amb l'actual govern, i sobretot amb el president.

La misèria s'ha allargat més del compte i ha anat creixent el distanciament entre la població sobiranista i el govern. Alguns li recriminen que no sigui més bel·ligerant i deixi d'acatar les decisions del Poder Judicial, d'altres perquè s'ha oblidat de fer política i els problemes socials es van fent grossos. Sigui com sigui, la suma dels descontents de ben segur que supera als fidels al govern.

Avançar les eleccions, tal com reclama la CUP i els partits de l'oposició no és garantia de res, perquè està demostrat que la societat està molt dispersa, però mantenir aquest govern aturat tampoc és una bona opció. Si el que persegueixen és guanyar temps per tornar a investir Puigdemont estan molt equivocats, però si aquest no és el pretext, no s'entén un govern paralitzat que ni fa ni deixa fer. Tant en un cas com en l'altre probablement la millor sortida és avançar les eleccions, però esperant que hi ha millors candidats per presentar-s'hi.

La persistència de les clavegueres de l'Estat

Està completament demostrat que quan la fiscalia de l'Estat es proposa anar contra una causa, tot el poder judicial es posa en marxa i en conxorxa per portar-la a judici. El cas del procés per a la independència n'és una bona prova, però no només. Es tracta de proposar-s'ho. Si és així, doncs, per què hi ha tants casos de corrupció política que estan distrets, sinó amagats entre despatxos? La resposta és clara i rotunda: perquè no interessa!

Aquests dies hem pogut seguir el cas del líder de Podemos, el senyor Pablo Iglesias, i com es comprovava la implicació de les clavegueres de l'Estat per desprestigiar-lo i apartar-lo de la política competitiva. Ha passat amb el procés català, però aquí hi havia massa interessos com per trobar suport a la seva denúncia. En el cas de Pablo Iglesias ja s'hi ha afegit més gent. Passarà res?

La resposta, malauradament, també és força evident: els culpables continuaran vivint tranquil·lament. Aquest és el resultat que es va donant en tots els casos investigats. No parlem d'aquells que no s'inicien, perquè no hi ha objectivitat i el poder de decisió continua en les mateixes mans.

Durant molts anys ens hem queixat que a l'Estat no hi hagués una separació de poders real, i que els governs del PP i el PSOE tenien el coixí que els permetia fer i desfer sense haver de preocupar-se de res. No podem oblidar-nos, però que els governs de Madrid han disposat d'altres reforços i col·laboracions tan o més importants, com ha estat la policia i l'aparell de l'Estat. Els dos organismes són els que han permès que la transició no fos tal, sinó la perpetuació del poder dels mateixos que l'ostentaven dins del franquisme, i els seus hereus.

El ministre d'Interior ha assegurat que no existeixen clavegueres de l'Estat. Sabem, però que n'hi ha hagut sempre, al marge de qui governava, ens ho hem de creure ara?

Una pèrdua de confiança no només des del Parlament

La pèrdua de confiança que dijous podria ser majoritària al Parlament de Catalunya no només ve dels partits polítics, majoritàriament els unionistes, sinó que també es respira entre la població, hagin votat o no uns partits contraris a la independència. Sí, tots plegats estem molt cansats d'un govern, amb Torra al capdavant, que no genera cap tipus de confiança i paralitza l'acció de govern que caldria esperar.

El recorregut iniciat ara fa un parell d'anys no ha estat només estroncat per l'Estat, sinó també pel propi govern i els partits polítics que li donen suport. Molta gent està esperant passar pàgina i que vinguin cares noves, amb el compromís de tirar endavant el país.

Els catalans no ens mereixem el tracte que rebem de l'Estat espanyol, però tampoc el que es desprèn de l'actual govern català. La història del nostre país ha quedat tacada per un mal obrar d'uns polítics incapaços de governar. Han paralitzat el país gairebé dos anys, i el pitjor de tot és que no tenen ni idea de com continuar. 

Probablement haurem de concloure que l'anterior govern va pecar d'ingenuïtat, pressionat pel clam popular d'una gran part de la ciutadania, però l'actual govern no ha demostrat ser digne de liderar el país, encara que sigui en una situació caòtica. És precisament quan hi ha dificultats que es demostra la capacitat de dirigir un país, i aquesta capacitat és inexistent.

No sé si el desig dels que ens sentim profundament catalans i cansats de la injustícia que ens arriba des de l'Estat espanyol, ha de ser d'aconseguir unes eleccions anticipades al Parlament, però de ben segur el que no volem és un govern com l'actual.

Més humilitat i eficència

Un govern municipal que ho fa tot bé i si alguna cosa falla... sempre és culpa dels altres. Amb aquest discurs es poden presentar a les noves eleccions ensenyant tot allò que han fet i allò que no han pogut fer... per culpa dels altres! Ara ves per què, però pensava en la recollida de la brossa.

Us sona aquest discurs? Doncs a casa nostra el tenim molt sentit. Què podem esperar per als propers quatre anys? Més del mateix. Tornarà a haver-hi problemes amb la recollida de la brossa, es continuaran fent nyaps als carrers de la vila, a finals del mandat, perquè és quan toca fer-ho.

Qui els assessora? Són autosuficients? Ens prenen el pèl? Com que nosaltres no hi entenem... fan i diuen el que els convé. Es pot fer més que limitar-se a maquillar la vila. Algun projecte de futur que pugui acabar sent realitzable? De moment tots encallats, excepte els carrers. Repassem el PAM? Ja ho farem més endavant.

És cert que en alguna cosa s'hi ha treballat de valent. Medi Ambient ha plantat arbres i plantes arreu. El cert és que fa goig i probablement serà el record que en tindrem del mandat. Algú diu que hi ha massa arbres, sobretot arran de platja. Tothom ho veu a la seva manera, però d'arbres se n'han fet un tip de plantar.

No s'ha parlat més del clavegueram, ni del mercat municipal, ni del pla de mobilitat, oi?  O potser sóc jo que no estic prou atent. Ara han de passar les eleccions generals. Ja tindrem temps d'escoltar tot el que han fet durant aquests tres anys.