Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

Vehicle privat versus transport públic

Avui llegia un article al diari ARA que parlava de la saturació de cotxes a les Balears i com es vol resoldre. No entraré en detalls en el tema perquè tampoc ho conec gaire, encara que hagi viscut alguna experiència, però sí que voldria incidir en un fet que és comú arreu, sobretot quan es demana reduir els desplaçaments amb vehicle privat.

No hi ha dubte que la principal raó per anar amb el teu cotxe és la comoditat. Si no has d'estar pendent d'horaris de trens o autobusos i pots arribar fins al lloc exacte on has d'anar, t'estalvia molts maldecaps. Lluitar contra la comoditat no és fàcil, però en tot cas si el transport públic no està ben resolt, la lluita acostuma a ser inútil. Ja s'ha perdut d'entrada.

Només amb una xarxa de transport públic extensa, que arribi arreu i amb una amplitud horària pot estalviar el vehicle privat. Si no ho poses fàcil, no esperis que la gent es resisteixi a agafar el seu cotxe.

Si vius en una gran ciutat tens molts punts per prescindir del cotxe particular. Si el transport urbà està ben resolt, i els desplaçaments a fora són puntuals i disposes també de bona comunicació, perquè t'has de carregar de despeses d'aparcament, assegurança, revisions i manteniment del vehicle. Agafa el transport públic i, si cal, lloga puntualment un turisme per fer un extra.

El problema sorgeix si vius en un poble petit i mal comunicat. Potser no tens tampoc tants problemes per aparcar, i la comoditat de sortir quan vols i on vols, és molt difícil de contrarestar quan els horaris del transport públic no són generosos.

Arenys hem viscut l'experiència d'una recollida de signatures per aconseguir un transport públic al centre sanitari de referència. Avui, desplaçar-t'hi sense cotxe particular és gairebé impossible, llevat que et mentalitzis a seguir una cursa d'obstacles sabent l'hora que surts, però no l'hora que arribes.

És bo que ens mentalitzin sobre la necessitat de reduir els desplaçaments privats, però la solució exigeix millorar l'oferta de transport públic. No es poden demanar peres a l'om.

Hem sentit el xot

Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.

Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.

Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.

Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.

Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir. 

T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

Vic homenatja Jacint Condina

Ahir parlava de Clara Ponsatí i avui tocaria parlar de Laura Borràs, que acaba de rebre el comunicat de la sentència, que la condemna a més de 4 anys de presó i a 13 d'inhabilitació, tot i que el mateix Tribunal proposa al Poder executiu un indult parcial que li estalviï entrar a la presó. No parlaré més d'això perquè ja ho he fet en diverses ocasions, manifestant quina era la meva opinió al respecte, i probablement tindrem més oportunitats per treure el tema.

En canvi, sí que m'agradarà comentar la figura d'un alcalde a qui aquesta setmana se li va retre homenatge pòstum, per la seva tasca al capdavant de l'ajuntament de Vic. Amb ell vaig coincidir treballant com a director-gerent de l'organisme autònom de cultura, amb el teatre Atlàntida antic, abans que es detectés que patia problemes estructurals i que varen obligar a tancar-lo i construir-ne un de nou.

Políticament teníem diferències en la manera de pensar i probablement algú no ho pugui acabar d'entendre, sobretot aquelles persones que són militants convençuts d'un partit polític i que posen per davant de tot la ideologia i els principis fundacionals. Després potser canviaran de bàndol, però això ja és una altra cosa. 

Jacint Codina, militant de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya, va treballar incansablement per la ciutat, que ara l'ha homenatjat, i va aconseguir unes millores que van més enllà de les possibilitats d'un ajuntament de les dimensions de Vic, i només és possible quan institucions supramunicipals hi intervenen, amb ganes, però sobretot recursos.

Podria enumerar tots els projectes que es varen dur a terme durant el seu mandat municipal, però no ho faré perquè segur que me'n deixaria una bona colla, però hi ha un fet que cal deixar clar i és que la gran transformació de la ciutat va tenir lloc mentre Codina era alcalde. Equipaments i infraestructures tan importants com el soterrament de la línia del tren, que va permetre el creixement de la ciutat a l'altre costat, fins llavors gairebé inaccessible, serien uns bons exemples.

