La informació continua fallant

Si repassés els meus escrits on parlava de Rodalies segur que trobaria un lloc, o potser més d'un, on parlava que el govern actual s'ha trobat amb l'herència de la mala gestió i la nul·la inversió en el transport públic, i molt concretament en el ferroviari, i que podíem entendre que la solució no es podia pretendre que vingués d'un dia per l'altre. Sí que insistia en la necessitat de comunicar bé, que és una altra de les queixes que es produeixen en aquest servei, i aquí no hi havia excuses del passat.

Han anat passant els mesos i els problemes de Rodalies es van repetint un dia rere l'altre. Quan no és un all és una ceba, i així anem passant el temps. Ens diuen que s'està invertint més que mai, i evidentment no veiem els resultats. Podem confiar que els nostres nets potser ho veuran. El que no ha millorat, i hem de donar totes les culpes a l'actual govern català i les companyies RENFE i ADIF, és la comunicació. Continua havent-hi una manca de comunicació i atenció a l'usuari que no té excusa.

Avui llegia les declaracions del senyor Manuel Nadal que reconeixia que no havien estat prou àgils ni encertats a l'hora de comunicar, en l'episodi d'anada i tornada a les terres de l'eclipsi total. Però no n'hi ha prou de lamentar-se i assumir els errors. Cal exigir responsabilitats a les persones que tenen el deure d'informar a l'usuari, i que la seva feina i sou existeixen per aquesta raó. Si no es fa bé s'han de depurar responsabilitats. No pot ser que les coses passin sense que ningú se'n responsabilitzi. La ciutadania, i en aquest cas els usuaris, es mereixen una bona gestió i la informació és bàsica per acompanyar-los davant dels problemes que apareixen. Alguns problemes previsibles i d'altres no, però mai pot faltar la informació a l'instant, per evitar que la gent se senti deixada de la mà de Déu.

Si us plau, fem bé les coses!

En més d'una ocasió he demanat des del meu blog que els nostres legisladors s'hi pensin dues vegades abans de tirar endavant una llei per evitar que quedi en no res. No n'hi ha prou amb tenir la majoria necessària per aprovar lleis, sinó que alhora cal fer-les bé. Cadascú defensa els seus principis i contra això no hi ha res a dir, però el que no pot ser és que es facin malament i de pressa, amb les conseqüències que això comporta.

Avui en parlo arran de l'informe emès pel Consell de Garanties Estatutàries amb relació a la llei que es volia aprovar de manera urgent, amb el sistema de lectura única, no fos cas que se'ns covés l'arròs. En aquest cas, tot i la suma suficient de PSC, ERC i Comuns, no es va arribar a votar, perquè Junts i PP varen demanar de portar-ho al Consell de Garanties Estatutàries, i els seus membres han anat també molt de pressa a informar. I han informat de manera negativa i per unanimitat.

Les decisions de l'esmentat consell no són vinculants, però quan són tan concretes i entenedores no se'n pot prescindir i espero que els partits que volien aprovar la llei se n'adonin i, com a mínim, modifiquin tot allò que els diuen que vulnera el dret a la propietat privada, a l'herència i a la llibertat d'empresa, i que a més envaeix competències que són exclusives de l'Estat. 

Entenc que els partits que ens governen i els seus aliats, estiguin preocupats per la manca d'habitatges i l'especulació que se'n fa. Estem d'acord que no es pot jugar ni especular amb un bé tan necessari i que, encara que sigui pura expressió escrita, queda referit a la Constitució. Una altra cosa és obsessionar-se i no estudiar a fons la manera de resoldre-ho sense haver d'atacar a ningú, i encara menys a aquelles persones que no en tenen cap culpa.

El problema de l'habitatge hi és i cal resoldre-ho. No és fàcil i la solució màgica no existeix. Cal treballar, i això contempla l'aprovació de lleis que ho regulin, però s'ha de fer bé. Atacant el fons de la qüestió, i una bona manera és construir habitatges socials i de lloguer assequible, cosa que fins ara s'ha fet molt poc, i no permetent que els habitatges de protecció oficial acabin al mercat lliure de l'habitatge. Hi ha molt a fer, però s'ha de fer bé!

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

Un bon currículum!

