Incivisme versus gamberrisme

Entren dins del concepte d'incivisme tots aquells comportaments socials que no respecten les normes de convivència. Parlem de gamberrisme quan aquests actes aparentment incívics porten de manera implícita la voluntat de provocar molèsties o perjudicis a altres persones. L'incivisme pot ser causat per una manca de sensibilitat o desconeixement de les normes bàsiques de convivència. Per altra part, parlarem de gamberrisme quan hi ha voluntat de destruir, molestar i ferir la sensibilitat dels altres. Hi ha ganes de fer mal.

És important tenir clara la diferència conceptual perquè acostumem a titllar-ho tot d'incivisme i hi ha accions que van més enllà i que mereixen un tracte diferenciat. Si un passejador de gossos permet que es pixin a les façanes de les cases d'altres veïns, ho titllarem d'acte incívic sigui per manca de sensibilitat o desconeixement de l'ordenança que ho prohibeix explícitament, llevat que es pixin sempre a casa d'un mateix veí a qui li tenen mania i el volen perjudicar. En aquest cas es tractaria de gamberrisme.

Els grafitis que es pinten a mobiliari urbà, façanes o espais públics, ja no formen part de les accions incíviques, sinó que es tracta d'actes vandàlics, de gamberrisme, sigui quina sigui la motivació o el missatge, si és que n'hi ha. 

Si volem viure tranquils, sense problemes de convivència hem de treballar el civisme, fent pedagogia i explicant bé les coses, i al mateix temps intentar erradicar els actes vandàlics que no serveixen per a res, més enllà de crear mal ambient i violència.

L'exemple que es dona a través de mitjans de comunicació, o en actes públics, causa sovint reaccions poc cíviques i fins i tot violents. Nosaltres hi podem fer molt, simplement donant bon exemple i procurant que de les nostres accions no se'n desprenguin ni actes incívics ni vandàlics.

Avui érem molts

Fa unes setmanes vaig escriure que no hi érem els que hi havíem de ser. Em referia a la meva visita a Jordània amb molt pocs turistes per culpa d’una guerra que no els pertocava. Avui hauria de dir que érem molts, però no necessàriament més dels que hi havíem de ser perquè no soc jo ningú per decidir qui ha de ser en un lloc i qui sobra.

Érem molts, però no per això hem deixat de fer el que volíem. D’alguna manera tothom feia allò que li interessava sense molestar a ningú més. I en això hauria de constar la nostra vida: Fer, sense perjudicar els altres.

Si d’alguna cosa ens queixem sovint és que ens molestem. No sabem viure sense provocar els altres o si més no ignorant-los, que tampoc ha de ser això. Una cosa és ficar-te a la vida dels altres i l’altra passar de tots. Hem de pensar que potser ens necessiten.

Avui el dia ha transcorregut força intens, però amb un balanç positiu. Hem conegut altres persones i ens hem entès, sense posar en risc la nostra intimitat, amb empatia i bon rotllo.

Relleu de protagonistes

Arran de l'aparició i desaparició immediata del president Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, ja vaig comentar en aquest blog que no ho veia clar ni ho trobava encertat. De totes maneres, cadascú té les seves raons i ja s'encarregaran de defensar-ho o criticar-ho. Tot i això, sí que voldria fer notar que l'arribada i sortida del president tindrà conseqüències. De fet, ja les està tenint. Els entesos en lleis ja han avançat que la jugada li pot comportar descrèdit entre els tribunals que fins ara l'han defensat, o si més no han evitat que els jutges espanyols l'engarjolessin. 

Avui llegia que Vox portarà als tribunals el president Rull com a còmplice de la fugida del president Puigdemont, per no haver permès, en primera instància, la inspecció del Parlament per comprovar que no s'hi amagava el president Puigdemont, i probablement hi haurà més persones a qui se citarà i, qui sap si també se'ls enviarà a judici. Tot això em recorda el discurs, de fa molts mesos, de Salvador Illa demanant girar full. Potser sí que convindria girar full, però ho hauria de fer tothom i no només els d'una banda, com semblava que l'actual president de la Generalitat apuntava.