Estic convençut que polítics com Jacint Codina són molt estimats per persones ideològicament antagònics perquè demostren que posen per davant la ciutat als seus interessos personals, i ho fan amb eficiència i eficàcia. Segur que la seva ideologia queda impregnada en la seva obra, però això no treu que el balanç global sigui molt positiu. Des d'aquí, doncs, m'afegeixo al seu homenatge, agraint el temps dedicat a la ciutat de Vic.

Una tarda a la capital

Feia temps que no em passejava per Barcelona. De fet, no és santa de la meva devoció, però s'ha de reconèixer que és una gran ciutat, i t'obre moltes portes, encara que, si em deixen escollir, em decanto per pobles i ciutats més petites, amb menys aglomeració de gent, i en tot cas deixant-te caure a la capital de tant en tant.

Hi havia molta gent. És cert que estem a vigílies de cap d'any, i la majoria de la gent acostuma a comprar més del normal. També són més els que estan de vacances, i sobretot molts estrangers. A mida que t'anaves creuant amb la gent t'adonaves que parlaven diferent. Senties a parlar l'anglès, el francès, l'italià, i d'altres llengües que no he sabut identificar. N'hi ha algunes que les anomeno de l'est, i penso que són russos, ucraïnesos...

Hem mirat aparadors, però també portalades interessants, edificis que es mantenen imponents, i hem fet cap a l'església de Santa Maria del Mar. Preciosa!

Darrerament he llegit força sobre la ciutat i les crítiques que li fan a l'alcaldessa Colau, per no tenir-la endreçada ni neta. Us haig de dir que el recorregut que he fet m'ha cridat l'atenció per trobar-lo més net del que m'esperava. Una vegada més entro a comparar-ho amb la nostra vila, i penso que tornem a perdre. Probablement hi ha barris de Barcelona més bruts i desmanegats, i el centre, per on m'he bellugat, el cuiden més. Sigui el que sigui, els forasters que es passejaven per Barcelona, segur que no marxaran amb una mala impressió.

Sí que és cert que he vist moltes cases amb els baixos molt abandonats. Moltes persianes avall, i força rètols anunciant que es llogaven o venien. Això suposo que no li podem imputar a l'alcaldessa, encara que estic segur que entre tots hauríem de ser capaços de disminuir les persianes abaixades. No sé si els preus són excessius, si hi ha massa gent a l'atur i ens falten emprenedors valents. Si els edificis tenen la planta baixa il·luminada, amb botigues plenes de gent, fan tot un altre aspecte.

Desconec com està el tema dels punts de venda del mig de la Rambla. M'ha semblat molt desmanegada, i aquí sí que hi posaria un semàfor vermell. No hi he vist aquells personatges que es maquillen amb tot tipus d'indumentàries, sovint molt ben aconseguides, però en canvi hi havia tot tipus de parades, sense cap estil ni ordre ni concert. Aquesta seria la nota negativa de la meva passejada per Barcelona.

M'he cansat. Han estat quatre hores sense gairebé descans, només quan contemplava l'interior de Santa Maria del Mar. Sens dubte és una riquesa que fem bé de conservar i promocionar. No hem tirat la casa per la finestra, perquè aquesta no era la intenció. Hem badat i ens hem distret contemplant el paisatge urbà, per tornar amb la nostra pubilla, després de la seva jornada laboral.

A reveure Gavarra!

Com si es tractés d'una figura musical, avui podria cloure el treset de Gavarra. Ja som a casa i em venia al cap l'expressió d'arribada a la civilització, però això podria semblar un insult a les persones que viuen en zones com la descrita i no és aquesta la meva intenció. Més enviat els podria envejar o encara millor, admirar. No és fàcil viure en un indret on tot és molt més complicat de resoldre i tens menys oportunitats d'aprofitar-te dels avantatges de viure en societat.

La veritat és que la diferència entre un punt i l'altre és abismal, però les persones som el que som, i en tot cas l'entorn ens condiciona i requereix la nostra adaptació. Sortíem de Gavarra sense ningú a la vista i cap cotxe fins a Coll de Nargó. Entràvem a Barcelona per la Diagonal, amb una aglomeració de cotxes que t'obligava a parar estoicament. Vivim concentrats en quatre pams de terra!