Avui hem conegut la sentència que declara culpable l'expresident valencià, militant del PP. Un partit polític que declara escàndol sense precedents el cas de l'exministre socialista José Luis Ábalos. La veritat, però, em creia que ja l'havien sentenciat de tots els casos de corrupció que acumulava, i que vivia tan tranquil, com acostuma a passar al nostre país. Potser els únics que compleixen la pena són els polítics catalans.

El condemnen a 10 anys per uns fets del segle passat, si no vaig errat. I què passarà? Anirà a la presó? Podem fer una porra!

Una vegada més haig de manifestar la meva incredulitat amb la justícia d'aquest país. La confiança nul·la en ella, i el rebuig a les afirmacions sobre la igualtat de totes les persones davant la justícia. Ja sabem que això no inclou els reis, encara que ells siguin els primers de dir-ho. La mostra és que estem pagant el retir del rei emèrit, mentre ell va planejant l'herència perquè cap dels seus hereus hagi de pagar ni cinc. Un fet que nosaltres, els mortals, no podem ni imaginar. Potser sí, si ens afiliem al PP i fem favors que ens puguin gratificar.

Confiar en la justícia o en els polítics cada vegada és més complicat. I sap greu que sigui així, perquè no ens podem escapar ni de la justícia ni de la política. I n'hi ha d'honestos, però paguen justos per pecadors.

Tornant al cas Zaplana, ara caldrà esperar els recursos i altres moviments que endarreriran el compliment de la pena. Probablement, tot això arribi després del seu decés, que no li desitjo que es produeixi gaire aviat, però si han passat gairebé trenta anys, en poden passar uns trenta més, i potser llavors sí que ja no hi sigui.

La moralitat de la immunitat

Més d'una vegada m'he preguntat si la immunitat és o no una immoralitat que ens hem imposat, en el cas espanyol, a través de la Constitució. Particularment em molesta que es parteixi alegrament de la idea que un rei o un càrrec públic tingui immunitat que li permeti fer qualsevol cosa sense haver de donar comptes a ningú. Ho trobeu tan normal i lògic? No creieu que és una mica una immoralitat?

    En l'exercici de la responsabilitat pública es pot entendre que hi hagi un mecanisme de protecció davant del risc de ser víctima del xantatge o l'amenaça judicial, per errors que es puguin cometre. Tots podem equivocar-nos i quan tenim responsabilitats sobre tercers, els errors els poden perjudicar greument. Per això cal vetllar perquè els que han estat escollits (o no, en el cas d'un rei) per governar i prendre decisions, tinguin algun tipus d'assegurança que els alliberi d'un judici sever, sense garanties. Una cosa molt diferent és aprofitar-se de la immunitat per delinquir.

    Considero que la immunitat no pot ser un paraigua que ho cobreixi tot, perquè llavors és quan es descobreixen actes de corrupció que queden emparades de manera que no tens manera de portar a judici a aquell que s'ha aprofitar del càrrec per enriquir-se. 

    Tenim prou exemples que ens haurien de servir per reglamentar correctament la immunitat, i saber discernir quan uns actes han de protegir-se i quan no. Si un rei ha actuat de manera corrupta per aconseguir uns beneficis personals, no pot estar al marge de la justícia i n'ha de donar comptes, i pagar pels delictes comesos. Si un president d'una nació ha provocat un intent de cop d'estat per mantenir-se al poder, com podria interpretar-se de les accions del senyor Trump, no pot aixoplugar-se sota la immunitat, sinó que ha de donar comptes dels seus actes i pagar la pena corresponent.

    Si realment pensem que la sobirania resideix en el poble, que és qui escull els seus governants, hem de fer que aquests actuïn de manera honesta i atacar de ple qualsevol intent de corrupció. Si els escollim és perquè decideixin en benefici de tots nosaltres, i no perquè es beneficiïn de la seva posició, lucrant-se a costa nostra. Hi ha actuacions que no tenen cap tipus de justificació, i aquestes no es poden emparar mai sota el paraigua de la immunitat. Caldria revisar què entenem per immunitat i, sobretot, quins casos són legítims i moralment acceptables i quins no. Ni els resultats electorals, ni l'herència familiar, en el cas de la reialesa, poden ser refugi de delinqüents. 