En aquests moments ja no sé qui està encara encausat, a qui l'han indultat totalment, i qui està pendent de judici. La veritat és que no ens ho han posat fàcil, i potser per això moltes persones demanen un canvi de líders perquè tinguem tots clar amb qui podem comptar per dirigir el país, sobretot del bàndol independentista. Alguns ja han fet un pas al costat, o han dit que el farien, però d'altres continuen al davant, i ja no saps si fan més nosa que servei. 

Puigdemont, per una banda, i Junqueras, per l'altra, sembla que no volen llançar la tovallola i insisteixen en el seu protagonisme. Aquí és quan et preguntes si són prou conscients del fet que un país no pot dependre d'unes persones, i que aquestes li poden fer força mal. La idea que a la vida hi som de passada, i que no ens podem aferrar a res, sembla que no tothom ho té clar. Desitgem que no ens perjudiquin més i puguin entendre que tenen relleu, que ho pot fer tan bé o millor que ells.

La moralitat de la immunitat

Més d'una vegada m'he preguntat si la immunitat és o no una immoralitat que ens hem imposat, en el cas espanyol, a través de la Constitució. Particularment em molesta que es parteixi alegrament de la idea que un rei o un càrrec públic tingui immunitat que li permeti fer qualsevol cosa sense haver de donar comptes a ningú. Ho trobeu tan normal i lògic? No creieu que és una mica una immoralitat?

    En l'exercici de la responsabilitat pública es pot entendre que hi hagi un mecanisme de protecció davant del risc de ser víctima del xantatge o l'amenaça judicial, per errors que es puguin cometre. Tots podem equivocar-nos i quan tenim responsabilitats sobre tercers, els errors els poden perjudicar greument. Per això cal vetllar perquè els que han estat escollits (o no, en el cas d'un rei) per governar i prendre decisions, tinguin algun tipus d'assegurança que els alliberi d'un judici sever, sense garanties. Una cosa molt diferent és aprofitar-se de la immunitat per delinquir.

    Considero que la immunitat no pot ser un paraigua que ho cobreixi tot, perquè llavors és quan es descobreixen actes de corrupció que queden emparades de manera que no tens manera de portar a judici a aquell que s'ha aprofitar del càrrec per enriquir-se. 

    Tenim prou exemples que ens haurien de servir per reglamentar correctament la immunitat, i saber discernir quan uns actes han de protegir-se i quan no. Si un rei ha actuat de manera corrupta per aconseguir uns beneficis personals, no pot estar al marge de la justícia i n'ha de donar comptes, i pagar pels delictes comesos. Si un president d'una nació ha provocat un intent de cop d'estat per mantenir-se al poder, com podria interpretar-se de les accions del senyor Trump, no pot aixoplugar-se sota la immunitat, sinó que ha de donar comptes dels seus actes i pagar la pena corresponent.

    Si realment pensem que la sobirania resideix en el poble, que és qui escull els seus governants, hem de fer que aquests actuïn de manera honesta i atacar de ple qualsevol intent de corrupció. Si els escollim és perquè decideixin en benefici de tots nosaltres, i no perquè es beneficiïn de la seva posició, lucrant-se a costa nostra. Hi ha actuacions que no tenen cap tipus de justificació, i aquestes no es poden emparar mai sota el paraigua de la immunitat. Caldria revisar què entenem per immunitat i, sobretot, quins casos són legítims i moralment acceptables i quins no. Ni els resultats electorals, ni l'herència familiar, en el cas de la reialesa, poden ser refugi de delinqüents. 

No ho mireu a l'ARA!!!

Em molesta molt que es facin malament les coses, i encara més si això pot arribar a perjudicar a algú. Malauradament són massa les ocasions en què t'adones que no es fa la feina ben feta i això d'alguna manera s'ha de denunciar.

    El diari ARA ha fet el seguiment del sorteig de la loteria de Nadal i ha donat l'opció de mirar si el teu número tenia premi o no. Tot i que enguany no he comprat ni una participació he fet la prova de si funcionava o no aquesta comprovació i he vist que no ho feia bé. És per això que aviso a tothom que en un primer moment hagi fet la comprovació, que no estripi el dècim i ho torni a mirar en un altre mitjà de comunicació, o al mateix diari ARA una vegada ha canviat l'aplicació.