Podríem estar setmanes i mesos, i fins i tot anys, parlant de la vida en un marc rural i un altre d'urbà, amb el que això representa i com ens implica i condiciona, i de ben segur que anirien sortint idees que ens farien entendre com és possible sobreviure en un o altre lloc. El més important, però, és centrar el tema en les persones, en la nostra capacitat d'adaptar-nos en el territori i, sobretot, la nostra voluntat de ser feliços malgrat el que pugui ocasionar-nos viure en un lloc o l'altre.

L'experiència d'aquests dies ha estat interessant. No és la primera vegada que experimento una situació semblant, però sí que no és habitual, i el marc d'aquests dies era totalment nou per a mi. A partir d'aquí podria animar tothom a practicar-ho en un moment de la vida perquè ens enriqueix. T'adones de què vol dir viure, i de la importància de ser-ne conscient. No deixar-nos absorbir per la rutina que, encara que no vulguem, sempre ens amenaçarà.

Si no heu estat mai a Gavarra, com jo mateix fins fa tres dies, us animo a fer-hi una escapada. No espereu res excepcional ni únic. Això només passa a les pel·lícules de ciència ficció. Es tracta d'estimar la natura en estat pur, sense pretensions ni grans recursos. Segur que podem trobar raconades com aquesta que ens poden ajudar a entendre la vida, però en tot cas aquest paratge és una d'elles.

La vida allà no és fàcil, com probablement no ho és per a molta gent al bell mig de la concentració de persones de la gran ciutat. Es tracta d'anar traçant el camí i tenir la sort de trobar qui t'hi acompanyi i t'ajudi. En el fons el que hem d'aprendre és a valorar les petites coses, que són les que més fàcilment ens cauran entre les mans. Els grans miracles no acostumen a passar mai, i per això no cal esperar-los.

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

Els efectes de la cancel·lació del Mobile World Congress

La notícia del dia és la cancel·lació del Mobile World Congress, amb tot el que això suposa. Fins ahir a la tarda semblava que el congrés es mantindria malgrat les successives desercions de les empreses, però al final la pressió no es va poder aguantar i varen decidir cancel·lar-lo. Avui ens han confirmat que se suspenia fins a l'any 2021.

Per a la ciutat de Barcelona és una gran pèrdua, perquè es remenen molts diners, i també pot afectar la imatge, ja que sembla com si la ciutat no estigués preparada per combatre la crisi produïda pel coronavirus. 

Si Barcelona queda tocada no serà només per la cancel·lació del congrés mundial, sinó pel que pugui passar amb els turistes que tenen previst venir a Barcelona. Cal que quedi molt clar que no ha estat culpa de la ciutat ni de les possibles mancances, sinó per decisió interessada d'unes companyies internacionals que no s'han volgut arriscar, malgrat totes les institucions sanitàries descartaven qualsevol risc.

Una vegada que es podia celebrar el congrés sense vaga de transport, va i apareix aquest virus a la Xina i ens afecta a l'altra punta del món. És la globalització?

Trobada amb entitats ben diverses

Aquest matí, a Mataró, hem viscut una bona iniciativa compartida amb un grup de persones representants de les moltes entitats que treballen a la ciutat en el teixit associatiu. Hem parlat de les nostres experiències, de les necessitats, de les bones pràctiques, de com millorar les nostres entitats i en definitiva la ciutat.

L'experiència d'aquest matí l'hem valorat molt positiva i tot fa pensar que no serà la darrera vegada que la posem en pràctica. Ara caldrà donar-la a conèixer a més entitats perquè la puguem compartir i se'n puguin beneficiar. 

Com podem ajudar les entitats segons les nostres possibilitats? Podem compartir recursos i experiències perquè se n'aprofitin més persones. És una manera de millorar el món associatiu, simplement compartint allò que fem, i escollir les millors experiències i els millors resultats.

Demà, un territori de la ciutat gaudirà d'una trobada gastronòmica i intercultural. Em refereixo al barri de Cerdanyola de la ciutat de Mataró. Podrem conèixer menjars típics d'altres cultures que comparteixen el nostre dia a dia, a la ciutat que ha acollit a tanta gent, i també la cultura d'aquests pobles, des la Xina fins a qualsevol altra part de l'Estat espanyol. Compartir i gaudir de la comunicació entre tots nosaltres i ampliar el nostre cercle d'amistats i coneguts. Quant més ampliem el cercle, més satisfactòria serà la nostra existència.