Un rei que no em representa ni em respecta

No he escoltat el discurs de Nadal del rei d'Espanya, ni tampoc no he llegit cap comentari al respecte. No m'interessa, no em representa ni em mereix cap respecte, més enllà del que es mereix qualsevol persona humana, però no pel càrrec que ostenta, que l'ha adquirit per herència, al marge de la voluntat popular.

No m'interessa què pugui dir perquè no té credibilitat. Ni ens estima com caldria, ni aporta mai cap tipus de missatge que serveixi més enllà de protegir el càrrec i justificar el sou i els privilegis de què gaudeix. No em fa bellugar ni mig metre del meu seient, ni m'engresca a escoltar què diu encara que fos per criticar-lo.

No sé ni vull saber què ha dit. Estic convençut que han estat paraules buides sense contingut específic, més enllà de parlar de convivència i respecte a les institucions democràtiques, que estic segur que haurà haver dit, però que si fos honest no s'atreviria a parlar-ne, perquè ell sap que és el primer que s'oblida del veritable sentit de la democràcia, del valor del sobiranisme popular, del sentit de viure amb justícia, pensant en els més perjudicats, en un món divers, amb una falta de respecte a les classes populars, als que tenen problemes per sobreviure, que no gaudeixen d'un habitatge digne, o no es poden escalfar per manca de recursos.

I tot això sense pensar en els drets dels catalans, com a poble amb una cultura i una llengua pròpia, que està maltractada per les institucions que giren al seu voltant. No cal ni tan sols pensar en nosaltres, sinó en tots els espanyols que veuen com el poder judicial està corromput i estic segur que ni s'ho posa a la boca, perquè ja li està bé, i no s'atreveix a defensar els que no tenen el poder, sinó que prefereix anar de la mà dels que l'ostenten i que poden dirigir el nostre futur.

És per tot això que ni escolto ni vull saber res d'un personatge que ocupa un lloc que li permet ser corrupte sense que ningú no el pugui jutjar. Una mostra ha estat el seu pare, i per això no és un fet insòlit, sinó que n'hem patit les conseqüències.

No vull que un dia en què reclamem la pau i la justícia al món, s'embruti amb les imatges i les paraules d'una persona que no ens representa, ni ens vol més enllà d'excusa per continuar vivint a costa de tots nosaltres i perpetuar el seu llinatge, passi el que passi. No el tinc per un ignorant que no s'adoni de què està passant al seu reialme, i en canvi estic segur que no mourà cap fitxa per intentar resoldre una situació injusta, corrupta i repressiva, que no podem permetre. Per tot això, el rei no existeix a casa nostra.

Biden sorprèn als mateixos demòcrates

Analistes polítics dels EUA valoren molt positivament la feina d'aquests primers dies de govern del president Biden, amb uns resultats i una opinió molt més favorable del que es podien arribar a pensar. La seva elecció semblava la de mal menor, per fer fora Trump, però està resultant més interessant del previst.

Em fa pensar, salvant les distàncies, en Joan XXIII, el Papa que havia de ser de transició, per l'edat i currículum, i que va arribar a revolucionar el Vaticà. No sé què passarà amb Biden, però sí que semblava que per edat i per tradició conservadora, no provocaria gaires canvis, però s'està veient abans dels seus primers 100 dies, que ha pres iniciatives que han sorprès als mateixos dirigents demòcrates, el més progressistes i que veien en Biden un conservador.

La feina de Biden no és fàcil després de l'herència de Trump, però haurà d'intentar fer aportacions a la política dels EUA i aplanar el camí als demòcrates perquè en les eleccions del 2022 no hi hagi un retorn a postures conservadores i afins a Trump.

A nivell internacional hem vist com gosava posar en dubte la política del govern turc, i titllava de genocidi armeni uns fets que cap altre president americà havia gosat afirmar. També ha criticat la política del president rus, titllant-lo d'assassí, per l'enverinament del líder de l'oposició, i això que podia semblar una ficada de pota, el pot reforçar com a dirigent mundial, recuperant el paper que havia tingut la presidència dels EUA.

Caldrà seguir de prop com va evolucionant tot i com se'n surt de marrons que té instal·lats al seu país, com és ara l'entrada d'immigrants procedents de la frontera amb Mèxic, un fet prou important i complex com per anar-hi treballant i tenir l'encert per no posar en risc la seva reputació i l'acceptació de la seva gestió. 