    Fa massa temps que l'ARA no em mereix la confiança dels primers anys. Jo diria que amb la mort del seu director i fundador Carles Capdevila, el diari va començar a anar de baixa. Hem perdut a bons col·laboradors, i en tenim uns quants amb escrits que no interessen, amb afirmacions que no sempre són contrastades, i una direcció que potser no és la millor a que podríem aspirar.

    És una llàstima que a Catalunya no tinguem uns mitjans de comunicació amb qui confiar. Ja veiem què passa a la resta d'Espanya, amb una premsa que desinforma, totalment anticatalana i amb moltes ganes de perjudicar-nos. Si a casa no som capaços de crear i mantenir uns mitjans de comunicació potents i professionals, potser que ens ho fem mirar.

    L'exemple d'avui de la comprovació dels premis és això, un exemple, però se suma a tot el que dia rere dia observes en aquest diari, que en lloc de millorar, més aviat empitjora. Dit això, haig de reconèixer que encara no he perdut la paciència ni la confiança en que la cosa pugui millorar. És per això que mantinc la subscripció i aprofito allò que és aprofitable, que alguna cosa hi trobes, però et sap molt greu veure errors com el d'avui, o escrits de col·laboradors que són infumables. Els intento llegir tots, però... a vegades requereixen molta paciència i bona voluntat.

    Mentre escrivia el post, l'ARA ha canviat l'aplicació per comprovar el resultat del sorteig, suposo que incorporant l'eina de Loterias y Apuestas del Estado, i d'aquesta manera serà més fiable. Seria bo que analitzessin per què abans no funcionava, i mirar de no improvisar tant i fer bé les coses des del començament.

També el dret dels vacunats

Avui he llegit una informació sobre uns negacionistes del COVID que es negaven a ensenyar el comprovant d'estar vacunats, en una granja de Mataró. Ho justificaven que no se'ls podia demanar perquè era informació confidencial. Al final hi va haver d'intervenir la policia local, encara que varen voler que quedés constància tot escrivint al llibre de reclamacions.

Es pot escriure molt sobre la bondat dels negacionistes, i la raó o no que poden tenir per voler-se vacunar, i ho deixo al seu criteri, però el que no es pot discutir són les conseqüències de no ser vacunats, quant a les relacions amb la comunitat. Si el govern, amb més o menys raó dictamina que només es pot entrar en un bar o restaurant si s'acredita haver-se vacunat, els propietaris de l'establiment estan obligats a demanar-ho i no deixar entrar ningú que no ho estigui.

Per aquests negacionistes els hi diria que les mesures aplicades no són cap invent del nostre país, sinó que es practica en molts altres països, i es fa de manera molt determinant, sabent, els propietaris dels establiments, que una infracció sobre aquesta directiva, els pot comportar una sanció.

Tothom és lliure de fer el que vol, si no perjudica els altres. No voler-se vacunar és una opció, però després s'ha d'atendre a les conseqüències. El que no seria just seria permetre que els no vacunats posin en perill les altres persones. Vivim en una societat on hi ha drets i deures, i si es pren una decisió que, en aquest cas, és avalada per les autoritats sanitàries, no només del nostre país, aquesta s'ha de fer complir, i que no ho faci se l'ha de sancionar.

La tasca dels treballadors dels establiments que els toca fer el control de vacunació no és fàcil. Penso que, per sentit comú i respecte a la persona, els ho hem de posar fàcil.

Negacionistes

He llegit una notícia que diu que, segons el govern andalús, el 72% de les persones ingressades a les unitats de cures intensives són negacionistes, de la franja d'edat entre els 50 i els 60 anys. No sé si es tracta d'una excusa o bé és cert, la qual cosa ens faria pensar sobre l'actitud dels negacionistes i l'abast de la seva repercussió.