Arribem a Wien

Hem arribat a Viena en tren, des de Praga, que ahir el vespre m'acomiadava amb un a reveure. Els que coneixeu la ciutat sabreu que Viena, d'entrada, no té res a veure amb Praga. Té un caràcter més de ciutat gran europea, amb un volum de turisme més que acceptable, però a diferència de Praga queda més dissimulat en el dia a dia de la seva gent. No és aparador fascinant, però té racons preciosos.

Tot i començar el dia a Praga hem tingut temps de veure la catedral de Sant Esteve, alguns dels carrers més cèntrics, el Belvedere, i hem acabat sopant al Prater. Aquesta darrera visita era un tema que tenia pendent des de fa uns trenta anys quan vaig visitar la ciutat i no hi vaig anar. Ara ja puc dir que hi he estat, encara que no sigui un lloc predilecte, però que de ben segur enamora a molta gent, sobretot als joves.

La ciutat és neta, i com és això? L'ajuntament neteja molt o els vienesos embruten poc? Hem vist pocs gossos i cap cagarada sense recollir. Ja sé que no es poden fer comparacions, però m'imagino què poden pensar els vienesos que visitin una de les nostres poblacions. Us imagineu passejant-vos fins al final del carrer ample? Això és culpa de l'ajuntament?

Viatjar és cultura, si tens ganes d'aprendre. Els altres no ho fan tot bé, però nosaltres tampoc, eh! Hem de millorar en civisme. 

Tenim dos dies per descobrir una mica la capital austríaca.

Adéu Stockholm

Som a dalt l’avió, el més pesat del viatge. Abans recordo que em feia il·lusió volar, però ara ja no, ara em cansa. De totes maneres aquest viatge és curt. A quarts de nou serem a Barcelona. Hem sortit mitja hora més tard de l’horari previst.

En el comiat d’Stockholm ens ha plogut. No podia ser que estiguéssim dos dies a la ciutat sense veure la pluja. La sort és que no ens ha impedit fer allò que volíem.

L’objectiu era visitar la biblioteca pública, per recomanació d’en Josep. Minuts abans de les 10h hi havia un parell de cues amb persones esperant per poder-hi entrar. Fins i tot infants d’alguna escola bressol o curs infantil. Ha valgut la pena! L’exterior resulta curiós, però l’interior és fantàstic. Hem preguntat com es podia fer perquè hi haguessin llibres en català i ens han dit que aquests els podríem trobar a l’edifici internacional on hi ha llibres de mes de cent-vint llengües diferents.

La resta del matí consistia en retornar a l’illa del centre de la ciutat i passejar per aquells bonics carrers, això sí amb els paraigües estesos, i entrar a comprar les darreres coses que ens feien falta ho volíem regalar. 

En l’últim tram del matí, quan hem arribat a l’hotel per carregar les maletes al bus, ha deixat de ploure i hem pogut replegar el paraigües. Ha estat llavors quan m’he adonat que el viatge s’havia acabat. Demà ja farem una anàlisi de tot el viatge. Avui ens quedem amb l’adéu a Stockholm.

Recuperant el compositor noruec de Bergen

He recuperat, per casualitat, el compositor Edvard Grieg, de qui gairebé tothom li reconeix l'autoria de l'obra musical Peer Gynt, del dramaturg, noruec també, Henrik Ibsen. Grieg va néixer el 1843 a la ciutat noruega de Bergen, que tal com ens la presenten és una joia digna de ser visitada. Aquesta ha estat la casualitat que m'ha fet tornat escoltar les suites del Peer Gynt. Per poc que us agradi la música clàssica, us les recomano.

De Grieg, però podeu escoltar altres obres meravelloses, entre elles el concert per a piano en la menor, op. 16.
M'imagino que la visita a la seva ciutat natal vindrà acompanyada de la seva música i això sol ja val la pena, encara que no només. Glaceres, saltants d'aigua, fiords... història d'un poble molt diferent del nostre i a voltes idealitzat.

Ens acostuma a passar als catalans. Tenim molts prejudicis del sud i vivim amb l'esperança d'assemblar-nos amb els nòrdics. De ben segur que tenim moltes coses a aprendre, però no n'hi ha prou en llegir-los, sinó que cal començar per nosaltres mateixos en valorar-nos i adonar-nos que, si volem, podem anar molt lluny, però amb voler no n'hi ha prou, sinó que cal esforç i perseverança, i d'això ens en falta un xic.