Montilla entra a Enagàs

Hem conegut l'entrada del president Montilla a Enagàs com a conseller independent, un fet que pot tenir moltes lectures i les seves corresponents crítiques. Sap greu aquesta relació d'expolítics amb grans companyies, sovint afavorides per tractes polítics diversos. Es pot parlar en aquest cas de porta giratòria? 

Un fet crida l'atenció i em fa preguntar en obert si és legal que Montilla utilitzi el despatx d'expresident i els tres treballadors que li corresponen, per a la nova feina. M'imagino que abans de decidir-ho ho deu haver consultat, però si més no és discutible èticament. A la meva manera de pensar fins i tot discutiria el fet que els expresidents rebin aquesta herència, però si a més s'utilitza per a una altra tasca diferent a la pròpia d'expresident, la cosa em sembla desorbitada.

De fet ens hauríem de preguntar, quin sentit té que s'ofereixi un despatx als expresidents? Per fer-hi  què? Per escriure les memòries? Per assessorar els successors? Segur que li trobaríem funcions que compensessin o justifiquessin aquesta prebenda, però per entrar a treballar en una gran companyia? És això justificable?

L'experiència d'un expresident hauria de servir per a la col·lectivitat, per al bé públic, però no per a l'empresa privada. Crec sincerament que Montilla hauria de renunciar al despatx i els treballadors. Em semblaria més ètic.

L'herència reial esquitxada

Malgrat la força del procés viral del coronavirus, les trifulgues econòmiques del rei emèrit no han passat desapercebudes. Sí que se n'ha parlat menys que en una situació normal, però són prou greus com perquè no quedin en un sac oblidades per tots.

No ens ve de nou qualsevol corrupció procedent del rei emèrit. De fet la tradició familiar hi juga. Aquests dies que estic llegint l'últim llibre de Paul Preston, observo el nivell humà del seu avi, Alfons XIII, i no se'n pot esperar res millor. El problema és que com a rei no se l'ha pogut jutjar mai, ni tan sols esmentar-lo. Ara que es descobreixen fets posteriors a la seva abdicació, algú creu que el podríem veure assegut davant d'un jutge, però jo sóc massa desconfiat.

La corrupció i la defensa dels poderosos és una tradició massa arrelada a casa nostra. Tot l'entramat estatal sempre surt a la defensa d'ells mateixos, i el poble sempre és l'oprimit, l'enganyat i sotmès. A sobre encara els aplaudim.

El gest de Felip VI arriba tard i no queda clar que no se n'hagi beneficiat fins ara. La premsa afí recorda les seves paraules en la presa de possessió de la corona, però ometen que al nostre país les paraules se les emporta el vent.

Ara diuen que li ha tret l'assignació pressupostària, però valdria la pena exigir-li tot el que ha sostret il·legalment. Pagar per tot allò que se n'ha beneficiat de manera il·legal, això sí sempre després d'un judici just, com a qualsevol persona, ja que segons ell tots som iguals davant la llei.

L'ajuntament s'ha de fer càrrec del cost de treure els pneumàtics

En relació a aquest tema dels pneumàtics jo em pregunto, si finalment ha de ser l'ajuntament qui es faci càrrec del cost de treure'ls, no seria just que el terreny passés a propietat de l'ajuntament? Perquè, si una vegada eliminats els pneumàtics els hereus accepten l'herència, hauran de pagar els diners a l'ajuntament o bé es quedaran el terreny sense el cost dels pneumàtics? Algú m'ho pot explicar?

Si creguéssim fermament en la Justícia potser entendríem què pot passar, però com que la Justícia No és igual per a tots, podem malfiar-ne tant com vulguem.

Tot això ho escric mentre esperem el resultat de la segona votació al Congrés de Diputats, i em ve a la memòria la gran pensada de Felipe González, de fer retirar Rajoy i permetre la presidència del PP amb una altra persona. No havíem quedat que era tot el PP el corrupte? Si no governa Rajoy s'haurà acabat la corrupció? Tant per tant que nomenin com a president l'impresentable ministre de l'Interior!

Demà ens explicaran quina és la nova tàctica... perquè suposo que Rajoy i Rivera ja la tenen pensada, oi?

Per cert!, ha tornat la Clara, ja hi som tots! S'han acabat les vacances!