Caldria diferenciar entre el negacionista que s'ho creu i no en fa publicitat, d'aquell que ho utilitza per criticar la pràctica del govern de torn i atacar la vacunació de la població. En el primer cas hem de concloure que tothom té dret a pensar el que vulgui, encara que hauríem de veure si això té efectes a la resta de ciutadans i per tant en pot perjudicar la seva relació amb els altres. En el segon cas, sí que és quan et venen ganes de dir 'ja els està bé'.

Perquè qui ataca la política de vacunació i treu importància als efectes del coronavirus que han provocat morts, i en rep les conseqüències, és una manera de pagar per l'actitud, sovint gens reflexionada i amb ganes de portar la contrària. Jo no soc una persona que m'agradi que em vacunin, però entenc que quan es produeixen fets com els que hem viscut amb aquesta pandèmia, s'ha de confiar en les autoritats sanitàries i seguir els seus consells.

M'imagino que la notícia d'Andalusia tindrà més ressò i podrem saber si realment són certes les dades. En tot cas crec que ens ha de servir per creure en les persones que tenen coneixement de les coses, i no voler predicar sense coneixement de causa. Si no hi creus, no et vacunis, però calla!

Hem de poder moure'ns amb més facilitats

Sembla ser que no hi ha hagut explosió de casos d'infecció de coronavirus per Setmana Santa, però tot i així es manté el confinament comarcal, una mesura que ha estat molt criticada i que semblava que volien corregir.

Ja vaig dir fa un temps que no entenia la crítica del govern català pel centralisme de Madrid a l'hora de decidir el confinament, i com practicava el mateix des de Barcelona. Si l'excusa o argument era que en la proximitat es coneix millor el territori i les seves característiques, és estrany que ara no ho tinguin en compte. 

A part d'aquesta incoherència hi ha el fet que l'aïllament total no permet, per exemple, assistir a actes que estan totalment controlats i segueixen totes les mesures dictades, com pot ser un teatre de Barcelona. A la gent de comarques ens castiguen sense gaudir de la Cultura, i a les persones d'aquest gremi a perdre diners i perillar la seva continuïtat.

Fa més d'un any que vivim sota la pandèmia i el govern ha tingut prou temps per valorar quines són les mesures més justes i adequades a cada moment. Crec que les generalitzacions són injustes. Molt fàcils de dictaminar, però perjudicant sectors de la població.

És per això que em sumo avui amb la gent del teatre i la música, reivindicant la necessitat de fer excepcions quan es tracta d'assistir a locals que compleixen amb totes les mesures de seguretat, i que el desplaçament es faci amb la bombolla familiar, sense posar en perill la pròpia seguretat ni la dels altres.

Quantes vegades cal reincidir per anar a presó?

Avui llegia la notícia que un jutge ha enviat a presó un noi de vint-i-dos anys que havia estat detingut en 113 ocasions els darrers quatre anys, per diferents robatoris a establiments de roba, joies i cases particulars. La pregunta que ens fem molts és quan s'ha de trigar per enviar a presó una persona. Quantes vegades ha de robar un perquè se'l condemni? A quantes empreses i particulars s'ha de perjudicar abans no se'l tanqui en una presó?

La inseguretat en què vivim s'agreuja quan veus que els delinqüents se'n surten molt bé, entrant i sortint per la mateixa porta de la comissaria el mateix dia. Fins i tot això fa que moltes persones deixin de presentar denúncies, no pas per l'eficàcia o no de la policia, sinó perquè el jutge els deixa anar amb càrrecs. Què vol dir que els deixa anar amb càrrecs?

Estic molt d'acord que no es pot anar tancant la gent a la presó a la més petita, i que cal fer un seguiment de les persones propenses a delinquir, però crec que hi ha uns límits que no s'haurien de superar. No pot ser, com en aquest cas, que una persona hagi delinquit vint-i-cinc vegades en tres mesos i se'l deixi tranquil·lament perquè hi torni. No sé si això és a criteri dels jutges o bé hi ha una normativa que ho imposa. No sé si els jutges són lliures de decidir què en fan del delinqüent reincident, però alguna cosa deu estar mal escrita i convindria revisar-ho, si més no per recuperar la confiança de la ciutadania en la Justícia.

Impeachment contra Trump

Els demòcrates nord-americans anuncien l'obertura d'un impeachment contra Trump. L'acusen d'haver pressionat el president ucraïnès per perjudicar el seu rival Joe Biden. De Trump es pot esperar qualsevol cosa. N'ha donat proves des del primer dia. Es va proposar ser president de la manera que fos i ho va aconseguir. Molts hem pronosticat que no acabaria el mandat, però ell està segur de ser reelegit per a un nou mandat.

El que pensa, diu i fa, resulta sovint una mala praxi que semblaria impossible de portar a terme. Ningú li para els peus, i se'n va sortint de tot. La pregunta que ens fem és, doncs, si en aquesta ocasió els demòcrates aconseguiran fer-lo fora i alliberar els EUA i tot el món, d'un president tan imprevisible com perillós.

De fet la seva presidència ha coincidit amb altres presidències que s'han de mirar bé. Brasil en seria un cas il·lustratiu, però en tenim ben a prop, a Europa, com són Turquia, Hongria i Polònia, i altres en què l'extrema dreta fa la seva feina. Sigui com sigui, però, el fet dels EUA, com a primera potència mundial, és més transcendent, i els seus bloquejos a comissions internacionals o institucions com l'ONU, fan molt de mal. 

Seria un gran èxit que els demòcrates nord-americans apartessin Trump de la Casa Blanca, però molt em temo que no aconseguiran el seu objectiu. Tant de bo m'equivoqui!

Passi-ho bé senyor Millo!

Aquests dies hem conegut la nova feina de l'exdelegat del govern espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo. Se'n va a Andalusia com a secretari general d'Acció Exterior. Aprofito per dir que trobo una poca-soltada el twit de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert. No es justifica en res.

El senyor Millo té el dret a trobar una feina, i el partit polític que el va utilitzar en feines no gens agradables l'ha de recompensar. La burla que alguns han fet (torno a deixar al marge l'expresidenta) és pel caràcter del senyor Millo, una persona que aparentment no brilla per la seva intel·ligència, o si més no per les seves aptituds socials.

Per justificar la seva anada a Andalusia, quan no en tenia cap necessitat, va dir que ell era català per casualitat. Una manera de parlar que pot semblar justificar el seu treball tan d'esquena als interessos de Catalunya, i amb això tornaria arribar a les conclusions que sempre comento de que el PP català mai ens ha defensat, sinó que s'ha posat a disposició del PP nacional per perjudicar-nos.

Sincerament crec que el senyor Millo més li valdria estar una mica calladet, anar treballant en allò que li ofereixin, i deixar de justificar-se, perquè ni en sap, ni té memòria o bé és un incoherent que diu allò que li interessa a cada moment, sense importar-li les pròpies contradiccions. Passi-ho bé senyor Millo!

Uns gestors ineptes que no ens mereixem

Podem discutir si el transport públic a casa nostra té la infraestructura adequada per donar el servei que se li reclama. També podem acceptar que hi ha fets excepcionals que poden provocar un caos en el transport, per la seva dimensió i casuística, però hi ha una cosa que no té justificació ni excusa possible i que és, al meu entendre, el que demostra els greus problemes del transport públic i per extensió de l’administració pública a Catalunya. Em refereixo al nivell d’informació que es proporciona davant d’incidències ocasionals que, malauradament, són massa freqüents.
La ciutadania no es mereix el menyspreu dels responsables del transport públic que no informen a temps, ni de manera exhaustiva, quines són les causes de l’endarreriment o aturada del transport, ni les previsions que hi ha per restablir-lo.
Passa massa sovint com per no tenir organitzat un sistema de comunicació als afectats, de tot allò que succeeix un dia i un altre. És una vergonya el tracte que reben les persones usuàries del transport públic, que tampoc és barat, i que té també una afectació a l’escola i al treball.
Tot un país paralitzat per incidents climatològics o d’un altre índole, però el més trist de tot és que ningú no ens informa i ens queda la cara de babaus, sense saber què passa ni com podem improvisar cadascú de nosaltres la manera de poder arribar abans a la nostra destinació.
Voldria creure que no es tracta d’actuacions voluntàries amb ànim de perjudicar els usuaris, sinó tan sols d’ineptitud dels seus responsables. És per això que exigim una millora del servei, fent fora aquells professionals que no es mereixen estar al capdavant d’un servei públic.