L'anècdota feixista del PP català

A les portes de veure com el Tribunal Constitucional admet a tràmit la nova impugnació del govern de l'Estat i paralitza cautelarment el procés participatiu del 9N, llegim com disculpa Alícia Sánchez-Camacho els feixistes que el seu partit polític, el PP, va convidar al Parlament català. 

A hores d'ara ja no ens pot escandalitzar res. En qüestió de censura, autoritarisme i atacs a la democràcia crec que ja ho hem vist gairebé tot, o si més no se'ns fa difícil pensar que encara ho puguin empitjorar més.

Podem entendre que per a la líder catalana del PP el gest feixista del seu convidat ho consideri com una anècdota. Sociològicament i políticament el seu partit és l'herència directa del dictador, i per això no hi troba cap mal en que això s'escenifiqui al Parlament català. El poble espanyol ho pateix prou, i llavors s'estranya i es queixa de les escridassades que rep el seu partit i els seus membres. Quin altre recurs ens deixen?

El Consell d'Estat deia avui que l'alternativa a la consulta al 9N tenia encara menys garanties constitucionals. Però qui es pensa que ho provoca això? els partits sobiranistes? no pensen que és el mateix Tribunal Constitucional, a instàncies del govern de l'Estat, qui redueix aquestes garanties?

Els catalans tenim un repte aquest 9 de novembre, al marge de què sigui el que desitgem per a la Catalunya del futur. Entenc que el PSC s'hauria de mobilitzar, de la manera que cregui més adient, per protestar contra un govern estatal que limita la sobirania, que incompleix tots els compromisos amb Catalunya, en inversions i respecte a la legislació catalana. No es pot convertir en còmplice de la ràbia del PP contra tot allò que fa olor de català, ni esdevenir insensible als anhels dels catalans, vulguin o no continuar al costat dels espanyols. A veure si els partits polítics catalans ens demostren que podem continuar confiant en ells, o ja ho deixem córrer.

La confessió de Jordi Pujol, els catalans i el 9-N

Antoni Puigvert escriu avui, a La Vanguardia, la quarta part de la carta a un amic arran de la confessió de Jordi Pujol i tot el que se n'ha desprès fins ara. Puigvert, amb qui no sempre coincideixo, és dels periodistes que es fan llegir, perquè el seu to no és agressiu ni tampoc és un escriptor monotemàtic. Pots estar-hi d'acord o no, però sempre hi trobes com a mínim alguna aportació que et fas teva.

Avui dóna un toc d'atenció als catalans que sempre es creuen que som els bons en comparació amb la resta d'Espanya. Té molta raó en fer-nos veure que massa vegades pequem d'excés d'orgull, i ens creiem que som superiors. Jo sempre he pensat que tenim trets que ens diferencien, però en cap cas com a millors ni pitjors. Hi ha tòpics que trobem molt escaients als espanyols, que també ens hem d'aplicar, i si a nosaltres no ens agrada, a ells tampoc.

La confessió de Jordi Pujol porta cua i no s'acaba aquí. En això hi insisteix molt la que havia estat parella de Jordi Pujol Ferrusola, la que es va trobar amb l'Alícia Sánchez-Camacho, i que encara no ens han explicat la trama. D'alguna manera Manuel Cuyàs, l'autor de les memòries de Jordi Pujol, volia, en un escrit que no recordo on l'he llegit, disculpar-se com si se'l culpés de no haver dit res sobre els diners de la herència paterna.

La confessió de Jordi Pujol fa que passem d'un extrem a un altre. D'idolatrar el president a negar-li cap mèrit fins ara reconegut. És cert que els finals són comprometedors i poden desfigurar tota la història d'una persona, però tampoc es tracta d'un acte realitzat a darrera hora, sinó que fa més de trenta anys que dura.

A poc més d'un mes de l'onze de setembre, el pes de la confessió és gran i encara que es comenci a desautoritzar les persones que negaven cap efecte negatiu, tampoc es fa en la magnitud que s'hauria de suposar. Estic d'acord amb Xavier Roig quan diu que l'únic president que pot portar a les urnes el 9 de novembre és Artur Mas, i cal que Junqueras ho tingui clar i el seu partit no el deixi a l'estacada. El conseller Vila diu que si el Tribunal Constitucional veta la consulta, no es trauran les urnes al carrer, i per més que diguin els amics d'ERC, aquesta pot ser la gran veritat del dia 9 de novembre.