Borrell i Guerra no li posen fàcil a Iceta

Són tan barroers que no tenen ni la picardia d'esperar el resultat de les eleccions a fer declaracions poc útils al candidat socialista català. No se'ls pot negar transparència, perquè ho diuen ben clar encara que pugui perjudicar a Iceta.

L'antipatia vers Catalunya no és un fet només d'ara, sinó que té una llarga trajectòria en un conjunt d'espanyols que no han parat d'intoxicar la resta per enfrontar-los a nosaltres. Guerra és un dels exemples més clars d'aquesta guerra, disculpeu la reiteració, contra el fet català. Personatges com Borrell, nascuts a Catalunya, han estat uns altres exemples de l'atac continu a les aspiracions catalanes. 

Iceta, en aquesta campanya haurà hagut de vèncer moltes dificultats. El seu suport incondicional al 155, i les declaracions de Borrell, ria rere dia, no l'ajuden a créixer. Tot i així, el fet que parteixi de tan avall, farà que incrementi el nombre de representants al Parlament, en detriment - hi confiem - dels vots que aniran a parar a C's.

Avui és el darrer dia de campanya i demà reflexió. Avui dia, amb la possibilitat que tots esdevinguem informadors i formadors d'opinió, la jornada resulta absurda i potser, si mai arribem a tenir una llei electoral pròpia, seria bo eliminar-la del calendari.

Dijous tindrem una nova oportunitat de conformar un Parlament amb els nostres representants. El gran dilema és on se situa la majoria absoluta. Hi ha qui confia que estigui en mans dels comuns. Jo personalment hi tinc molt poca confiança i no m'agradaria que el seu vot pogués decantar la balança. Guerra desitja i exigeix un pacte dels partits constitucionalistes per acabar amb l'independentisme, però ignora que el sentiment de la gent no es pot regular amb majories parlamentàries, sinó amb solucions polítiques, una cosa que ni PSOE ni PP saben fer.

Dolor i aldarulls avui a Salou

El tràgic succés d'aquest matí a Salou, amb la mort d'un home quan intentava escapolir-se dels Mossos d'Esquadra, ens hauria de fer pensar, a tots, que no ho estem fent prou bé. Si la versió que ens ha arribat dels fets és certa, la mort hauria ocorregut per la desesperació de la víctima, quan s'ha vist acorralat per la policia. 

Quin era el motiu de la persecució? El top manta. Quin problema hi ha amb el top manta? Que es produeix una transacció econòmica il·legal, que provoca la competència a comerciants que tenen els papers en regla i paguen els seus impostos. És això?

En qualsevol societat hi ha d'haver unes normes que s'han de seguir per ordenar la vida de la comunitat i permetre que tothom tingui les mateixes facilitats per viure amb dignitat. Ho estem aconseguint?

Es pot fer molta demagògia en un sentit i l'altre. Podem arribar a justificar-ho tot, però ens equivocaríem. Tampoc podem pensar que sigui una tasca fàcil, ni que arribem a tenir la solució ideal. Sí, però que cal asseure'ns i no deixar-nos portar per la indignació, encara que situacions com la d'avui siguin molt complicades d'assimilar.

Vivim un món amb una diversitat cultural i social important, i això fa que no puguem actuar com abans. Tots plegats, però les persones que tenen una responsabilitat política més, hem d'intentar construir una societat justa on hi tinguin cabuda totes les persones, al marge del seu origen, cultura, religió i costums. Hem de ser conscients, uns i altres, que vivim junts i que hem de continuar junts.

Crec que les persones que venen en l'espai públic, ho han de poder fer, però s'ha de regular de manera que ningú en surti perjudicar, més enllà de la competència justa. Ho hem d'entendre els autòctons i també els que han vingut d'altres cultures. Mentre convisquem hem d'escriure les regles de funcionament, les quals han de ser prou flexibles com per satisfer tothom, i adaptables a cada moment i circumstàncies.